reading

ra un migdia lluminós de desembre quan varen arribar a la Ciénaga de Zapata, a l’illa de Cuba. De sobte, davant dels seus ulls sorpresos i encara una mica inflats per la son, naixia el paisatge sensual del tròpic, de verds intensos i terra rogenca, humit i càlid. Era un panorama ondulant de palmes, cocoters i arbustos florits, paratges emborrissolats d’un herbei fi, camps de rostolls d’arròs, secs i remoguts. Aquí i allà es veien extensions de terra llaurada de formes geomètriques irregulars, agrumollada de terrossos foscos i deixada en guaret, o camps preparats per a la sembra. Arreu hi havia una gran escampadissa de bassiols. I veritables mars d’aigua entollada estaven amagats sota catifes espesses, impenetrables, de plantes aquàtiques. Qualsevol ingenu s’hi hauria ficat de peus pensant que era terra ferma i s’hi hauria ensorrat sense remei.

Tot això feia preveure una entrada immediata a l’aiguamoll, que això era en realitat aquella Ciénaga de Zapata.

Els tres joves varen baixar del microbús, on havien estat dormint des que havien sortit de l’Havana, i es varen abraçar fent xisclets d’alegria, emocionats. Una piuladissa d’ocells invisibles i el refrec suau de l’aire entre les fulles de palma es barrejaven amb el so de les seves respiracions i donaven a aquell indret exòtic una remor de paradís.

–Mira que n’ets, eh! –en Bac va aconseguir de dir finalment a en Miquel, estirant-li les orelles.

I varen esclatar a riure. Els va agafar una passió de riure tan gran que no podien parar.

La Sofia i en Bac acabaven de complir tretze anys i només es portaven quinze dies, i en Miquel, que era germà d’en Bac, era tres anys més jove. També viatjaven amb ells els pares dels nois, que estaven més atents a l’equipatge, els mapes i les indicacions que els havia de donar un empleat de l’agència de turisme, que no pas als atractius d’aquell indret.

Els nois varen recórrer l’aparcament una mica d’esma, encara força desorientats pel canvi d’horari. En arribar a l’Havana des de l’aeroport del Prat, fent escala a Madrid, havien hagut d’endarrerir sis hores els rellotges i, encara que quan varen arribar a Cuba allà també era fosc, per a ells era més que fosc: era de matinada. Havien sortit de casa després de migdia i d’això ja feia més de dotze hores. Estaven fets pols, però massa engrescats per deixar-se anar. Havien passat la nit en un hotel, per marxar l’endemà al matí a primera hora cap a la Ciénaga de Zapata, però durant la nit s’havien despertat moltes vegades, i a les dues de la matinada de Cuba, que era com si diguéssim les vuit del matí de casa seva, ja estaven definitivament desvetllats. Aleshores s’havien arreplegat tots tres a l’habitació de la Sofia i havien passat la resta del temps xerrotejant, fins que s’hi va veure. Ara estaven atordits d’haver dormit tan poc. Però aviat els pares els varen espolsar la son de les orelles i els varen cridar a la feina:

–Potser que ajudeu una mica, oi?

Anaven molt carregats, massa, segur que no necessitarien tantes coses. Per descomptat que els sobraven els anoracs i la roba d’abric, perquè a l’aiguamoll feia una calor considerable. I a mesura que passarien els dies es podrien adonar que allà no necessitaven gairebé res. Però de moment això no era important. Així que varen carretejar, entre rialles i bromes, les bosses de tovalloles i les quatre motxilles enormes, la tenda de campanya i els sacs de dormir, fins a la casa de fusta que donava accés a l’embarcador. Un cop allà es varen asseure a terra mentre els pares s’informaven dels horaris de la llanxa.

–I a veure si aquesta vegada no us fiqueu en cap embolic, eh? –els havia avisat la mare–. Anar amb vosaltres de vacances és una veritable aventura!

Sí que havien passat aventures, i grosses, en alguna de les seves sortides anteriors. Però aquell indret era tan pacífic, tan semblant a un paradís, i ells tenien tan poques ganes de ficar-se en problemes, que no es podien imaginar de cap manera totes les peripècies que hi havien de passar.

–Quina sort que hem tingut, oi? –en Miquel, que estava radiant.

–Sí, nano, ets genial –la Sofia, esborrifant-li els cabells foscos i rinxolats amb les mans.

–Genial –va repetir en Bac–, això teu és sort de la bona...

Aquell viatge els havia tocat en un premi que en Miquel havia tret d’una capsa de cereals. I el més extraordinari del cas era que ell mai no menjava cereals i que aquells van anar a parar a casa perquè al nen li va agafar un rampell de tossuderia en un supermercat. La mare li havia fet prometre, abans de comprar-los, que se’ls menjaria tots encara que no li agradessin.

Perquè aquestes coses no passaven.

Però tan bon punt va obrir la capsa, en Miquel va trobar un cartronet de colors embolicat amb una bosseta de plàstic entre aquelles boletes ensucrades. I immediatament, per instint, va saber que era el premi. L’havia desplegat amb compte i se l’havia mirat amb un gest de meravella.

–Quan hi anirem? –va fer.

Era diumenge. En Bac estava entretingut explorant el segon sostre de la capsa de galetes, perquè al primer ja no en quedaven de xocolata, i el pare s’estava preparant el segon cafè del matí. La mare llegia el diari mentre es menjava un crostó torrat de pa integral amb confitura de gerds. Ningú no li havia fet cas.

–Quan hi anirem? –havia insistit.

Al carrer plovia.

–On, home!, on és que vols anar ara? –El pare, que s’havia cremat amb la cafetera, estava una mica empipat.– Que no veus quin temps que fa?

–Aquí..., a això del premi... Diu que és un viatge per a quatre persones...

La mare s’havia xuclat el dit petit, amb el qual acabava de recollir una goteta de confitura que li havia caigut sobre el diari i, aleshores, s’havia mirat el noi amb aquella dolcesa dels dies de festa.

–Au, va, que sempre t’ho creus tot! –l’havia avisat.

–Que no veus que és propaganda? –va insistir en Bac–. A veure, dóna’m aquest paper...

Però no era propaganda, aquella vegada no. I ho varen anar a explicar a la Sofia, que vivia al pis del costat. I quan els pares se’n varen voler adonar, els cosins ja s’ho havien parlat tot i, amb la complicitat d’en Miquel, que es delia per compartir coses amb els grans, havien decidit el que calia fer: havien trencat les guardioles dels seus estalvis i havien posat en comú el seu capital perquè la Sofia els pogués acompanyar. No tenien ni idea del que podia costar el viatge, però prometien que renunciarien als seus regals i a demanar res als pares o als avis durant tot un any, si ella també podia viatjar a la Ciénaga de Zapata.

I ara ja hi eren...

La casa de fusta de l’embarcador era vella, envoltada de palmeres i buguenvíl·lies, uns arbustos de fulla petita atapeïts de flors roges i porpra que s’enfilaven per les parets. L’àvia Rosa també en tenia a casa seva, de buguenvíl·lies porpra, però no eren tan grosses ni brillants com aquestes ni, per descomptat, mai ningú no s’hauria imaginat de veure-les florides al desembre. Darrere la casa de fusta i sobre un tou de plantes aquàtiques, una passarel·la també de fusta, que cruixia en caminar, conduïa a un toll d’aigua verda, rodejat de canyars espessos, que feia de mal decidir si creixien a la terra o a l’aigua. En un dels extrems, a continuació de la passarel·la, la construcció s’eixamplava en un embarcador molt petit, on hi havia amarrada una llanxa gran de passatgers i unes quantes barquetes de rems minúscules, de colors vistosos però amb la pintura força malmesa. La sortida del toll era cap a un canal que no es veia des de la passarel·la ni des de l’embarcador, perquè s’obria pas cap a l’altre extrem, entre la vegetació, i s’allunyava vorejat de cocoters i d’arbres del raïm, arbustos i més canyars.

aren deixar que un home col·loqués tots els embalums dins de la llanxa i es varen anar a asseure a proa, damunt la coberta, amb les cames penjant sobre l’aigua. La llanxa era molt gran i varen haver d’esperar amb impaciència una bona estona que s’acabés d’omplir amb altres passatgers. Un cop va arrencar, aquella aigua verda que semblava tan espessa es trencava contra la proa alçada en escumes arrissades d’un blanc de cristall, que en un esforç inútil en Bac i la Sofia volien abastar amb els peus nus.

No s’havien adonat que un noi que semblava de la seva edat els havia estat observant atentament d’ençà que havien arribat i que, sense perdre’ls de vista, també s’havia instal·lat a la coberta, just darrere seu, repenjat a la paret de la cabina.

–Ens fem una foto?

Varen demanar a algú que els en fes una amb la càmera de la Sofia, rient i amb els cabells esbullats, sense adonar-se que ho deien a aquell xicot magre de pell bruna que els havia estat seguint i que no deixava de mirar-los. Per a ells no era sinó una cara més entre totes les novetats que descobrien, i no hi varen fer cap atenció especial.

–I ara una altra a mi sola.

–Ja te la faré jo –en Miquel–. Va, estàs a punt? Disparo?

Reien.

Encara no imaginaven com era de gran l’aiguamoll, però ja anaven veient que ho era molt. El canal de sortida de l’embarcador els havia semblat molt llarg. Però en realitat el que passava era que navegaven molt a poc a poc, amb prudència, perquè aquella boca era força estreta i la llanxa obria al seu pas un solc considerable d’onades, que avançaven en sèries d’intensitat decreixent fins que anaven a petar amb una certa violència contra la riba.

–Per què no corre més? –havia demanat en Miquel.

Els altres dos no li havien fet cas.

–Com és que va tan a poc a poc? –va insistir.

–I jo què sé! –li havia dit en Bac–. No empipis.

Però en Miquel no es conformava a no tenir resposta quan alguna cosa li ballava pel cap, i se’n va anar a trobar el timoner, que tenien just al seu darrere, protegit per l’estructura de vidre de la cabina.

Com és que no corre més? –li havia demanat.

El timoner era un home jove, calmós i gras, de posat agradable.

–Si anéssim més de pressa, el moviment de l’aigua descalçaria les canyes i els arbres de la riba.

–Què vol dir que les descalçaria?

–Que els aniria traient la terra de les arrels.

–I això és dolent?

–Home, tu mateix! –li havia dit amb paciència el timoner–. Si anés per aquí corrent com un boig, en quatre dies desmuntaria l’aiguamoll.

No semblava la mena de timoner que corria com un boig per enlloc, però sí que semblava la mena de persona que s’ho passa bé xerrant amb els passatgers.

–Ah! –havia respost en Miquel, admirat.

–Vols portar la llanxa?

–Qui, jo? No!

–Com vulguis.

–M’estimo més estar allà al davant! Aquí no es veu res.

El cert era que s’havia de ser una mica més alt del que era en Miquel per dominar plenament el panorama des de la cabina. O bé s’hauria hagut d’agenollar sobre el tamboret del timoner.

Va dir adéu amb un gest del cap.

–Si t’avorreixes, ja ho saps.

Li va prometre que tornaria i va anar corrent cap a la proa per presumir amb la Sofia i en Bac de tot el que havia après:

–Sabeu per què anem tan a poc a poc?

Però als altres dos no els importava.

–Ho sabeu?

–Noooooooooooo! –havien respost alhora.

–Però...

–Calla i mira!

El xicot que els havia estat seguint no els perdia de vista.

Hi havia indrets on la riba estava protegida per sèries de troncs verticals, tal vegada per evitar l’acció de les onades o per evitar que s’hi encallessin les barques. Si s’acostava una altra embarcació en direcció contrària, la llanxa gran aturava la marxa i s’esperava, deixant-se gronxar pel seu propi enrenou d’onades, fins que l’agitació es calmava. Llavors l’altra embarcació podia passar sense que els dos moviments d’aigua fessin remolins perillosos. Contemplar aquestes maniobres lentes era una altra mena de distracció. Quan deixava de sonar el ronc del motor, les onades anaven perdent intensitat i la proa baixava fins que els peus dels cosins gairebé abastaven l’aigua. Però no hi arribaven a tocar mai, per més que estiressin les cames entre les baranes metàl·liques. Aleshores, quan la llanxa s’aturava, sentien a la pell tota la intensitat del sol de migdia, gairebé haurien dit que cremava. Però un cop la llanxa agafava embranzida i tornava a alçar la proa, l’aire humit de l’aiguamoll els petava a la cara, els refrescava i els despentinava al seu gust.

La Sofia notava que els dits del vent li desflocaven vigorosament la seva cabellera llarga i llisa i sentia el mateix gust que quan la perruquera li ensabonava el cap i li feia aquells massatges suaus i lents prop de les arrels dels cabells. O com quan la mare, ja feia un munt d’anys, li passava els dits entre els cabells a poc a poc, per tranquil·litzar-la, fins que es quedava adormida. Feia temps que no recordava aquestes sensacions, perquè amb aquella cabellera tan llarga anava poc a la perruqueria i ella sempre passava molta via a l’hora de rentar-se el cap. Eren records d’unes èpoques passades, de quan se sentia petita i consentida. Ara hi havia les bessones, que potser s’emportaven totes aquelles carícies del ritual d’anar a dormir... o potser no, perquè la mare ja no tenia el mateix bon humor d’abans de l’accident del pare.

–En què penses? –en Bac.

–En res. M’agrada molt tot això. Ni tan sols m’ho imaginava...