A Rafa Beltrán,
amb afecte i agraïment
per haver-me introduït en el món de cavalleries,
màgia i aventures que ha inspirat aquesta novel·la.
Llarga vida a Don Belianís.
CADA ANY, per la vigília del solstici d’hivern, el rei convocava els seus nobles al castell de Normont per commemorar l’aniversari de la seva coronació.
Havia estat així des que se’n tenia memòria. Tots els reis de Nòrtia havien pujat al tron pel solstici d’hivern, fins i tot encara que els seus predecessors morissin en qualsevol altre moment de l’any. Per això, amb el pas del temps, la celebració s’havia fet cada vegada més festiva i menys solemne. Hi havia justes durant el dia i un gran banquet amb música i dansa a la nit. Els barons del rei hi acudien amb la família i el servei, de manera que, durant un parell de dies, el castell era un autèntic bullir de gent.
A la ciutat també s’hi respirava un ambient especial. Comerciants de tot arreu acudien a Normont per aprofitar el moment i, a l’entorn del castell, es formava sempre un mercat virolat i ple de vida.
La Viana i el seu pare, el duc Corven de Rocagrisa, mai no havien faltat a la festa del solstici d’hivern, ni tan sols l’any que s’hi van presentar de dol rigorós per la mort de la duquessa. Però ja feia molt de temps d’allò i semblava que els mals records havien quedat enrere. Ara, la Viana arribava a Normont plena d’il·lusió, perquè sabia que, la propera vegada que els seus ulls contemplarien les torres des del revolt, a la primavera, seria per casar-se amb el seu estimat Robian.
Tots dos havien nascut el mateix dia, però aquí s’acabava la semblança entre ells: la Viana de Rocagrisa havia vist la llum de la seva primera albada tan bon punt va obrir els ulls, grisos com l’alba, i tenia els cabells del color de la mel més exquisida. Però no va semblar que la impressionés gaire el fet de néixer, ja que es va passar la resta del dia dormint i, amb el pas del temps, va esdevenir una criatura dòcil i somnolent que dedicava somriures encantadors a tothom. En Robian de Castellmar, per contra, havia arribat al món hores més tard, quan la nit ja s’abatia sobre la terra, i era un marrec inquiet i ploraner, amb una mata indomable de cabells castanys que, amb els anys, s’encresparia i li emmarcaria el rostre afable i atractiu. Els pares de tots dos eren bons amics i havien combatut plegats en les guerres contra els bàrbars. De totes maneres, i malgrat que tothom ho donava per fet, no es va parlar de casori fins després que va morir la mare de la Viana.
En aquell solstici d’hivern en què la Viana i el seu pare havien anat a la cort vestits de dol, aquest havia confessat que es veia incapaç de prendre una altra muller que substituís la seva adorada Sidèlia. Com que no tenia fills barons ni cap intenció d’engendrar-los amb una altra dona, l’opció més lògica era prometre la Viana amb el jove Robian i unir així els dominis de totes dues famílies.
La Viana recordava encara el moment en què el rei Radis havia donat el seu beneplàcit al compromís. Els ulls d’ella havien buscat els d’en Robian, que s’estava dret al costat dels seus pares, molt seriós, a l’altra banda de la sala. Però li va somriure càlidament en sorprendre la seva mirada i la Viana es va ruboritzar en sentir de sobte com si un centenar de papallones se li llancessin a volar totes alhora dins del pit, fregant-li el cor amb ales lluminoses.
I tot això malgrat que no era pas el primer cop que es veien. Havien jugat junts des de petits i havien compartit rialles i confidències, amb una intimitat que en qualsevol altra circumstància hauria resultat inadequada entre dos joves de sexes diferents. Però els seus progenitors havien avançat aquella amistat, preveient que amb el temps es convertiria en alguna cosa més.
A la Viana no li importava que el seu futur matrimoni amb en Robian fos concertat. Al contrari, se sentia increïblement afortunada. La seva amiga Belícia, filla dels comtes de Vallnevada, acostumava a fer-hi broma, vaticinant que, mentre la Viana gaudiria de les atencions d’un marit jove i guapo, a ella la casarien amb un cavaller vell i artrític. La Viana no podia fer altra cosa que donar-li la raó. A més, tots dos estaven profundament enamorats. De fet, en Robian li havia confessat en més d’una ocasió que, si els seus pares no els haguessin promès, ell mateix l’hauria segrestat per casar-s’hi.
La jove va somriure, recordant tots els moments meravellosos que havien passat junts. Mentre el seu palafrè travessava les portes del castell de Normont, el cor se li va accelerar en preguntar-se si en Robian i la seva família ja devien haver arribat. Però es va comportar com una dama de debò, serena i règia, quan el seu pare i ella van descavalcar al pati i van acudir, amb els seus servidors més propers, a la sala del tron per retre homenatge a la família reial. Després es van reunir amb els altres nobles a l’esplanada on se celebrarien les justes. El camp presentava un aspecte magnífic: tot, des de les tendes dels participants als cadafals en què se situarien els espectadors, proclamava la riquesa i la prosperitat de Nòrtia. Més enllà s’estenia el mercat; la Viana no tenia permís per a barrejar-se amb la plebs, però en una ocasió ella i la Belícia l’havien visitat en secret, i la jove havia quedat encisada d’aquell món tan diferent del seu. En aquesta ocasió, així i tot, les columnes de fum, les flaires penetrants i els rafals multicolors no li havien cridat l’atenció. Els seus ulls buscaven en Robian entre la gentada, però va ser la Belícia qui va córrer cap a ella amb els ulls brillants.
–Viana!, Viana! –la va saludar, agafant-li les mans–. Quina alegria tornar-te a veure! Has vist el príncep Beriac? Està més guapo que mai!
La Viana va somriure. Quan eren petites, solien somiar en un futur brillant: la Viana es casaria amb el seu estimat Robian i la Belícia seria l’escollida del príncep Beriac, que la convertiria en la princesa de Nòrtia, i després, en la reina.
Totes dues sabien que això no passaria mai de la vida i que en Beriac es casaria amb la filla del rei d’algun país llunyà. Però, en secret, continuaven anomenant el príncep «el futur marit de la Belícia» i la Viana sospitava que la seva amiga realment n’estava enamorada, tot i saber que en Beriac mai no li podria correspondre.
La Viana admirava l’enteresa de la Belícia i la manera com feia veure que tot allò no era res més que un joc.
–I participarà en la justa, Viana! –va continuar xerrotejant ella–. Segur que aquest any em demanarà una penyora. «Atorgueu-me el vostre favor, dama meva, i amb ell venceré en aquesta batalla» –va recitar, imitant la veu del príncep–. «Oh, naturalment, senyor meu, derroteu els vostres enemics en nom meu» –va concloure amb to afectat, desplegant davant d’ella un mocador de puntes com si l’oferís a un pretendent invisible.
La Viana va esclatar a riure i totes dues es van abraçar, emocionades d’estar juntes novament. Els territoris de les seves famílies respectives eren massa allunyats perquè es poguessin veure sovint, i els missatgers no els portaven les cartes amb la celeritat que elles haurien desitjat. I, tot i que la Belícia havia passat l’estiu a Rocagrisa, a totes dues els feia l’efecte que havia passat molt de temps des de llavors.
–He vist en Robian al pati del davant –li va confiar la Belícia amb un somriure murri–. Anava cap a les cavallerisses.
El cor de la Viana va començar a batre com un cavall desbocat.
–Au, vés-hi –la va animar l’amiga–. Ens trobarem després, a la llotja.
La Viana va córrer cap als estables, acompanyada dels gestos de desaprovació d’algunes dames velles i la mirada benvolent del seu pare.
Va ensopegar amb en Robian quan ell sortia dels estables i se li va llançar literalment als braços. El xicot la va aferrar per la cintura i la va alçar enlaire, provocant exclamacions de sorpresa de la Viana. Després li va agafar la mà i la va estirar fins que se la va endur a un racó més apartat, lluny de mirades indiscretes.
–Viana! –va exclamar, amb els ulls brillants d’alegria–. T’he trobat a faltar tant!
–I jo a tu –va murmurar ella.
Els dos es van fondre en un bes apassionat. A la Viana no li va fer res que en Robian fes olor de suat, de cuir i de cavall; havia cavalcat des de molt lluny per arribar fins allí.
–És estrany –li va dir–. Em fa la sensació que passàvem més temps junts quan érem petits que no ara que estem promesos.
–Aleshores les coses eren més senzilles –va respondre en Robian amb un sospir pesarós–. Però és que ja gairebé sóc un cavaller i tinc responsabilitats a Castellmar. He d’aprendre a administrar el domini perquè, algun dia, serà meu.
–De tots dos –el va corregir la Viana, radiant de felicitat en pensar, un cop més, en la seva futura vida en comú.
En Robian va assentir, somrient.
–Però, després del casament... estarem junts per sempre –li va prometre.
La noia va enfonsar els dits en els cabells arrissats d’en Robian i, sense poder resistir-se a la temptació, el va tornar a besar. Ell va riure, sorprès per la seva audàcia, però li va correspondre.
I just llavors van sonar les trompetes cridant a les justes. En Robian va sospirar i es va apartar de la seva promesa, contrariat.
–Vés-hi –el va animar ella–. És la teva oportunitat per demostrar a tothom que mereixes ser armat cavaller.
El xicot va somriure. Tots dos sabien que molt malament ho hauria de fer a les justes perquè el rei canviés d’opinió sobre allò. Aquella tarda, el príncep Beriac rebria les armes, i altres joves, entre ells en Robian, serien armats cavaller juntament amb ell.
La Viana el va acomiadar amb un darrer petó i després va anar a trobar la Belícia a la llotja. Allí va saludar també la duquessa de Castellmar, la seva futura sogra, i la Rínia, la filla d’aquesta, que tenia sis anys. Totes dues estaven molt pendents del torneig, perquè hi participarien en Robian i el seu pare, el duc Landan.
La competició no va trigar a començar. La Viana va lligar una penyora a la llança d’en Robian quan ell li ho va demanar, i el va observar quan se n’anava, admirant el port magnífic que presentava a cavall. El príncep Beriac va demanar el favor de la reina, amb gran desencís de la Belícia.
–Bé, no és pas tan greu –li va xiuxiuejar a la Viana–. Mentre sigui la seva mare i no una princesa qualsevol...
Totes dues van riure discretament.
Tothom va gaudir molt d’aquella jornada. En Robian va fer una actuació extraordinària, i fins i tot va arribar a colpejar el príncep en l’últim encontre. I, per acabar, el mateix rei Radis es va fer armar per a justar amb el seu fill. Un dels ducs del sud va ser el qui es va endur la victòria en el torneig, però els joves ho havien fet molt bé; la cara de la Viana resplendia d’orgull en contemplar en Robian, i no parava de repetir-se que era molt afortunada.
–Ah, sí, ha estat una bona justa –va afirmar el duc Corven–. Però els combats eren molt més emocionants a l’època del comte Urtec.
–Qui és el comte Urtec? –va preguntar la Viana encuriosida.
–Era el millor guerrer que ha tingut mai Nòrtia –li va contestar el seu pare, complagut per l’interès–. Va ser el mestre d’armes del rei i en va esdevenir la mà dreta en les guerres contra els bàrbars. D’això ja en fa molt de temps, i aleshores el nostre sobirà era molt jove. Qui sap què hauria passat si no hagués tingut l’Urtec de Montferrós al costat per guiar-lo en aquella època tenebrosa –va afegir, abaixant una mica la veu.
–Ah –va respondre la Viana, impressionada–. I què se’n va fer, del comte Urtec?
El duc va mig aclucar els ulls.
–Va morir –va dir simplement; hi havia un pòsit tan gran d’amargor en la seva veu que la Viana no es va atrevir a preguntar res més.
La celebració va continuar dins del castell. El príncep Beriac i els joves nobles van ser armats cavallers en caure la tarda amb una cerimònia solemne. La Viana va contemplar com en Robian se cenyia una espasa que havia estat del seu avi i s’inclinava davant del rei per rebre’n la benedicció. Allò era un pas més en el camí de la seva felicitat futura: oficialment, en Robian ja era un home i, com a tal, podia prendre muller.
La Viana sabia que no tindria cap oportunitat d’acostar-se al seu promès fins al moment de la dansa. Però això seria després del sopar, en què les dames s’asseurien en una part de l’estança i els cavallers, a l’altra.
La Viana va seure al costat de la Belícia i la seva mare. Ben aviat, els servents van començar a portar plats, mentre els convidats del rei comentaven amb alegria els fets de la jornada i el vi corria generosament. Es van servir pastissets de pinyons, crema de pèsols, perdius escabetxades, garrins rostits, escudella i carn d’olla, xai amb mel... Quan van portar el guisat de carn de bou, la Viana ja estava tan tipa que va deixar de parar atenció al sopar per xerrar amb la Belícia; les dues contemplaven dissimuladament els joves cavallers tot fent veure que gaudien de la música que amenitzava la vetllada.
En Robian i la Viana intercanviaven mirades plenes de tendresa, i van haver de suportar a causa d’això les burles afectuoses dels seus companys, però no els va importar gens. Tots dos es morien de ganes que comencés el ball per tornar a estar junts.
En aquell moment, va entrar a la sala un personatge vestit amb robes gastades i estrafolàries, i que duia un barret llampant de coloraines amb dotzenes de picarols que repicaven a cada pas que feia. L’homenet es va plantar davant del rei i li va dedicar una reverència ostentosa en què gairebé va tocar a terra amb la punta del nas.
–Us saludo, majestat, senyor i monarca de les terres del nord –va dir, amb una veu serena i solemne que contrastava amb la seva indumentària extravagant.
Tanmateix, ningú no es va burlar d’ell. Al contrari, els nobles van celebrar la seva arribada amb víctors i aplaudiments. La Viana també va picar de mans, encantada.
Tots coneixien l’Oki, el joglar, i el respectaven profundament perquè, malgrat l’aspecte ridícul i les maneres festives, ningú no sabia tantes històries i cançons com ell, ni les interpretava igual. L’Oki no pertanyia a la cort del rei Radis; en realitat, l’Oki no pertanyia enlloc. Distava molt d’assemblar-se als bufons estúpids que entretenien altres monarques amb pallassades. L’Oki era un esperit lliure que viatjava d’un lloc a l’altre aprenent històries; tenia un aire picardiós, de comediant; un aire d’explorador, de bruixot i fins de mercader. Hi havia qui deia, fins i tot, que la seva baixa estatura i els seus ullets vivaços suggerien que li corrien per les venes algunes gotes de sang de follet, però ningú no hauria pogut dir amb seguretat si era cert o es tractava d’un conte més, inspirat en les llegendes que ell mateix relatava.
L’Oki no retia comptes a ningú i, amb tot, mai no es perdia les celebracions del solstici d’hivern.
–Conta’ns històries de la batalla de Pedrafreda, Oki! –va bramar un dels guerrers.
–No! –el va contradir un altre–. Val més que ens cantis els himnes de l’heroi Lorgud i els seus set braus companyons!
–Aquest any toca una balada d’amor, Oki! –va intervenir la Belícia amb murrieria–. Conta’ns els fets del valent príncep Eimon i de la dolça donzella Galdrid!
Un cor sonor de riallades va acollir la seva petició, mentre la Viana notava que es posava vermella: tothom sabia que la història d’Eimon i Galdrid era un relat molt picant.
Però l’Oki va alçar una mà amb serietat i immediatament es va fer silenci.
–Senyors –va dir–. Formoses dames –va afegir, amb una inclinació galant adreçada a la reina i la resta de dones–. Avui hi ha lluna nova. És nit de bruixes i ensurts, de miracles i meravelles. No és, doncs, una història d’amor o de batalles el que he vingut a relatar.
Va inspirar profundament, es va tornar a col·locar el barret i va alçar el seu vell bastó amb gest teatral. Fins i tot el rei estava pendent de cada un dels seus mots.
–No –va continuar dient l’Oki–. Avui ha arribat el moment de parlar dels misteris del Gran Bosc.
Es va sentir un murmuri de temor entre els comensals. La Viana va reprimir un calfred.
El Gran Bosc s’estenia per tota la part occidental de Nòrtia i delimitava el reialme, de la mateixa manera que l’oceà n’establia la frontera oriental. En els mapes era una immensa taca fosca que se sabia on començava, però no on acabava. Ningú que s’hagués atrevit a explorar-lo no havia tornat per explicar-ho. Segons les llegendes, tota mena de monstres i criatures estranyes en recorrien els senders ombrosos. El Gran Bosc, es deia, era refugi de trols i de follets, de bruixots i fetilleres, de fades i elfs, d’espectres i fantasmes. S’alçava, silenciós, com una ombra amenaçadora, a l’horitzó de Nòrtia, i era un territori ignot i desavinent al qual els successius monarques del reialme havien girat l’esquena, fent veure que no existia, com si es tractés d’una cadena de muntanyes infranquejable. Ningú no parlava del Gran Bosc, si no era per espantar les criatures amb històries de terror explicades a la vora del foc. Tots els nois havien fatxendejat alguna vegada amb la possibilitat d’endinsar-s’hi i revelar-ne els misteris, però cap no havia gosat passar més enllà de la tercera filera d’arbres. Era, senzillament, massa espès i impenetrable.
–Què ens contaràs sobre el Gran Bosc? –va preguntar el rei Radis, i la veu li va sonar una mica més aspra que de costum.
L’Oki va somriure enigmàticament, sense sentir-se gens cohibit pel to amenaçador del rei.
–Una història, oh, gran senyor, que es va gestar a l’albada dels temps, quan encara no hi havia ni reis ni reines, quan les més grans ciutats no eren més que pobles humils assentats en el fang.
Va fer l’efecte que el rei Radis es relaxava una mica, ja que es va repapar a la poltrona. Semblava que pensés que res tan antic no podia arribar a afectar-lo, ni a ell ni al seu reialme.
–En aquell temps –va continuar dient l’Oki, i la Viana va tenir la sensació que hauria continuat igualment, fins i tot sense el permís tàcit del rei–, Nòrtia no existia com a tal, però el Gran Bosc ja era el Gran Bosc. Tanmateix, les persones no ho sabien, perquè encara no havien arribat fins allà. Vivien en terres més meridionals, de clima benigne, d’estius llargs i hiverns suaus.
»Però un dia, a finals de tardor, un viatger va creuar per primera vegada el turbulent riu Pedrafreda i es va endinsar en les amples planures que avui conformen el vostre reialme. Era l’últim plançó d’un clan que havia estat destruït pels seus rivals. Mentre ell fos viu per reclamar l’herència, els seus enemics no pararien de buscar-lo, i per això s’havia vist obligat a fugir a un lloc on ningú no el pogués trobar, lluny de tota terra coneguda, més enllà dels límits marcats als mapes. Tenia davant seu un futur incert, però deixava enrere una mort segura, i per això no va titubejar a passar a gual el riu i prosseguir el camí cap al món fred i inhòspit que l’esperava a l’altra riba.
»Certament, era un home valent, però no un foll; per tant es va aturar al marge del Gran Bosc i va contemplar amb temor les capçades altes dels arbres, les ombres impossibles que ballaven en l’espessor, el laberint de senderols sinuosos que es perdien en la foscor. No va gosar endinsar-s’hi, encara que sospitava que els seus enemics mai no el trobarien allí. En comptes de fer-ho, va prosseguir fent camí cap al nord, flanquejant el Gran Bosc –probablement ell va ser el primer a anomenar-lo d’aquesta manera– per cercar fortuna en terres més septentrionals.
»Així doncs, va acampar a tocar de la vegetació frondosa, decidit a no deixar-se atemorir per les estranyes remors que en sorgien. Va fer un mos frugal i es va curar els peus, nafrats de tant caminar; i, quan ja estava a punt de fer una becaina abans de continuar fugint... vet-ho aquí que se li acosta una figura encorbada sorgida de la foscor.
Un murmuri d’inquietud va recórrer la sala. L’Oki va deixar que la seva audiència es fes preguntes sobre la identitat del visitant misteriós, però només durant un moment. Després va prosseguir, imitant amb gran encert les veus dels personatges:
»“Qui sou?”... “Només una pobra anciana que s’ha perdut per aquests paratges, senyor”... “I d’on veniu, dona?”... “Oh, no de gaire lluny, senyor, no de gaire lluny... però tinc fam i fred. Que em permetríeu compartir el vostre foc i el vostre pa per una nit?”. El viatger va dubtar de les paraules de la dona, perquè sospitava que no hi havia cap poble pels verals. De totes maneres, mogut per la compassió, a la fi va acollir la vella a la vora del seu foc i li va allargar un crostó de pa i el poc formatge que li quedava. Després de tant de temps de fugida solitària, agraïa una mica de companyia humana, encara que fos la d’una vella repulsiva com aquella.
»Perquè, en efecte, nobles amics, l’anciana era indescriptiblement lletja –va remarcar l’Oki davant els gestos espantats del seu auditori–. El seu rostre arrugat estava ple de berrugues, tenia el nas de ganxo ple de pèls i era bòrnia. Només uns quants cabells grisos i esborrifats li adornaven el cap, i el cos, sec i escarransit com una pansa, estava horriblement retorçat. La vella va somriure, ensenyant-li les úniques quatre dents que tenia, en contemplar l’expressió fastiguejada del seu benefactor. “La vida no m’ha tractat bé, senyor”, li va dir. “I espero no estar abusant de la vostra generositat si us demano que em permeteu ajeure’m al vostre costat aquesta nit...”.
–Ah, al final sí que era una història d’amor! –va exclamar llavors la Belícia, fent que esclatés una riallada entre el públic. Però va callar de seguida, quan l’Oki la va fulminar amb la mirada. Havia oblidat una cosa molt important del gran joglar: detestava que l’interrompessin.
–“... si us demano que em permeteu ajeure’m al vostre costat aquesta nit –va continuar dient l’Oki quan les rialles es van apagar–, perquè fa molt de fred, i em fan molt de mal els meus pobres ossos”. El viatger va estar a punt de negar-s’hi, però, novament, es va sentir commogut. “Fes el que vulguis, dona”, va dir; es va embolcallar en la seva capa i es va estirar a la vora del foc. Ben aviat va sentir que la vella s’arrupia a tocar de la seva esquena; en sentia la respiració dificultosa, notava com els cabells d’ella li feien pessigolles al clatell i fins i tot podia olorar l’alè pútrid que deixava anar. Tanmateix, no va dir res. Va aclucar els ulls amb força, es va arraulir encara més sota el mantell i va intentar dormir. Li va resultar difícil, perquè la dona no va parar de roncar, estossegar i tirar-se pets durant tota la nit. Però el caminant fatigat no va tenir valor per fer-la fora, ja que la nit era certament molt freda. Per fi, es va adormir quan ja faltaven poques hores per a l’alba.
»Quan es va despertar, cansat i entumit, no va veure la vella per enlloc. Desconcertat, va recollir les seves pertinences i va anar a rentar-se al rierol. I ja us podeu imaginar la seva sorpresa quan, en acotar-se sobre l’aigua, va veure en el seu reflex el rostre d’una jove extraordinàriament bonica que li somreia encoratjadorament. “Qui sou, formosa donzella, i què hi feu dintre l’aigua? Que per ventura sou una visió o un deliri de la meva ment extenuada?” “Sóc”, va contestar-li ella, “la vella a qui tan amablement vau acollir anit”.
Els comensals no van poder reprimir exclamacions de sorpresa. La Viana, en canvi, havia anticipat aquell desenllaç. La seva mare li havia contat moltes rondalles quan era petita, i en algunes els éssers màgics es presentaven davant l’heroi sota una aparença humil per provar la bondat del seu cor. «Ara li oferirà un premi per la seva compassió», es va dir.
–El caminant no podia creure les paraules d’aquella dona tan formosa –va continuar dient l’Oki–. “Però com pot ser que hagueu canviat tant de la nit al dia?”, li va preguntar. Ella va riure, com riu el rierol quan baixa des dels cims més alts. “Perquè les coses no són mai el que semblen, bon amic meu. Especialment aquelles que sorgeixen del cor d’aquest bosc. I com que heu demostrat que sou bo i fidel a la paraula donada, us atorgaré un do que us ajudarà a deslliurar-vos d’aquests enemics que us encalcen”. El viatger va pensar que, sens dubte, una dama capaç de canviar d’aspecte de forma tan sorprenent devia tenir maneres de saber allò que ell no li havia explicat. Tal vegada era una fada o una fetillera. Aquesta possibilitat el va inquietar; però se sentia tan captivat pels seus formosos ulls verds que no va expressar cap temor. “I com ho fareu, senyora?”, va voler saber. Els ulls d’ella es van enfosquir una mica i la seva expressió es va tornar greu, ja que estava a punt de revelar un dels secrets més ben guardats del Gran Bosc. “Heu de ser valent”, li va dir, “i viatjar al cor d’aquest bosc, fins allà on els arbres canten, on cap ésser humà no ha arribat mai. Allí hi trobareu la llegendària font de l’eterna joventut. Si beveu un glop d’aquella aigua, sereu invulnerable per sempre”. El viatger estava meravellat, però alhora era una mica escèptic. “Com sé que és cert el que m’expliqueu, dama meva? Vós mateixa heu afirmat que es tracta d’una llegenda”. Però ella només va contestar: “Heu de tenir fe, bon amic meu, i recordeu que les coses no són el que semblen”. I, havent dit aquests mots, es va fer fonedissa.
L’Oki va callar de cop i volta. El seu públic va esperar un instant però, com que no va continuar parlant, el rei li va preguntar:
–I ja està? Aquest és el final de la història?
–Què li va passar, al viatger? –va voler saber el príncep Beriac–. Va trobar la font de l’eterna joventut?
L’Oki li va dedicar una ganyota que podria haver estat un somriure.
–Això no ho sabem pas, Altesa –va respondre–, perquè ningú no li ha seguit les passes des de llavors. La rondalla diu que els seus enemics no van aconseguir acaçar-lo mai, però no aclareix si això fou perquè s’havia tornat invulnerable o, si, per contra, era degut al fet que no va sortir viu del Gran Bosc.
–Llavors –es va atrevir a preguntar la Viana amb timidesa–, la dama el va enganyar per tal que seguís un camí equivocat?
Els ullets de l’Oki van contemplar la noia amb aprovació.
–Tal vegada –va admetre–, doncs és ben sabut que hom no s’ha de refiar dels regals enverinats de les fades.
El rei va grunyir alguna cosa i es va remoure a la poltrona, incòmode. Semblava clar que el final del relat l’havia decebut. Tanmateix, ni tan sols ell no va gosar qüestionar el gran Oki; va fer que sí amb el cap, com si li semblés bé, i va elogiar la seva actuació amb una salva d’aplaudiments. La resta dels comensals el van imitar i el joglar els ho va agrair amb una reverència.
–Seu amb nosaltres a taula, Oki –el va convidar el rei, com feia cada any.
I, també com cada any, l’Oki va declinar la proposta.
–Em sento molt honorat per la vostra majestat, però, si no us sap greu, preferiria menjar amb el servei.
El rei no es va ofendre. Abans que ell, el seu pare havia fet el mateix oferiment i havia rebut una resposta idèntica any rere any. De fet, si algun dia l’Oki acceptés la invitació, ell seria el primer a sorprendre-se’n.
–Vés-te’n, doncs, amb el nostre beneplàcit –va dir–, i que et serveixin a la cuina tot allò que necessitis per sadollar la teva gana, perquè avui, amic Oki, t’ho has ben guanyat. –Això també era una fórmula ritual, però la Viana va intuir que el rei no la pronunciava de cor, si més no aquella nit.
L’Oki va tornar a inclinar-se davant els nobles i va abandonar la sala entre els visques dels comensals. La Viana va pensar, amb pena, que no el tornarien a veure fins l’any següent.
Quan el so de les campanetes del joglar es va haver apagat, el rei va picar amb les mans sobre la taula.
–I ara –va anunciar– continuarem celebrant el banquet. Que soni la música!
–No –el va interrompre una veu aspra des de l’entrada–. Que no soni. Aquí no. Avui no.
Tots els comensals es van girar, atònits, cap a la porta, per la qual entrava un home de faccions dures i esmolades, cabells negres que ja li blanquejaven a les temples i mirada de falcó. La Viana el va observar tota sorpresa, mentre es preguntava qui devia ser, ja que no recordava haver-lo vist mai a la cort, i es va estremir en descobrir que li faltava una orella; un record, potser, d’alguna de les moltes batalles en què semblava haver combatut. El seu port era noble i orgullós, però anava vestit amb robes atrotinades de cuir, més pròpies d’un caçador o d’un muntanyenc. Portava una espasa al cinyell, però també un arc i un buirac a l’espatlla.
–Llop! –va bramar el rei Radis, furiós–. Com goses interrompre d’aquesta manera la celebració del solstici!
La Viana va fer una llambregada a en Robian, però ell estava pendent de l’home que acabava d’arribar, igual que la resta dels convidats.
–He sentit parlar d’ell –li va xiuxiuejar la Belícia a cau d’orella–. Posseeix unes terres ermes al peu de les Muntanyes Blanques i viu en una torrassa que sembla un niu de corbs. De fet, diuen que va ser un corb qui li va arrencar d’una picotada l’orella esquerra.
–I per què viu allà? –va voler saber la Viana.
La Belícia no va tenir temps de respondre, ja que en Llop, que no semblava gens afectat per la còlera del monarca, va declarar amb gravetat:
–Senyor, no és temps de celebracions. Vinc de les fronteres septentrionals del reialme, de més enllà de les Muntanyes Blanques, i no porto bones notícies: els pobles bàrbars han tornat a unir-se.
La sala es va omplir llavors de murmuris de consternació. La Viana va empal·lidir; no sabia gran cosa sobre els clans bàrbars, atès que ella encara no havia nascut quan l’última guerra els va expulsar definitivament de Nòrtia, però sí que estava al cas que havien estat els més temibles enemics del reialme en moltes generacions.
–Que s’uneixin, si és el que volen –va declarar en Radis amb orgull–. Tornarem a derrotar-los i a fer-los fora d’aquí com gossos, igual que vam fer antany. Aquest no és pas motiu per aigualir-nos la festa, Llop.
L’home anomenat Llop va esbossar un mig somriure ple d’amargor.
–No us deixeu confondre pels ecos de la glòria d’antany, senyor. Aquesta vegada és diferent. Tenen un nou cabdill, un que s’anomena a si mateix «rei» i que, segons diuen, mai no ha perdut una batalla. De les gelades estepes acudeixen més i més clans per unir-se-li i han conformat una força poderosa i temible. A més, els rumors afirmen que el seu nou senyor no té intenció de deturar-se aquí; ha promès a la seva gent que, quan hagi conquerit el vostre reialme, continuarà cap al sud, més enllà del Pedrafreda, per sotmetre sota el seu jou les terres meridionals. Ja ressonen els tambors de guerra als contraforts de les Muntanyes Blanques; si pareu l’orella, majestat, fins i tot els podreu sentir des d’aquí.
Els homes del rei van expressar la seva opinió respecte a allò en un caos de juraments, exclamacions irades i insults als bàrbars. Però va ser la veu de la reina la que es va alçar per damunt de les altres:
–Cavallers, que hi ha dames presents!
Ells van refrenar la llengua, però els ànims dels nobles no estaven calmats, ni de bon tros.
–No podem permetre que els bàrbars tornin a travessar les muntanyes!
–I no ho farem, per l’honor de Nòrtia!
–Per l’honor de Nòrtia! –van bramar tots.
La Viana s’havia arrupit al seient. També en Robian havia participat en aquell jurament, tan decidit a combatre com qualsevol dels guerrers del rei. Un fosc temor se li va començar a formar al fons del cor, però, abans que pogués manifestar-lo d’alguna manera, el rei ho va fer per ella:
–Així doncs, està decidit –va declarar–. Senyors, quan acabin les celebracions del solstici, tots i cadascun dels cavallers al meu servei retornaran a les seves terres i reclutaran la seva gent. I formarem un exèrcit que plantarà cara als bàrbars quan arribi la primavera.
Els nobles van rugir com a mostra del seu acord; la Viana, amb tot, no podia deixar de pensar en els seus plans de noces i en si es veurien alterats d’alguna manera.
Aleshores va notar la mà de la Belícia sobre el braç.
–Em sap molt de greu –va murmurar la seva amiga, i llavors la Viana va comprendre que no es casaria amb en Robian a la primavera... perquè ell acabava de ser armat cavaller i hauria d’anar a la guerra juntament amb el seu pare, com tots els nobles que havien jurat fidelitat al rei de Nòrtia.
–Però... –va començar a dir; així i tot, no va poder acabar la frase, perquè la veu d’aquell home a qui anomenaven Llop va ressonar per la sala:
–A la primavera serà massa tard! No hi ha temps per als preparatius, ni tampoc per a les celebracions! Ens hem de posar en marxa ara mateix, i potser els frenarem abans que travessin les muntanyes!
Alguns dels cavallers es van burlar de la seva pretensió. La Viana va mirar el seu pare de reüll i va descobrir que ell, al contrari que els altres, tenia una expressió greu.
–Que per ventura no saps quin dia és avui, Llop? –va exclamar el pare d’en Robian, i diversos nobles van esclatar a riure davant d’allò que els resultava obvi–. Aviat cauran les primeres neus, i és ben sabut que l’hivern no és temps de guerra.
–Poc els importen les neus, als bàrbars, Landan de Castellmar! –va replicar en Llop amb un grunyit–. Viuen a les terres dels gels perpetus. L’hivern no els aturarà pas.
–Mai no podran travessar les Muntanyes Blanques en aquesta època de l’any –va concloure el rei Radis amb rotunditat–. No siguis ocell de mal averany, Llop, i torna a la teva torrassa. Saps que no estaves convidat a les celebracions del solstici, però, ja que t’has pres la molèstia de venir fins aquí, queda’t si vols a sopar abans de reprendre el viatge de retorn. Veuràs passar el nostre exèrcit camí del nord a la primavera, i llavors hauràs de reconèixer que els teus temors no tenien fonament i et penediràs d’haver espatllat la festa aquesta nit.
En Llop va fer que no amb el cap.
–Ho lamentaràs, Radis –va remugar–. Ho lamentaràs.
La Viana es va quedar astorada davant d’aquella insolència. Com gosava tutejar el seu sobirà? Amb tot, el rei va serrar la mandíbula, però no va dir res. La resta dels nobles van contemplar en Llop amb expressió ombrívola mentre aquest feia mitja volta i abandonava la sala, mastegant entre dents.
–Ara entens per què viu tan lluny de la cort? –va dir la Belícia quan en Llop se’n va haver anat–. És evident que està boig.
A la Viana li va fer llàstima i alhora es va sentir inquieta. I si tenia raó? I si a la primavera ja era massa tard per frenar els bàrbars? Va provar d’apartar aquelles cabòries fosques de la ment. Potser els rumors dels quals parlava en Llop no serien res més que rumors, i tal vegada no faria falta que els cavallers del rei anessin a la guerra a la primavera. I, en qualsevol cas, res no assegurava que en Robian també hi hagués d’anar.
De seguida va tornar a sonar la música i els servents van començar a portar més plats a taula. Tanmateix, a l’hora del ball, la noia va veure que el seu promès estava més seriós que de costum. Es van asseure junts durant un dels descansos i la Viana li va preguntar sobre la guerra contra els bàrbars.
–Hauràs d’anar-hi a lluitar?
El jove va fer que sí amb el cap.
–Ara sóc un cavaller del rei, Viana. Li he jurat fidelitat i la meva espasa ha d’estar al seu servei allí on la requereixi.
La Viana es va empassar la saliva. En Robian va somriure en veure la seva expressió abatuda.
–Però no pateixis per mi –va continuar dient–. Hem vençut els bàrbars en altres ocasions i ara ho tornarem a fer. Mira quants guerrers té Nòrtia, entre soldats i cavallers. Som millors; posseïm bones armes i hem estat entrenats en el combat des de petits. Quan ens reunim, formem un exèrcit poderós i ben organitzat. Aquests salvatges no tenen res a fer contra nosaltres.
La Viana va somriure també, encoratjada per la seva confiança. En Robian li va oferir altre cop la mà per treure-la a ballar la dansa següent.
I la Viana va ballar i ballar, i va oblidar els contes de l’Oki sobre el Gran Bosc i les històries d’en Llop sobre l’amenaça que venia del nord.
Però aquella nit, allotjada en una habitació de l’ala de convidats del castell, va somiar bàrbars baladrejant i velles fetilleres. En despertar-se, va notar fred i, en mirar a través de la finestra, va descobrir que havia caigut la primera nevada sobre Normont.
Va veure un corb negre que volava sobre les muntanyes i es va estremir, perquè li va semblar que era un mal presagi.