PRIMERA EDICIÓ PAPER: desembre de 2018

PRIMERA EDICIÓ EBOOK: gener de 2019

© Miquel‐Lluís Muntané, 2018

© del pròleg, Enric Gallén, 2018

© d’aquesta edició, Parnass Edicions, 2018

Aragó, 336 baixos ∙ 08009 Barcelona

Tel. 932 073 438

parnassediciones@gmail.com

www.parnassediciones.com

COBERTA: Ricard Sans [ricardsans.com]

DISSENY I MAQUETACIÓ: Team Parnass

ISBN PAPER: 978-84-949617-2-4

ISBN EBOOK: 978-84-949617-6-2

QUALSEVOL FORMA DE REPRODUCCIÓ, DISTRIBUCIÓ, COMUNICACIÓ PÚBLICA O TRANSFORMACIÓ D’AQUESTA OBRA NOMÉS POT SER REALITZADA AMB L’AUTORITZACIÓ DELS SEUS TITULARS, LLEVAT D’EXCEPCIÓ PREVISTA PER LA LLEI. DIRIGEIXI’S A CEDRO (CENTRO ESPAÑOL DE DERECHOS REPROGRÁFICOS, WWW.CONLICENCIA.COM) SI NECESSITA FOTOCOPIAR O ESCANEJAR FRAGMENTS D’AQUESTA OBRA.

Miquel-Lluís Muntané respon a un perfil d’escriptor recognoscible en la nostra cultura: un home de lletres polifacètic que comparteix una significativa obra literària ja publicada amb una dedicació i gestió constants relacionades amb la difusió i promoció de les lletres catalanes. Com ell mateix reconeix a Frontisses. Mirades a una primavera, el dietari que ara s’edita, sovint s’ha trobat “immers en una activitat frenètica. Estic avesat a treballar en diferents projectes alhora, però de tant en tant travesso uns períodes d’un atapeïment especial, i ara és un d’aquests. Ahir vaig treballar fins a les tres de la matinada.” (Divendres 8 de juny).

Muntané és un treballador infatigable, una mena de tot terreny, que ha estat –i està– vinculat a la cançó d’autor, a l’ensenyament, al periodisme escrit i audiovisual, a la gestió cultural i, singularment, al teixit associatiu cultural del nostre país. Ha estat president de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO, vicepresident de la Penya Joan Santamaria i patró de la Fundació Miquel Arimany, entre altres responsabilitats. La seva voluntat manifesta de contribuir a la propagació de la nostra cultura queda clarament reflectida en el seu currículum ampli i divers, curull de conferències, tertúlies i actes culturals en què des de fa anys participa i col·labora.

Sens dubte, però, la seva condició de creador constitueix el principal motor de la seva activitat com a escriptor. Ha escrit novella, contes, teatre, i ha conreat també la crítica i l’assaig literari, si bé la part més important de la seva obra literària l’ha dedicat a la poesia. Des de L’esperança del jonc (1980) fins a Qualitats de la fusta (2016) ha publicat nou reculls originals amb un total de tres-cents poemes, que han merescut recentment la publicació d’un estudi de Júlia Ferrer sobre la seva obra, La literatura o el sentit de la vida (Emboscall, 2016), i una antologia, Construir la transparència (Témenos, 2018), a cura de Vicenç Llorca, en tant que expressió i reconeixement d’una trajectòria poètica sòlida, ben acollida per la professió crítica i els companys de causa poètica.

Frontisses és una contribució singular al conreu d’un altre gènere, el vinculat amb el memorialisme. Anteriorment havia publicat, en aquest camp, La seducció dels rius. Diari d’un barceloní a Girona (2006) i De sèver i de quars. Apunts memorialístics 1981-1999 (2015), dos textos molt distints que acosten el lector a la personalitat literària de Miquel-Lluís Muntané. Acaremnos, en primer lloc, a la reconstrucció memorialista més remota, De sèver i de quars. Apunts memorialístics 1981-1999, un llibre precedit d’un extens pròleg de Ramon Pla i Arxé, que defineix perfectament les característiques d’un original en què Muntané parla exclusivament del que “ell ha fet”, sense que això el converteixi necessàriament en el protagonista del relat:

Dit d’una altra manera, els fets que refereix no estan tractats per exhibir una personalitat singular, o per mostrar els mèrits d’una gesta, o per fer una ostentació d’estil, o per enlluernar el lector amb una anàlisi perspicaç dels esdeveniments, o per revelar-nos qui sap quines apassionades confidències. ^[1]

Efectivament, amb una certa diferència del dietari gironí i de Frontisses, Muntané descriu amb una clara voluntat testimonial i de seguiment la història d’un sector de l’associacionisme cultural català (el vinculat a les entitats UNESCO de Catalunya, preferentment), en què va participar activament a partir dels vuitanta fins a les envistes del nou mil·lenni, amb el desplegament derivat dels seus contactes personals i professionals i els seus viatges per Europa, Amèrica i Àfrica. De sèver i de quars mostra, en suma, els fonaments de Muntané com el sòlid home de cultura que és avui. No obstant el protagonisme que adquireix el relat sobre el teixit associatiu català, en què s’implica a fons, de tant en tant Muntané pren notes de caràcter més personal, com els seus interessos com a espectador de teatre (Txèkhov; El desengany, de Fontanella; l’arribada de Flotats) o el seu lligam emocional des de la infància amb el Centre d’Esports Sabadell. Durant el llarg període analitzat en el llibre, de manera significativa s’esdevé un tomb decisiu en la seva obra poètica amb la publicació de L’altra distància (1994), el seu primer poemari de maduresa, quan ha començat a expressar-se “amb una veu pròpia.” En parallel, es produeix també un altre gir en l’àmbit personal i familiar, el canvi de domicili; un cop abandonada definitivament la casa d’Esplugues i el pis al carrer de Mallorca, el 1997 es trasllada “pràcticament a la línia que delimita l’Eixample, Sant Martí de Provençals i el Guinardó”. No és casual ni gratuït tampoc que aquesta primera mostra memorialista signifiqui el cant del cigne dels divuit anys d’estreta col·laboració amb el món associatiu de la UNESCO. Altrament, les pàgines finals del llibre són un brindis esperançat al nou futur que se li obre:

Tenia molts projectes, en diversos àmbits. Projectes vitals, en definitiva, perquè sempre he percebut les diferents activitats que faig, i que he fet, com a integrades –gens dissociades– en un projecte global del qual, certament, la cultura és l’eix vertebrador. […]

Va ser, doncs, installat en aquest sentiment de transició, de frontissa, que se’m va posar davant dels ulls la sentència d’Èsquil, incardinada en la reflexió de Narcís Comadira: “Vindrà el futur”. ^[2]

La continuïtat d’aquests “apunts memorialístics” és recollida a Frontisses en aquests termes: “Al vespre, trobada amb Juan Luis López al Glaciar. Vaig passar-li, temps enrere, una versió de la segona part de les memòries, la continuació de De sèver i de quars, i me n’ha fet un comentari rigorós i exhaustiu, que li agraeixo i que m’és útil. És una persona amb qui fa bo de tenir tractes: la seva modèstia és directament proporcional a la seva cultura.” (Dimecres 30 de maig).

La seducció dels rius és un dietari centrat en una breu estada a Girona entre el 30 de juliol i l’1 de setembre de 2005, organitzat amb un criteri temporal semblant al que empra també Frontisses amb un canvi significatiu d’estació: de l’estiu a la primavera. L’objectiu del dietari és molt clar per a ell: “proveït d’una mena de tarannà analític que sempre m’ha acompanyat, vaig fer-me el propòsit de retenir, per mitjà d’un diari, una sèrie de detalls que m’ajudessin a fer-ne, amb posterioritat, una memòria de conjunt”. Un dietari escrit, al capdavall, “a manera de modest homenatge als amics i amigues gironins per la cordialitat amb què ens van fer sentir acollits en tot moment”. ^[3]

El dietari gironí ofereix un determinat tractament literari de la realitat viscuda, el qual, amb major o menor grau, exposa l’interès de Muntané per deixar constància preferentment de l’activitat cultural d’una ciutat que li permet alhora retrobar velles amistats, comentar les lectures d’aquell estiu (Carpentier, Goethe, Zweig, Mayle, Pla), visitar alguns dels monuments i centres culturals de la ciutat o els voltants (catedral, santuari dels Àngels, exposició de Josep Guinovart a La Fontana d’Or, Museu d’Art, entre altres). Com a De sèver i de quars, al llarg del dietari Muntané no mostra gaire cosa de la seva intimitat o de la seva família que l’acompanya en aquelles vacances d’estiu. Com a contrapunt, quan li escau, reflexiona de manera puntual i personal sobre determinats aspectes de la realitat a què s’acara com la vitalitat de la llengua a Girona, el seu dissentiment sobre el rebuig visceral de determinades persones per l’esport, el record vindicatiu de la figura d’Ernest Lluch, o el reconeixement sentit de Girona com una ciutat amb ànima i una atmosfera “definida també per la suggestiva omnipresència dels rius”.

Com també es dona a De sèver i de quars, a La seducció dels rius, els esdeveniments històrics del moment hi són poc presents, amb alguna excepció rellevant com la referència a l’atemptat al metro de Londres el 7 de juliol de 2005, que duu Muntané a reclamar la necessitat de la distensió i el diàleg en una situació de conflicte:

Precisament perquè sabem prou que l’odi només engendra odi, crec que hauríem de posar en joc tots els mecanismes encaminats a la distensió i al diàleg. En lloc d’això, alguns dels comentaristes i tertulians de casa nostra practiquen una parcialitat tan aferrissada que no desmereixeria l’ardor que posaria en la feina un responsable de propaganda de qualsevol de les parts en conflicte. (Dimecres 10 d’agost) ^[4]

Dos anys després, doncs, de la publicació de Qualitats de la fusta (2016), en què Muntané “planteja un balanç líric no tan sols del pas de la vida, sinó sobretot del pas per la vida. L’experiència és revisitada a través de la memòria” ^[5] , dona a conèixer Frontisses, un dietari emmarcat en la primavera, que s’inicia el 20 de març i conclou el 20 de juny de 2018, un dia abans de sant Lluís. D’entrada ja deixa clar quin és el significat del títol en relació amb allò que vol mostrar: “la nostra realitat és plena d’aquesta mena de frontisses, fases de transició entre parts del dia, entre estacions de l’any, entre etapes de la vida… Gamma de grisos entre el blanc i el negre per fer-nos avinent que, ens agradi més o menys, el nostre hàbitat natural és el territori del matís.” (Dimarts 20 de març). L’endemà d’aquesta anotació, en referir-se a la seva vida que, en l’àmbit professional, l’autor considera que ha estat “atípica”, assenyala:

M’ha tocat, doncs, exercitar-me des de ben jove en la gestió de la frontera, sempre delicada, entre una vida estrictament personal i una activitat sostinguda en l’espai públic.

Més endavant, reblarà el clau del seu propòsit, tant literari com personal, amb aquest aforisme: “Els matisos són les frontisses entre la coincidència i la discrepància.” (Dilluns 28 de maig).

Certament, Muntané ofereix aquest cop el seu dietari més personal, escrit amb un tarannà contemporitzador, observa l’entorn immediat amb un cistell carregat de reflexions, plenes de matisos i bones intencions. No obstant això, com en els altres textos memorialístics, el lector no hi descobreix el vessant més íntim, conscientment Muntané mostra el seu capteniment moral davant diferents aspectes i manifestacions de la vida quotidiana, com la reflexió sobre la “trama subtil de connexions” de les vivències acumulades al llarg de la vida infantil, adolescent i adulta (Dijous 29 de març), o la seva coincidència amb el filòsof Josep Maria Esquirol sobre els límits racionals en l’assoliment de les aspiracions humanes (Dimarts 17 d’abril). En l’àmbit de la creació artística, no s’està d’assenyalar els tres eixos indispensables per aconseguir reeixir-hi: el talent, la feina i l’actitud:

Saber trobar el punt d’equilibri entre aquests factors personals ha de potenciar les virtuts intrínseques d’un artista de la mateixa manera que una terra convenientment adobada pot retre els millors fruits quan acull una llavor de primera qualitat. (Dissabte 31 de març).

No defuig tampoc l’anotació del seu compromís cívic davant el context polític que la societat catalana viu d’uns anys ençà. Les referències a la seva proximitat amb els presos polítics (Divendres 23 de març), el president Puigdemont (Divendres 6 d’abril), o la seva presència en la manifestació contra Rajoy (Diumenge 15 d’abril), són degudament anotades. Muntané no opta, però, per un model de dietari que radiografiï la societat catalana d’aquells mesos des d’una determinada perspectiva ideològica, sinó des de la de qui, malgrat les dificultats i les adversitats de tota mena, es mostra positiu i contrari a acceptar el conflicte com a norma de vida. Ho deixa clar en alguns dels aforismes que anota, com ara aquest:

“Tenir conflictes a la vida és inevitable. Tenir una vida conflictiva, sortosament, no ho és.” (Divendres 27 d’abril).

En el fons, la seva posició no divergeix gens de l’expressada a través de la seva obra poètica i, concretament, de Qualitats de la fusta, el seu darrer recull, el principi segons el qual, com assenyala Vicenç Llorca, la vida és “com un do que cal apreciar en plenitud.” ^[6]

Com en els altres dos reculls memorialístics, Muntané desplega el ventall de la seva dilatada activitat i gestió cultural: les presentacions de llibres d’altres collegues, els recitals de la seva obra poètica, la participació en la coral universitària, o les reunions amb distintes associacions culturals a què està o se sent lligat. Tot hi té cabuda. En un pla més personal, l’explicitació dels seus eclèctics gustos literaris (Dimecres 16 de maig) i les seves lectures –de Jesús Mosterín, passant per Lluís Foix, Alfonso Costafreda, Lévi-Strauss o Montserrat Roig–, el reconeixement de la seva passió per Wagner (Dijous 29 de març) o Bach (Dissabte 9 de juny) o la seva preocupació per la vitalitat de la llengua catalana, expressada en més d’una ocasió. L’esperit inquiet i encuriosit de Miquel-Lluís Muntané es manifesta també en el seu interès per la cançó d’autor (Miquel Pujadó, Francesco de Gregori, Joaquín Sabina, Roger Mas), l’assistència a concerts, al cinema, al teatre o, posem per cas, a l’exposició dedicada al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia al Castell de Montjuïc.

Frontisses mostra, per damunt de tot, la posició d’un home de cultura, un deutor i un hereu més del mestratge d’aquell Joan Maragall que Carles Riba va considerar com el català més representatiu del seu temps:

Perquè, en suma, Maragall, mentre d’altres prop d’ell organitzaven, animaven, lluitaven, instituïen, es barallaven o divagaven, va fer sonar una veu límpida, sensata i un adveniment d’amor. No es lligà amb l’empresa ni amb el poder de ningú, homes o partits: solament amb la veritat. ^[7]

Salvades siguin totes les distàncies, Muntané exhibeix de manera honesta i discreta el perfil d’un home, un escriptor d’ofici i esperit conciliador que s’estima la vida en tota la seva riquesa i complexitat. Una vida que pot expressar-se mitjançant la sentida metàfora futbolística d’un infant tarragoní, feliç seguidor del Nàstic:

Qui no s’hagi enfilat mai a un tren, o a un autobús, acompanyat pels pares, o per la parella, o per uns amics, ornat amb els colors que identifiquen el club que estima, per visitar amb aire festiu una ciutat i culminar el periple a la graderia de l’estadi, qui no hagi experimentat el pessigolleig d’esperar l’aparició dels jugadors sobre la gespa i d’entonar a cor un càntic de suport, s’ha perdut un goig viu, una vivència intensa, estimulant. Hi té tot el dret. Però també té, estrictament, l’obligació de respectar les persones que saben gaudir-ne. És obvi que ningú no està obligat a visitar museus, però no ho és que la manca de sensibilitat envers la pintura legitimi moralment qui la pateix a bescantar l’art. Per a qui sap acordar-se amb els versos magistrals del poeta Sagarra, “la vida val quan un la fa ben plena,/ quan un la va enriquint tots els moments”, hi ha temps per a tots els registres del gaudi: per al rajolí d’aigua fresca a la font de muntanya i per al whisky irlandès; per a la solemnitat de l’acte acadèmic i per a la tertúlia al fons d’un cafè; per a la sardana a la plaça i per al concert de música antiga a la capella romànica; per commoure’s amb Rilke o Pessoa i per vibrar a l’estadi.

El Nàstic, efectivament, va assolir l’ascens, però al cap d’un any va tornar a baixar. El futbol, com a bona metàfora de la vida, ens obliga a recórrer paisatges de signe molt diferent, i qui s’enamora d’un club modest adquireix un bon ensinistrament per encarar les adversitats. (Diumenge 25 de març).

Vet-ho aquí: amb aquesta lúcida metàfora i amb una llengua clara i expressiva, Miquel-Lluís Muntané convida el lector a compartir a Frontisses. Mirades a una primavera les seves experiències i peripècies, viscudes en un estat de discerniment i relativisme moral, la primavera d’aquest any alhora tan convuls com expectant per a la nostra societat.

ENRIC GALLÉN

Aquest matí, quan m’he encarat al calendari de taula, hi he llegit: “Comença la primavera”. Tanmateix, el termòmetre de la terrassa marcava set graus i, al seu compte de facebook, en Carles Duarte ha publicat unes fotografies de Collserola a la matinada, enfarinada de neu. Fet i fet, res de què estranyar-se. Les estacions de l’any, tal com les hem traçat convencionalment, es prolonguen al llarg de tres mesos, i els seus extrems, climatològicament parlant, tenen més a veure amb el període anterior o amb el següent; les temperatures d’hivern, doncs, ens acompanyaran encara durant uns quants dies, segons les previsions.

La nostra realitat és plena d’aquesta mena de frontisses, fases de transició entre parts del dia, entre estacions de l’any, entre etapes de la vida... Gamma de grisos entre el blanc i el negre per fer-nos avinent que, ens agradi més o menys, el nostre hàbitat natural és el territori del matís.

A la tarda, presentació del llibre de contes A banda i banda del límit , d’Antoni Munné-Jordà, a la Biblioteca de Nou Barris. A més de l’autor i de l’editor-presentador, el vilanoví Quico Mestres –que òbviament ja sabia que hi veuria–, he tingut l’agradable sorpresa de trobar-hi unes quantes persones conegudes, entre les quals l’amic i veí Joaquim Carbó amb qui, en acabat, hem tornat junts amb metro. A vuitanta-sis anys, en Carbó conserva no tan sols una condició física envejable, sinó tota la lucidesa i el fi sentit de l’humor que l’han caracteritzat sempre. M’ha explicat que té deu o dotze originals inèdits, pendents de publicació.

Si ara en Joaquim té vuitanta-sis anys, vol dir que ja n’han passat setze des de la inoblidable celebració que li vam dedicar quan en va fer setanta, una autèntica festassa al Lliure de Gràcia, amb molts convidats, parlaments emotius, bona música i un xeflis ben lluït. D’aquell acte en conservo, entre d’altres, tres records personals molt vius: el neguit que vaig passar per arribar a l’hora, perquè venia de presentar un llibre de la Cèlia Sànchez-Mústich a Santa Coloma de Gramenet; la fantàstica companyia d’en Joan Rendé, amb qui vam seure de costat i amb qui anàvem intercanviant comentaris i bromes; i el regal que vaig fer a l’homenatjat: els organitzadors de l’acte ens havien proposat –seguint l’esperit irònic que és proverbial en l’autor de La casa sota la sorra– que li portéssim obsequis friquis. Jo, disciplinadament, els vaig fer cas i li vaig oferir, curosament embolicat, un portaretrats que emmarcava una fotografia de don Josemaría Escrivá de Balaguer. De tant en tant, en Carbó encara m’ho recorda...

A primera hora del matí hem tingut cops de vent bastant forts. En dies així acostumo a recordar-me d’en Jaume Sisterna, a qui aquest fenomen meteorològic produïa una incomoditat particularment intensa. Potser és per això mateix que va conjurar aquesta aversió amb un dels seus millors poemes, titulat “Hi ha dies que comencen amb el vent”. També em recordo del meu oncle Carles, republicà de la vella escola, que feia córrer un refrany que deia: “Març ventós i abril plujós tornen l’home rabiós”. La meva mare, en canvi, que havia estudiat a les monges, en sabia un de més ensucrat: “ Marzo ventoso y abril lluvioso traen el mayo florido y hermoso”.

He de reconèixer que, en alguns aspectes, la meva vida ha estat atípica: a divuit anys intervenia regularment en un programa de ràdio en una emissora comercial, amb dinou vaig signar un contracte amb una multinacional discogràfica, als vint havia cantat en directe en prime time