Pere Bosch i Cuenca (Banyoles, 1966) Historiador i periodista. Llicenciat en Filosofi a i Lletres per la UAB. Ha compaginat la tasca professional amb responsabilitats en l’àmbit polític, com l’alcaldia de Banyoles (1999-2007) i el càrrec de diputat al Parlament de Catalunya (2006-2015). Va ser redactor d’El Punt Avui i Presència i actualment és director adjunt de La República. Ha publicat les biografi es Pere Dausà i Arxer (2008) i Jaume Rosich i Bassa (2012) i la monografi a sobre Esponellà (2011). El 2012 va rebre el Premi Josep Lladonosa d’història local per La guerra de l’arròs. Confl ictivitat agrària i lluita política al Baix Empordà (1899-1909). El 2015 va publicar Cop de porta (1714-1975): Per què Catalunya no ha encaixat mai a Espanya i La lluita per la terra: solidaritats pageses i confl ictivitat social a la regió de Girona (1931-1936).
El 6 d’octubre de 1934, en un gest extrem contra la involució conservadora del règim republicà, el president Lluís Companys proclama l’Estat català de la República federal espanyola. La conseqüència és una repressió desproporcionada, que vol liquidar l’autogovern i els avenços socials conquerits a Catalunya. El país viu en un estat d’excepció que es perllonga fi ns poc després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. El govern català i els ajuntaments són intervinguts, el Parlament és ocupat militarment, s’expulsen pagesos de les seves terres, se suspenen diaris, milers de ciutadans són empresonats.
L’escenari polític i la peripècia vital se’ns dibuixen en trenta-dos capítols que poden llegir-se de manera independent i ens retornen el batec d’aquells mesos de revolta. A partir de literatura històrica i memorialística, però sobretot basant-se en el que va publicar la premsa de l’època, l’autor dona veu als protagonistes d’aquells fets, en un relat apassionant que ens evoca també episodis d’un octubre molt més recent.
El primer
procés contra
Catalunya
Repressió i resistència després
del 6 d’octubre de 1934
© 2019, Pere Bosch i Cuenca
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: octubre de 2019
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Imatge de la coberta: Sala del Tribunal Suprem el dia que començava el judici contra el govern de la Generalitat (27 de maig de 1935).
Miguel CORTÉS. Mundo Gráfico
Maquetació: ebc, serveis editorials / Grafime
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-686-2
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
1 La trista caravana
2 El laberint del general
3 L’exaltació patriòtica
4 La claveguera de Dencàs
5 La Generalitat saquejada
6 L’indult del cap dels Mossos
7 L’ocupació del Parlament
8 La invenció de la «revolta separatista»
9 Un delicte de «rebel·lió militar»
10 El futur de Catalunya
11 La repressió descontrolada
12 La presó flotant
13 Una solidaritat sense límits
14 La venjança de don Manuel
15 El purgatori de les esquerres
16 La depuració municipal
17 «Un castellà que ha comprès Catalunya»
18 De l’home al símbol
19 Un tribunal polititzat
20 A la presó de Madrid
21 Un judici mediàtic
22 La temuda sentència
23 La melangia des de la presó
24 «Catalunya serà espanyola o no serà»
25 La ira dels propietaris
26 L’aliança de les esquerres
27 El veredicte del poble
28 La restitució dels ajuntaments
29 Un clam per l’amnistia
30 L’alliberament dels presos
31 Una suspensió inconstitucional
32 El retorn triomfal
Fonts i bibliografia
A les 6 del matí del 7 d’octubre de 1934, l’emissora de ràdio instal·lada al Palau de la Generalitat emet un comunicat de Lluís Companys adreçat al poble de Catalunya. En el missatge, molt breu, el president reconeix que s’han esgotat «tots els mitjans de resistència i, per tal d’evitar sacrificis inútils», ha decidit capitular; una decisió que ha traslladat minuts abans al capità general de Catalunya, Domènec Batet. En pocs segons, un toc de corneta posa punt final a l’intercanvi de trets i, a la plaça de Sant Jaume, aleshores de la República, s’imposa un silenci sepulcral, només trencat per algun crit i el soroll dels trets que ressonen des de la llunyania. Durant minuts, l’espai queda atrapat per una boirina de pols i una forta olor de pólvora. La revolta, en la qual s’ha proclamat «l’Estat català en la República federal espanyola», ha fracassat.
Pocs minuts després, les portes de la Generalitat s’obren i el comandant Fernández Unzué, al capdavant d’un piquet de soldats, penetra a l’edifici sense trobar cap mena de resistència. Quan arriba al despatx de presidència hi troba Lluís Companys; el president del Parlament, Joan Casanovas, i tot el Govern, a excepció de Josep Dencàs, el conseller de Governació. També hi ha altres polítics, com ara els diputats Antoni Xirau, Josep Tarradellas i Joan Casanelles. Just després que s’obri la porta, Companys s’aixeca de la butaca i es dirigeix al comandant: «El Govern de la Generalitat es rendeix i es fa responsable de tot el que ha succeït». Pistola en mà, Fernández Unzué ordena detenir-los. I, tot seguit, agafa el micròfon de l’emissora i, amb veu ronca i excitada, diu: «¡Catalanes, buenos catalanes! Aquí, comandante jefe de las fuerzas de ocupación del Palacio de la Generalidad…». Mentrestant, al Pati dels Tarongers, els mossos lliuren les armes a l’Exèrcit, alguns amb llàgrimes als ulls. La rebel·lió s’ha acabat, com a mínim per als seus principals dirigents; per bé que a molts punts del país encara es mantenen petits focus de resistència. En alguns, la vaga general, que ha estat el preàmbul de la revolta, encara es perllongarà durant alguns dies en un desig de mantenir la protesta.
Poca estona després, el Govern català, amb el president Lluís Companys al capdavant, abandona el Palau de la Generalitat amb una patrulla de soldats al darrere. Des de l’altre costat de la plaça de la República, el regidor d’ERC, Vicenç Bernades, deixarà escrita mesos després la seva impressió sobre l’escena que contempla: «La visió ens produeix un dolorós xoc al cervell. El cor vol negar el que els ulls veuen a la distància d’uns quants metres. Oblidem la nostra pròpia condició semblant i mentalment ens preguntem si és possible veure el Govern de Catalunya presoner. No pot ser altra cosa que un mal somni». Però no es tracta d’un malson. En pocs minuts, Bernades i tots els regidors d’esquerres, amb l’alcalde de Barcelona al capdavant, s’afegeixen a la comitiva de presos. En resten al marge els regidors de la Lliga, que no han votat la moció de suport al govern de la Generalitat. Just quan arriben al centre de la Plaça, Carles Pi i Sunyer s’abraça a Lluís Companys en silenci. En total, trenta-dues persones conformen aquella «trista caravana» de presos, tal com la bateja el mateix Bernades. Hi ha tot el Govern del país i el de la capital, el president del Parlament, el cap dels mossos, Enric Pérez Farràs, i el capità Francesc López Gatell.
L’Ajuntament de Barcelona no ha ofert resistència armada. Però, a les deu de la nit del dia 6 ha celebrat una sessió extraordinària i ha aprovat una proposició en la qual s’adhereixen a la proclama de Companys per fidelitat «als ideals que han servit lleialment tota la vida»; una proposta que, lògicament, no ha rebut el suport de la minoria de la Lliga. La dinàmica als municipis del país ha estat molt diversa, amb casos en els quals les esquerres han imitat el gest de Companys des dels balcons consistorials o bé s'hi han afegit a través d'un acord plenari. En d’altres, però, ni tan sols s’han reunit. En tot cas, les cases consistorials s’han convertit, arreu del país, en els epicentres d’una revolta que, en pocs minuts, s’ha estès com una taca d’oli. Després de la rendició del president de la Generalitat, però, les banderes estelades han estat substituïdes per les blanques. Al balcó de l’Ajuntament de Barcelona, un oficial de la policia urbana és l’encarregat d’agitar «un tros de tovallola tota bruta». A l’altre costat de la plaça, qui assumeix aquesta tasca és ferit d’un tret. El crit de dolor es converteix «fatídicament, en el final de la simfonia tràgica d’aquella nit de desventura», segons recordarà Bernades.
En pocs minuts, la «trista caravana» comença a baixar pel carrer de Jaume I en direcció a l’edifici de Capitania Militar. Tot just clareja. El rellotge de la façana de l’Ajuntament marca un quart de set i cinc minuts del matí. Els carrers són gairebé deserts, amb la sola presència dels soldats i algunes restes dels enfrontaments; unes llambordes esteses i una mula de càrrega que agonitza al mig de la via. El trajecte, de poc menys de sis-cents metres, es converteix en un autèntic calvari. Els presos reben tímides mostres de suport d’alguns agosarats; però, per damunt de tot, han de suportar mofes, insults i amenaces per part dels soldats i guàrdies que troben pel camí. L’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, recordarà anys després que «entre els riscos que vaig assumir durant la meva vida (i alguns van ser ben seriosos) crec que en cap vaig estar tan a prop del veritable perill com en aquell trajecte que vam fer des de la plaça de Sant Jaume fins a la Comandància Militar». Hom tem que els apliquin la llei de fugues o que els dispari algun incontrolat. A la Via Laietana tot és net, amb alguns soldats que controlen els terrats i els edificis oficials. Quan arriben a l’alçada de la seu d’Hisenda, es topen amb un piquet de la Guàrdia Civil. L’oficial, en un posat desafiant, clama un potent «¡Viva España!»; un crit que és reproduït pels seus subordinats a cappella. Quan passen pel davant de Correus es reprodueix el mateix crit, en aquest cas per part d’alguns civils.
En el tram final del trajecte, la tensió creix. Els insults als membres de la comitiva, especialment al cap dels mossos i al conseller de Cultura, Ventura Gassol, pugen de to i s’acompanyen amb alguns crits de «¡Viva Cataluña española!» i «¡Abajo los traidores!». Un oficial, més exaltat que els altres fins i tot empunya un revòlver mentre els seus companys l’envolten i intenten calmar-lo. A pocs metres de la Comandància, un guàrdia civil veterà s’atreveix a cridar «¡Viva la República!». I el president del Parlament, que encara conserva un bri d’humor, li replica: «Sí, però la Federal. Visca la República Fe-de-ral!». La reacció dels civils a aquella ocurrència de Joan Casanovas sembla presagiar un enfrontament; però, afortunadament, ben aviat es produeix l’entrada a l’edifici. Els detinguts hi accedeixen per la porta del darrere per tal d’evitar passar pel pati i prendre contacte amb els soldats; i, a través d’una escala estreta, arriben a la primera planta de l’edifici.
Poc després d’entrar a l’edifici, el cap dels mossos i el capità són separats de la resta del grup i traslladats al Castell de Montjuïc, mentre que el president de la Generalitat i l’alcalde són conduïts a una sala gran, en la qual mantindran un breu diàleg amb el general Domènec Batet. Aquell mateix matí, tots tres havien de coincidir, des dels balcons de la Conselleria de Governació, a la desfilada de tropes de la Festa de l’Exèrcit; però el destí els ha preparat una trobada ben diferent. Instants després, l’autoritat militar judicial, que s’ha constituït des de les vuit del vespre del dia anterior, comença els seus interrogatoris. Un oficial crida: «Don Luis Companis!». Es tracta de l’inici d’un procés que, pocs mesos després, passarà de la jurisdicció militar a la civil i conduirà el Govern de la Generalitat al davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. Com a jutge instructor es designa el general Sebastián Pozas, una persona de tarannà obert i progressista. Més endavant, però, serà substituït per un coronel amb un perfil radicalment diferent. Les trajectòries de Sebastián Pozas i Lluís Companys es tornaran a creuar alguns mesos després, concretament el maig de 1937, quan el general serà enviat a Catalunya, com a cap de la IV divisió, per intentar apaivagar les tensions entre anarquistes i comunistes.
El fiscal, en canvi, és Enrique de Querol, la trajectòria del qual es creuarà novament amb la de Lluís Companys el 1940, quan assumeixi la mateixa funció en el consell de guerra que acabarà amb l’afusellament del president de la Generalitat. L’atzar és malèvol. En la seva declaració, el president de la Generalitat assumeix tota la responsabilitat; i també ho fan, solidàriament, els sis consellers detinguts. Des de l’interior, mentre esperen el seu torn, els consellers i el President del Parlament encara senten els darrers trets de l’enfrontament. A poc a poc, van desfilant davant el general: Lluhí, Gassol… En un primer moment, el jutge vol fer una peça separada amb el cas del conseller de Treball, Martí Barrera, però l’interessat s’hi oposa enèrgicament i demana el mateix tracte que la resta de presos. Barrera ha estat un dels consellers que més ha dubtat en la reunió de l’executiu en la qual s’ha acordat la revolta; i fins i tot ha confessat al president del Parlament: «Si sabessis que poc m’agrada tot això, i el gust amb què dimitiria». Malgrat tot, el conseller no només no ha dimitit, sinó que davant la justícia n’assumeix tota la responsabilitat.
La rendició de Lluís Companys genera un efecte mimètic. En aquelles ciutats en què la direcció del moviment ha estat assumida pels responsables polítics i s’han produït enfrontaments amb l’Exèrcit, com ara a Girona, Tarragona o Lleida, aviat s’optarà per seguir l’exemple del Govern. I arreu es reprodueixen les «tristes caravanes». Una d’aquestes és la que surt de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona, que s’ha convertit en un dels focus de resistència. Un dels polítics detinguts, el diputat Pere Cerezo, explicarà mesos després aquella experiència: «Sonen batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és apagat. Poques estrelles brillen al firmament. Sona una remor de passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats custodien Josep Puig Pujades (el comissari de la Generalitat) i altres dos amics conduint-los emmanillats per la pujada de Sant Martí, camí de la presó… Arriben a la porta del vell edifici i, després de ser registrats minuciosament, se sent la remor del forrellat del rastrillo que ha de tancar-los». A banda del comissari delegat de la Generalitat, la caravana de presos de Girona estarà formada per més de dues-centes persones que han intentat resistir durant tota la nit al vell edifici de la Pujada de Sant Martí, l’actual seu de la Diputació de Girona.
A Tarragona, un testimoni d’aquelles tristes caravanes, el periodista Sebastià Campos, ens descriu un escenari ben diferent, en el qual la humiliació dels soldats contrasta amb la solidaritat expressada per la gent: «Lligats, fortament lligats, i amb una nombrosa escorta, sortim de la caserna. La rècula humana, per un fenomen de suggestió, acompassa el caminar en creuar per l’empedrat dels patis i passadissos de la caserna […] Abans d’arribar a la Rambla, un sergent gras i malcarat esvaeix els nostres dubtes: –Ustedes van a ir donde merecen: a podrirse en la bodega de un barco. Mejor sería que los fusilaran. Lo tienen merecido todos ustedes. Les paraules d’aquest salvatge vestit d’uniforme ens aconhorten un xic. Passem per la Rambla. La gent s’ha llençat al carrer […]. Al Centre Federal, bressol del republicanisme tarragoní, situat al costat mateix de la Comissaria de la Generalitat, la gent s’hi amuntega, ansiosa de saber notícies. En tots els rostres s’hi endevina un gest d’ira i de desesperança. Ningú, però, no està aclaparat. Quan la colla dels presos desemboca a la Rambla, la gent continguda per la força pública, la victoreja espontàniament […] Homes i dones, barrejats, coratjosos, ens envolten, i ja no ens deixaran fins al moll, malgrat l’actitud poc tranquil·litzadora de la força pública. “Visca la República Federal!, Visca Companys!, Mori Lerroux!, Visca la llibertat!”».
Aquelles primeres caravanes es convertiran, els dies següents, en un degoteig continu de detinguts que desbordarà les presons tradicionals. El periodista Sebastià Campos recorda que «de tots els pobles n’arriben bones representacions. Són sempre els homes que ostenten els mateixos càrrecs representatius els que venen detinguts: l’alcalde, consellers, jutges, caporal de sometents». Alguns d’ells romandran a la presó hores, fins i tot dies. En poques hores, els centres de reclusió quedaran literalment desbordats davant l’allau de detencions indiscriminades, fetes sense cap mena de prova i, en alguns casos, incitades pels cacics o els opositors locals. D’altres, però, romandran a la presó durant mesos, esperant un judici que no arribarà mai. Alguns també fugiran i s’amagaran durant mesos; o bé emprendran el camí de l’exili. Des de la Torre dels Penitents, l’escriptora Aurora Bertrana, observa la imatge dels joves compungits, amb la mirada perduda, que fugen amb els seus fusells, que alguns intenten amagar entre les bardisses.
Poc després de la una del migdia, una vegada han prestat la seva primera declaració, els membres del Govern i els regidors de l’Ajuntament de Barcelona són traslladats al vaixell Uruguay, que es convertirà en la seva primera presó. Alguns minuts abans han tingut l’oportunitat de telefonar els familiars. Les converses no només permeten tranquil·litzar els éssers estimats, sinó també conèixer allò que s’ha explicat a través de la ràdio. I, en algun cas, prenen un to tendre, gairebé còmic. Un dels regidors detinguts, en Junyent, es posa a parlar amb el seu fill: «Sí, maco, estem agafats, som presoners», a la qual cosa l’infant respon: «I doncs, per què no t’escapes?». L’anècdota dona peu a parlar de les famílies, del neguit que han hagut de suportar les darreres hores i les penúries que hauran de patir en les pròximes setmanes. La incertesa sobre el futur dels pares o esposos, la precarietat econòmica, la manca d’informació… Poc després de les trucades, els detinguts són traslladats en dos autobusos nous fins al darrer moll del port, el de l’Aeronàutica Naval. Durant el recorregut podran contemplar els vaixells de guerra que han arribat per tal de controlar la revolta. Des d’un d’ells, els marins disparen sense contemplacions. Una vegada superat l’ensurt, els autobusos arriben fins al moll de l’aeronàutica, on hi ha ancorat el vaixell Uruguay, de la Companyia Transatlàntica, que ha estat requisat per l’autoritat militar i que es convertirà en la seva presó durant els tres mesos vinents. Són els primers a arribar-hi, però en poques hores s’omplirà de proa a popa.
La «trista caravana» amb els polítics que han participat en la revolta arriba a la seu de capitania, al passeig de Colom, a les set del matí del 7 d’octubre. I, immediatament, l’alcalde i el president de la Generalitat són conduïts al despatx del capità general. Domènec Batet ha tingut una nit moguda; però desitja parlar amb les màximes autoritats. Quan es troba cara a cara amb el president, li estreny la mà amb força i l’arrambla mentre li etziba un interrogant: «¿Què heu fet, Companys?». Algunes cròniques afegiran una paraulota a aquesta interpel·lació, però el general la desmentirà dies després. La conversa transcorre íntegrament en català. Sense donar temps a la resposta del president de la Generalitat, Domènec Batet n’afegeix una altra: «¿No sabeu que amb la violència no s’aconsegueixen mai els ideals, encara que aquests fossin justos, i sí només a través de la legalitat i la raó, que com aquest sol que ens il·lumina, són llum i far que guien els pobles pel camí del progrés?». Es tracta d’un diàleg atípic, més propi d’un debat polític que no pas del primer contacte entre un revoltat i un cap militar que ha reprimit la seva temptativa. Però Companys, visiblement cansat, no mostra cap intenció d’entrar en el joc dialèctic i respon que no són allà «per escoltar consells o discursos». I, tot seguit, demana a Batet que «faci el que hagi de fer!»; a la qual cosa aquest li replica: «Sí, en efecte, però pesa la sang vessada i les víctimes caigudes». En aquells moments, Batet encara no disposa d’un balanç definitiu, però la revolta deixarà quaranta-tres morts i cent cinquanta-set ferits, comptant els insurrectes i les forces policials i militars.
Més enllà del format, la conversa entre Lluís Companys i Domènec Batet reflecteix perfectament les contradiccions en les quals es mouen els dos protagonistes; i, molt particularment, el capità general de Catalunya, que intenta guiar-se pel seu instint de compliment de la legalitat, però que es veurà atrapat en el laberint que transcorre entre els avatars d’aquesta i les seves conviccions polítiques. Tal com remarca l’historiador Jesús Pabón, Companys i Batet tenen, malgrat el tens diàleg que protagonitzen aquell dia, un munt d’elements en comú: «coincidien políticament: ambdós eren republicans, catalans, catalanistes; eren, personalment, amics, tot els convidava, en aquella hora, a la confiança». La percepció sobre l’amistat entre el polític i el militar és, molt probablement, exagerada; però és ben certa la coincidència política, que els portarà a situar-se en el mateix bàndol el 18 de juliol de 1936. Ambdós en pagaran les conseqüències.
Domènec Batet no només es dirigeix personalment als detinguts. Aquell mateix matí, la ràdio difon el ban en el qual es declara l’estat de guerra i el capità general de Catalunya assumeix «el mando de la misma, estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias». L’estat de guerra es mantindrà fins al setembre de 1935, amb un interval, entre l’abril i el juny, en què prevaldrà el d’alarma. Al vespre, la ràdio difon una primera al·locució en la qual Batet informa que la rebel·lió ha estat sufocada, condemna l’actitud de la Generalitat i ofereix una primera versió oficial, molt resumida, dels fets. En un gest atípic, el capità general fins i tot lamenta «no haber podido dar con más rapidez la orden de cesar el fuego contra la Generalidad y el Ayuntamiento, pues se le dejó completamente aislado y fue necesario organizar servicios de aviso con exposición de la vida de los que los realizaron». Batet també demana el suport de la ciutadania «para hacer más eficaz la represión de los perturbadores».
El missatge també s’intenta transmetre per altres canals. Aquell mateix matí, avions de caça sobrevolen la ciutat de Barcelona i llencen fulls amb una proclama en la qual es recorda que ha estat declarat l’estat de guerra i que «las fuerzas encargadas de proclamarlo fueron violentamente hostilizadas, viéndose obligadas a repeler con toda energía la agresión». En el mateix document, molt breu, es demana a la població de Barcelona que sigui conscient del «imperioso deber que la situación actual me impone y acogerá mis indicaciones con el mayor interés acatando con ello la única autoridad legítima, que es la que en estos momentos ostento». A les ciutats on es detecta més agitació es llencen uns altres fulls volants encara més breus en els quals s’adverteix l’arribada immediata de forces i es convida els revoltats a «izar inmediatamente la bandera blanca y depositar las armas en la alcaldía», fent responsable l’alcalde del compliment d’aquesta ordre.
Domènec Batet ha estat, des d’abans d’assumir la repressió de la revolta, una figura discutida. A les seves memòries, el ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, recorda que «todavía no estaba yo repuesto de la emoción de ocupar cargo tan alto como inesperado […] cuando ya comenzaba el asedio para que sustituyera el general Batet en el cargo de general de la cuarta División orgánica». A la correspondència que adreça al seu cap polític dies abans de la revolta i que va donar a conèixer l’historiador Hilari Raguer, el capità general de Catalunya li trasllada que les queixes de la societat catalana arran de la sentència contra la Llei de contractes de conreu «se han exacerbado de tal manera que pueden originar consecuencias lamentables». Els seus subordinats, segons explica, també estan exaltats: «la oficialidad está excitada y yo no ceso por mi parte de insistir cerca de los Sres. Generales y Jefes de Cuerpo para que calmen esas nerviosidades que, más o menos justificadas en su origen, deben reprimirse para evitar que puedan dar origen a su vez a hechos cuyo alcance no es posible de prever». Les nerviositats provenen, en gran mesura, del desarmament del sometent i de les milícies cíviques al servei de la Generalitat que acumulen armament i es dediquen a vigilar els oficials de l’Exèrcit o a sondejar-los «para conocer su actitud en caso de un conflicto con el Poder Constitucional del Estado».
Al marge de la complicitat amb el ministre de la Guerra, el perfil de Domènec Batet no agrada entre amplis sectors de Madrid. I la forma de reprimir la revolta el convertirà en el punt de mira de totes les crítiques. Les seves ordres consisteixen, segons les seves paraules, a «no hostilizar a nadie y no romper fuego sin que fueran hostilizadas previamente, pero llegado el momento de ser hostilizados actuaran con la máxima energía y violencia, pues tenía la convicción absoluta de cuanto mayor fuera ésta más rápidamente se sofocaría el movimiento subversivo evitando el mayor derramamiento de sangre». Batet disposa escassament de set-cents cinquanta homes per neutralitzar la revolta, però intenta utilitzar-los amb habilitat. Hi ha, però, qui li reclama més duresa. Aquell mateix dia, cap a mig matí, es posa en contacte amb el ministre de la Guerra, el seu principal interlocutor, i li comunica que les tropes han ocupat el Palau de la Generalitat, la conselleria de Governació, l’Ajuntament, les estacions de ràdio i gran part de les comissaries i casernes, malgrat l’«intenso paqueo en diferentes vías y plazas». Durant hores, des de Capitania mateix se senten els trets que donen testimoni del manteniment de la revolta.
L’endemà dels fets, el capità general es dirigeix novament a la ciutadania, en aquest cas a través de la ràdio. Es tracta d’una al·locució llarga, amb un fort component personal i sense cap deix d’arrogància; molt allunyada d’allò que es pot esperar d’un document militar. En el text, Batet trasllada amb tota mena de detall la versió personal dels fets, emfasitzant que s’ha intentat el diàleg amb el Govern de la Generalitat fins al darrer moment i que només s’ha actuat militarment quan les forces han estat hostilitzades. El discurs també es fa ressò de l’«amargura grande por el derramamiento de sangre, que quise evitar a toda costa, sin ser escuchado». Però, a banda d’exposar la seva versió dels fets, Domènec Batet acaba l’al·locució amb una reflexió ben atípica, proclamant que «respetables son los ideales cuando son expuestos dentro de la legalidad, pero son execrables cuando quieren imponerse por la violencia». I, finalment, adreça «un caluroso a los radioyentes […] especialmente a los catalanes y a los españoles, y digo catalanes porque Cataluña no es más que una región de España». Poca estona després, de Capitania, un representant de la CNT demana la tornada al treball.
El discurs i, en conjunt, les actuacions de Domènec Batet no seran ben digerits per la premsa i els polítics més reaccionaris. Malgrat la censura i la contenció provocada per l’onada patriòtica, les crítiques s’expressen a través de diversos canals. L’endemà, en el primer debat a les Corts després de la revolta, el portaveu de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, es refereix explícitament a la proclama i parla de «servidors traïdors i tebis». Entre els que es mostren indignats per l’actuació del capità general hi ha el general Franco, que utilitzarà una estratègia radicalment diferent per reprimir la revolta d’Astúries. El futur Caudillo no només li retreu això, sinó que es mostrarà contrariat pels reconeixements a Batet des del Govern. El capità general fins i tot rep les crítiques velades d’algun dels seus subordinats, que maldaran per assumir el protagonisme de la victòria. En un publireportatge publicat al setmanari Informaciones, el comandant encarregat de prendre el Palau de la Generalitat, José Fernández Unzué, s’atribuirà tot el mèrit de l’acció; i, al mateix temps, insinuarà l’actitud vacil·lant del seu superior. El general, doncs, es troba atrapat en un laberint. És ben conscient de la ingratitud del seu paper encapçalant la repressió i del fet que això representa el final de la seva carrera militar a Catalunya; però també rep crítiques per la seva suposada tebiesa.
En tot cas, durant setmanes, Domènec Batet assumirà el control de la situació. I, des de la seva talaia, dirigirà la repressió del país, en contacte permanent amb el cap de l’executiu i el ministre de Defensa. Malgrat que el capità general s’ha ofert per reforçar altres zones de l’Estat, ben aviat es concentraran a Catalunya més contingents de l’Exèrcit. El dia 9 desembarcarà una bandera del Terci i també arribaran reforços per mar, que assumiran la vigilància dels vaixells destinats a presons. Quatre dies després dels fets, quan la situació a la capital del país es troba aparentment normalitzada, la plaça de la Universitat es converteix en l’escenari dels solemnes funerals per retre honor als nou militars i guàrdies civils que han mort durant la revolta. En total, el nombre de víctimes de la revolta arriba a les trenta persones. Durant la desfilada, que se celebra just després de la cerimònia religiosa, se senten visques a Espanya, a Catalunya i a l’Exèrcit; i també es coreja el nom del general Domènec Batet. La situació del país és plena de contrastos. Aquella mateixa tarda, a pocs metres de distància de l’escenari dels funerals pels militars, al castell de Montjuïc, se celebra el consell de guerra contra el comandant del cap dels sometents, Jaume Bosch, que serà condemnat a cadena perpètua. Durant alguns dies, l’antic castell, un dels símbols de la repressió que ha patit històricament la ciutat, es converteix en l’escenari dels consells on es jutjaran els caps militars de la rebel·lió, alguns dels quals seran condemnats a la pena de mort.
Una vegada controlada la situació, Domènec Batet demana amb insistència el relleu en el càrrec. El 25 de novembre es trasllada a Madrid i es reuneix durant dues hores amb el president del Consell de Ministres i, alhora, màxim responsable de la Guerra, Alejandro Lerroux. Es tracta del primer contacte presencial entre el militar i el polític després de la revolta. En aquells moments, el Govern espanyol prepara la transició cap a un règim provisional per a Catalunya; però el control directe del país encara es troba en mans dels militars. A la sortida de la reunió, el militar contesta als periodistes amb evasives, mentre que el polític s’esplaia a gust i defineix Domènec Batet com «un hombre de gran corazón». I, tot seguit, valora la seva gestió de la revolta: «ha obrado con mucho tacto y ha sofocado el movimiento catalán con una actuación muy atinada. La guarnición está muy compenetrada con él, y actualmente está desempeñando papeles de carácter político, que, aunque por su carácter militar no le corresponden, los ha desempeñado con mucho tino. Hay que ir pensando en descargarlo de esta responsabilidad». Es tracta d’una raspallada de pes; però té regust de comiat. En la mateixa intervenció, Lerroux deixa la porta oberta al relleu del capità general i afegeix altre cop que «hay que ir pensando en descargarlo de esta responsabilidad».
Aquell mateix dia, el subsecretari de la Guerra presenta un projecte de llei en el qual es restableix la categoria del tinent general de l’Exèrcit i proposa per aquest càrrec els generals Eduardo López Ochoa i Domènec Batet, les dues persones que han dirigit les operacions militars contra les revoltes d’Astúries i de Catalunya, respectivament. Malgrat tot, no hi ha unanimitat a l’hora de valorar la gestió del capità general i el dictamen de la comissió de guerra s’aprovarà amb els vots en contra de la minoria tradicionalista i també dels feixistes. Batet també serà distingit amb la Creu de San Fernando, que li garantirà una pensió anual de 10.000 pessetes. En tot cas, el general se sent incòmode amb els compliments i les ostentacions; i fins i tot marxa de vacances a Mallorca quan a Barcelona s’organitza un homenatge a les forces militars. És el gran absent d’aquella jornada i, malgrat tot, els discursos de les autoritats incorporen constants lloances a la seva persona. Finalment, el 14 de febrer, quatre mesos després de la revolta, Domènec Batet és rellevat en el càrrec; i, quinze dies després, queda en situació de disponible forçós, si bé durant alguns mesos manté la residència a Barcelona. El 5 d’abril, però, és nomenat cap del cos militar de la presidència de la República, un càrrec amb el qual es vol recompensar els serveis prestats.
La revolta del 6 d’octubre de 1934 desferma, arreu de l’Estat, una onada de patriotisme. Es tracta d’una reacció espontània, gairebé instintiva. Un tancament de files davant una acció que és contemplada com una amenaça no només per al Govern conservador, sinó també per a la integritat de la pàtria. L’endemà, Madrid es converteix en l’escenari de dues concentracions multitudinàries. Els integrants de la primera enlairen banderes tricolors i cartells amb visques a Espanya i es concentren a la Puerta del Sol, davant del Ministeri de Governació, on es troba reunit tot el Govern, a excepció del responsable de la Guerra, que intenta coordinar la repressió de la revolta a Astúries des de la seu ministerial. Els ministres surten al balcó per agrair el suport i el ministre de Governació, Eloy Vaquero, s’adreça a la gent per demanar-los que es dissolguin. L’altra manifestació és de caire feixista i l’encapçala una pancarta en la qual es pot llegir: «¡Viva la unidad de España!», que sosté el líder de la Falange. Quan arriba al ministeri, José Antonio Primo de Rivera s’enfila a un mur i pronuncia una breu arenga en la qual recorda que «un 7 de octubre se ganó la batalla de Lepanto, que aseguró la unidad de Europa; en este otro 7 de octubre nos habéis devuelto la unidad de España». El públic també aclama amb fervor el diputat Antonio Royo Villanova, un dels flagells històrics del catalanisme, a qui es dediquen a «estrujarle materialmente, mientras se daban estentóreos gritos de viva España y mueran los traidores». L’aiguabarreig de banderes deixa entreveure, doncs, que la revolta ha suscitat una onada d’exaltació patriòtica transversal, que abasta un ampli ventall polític.
El fervor patriòtic es reprodueix a moltes altres ciutats. A Zamora, per exemple, milers de persones es concentren davant del Govern civil i criden visques a «España única», al Govern i «Muera el separatismo». Des del balcó, el governador civil, Jerónimo de Ugarte, destaca «el fervor españolista de los zamoranos» i s’esplaia a gust contra Catalunya, a la qual tracta de «desagradecida, puesto que siempre fue la región que más protección y más favores recibió por parte del Estado y a costa del resto de España». A Sevilla es desferma l’eufòria quan es dona a conèixer la capitulació de la Generalitat. En aquest cas, és l’alcalde qui surt al balcó i recomana a la gent que instal·lin penjolls i banderes espanyoles als balcons, que també pengen en els edificis públics. Una banda militar surt al carrer i intenta animar l’ambient amb composicions musicals, entre les quals destaca l’himne nacional. A la Capitania militar i al Govern civil es recullen firmes i alguns veïns fins i tot s’ofereixen per anar a combatre a Catalunya. A Còrdova, una manifestació amb la banda municipal recorre els carrers i victoreja visques a Espanya i molts «mueran a los malos españoles». La manifestació provoca incidents i també una crisi municipal provocada per la negativa de l’alcalde, d’Izquierda Republicana, a encapçalar-la. També s’organitzen manifestacions, en aquest cas sense incidents, a Granada, Logronyo i Burgos. En algunes ciutats, com ara Cadis, s’obren subscripcions populars per recollir donatius per a l’Exèrcit i les víctimes de la revolta; mentre que en d’altres es reuneix el ple de l’Ajuntament per tal de deixar constància de l’adhesió al Govern.
L’exaltació patriòtica no només es respira als carrers, sinó també a les pàgines dels rotatius, sobretot dels conservadors. El diari ABC obre l’edició de l’endemà amb un enorme «Viva España». I, en el text que l’acompanya, comença a desgranar la teoria de la conspiració separatista que, segons la versió del rotatiu, va començar a ordir-se molts anys abans i s’assssocia indefectiblement a qualsevol expressió de catalanisme. Per la seva banda, La Época titula: «Una vez más el Ejército es la salvación de España». I, en el seu editorial, denuncia aquells que han comès «delito de traición a la Patria, procurando la rotura de su unidad» amb un moviment que, a parer seu, és «mil veces más condenable […] que aquel del 10 de agosto»; en referència al cop d’estat del general Sanjurjo. Per la seva banda, El Siglo Futuro, portaveu del tradicionalisme, clama contra els «traidores a la patria», que han actuat de forma premeditada «para perpetrar la desmembración de España con nocturnidad y alevosía y abuso de confianza, y que proclamaron la independencia del «Estat català».
L’onada a patriotisme té un protagonista especial. Es tracta de l’Exèrcit, que s’ha erigit com el gran salvador de la pàtria; un paper tan evident com perillós. Tal com remarca el titular del diari La Época, «una vez más el Ejército es la salvación de España». A banda de les referències a la institució armada en els discursos al Congrés o els articles periodístics, els actes d’homenatge als militars es multipliquen al carrer de forma ostentosa. I també ho fan les misses, les recollides de donatius per als nens dels militars orfes o, fins i tot, les mostres espontànies de suport. A moltes poblacions s’organitzen desfilades o actes d’homenatge a l’Exèrcit i en algunes hi participen simpatitzants feixistes, que hi fan ostentació de força. Un dels moments més significatius d’aquesta onada d’exaltació a l’Exèrcit es produeix el 21 de gener de 1935 als carrers de Barcelona, l’epicentre de la revolta. Aquell dia, a molt pocs metres d’on es troben ancorats els vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, plens a vessar de presos polítics, s’organitza una desfilada d’homenatge a l’Exèrcit i a les organitzacions armades de la regió per la seva intervenció en els fets. A l’acte, en representació del Govern espanyol hi assisteix el ministre de Marina i de l’Estat, Juan José Rocha. No hi és, en canvi, el capità general de Catalunya, Domènec Batet.
El patriotisme també es deixa sentir a les quatre parets del Congrés. El 9 d’octubre, les Corts es reuneixen per primera vegada després de la revolta fallida del Govern de la Generalitat; i, de fet, es convertirà en un petit parèntesi, perquè no tornaran a reunir-se fins un mes després, una vegada estigui controlada la revolta a Astúries. Es tracta de la presentació oficial del Govern que ha «provocat» la vaga general; i, de fet, alguns dels ministres, com el responsable de Treball, el català Josep Anguera de Sojo, han promès el càrrec poques hores abans. La sessió és atípica. I no només pel context en el qual es produeix; sinó també per l’absència de l’oposició d’esquerres a l’hemicicle. En aquell moment, dotze diputats catalans han estat processats i set són encara a la presó, entre els quals hi ha el president de la Generalitat, Lluís Companys. La resta decideixen no ocupar momentàniament els escons. Tampoc no hi és present el principal partit de l’oposició, el PSOE, que s’ha implicat de ple en la revolta i té alguns dels dirigents a la presó; ni tampoc el partit de Diego Martínez Barrio, Unión Republicana, que ho justifica per no «agravar, con el necesario enjuiciamiento, la situación dolorosa porque atraviesan España y la República». Les esquerres, doncs, opten per mantenir-se a la recambra fins que el clima polític s’apaivagui; una posició que fins i tot rep el reconeixement del president del Consell de Ministres.
Malgrat l’absència de l’oposició, la sessió transcorre enmig d’un ambient caldejat. Als passadissos del Congrés, un veterà de la política, el comte de Romanones, exclama: «¡Muy bien ¡Muy bien! ¡Cuarenta y cinco años de aguantar las cosas de Cataluña! ¡Ya estaba hasta los pelos! Me ha producido enorme satisfacción todo lo que se refiere a Barcelona. ¡Vaya unos revolucionarios, que se rinden a las cuatro horas!». Quan el president del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux, entra a l’hemicicle, bona part dels diputats ministerials i monàrquics es posen dempeus i l’aplaudeixen amb passió mentre se senten crits de «Viva España» i «Viva Cataluña española». En plena efervescència patriòtica, es produeix un moment de tensió. Quan arriben els nacionalistes bascos, alguns diputats es dirigeixen al seu cap, José A. Aguirre, i li exigeixen que s’afegeixi als crits. La petició genera uns instants de tensió, amb crits de «¡Fuera!», que són replicats pel cap de l’executiu amb una sortida tan conciliadora com enginyosa: «Fuera nadie. ¡Bastantes hay!». Malgrat la pressió, Aguirre es nega a sumar-se als crits i José Calvo Sotelo, el diputat monàrquic, se li llença al damunt i li dona «dues sonores plantofades que ressonen a l’hemicicle com si es tractés d’un aplaudiment més dels dedicats a Espanya», en paraules d’un cronista. Els aplaudiments, doncs, es barregen amb les agressions; i l’exaltació patriòtica es converteix en ira descontrolada contra tots aquells que no es mostren disposats a fer professió de fe.
Una vegada calmats els ànims, el president obre la sessió. El primer a prendre la paraula és el líder de la CEDA, José María Gil Robles, qui defensa una proposició en la qual es demana la suspensió de les sessions del Congrés per tal de «completar la pacificación de España». Abans, però, es refereix a la mort de Marcelino Oreja, company d’hemicicle, que ha estat assassinat hores abans a Mondragón. Els aplaudiments tallen el discurs sense que ni tan sols tingui temps de pronunciar el nom del diputat. I, quan intenta seguir, des de tots els racons de l’hemicicle ressonen els crits de «¡Viva España!», «¡Viva Asturias!» o «¡Viva el Ejército!». En la seva al·locució, molt curta, el Jefe intenta assumir un paper de lideratge i afirma que «el Gobierno ha cumplido admirablemente con su deber y ha de contar con todo el apoyo de la Cámara, que es el apoyo de toda España, para acabar con la vergüenza que ha sido este movimiento revolucionario». En tot cas, la intervenció més esperada és la del president del Consell de Ministres. Abans de començar a parlar, bona part dels diputats presents a l’hemicicle s’aixequen i aplaudeixen sense aturador. En el seu discurs, Alejandro Lerroux acumula referències a la salvació de la pàtria, lloances al paper de l’Exèrcit i condemnes a la revolta. Però, al mateix temps, manté el mateix to de prudència que ha demostrat en l’al·locució radiofònica de la nit del dia 6. De les seves paraules se’n desprèn que el Govern no té la intenció d’intervenir l’autonomia. Contràriament, el president del Consell de Ministres afirma que «hemos reconocido una situación jurídica a Cataluña y no hemos de atentar contra ella»; si bé tot seguit demana «que los catalanes respeten también la Constitución del Estado». Es tracta d’una posició valenta, que intenta aïllar-se de l’ambient que es respira a l’hemicicle; encara que no sigui compartida per l’executiu ni per membres del seu mateix partit. De fet, els aplaudiments de la resta de diputats fluixegen en aquest moment del discurs; i, per tant, es converteixen en un primer baròmetre per comprovar les dissensions de l’executiu i dels partits conservadors.