QUAN a en Sergi li van extirpar aquell bony del clatell, el van deixar amb el cap més pelat que l’oncle Isaïes, que era calb i curiosament venia pintes i locions, a més d’altres foteses, a la petita botiga que tenia a la plaça Major. No és que l’amoïnés, a en Sergi, anar amb el cap pelat. Al contrari. Fins i tot ho va trobar divertit. Alguns dels seus futbolistes preferits anaven ben rapats. Però amb l’arribada del fred, allò va deixar de tenir gràcia. Semblava com si els cabells li creixessin molt a poc a poc. Massa. I els més busca-raons de l’escola van començar a dir-li «cap pelat», «punky» i altres agudeses, un cop perdut el magnetisme inicial del seu nou estat. Per Nadal, la cosa va començar a ser més discreta. La cicatriu ja gairebé ni es veia.

El bony li havia sortit sol, com una mena de gra rodó enorme, al bell mig del clatell. Al principi no va passar res, però després va esdevenir molest. A ell no li hauria fet res viure amb el bony, però quan li va començar a fer mal va ser diferent. Li van dir que valia més que se’l tragués, i l’hi van treure.

Després d’uns quants dies a l’hospital, va tornar a casa fet un heroi. Era el primer nen del poble que havia estat en un hospital, a la capital. Li van ploure preguntes a dotzenes.

En Sergi no va saber mai si allò del bony, la seva aparició i, sobretot, la seva extracció, havia tingut res a veure amb l’aparició dels homes de les cadires.

Potser li havien remenat el cervell. Qui sap.

Però, sens dubte, va començar a veure’ls al cap de poc de la intervenció quirúrgica.

Just dos dies abans de la nit de Nadal.

EN SERGI estava sol, al parc, una mica avorrit, perquè a en Fèlix l’acabava de castigar la mare, i la resta de possibles alternatives d’evasió no el seduïen gens. Els altres de la colla no eren com en Fèlix. Per això tots dos s’entenien tan bé. Així doncs, es va estimar més llegir el seu còmic favorit, aprofitant que feia bonança. No semblava que la bogeria prenadalenca s’hagués estès encara pel poble, malgrat la proximitat de les festes. O potser tothom ja havia fet les compres. O qui sap si eren a casa seguint el sorteig de la loteria, per si els tocava i podien comprar més coses.

Ni tan sols passaven cotxes.

I, de sobte, van aparèixer ells.

Un per un, van anar apareixent per la cantonada de més a prop del lloc on era en Sergi. Per això els va poder veure bé. Un per un, i eren set.

Iguals, com septigèmins, clònics, vestits de la mateixa manera, i amb les cares esblaimades, impassibles, tan grises com negra la indumentària.

Va parar de llegir i va centrar l’atenció en aquella estranya aparició.

Cadascun duia una cadira, aguantada amb les dues mans, a manera d’estendard, parapet o, simplement, curiosa càrrega. La sostenien pels costats, a l’altura del pit, amb el respatller a tocar d’aquest, però sense recolzar-l’hi, i el seient cap endavant. Eren simples cadires de fusta, una mica velles, antigues, amb les quatre potes unides mitjançant arcs, i l’esquena formada per set tires de fusta molt primes, que anaven de dalt a baix, de l’arc superior al seient. Les cadires eren del tot vulgars.

Al contrari d’ells.

Vestien totalment de negre: vestit negre, sabates negres, corbata negra, barret de bolet negre. Duien un bigoti espès igualment negre. De lluny estant li va semblar que els ulls també eren negres, però no ho va poder precisar. L’única part blanca del seu abillament era la camisa.

Les cares, especialment impassibles, eren grises.

El còmic li va lliscar lentament de les mans, i va acabar reposant a la falda. Els seus ulls ja no van perdre cap detall d’aquell quadre tan singular. El més curiós del cas era que les poques persones que passaven per allà, no hi paraven gens d’atenció, com si aquells homes fossin d’allò més normals.

En Sergi no els havia vist mai.

No es va moure.

Els set homes caminaven en fila índia, traginant les cadires, i seguien un pas gairebé marcial tot i la lentitud de moviments, com si no tinguessin pressa o ho fessin víctimes d’alguna xacra, tan iguals que fins es podia dir que tots feien el mateix i al mateix temps. Les cadires subjectes a la mateixa altura, els rostres igual d’estàtics i petris, els ulls mirant cap endavant.

A uns deu metres de la cantonada per on acabaven d’aparèixer, es van aturar.

I llavors van abaixar les cadires, les van deixar a terra, l’una al costat de l’altra, s’hi van posar davant pel costat dret i s’hi van asseure.

Mirant cap endavant, immòbils, sense immutar-se, i amb les mans a la falda.

Semblava com si el temps s’hagués congelat.

En Sergi va estar a punt d’aixecar-se, acostar-s’hi i veure’ls de més a prop. Va recordar les advertències de la mare que no fos impertinent i ho va deixar córrer.

Va donar un cop d’ull al parc, als carrers adjacents. No semblava que ningú es fixés en ells.

Només ell.

Va apuntar un somriure. Sens dubte eren divertits. Curiosament, graciosament i estrafolàriament divertits.

Tanmateix, en la seva imatge, en el seu aspecte, també hi havia alguna cosa peculiar..., sinistra.

Sí, sinistra.

A poc a poc, cada vegada més.

Això el va fer posar tens.

Va tornar a mirar al seu voltant. Els coloms de més a prop s’entretenien picotejant per terra; els nens, una mica més lluny, jugaven per la zona d’esbarjo, els gronxadors i els tobogans; la resta de persones que podia veure, mitja dotzena, repartides aquí i allà, feien la seva. Prop dels set homes asseguts, no hi passava ningú.

Asseguts davant la casa de la senyora Amàlia, la viuda de l’oncle Gener.

En Sergi va continuar mirant-los durant uns segons, o potser un minut, o dos. Res. Immobilitat absoluta. Ell mateix va deixar de respirar sense adonar-se’n, perquè semblava que ells no ho feien. A l’últim es va cansar d’estar a l’aguait i va provar de concentrar-se en la lectura del còmic. No va poder. Al cap de dues vinyetes va tornar a alçar els ulls i es va fixar en els homes de les cadires. Llavors va aparèixer un cotxe a la cantonada, va passar prop d’ells, va continuar carrer avall i va desaparèixer pel passeig dels til·lers. El conductor ni tan sols s’havia fixat en la seva presència. Ni els havia mirat.

Des de quan set homes iguals, asseguts en set cadires iguals al mig del carrer, no cridaven l’atenció?

–Apa, que si són nous al poble...! –va xiuxiuejar en veu alta.

Però, per què s’havien assegut davant la casa de la senyora Amàlia, mirant cap endavant, com si no tinguessin res més a fer?

Va reprimir un segon intent d’aixecar-se i anar cap al grup.

Va reprendre la lectura del còmic.

Tres vinyetes.

Va alçar el cap.

Com podia llegir si a vint metres passava una cosa tan curiosa com aquella?

Viure en un poble no era precisament la cosa més divertida del món. No hi passava mai res.

–Eh!

Va ser una ximpleria. Se’n va penedir a l’instant. Ni havia cridat tant perquè el poguessin sentir, ni tan baix perquè els coloms no aixequessin el vol, espantats per aquella transgressió de la pau matinal. Els set homes van continuar igual, i ell, avergonyit, va provar de llegir el còmic per tercera vegada.

Que cadascú fes el que li donés la gana.

Aquesta vegada va llegir una pàgina sencera, de debò.

I quan va alçar els ulls per observar els homes de les cadires, aquests ja no hi eren.

QUAN va arribar a casa, la seva mare llegia un llibre tranquil·lament, aprofitant la mitja hora que sempre tenia abans d’asseure’s a taula a dinar.

–Que ha tocat la loteria a algú del poble? –li va preguntar en veure’l entrar.

–No ho sé, mama.

–És a dir, que no has vist ningú cridant, ni bevent xampany, ni entrant a l’oficina de la caixa del pare com un conspirador.

–No.

La seva mare tenia un sentit de l’humor especial. Era, de molt, la mare més original de totes les mares que coneixia. Els seus amics creien que era genial. Va tornar a concentrar-se en la lectura.

–Mama.

No li agradava que la interrompessin quan llegia.

–Sí, Sergi?

–Hi ha gent nova al poble?

Ella va alçar els ulls del llibre i els va centrar en el fill.

–Suposo. Com que fan tantes urbanitzacions pels voltants! Per què?

–He vist set homes.

–Ah –els seus ulls van tornar al llibre.

–Set homes vestits de negre, tots iguals, amb unes cadires...

Els ulls van abandonar per segona vegada la lectura i es van fixar en ell.

–Set homes...?

–Bessons, idèntics, amb barret, bigoti...

–Sergi...

–No és cap fantasia, mama.

Volia ser escriptor. Tothom ho sabia. Les redaccions que feia a l’escola eren com pel·lícules fantàstiques a l’estil de Steven Spielberg. Els relats que escrivia a casa semblaven trets de les obres de Poe o Lovecraft. No hi havia res de dolent en allò. La mare n’estava orgullosa. El pare, amoïnat, perquè deia que escrivint no es podria guanyar la vida. Però era la primera vegada que en Sergi deia una cosa estranya, irreal, i assegurava que era veritat.

La mare i ell es van mirar fixament.

Dubtes per part d’ella, neguit sobtat en ell.

Al capdavall, era tan inversemblant...

El soroll de la porta, en obrir-se, li va interrompre els pensaments. Va ser com una campana alliberadora.

–És el teu pare –va sospirar ella donant una ullada al rellotge–. A veure si acabo el capítol.

No va insistir. Si no sabia de què li parlava, valia més deixar-ho córrer. En Sergi va sortir de la saleta i va anar a trobar el pare, que en aquell moment es treia l’abric i la bufanda al rebedor. Treballava a la sucursal de la caixa d’estalvis i coneixia gairebé a tothom. Tanmateix, la seva mare tenia raó. Als voltants muntanyosos del poble, s’hi feien moltes urbanitzacions noves, i cada vegada hi havia més gent per allà.

–Hola, papa.

–Hola, Sergi.

–Que s’han obert molts comptes darrerament?

–Doncs... –li va adreçar una mirada d’estranyesa per aquella pregunta inesperada–, uns quants, sí.

–De les urbanitzacions i tot això?

–Aquests vénen aquí a passar el cap de setmana o l’estiu. Tenen comptes a la ciutat. Però sempre hi ha qui n’obre un, per pagar les coses del poble, impostos, despeses...

–Has vist set homes vestits de negre, tots iguals?

–Set...

Per la cara que va fer es notava que no, i que allò li semblava tan estrany com a la mare.

En Sergi no sabia si insistir o deixar-ho córrer. La seva fama el precedia.

Si no fos perquè els havia vist, amb els seus propis ulls...

–Avui eren al poble –va assegurar amb poca vehemència.

–Devien ser del circ. No ve un circ cada any per aquest temps?

El circ arribava el vint-i-vuit. Faltaven sis dies.

Ja no hi va haver opció per a més. El pare va entrar a la saleta en el mateix moment que la mare tancava el llibre, un cop acabat el capítol. Es van fer el petó habitual i van intercanviar les habituals paraules de cada migdia, aquesta vegada amanides amb la inevitable presència del fenomen social del moment: el sorteig de la loteria de Nadal.

–Aquí mai no ens tocarà la grossa –va remugar ell–. Què vols que hi passi, en aquest poble?

–Mira, saps què et dic? Que millor. Els diners que cauen així, del cel, i en quantitats que no es poden ni imaginar, no són bons.

–Ja, però...

En Sergi es va mirar el pare i la mare. Els set homes de negre feien de mal encaixar en aquella conversa. Va arronsar les espatlles. Si eren per allà, ja apareixerien; i si no..., tant li feia!

Sens dubte eren d’allò més curiosos.

Quan es disposava a entrar a l’habitació, deixant els pares amb la seva conversa i renunciant a fer cap pregunta a l’àvia, es va tornar a obrir la porta de la casa, però aquesta vegada no amb la calma amb què ho acabava de fer el pare. Va ser com si entrés un corrent d’aire. Va veure la seva germana, la Montse, que tenia la cara solcada per un senyal de preocupació. Això li va fer estrany. La Montse era reflexiva, calmada, tot i que li feia sovint la guitza, i pels disset anys que tenia, molt cerebral.

Els tres la van mirar fixament durant un segon.

–A la senyora Amàlia l’ha trobada morta la seva filla. –Va ser la salutació.– Pel que es veu, ha quedat fulminada per un infart fa una estona, mentre feia mitja.

A en Sergi, se li va parar el cor.

NO VA TENIR altre remei que no pensar-hi més, un cop passat Nadal.

Tenia coses millors en què pensar i en què ocupar-se.

I no va ser solament perquè no el creien, sinó perquè com que no hi havia ni rastre de la seva presència, fins i tot ell es va estimar més no tornar a pensar en aquell estrany incident.

De fet, tan sols va intentar parlar-ne un parell de vegades: la primera després que la Montse donés la notícia aquell dia, i la segona durant l’enterrament de la senyora Amàlia. El primer cop, la mare, impressionada per la trista notícia, va acabar demanant-li que es deixés de ximpleries i que respectés els morts. El segon, li van dir a crits que si continuava parlant-ne el castigarien, i que fes el favor de no barrejar la realitat amb la fantasia.

En Sergi es va posar una cremallera als llavis.

Però no es va poder esborrar aquelles imatges del cap.

Els set homes de negre, asseguts a les cadires, davant la casa de la senyora Amàlia, la viuda de l’oncle Gener.

Fins el seu amic Fèlix va dubtar d’ell.

–Escolta, que no els ha vist ningú, tu.

–Jo sí, i no estic boig.

–Potser eren parents llunyans d’ella, i la van anar a veure després de morta.

–La van anar a veure el matí que va morir. I si haguessin estat parents seus, no s’haurien quedat a l’enterrament?

–Bé, i què? És igual, no? Anem a jugar, o se’ns acabaran les vacances abans que ens en adonem.

Les vacances, naturalment, es van acabar sense que se n’adonessin. El vuit de gener van tornar a l’escola. Els homes de les cadires van esdevenir un record imprecís en la memòria d’en Sergi.

Ja s’ho farien.

El món era ple de gent rara. El seu pare ho deia.

Però, el vint-i-set de gener...

Aquesta vegada no els va veure arribar, caminant, portant les cadires, amb els gestos mesurats multiplicats per set. Aquesta vegada ja eren allà, asseguts, davant la casa en ruïnes del carrer contigu al seu, mirant-la fixament.

Feia fred, molt fred, i el cel amenaçava pluja, que en cas de caure probablement es convertiria en neu. Això no obstant, anaven com la primera vegada, amb el vestit negre, les sabates negres, la corbata negra, el barret negre, el bigoti negre i la camisa blanca. No semblava que la gelor de l’ambient els afectés. No tremolaven ni parlaven. Ni es movien. Només miraven aquella casa deshabitada amb els rostres esblaimats, grisos, i aquells ulls tan tristos, tan buits i inexpressius. Uns ulls que semblaven mirar, absorbir, i tanmateix... no sentir res.

Va recordar que la primera vegada els havia trobat divertits, curiosos, tot i que també... sinistres.

Ara aquest detall es va fer més palès.

En Sergi gairebé no es va moure, com ells. Però això va durar pocs segons, després de la sorpresa inicial. Va mirar el carrer de dalt a baix. No s’hi veia ningú. Massa fred. Es feia fosc molt de pressa.

Què hi feien, allà?

A la casa en ruïnes no hi havia ningú. Ni tan sols els hi deixaven anar a jugar, per por que no s’ensorrés i els enterrés. L’havien tapiat convenientment. Els últims estadants la van haver d’abandonar poc abans de l’estiu. Hi havien viscut tota la vida, però ja no admetia cap reparació.