Per al David, perquè sense el seu ajut les Princeses Drac mai haurien sortit del seu castell

1

Ei, aquí dalt!

Em dic Bamba, visc a dalt d’un arbre i tinc uns nou o deu anys.

Potser només són vuit.

No n’estic segura, perquè fins fa poc algú els comp-tava per mi.

També fins fa poc algú em feia el llit. I algú altre em posava els mitjons. I un altre esternudava quan em pi-cava el nas.

Però tot això s’ha acabat!

Crec que m’oblido d’alguna cosa.

Ah, sí… Sóc princesa. Princesa del Regne de l’Oest.

O sigui, que no sempre he viscut a dalt d’un arbre.

Abans vivia en un gran palau ple d’armadures i re-trats. I el més curiós del cas és que alguns d’aquells retrats eren meus.

Mira. Aquest és el primer retrat que em van fer:

Doncs sí. Aquesta minúcia amb corona sóc jo.

Després vaig créixer i van arribar molts més re-trats. La gent que visitava el palau els mirava i després opinava en veu baixa:

«Quina princesa més primatxona». «Porta la corona torta». «Quina nàpia».

Per això odio els retrats.

Tots menys un:

Ja que hi surto una mica espantosa.

Ja que se’m veu el nas més gros que mai.

I ja que és un cartell de crida i cerca.

Però m’encanta.

És el meu retrat preferit. Per això m’agrada veure’l clavat al tronc del meu nou palau.

I també per tots els arbres dels Quatre Regnes: Nord, Sud, Est i Oest.

Potser t’estàs preguntant com he acabat amagada aquí dalt.

Tot va començar amb una carta del príncep Rosko.

Una carta on em comunicava una cosa terrible.

Una cosa horripilant.

Una cosa monstruosa.

Que s’havia enamorat de mi.

Estimada Princesa de l’Oest:

El vostre rostre és únic.Feliços els vostres ullassos.El vostre nas, el més bonicd’entre tots els nassos.Veniu a veure’m, donzella,us convido a tastar la guineu.Que amb aquest nas sou la més bella.Què me’n dieu?

Us espero demà al capvespre al castell del Nord!Atentament,

Príncep Rosko

2

–Doncs si t’ha convidat hi has d’anar! –va cridar la mare a l’hora d’esmorzar.

Quan dic «mare» vull dir la Reina de l’Oest.

I quan dic «cridar» vull dir «cridar».

No és que estigués enfadada. És que tenim una taula llarguíssima.

–Però si no el conec! –vaig protestar des de l’altre costat.

–En Rosko és el Príncep del Nord! Un príncep! I s’ha enamorat de tu!

–S’ha enamorat del meu nas! Que hi vagi ell!

I acte seguit em vaig posar a untar la torrada amb melmelada de senglar. La meva preferida.

Aleshores la mare es va posar en mode Reina:

–Princesa Bamba, l’aniràs a conèixer i punt! –va cridar.

I ara que estava enfadada. Però jo, encara més.

–Que no hi aniré! –vaig udolar, clavant un cop de puny a la taula.

El cop va fer saltar la torrada del plat.

I la torrada va anar a parar a la boca d’una arma-dura. Bàsquet!

–Hi aniràs! –la mare va clavar un altre cop de puny. La seva truita va sortir volant i es va enganxar al sos-tre.

–Mai dels mais! –el raïm va quedar penjat al llum.

–Que sí, Bamba! –el formatge de cabra va brincar fins a la xemeneia.

–Que no, caram! –els ous durs van rodolar per la ca-tifa.

Els pastissos es van esmicolar. Un riu de mel va creuar la taula. El pollastre va volar per la finestra.

En acabar ens vam sentir millor. Res com un esmor-zar fort per començar el dia.

–No és just! –vaig ploriquejar–. El pare no m’obligaria a anar-hi.

Quan vivien junts, el pare i la mare discutien bas-tant. Per això ara viuen separats. Jo passo mig any al castell de la mare i mig més al del pare. És un rotllo.

–Molt –va sospirar la mare–. Anirem a veure el pare i l’hi preguntarem. Vés a vestir-te!

Vaig córrer a canviar-me tot cantant d’alegria:

De l’òliba la sang, del drac la bava,

si en fessis un bon glop, veuries com el cor et robava!

–I deixa de xerrotejar aquest horrible conjur! –va rugir la mare.

Ella que rugia com un drac.

3

Horrible conjur?

La mare no ni idea de músca ni de sortilegis.

Era un conjur preciós, com tots els d’en Gúgol.

Què? No coneixes en Gúgol?! No coneixes el bruixot més famós del món?

Aquí, als Quatre Regnes, no tenim actors ni cantants de rock, però tenim mags i bruixes famosos. I de tots, el més famós era en Gúgol. I també el més guapo.

I no només era guapo i famós. També era un heroi, i amb la seva màgia s’havia enfrontat a perills increï-bles:

Havia sobreviscut a les tempestes de foc del Regne del Sud.

S’havia enfrontat a les fades verinoses dels boscos de l’Est.