reading

L’abadessa Sofia es remou en el llit, inquieta. Ja fa quatre hores que prova de dormir, sense èxit. La calma plàcida que ha acompanyat les seves nits durant quaranta anys es va interrompre tot just fa tres mesos. Des del seu nomenament, el Secret mai no li havia tret el son; ara que en recorda persistentment el contingut i n’intueix l’abast, el neguit la persegueix dia i nit. Per què Déu, que li ha atorgat tantes virtuts, l’ha castigat amb el defecte de la curiositat? També és a Déu a qui prega cada dia perquè la il·lumini, perquè li faci saber què ha de fer amb el que ha descobert i si incorre en una irresponsabilitat més gran, en divulgar-ho o deixar-ho de fer.

A l’abadessa comença a mancar-li la memòria, l’oïda, la vista i l’agilitat mental que l’havien caracteritzat de jove i fins fa pocs anys. Però tots els sentits se li aguditzen si es tracta de protegir el secret del qual l’ha fet dipositària la Història. De sobte, es lleva d’una revolada i, descalça, es dirigeix com un autòmat al temple. Qualsevol que la veiés s’aventuraria a dir que va somnàmbula, però s’equivocaria. L’abadessa no ha sentit cap soroll —ja fa temps que sordeja—. És el cor qui l’avisa que allò que no la deixa dormir en pau corre risc, un gran risc.

Sigil·losament, com si llisqués entre les pedres centenàries, arriba al temple que, il·luminat tan sols per la llum tènue del gairebé esgotat Ciri Pasqual, sembla dormir el somni de la calma eterna, atorgat només per Déu als seus fidels. Però l’abadessa Sofia no es deixa enganyar i es dirigeix directament a la tomba de Violant d’Hongria. Una ombra forfolla per obrir-ne la coberta, fent palanca amb una barra. Ha desplaçat la cadira de braços del mossèn fins al sepulcre i hi ha pujat al damunt.

—Déu del cel! —crida, en una exhalació, l’abadessa, mentre s’hi abalança— Què estàs fent, infeliç?

La tapa encara no ha cedit i l’ombra, que ha deixat de ser-ho, ha d’abandonar la seva comesa per poder-se alliberar de l’abadessa, que amb una mà li estira el xandall i amb l’altra li dóna cops a l’esquena. Forcegen. L’abadessa Sofia és grassa i no gaire alta. Costa poc de lliurar-se’n. Amb les dues mans l’empeny fort, l’abadessa cau d’esquena i pica de clatell amb l’escala de pedra que separa l’absis del creuer. L’agressor se la mira i es queda estupefacte quan s’adona que… és morta! En el mateix instant, sent un soroll que ve d’on ha aparegut abans l’abadessa i, ràpidament, torna la cadira al seu lloc, agafa la barra amb què estava a punt d’obrir el sepulcre i s’esquitlla per la porteta que dóna accés al campanar.

La germana Carolina encara és a temps d’entreveure en la foscor que algú s’escapa, abans de descobrir, consternada, la seva estimada mare abadessa que, a terra i amb els ulls oberts i immòbils, sembla mirar-se-la. Sense poder articular una paraula, arrenca a córrer cap a on ha vist desaparèixer l’ombra. Sent com puja les escales, el persegueix. Distingeix clarament que és un home, un home que porta un xandall amb la caputxa posada. L’hàbit no la deixa córrer, se l’arromanga fins a la cintura i se’l subjecta amb el cinturó. Vol encalçar-lo. Qui corre escales amunt ha de ser responsable de la mort de Missenyora, l’única persona que se l’ha estimat i que li ha donat tot el que posseeix; res material, però sí de gran vàlua. Preveu que l’home molt aviat arribarà al capdamunt del campanar, que s’haurà d’aturar. I té raó, però ha obviat quelcom de summa importància: el perill. El fugitiu ja gairebé arriba al final del seu recorregut, s’atura i espera. Quan té la monja a l’abast, li venta una puntada de peu que la fa rodolar escales avall, fins que l’estretor que cenyeix l’escala de cargol la deixa encaixonada entre dues parets. Encara, quan finalment s’atura, aixeca el cap i se’l mira. L’agressor baixa furient les escales i li dóna un cop al cap amb la barra, enganxant-li tot el costat dret de la cara. La monja davalla unes quantes escales més i perd el coneixement. Ell continua pujant.

A dalt de tot, l’espera una dona.

—Què és aquest terrabastall? —li pregunta, impacient.

—M’ha seguit una monja i no he tingut cap més remei que empènyer-la escales avall.

—Què dius? Qui és? Quina bogeria! —crida ella, molt alterada.

—I això no és el pitjor. No he pogut agafar el Secret i crec, crec… que l’abadessa és morta.

—Que l’abadessa és morta? Però tu… tu… Com es pot ser tan inútil? Com? Aquest no era el tracte, no era el tracte!

El rostre de l’home, si fins ara només mostrava una moderada alteració, s’ha transformat en sentir l’insult. La dona no sembla adonar-se’n i segueix increpant-lo.

—Havies de robar el Secret i pujar cap aquí dalt. I prou! No havies de matar ningú. Per Déu! Com he pogut confiar en un inútil com tu?

Se la mira amb els ulls crispats. Ella insisteix, agitada; no adverteix que el seu semblant no té res a veure amb el de la persona amb qui s’ha trobat fa uns instants. I com que no se n’adona, posa la rúbrica a la seva sentència de mort.

—Si era tan fàcil! Fins i tot un nen ho hauria pogut fer! Un nen que no fos tan inútil com tu, és clar! Un nen…

Sense deixar-la acabar, se li llença al damunt i van per terra. Li agafa el coll amb les mans. La dona es defensa com pot, amb les cames, amb les mans, amb les ungles. És endebades. S’ha cansat, d’ella, del temps que li està fent perdre, però sobretot, sobretot s’ha cansat de la seva persistència a dir-li inútil una vegada i una altra. Té un objectiu i no serà una dona histèrica, vomitant l’insult maleït, qui li impedirà d’assolir-lo. De la butxaca es treu el ganivet de muntanya, que sempre porta al damunt, i l’hi clava al coll. Ella espernega, però la sang no brolla de la seva jugular; només un petit rajolí regalima sense força, coll avall. Per això, li clava dues vegades més el ganivet al mig del coll. La dona encara belluga el cap a una banda i altra, quan ell li assesta una quarta punyalada que la toca de ple al costat esquerre. Ara sí, la sang surt a doll. Encara té els ulls oberts i se’l mira. En el seu esguard conserva l’esbalaïment de tan sols fa uns instants, quan ha descobert que el seu còmplice no era només un lladre. L’home també se la queda mirant i una idea enginyosa passa fugaç pel seu pensament. Amb celeritat la despulla, es treu el xandall i li posa a ella; després, amb el ganivet, talla la tela metàl·lica que protegeix les finestres del campanar, agafa la dona i sense pensar-s’ho gens, la llença per la finestra. Rodola uns instants per damunt de la teulada i, finalment, cau al claustre. Ell es posa la seva roba, se l’arromanga i surt per la mateixa finestra. Segueix el contorn de la torre fins a situar-se a la façana exterior i, agafant-se aquí i allà, amb destresa, baixa fins al carrer.

A un quart de set del matí, a la Mimí li sona el mòbil.

—Minerva, et recullo d’aquí a vint minuts. Tenim un mort a Vallbona de les Monges. Un mort de pes, l’abadessa. Ja he trucat al comissari en cap de Sabadell.

—D’acord, Quim. Seré a baix, a la porta.

No s’ha sorprès ni ha preguntat; tampoc la seva veu ha mostrat cap indisposició. Sí que quan penja, esbufega. Es va posar al llit a les tres, perquè va estar fent colzes amb la presumpció: presumptes víctimes, presumptes assassins. I no sap què li passa quan estudia segons quins temes de nit. Sembla que se li exciti el cervell i també altres parts del seu cos. I l’Enric, ulls blaus, documentalista, puntual, metòdic, ordenat, ara dormint al seu costat, no té mai un no com a resposta per a la noia de cabells de foc —diu ell, que ràpidament s’encén, encomanat de l’excitació de la Mimí—. Però no avui. La tarda dels dimecres la Mimí sempre es desplaça a Tarragona i l’Enric algun cop ho aprofita per sortir amb els amics de nit. Només que avui la Mimí no ha viatjat a Tarragona, perquè, amb quatre dies de vacances per davant, ha decidit que hi anirà el dissabte i farà la visita més llarga. A més, tampoc no hi trobaria la Sandra, perquè ha fet una escapada a Florència amb el Carles. L’Enric sí que ha sortit i quan ha arribat, ella ni l’ha sentit.

—On vas? —li diu, mirant-se l’hora al mòbil i veient que es vesteix.

—Un assumptet a no sé què de les monges.

—A aquesta hora?

—Amor meu… —comença solemne, per passar ràpidament a qüestions pràctiques— Sabies que els assassins tenen horari flexible? Uf, perdó! Presumptes assassins. Si em sent el Miró, em demana el trasllat i que n’hi portin una altra. Un altre, segurament.

—I això sempre serà així?

—No, això és perquè jo sóc la becària. Quan sigui inspectora, jo seré qui truqui a la becària, o al becari, a quarts de set per recollir-lo.

I després d’aquesta tranquil·la resposta sembla que, recordant vells temps, ja s’ha picat i toca l’espatlla de l’Enric, que s’ha girat d’esquena i es tapa el cap amb el coixí.

—Quan et llevis posa una rentadora i abans de marxar, tot a l’assecadora, d’acord? I això sí que serà sempre així!

L’Enric es mig tomba, aixeca el dit polze enlaire i somriu. A vegades li agrada provocar-la, només per gaudir de la seva ironia, amb vaticinis de futur inclosos.

En pocs anys la vida de la Mimí ha canviat considerablement. Ha trobat la seva vocació en una feina que l’atrau de forma irresistible. La seva vida avorrida —de no sé què fer— i irritable —de no suporto aquesta feina— s’ha tornat frenètica, diuen l’Enric, els pares i tots els que l’envolten. Apassionant, diu ella. Encara que no en sigui conscient, ha estat aquest ritme el que li ha permès canalitzar tota la seva energia, o sigui rabioles mal contingudes, sang pujant-li al cap i enuig perpetu amb el món. També l’ha ajudat el karate. Tot i haver passat tres anys i mig a Barcelona fent el grau de Criminologia, es va apuntar al mateix gimnàs on anava la Sandra i hi entrena dos dies a la setmana. Inclús ara, que viu amb l’Enric a Lleida, on fa les pràctiques de grau, dimecres, en plegar de la feina, i dissabte al matí són dos dies sagrats per anar a Tarragona i recuperar la vida d’abans, entrenar, trobar-se amb la seva amiga i veure la família. Ja sap que mai no l’atraparà, a la Sandra, però, igual que ella, nota que el karate funciona per al seu cos i per a la seva ment.

—La Sandra! —diu en veu alta, mentre es renta les dents.

I abans d’esbandir-se la boca, li envia un whatsapp.

«Necessito informació de Vallbona».

«Tia, que no són ni les set i estic de vacances. Ha de ser ara?»

«No, quan et despertis».

«Jo flipo. Aquest curro teu no em mola gens, eh? Cada dia estàs més malament».

«M’ho enviaràs?»

«Que sí, pesada!».

Al carrer l’espera el Quim Miró. L’inspector té cinquanta tres anys, pocs amics, un llarg historial de resolució de delictes i mai no delega la primera visita al lloc del crim. A la Mimí li va semblar més gran quan la van assignar a la seva unitat; no va saber si pel cabell gris, pels quilos de més o pels seus moviments pausats. Més gran i inexpressiu com una òliba, mentre esperava que li dirigís la paraula, asseguda al seu davant.

«Això serà un pal».

I ho va ser fins que un dia, quan ja estava tipa d’arxivar, de llençar burilles de cendrers amagats per tot arreu i d’amuntegar diaris de l’any de la picó i quan començava a pensar que la teoria molt bé però que «treballar aquí és un rotllo», el sotsinspector va patir un accident greu de circulació i el Miró, a contracor, va haver de cridar la becària perquè l’acompanyés. Aleshores la Mimí va recordar el comentari del primer dia, quan l’inspector havia trucat al comissari de Sabadell.

—I no podia ser un home? —va preguntar molt contrariat, al seu davant mateix.

La Mimí es volia fondre. El seu pare havia fet valer les influències amb els companys de la Facultat de Criminologia de la Central per aconseguir allò que la Mimí simplement havia comentat que desitjava fer. D’acord que ella volia dur a terme les pràctiques, preferiblement, amb els Mossos i a les comarques de Lleida, però no li feia cap gràcia anar-hi amb una recomanació tan descarada. I a més, ara resultava que aquell tio era dels que pensaven que les dones no servien per a segons quines feines. Però la incomoditat li va durar només uns minuts. En sentir la resposta a l’altra banda del telèfon, que ella només va intuir, l’extrem exterior de la cella esquerra de l’inspector va començar a inclinar-se amunt com si volgués apuntar al cel. Després va penjar el telèfon amb tal fúria que l’auricular va rebotar i li va esbarriar totes les muntanyes de papers que tenia damunt de la taula. I ella allí quieta, com morta, amb unes ganes terribles de riure.

«Ni tan pausat ni tan inexpressiu com semblava, no, no».

Al principi, tot eren mocs de l’inspector i ensopegades de la Mimí, que pensava molt en la Maria1 i en com de mica en mica havia anat fent créixer la seva autoestima. Però la inseguretat, que tornava amb la manca de confiança de l’inspector, va durar poc.

«No puc estar esperant que la seguretat me la donin els altres.

La seguretat ha de sortir de mi mateixa, si o no?

He estat més de tres anys estudiant.

Alguna cosa he après, val?

A més, jo soleta vaig resoldre un cas, el de la Maria.

Ja ho sé que no ho sap ningú ni ho podré explicar mai a ningú, ja ho sé».

Va començar a passar per alt la desconfiança i el recel de l’inspector i va imaginar-se, només imaginar-se, que cada investigació l’havia de resoldre ella sola. El Miró es va fixar en la seva mirada atenta quan examinava la víctima i el lloc del crim i, sobretot, quan enlairava la vista i mirava tot al voltant amb deteniment. Allà on ell no hi veia res, no ho havia vist en vint-i-cinc anys de servei, ni comptava veure-ho en els que li quedaven, ella hi trobava algun indici, alguna pista. El detall més inversemblant li servia per seguir un rastre.

El sotsinspector ja estava a punt d’incorporar-se a la feina i l’inspector va dir.

—Que no me la treguin, la Minerva! —i resumint totes les seves qualitats a una de sola, va afegir—: Té nas.

No li va dir pas a ella, però ella ho va saber.

—Bon dia, cap! —diu la Mimí, en pujar al cotxe, i afegeix—: I bona hora!

—Em dic Quim, Miró, o inspector, jo —i somriu obertament—. I sí, és una bona hora. Mira! —li assenyala l’horitzó— Ja surt el sol per darrere la serra del Tallat, Minerva.

«Si us plau!

Quina mania amb dir-me Minerva.

Em dic Mimí, jo.

Mimí!».

—La serra del Tallat?

—Sí, Vallbona de les Monges és al peu de la serra del Tallat. A l’Urgell. No t’anirà malament conèixer una mica el territori, que em sembla que… No us ensenyaven geografia a l’escola?

«El territori?

Conec Baltasana2!

I Montblanc.

I quan era petita anava cada any amb els pares a la Vall d’Aran».

—Uf!

1 A “Les cadenes subtils”, la primera novel·la d’aquesta sèrie, la Maria viu a la residència on treballa la Mimí, i entre totes dues hi neix una gran amistat.

2 Baltasana és el poble de la Maria i un dels escenaris principals de “Les cadenes subtils”.

La germana Marta, cosina de l’abadessa, cada dia i durant tota la primavera, des de fa anys, es desperta a les sis amb el cant dels ocells que piulen i refilen com si volguessin compensar el silenci en què els ha mantingut el llarg hivern. Ella els escolta, amatent, i sap, de sempre, que un li arriba més al cor que els altres. Els distingeix perquè ve de família pagesa i el seu avi, que coneixia els ocells i els seus cants, li va ensenyar a diferenciar-los; la més matinera és la merla, amb uns xiulets de primer breus i després sostinguts que aviat se li claven al cervell; també hi ha l’oriol, que li recorda el seu cosí, i no només pel nom, sinó perquè de petit era exaltat i cridaner com ell. Finalment, també li canta el pit-roig i no podria explicar què li passa quan el sent; quan comença no sembla ni un ocell i després, tímidament, va entrant amb el seu cant i refila, refila tan melancòlicament que poc li costaria a la germana Marta de posar-se a plorar. Ja ho sap que el millor cant és el del rossinyol i també el coneix, però el pit-roig, aquest pit-roig és el seu rossinyol particular i no el canvia per cap altre ocell. En el fons, reconeix que el seu cant és un dels pocs plaers que pot gaudir en aquest món auster on ha escollit viure, un plaer que li aporta pau i serenitat. Un dia es va sincerar amb la Sofia i li va explicar; ja ho sabia que elles no eren en aquest món per gaudir de cap plaer, però tenia ganes de compartir-ho amb la seva cosina. L’abadessa va fer una mitja rialleta i ja no en van parlar més. Ja fa temps d’això i la germana Marta està convençuda que se n’ha oblidat.

Després d’escoltar-los una estona i aconseguir sentir, entre els altres cants menys harmònics, només el del seu estimat pit-roig, es lleva i, a la seva cel·la, abans de fer res més, realitza la Lectio Divina, a través de la lectura espiritual i la meditació. Avui, sense saber perquè, s’ha despertat gairebé dues hores més aviat i a les cinc ja es dirigeix cap al taller de ceràmica, no sense passar abans pel temple.

El primer que pensa quan veu l’abadessa a terra és que ha caigut. Ja són molts anys els que duu la seva cosina a l’esquena i ella, que no pot oblidar mai els llaços de parentiu que les uneixen, li està sempre a damunt. “Compte a caure, Sofia”, “No mengeu tant, Sofia, que us podria fer mal”, “Sofia, us heu pres la pressió avui?”. L’abadessa la deixa dir; sap que ho fa per l’estima que li té i, per altra banda, la fa riure pensar que la Marta, amb tots els seus consells a una persona entrada en anys, no és gaire més jove que ella. De fet, ja en va complir setanta-tres el passat mes de febrer. És habitual en totes les comunitats actuals que la mitjana d’edat sigui de seixanta anys; el que no ho és tant és que l’abadessa en tingui vuitanta. Però la crisi de vocacions és tan extrema que les qualitats que l’Església demana per ocupar el càrrec són difícils de trobar, no ja per elles mateixes, sinó per la manca de candidates, amb qualitats o sense. La bondat, l’enteniment, la cultura, el do de l’obediència i les sàvies decisions eren els trets bàsics per optar al càrrec els anys setanta, quan l’abadessa Sofia va accedir-hi. Els mateixos que es demanen per succeir-la, amb l’exigència afegida i prioritària de conservar amb tots els mitjans a l’abast el patrimoni que l’Església posi a les seves mans.

A mesura que s’ha anat atansant, els seus crits de “Missenyora, Missenyora!” s’han anat fent més desesperats, fins que en arribar on és l’abadessa es converteixen en un xiscle que li queda ofegat a la gola. Cap de les monges, ja despertes i pregant, no la senten i, si bé el gruix de les parets del monestir hi té alguna cosa a veure, n’hi té més la sordesa que pateixen la majoria d’elles. D’esma, agafa el mòbil i prem la trucada d’emergència que Movistar li mostra a la pantalla del seu Samsung. La trucada d’emergència va ser una de les poques opcions que van quedar-li en la memòria el dia que li van explicar totes les possibilitats del mòbil que el bisbe havia tingut a bé regalar-los-hi. Un a cada una.

—Passem l’avís a Emergències Mèdiques i als Mossos —ha dit la veu amable a l’altra banda del telèfon—. No es retiri.

En pocs segons uns i altres han donat instruccions a la germana Marta: “No toquin res!”. Que no calia, perquè ella només ha tingut esma d’agenollar-se al costat de l’abadessa, ajuntar les mans i començar a resar per la seva ànima. La seva concentració és tan intensa que no sent, al cap d’una estona, com arriben la resta de les germanes i en veure l’abadessa estesa a terra arrenquen a plorar i seguidament a resar.

Quan la Mimí entra amb el Miró a l’església monàstica, es troba amb un quadre que, si no fos per la gravetat de la situació, la faria riure. Dues monges resten agenollades al bell mig del creuer de cara al Sant Crist; resen amb les mans juntes i aixecades. L’abadessa Sofia, encara amb els ulls oberts, té a banda i banda dues monges, agenollades i resant. Una altra aguanta el Ciri Pasqual suspès sobre el cap de l’abadessa. I dues més, les més joves, s’han assegut juntes al primer banc i sangloten amb el cap entre les mans. Són la germana Olga i la germana Mercè. Per sort, el temps que inverteix la Mimí en posar-se les bosses blaves als peus, abans d’atansar-s’hi, i l’expressió seriosa de l’inspector li tornen l’aplom que necessita.

Per un instant, té el pensament que l’abadessa ha donat un mal pas i la caiguda ha estat fatal. Així doncs, només un accident.

—Dispensin, germanes —diu l’inspector, intentant obrir-se pas per examinar el cos.

No li resulta fàcil. A banda de les monges també hi ha l’equip d’Emergències Mèdiques i els Mossos de Tàrrega, de Seguretat Ciutadana i d’Investigació. Són els que han trucat a Lleida quan els han dit que la morta era l’abadessa. Les monges s’enretiren amb diligència. Ja fa estona que tenen els Mossos al monestir, mesurant, recollint mostres i demanant, si us plau, que s’apartin i, no són pas beneites, però totes es miren l’inspector amb esperança, aferrant-se a la idea que aquell home té la capacitat de tirar el temps enrere. Per això quan, després d’efectuar les comprovacions de rigor, l’inspector diu “És morta”, les llàgrimes tornen a les seves cares desencaixades.

Mentrestant, la Mimí ha retrocedit fins trobar-se amb la reixa que dóna accés al cor i ho observa tot amb atenció i la llibreta a la mà. Anota alguna cosa. Torna al punt d’origen i deambula per l’absis i les capelles. Veu una porteta mig oberta darrere de l’altar que, pensa, deu menar a la cúpula, però de moment la descarta. En un lateral descobreix la porta d’accés al claustre. Des d’allà on és, fa un senyal amb les dues mans a l’inspector, per dir-li que se n’hi va.

Tan bon punt surt de l’església, s’atura i mira al seu voltant. Després camina amb la intenció de donar el tomb a les galeries del claustre, però no arriba a fer-ho perquè de seguida descobreix un cos ensangonat vestit amb xandall. Un calfred li recorre l’esquena, però no diu res, no toca res, només se’l mira, se la mira, perquè acaba de descobrir que és una dona. No veu cap petjada aparent, cap senyal de lluita a terra, ni cap rastre d’haver arrossegat el cos. Tan sols pot haver arribat on és si ha caigut des del campanar, o més ben dit, en l’estat en què es troba, i considerant la trajectòria, si l’han llençat des del campanar.

I amb passes ràpides, tan ràpides com li permeten les maleïdes bosses blaves, torna a entrar i, ara sí, s’encamina a la porteta mig oberta i comença a pujar les escales amb una certa impaciència. Al cap d’uns instants s’ha d’aturar perquè l’escala li dóna dues opcions i no sap quina agafar. Amb tot, reacciona ràpidament; l’emplaçament de la dona trobada al claustre li indica que l’impuls ha d’haver estat des de la torre gòtica i segueix aquesta direcció. En l’escala d’accés al campanar, hi descobreix de seguida una dona jove. Tot i trobar-se en un convent, no s’adona que és una monja perquè en la posició que està, mostra les cuixes i fins i tot les calces, porta els cabells lliures sense subjectar i el color bronzejat de la seva cara prima no li recorda gens la cara flonja i rosada de cap de les monges que coneix. Té un ull morat i la deformació del rostre li suggereix que té el pòmul trencat. Sembla que ara es comença a desvetllar.

—Policia! —diu la Mimí.

La dona se la mira amb els ulls molt oberts. No recorda res, només sap que li fa mal tot. El cos i, especialment, la cara. La Mimí l’ajuda a aixecar-se amb precaució. Les faldilles blanques s’alliberen de l’embolic en què es trobaven i cauen al llarg de les cames de la monja. Ara ho ha vist, però… les aparences enganyen, sempre enganyen —així li han ensenyat—. Per molt malparada que estigui una monja, res no prova que sigui innocent. Un cop dreta, la Mimí l’escorcolla, davant la seva mirada astorada i les dificultats per mantenir-se en peu.

—Com et dius? —li pregunta la Mimí.

—Sóc la germana… Carolina…

—Carolina que més, si us plau? —li ha semblat notar un discret accent estranger.

Però la Carolina no la sent, perquè en dir el seu nom, sembla com si en la seva memòria s’hagués començat a descabdellar un fil que li tiba l’ànima cada vegada més fort.

—Missenyora, Missenyora…! —crida, i comença a córrer escales avall.

«Ei, on va tan de pressa la Carolina?

El cognom me’l dius més tard, però tu no t’escapes sola per les escales».

—Germana Carolina… —la germana no és gaire alta i a la Mimí li costa poc tenir-la controlada. L’agafa pel braç, suau però amb fermesa, just en el moment que la monja mig trontolla i és a punt de caure— hi anem juntes, d’acord?

Quan la Mimí entra per la porta, l’inspector se la mira sorprès. Les monges es tapen la cara en veure l’aspecte de la germana Carolina.

—Oh, Déu meu!

—Verge Santa!

—Germana Carolina! —la germana Olga corre cap a ella— Què us ha passat?

Ella no diu res. Només vol arribar on recorda haver vist abans, estesa, i creu que morta, l’abadessa, però s’ha d’adaptar al pas imposat per la Mimí, que s’atansa a l’inspector i li diu en veu baixa:

—Al claustre hi ha un altre mort.

La germana Carolina és tan a prop que no pot evitar sentir-ho.

—Un altre mort? Quina germana, quina germana és?

—Jo no he dit que fos una germana.

A la Mimí li ha estranyat aquesta suposició. No sap que la memòria de la germana Carolina és plena de dones mortes. Sovint de dues en dues.

La resta de les monges segueixen l’inspector que es dirigeix amb passes ràpides al claustre. Tan ràpides que han de córrer al seu darrere, mentre gemeguen i se senyen. Els costa uns segons reconèixer la germana Montserrat, vestida amb un xandall que li va gran i amb la sang cobrint-li el coll, el pit i part de la cara.

—És germana vostra? —pregunta l’inspector, que s’ha adonat que la dona porta una cadena al coll amb una medalleta de la Mare de Déu del Claustre— D’aquí a Santa Maria?

—Sí, és la germana Montserrat —diuen diverses monges alhora, entre sanglots i tombant la cara per no veure-ho.

—Senyor! Què hem fet nosaltres? Què hem fet?

Ho ha dit la germana Marta i a la Mimí —ho anota— no li ha passat desapercebut un cert deix de culpa en la lamentació.

«Que han fet?

Això voldria saber jo, el que han fet.

Em sembla que aquesta germana en té alguna idea».

—Germanes, haurem de parlar amb vostès, d’una en una. Hi són totes? —pregunta l’inspector.

—Sí, hi som totes. Érem deu i ara vuit —ha contestat la germana Mercè mirant l’infinit i en un to que, donades les circumstàncies, la Mimí qualifica de fred càlcul numèric.

—Digui’m el seu nom, germana —li demana.

«Quina vista tens, Mimí!

Un accident!

Si aquí hi ha sospitosos per un tub!».

El Miró i la Mimí pugen a examinar el campanar i després interroguen les monges. Mentrestant els Mossos ja han eixamplat el seu camp d’investigació. Preguntaran als veïns, a tot el poble, si convé, si han vist o sentit res. I ho faran exhaustivament, seguint les ordres de l’inspector Miró.

A la nit, a casa, la Mimí extreu allò que li sembla més interessant d’entre els enllaços virtuals sobre Vallbona que li ha enviat la Sandra. No només per a la investigació, sinó també algunes curiositats que a ella li criden l’atenció. No treballa amb “copia” i “enganxa”, sinó que redacta el seu propi resum. Escriure és la seva manera de fer-se amb la informació; ho va descobrir a primer de Criminologia. Res de llegir llibres i apunts i intentar memoritzar-los; en el moment d’aixecar la vista, tot allò llegit ja havia volat de la seva memòria, com li havia passat sempre. És més laboriós, però a ella li va bé així. A més, des que va novel·lar la vida de la Maria, sempre li ve de gust escriure i, en tots aquests anys, ho reconeix, li ha passat pel cap de tornar a agafar una llibreta verda i escriure una altra història. Només té un problema. Per molt singulars que semblin, per poder-se inspirar, tots els casos que va coneixent en les seves pràctiques de Criminologia, mai no en troba cap de tan apassionant com la història de la Maria. Almenys fins ara. Això és el que escriu, a partir dels enllaços que la Sandra li ha passat:

VALLBONA DE LES MONGES

El poble se situa a la comarca de l’Urgell, al peu de la serra del Tallat,

«No es pot negar que el Miró sap geografia»

i a la vall del riu Maldanell, afluent del Corb. Té 262 habitants i integra els municipis de Rocallaura i Montblanquet. A 51 kilòmetres de Lleida, una hora aproximada de viatge.

«Entre sis i set del matí, i conduint l’inspector, tres quarts d’hora».

Quan el Concili de Trento, al segle xv, va prohibir l’existència de monestirs femenins aïllats, es va començar a formar el poble al voltant del monestir.

EL MONESTIR DE VALLBONA

Dedicat a Santa Maria de Vallbona, pertany a l’orde cistercenc. Va ser fundat el segle xii per Ramon de Vallbona, seguint la regla de Sant Benet. Originàriament, acollia una petita comunitat d’anacoretes, homes i dones.

L’any 1150, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer iv, demana a l’abat Sanç de l’abadia cistercenca de Fontfreda, a França, que s’edifiqui un monestir benedictí a Poblet, dedicat a la Verge Maria. Poblet es fa tan important que Vallbona queda dins la seva àrea d’influència. Ramon de Vallbona prefereix pactar-hi que competir-hi i dóna tots els seus drets sobre Vallbona a Poblet, a canvi de ser considerats, ell i un company, germans de religió dels benedictins. La resta dels monjos es traslladen a la Serra del Montsant i a Vallbona s’hi queden només les monges.

L’any 1171, l’abat Hug de Poblet proposa a l’Abadia de Cîteaux, a la Borgonya, de la qual depenen tots els monestirs del Cister, que s’admeti el grup femení de Vallbona dins l’orde. La proposta és acceptada. Ramon de Vallbona demana a les monges del monestir de Tulebras, a Navarra, que es traslladin a Vallbona per ensenyar a les seves monges l’espiritualitat i els valors del Cister. El mateix any, les monges de Vallbona pronuncien els vots i al cap de pocs més ja tenen abadessa pròpia.

«Quina carrera més ràpida, el monestir!».

En els tres primers segles des de la seva fundació, Santa Maria de Vallbona és molt important. S’hi celebren els Capítols Generals d’Abadesses, que algunes vegades presideix l’abat de Fontfreda, i d’altres, el mateix abat general de Cîteaux. Els nobles desitgen que les seves filles ingressin al convent i fan mans i mànigues amb les seves influències per aconseguir-ho.

Al segle xiii, el monestir disposa d’un Scriptorium, on s’ensenya a les noies de la noblesa ingressades a la comunitat música, gramàtica i cal·ligrafia i on les monges hi copien i ornamenten còdexs.

Durant el seu papat a principis del segle xiii, Honori iii atorga al monestir independència del prelat diocesà. Vallbona només deurà obediència a Cîteaux, tot i que les intromissions per part de Poblet i del bisbat seran constants.

LA REGLA DE SANT BENET

És un codi de vida monàstica, obra de Benet de Núrsia, escrita en llatí els anys 534-550. L’esperit de la Regla es resumeix en fer vida en comunitat sota l’autoritat de l’abat i aconseguir la pau espiritual a partir de l’oració i el treball. Es tracta de l’ora et labora. Sant Benet considera que l’ociositat és enemiga de l’ànima. Les virtuts monàstiques, segons la Regla, han de ser la humilitat, la renúncia a un mateix i la caritat.

L’oració litúrgica se celebra vuit vegades cada dia, sempre amb noms diferents: matines, prima, laudes, terceres, sexta, nona, completes i vespres.

«I la Sandra, que no se’n recorda del Parenostre!».

Quan pronuncien els seus vots, a més dels de pobresa, obediència i castedat, es comprometen a romandre per sempre en el monestir escollit.

L’ORDE DEL CISTER

És un orde monàstic de la família benedictina, fundat l’any 1098 per Robert de Molesme, com a reforma per poder seguir la Regla de Sant Benet amb el rigor i el carisma originals. La Regla havia degenerat i els monestirs gaudien de massa poder i riqueses. Va ser un dels molts intents, per part d’alguns homes de l’Església, de ser fidels a la Regla de Sant Benet, però sempre es tornava a caure en l’acumulació de terres i riqueses, d’influències, de privilegis i de poder.

«Fins ara, potser?».

EL MONESTIR DE POBLET

L’any 1150 l’esmentat Ramon Berenguer iv dóna a l’abat de Fontfreda, perquè hi estableixi el monestir cistercenc, unes terres de la Conca de Barberà. Es funda el monestir de Poblet. El rei té una doble finalitat: espiritual, per crear i engrandir un focus de cristiandat en terres conquerides al sarraïns, i econòmica, per conrear terres ermes i abandonades.

Els nobles van donant terres i béns a la comunitat, a canvi de ser considerats “familiars” del monestir i participar dels béns espirituals. Durant els segles xiv i xv el senyoriu de Poblet arriba a ser el més extens de Catalunya després del dels ducs de Cardona. Tots els reis de la Corona d’Aragó, Ramon Berenguer iv, Alfons el Cast, Jaume i el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà, Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim i Joan ii, tots li fan grans donacions. Fins al punt que es diu que l’abat de Poblet es pot desplaçar des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis. També tots, reis i nobles, hi volen ser enterrats. L’esperit del Cister i de la Regla de Sant Benet torna a quedar soterrat.

«I això de Poblet… no sé de què em sona».

L’ART DEL MONESTIR DE VALLBONA

L’estil arquitectònic oscil·la entre el romànic i el gòtic. Planta de creu llatina, d’una sola nau. El temple està presidit per la Mare de Déu del Cor, escultura del segle xiv atribuïda a Guillem Seguer; la sala capitular, per la Mare de Déu de la Pietat, de terra cuita policromada, atribuïda a Pere Joan (segle xv) i la capella és del segle xix, on s’hi venera l’estàtua de la Mare de Déu del Claustre, probablement la primera imatge de Santa Maria.

«Com a robatori, el mòbil no està malament. El monestir té obres d’art».

El cimbori-campanar, de forma octogonal i acabat en piràmide, és un exemplar únic. És d’estil gòtic ogival, igual que l’ala nord del claustre i la portalada de la Sala capitular.

«I ningú diu res de les magnífiques escales que hi condueixen, on s’hi troben monges en molt mal estat, per no parlar dels cossos apunyalats que llencen des del seu cim».

Les naus del claustre són cada una de segles diferents, des del xii fins al xiv.

«Llàstima que estava ocupada amb el cos i no me n’he enterat!».

L’arxiu del monestir és molt ric en documents i hi ha una interessant farmàcia antiga amb peces de gran valor.

«Reforçament del mòbil, però tant com per matar dues monges?».

A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag de la reina Violant d’Hongria.

«Doncs… he vist el sarcòfag, però ni idea de qui era».

Amb una mínima decoració, ostenta una creu patent al centre i té l’escut de la Corona d’Aragó, gravat en els laterals.

«Sí, sí, la creu patent; me’n recordo perquè m’ha fet pensar en les Creus de Ferro que vaig trobar a l’armari de la Remei3».

VIOLANT D’HONGRIA

Hongria, 1216-Santuari de Salas (Osca), 1251. Filla d’Andreu ii d’Hongria i pertanyent a la dinastia Àrpàd. Dona de talent i caràcter, va ser la segona esposa de Jaume i el Conqueridor i, tot i que el rei va tenir moltes amants, va ser la seva consellera més valuosa, peça important en la política de la Corona d’Aragó, i acompanyant del rei en les batalles i en els acords internacionals. Va tenir nou fills.

«Joder! Va morir als trenta-cinc anys i va tenir nou fills!».

Des del 2008 s’han recuperat quatre mil metres quadrats de terres per al conreu ecològic d’hortalisses, fruiters i cereals i uns dos-cents metres quadrats per a flors ornamentals. L’aigua pel reg els arriba d’una antiga mina, que també abasteix el poble.

La comunitat disposa d’un taller amb dos forns, un torn i altres accessoris necessaris per a la reproducció de les ceràmiques antigues del monestir i altres peces artístiques, que es venen a la seva botiga de records.

Els interessats en la visita al monestir poden escollir entre la visita guiada i la virtual.

«Molt bé, doncs, començarem amb la visita virtual».

El que la Mimí no trobarà en cap enllaç virtual, cap llibre, ni cap enciclopèdia en paper és allò que, d’haver-se conegut, hauria canviat la Història. Són esdeveniments importants que la Història en majúscula no explicarà mai. I és que des de sempre, el que ens ha arribat és només allò que ha interessat que transcendís. La resta són llegendes, contes, anècdotes, romanços o rondalles. I si no ho són, així ens ho han volgut fer creure.

3 La Remei és una dona amb un passat fosc i companya de residència de la Maria a “Les cadenes subtils”.