reading

(Camprodon, 1968) Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha treballat i treballa en el sector editorial: FMR, Integral, Destino, RBA, Salvat. De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna 1986), Swinging (Editora de Sau, 1996) i Vent (Columna, 1992). És coautor de la primera novel·la d’aquesta sèrie: Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books, 2018).

(Lleida, 1982) Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat i treballa de periodista, sobretot a la ràdio: Cadena SER, RAC1, RNE. Ha publicat el recull d’entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016) i coautor de la primera novel·la d’aquesta sèrie: Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books, 2018).

L’agència de detectius Cazeneuve & Associats ja fa quatre anys que funciona. A les obres per obrir la Via Laietana —una ferida sagnant al cor vell de la ciutat— apareix un cadàver semienterrat. Però no serà l’última mort d’aquest nou cas per a Enric Cazeneuve, acompanyat un cop més pel periodista Jacint Brescó i la sagaç i temperamental Filo.

Aquella Barcelona convulsa es debat entre realitats oposades: els senyors i els treballadors, la modernitat i les tradicions, el progrés i el passat, l’església i l’espiritisme... I si bé hi ha coses immutables, com la inoperància de la policia, els nous temps es manifesten ja en les protestes de les primeres feministes que lluiten pels seus drets.

«Em trec el canotier davant dels autors. Han fet una divertidíssima novel·la negra.» — JORDI SANUY

«El personatge perfecte, la ciutat ideal, el moment històric precís. Una lectura addictiva.» — SEBASTIÀ BENNASAR

«Han creat un protagonista literari cridat a esdevenir un referent en la novel·la barcelonina.» — EL NACIONAL

CAZENEUVE

LA POR

Havent sopat, quan ja era fosc i l’Agneta, la portera del carrer d’Avellana número 9, tancava el portal de baix, molts veïns s’afanyaven a passar la clau i els baldons de les portes perquè tenien la sensació que si tancaven bé estarien més segurs. Però era mentida.

Els més devots, asseguts a taula o ficats al llit, resaven perquè Déu Nostro Senyor els protegís de tot mal; els altres feien suposicions per mirar de trobar una raó a tot allò; i encara uns tercers s’estimaven més fer veure que no passava res.

Aleshores començaven els sorolls. Primer eren grinyols de portes que s’obrien i es tancaven. Després, encara que no fes vent, algun cop de finestral mal ajustat. Al cap d’una estona, els llums de gas de l’escala feien pampallugues i acabaven apagant-se del tot. Deixaven una fortor de sofre que feia marejar. També es podia sentir com si unes ungles molt llargues fessin saltar el guix de les parets. I a tots se’ls posava la pell de gallina.

Quan en Vicenç Fígols va sentir que la portera tancava, va pensar que la Cèlia, la minyona del senyor Lluís Duaigües del principal primera, no trigaria a pujar per passar una estona amb el pintor de l’àtic, amb qui s’entenia. És per això que, per esperar-la, col·locava el tamboret alt rere la porta. Allà assegut, l’ull li quedava just a l’alçada de l’espiell. Quan la noia enfilava l’últim tram d’escales, li mirava el perfil de les cames, de les cuixes i de les natges ajustades per les faldilles estretes del viso. Entrada la nit, si encara estava despert, esperava que baixés per espiar-la de cara, resseguir-li el contorn dels pits sota la camisola, perquè mai no es posava la cotilla per estar-se amb l’amant.

Ell, que havia estudiat música per treballar entre coristes, no havia aconseguit els seus propòsits i s’havia d’acontentar fent sonar el fiscorn en una petita cobla de barri i tocant-se rere la porta. El músic només patia per si algun dia una veïna l’enxampés espiant o per si la minyona deixés de visitar el pintor, l´única distracció interessant que li quedava en aquesta «puta vida», com solia murmurar.

Aquella nit, la Cèlia anava tard, el senyor Lluís l’havia entretinguda amb les seves manies. Tot just començava a desparar la taula del sopar i, després, encara havia de rentar els plats, endreçar la cuina i ajudar el senyor a desvestir-se. Probablement avui no podria visitar en Pablo. Com a mínim s’estalviaria aquella mena d’ànsia que l’envaïa tota quan, pujant l’escala, els llums feien pampallugues i, a cada replà, sentia com els veïns passaven les claus per tancar bé.

De tornada, encara era molt pitjor, perquè no notava gens de vida rere les portes, només una mena de soroll al pis del músic. Era aleshores quan li venia una por molt fonda, li semblava veure les ànimes de què parlaven les veïnes devotes i pensava en la vida que havia de portar al món, perquè estava embarassada, encara que ningú no ho sabés. No li feia gens de gràcia que la criatura nasqués en aquella casa on tothom tenia un terror íntim que havia envaït cada replà, havia entrat a cada pis, a cada cambra, per apropiar-s’ho tot, posseir-los les consciències i robar-los l’ànima i la raó.

En Vicenç va sentir una porta i va suposar que era la Cèlia. Va afanyar-se per arribar al rebedor, però només va tenir temps de fer un últim gest tràgic quan, a mig passadís, va notar una presència. No va poder fer-hi res. Entre la foscor, va veure uns ulls amarats d’ira, de sang i de bogeria.

Un cop sec li va nafrar la cara i unes urpes grosses i fortes el van agafar per la gola i van començar a estrènyer, enfonsant-li la nou del coll cap endintre. No podia respirar. Va provar de deslliurar-se’n; primer a cops de puny, després a coces. Però només duia els peücs de ficar-se al llit.

Va notar com s’ofegava. Com es moria. Obria la boca procurant agafar més aire, eixamplant tant com podia els llavis que amb els anys, per culpa de l’embocadura del fiscorn, li havien agafat forma de pinyonet. No hi havia res a fer. Sentia com se li esquinçava la vida, com una fredor li obria la gola i la coïssor del tall i la sang li sortia com el doll d’una font. I va caure mig estabornit al passadís, llarg com era.

En aquell últim moment va tornar a fixar-se en els ulls que el miraven i, malgrat la foscor, va endevinar l’esguard del mateix diable. De terra estant, va sentir l’estoc final: una punxada a la dreta de l’estómac, com una banya que se li endinsava a la carn, li perforava el budell gros i el fetge, i li rebentava la vesícula, alliberant-li tota la bilis que havia retingut en aquells anys. Per primera vegada a la vida, en Vicenç coneixia la por que tenien els altres veïns. Ell, que era l’únic que fins llavors no s’havia cregut aquelles xafarderies de les ànimes i dels esperits malignes, va pensar que tot plegat era una mica injust. «Puta vida», va murmurar per última vegada.

Qui havia desbudellat el músic el va treure de la casa amb l’ajuda d’una saca que va fer de llitera. Ningú no se’n va adonar. Els cops, les fresses i les esgarrinxades van ser les mateixes que cada nit espantaven els veïns. De tant en tant, unes gotes de sang, que l’Agneta hauria de netejar a primera hora del matí, empastifaven algun graó. La intenció era colgar el cos en una rasa de les obres de la reforma de la futura Via Laietana. L’endemà mateix els paletes hi havien d’abocar la barreja de morter i pedres per avançar la feina. Ni se n’adonarien. D’aquesta manera, el músic xafarder mai més no espiaria rere la porta i serviria d’exemple perquè els veïns, pensant-se que se n’havia anat de casa, també fugissin d’una vegada i per sempre.

Amb prou feines hi havia hagut temps d’abocar-hi unes poques paletades de sorra quan una tempesta d’hivern va obligar a deixar l’enterrament a mig fer.

La pluja va persistir durant hores, incansable, convertint-se en un aiguat que no es va aturar fins que Barcelona es va llevar fosca, humida i trista. A quarts de set, quan hauria de començar a clarejar, encara era negra nit. Els carrers eren plens de fang. Els primers carros que circulaven hi deixaven roderes. Les peülles dels cavalls no repicaven a les llambordes, només xipollejaven bassals.

Els escombriaires duien les escombres amarades. Alguns empenyien la brossa reguerons avall; d’altres, amb els mànecs, miraven de desembussar els desguassos. Els agutzils i els serenos, que s’havien arrecerat en algun portal o sota la marquesina d’un cafè per passar la nit, començaven a treure el cap per si algú els havia de menester. Els treballadors anaven al jornal amb les mans aferrades a les puntes del coll de l’abric i les gorres calades.

Cap a quarts de vuit va anar escampant i, al cel de la ciutat, van aparèixer clarianes que s’obrien lentament, mostrant una blavor intensa, gairebé dolorosa, que contrastava amb la foscor de la nuvolada recent.

Si hagués passat algú prop de la placeta Jonqueres, no hauria vist res d’especial, només les pedres, el fang, els taulons i els sacs amarats per l’aigua de la pluja.

No hauria vist com, enfonsats en una rasa, mig colgats per la poca sorra que quedava després de tanta aigua, sobreeixien uns peus, calçant només uns peücs de llana foradats; uns camals de pantalons esquinçats; una panxa que començava a inflar-se, i una cara nafrada, amb un últim gest tràgic, com si el mort s’hagués topat amb el diable.

La pluja d’anit havia mig destapat un cadàver que va anar emergint lentament de les profunditats de les clavegueres. No va ser fins que els primers paletes van reprendre la feina, que un d’ells va veure com una gavina, que havia pujat des del port, s’havia ficat a la rasa per pescar-hi alguna cosa i n’havia sortit amb un somriure golafre i un ull penjant-li del bec, com un trofeu.

Només aleshores es va sentir un crit de fàstic i algú va córrer a avisar la policia.

LA MORT TRUCA A LA PORTA

Aquell mateix matí, al pis principal del carrer de Balmes 6, l’Enric Cazeneuve s’estava al llit, estirat de panxa enlaire, amb el pijama de franel·la i un drap humit al front per fer-li passar l’angoixa d’una mort propera.

—«I quan vinga aquesta hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa...» —murmurava el detectiu, com en una lletania.

—El doctor ja li ha explicat, senyor Enric, que no s’està pas morint, que només té un constipat fort —va queixar-se la Filo, mentre interpretava el paper de practicant sanitària; abocava xarop per a la tos en una cullera i impedia, en un to conciliador i maternal, que la ment del detectiu divagués teatralment pels camins tortuosos del més-enllà.

Tot i que el doctor havia dit que no era res greu, ell notava una certa separació entre cos i ànima, l’escenificació perfecta del poema de Maragall. I per això li venien al cap una vegada i una altra aquells versos que darrerament s’havien posat tan de moda a les esqueles del país: «I quan vinga aquesta hora de temença...». Ell veia claríssim que l’hora ja havia arribat.

En aquell instant de traspàs entre els dos mons, va sentir que algú feia voltar el timbre.

—Mon Dieu! Ja és aquí! —va exagerar amb veu tremolosa—. La mort truca a la porta.

—Ah! Ets tu! —va dir, deixant anar una ganyota de desil·lusió, com si li sabés greu que fos en Cinto i no algú altre.

—Que potser esperaves el policia escardalenc? —va preguntar el periodista, en veure’s mal rebut.

—Potser sí —va replicar, girant-se-li d’esquena i refent el camí cap a l’habitació.

En Cinto i la Filo s’havien promès el mateix any que van inaugurar l’agència, però la tardor passada, poc després de la mort de donya Maria, van trencar. La crisi va venir perquè a ella li va doldre no poder comptar amb el noi quan més sola se sentia. Per aquella època, el periodista anava capficat en un cas del diari i no li va saber donar suport. El fet que no l’acompanyés en un moment tan important i que ni tan sols es presentés a l’enterrament de la mare va enfadar-la molt, fins que una tarda de diumenge van acabar tirant-se els plats pel cap.

Ella amb prou feines li dirigia una trista mirada i ni l’anomenava pel nom. Ell se sentia malament, però no sabia trobar la manera de redreçar la relació i no podia evitar sentir-se un fracassat; sobretot quan, passat el primer dol, la noia va començar a fer broma amb en Remigio, el jove policia, ajudant de l’inspector Donato González.

El detectiu, del llit estant, sentia com la minyona parlava sense acabar d’entendre què passava.

—...Doncs ara mateix està ocupat i no pot parlar amb ningú —va seguir la noia, fent veure que no l’havia sentit.

—Lamento profundament que s’estigui morint —va afegir en Cinto, prou alt perquè el comentari també arribés al dormitori.

—Ah! Ets tu! Mon ami! —va saltar l’Enric, content de reconèixer finalment la veu del periodista—. I que consti que no m’estic pas morint! Això és una falòrnia de la practicant sanitària.

—Sí, es clar! Serveix per a tot, la Filo —va replicar l’al·ludida—: minyona, secretària, practicant... I ara que no hi ha la mare, Déu l’hagi perdonada, també haig de fer de portera! —va afegir amb tristesa.

Donya Maria havia mort la tardor passada d’un mal dolent. No els va donar temps per a res. Els metges encara no tenien un diagnòstic clar quan una tarda la filla va haver de córrer a buscar mossèn Fitó perquè li donés l’extremunció. Li va venir just ungir el front de la vella portera que en poques hores es va apagar, com quan un llum d’oli ja no té prou ble. A l’hora de sopar ja era morta.

La Filo, amb la força, l’energia i la dignitat que sempre havia mostrat, es va fer càrrec de la paperassa tota sola, no va voler que el senyor Cazeneuve l’ajudés. Va organitzar la vetlla, la missa a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les; va negociar l’enterrament al cementiri del Poblenou i, fins i tot, va parlar amb l’advocat pel testament i amb els propietaris de la finca per mirar de mantenir la porteria una temporadeta més. No tenia gens de ganes de quedar-s’hi, però necessitava un lloc on viure i acabar d’endreçar els records.

—Ara surto! Espera’m al despatx! —va dir l’Enric des de l’habitació, on buscava els pantalons.

Mentrestant, en Cinto, amb un exemplar de La Vanguardia sota el braç, va ocupar la taula que li havia estat assignada quan van acabar les obres de remodelació.

Aviat faria quatre anys que van inaugurar l’agència Cazeneuve & Associats. L’Enric havia convertit l’antic menjador dels avis en una oficina pràctica i eficient.

En Cinto encara era el cap de la secció de successos del rotatiu, malgrat el desencís que va endur-se l’any passat quan don Miquel, el director, no li va donar suport en tot allò del cas de l’Enriqueta Martí, obligant-lo a publicar les mateixes mentides que els altres diaris.

«Sols que m’entengues, cap de fava! Encar que sigues es cap de fets diversos no pots pas dir què publicam en aquest diari», recordava que li havia dit amb menyspreu, quan ell es negava a escriure sobre els rumors que el corresponsal de l’ABC feia córrer d’aquell llastimós cas que tothom ja coneixia com el de «La vampiressa del Raval».

L’Enric va entrar al despatx amb samarreta imperi, uns pantalons i un batí de seda de color vi que sempre duia per estar per casa, abans de fer els exercicis respiratoris matinals i de vestir-se com Déu mana per iniciar les feines de detectiu.

Fins i tot amb aquella roba tan informal —pensava en Cinto—, l’Enric tenia un aire atractiu i senyorial. Era un d’aquells homes que no perden mai ni el posat ni les maneres. «Segur que no fa l’amor amb mitjons ni lligacames», va dir-se el periodista.

—Pots comptar! Un constipat fort per culpa de la humitat d’aquests dies —va dir el detectiu, mocant-se amb discreció.

—No, home, no! Només ho exagerava una mica. —I va abaixar el to perquè la Filo no el sentís des de la cuina—: Ja saps que m’agrada que em cuidi.

—Has sentit la pluja d’aquesta nit? —va afanyar-se a canviar de tema, quan va adonar-se que el comentari feria l’amic.

—Hauríem d’espavilar-nos —va avisar el periodista, en veure que el detectiu ronsejava mirant per la finestra—. T’he vingut a buscar perquè tinc un tema interessant.

—Sí. Però ja te’l llegiràs pel camí. El carruatge del senyor Godó ens espera —va afegir neguitós.

—Com que «enllesteix»! —va queixar-se la Filo, que entrava de nou al despatx amb una bossa d’aigua calenta—. El senyor Enric se’n torna al llit ara mateix. Si fa una estona s’estava morint!

—Mais non! Morint-me, morint-me... tampoc, dona. No siguis exagerada! Ja em trobo més bé.

—Sí, però si recau, després l’hauré d’aguantar jo. Faci’m el favor de fer bondat!

—Ho veus, ma chérie! No poden estar-se sense mi. Em necessiten! —va afegir l’Enric, com un nen que demana permís a la mare.

—Vostè mateix! Però després no em vingui amb «ais i uis» ni amb «fes-me una sopeta calenta», que li diré que el cuidi aquest —va replicar tota disgustada, pronunciant aquest amb menyspreu, mentre tornava a la cuina amb la bossa que ja no li faria profit.

—Sempre està tan enfadada? —va preguntar en Cinto, quan ja no el podia sentir.

—Últimament força. Però no li facis cas —va dir l’Enric amb veu de nas, mentre es dirigia a la cambra per acabar de vestir-se—. I digues... de què es tracta?

El detectiu ja tenia ganes d’encasquetar-se el canotier, agafar el paraigua i sortir a viure alguna nova aventura amb el seu amic periodista.

—Sí, ja ho sé! Però aquest m’han dit que fa cara d’haver vist el dimoni.

III

EL CADÀVER DE VIA LAIETANA

El próximo 22 del actual, sábado de Gloria de Nuestro Señor, tendrá efecto la apertura oficial del Salón de Autos-Aeros-Ciclos-Sports é Industrias Anexas en el Turó Park de la Ciudad de Barcelona. La inauguración, por rigurosa invitación, será a cargo del Real Automóvil Club de Cataluña y del comité de expositores, bajo la presidencia del señor don Pedro Monés, quienes recibirán a las cuatro de la tarde a las autoridades civiles y militares, y a los invitados a la misma.

El hermoso pabellón construido especialmente para el salón automovilístico, contiene los últimos modelos de algunas de las mejores marcas. El mismo sábado, fecha de la inauguración, don Pedro Monés, junto con el Marqués de Comillas y otras personalidades, tendrán el honor de presentar a la concurrencia asistente la nueva versión del modelo de autopropulsado Hispano-Suiza Alfonso XIII que, presentado en sociedad hace tan sólo dos años, incorporará espectaculares mejoras mecánicas, estéticas y de habitabilidad que, como comentan los expertos en la materia, se convertirá en el modelo más veloz, lujoso y confortable jamás construido en nuestro país.

Están anunciadas grandes festividades, entre las cuales, varios días de moda y beneficencia. El Comité y la Dirección han hecho grandes sacrificios para recibir al celebre aviador Poumet, a volar por encima del Salón en el momento de la apertura, con su atracción única en el mundo del «Pájaro de fuego».

—Com m’agradaria poder-hi anar! —va sospirar l’Enric, entre els sotracs del carruatge, desplegant un mocador de cotó amb les inicials brodades i mirant de reüll l’amic, per si hi podia fer alguna cosa.

La calessa els acostava a trot viu a la plaça Urquinaona. Anaven a veure el cadàver que havia aparegut aquell mateix matí prop de la placeta de les Jonqueres.

—Es veu que l’han trobat en una rasa que separa la paret del túnel Metropolità i l’esvoranc del carrer —anava explicant el periodista—; que si no arriba a ser per la pluja d’aquesta nit, potser no l’haguessin vist, i l’haguessin colgat amb el morter que tenien previst abocar-hi.

—Has llegit això de la presentació de la nova versió del famós model Alfons XIII? —va dir l’Enric, que semblava més capficat pel Saló de l’Automòbil que pel mort.

—No, home, no! Ja t’he dit que només era un constipat i que exagerava. Però ja saps com m’agraden els automòbils. Si hi poguéssim anar...!

—Ningú no havia vist el cos fins que un paleta s’ha fixat en una gavina que picotejava amb golafreria alguna cosa de dintre la rasa i n’ha sortit amb un ull penjant del bec.

—Ara que parles d’ocellots... diuen que, en aquesta nova versió, el cotxe porta l’emblema dels Hispano-Suiza banyat en or.

—Rien! Que és una majestuosa cigonya alçant el vol. Una peça bellíssima.

—Però... que no m’escoltes? —va tornar a protestar el periodista, ara més enfadat.

—I tant que t’escolto, mon ami. Però ja saps que puc fer dues coses alhora!

La calessa els va deixar al xamfrà de Fontanella amb Urquinaona. La plaça era plena de gent i de vida. Si no fos pel fangueig, ja gairebé ni es notarien els efectes de la tamborinada. Al quiosc hi havia badocs que s’aturaven a llegir les portades dels diaris, una manera com una altra d’estar informat sense haver-los de pagar. Un grup de veïnes feia cua per agafar aigua a la font del Noi del Càntir, que s’aixecava servicial al mig de la plaça, entre els plàtans que a l’estiu donaven ombra.

El primer carro de gel del dia feia la ronda, oferint barres planes per a les geleres que la gent tenia al rebost. Un esmolet feia sentir el xiulet per avisar les minyones o els botiguers que podia esmolar-los els ganivets i les eines. Un sastre, que tenia la botiga taller a la cantonada amb Pau Claris, va sortir amb unes tisores enormes de tallar vellut.

Una corrua de carros que pujaven de les obres de Via Laietana esperaven que un guàrdia urbà els fes pas entre les tartanes i les calesses que venien de Fontanella i volien baixar per Trafalgar, o enfilar Roger de Llúria. Un tramvia va haver de fer sonar la campaneta per avisar un conductor d’automòbil despistat que ocupava les vies.

Si des de la cantonada d’Urquinaona amb el carrer de Bilbao miraves en direcció al port, es veia un gros esvoranc, com si haguessin fet una gran ferida a la ciutat. Un forat ample com un vapor de tres xemeneies i que de llarg arribava fins al moll.

Els dos amics van començar a baixar arran de façanes, evitant el fangueig de les obres al mig del carrer. Des d’allà, a banda i banda, es veien les cases que donaven a la nova via en obres, com si Moisès hagués tornat a obrir les aigües del mar Roig. A la part baixa de l’avinguda, les obres ja estaven gairebé enllestides. Un grup d’homes matxucava la terra per aplanar-la i uns matxos, que estiraven uns rodets metàl·lics, grossos i pesants, la compactaven. Aviat estaria tot a punt per col·locar les llambordes.

Com més amunt, més s’accentuava el desgavell. La placeta Jonqueres era plena de runes de les cases enderrocades de feia poc. Unes brigades traginaven pedres i terres fins a uns carros que esperaven pacients. Mentre uns operaris picaven, eixamplant el forat profund per on deien que passaria el Metropolità, uns paletes alçaven la paret de contenció del túnel.

Just a l’alçada de la placeta s’aplegava una munió de gent. Els sacs de sorra i les mampares que delimitaven el perímetre de les obres servien de ben poc per aturar un grup de xafarders que s’hi abocaven, estirant el coll per sobre del cordó policial.

Quan els dos amics van arribar, en Cinto va treure la credencial i els guàrdies, en veure que era de La Vanguàrdia, els van deixar passar perquè tenien ordres expresses de l’inspector González. La generositat del diari a favor del cos policial es recompensava amb alguns privilegis, com per exemple deixar-los accedir als llocs dels fets.

L’Enric encara duia el mocador entre els dits i de tant en tant l’havia de fer servir.

Allò, com el seu nas, era un fangueig de mil dimonis. El detectiu, polit com era, no sabia on havia de trepitjar. Es va arremangar lleugerament la vora dels pantalons i va deixar veure els laterals blancs dels botins. Al cap de dues passes, les sabates eren marrons, i la punta del paraigua, amarada de llot. De res no havien servit els taulons que algú havia col·locat per permetre fer les quatre passes fins al mort.

—Ni bon dia ni cojones! —va replicar, sense girar-se, l’inspector Donato González, cap de secció de la Tercera Inspecció de Districte del cos de Vigilància de la policia governativa.

El policia, prou madur per tenir experiència però massa jove per a tanta amargura, no era ni alt ni baix, ni gras ni prim. Amb els anys, havia anat perdent cabells i ara només tenia una franja grisa i esbarriada, en forma de mitja lluna, que li anava d’orella a orella, voltant-li el cap pel clatell. Al davant, un bigoti prim i recte amb prou feines feia ombra a una boca allargassada de la qual, quan es posava nerviós o s’enfadava, en sortien tota mena de ganyotes.

Qui sí que es va girar va ser en Remigio. El jove policia havia estat el darrer dels molts ajudants que en Donato González havia provat d’ençà que l’Enric el coneixia. Semblava que s’havia guanyat la plaça en propietat. Els primers temps de servei havia demostrat que era intel·ligent i espavilat, sempre les veia a venir; s’avançava als esdeveniments amb agilitat i encarava els problemes amb resolució, encara que, per ser guenyo de l’ull esquerre, fes dubtar a qualsevol.

Els últims mesos, però, i sobretot des que feia broma amb la Filo, s’havia apocat lleugerament, com si hagués perdut empenta o se sentís culpable d’alguna cosa; com si sabés que a l’inspector no li feia gens de gràcia que s’entengués amb la secretària del detectiu.

La mirada esbiaixada del jove policia va topar amb la d’en Cinto, seriosa i ressentida. Els dos, sense dir-se res, es van fitar durant un moment. En Remigio era conscient que jugava amb desavantatge per la dificultat de mantenir l’ull dolent en aquella posició forçada. Però cap d’ells no volia ser el primer a abaixar la vista, per no perdre aquella ridícula batalla de galls.

—No rondini! —va afegir l’Enric, anunciant la seva presència i tot donant un cop de colze al periodista perquè desistís de l’enfrontament visual.

—¡Hombre, monsier le Commandant! —va saltar el policia, content de sentir el detectiu—. Com és que ha sortit amb aquest mal temps?

—No se’n rigui! Que aquest constipat que porto ha estat a punt de fer-me quedar al llit. En Cinto m’ha vingut a buscar i he pensat que els podria ajudar! Es veu que tenen un cadàver très intéressant!

—Pot comptar! Aquest pobre desgraciat sí que s’hauria estimat més quedar-se al llit. Almenys no l’hauria dinyada.

I el policia en cap es va fer a un costat per deixar que detectiu i periodista observessin l’escena.

—Fixi-s’hi, Cazeneuve! Es va vestir a correcuita per sobre el pijama —va dir el policia, satisfet per la deducció, mentre assenyalava el cadàver i demostrava que de sota la jaqueta, en lloc de camisa, duia la part de dalt d’un pijama de ratlles.

El cos era una grossa bola boteruda. L’Enric va observar-li la cara i va adonar-se que, malgrat les galtes inflades, el mort tenia un gest estrany als llavis.

—Per aquí diuen que és de mirar la mort cara a cara —va contestar—. Però, amb trenta anys de professió, és la primera vegada que ho veig.

L’Enric es va inclinar per examinar el mort. Es va enretirar lleument el canotier perquè no li caigués sobre el cos i, fent servir la punta del paraigua, va separar-li els llavis. Va fer palanca per forçar la mandíbula i mirar d’obrir-li la boca. De dintre, en va sortir un rot àcid que li va provocar una ganyota de fàstic, obligant-lo a tapar-se la boca amb el mocador.

En Cinto prenia notes des del darrere, al costat d’en Remigio; i es posava de puntetes, no pas per veure millor el cadàver, sinó per mirar de semblar tan alt com el nou xicot de la Filo.

L’Enric, abans d’incorporar-se, va fixar-se en la ferida del coll: era llisa i fina, un tall profund. Una mica més avall, l’abric, completament moll, estava mal botonat: cap botó no coincidia amb el seu trau; anava tort, com si s’hagués cordat a correcuita.

Va ajupir-se per descordar un parell de botons amb cautela i va enretirar lleugerament un dels faldons, deixant a la vista el pijama de ratlles, amarat de pluja. L’aigua havia mig netejat la sang i s’hi observava clarament un forat que començava a la tela i s’enfonsava cos endins. Per la part de baix, el tall era ben llis i corbat, però per dalt, la tela s’havia esqueixat. El que fos que hagués provocat la incisió havia serrat el teixit, la pell i els òrgans interns, com una mossegada barroera.

El detectiu va tancar els ulls, mirant de dibuixar-se mentalment què havia pogut provocar aquella mena tall, però no va ser capaç de fer-ho, sobretot perquè l’inspector el va interrompre.

—Dubto molt que el matessin fora de casa, mon ami —va replicar mentre s’aixecava—. La jaqueta no té cap incisió, oi?

—El devien matar quan només duia posat el pijama i després el van mig vestir per moure’l. A més —i amb la punta del paraigua va assenyalar-li els peus—, no porta sabates, només peücs. El músic devia ser propens a tenir fred als peus... i un fredolic no sortiria mai descalç al carrer —va sentenciar.

—Ha dit músic? —va interpel·lar en Remigio des del darrere, fent gala que s’havia adonat del detall.

—Sí. La boca de pinyonet podria ser per fer servir massa temps una embocadura de broquet pròpia d’un instrument de vent: una trompeta, un trombó, una tuba... No li sabria dir —va respondre el detectiu.

Quan en Donato anava a afegir que també se n’havia adonat, d’entre la gent que xafardejava, algú va bramar la solució:

LA CASA DEL CARRER D’AVELLANA

Amb les mans repenjades als taulons que feien de mampares per separar les obres del tros de carrer per on es podia circular, envoltat de gent que xafardejava el que feien aquells quatre homes amb posat de saber-ne molt i que es miraven un cos que una estona abans uns policies havien tret de la rasa, un homenet vestit de negre acabava de dir fiscorn en veu alta.

L’home va arronsar les espatlles, fent-se una mica més petit. Duia un barret de copa negra, d’aquells que només fan servir els senyors quan van de gala o els enterramorts quan treballen, i es mirava l’escena amb posat tímid i apocat.

L’homenet, en veure que tots quatre se li adreçaven, es va treure el barret amb educació i se’l va col·locar a l’alçada del pit, fent-lo voltar nerviosament. Els veïns se’l miraven amb gest interrogatiu. Era molt sec i magre. De cara, més que pàl·lid, blanc; maquillat com un aristòcrata del segle XVIII. La pell de les galtes, que se li ficava entre els pòmuls i la mandíbula, li feia sortir els ulls de manera exagerada. Un cap que només era calavera, sense carn ni sang, només pell que se li ajustava al contorn dels ossos. Ni una sola arruga. Ben afaitat. Anava vestit tot de negre: camisa, llacet, armilla, americana i pantalons negres. Tot i que es veia que era un home gran, no tenia ni un sol cabell blanc.

El senyor de la seva esquerra, alt i prim, amb el coll molt llarg i el mentó punxegut i alçat al cel, com si sempre mirés un segon pis, el va secundar amb una lleu afirmació, tot i l’aire d’allunyament que mostrava.

—És en Vicenç Fígols, fiscornista de la Principal de la Ribera i veí de l’escala —va afegir l’homenet de negre.

—Plàcid Miserachs, funcionari de l’Ajuntament i president de l’escala —va haver de presentar-se, conscient que la seva posició de representant dels veïns l’obligava a fer un pas endavant.

—I jo soc en Tomàs Canet, per servir-los —va afegir l’altre—, conductor de carruatges del Servei de Pompes Fúnebres. Visc al tercer segona; al mateix replà que el pobre Vicenç.

—Quan el van veure per última vegada? —va demanar en Remigio, satisfet de fer la pregunta clau en el moment oportú.

—Devien ser quarts de nou —va afegir el president—. L’hora que sol tornar d’assajar.

—Sí. Nosaltres érem a l’entrada, parlant amb l’Agneta i la senyoreta Cèlia. Te’n recordes?

—I tant! Déu l’hagi perdonat! Encara el veig... Repassant la minyona del principal.

—Com tothom —anaven comentant els veïns, més entre ells que no pas amb la intenció d’informar els investigadors.

—Perdonin, però... Encara no ens han dit on viuen —va preguntar l’Enric, que els havia estat observant en silenci.

—Al carrer d’Avellana, número 9. Aquí mateix —va respondre en Miserachs, assenyalant Via Laietana avall, a mà dreta.

L’Enric es va mirar en Donato González, corroborant-li amb el gest la deducció d’abans. Si l’havien matat a casa, haurien d’anar a inspeccionar el pis.

—¡De acuerdo, de acuerdo! —va acceptar amb resignació el policia—. Anem a veure si el van matar a casa seva...

A en Donato li feia molta mandra haver d’anar a casa del mort, però era evident que no s’hi podia negar. En Cinto, per la seva part, estava content, perquè tot allò començava a fer olor de bon article: un mort en pijama, un veí enterramorts i el president d’escala una mica presumptuós... Amb aquells ingredients, podria escriure una bona crònica per al diari.

—Tu! —va dir l’inspector a un dels policies que feien guàrdia a la tanca—. Vigila que ningú no toqui res. I quan arribi el forense, fes-me avisar.

I es van fer acompanyar per dos policies més, que van prendre posicions a banda i banda dels veïns, com si els escortessin, mentre la gent del voltant els va anar obrint pas.

A la porta de la finca, una dona d’edat avançada que devia ser la portera, no pas perquè portés la típica bata de feinejar sinó perquè marcava territori amb les mans repenjades al mànec d’una escombra, parlava amb una altra, potser veïna. L’Enric li va semblar veure la difunta donya Maria i un calfred li va recórrer l’espinada.

Quan van arribar els veïns, acompanyats de tants senyors i de dos policies uniformats, les dones van fer-se a un costat, per deixar-los passar. La que parlava amb la portera es va senyar, preveient alguna desgràcia o només per si de cas. El president Miserachs capitanejava l’expedició, va passar pel seu costat, sense aturar-se, només fent un lleuger cop de mentó i prou. La situació era massa greu i important per aturar-se a xafardejar. En Canet, més còmplice, va fer un gest que volia dir «després us ho explico», i la resta van anar passant, saludant les senyores amb el cap.

Només l’Enric es va aturar. Sabia que si en un futur necessitava informació de les veïnes, calia posar-se-les a la butxaca. Es va treure el canotier per saludar-les i les va mirar als ulls, alhora que abaixava el cap amb cortesia i feia picar els talons, sense evitar desprendre una mica de fang. El gest li va permetre adonar-se que les senyores se’l miraven amb admiració, com si fos un reconegut tenor o un famós cantant de cuplets.

Elles es van ruboritzar una mica. Sobretot perquè aquell home tan guapo, galant i ben plantat, que vestia de manera impecable —encara que duia els pantalons ridículament arremangats i els botins enfangats fins al capdamunt—, les havia saludades com si fossin dues marqueses.

La portera, però, no va poder evitar fer cara de pocs amics quan, en veure el fang que s’havia desprès amb el cop de taló, els peus bruts i la punta del paraigua enfangada, va preveure que, entre tots plegats, li deixarien l’escala feta un fàstic.

—Precisament ara que acabo de fregar unes taques ben lletges que hi havia als graons! —es va lamentar.

L’altra, que tot allò de l’escala la preocupava ben poc, només va pensar que el galant devia estar constipat, perquè tenia els ulls i el nas vermells i la cara una mica congestionada.

L’Enric, que va sentir el comentari de la portera, va aprofitar l’avinentesa per donar un cop d’ull furtiu a l’entrada, que era prou ampla perquè la porta principal, de fusta senzilla però massissa, tingués dos batents. Si fa no fa totes les cases d’aquell estil s’organitzaven de la mateixa manera: el replà es dividia en un parell d’espais, separats per uns pocs graons que donaven al forat de l’escala que s’enfilava a mà dreta segons s’entrava. A l’esquerra, una porta amb finestra i cortinetes de puntes, com les de ca la Filo, donava accés a la porteria. Just amagada sota el primer tram d’escales, una porteta petitona, feta de llistons una mica despintats, devia donar a la carbonera, un petit soterrani on els veïns guardaven la llenya i el carbó.

Els homes havien començat a pujar les escales. Ja durant el trajecte, el senyor Miserachs els havia explicat que feia alguns mesos que a la finca passaven coses molt estranyes: se sentien sorolls que no se sabia d’on venien; els llums de gas comunitaris s’apagaven sols; alguns veïns es queixaven del mal gust de l’aigua i cada vespre se sentien corredisses, encara que cap veí no gosava mirar pels espiells.

—Excepte en Vicenç —l’havia interromput el senyor Canet—, que era l’únic que no tenia por. I miri com ha acabat, pobret, Déu l’hagi perdonat!

En Donato i en Remigio ni se l’havien escoltat, conscients que en aquell barri, per culpa dels enderrocaments de les obres de la Via Laietana, tots els veïns es queixaven de sorolls i molèsties. I pel que explicaven aquell parell, el cas no era gaire diferent dels altres.

L’Enric, però, havia trobat que les explicacions dels dos veïns eren molt interessants, almenys prou estranyes; i en Cinto no havia deixat de prendre notes.

—Miri. La meva esposa i jo —els havia explicat el senyor Canet— vivim al replà dels tercers, just davant la porta del malaurat Vicenç. El pis no és pas nostre. No hi ha cap veí que sigui propietari, tots som llogaters. Oi, senyor Miserachs?

—Pagàvem les rendes a un administrador de la plaça Urquinaona que ens cobrava en nom dels amos. Però es veu que la finca ha canviat de mans fa poc temps i...

—... doncs això, que fa cinc anys que aguantem les obres del carrer, i la meva Angústies està molt atacada dels nervis. Angoixada, sap? Tot el dia paletes, cops de pics, cases que tremolen, sorolls, pols...

—Com nosaltres, la resta de veïns treuen foc pels queixals. I també els que coneixem d’altres cases properes.

—C’est vrai! Aquestes obres fa massa temps que duren —havia dit l’Enric acostant-se el mocador, ja del tot rebregat, a la boca i al nas.

—Ens queixem molt de les obres, però gràcies a Déu la casa no és pas de les que han tirat a terra. S’ha quedat al límit. Sap?

—I per postres, ara fa uns mesos que l’administrador no ens cobra les rendes —havia seguit l’estirat del president.

—I això, què vol que li digui?, és molt estrany —havia confirmat el senyor Canet.

—Alguns veïns se n’han alegrat; però a d’altres ens fa mala espina. No és gens normal. Oi, senyor Canet?

—Tenen l’adreça d’aquest administrador? —els havia demanat l’Enric—. Si volguessin li podria fer una visita i mirar d’esbrinar per què no els cobra.

—Té el despatx a la plaça Urquinaona, cantonada amb el carrer Bilbao. Ben a prop d’aquí —havia afegit l’altre.

—Doncs si vostès em donen el seu permís, quan m’hagi recuperat d’aquest constipat que arrossego, l’aniré a veure —havia proposat el detectiu, amb professionalitat i assumint que allà hi havia un cas que requeria atenció.

—I quant ens costarà? —havia demanat el representant dels veïns amb preocupació, patint per les previsibles queixes d’una derrama extra.

—No se’n refiï gens, de l’administrador —havia seguit l’enterramorts—. Fa cara de bona persona, com si fos una mosqueta morta, però em sembla que és una mala peça.

—No pateixi, ja me les arreglaré. És la meva feina. I quan sàpiga què passa, els vindré a veure.

—També podria acompanyar-nos en alguna de les assemblees mensuals que celebrem cada tercer dimarts, a la taverna del carrer de les Freixures, a les nou del vespre. Oi, senyor Miserachs, que podria venir?

I tot parlant d’aquestes coses havien pujat els tres pisos. I ara s’estaven davant del tercer segona, esperant que l’inspector Donato González donés l’ordre als dos policies uniformats d’esbotzar la porta.

EL MISTERI DEL TERCER SEGONA

No va caldre fer servir la força. La porta del fiscornista només era ajustada. Quan un dels policies la va anar obrint, el grinyol va posar la pell de gallina a tots els presents. L’Enric va adonar-se de seguida que el rebedor, només il·luminat per la llum que entrava del replà, feia olor de sang.

Els policies van encendre uns petits fanals de gas portàtils que van il·luminar tènuement l’entrada. Just al mig del vestíbul, tombat a terra, hi havia un tamboret alt.

A mig passadís, que s’obria a mà dreta en direcció a un suposat dormitori, el terra brillava per culpa del que semblava un líquid llefiscós i espès. Al voltant, tot eren petjades irregulars en totes direccions. Del cantó més proper a l’entrada, la taca dibuixava una ampla pinzellada, com si hi haguessin arrossegat alguna cosa per sobre. No calia ser detectiu per deduir que havia estat el cos del mort. De l’altra banda, les petjades, que tampoc no mostraven una forma clara de calçat, es dirigien al dormitori.

No va fer falta dir res ni fer cap exclamació. Tots els presents sabien que allò era sang. L’escenari era clar: allà mateix, a mig passadís, li devien haver obert el coll i foradat la panxa.

El detectiu, procurant que els policies no el veiessin, va sucar la punta del paraigua al bassal, per veure si era seca. Ho era. Per tant, feia unes quantes hores que era allà. Tot plegat quadrava amb les taques als graons que la portera havia dit que acabava de netejar.

Procurant no trepitjar-la per no fer malbé l’escenari del crim, l’Enric es va dirigir al dormitori. A la cambra gairebé no es veia res, perquè els porticons que donaven al balcó eren tancats i les cortines no deixaven passar la llum d’aquell dia que s’anava obrint després de la tempesta. El llit estava tot regirat, com si qui l’ocupés s’hagués aixecat a correcuita. El santcrist del capçal semblava invertit, amb el cap per avall i els peus al sostre. Però l’Enric va pensar que era una il·lusió òptica, per culpa de la foscor de l’estança o de la congestió nasal i ocular que l’acompanyava.

L’armari de mà dreta estava tot esbarriat, com si algú hagués buscat roba sense saber quina triar. Però la cosa més neguitosa de totes era a la paret del davant, just sobre una còmoda baixa, amb els calaixos oberts i tot de roba interior remenada. A mitja paret hi havia un senyal gros que brillava. Al primer cop d’ull, l’Enric es va pensar que era el reflex d’un mirall, però, quan l’inspector va entrar a la cambra, amb un dels llums de gas, es va anar dibuixant una gran bogeria.

En Remigio no va ser capaç de dir res. Es mirava la pintada, procurant enfocar-la bé, fins i tot amb l’ull dolent.

L’Enric s’havia tapat el nas i la boca amb el mocador, més en un gest distret d’esglai que no pas per necessitat.

El dibuix, de traç ample, barroer i irregular, era una mena d’estrella de cinc puntes que havia anat regalimant gotes de sang per la paret. Una de les puntes assenyalava a terra, com si fos el barbot d’un cabró que mirés a l’infern. Dues puntes més, una a cada costat, semblaven dues orelles punxegudes i, a dalt de tot, les banyes del mateix diable.

El senyors Miserachs i en Canet, que havien entrat a fer el xafarder, es van senyar per espantar els mals esperits.

—Valga’m Déu senyor! —va exclamar el president—. Quan ho sàpiga mossèn Fitó!