A tots aquells que, com Saïd,
s’han llançat a l’aventura de l’emigració
i només han trobat hostilitat i menyspreu.

 

 

 

 

 

Agraeixo la col·laboració de SOS Racisme, del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de Comissions Obreres (CITE), del Centre de Serveis Socials del Raval, del Centre d’Immigració de Càritas Diocesana i especialment a Núria Vives, Ita Espinosa, Cristina Zamponi, Xavier Olivé, Khalib Farsan, Jordi Capdevila i Àlex Masllorens.

 

 

 

 

 

Créixer també és saber que la tristesa
i fins i tot l’afront no són, per sort,
exclusiva dels vils, sinó un grotesc
patrimoni de tots, i que pels ulls
dels marginats, dels pobres, dels vençuts,
se’ns en va a tots plegats el goig de viure
harmoniosament i amb alegria.

 

Miquel Martí i Pol

EL PATRÓ de la patera² va parar el motor i es va encarar amb els cinc homes que duia a bord. El sobtat silenci semblava que fes la nit encara més fosca. Amb prou feines es veien els uns als altres tot i que estaven en una embarcació d’escassament sis metres d’eslora.

–Final de trajecte –va dir el patró amb la seva veu rogallosa–. Ara heu de saltar a l’aigua i arribar a la platja nedant.

Els homes el van mirar, sorpresos. Aturada, l’embarcació es movia d’un cantó a l’altre com si fos un suro. No es podia dir que feia mala mar, però tampoc era una mar plana.

–Què dius? –va saltar un d’ells–. T’has tornat boig?

–Jo no sé nedar –va dir Saïd, el més jove.

–I les bosses? –va apuntar un altre.

–Ja us les guardaré jo, les bosses –va contestar, sorneguer, el patró.

–Però si no es veu la costa!

–I tant que es veu! Guaiteu aquells llums d’allí... Ara. Els veieu?... El que passa és que l’onatge els amaga, però la platja és a menys de cinc-cents metres. D’això en podeu estar ben segurs.

–Aquest no era el tracte. Ens has de dur fins a la platja.

–Mira, noi, jo no me la jugo. Hi ha molta vigilància i no em vull quedar sense embarcació. A més, el tracte era que us duria fins a la costa espanyola. Doncs, aquí davant la teniu.

–Ets un malparit! No saltarem!

–Ja ho crec que saltareu! –va dir el patró endurint l’expressió i agafant una barra de ferro del costat del timó–. Oi que saltaran, Sherif? –va afegir dirigint-se al mariner que era a la popa, darrere dels homes.

–I tant, patró! Qui vol que ho faci primer?

I mentre deia això, Sherif es va alçar. Era un home corpulent i de cara grossa, amagada darrere una barba negra i rinxolada. A les mans duia un dels rems de la barca, que brandava amenaçadorament.

–Aquest pinxo que deia que no saltarien –va dir el patró, somrient–. Li farem donar exemple. El mariner va tocar amb el rem el muscle d’Abdeslam.

–Però no ho podeu fer, això. Morirem ofegats –va gemegar el que estava al costat d’Abdeslam–. No podem pas nedar cinc-cents metres amb aquesta mar i de nit.

–Sou joves i forts –va dir el patró–. Segur que ho podeu fer. Un és capaç de fer qualsevol cosa quan no té més alternativa. I us asseguro que no en teniu cap altra. Oi que no en tenen cap altra, Sherif?

–No, patró, cap altra. Au, tu, alça’t –i va tornar a colpejar el muscle d’Abdeslam amb el rem, aquesta vegada una mica més fort.

Abdeslam es va alçar lentament i de sobte es va abraonar sobre Sherif. Va ser un gest desesperat i inútil, perquè l’altre, que ja s’esperava una reacció com aquella, li va clavar el rem al pit i el va empè-nyer endarrere amb totes les seves forces. Abdeslam va topar amb l’home que tenia al costat, va perdre l’equilibri i va caure per la borda. A l’últim moment, però, es va poder agafar a l’escàlem. En veure-ho, Sherif va descarregar un cop brutal a les mans d’Abdeslam, que amb un crit de dolor es va deixar anar i va desaparèixer en la nit.

–Assassins! –va cridar des de l’aigua. Però ja no se’l veia.

Dos dels homes van aprofitar que Sherif, després del cop, s’havia quedat inclinat prop de la borda per llançar-se sobre ell i intentar tirar-lo a l’aigua; però el gegantàs va aguantar l’envestida. Va ser un cop de mar el que els va fer caure tots tres per la borda, fets un embolic.

–Patró! –va cridar Sherif, xipollejant frenèticament.

El patró va alçar la barra de ferro, amenaçador.

–Vinga, a l’aigua vosaltres dos!

Però ni Saïd ni l’altre no es van moure.

–Per Al·là que anireu a l’aigua! –va dir el patró, apartant-se del timó i apropant-se als dos que quedaven.

–Patró, ajudi’m! –va tornar a cridar Sherif.

La seva veu era desesperada. L’onatge l’empenyia lluny de la barca i, malgrat el seu braceig per apropar-s’hi, no ho aconseguia. Dels altres dos, igual que d’Abdeslam, no se’n veia ni rastre. Segurament havien optat per nedar cap a la costa, o potser s’havien ofegat.

En veure que el patró s’acostava, el company de Saïd es va aixecar del seient i després de murmurar un apressat «que Al·là m’ajudi», es va llançar a l’aigua. Saïd, amb un gest ràpid va agafar l’altre rem que hi havia al fons de l’embarcació i va plantar cara al patró.

–Ajuda!

La veu de Sherif se sentia cada vegada més llu-nyana.

–Així és que vols gresca, eh, noi? –va dir el patró, aturant-se just a la distància del rem.

–No sé nedar –va repetir Saïd, amb un fil de veu.

–Doncs n’hauries hagut d’aprendre.

El balanceig de l’embarcació feia difícil mantenir-se dret. Per això, quan el patró va veure que Saïd es desequilibrava lleugerament, ho va aprofitar per acostar-s’hi. El noi, però, en lloc d’intentar mantenir l’equilibri, es va deixar caure al fons de la barca al mateix temps que feia girar el rem amb totes les seves forces. El patró va rebre el cop de la pala del rem en plena cara i va caure de costat sobre la borda. Abans que sortís de l’atordiment de la trompada, va sentir com la punta del rem se li clavava al costat i l’empenyia amb força. Instintivament s’hi va aferrar i quan Saïd el va deixar anar, rem i patró van caure a l’aigua. Saïd el va veure treure el cap pel costat de l’embarcació i estirar els braços fins a penjar-se de la borda, però malgrat els esforços que feia, no aconseguia pujar-hi.

–Malparit, ajuda’m a pujar!

Però Saïd no es movia; estava quiet, com hipnotitzat, assegut al seient de fusta, mirant com el patró intentava pujar una i altra vegada sense aconseguir-ho.

–Et duré a la platja! T’ho juro per Al·là!

Si el patró hagués pogut veure la mirada inexpressiva de Saïd, hauria comprès de seguida que aquell noi de poc més de divuit anys, que havia decidit emprendre l’aventura d’emigrar, no l’ajudaria. Estava massa trasbalsat per la brutalitat de l’escena que acabava de viure i no tenia el valor ni les forces suficients per enfrontar-se novament amb ell; el deixaria allí penjat, sense fer res, fins que l’esgotament i el fred el rendissin i entregués el seu cos al mar.

–No puc més! Ajuda’m! Al·là et maleirà tota la vida si em deixes morir!

Però per tota resposta Saïd va tancar els ulls, es va tapar les orelles i va començar a murmurar els noranta-nou noms d’Al·là.

–Al·là el Clement, Al·là el Misericordiós, Al·là el Rei, Al·là el Sant, Al·là el Déu de la Pau, Al·là el Fiançador...

La tradició musulmana deia que qui conegués tots els noms d’Al·là entraria al Paradís fes el que fes.

 

 

Quan Saïd va veure entrar Hussein al forn, no s’ho acabava de creure.

–Hussein! Què hi fas aquí?

Els dos amics es van abraçar.

–He vingut a veure la família.

–Em creia que ja no et recordaves de nosaltres. Com estàs?

–Bé, molt bé.

–Saïd, tens feina, ja xerrareu una altra estona –va dir la desagradosa veu de Mahmut, el forner.

–Tu tan amable com sempre, oi?, Mahmut –va dir Hussein, amb sornegueria–. Bé, ja me’n vaig, no vull distreure el teu esclau.

Saïd es va sentir incòmode pel qualificatiu del seu amic.

–És que ara he d’anar a repartir el pa –va dir amb ganes d’evitar la picabaralla entre el seu amo i Hussein–. Cap al migdia ja estaré llest. Si vols, quedem.

–D’acord. Jo seré a casa. Passa’m a recollir. Quan Hussein va sortir del forn, Mahmut es va encarar amb Saïd.

–No sé per què t’havia de venir a veure, aquest pinxo. No sap que tu estàs treballant?

–Només ha entrat a saludar-me. Feia més de dos anys que no ens vèiem.

–I no podia esperar que pleguessis?

Saïd va optar per no dir res més i continuar posant el pa a la cistella per sortir a repartir-lo. Mahmut estava cada vegada més antipàtic i l’única manera d’evitar raons era no portar-li la contrària mai. Tot i així no hi havia dia que no s’enganxessin per una cosa o altra. Feia cinc anys que treballava al forn i Mahmut encara es devia pensar que era el marrec de quan va començar; no es volia adonar que ja no el podia escridassar com a una criatura. Cada vegada li costava més mossegar-se la llengua per no engegar-lo. Si no fos perquè feien falta els diners a casa i la feina estava tan malament, ja l’hauria plantat. Només li faltava el corcó de la dona, desconfiada fins a no poder més. Quan tornava de repartir, comptava i tornava a comptar els diners que li entregava, i pobre d’ell que faltés un sol dirhem. Llavors el tractava de lladre cap amunt. Ja li podia explicar que algú no li havia pogut pagar, que li pagaria la propera vegada. «Doncs si no paga, no li deixis el pa», li deia ella. Naturalment, Saïd, per evitar raons, quan passava això, havia optat per posar-ho de la seva butxaca i cobrar-s’ho després, que sovint no era quan els tornava a portar pa, sinó quan podien. Al barri no sobraven pas els diners.

Hussein i Saïd havien crescut junts al mateix car-reró del barri més pobre de Xauen. Hussein era més gran que Saïd i això havia fet que aquest sempre el mirés amb admiració i respecte. Per ell, envoltat de germanes (en tenia quatre, dues de més grans que ell i dues de més petites), Hussein havia estat com el germà que li hauria agradat tenir. Per això va sentir tant que decidís marxar a buscar feina a l’estranger. Havien passat gairebé tres anys i encara recordava les seves paraules:

–Me’n vaig, Saïd. Estic tip d’aquesta misèria i l’única manera que tinc per sortir-me’n és marxar a l’estranger.

–I els teus pares què hi diuen?

–No els agrada la idea, però els he convençut. Boutahar està treballant a Marsella i envia diners a casa seva. I Abdelkader és a París. A tots els va millor que aquí.

–I no et sap greu deixar el barri, els amics...?

A mi, va pensar Saïd, però no ho va dir.

–No, gens. No m’ha donat res aquest barri. Ni de petit, ni ara. Doncs, jo tampoc li dec res.

Tot i que Saïd s’adonava que a mesura que s’havien fet grans la seva relació havia anat canviant, les paraules aspres de Hussein li van doldre. En créixer, Hussein s’havia convertit en un xicot inquiet i ambiciós, ple d’amargor; no hi havia cap feina al barri que li anés bé i al final sempre s’acomiadava de mala manera. Precisament, Saïd va entrar d’ajudant del forner quan Hussein va deixar la feina sense més ni més. «Demà no vindré –va dir Hussein a Mahmut un dia–. Estic tip d’enfornar i repartir pa, i d’aguantar-te a tu i a la ronyosa de la teva dona.» I, efectivament, no hi va tornar més. Després va estar uns mesos en una barberia, i de la barberia va anar a l’hotel A Asmaa, el millor de Xauen, però tampoc s’hi va estar gaire. Saïd va recordar que quan va marxar a l’estranger, Hussein feia de mosso en un cafè de la plaça del mercat.

Els dos amics es van trobar al migdia i Hussein va convidar Saïd a prendre un refresc. Van sortir de casa i es van dirigir cap al mercat. Va ser pel camí que Saïd es va adonar per primera vegada del canvi que s’havia produit en Hussein. Anava ben vestit, amb un conjunt de camisa i pantalons texans de marca i duia un bon rellotge al canell.

–Sembla que et van bé les coses, oi?

–No em puc queixar –va dir Hussein, displicent.

–I com és que et vas quedar a Barcelona?

–Per casualitat. Anava cap a París i em vaig aturar a Barcelona. La ciutat s’estava preparant per als Jocs Olímpics i hi havia força feina. Vaig preguntar en un parell d’obres si els feia falta algú i en una em van agafar. I ja no me n’he mogut.

–I encara treballes a la construcció?

–No, allò va ser al principi. Després vaig canviar, era massa dur. Treballava un grapat d’hores i cobrava una misèria. A més, quan es van acabar les obres olímpiques, va deixar d’haver-hi feina.

–I ara què fas, doncs? –va preguntar Saïd.

–Negocis –va contestar Hussein amb un somriure misteriós.

Tot i que era l’hora de més sol, pels carrers que envoltaven la plaça del mercat encara hi havia gent. Al mercat, els venedors recollien les parades i el ter-ra era ple de papers, cartrons, capses buides, plàstics i deixalles. Els dos nois van travessar la plaça i quan Saïd es pensava que anaven a entrar al cafè on havia treballat Hussein, aquest el va agafar pel braç i el va estirar.

–Vine, et vull ensenyar una cosa.

Van deixar la plaça i Hussein el va conduir fins a l’avinguda de Hassan II. Quan van arribar davant un cotxe amb matrícula espanyola, Hussein es va aturar, va treure les claus de la butxaca i el va obrir.

–Vinga, puja, que farem una volta.

–Aquest cotxe és teu? –va preguntar Saïd, admirat.

–Del tot.

El cotxe no és que fos una meravella, però es va engegar a la primera, i els dos amics es van dirigir cap a la plaça de Mohammed i d’allí a la carretera general.

–Et deu haver costat un dineral –va insistir Saïd, que no s’acabava de creure que el seu amic tingués un cotxe.

–Tres-centes mil pessetes. Uns vint-i-cinc mil dirhems. És de segona mà, però va força bé. He vingut des de Barcelona fins aquí sense cap problema.

Mentre veia córrer el paisatge a una velocitat desacostumada, Saïd pensava que, en efecte, les coses devien ser diferents a l’estranger. Perquè el seu amic es pogués comprar un cotxe només tres anys després d’haver deixat el poble, ho havien de ser per força. Ell mai se’n podria comprar un, de cotxe, allí. I el seu esperit, normalment tranquil i conformat, es va neguitejar amb la fiblada de l’enveja. A ell també li agradaria poder tenir un cotxe als vint-i-dos anys. Llavors Jamila no l’ignoraria com ara.

–I tu, què? No et decideixes a deixar el malparit de Mahmut i marxar? –Hussein va continuar sense esperar la resposta de Saïd.– No faràs mai res si et quedes aquí. Aquí no hi ha vida. La vida d’aquí és anar fent sense esperança. A què pots aspirar, tu? A tenir un dia un forn en el nostre barri? I què és això? Res.

Saïd s’escoltava el seu amic en silenci. Ja ho havia pensat, això de marxar, però li feia por. Allí, al barri, hi tenia la família, els amics, la feina i la noia que estimava, i, a la seva manera, ja era feliç. Ell no era com Hussein, no tenia la seva iniciativa i audàcia. Per exemple, mai s’havia atrevit a traficar amb haixix amb els estrangers, com feia Hussein quan era allí, i com feien la majoria dels nois del barri. De petit, molt poques vegades s’havia enganxat als turistes, pidolant, i, si ho havia fet, havia estat perquè tots els seus amics ho feien...

–Ja t’ho vaig dir quan vaig marxar i t’ho torno a dir ara. Saïd: deixa el barri i vés a l’estranger. Aquí no hi ha res a fer. Hem nascut en la misèria i morirem en la misèria si no hi posem remei. I l’únic remei que hi ha és emigrar. Si vols venir a Barcelona, jo ara estic ben instal·lat. Comparteixo un pis amb tres companys més i hi tindries lloc...

Les paraules de Hussein van sumir Saïd en un mar de contradiccions. I és clar que aspirava a millorar la seva situació, que desitjava poder oferir alguna cosa més a Jamila que no fos un sou de misèria! Però es resistia a pensar que l’única manera de fer-ho era deixant la seva família, els amics, el lloc on havia crescut, i llançar-se a una aventura incerta. És clar que havent-hi Hussein a Barcelona, potser tot seria diferent, més fàcil; no s’hauria d’enfrontar a la terrible situació de trobar-se sol en un país estranger, envoltat de gent que no entenia i sense casa, ni amics, ni feina...

Van continuar fins a Sefliane i allí van fer mitja volta per tornar. El paisatge corria pel davant de la mirada de Saïd com si tingués vida pròpia. Sota el sol, el rocam lluïa els seus millors colors terrosos, esquitxats pels verds esblanqueïts dels matolls. Aquella era una terra pobra, que amb prou feines permetia sobreviure a una població que s’entossudia a treure’n algun profit. Però cada vegada era, més difícil, cada vegada hi havia més misèria al poble. Per això, cada vegada eren més els homes que marxaven. Alguns primer temptaven fortuna a les ciutats grans, Rabat, Casablanca, Meknès o Marràqueix, on hi havia fàbriques; d’altres, com el seu amic, optaven per anar directament cap a Europa. Si aconseguien el passaport, no hi havia gaires problemes per sortir del país, però si no l’aconseguien, havien d’arriscar-se a sortir clandestinament en alguna barca de pesca o de polissons en vaixells de passatgers o en mercants. I després d’aquesta aventura, comencava la de travessar Espanya i arribar a França, Bèlgica o Alemanya per buscar feina.

–Què et sembla el cotxe? Oi que va bé?

–I tant! És magnífic que puguis tenir un cotxe! –Els meus pares no s’ho podien creure. El fill que ja donaven per perdut ha aparegut de cop i volta amb un cotxe i carregat de regals. Perquè no vulguis saber les coses que he portat a tots. A tu també t’he dut una cosa.

Saïd va mirar Hussein entre sorprès i encuriosit. Aquest va obrir la guantera del cotxe i en va treure un paquet petit.

–Què és? –va preguntar Saïd amb una certa lluïssor als ulls. L’havia emocionat que el seu amic es recordés d’ell.

–Mira-ho.

Saïd va desembolicar el paquet i va trobar un rellotge d’esfera negra.

–És preciós!

–Vinga, posa-te’l.

Saïd es va posar el rellotge al canell i se’l va contemplar, admirat. Era el seu primer rellotge.

–Gràcies, Hussein –va dir amb veu emocionada.

–Quina hora és? –va preguntar Hussein, satisfet. Saïd va dubtar. No l’entenia gaire, aquell rellotge. Només hi havia les dues agulles i tot de ratlletes; ni un número.

–Doncs..., em sembla que prou tard perquè Mahmut m’esbronqui quan arribi –va dir finalment Saïd.

I els dos amics es van posar a riure.