En Manel era un nen destructor que ho trencava tot. Per això era destructor. Si no, de què, li dirien «destructor». Però anem al gra, senyoreta Martínez. En Manel passava pel passadís i, paf, es carregava un llum. Entrava a la cuina i, crac, una tassa queia a terra. S’asseia al sofà i, pum, una molla se n’anava a prendre vent. Anava de visita a casa la tieta i, bum, la figureta del pastor i la pastora feta pols. No podia evitar-ho. Una força interior l’empenyia a actuar com les fulles esmolades d’una trituradora (una de les bones, no d’aquelles que et venen a les botigues made in China). El resultat era la destrucció permanent d’un fotimer d’objectes. No es podia dominar i un accident en succeïa un altre i un altre i un altre...

Els seus pares estaven desesperats. La seva mare era la que treia més el tema. Va arribar a plantejar-se lligar-lo de mans, però el seu pare li va recordar que els peus d’en Manel eren igualment fatals per a la matèria sòlida. Lligar-lo de mans i peus ja els va semblar passar-se de rosca. Sobretot perquè algun veí malintencionat podia interpretar erròniament el seu intent repressor i denunciar-los a la policia per maltractadors. I això sí que no, que ells eren uns bons pares.

En Manel tenia ordres estrictes de passar-se les tardes assegut davant del televisor sense canviar de canal. Tenia por de moure’s, de tocar el comandament; en resum, tenia por de disgustar els seus pares.

Un dia la mare el va apuntar a classes de ioga perquè ioga li va sonar a relaxació i relaxació a alliberament. En Manel no va dir res i va assistir a la primera lliçó. Ell estimava la seva mare.

El mestre de ioga era un paio menut i gras, però una passada d’àgil. Era capaç de tocar-se el nas amb el dit petit del peu esquerre. I de rascar-se l’orella amb un genoll. Es deia Paco.

En Paco aviat va copsar (podria dir pillar, però fins i tot jo sé que no és correcte, senyoreta Martínez) l’estranya naturalesa d’en Manel quan el nen va trencar el boli que li havia donat per escriure la seva talla de sabates. En Manel va obrir la boca i va confessar: «Ho trenco tot». En Paco, en lloc d’esverar-se i fer-lo fora el va acollir amb un somriure. Li va organitzar un racó personal sense res que pogués convertir en puré. Tant li feia, haver de llençar l’estoreta trinxada després de cada classe. I per evitar problemes va folrar el terra del petit espai personal del nen amb tres capes de moqueta per protegir el parquet (que li havia costat una pasta).

En Manel va flipar amb les classes de ioga com feia temps que no flipava amb res. No havia nascut per fer ioga però hi posava entusiasme i força de voluntat. Li costava recordar les postures, se sentia menys flexible que un pal de cistella de bàsquet, intentava entendre què carai era la respiració conscient sense aconseguir-ho, però era feliç, feliç i lliure ni que fos dues hores a la setmana.

Després de quatre mesos de classes, en Paco va parlar amb el seu alumne.

–Mira, xaval, tu tens poder.

En Manel va obrir els ulls com dues pantalles planes de vint-i-set polzades.

–Què?

–Que sí. Que ets poderós. Tens allò que els que en saben en diuen «força infinita» –li va aclarir el mestre.

–I això és dolent? –va preguntar el nen, que ja es veia a venir la cara d’histèrica de la mare.

–No, no, i ara. Però has d’aprendre a controlar-la. No pots anar pel món com si fossis el Godzilla.

–Ui, jo sóc un desastre. No podré.

El mestre li va dedicar un dels seus somriures d’enrotllat i es va treure una ploma de gallina de la butxaca. La hi va donar i li va dir:

–Tira-la a terra. Amb força.

–La ploma? –En Manel va sospitar que en Paco havia fet massa vegades la postura del gos que surt del volcà i que li havia afectat el reg sanguini.

–Sí, la ploma; amb molta força. Imagina’t que tires la ploma a terra com si fos una pedra –va explicar en Paco.

El nen va aclucar els ulls, va tirar la ploma a terra i la hi va clavar! Es va quedar amb la boca oberta. N’haurien pogut entrar i sortir mil mosques, de la seva boca. Hi podrien haver fet una festa i després tocar el dos. Hi podria haver hagut una manifestació de mosques i ell ni les hauria notat, de tan oberta com la tenia. En Paco li va explicar que ell coneixia la persona que podia ajudar-lo a controlar la seva força infinita i li va donar una carta per als seus pares amb l’adreça.

–Tranquil, els teus pares no tenen per què saber-ne res. He escrit que aquí tu ja no t’ho passes bé i que t’envio a classes de respiració. Per calmar-te. Pels desperfectes. Perquè no passi més.

–Ah, estaran contents –va contestar en Manel més tranquil. No volia ni imaginar la cara de restrets dels pares en sentir les parauletes força infinita.

En Manel i en Paco es van fer una abraçada d’amics per sempre. En Manel va intentar no trencar-li el còccix però va anar d’un pèl: només li va dislocar la costella flotant.

Arribarà el dia que la mare d’en Manel deixarà de suplicar-li que no es mogui? Quina mena de persona deu ser, aquesta controladora de força infinita? Els seus pares deixaran de treballar tretze hores al dia? Doncs per saber-ho, senyoreta Martínez, haurà d’esperar que torni a donar-me la gana d’escriure.

La Didi entrega els fulls a la Fòssil divendres. També en porta una còpia a la Monsti, que se la llegeix a classe de filosofia. La Didi se la mira de reüll. Té por que s’ofengui.

–Una vegada vaig tenir una professora de hip-hop que es deia Pili. Era enrotllada –explica la Monsti.

–Ah, sí? I per què ho vas deixar?

–Quan vam fer el ball de fi de curs em va posar a primera fila. Però llavors vaig passar. No el vaig fer. Li vaig dir que tenia la grip.

–Per què?

–Només ho feia perquè estic com una vaca, per tot aquest pal de fer-te sentir bé, no perquè pensés que ballava com la Jennifer Lopez.

–T’ho va dir ella?

–No va fer falta. Ho sabia.

Callen de cop perquè la professora de filosofia les mira amb una cara poc amistosa.

La Fòssil fa anar la Didi al seu despatx. Llegeix un llibre nou.

–Per demà vull que em busquis deu sinònims de enrotllat, una passada i flipar.

–La història li ha agradat o no?

–No opino sobre cap llibre fins a la pàgina cent.

La professora torna a enganxar el nas a la novel·la. La Didi se’n va amb el dubte de si la trobada ha anat bé o què. Com sempre. La Didi surt a les escales de l’entrada de l’institut. Una colla de noies fumen, mengen pipes i xerrotegen intercalant sons aguts entremig d’altres d’encara més aguts. La Monsti, per esmorzar, menja un entrepà de xoriço i un refresc.

–Les Mari Pepis avui estan revolucionades –li explica la Monsti. Les Mari Pepis són la colla de noies esveltes, guapes i estupendes de la classe.

–Per què?

–Ha vingut un professor nou d’informàtica i diuen que està molt bo.

–I la Rosa?

–Ha agafat la baixa per depressió.

–És clar.

La Rosa és la tercera mestra que passa per les aules d’informàtica. El professor, efectivament, està de molt bon veure. Du pantalons de cintura baixa. Du polseres de cuir. Du tres quilos de cera als cabells. Les Mari Pepis sospiren. El professor demana als alumnes que obrin el programa que fa pàgines web perquè avui començaran a fer-se una pàgina personal. El professor els explica quatre coses sobre com funciona el programa i surt al passadís sense aclarir-ne el motiu. La Didi i tota la classe el veuen com parla pel telèfon mòbil. Parla mentre es passa els dits pels cabells, pentinant-los i despentinant-los durant tres quarts d’hora. La Didi i la Monsti comparteixen ordinador. Naveguen i troben una pàgina que ven aparells d’estètica online. Demanen informació i pressupost d’una depiladora làser i uns rodets aprimadors. Quan el professor torna a entrar falten cinc minuts per acabar la classe. La Didi es mira la seva amiga. Connecten telepàticament.

–Ho fem? –pregunta la Didi en veu baixa.

–Fem-ho –s’hi apunta, riallera, la Monsti.

De cop la Monsti es tira a terra i comença a sacsejar el cos.

–Aaai! Ai! Aaai! –crida, desesperada.

La Didi s’aixeca.

–Estàvem jugant a un joc en línia i li ha agafat aquest atac!

Les Mari Pepis les miren horroritzades. Saben què passa i es moren de vergonya. El professor se’ls acosta ràpid. S’ajup al costat de la Monsti, que fa veure que té convulsions.

–Deu ser un atac d’epilèpsia. Ho vaig llegir en un diari! –exclama una Didi angoixada.

–No hauríeu d’haver jugat a res! Us he dit que féssiu la pàgina web! –crida el professor, nerviós.

–Vostè no hi era! –respon la Didi–. Estava parlant pel mòbil!

La Monsti de sobte agafa el professor pel coll del jersei, l’atrau cap a ella, l’abraça, giravolta per terra i l’home intenta desfer-se de la humanitat de la noia, que aprofita l’avinentesa per grapejar-li el cul. I de cop deixa anar l’astorat professor. S’atura. Es posa dreta.

–Ja m’ha passat.

Sona el timbre. S’han acabat les classes.

–Benvingut a l’institut, i tranquil. No direm que ha fet campana –xiuxiueja la Didi al professor en to confidencial.

El professor, pàl·lid, es deixa caure a la cadira i es queda sol a la classe mentre els alumnes marxen. Una Mari Pepi se li apropa, li agafa la mà, li prem en senyal de solidaritat i se’n va.

Les dues amigues riuen i riuen fins que els fa mal la panxa. La Monsti trenca una porta. La Fòssil surt del seu despatx alertada pel soroll.

–Diana, Montserrat, dilluns vull trenta euros per a la reparació de la porta. I tu, Diana, no t’oblidis dels sinònims.

Diuen que sí amb el cap i quan la Fòssil desapareix esclaten a riure una altra vegada.

–Pobre tio! S’ha quedat blanc com el iogurt! –exclama la Monsti.

–Ja tenim nom.

Amb aquesta breu cerimònia bategen el nou professor, del qual ja no en recorden el nom real. La Mari Pepi Analisa se’ls ha plantat al davant sense que se n’adonin i ara els deixa ben clares les seves obligacions com a alumnes de la classe:

–Mireu, guapes, aquí pringuem tots. Teniu el talonari de loteria. Els números que no vengueu us els mengeu vosaltres yourselves.

L’Analisa els endossa un talonari de loteria a cadascuna. Amb el que en treguin l’institut pretén fer més barat el viatge de fi de batxillerat. Ni la Monsti ni la Didi no tenen cap intenció d’apuntar-se al viatge, però és costum de l’institut que tota la classe hi col·labori, vagi o no de viatge al càmping de Salou. Aquest any, però, volen intentar aconseguir prou diners per anar de càmping a Benicarló, i les poques ganes de vendre loteria de les noies aixequen suspicàcies.

Un membre destacat de la colla dels Hormonats passa davant seu. És l’Hormonat Kevin.

–Us venc els números de loteria si vosaltres instal·leu una webcam al vestuari de noies.

La Monsti s’acosta a en Kevin. Se li acosta encara més. L’arracona amb els seus grans pits contra la paret del passadís. El noi sua i amb un gest ràpid s’ajup, s’esmuny i se salva de morir asfixiat.

–Jo potser sóc una tia destructora, però també sé controlar la meva força.

–I com t’ho fas?

–Concentració, Didi, concentració.

–T’ho copio per al llibre.

–Tot teu.

La Didi i la Monsti surten de l’institut i, empeses per la inèrcia, tornen al centre comercial. Aquest cop escolten cançons pop portugueses.

–Monsti, fes-me la coreografia.

–Quina?

–La del hip-hop. Encara te’n recordes?

–És clar que sí. Però ara vols que balli?

–Tens molt de públic. Demostra’ls que ets més bona que la culgròs de la Jei Lou.

La Monsti es treu els auriculars i es concentra. Comença a ballar de manera frenètica. S’entrega al ball com si en depengués la nota de l’examen de selectivitat (examen que a hores d’ara cap d’elles no té clar si vol fer). Fa tres voltes en l’aire. El terra vibra quan la Monsti aterra. La Didi la mira, fascinada. És pura energia. Quan acaba, la Didi l’aplaudeix i els guàrdies de seguretat les fan fora.

A casa, la Didi demana trenta euros per a una suposada excursió al Museu del Tèxtil. El seu pare remuga que les escoles s’ho munten molt bé, però li dóna els bitllets sense fer gaires escarafalls.

La Didi es tanca a l’habitació. És divendres, però de fet tampoc no li espera un dissabte ni un diumenge gaire emocionants. Engega l’ordinador i escriu.