LA SARBATANA

 

 

 

Com el brau que trenca els lligams quan va a rebre el cop mortal, perquè fugir no pot, i salta d’un lloc a un altre sense parar.

DANTE ALIGHIERI,
«Infern, Cant XII», Divina Comèdia

La vida, tanmateix, era un riu profund, molt profund, i la mort un cel blau; la vida era una cara, la mort un braçat de fenc, una flor, una torre; la vida i la mort eren qualsevol cosa i totes les coses, llevat d’aquesta follia ordenada on el rei guanya la reina i l’as al rei. Ah, no, hi havia l’aventura i la bellesa, darrere de tot allò...

E. M. FORSTER,
Howards End

I
(ell)

Es diu Olga. És la dona més atractiva que he conegut mai. És cert que no és una bellesa, i que a la seva edat —cinquanta-vuit— ja no està per presumir, però jo l’estimo amb tota la força del meu braó, amb una intensitat que podria ser morbosa.

És cert que no li ho manifesto, perquè trencaria la seva plàcida manera d’entomar la vida. La miro quan no em mira. L’admiro quan dorm. Intento no fer-li l’amor amb la intensitat amb què sento el fervor desbocat que em brolla per ella. Hi cal molta autodisciplina. Fa quinze anys que estem casats; jo sempre he pensat que soc jo l’enamorat i ella la que es deixa estimar. Però el seu contacte, la seva companyia són l’única manera que tinc de concebre la vida. Sense ella seria això: un ermot, un desert, amb esquelets d’animals i sorra que no rep mai la pluja alliberadora.

Jo soc enginyer, i tinc una bona feina a la universitat, però als seixanta-cinc tinc dret a la jubilació, i, gràcies sobretot a l’Olga, tenim un bon recer dipositat al banc.

Per això he tingut una idea: si la pogués convèncer, compraríem una casa al camp, aïllada si pot ser, i allà, malgrat que treballaria en uns projectes que faig pel meu compte, podria admirar-la tot el dia. La seva destresa per a la cuina, per a la roba, per a tot, és reconfortant.

Li ho vaig dir deseixit, com si no m’hi anés la vida —ho somniava i tot, i fantasiejava en la nostra plàcida i alhora excitant vida al camp—, i ho vaig fer de manera que no se’m notés tan atrafegat, tan ple d’impulsos, tan il·lusionat.

—Vols anar a viure al camp? És una idea que se m’ha ocorregut. Soc a la vora de la jubilació, i m’agradaria deixar la ciutat. No tenim gaires amics, i els que tenim podríem visitar-los o que ells ens visitessin. Podríem viure amb un confort, enmig de la natura, que crec que ens faria bé a tots dos.

—Saps què, Ilya? Sempre he somniat a tenir un hortet. Verdures acabades de collir, fresques i fragants, i, si pot ser, algun animaló: unes gallinetes, uns quants conills...

—Així doncs, t’abelleix la idea?

—M’ho he de pensar. Les decisions no es prenen tan de sobte. Però en principi la idea no em desagrada.

—Seria com tornar a començar...

—No et posis solemne, ja saps que ho detesto. Seria una entrada digna a la tercera edat.

—Dona, Olga, que tu ets molt jove encara...!

—Bé, deixa’t d’afalacs. M’ho he de rumiar.

—Quant de temps?

—El que faci falta, com és lògic. Ja t’ho faré saber.

L’altivesa de l’Olga és un dels trets seus que més m’agraden.

***

La meva jubilació no era tan fàcil com jo creia. La universitat va posar-hi pegues —es veu que em tenen en un pedestal, ves què hi puc fer, jo...—, però sé que me’n sortiré. Ara bé, no voldria fer un mal pas i, per tant, hauré d’esperar la resposta de l’Olga. Com sempre, jo indiferent, parlant d’altres coses, i com si no m’hi anés la vida.

Ella es comporta també com si no hagués passat res. Sort que tinc aquest autodomini, capaç d’aguantar-ho tot —bé, tot no: l’absència de l’Olga m’enfonsaria, Déu me’n guard—. No sé quan em contestarà, ni, per tant, quan hauré de posar en marxa les meves complicitats i els meus recursos a l’empresa. Legalment estic cobert, però no tot és legal en aquest món.

Pel que fa a la feina de l’Olga, no hi ha cap problema. Ella havia estat professora de llatí tota la vida, però està interessada de debò en la pedagogia. S’excitava, feia crits i tot, i es reunia amb altres profes que tenien aquesta mateixa flama bullint-los a dins. Se sabia tota la història de la pedagogia —dels grecs fins avui—, i era una activista del morro fort. Els darrers anys hi ha dedicat tot el seu temps, gràcies a una comissió de serveis que va aconseguir amb facilitat. No sols és guapa, sinó llesta.

És ben curiós que tingui aquesta dèria per la pedagogia una dona que no ha tingut fills. És un dels seus trets: la generositat amb els altres.

M’imagino que viure isolats li farà trencar esquemes, perquè les reunions no les podrà fer. A menys que torni a aprendre a conduir, cosa que fa anys que no intenta. Només tenim un cotxe, però, si convé, li compraria un cotxet automàtic dels que es condueixen sols. Perquè una moto és massa perillosa. Tanmateix, jo la puc portar quan vulgui.

Després de molts afanys, vaig trobar la casa ideal. Era a Tagamanent, al Vallès Oriental. Era a dalt d’una muntanya, i la vista era perfecta. Estava isolada, això sí. Però teníem el tren de la Garriga i diversos autocars. En tot cas, jo la traslladaria amunt i avall, en aquesta dèria que té per fer assemblees i reunions defensant la pedagogia catalana, que, segons ella, és molt progressista.

Però ella callava. I jo havia quedat que esperaria tranquil el seu veredicte. Sempre és igual: l’home soc jo, no? Però ella és la que manega els afers comuns amb la seva dolçor i el seu somriure.

Que com és? Té els ulls grisos clars, i el cabell és, ara per ara, bastant blanc. No té ni una arruga ni té bosses als ulls. El tipus és esvelt, si bé presenta unes rodoneses als malucs que la fan molt atractiva. Porta el cabell llarg tapant-li el coll i vesteix d’una manera informal, sense coloraines ni extravagàncies.

La idea de marxar de la ciutat i d’establir-nos al camp, ella i jo tots sols, cada cop m’abellia més. Ho somniava. Quan em mirava al mirall per afaitar-me veia que s’hi havia instal·lat, a la meva cara, un somriure que no era gens enigmàtic.

Havia de dir que sí. Ho havia de dir. La meva contenció em provocaria una úlcera o un ictus o quelcom de pitjor. Dissimulava, i llegia el diari pàgina rere pàgina, i atenia els meus afers sense precipitació.

A la fi, ella va parlar. Acabàvem de dinar i desfeia unes molles de pa sobre la taula:

—IIya, encara vols que marxem al camp?

—I tant, reina! Jo mai no faig broma en les coses que ens afecten a tots dos...

—Va, va, va, romancer. El que em pregunto és si ja has trobat aquest paradís i on és.

—Sí, sí que l’he trobat. —I vaig notar que per primer cop parlava amb una mica de precipitació.

—I és un secret o es pot visitar?

—Des del meu punt de vista, és el lloc ideal. Isolat però amb la carretera a tocar; unes vistes grandioses, molt de terreny per fer horts, piscines o ruscos d’abelles.

—Quan podem anar-hi?

Vaig estar temptat de dir: «Ara mateix, agafa la bossa i jo les claus i en mitja hora ens hi plantem». Però, de nou, la meva contenció habitual. Vaig fer veure que ho rumiava:

—Què et sembla aquest diumenge?

—Però a veure: tens les claus? O has quedat amb una immobiliària o amb els propietaris anteriors?

—No, no. No has de patir per aquestes qüestions. Ja saps que quan jo vull fer una cosa, la faig molt bé.

—Explica’t.

—Saps què passa? Que ha mort el propietari, i la seva dona, una dama molt elegant, si bé amb uns quilets de més i una papada immensa, s’hi ha quedat a viure fins a trobar el comprador ideal. Només una trucadeta i diumenge ens esperaran i ens ho ensenyaran tot.

—Tu l’has vista?

—I tant! No m’agrada improvisar...

—Doncs fes la trucadeta. I diumenge anem a veure-la.

—Però estàs engrescada?

—Estic amatent. Vol dir que estic interessada, però no per deixar-m’hi la vida, com tu.

La meva dona és excepcional. Malgrat totes les precaucions, sabia llegir dins meu. Tot i que, pensant-ho bé, no sé si és gaire bo, això...

***

La casa era, com ja he dit, en una situació privilegiada. I era molt bonica, tant per dintre com per fora. La mestressa i el seu assessor, a més d’uns nets que no es van ficar en res, ens van rebre amb cordialitat i fins i tot afabilitat.

Em va sorprendre que, després d’una visita inicial per tota la casa, i amb l’assessor pels voltants, i un cop asseguts a dins, l’Olga fes preguntes pràctiques.

Va preguntar pel subministrament de gas, per si la casa estava o no assegurada, que si hi havia un jardiner que mantingués la prada tan bonica, sobre el pou que hi lluïa enmig d’un cercle: «Com és l’aigua? Tenen sistema d’òsmosi? O el pou és només per al jardí, i l’aigua de boca la compren mineral?».

L’assessor ho va contestar tot satisfactòriament. I l’Olga assentia. Després va voler fer un volt ella sola, i jo em vaig quedar amb els amfitrions per deixar-la al seu aire.

Al cap d’una mitja hora —llarguíssima, inacabable...—, l’Olga va entrar a la casa, va desdenyar el culet de te que encara li quedava, i malgrat que la mestressa li n’oferia un altre de calentet, va dir: «Ens ho hem de pensar».

Hem?

Un cop a casa nostra es va limitar a dir:

—Ai, Ilya, no em pressionis. Deixa-m’ho rumiar a mi soleta. Estic calibrant alguns avantatges, però també alguns desavantatges.

—Desavantatges?

—Ja en parlarem. No em pressionis. És una cosa molt important i hem d’estar tots dos completament d’acord. Oi que sí?

—I tant, estimada!

El mal és que va passar un dia, i un altre, i encara quatre més. La meva impaciència em feia estar de mal humor. Sort que estava atrafegat gestionant la meva jubilació.

A la fi, va decidir parlar. Érem a la saleta, a punt per anar a dormir, i va apagar la tele i em va dir:

—Ilya, parlem-ne.

—Sí?

—Per dir-ho breu i clar: no vull aquesta casa. Els inconvenients són més que els avantatges.

—Però, Olga, si és perfecta! El recer que buscàvem...

—Que tu buscaves...

—Però si em vas dir...

—El meu no, no és condicional: és rotund. No t’hi encaparris més.

La frase era molesta i fins i tot ofensiva. M’estava dient que ella era qui decidia. I que jo no hi tenia ni veu ni vot.

Vaig dissimular. Estava tan aclaparat per la seva rotunda negativa!

—A veure, Olga: quins són aquests inconvenients tan importants? Jo no en sé veure cap.

—T’ho diré: està massa isolada. Si ens passa alguna cosa, a tu o a mi, no sabrem com sortir-nos-en.