Carles Armengol Siscares
Canviar el consum
per canviar la vida
Una proposta educativa
i de conversió ecològica
Editorial Claret és membre de
Claret Publishing Group
Bangalore • Barcelona • Buenos Aires • Chennai
Colombo • Dar es Salaam • Lagos • Macau • Madrid
Manila • Owerri • São Paulo • Varsòvia • Yaoundé
Primera edició: juny de 2019
© Carles Armengol Siscares, 2019
© Fundació Joan Profitós, 2019
Disseny de la coberta: Juanjo Fernàndez
© d’aquesta edició:
Editorial Claret, SLU, 2019
Roger de Llúria, 5 – 08010 Barcelona
www.editorialclaret.cat – editorial@claret.cat
ISBN: 978-84-9136-226-5
Conversió a e-book: El Taller del Llibre, S. L.
«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917 021 970 / 932 720 447)».
Tots els drets reservats.
|
Agraïments |
L’origen d’aquest llibre és la preparació d’un document que el president de la Fundació vaticana «Centesimus Annus» va encarregar al Capítol de Barcelona d’aquesta Fundació. Un cop elaborat (Fondazione «Centesimus Annus Pro Pontifice», 2018), atesa la riquesa de la temàtica encetada i animat per l’interès suscitat per part de tots els membres del Capítol, va semblar adient desenvolupar-lo i el resultat és aquest llibre.
Agraeixo les aportacions i l’interès en el tema de tots els participants: Ignasi Garcia Clavel, Oriol Badia, Sara Blasi, Joan Capdevila, Oriol Domingo, Concepció Huerta, Marcel·lí Joan, Jordi López, Àngel Miret, Marià Moreno, Lluís Portabella, Jesús Renau i Isidor Torrescusa.
Aquest treball ha obtingut el XXIX premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic. Agraeixo aquesta consideració a tots els membres del Jurat: Joan Mallart, Josep Gallifa, Conrad Vilanou, Elena Venini, Núria Rajadell i Marian Baqués. Agraeixo a la Fundació Joan Profitós de l’Escola Pia i a la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la convocatòria d’aquest premi.
Agraeixo els comentaris, les correccions i el disseny de la portada, al comunicador, educador i amic Juanjo Fernández. La seva creativitat desbordant i la seva generositat sempre estan al servei dels altres.
Agraeixo a les escoles de la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona que s’hagin interessat per la temàtica i que haguem tingut ocasió de començar a treballar-la. Agraeixo als responsables de l’Editorial Claret l’interès i les facilitats per publicar aquesta obra.
|
Presentació |
El consum és una dimensió vital, cultural i econòmica cabdal en els nostres temps. També és una realitat íntimament vinculada a la crisi social i ambiental que s’està patint a escala planetària i que ens urgeix a canviar els nostres estils de vida.
Aquest llibre s’ocupa de la dimensió personal i antropològica del consum i, en una perspectiva de transformació, ofereix orientacions sobre com educar per al consum i ajudar al necessari canvi en els nostres estils de vida. Aquestes orientacions s’adrecen a tot tipus d’educadors i persones interessades en l’educació, tant des dels àmbits formals, com ho és l’escolar, com també des d’àmbits no formals i informals.
El llibre té de dues parts. Dins la primera part, Urgència del canvi, el primer capítol, més breu i a tall introductori, presenta la rellevància que el consum té avui en moltes esferes de la vida i justifica l’atenció que cal donar-li, també des d’un punt de vista educatiu. El segon capítol s’inspira en el pensament social cristià que ha dedicat una especial atenció a aquestes qüestions i que permet fornir-nos d’una visió del consum humanista i ambientalment respectuosa. El tercer analitza els elements principals del que suposa transformar la nostra manera de consumir i obrir-se a un canvi en l’estil de vida.
Ja en la segona part del llibre, Pedagogia del canvi, el quart capítol és el dedicat a esbossar una pedagogia del consum i els estils de vida. Aquesta pedagogia es desenvolupa, pel que fa a l’escola, en el cinquè capítol, que vol oferir unes orientacions pràctiques tot i que necessàriament genèriques. El sisè capítol, a tall d’exemple i proposta pràctica i operativa, presenta, des d’una perspectiva del primer món occidental, una sistematització d’hàbits i capteniments que poden situar-nos en aquesta perspectiva de nou estil de vida. Clou aquest treball un setè capítol, més breu, que intenta donar una pauta per endegar el treball educatiu en aquest àmbit que pot adoptar moltes formes, estils i prioritats diferents.
Aquest llibre té una inspiració cristiana i vol ser una interpel·lació directa als cristians, i particularment als educadors cristians, però està escrit amb el convenciment que bona part d’aquesta interpel·lació i del camí a recórrer pot ser compartit per no creients i creients de les més diverses confessions religioses, cristianes i no cristianes.
Parlar d’allò que afecta a la «casa comuna» ha de ser sempre un gran espai de confluència i és un àmbit propici a les iniciatives interreligioses o ecumèniques. L’espiritualitat, que és una dimensió indestriable dels estils de vida, també pot tenir un llarg recorregut compartit, tingui o no com a meta, el que per als cristians és la relació amb un Déu personal, creador del món i present en la realitat, encara que de manera misteriosa.
De fet ja hi ha iniciatives reeixides, com ho és la celebració anual del «Temps de la creació», de l’1 de setembre fins al 4 d’octubre, que convoquen les principals Esglésies cristianes del món. Es tracta de la proposta de realitzar i comunicar actes a favor de l’entorn, concentrats en aquest espai de temps. Cada any es proposen algunes activitats, tant de caràcter civil com espiritual, de manera totalment oberta perquè cada grup o comunitat local pugui organitzar les seves.
Des d’aquí animem a totes les persones i a tots els educadors, sigui quin sigui el seu marc de referència i horitzó de sentit, a cooperar en l’ampli espai de coincidència de la cura de la «casa comuna» i a mantenir un diàleg obert i respectuós en relació a les diferències.
|
Primera part: Urgència del canvi |
1 |
La rellevància del consum avui |
Prop d’acomplir-se la segona dècada del segle XXI, el fenomen del consum emergeix com una qüestió central del sistema econòmic mundial així com un potent element de configuració d’un model de persona.
Hi distingim, per tant, una dimensió socioeconòmica i una dimensió ètica i personal. Ambdues dimensions estan relacionades, ja que són cares d’un mateix fenomen, però tenen dinàmiques diferents que cal analitzar de manera específica i fer-ho separadament, ni que sigui des d’un punt de vista metodològic.
Aquesta bidimensionalitat és una manifestació més de la dialèctica entre la persona i la societat que, en abordar propostes de canvi, ens remet a la necessitat del canvi personal i, alhora, de la transformació de les estructures socials per tal que els canvis siguin reals i duradors.
El model econòmic que impera al món, tret de fenòmens aïllats, és el del desenvolupament basat en un creixement sostingut de la producció de béns i serveis, sustentat, necessàriament, per un creixement igualment sostingut del consum d’aquests béns i serveis en un procés constant de retroalimentació.
A mitjans del segle XX, aquest model era propi només dels països anomenats «desenvolupats» i és el que ha assegurat en aquests estats un creixement generalitzat de la riquesa i del benestar, tot i que internament aquesta riquesa no s’ha distribuït de manera equitativa.
Amb la globalització aquest model s’ha anat imposant arreu del món, si més no com a paradigma, ja que la seva realització presenta diferències abismals en funció de la riquesa dels països i també greus desigualtats a l’interior de cada país entre minories privilegiades amb capacitat il·limitada de consum i majories incitades a consumir sense disposar, sovint, dels recursos que els garanteixin l’accés a allò més essencial o imprescindible per a una vida digna.
En paral·lel a aquesta generalització, i del que podríem anomenar, malgrat les desigualtats, com a «èxit» del model, també s’han detectat símptomes de crisi o d’esgotament.
Entre aquests, els més alarmants són la sobreexplotació dels recursos planetaris no renovables que pot portar al seu exhauriment i que està ja produint altres conseqüències de greu deteriorament del medi ambient (contaminació, acumulació de residus...), el canvi climàtic i la creixent presència de fenòmens meteorològics devastadors (inundacions, sequeres, huracans, tornados...).
Davant d’aquesta realitat hi ha una recerca d’alternatives que han portat al debat públic termes com el «desenvolupament sostenible», per tal d’acotar un creixement desordenat en tots els àmbits o, fins i tot, propostes que parlen de «decreixement».
És un debat especialment complex perquè, tot i que el problema és d’escala planetària i l’economia està cada cop més globalitzada i interdependent, la situació pel que fa als índexs de desenvolupament (i per tant també de riquesa o de consum) de les diferents regions i països del món és molt desigual. Resulta complex, o fins i tot injust, intentar aplicar solucions iguals a situacions tan diferents.
El pes determinant del consum en el sistema econòmic està molt consolidat en haver configurat un veritable model de societat en el món anomenat desenvolupat.
Aquest model –la societat de consum, tal com ja es va començar a anomenar als anys seixanta del segle passat– ha consolidat que la nostra vida quotidiana estigui amarada de consum fins a provocar que el «consumisme» esdevingui un autèntic estil de vida i que aparegui com a dominant.
Difós per la cultura de masses i la globalització, aquest model esdevé mirall per a tots els països, sigui quin sigui el seu nivell de desenvolupament. Fins i tot l’expectativa d’adoptar aquest estil de vida és motor d’alguns moviments migratoris.
El consumisme és quelcom més que un consum elevat o desmesurat. El consumisme, arrelat en el paradigma de l’usar i llençar, és una forma de relació amb els béns i amb els serveis, és un conjunt d’actituds i d’hàbits que acaben configurant la persona i el seu capteniment.
El model o estil de vida consumista, en tant que influeix poderosament en els valors socials i personal, àdhuc en el mateix sentit de la vida, és una qüestió fonamentalment ètica.
Tot i que una visió pietista o reduïda de fe pugui fer pensar que la qüestió del consum en resta al marge o allunyada, la profunditat del que aquest fenomen desvetlla i implica avui ens ha de fer adonar que ens concerneix en tot el ser persona i que la fe que professem no pot ser aliena a com vivim aquesta realitat.
La llarga tradició de pensament social cristià i de Doctrina Social de l’Església ha aportat principis i criteris que il·luminen totes les realitats humanes i que també poden il·luminar avui el nostre capteniment en relació al consum.
Aquesta línia de pensament, fonamentada en arrels bíbliques, fou ja iniciada, des dels primers segles del cristianisme, amb pronunciaments profètics i contundents dels Pares de l’Església (Sierra, 1997), tant els grecs (Sant Basili, Sant Gregori de Nisa, Sant Joan Crisòstom) com els llatins (Sant Jeroni, Sant Ambròs, Sant Agustí) que es mostraven especialment bel·ligerants contra les riqueses i la seva acumulació en mans de poques persones.
Al llarg dels segles, moltes personalitats eclesials i institucions religioses han enriquit aquesta doctrina, amb el seu pensament o amb la seva obra. Podríem esmentar Francesc d’Assís, figura carismàtica, defensor de la natura i de la forma de vida comunitària dels primers cristians, pobre i compartida. Però també aportacions com les de Tomàs de Aquino i d’altres teòlegs que han tingut present la qüestió social i les exigències de la justícia en les seves obres.
Segurament ha estat al llarg del darrer període, que s’inicia el 1891 amb la publicació de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, que la Doctrina Social de l’Església ha tingut un major desenvolupament i sistematització, singularment amb les grans encícliques socials dels darrers papes, el Concili Vaticà II, la publicació del seu Compendi i altres aportacions del magisteri de l’Església (Sorge, 1996).
Aquesta etapa, inaugurada per la gran novetat que va suposar la Rerum Novarum, arriba fins avui amb l’encíclica Laudato si’ (Lloat sigueu), presentada pel Papa Francesc el 18 de juny de 2015 i que, fins a la data, és la darrera encíclica papal promulgada. Per a molts experts, aquesta encíclica està cridada a definir una nova etapa en la Doctrina Social, a semblança del que va suposar la Rerum Novarum en el seu temps.
La novetat de Laudato si’ és l’enfocament holístic dels problemes del món i les respostes a donar-hi. D’acord amb aquest enfocament, fa una abordatge harmònic de la problemàtica social indestriablement vinculada a la problemàtica ambiental, denunciant no una crisi social i una crisi ecològica com a realitats separades, sinó una única crisi sòcio-ecològica (Sanz Giménez-Rico ed., 2015; Boff et al., 2015).
En la línia del pensament cristià, el magisteri de l’Església atresora un gruix quasi inabastable. Però, atesa la contemporaneïtat del tema que ens ocupa i de la profunditat i abast de Laudato si’ (LS), en ella hi cercarem les referències de manera prioritària.
Altres tres textos que complementaran les referències són:
L’home com a coparticipant de la creació en el pla de Déu, ens permet partir d’una visió positiva sobre les coses produïdes per la humanitat, però no eximeix d’una crítica sobre els usos que se’n puguin fer, si és que aquests no són bons.
El principi del destí universal dels béns alerta davant un ús dels recursos que pugui privar els altres d’aquests béns. Àdhuc de les generacions futures.
Que el dret a la propietat no es pot considerar de manera absoluta i sense limitacions alerta davant apropiacions indegudes d’allò que no pot ser privatiu d’uns pocs com, per exemple, ho són determinats béns naturals bàsics (l’aigua, l’aire respirable...).
La figura bíblica de l’administrador honrat i prudent ens acosta a un model de capteniment personal davant els béns i el seu consum.
El Compendi de Doctrina Social de l’Església (CDS) recorda la limitació dels recursos i la necessitat de fer-ne un ús eficient. També anima els consumidors a influir en la realitat econòmica des d’exigències morals.
El consumisme és vist com una orientació persistent vers el «tenir» més que no pas vers el «ser», que empobreix la persona i és denunciat com a causa de desconcert existencial especialment en els països rics que el viuen més desaforadament.
També ens recorda que cal respectar la integritat i els ritmes de la natura i protegir el medi ambient, per la qual cosa proposa superar la ideologia cientista i tecnocràtica que està a la base dels nostres models de producció i consum. Tot plegat ens ha de portar a nous estils de vida.
L’encíclica Laudato si’ reprèn amb força aquestes darreres qüestions i formula una crida potent vers una conversió ecològica integral adreçada a tota la humanitat.
Aquesta conversió implica canvis substancials en el nostre estil de vida que tenen conseqüències directes en la nostra relació amb el consum. La conversió ecològica és una impugnació radical del consumisme com a eix de la nostra manera de viure i com a cultura dominant en les nostres societats.
En síntesi podem afirmar que el pensament social cristià, en diàleg amb la ciència i amb altres perspectives, ha anat forjant uns criteris sobre com afrontar les qüestions mediambientals que podríem qualificar d’eco-humanisme.
L’aportació d’aquests ensenyaments socials és molt valuosa per repensar els models i les realitats socials. D’una manera particular, la proposta de Laudato si’ de replantejar-nos l’estil de vida és especialment incisiva i rica.
Aquest replantejament incideix directament sobre la dimensió ètica i personal del consum, a la qual es feia referència més amunt. Es tracta de canviar hàbits i costums, desenvolupar noves actituds, créixer en determinades virtuts.
Tot procés de desenvolupament i canvi de la persona ens remet a l’educació, que no és sinó l’ajut als diferents processos de desenvolupament i canvi en els quals es troben immerses les persones al llarg de la vida.
El Compendi, citant l’encíclica Centesimus annus (CA) de Joan Pau II, afirma que «és necessària i urgent una gran tasca educativa i cultural, que abraci l’educació dels consumidors a fer un ús responsable del seu poder de decisió, la formació d’un alt sentit de responsabilitat en els productors i, sobretot, en els professionals de les comunicacions de massa» (CA 36).
Els educadors cristians, sigui quin sigui l’àmbit o nivell educatiu en què treballin, poden trobar en els ensenyaments de l’Església inspiració per a la seva feina. També l’hi pot trobar tot educador que es senti interpel·lat per aquestes qüestions i, particularment, per la crida del Papa Francesc a viure d’una manera diferent per salvar el món.
És evident que aquesta dimensió no esgota tota la problemàtica sobre el consum. És important que el món educatiu participi i abordi també aspectes de la seva dimensió socioeconòmica i la seva relació amb els sistemes polítics i econòmics, que tal com ja s’ha dit és determinant. Aquests aspectes resten fora de l’abast d’aquest document.
Amb tot, des de l’escola i des dels centres de formació, cal educar per a una actitud crítica i propositiva davant els grans debats globals i estimular la participació de tothom, tal com abordarem més endavant.
A més, cal fer una crida específica a l’educació superior i al món universitari a contribuir des de la formació i sobretot des de la recerca i la innovació a trobar noves respostes als grans reptes plantejats. Cada cop més aquesta sensibilització es converteix en programes a desenvolupar. Un bon exemple el trobem amb el que ressenya el The Worldwatch Institute en el seu Informe Anual de 2017, en l’apartat Reimaginar l’educació superior (Díaz-Salazar, 2017).
El consum emergeix com una qüestió central del sistema econòmic i com a element configurador d’un model de persona. La conversió ecològica és una impugnació radical del consumisme com a eix de la nostra manera de viure i com a cultura dominant. |