Taula

Hi trobareu la vida, la narració,
per Joan Carreras

Els fets i la pols

Diumenge 20 de maig

Dilluns 21 de maig

Dimarts 22 de maig

Dimecres 23 de maig

Dijous 24 de maig

Divendres 25 de maig

Dissabte 26 de maig

Diumenge 27 de maig

Dilluns 28 de maig

Dimarts 29 de maig

Dimecres 30 de maig

Dijous 31 de maig

Divendres 1 de juny

Dissabte 2 de juny

Diumenge 3 de juny

Dilluns 4 de juny

Dimarts 5 de juny

Dimecres 6 de juny

Dijous 7 de juny

Divendres 8 de juny

Dissabte 9 de juny

Diumenge 10 de juny

Dilluns 11 de juny

Dimarts 12 de juny

Dimecres 13 de juny

Dijous 14 de juny

Divendres 15 de juny

Dissabte 16 de juny

Papallona, esquena, braça, crol

Papallona

Esquena

Braça

Crol

Hi trobareu la vida, la narració

Joan Carreras

La vida

Ja sabem que la vida (i no caldria dir-ne així però s’entén molt millor si ho presentem com «la vida real») és més complexa i desordenada que la manera com la seva presentació s’exposa en qualsevol narració perquè, com també sabem, narrar consisteix entre altres coses a endreçar, a posar ordre. És per això que la narració estableix línies de fets i vincles de causa i conseqüència. Perquè els humans hem après des de fa milers d’anys que narrar consisteix a vèncer el caos de la vida (ara que ja ens hem entès no caldrà que anem repetint cada vegada «la vida real»). Esclar que hi ha maneres de narrar molt diverses però totes parteixen de la voluntat d’algú d’explicar alguna cosa a algú altre, alguna cosa que aquest algú altre pugui entendre. A la vida (sí, a la de debò), els fets poden succeir per atzar, es poden solapar sense manies i formar conjunts inextricables, però quan expliquem aquests mateixos fets se’ns fa imprescindible distingir totes les capes que s’han sobreposat i fins i tot ens sentim empesos a donar forma concreta a l’atzar, amb un enfilall de sorpreses degudament plantades que broten en forma de girs argumentals.

La narració

Totes les narracions, per molt inventiva que sigui la ment dels seus autors, provenen d’una manera o altra de la realitat, de la més immediata i puntual (el món interior, hi ha qui en diu) o la més llunyana i compartida (el món mític, que duem arrapat al coneixement des que vam començar a explicar històries i les vam anar fixant en la memòria humana).

El gran debat, per tant, no té gaire a veure amb la disputa possible sobre l’origen de la narració en la vida dels humans ni amb la certesa que narrar consisteix a transformar aquest origen, a canviar-lo perquè adquireixi la forma precisa d’un engranatge narratiu. La manera com es procedeix, en canvi, sí que és objecte d’una certa discussió. D’alguna manera, per l’afany que de vegades mostra el periodisme per allunyar-se de la narració, empenyent-la cap al territori de la ficció. Com si la bandera de la «factualitat» pogués animar la tropa en aquesta batalla, com si la pretensió d’objectivitat fos suficient per evitar les obligacions de posar ordre al calaix. Què diantre és un lead, sinó la dictadura de l’ordre dictatorial de les cinc W?

El periodisme

El periodisme escrit és narració. Els telenotícies són paquets de narracions, de vegades sonsos i de vegades més interessants. Explicar coses com ho fa el periodisme i explicar coses com ho fa la ficció consisteix igualment en això: explicar coses. No hi ha gaire més. O és que els periodistes, guionistes i copywriters no són escriptors? Esclar que sí. L’única diferència que hi sé veure està relacionada amb la credibilitat. Ens han fet creure (potser amb raó) que el periodisme és més fiable, que la seva manera d’explicar ens ajuda a comprendre molt millor els fets que s’expliquen. Però hi ha veus dissidents. A mi, per exemple, m’agrada més fiar-me de la ficció. Em sembla que explica la veritat (la vida, tot això que dèiem) molt millor, amb més «eficàcia», d’una manera que trobo més comprensible. El mite dona forma al món. El periodisme em sembla una mica sospitós mentre que la ficció m’assossega, d’una banda perquè com a humà en puc interpretar el codi i d’una altra perquè no necessito creure-m’ho per assaborir-ho, n’hi ha prou si ho puc entendre.

La ficció

La ficció no necessita la veritat, encara que la contingui en una forma més pura, en la forma que els humans ens hem explicat el món des de les primeres fogueres i abans i tot, però el periodisme (aquest paquet de gèneres de la narració que anomenem periodisme) sí que la necessita, amb urgència i de manera exclusiva. La prova és que els grans escàndols del periodisme tenen a veure amb l’engany, mentre que en la ficció l’engany (l’engany que necessitem per explicar la veritat) no és sols tolerat sinó que se’l considera la primera norma de la primera llei. El periodisme malda perquè te’l creguis, perquè confiïs que t’explica el món. La ficció en té prou (que no és poc ni costa poc) amb fer-te creure que és veritable el món aquell que et presenta (hi hagi o no hi hagi un altre món al darrere).

Però, com que una cosa i l’altra són part del mateix, s’entrecreuen ara i sempre. La ficció anota de vegades amb exactitud meticulosa els fets que narra, com si pretengués la mateixa objectivitat de l’ànima periodística, per acompanyar els autors d’un assassinat múltiple fins al cadafal o per descobrir la solitud d’un home que mata l’esposa i els fills i també els seus pares com a única escapatòria d’un laberint de mentides. I el periodisme recupera la mirada subjectiva cada vegada que li convé, per viure en una presó alemanya com un immigrant turc, per fer de guardià en una presó dels Estats Units o per conviure amb uns cultivadors d’orquídies.

Aquests relats

Els dos relats que ens presenta aquest llibre no són cap ficció que l’autor hagi inventat sinó que provenen tant de la vida (de la vida d’unes persones que l’autor coneix i amb qui l’autor ha parlat i hi ha parlat en la forma de conversa que anomenem entrevista) que no li queda més remei que anomenar-ho periodisme. Això, que no seria gaire més que l’expressió d’una intenció, esdevé de sobte primordial quan et poses a llegir-ho i per aquesta raó no em sembla un advertiment banal. Els dos relats d’aquest llibre estan escrits d’una manera que s’acosten tant com és possible al desordre d’aquesta vida que presenta, al solapament de capes, a la força de l’atzar i, en definitiva, al caos de la veritat.

Josep Lluís Micó esquiva amb atreviment l’obligació d’endreçar. Relata els fets sense témer que la seva repetició aleatòria (com se suposa que passa a la vida) ens arribi a esgotar. És com si ens digués: «Sí, ja sé que si ho explico així et semblarà que no va enlloc però és que és així com va passar». No discutiré la seva posició (la del periodisme que s’afanya a situar la veritat per damunt de la narració, com si la narració no fos, per ella mateixa, l’única veritat que els humans ens podem transmetre i llegar) perquè no és la finalitat d’un pròleg i perquè després de llegir les dues històries que s’entrellacen aquí ja no hi ha res a discutir: Micó també narra, també pren decisions narratives (la primera persona del primer relat, els diàlegs concatenats del segon) i ho fa amb tanta habilitat que aconsegueix que ens creguem que els fets van succeir tal com els explica i també que ens creguem que els fets que ens explica van succeir de veritat (a la vida d’algú, a la vida de debò i tot això).

La veritat, com ell ja sap i com sabem tots, és un calaix desendreçat. La narració estira línies comprensibles i en aquests dos relats «autèntics» les ratlles que trepitgem com a lectors són prou clares (en un cas des de la mort i en l’altre cap a la mort), el clímax s’esdevé per acumulació i no hi ha desenllaç, perquè l’autor s’atura al cim i ens diu «Ja hi som». La resta és cosa nostra. Intueixo que el desenllaç que hi falta dependrà, justament, d’allò que deia sobre la credibilitat. «Va anar així», ens vol dir. Però nosaltres sabem (i ell també ho sap) que, si de cas, així és com ens ho ha volgut explicar. No fa falta que sigui veritat perquè sigui poderós, i aquests relats tenen (fins i tot per damunt de la seva certesa) el poder estrany que la narració s’ha guanyat de fer-nos-ho creure (ens creiem que poden passar totes aquestes coses que passen), de fer-nos patir (ens creiem que ens podrien arribar a passar totes aquestes coses que passen) i de commoure’ns (ens creiem que aquestes coses han passat a algú a qui podríem arribar a estimar, ni que sigui amb la simple estimació entre congèneres).

La cruesa d’aquests relats, com a recurs per convèncer-nos que tot el que diu és veritat, no té a veure amb l’abús de consum d’alcohol i d’estupefaents ni amb la sexualitat desinhibida que representa, sinó amb l’actitud desmuntable dels personatges (i també de les persones reals que hi ha al darrere), amb les confessions descarnades d’una vida conjugal que està a punt de rebentar com un gra ple de pus (i em quedo curt), amb l’acceptació de l’atordiment dels sentits com a porta única de la gàbia i amb la subjugació dels protagonistes al desori, al desordre i al caos, ja sigui amb un lliurament accelerat a «la vida boja» o amb una nit dedicada només a viure aquesta «vida boja».

Els personatges es dissolen a poc a poc en el caos mentre l’autor mesura i preveu aquesta dissolució i juga amb el caos tal com s’hi juga des de la narració. Per aquesta raó els podeu llegir com dues mirades periodístiques que se subjecten als fets sense voler-hi intervenir gaire o bé els podeu llegir com dues històries que algú ens explica amb tots els recursos característics de qui ens vol convèncer que els fets són reals. Per dir-ho amb més claredat: fins i tot si em crec que els fets són reals (i no sé per què no m’ho hauria de creure), l’afany de demostrar-ho no és res més que un gest narratiu.

Invitació

Comprenc molt bé que l’autor en vulgui dir «periodisme» però ja he deixat dit que el periodisme també és narració i el que ara toca és advertir els lectors que aquests dos relats són (a més de voler ser veritat) dues bones narracions que us atraparan, que us faran patir, que us commouran. Perquè són veritat? Potser sí. Però sobretot perquè «són». Perquè és per això que els humans ens expliquem històries. Perquè volem entendre el caos i de tant en tant algú ha d’endreçar el calaix, encara que sembli que només el posa de cap per avall i n’aboca tot el contingut davant nostre, com fa Micó. Hi trobareu pintallavis i cocaïna, orgasmes i piscines, autòpsies i mentides. Hi trobareu la bogeria de la vida desfermada. I hi trobareu persones que us faran patir per elles, que us faran viure les seves vides. És per això que hi trobareu l’essència de tot això, que no és res més que la força de la narració.

El que provo de dir sense gaire encert és que l’autor ens demana que ho llegim com llegim el periodisme però la veritat (amb el calaix de cap per avall) és que no sé llegir el periodisme (i encara més aquest periodisme) sinó tal com llegeixo qualsevol narració. La veritat pot ser punyent però allò que n’admirem quan s’explica és la forma que li ha donat la narració. Llegiu aquests relats com a relats, perquè per damunt de tot i de res són això i perquè val molt la pena. I quan vulgueu, sense afanyar-vos més del compte, recordeu que són «periodisme», la mostra d’una mena de periodisme i, per tant, també, una mena de narració que fa onejar una bandera pròpia encara que sigui la mateixa bandera que fa milers d’anys que sosté la narració. Per entendre’ns: endinseu-vos al caos. Al final n’haureu d’admirar l’ordre.

Els fets
i la pols