A la meua dona.

1 On s’explica el naixement
d’un futur rei

Fora de la cambra de la reina Maria de Montpeller, hi havia tres rogles de persones. En el primer, un comte i dos marquesos parlaven de les seues proeses i feien botets a terra per calfar-se els peus. En el segon, quatre dames de la reina discutien sobre la millor manera de preparar un guisat de perdiu. En el tercer, els soldats de guàrdia badallaven amb tota la gana i, de tant en tant, miraven de cua d’ull l’entrada a les estances reials.

De sobte, se sentí el grinyol de la porta i, a continuació, aparegué la comare Constança Reolid amb un somriure d’orella a orella.

–Un xiquet! –anuncià.

–Com és? –preguntà una de les dames.

La comare respongué més ampla que una lloca:

–Guapo com un sol i llarg com un dia sense pa. En escoltar la paraula pa, un dels soldats comentà enmig d’un badall:

–Si ja no hi fem cap falta, podríem anar a sopar…

Un altre hi afegí:

–Exacte! Que tenim més fam que el gos d’un enterrador.

Un tercer soldat no digué ni pruna, entre altres coses perquè era mut de naixement.

El comte preguntà a la comare:

–Quin nom li posaran?

Constança Reolid doblegà els llavis, arrufà les celles i murmurà:

–Això haurà d’esperar unes hores.

–Per què? –un dels marquesos ho preguntà amb veu de cadernera refredada.

La comare no sabia com llevar-se la pasta de les mans. Així que va tractar de fer el referit de la millor manera possible.

–Resulta que la reina m’ha manat que encenga dotze ciris…

Una de les dames tallà l’explicació.

–Què tenen a veure els ciris amb el nom de la criatura? A més, per a què vol la reina dotze ciris encesos? Que va a enfilar perles?

Però Constança Reolid, com si sentira ploure, va continuar amb el relat.

–…cada ciri té el nom d’un apòstol. El xiquet tindrà el nom de l’últim ciri que s’apague.

Aleshores el comte sentencià:

–La reina deu tindre una febre de cavall!

El marqués que tenia veu de cadernera hi afegí:

–De segur que en té. De normal, un fill de rei ha de tindre el mateix nom que son pare. O siga, Pere.

–Exacte –confirmà el comte–. O en tot cas, Joan o Felip, que sonen a reialesa. Què passaria si l’últim ciri a apagar-se fóra Mateu o Bartomeu?

–I si fóra el de Judes Iscariot? Mare de Déu, quin desastre! Imagineu-vos un rei que es diga Judes Iscariot el Primer!

En aquell instant, la reina Maria féu tres palmellades seques i ordenà que les dames i els nobles entraren a la cambra.

El soldat cap de colla, des de fora, va preguntar:

–Majestat: podem anar a fer un mosset ara que ja ha nascut la criatura?

La reina s’incorporà tres pams del llit i mirà els soldats.

–Abans de tornar al quarter, aviseu els rectors de les esglésies perquè repiquen totes les campanes alhora.

El cap de colla va murmurar amb tot el respecte:

–Ja és mitjanit, majestat. Potser el personal, en escoltar les campanes, pensarà que s’ha calat foc al poble i tothom començarà a llançar poalades a dreta i esquerra i tindrem alguna desgràcia…

La reina Maria doblegà els llavis i arrufà les celles.

–Goseu discutir les ordres d’una reina? He manat que repiquen les campanes i així s’ha de fer!

Quan els soldats recularen, les dames, el comte i els marquesos s’acostaren al llit on la reina i el seu fill feien pinya. I, des d’aquell lloc, van poder veure ben a les clares els dotze ciris que la reina havia manat encendre.

Més d’una vegada estigueren temptats els visitants de bufar i apagar alguns dels ciris; però la reina Maria, sense deixar d’atendre la criatura, no els perdé d’ull ni un sol instant fins que només en quedà un d’encés, exactament el que duia el nom de l’apòstol Jaume.

–Així s’anomenarà! –declarà la reina–. Aneu a buscar el rei i digueu-li-ho.

2 On es conta l’enfrontament
entre el rei Pere i Simó de Montfort

El rei Pere resultà més difícil de trobar que un gat amb sis potes. Per això, el comte i els marquesos tardaren dos anys a localitzar-lo.

–Sabeu per on para el rei? –preguntaren milanta vegades.

Les respostes, més o menys, sempre eren semblants:

–Passà com un projectil i desaparegué delmapa.

–Ui! Féu una guerreta, se’n pujà al cavall i…fiu!, s’esborrà rere de les muntanyes.

–No para en torreta.

–Sí, sí. Va ser vist i no vist.

–Igual pot estar pel nord que pel sud, pel llevant o pel ponent, que el rei es mou més que una ballarina.

A la fi, el van trobar al costat d’un riuet dels Pirineus, damunt d’un cavall, carregat amb una armadura que devia pesar sis arroves i amb un seguici de soldats mal organitzats i pitjor vestits.

–Majestat –van saludar alhora el comte i els marquesos–. Venim a comunicar-li que té un fill.

–Des de quan? –va preguntar el rei Pere sense baixar del cavall.

–Ui! De segur que ja ha aprés a caminar –informà el comte.

I un dels marquesos rematà la notícia.

–La reina Maria li va posar nom.

Aleshores, el rei ordenà que el baixaren del cavall, mirà els informants i preguntà:

–Com li diuen?

–Jaume, senyor rei –van contestar amb els ulls arran de terra–. La reina va encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols i…

De sobte, se sentí so de trompeta desllavassat i un dels soldats bramà:

–Enemics a la vista!

De seguida, el rei Pere manà que el pujaren dalt del cavall, tragué l’espasa, esperonà el cavall i ordenà:

–Arri haca! Endavant!

Però l’animal no es mogué ni a la de tres. I, per si en faltara alguna cosa, el soldat més veterà deixà caure com qui no vol:

–Majestat, amb tots els respectes: fa més d’un any que no hem cobrat…