Al petit Marc Carranza,
que tot just s’estrena a la pel·lícula
de la seva vida
L’OLÍVIA ES CONSIDERA una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves companyes, ni més afortunada ni més dissortada. Sap que la vida reparteix les cartes a l’atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè és molt lleig.
A l’Olívia li ha tocat una mare actriu, un pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una escola cooperativa d’una sola línia, una tele espatllada i un pis a l’Eixample, petit i bufó, amb orientació sud.
Probablement, si l’Olívia hagués ficat cullerada en aquesta presentació hi hauria volgut afegir moltes altres coses que ella pensava que eren importants. Per exemple, la col·lecció de pedres volcàniques que va començar a fer quan va pujar dalt del Teide, o la bici blava amb què va aprendre a anar en bicicleta i que va regalar al Tim, o la biblioteca de llibres d’aventures heretada del seu avi per part de mare i que li ha fet companyia tota la infantesa..., i tantes i tantes coses que es pensava que sempre tindria. Però això era abans que comencés aquesta història.
L’Olívia, a hores d’ara, ja no donaria tanta importància a aquestes foteses. Ara sap que els records sovint caben en una butxaca, que els objectes, com les paraules, se’ls enduu el vent i que tot allò que les persones normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui.
La vida és un pou de sorpreses i d’un dia per l’altre pot passar que les coses que fins ara eren sòlides i s’aguantaven dretes, com la torre Eiffel, l’Empire State Building o l’Hotel Arts, caiguin tot de sobte i es facin miques.
L’Olívia ha après que els terratrèmols no només sacsegen ciutats, muntanyes i valls i surten al telenotícies del migdia. També hi ha moviments sísmics personals que afecten moltes famílies, però que queden amagats dins les cases i dels quals ningú no s’assabenta. És clar, no són notícia i no interessen a ningú.
L’Olívia sap que un bon dia tot pot començar a trontollar. No hi ha cap avís al cel que digui ATENCIÓ, VIGILEU O PRENDREU MAL. No arriben els bombers amb la sirena engegada a tot drap per rescatar els damnificats. Tampoc no hi ha cues de gent disposada a donar sang a les víctimes.
Però aquell dia especial, que queda camuflat entre tants d’altres, les coses canvien de lloc, de nom, de valor fins que, tot de sobte, el terra s’ensorra sota els peus i el món conegut, el que hi havia fins aleshores, desapareix en pocs segons.
Us ho imagineu?
L’Olívia, que ho ha viscut, tampoc no s’ho imaginava.
AQUESTA TARDA ha marxat la llum de casa.
Jo navegava per la Viquipèdia i visitava webs perquè havia de recollir informació sobre Austràlia per a una exposició que havia de fer demà a la classe de socials. Ja tenia el treball gairebé enllestit quan de sobte, pataplaf, la pantalla s’ha tornat negra.
I no ho havia guardat.
I ho he perdut tot, és clar.
TOT vol dir dues hores de feina, pel cap baix. Estava contenta perquè havia trobat i escrit un munt de coses sobre els aborígens australians, que resulta que són uns indígenes que viuen en aquell continent des de fa més de 40.000 anys. I també m’havia assabentat que els primers europeus que hi van arribar eren anglesos i que el van fer servir com a presó per enviar ben lluny els delinqüents. Fins i tot havia descobert que el nom d’Austràlia ve d’austral, o sigui del sud.
M’he empipat molt, molt, moltíssim.
–Mama! La llum! –he cridat.
He pensat que potser la mama estava planxant i que s’havia oblidat que la rentadora estava engegada. De vegades passa que si tenim més de dos o tres aparells que funcionen alhora salten els ploms. La mama diu que és per excés de kilowatts i que no podem consumir tanta electricitat junta, i per això ens fum bronca al Tim i a mi si ens deixem l’ordinador o la tele engegats i ens fa tancar tots els llums quan sortim de casa. Darrerament té molt mal humor.
–Mama! Tinc por! –Ha cridat el Tim des del menjador.
El Tim és un poruc i ha vingut fent tentines fins a la meva habitació. L’he deixat que s’estirés damunt del meu llit, però no vull que me l’embruti i li he posat la condició que es tragués les sabates. No ha piulat. El pobre s’ha quedat a mig veure els dibuixos de la tele, que avui estranyament no estava espatllada, i s’ha frustrat.
–Puààààà! Quina pudor! –he exclamat sense poder-me’n estar.
Com pot ser que els peus d’un marrec de set anys siguin com dos camemberts?
El Tim no s’ha defensat, no m’ha dit burra, ni m’ha refregat els seus formatges pudents per la cara per fer-me enrabiar com altres vegades fa. Ha callat com un mort. Jo també.
Tot era fosc i silenciós, estranyament buit. Feia angúnia. El temps s’ha deturat uns instants, com si la vida passés a càmera lenta. El món sense llum té una dimensió diferent, és com un forat negre que et xucla cap al desconegut.
–Mamaaaaa! –hem cridat tots dos alhora, una mica esporuguits, vist que la llum no tornava màgicament com altres cops.
Però el nostre crit no ha produït l’efecte esperat. No s’ha encès cap bombeta ni s’ha sentit piiiiip, ni tot ha tornat a ser com abans. La mama ni tan sols no ens ha contestat.
Al cap d’una estona hem sentit el tris-tras de les seves passes que s’acostaven pel passadís. La mama caminava amb dues espelmes enceses, una a cada mà, ben a poc a poc, per por que el foc no li cremés els cabells, i vigilava que la cera que degotaven no s’escampés per terra. La seva ombra era llarga i sinuosa com una serp i es movia amunt i avall. Semblava un espectre. El Tim m’ha agafat la mà molt fort i ha fet un xiscle de bestioleta esporuguida.
–Mama? –ha preguntat amb desconfiança.
Com si no es cregués que era ella, com per estar-ne segur.
I potser tenia raó perquè la mama, a les fosques, semblava més prima i més blanca que mai.
–Qui et penses que sóc? –ha respost la veu de la mama mentre deixava una espelma damunt de la meva taula.
–Sembles un fantasma –ha gosat dir el Tim.
El Tim només té set anys i diu les coses tal com raja.
–Què ha passat? –he preguntat jo, intrigada.
–Una avaria, no saben quan podran arreglar-la.
–A tot l’edifici?
–No, es veu que és un problema d’aquí, de casa.
M’ha caigut el món a sobre.
–I el meu treball? Demà he de presentar-lo! La Núria i la Bet s’enfadaran amb mi!
I m’he imaginat les cares que farien les meves companyes quan els digués que m’havia quedat sense llum, just abans d’imprimir el document, i sense haver-lo guardat ni que fos dins d’un miserable llapis de memòria.
La mama no m’ha contestat. No ha sabut què dir-me. És clar, ella demà no ha d’anar a l’escola i no ha de veure’s les cares amb el profe. Ella ho té molt fàcil.
–Si demà continuem sense llum pots anar a treballar a la biblioteca –m’ha suggerit, fluixet, després d’una estona que m’ha semblat una eternitat.
M’he esverat, és clar.
–Com? Demà? Vols dir que demà l’avaria encara no estarà arreglada?
–No ho sé, Olívia, no ho sé –ha respost amb veu amoïnada.
I ha girat cua il·luminant el seu camí amb l’altra espelma.
–Però, però... –m’he regirat, nerviosa, i li he cridat perquè em sentís–, jo necessito carregar el mòbil i mirar la sèrie dels robots i tenir la samarreta verda planxada per demà i...
–Jo també necessito moltes coses i no les tinc! –ha dit la mama amb un to de veu que no admetia més queixes.
Les mares tenen aquesta forma de tallar de soca-rel les revoltes. Si tu dius que vols una cosa elles diuen que en voldrien dues.
I no és veritat.
Ella no seu al costat de la Neus, que sempre arrufa el nas si et fa pudor la dessuadora. Ella no té els cabells estarrufats com jo, que si no me’ls alliso sembla que m’hagi caigut una bomba de neutrons al cap. Ella no té deu grups de Whatsapp que comenten la sèrie de la nit i les fotos de l’Instagram. Ella no és jo i, per tant, els seus problemes no són com els meus. Els d’ella són infinitament més senzills.
–Com s’ho farà la mama per engegar el microones? –ha preguntat el Tim molt assenyadament.
Tot i que és petit, de vegades pensa i aquest cop té tota la raó. I és que la mama no cuina, la mama treu les coses del congelador i les fica al microones directament.
Què menjarem per sopar, doncs? I com rentarem la roba sense rentadora? I com m’assecaré els cabells sense assecador? I com planxarem? I com carregaré el meu mòbil? I el portàtil?
–Pobra mama, està tota sola a la cuina i a les fosques –ha somicat el Tim.
Potser sembla un nen compassiu, però estava mort de por i ha estat incapaç d’anar a fer-li companyia.
–No em fa gens ni mica de pena –he dit, molt enfadada.
I no era una frase d’aquelles de dir i prou. La gent gran ho és perquè ha viscut molt i sap el que es fa. La meva mare pot decidir, actuar, triar, remenar i fer el que vulgui amb la seva vida. Si les coses van maldades no pot donar la culpa als altres.
Jo, en canvi, sóc una estudiant de sisè de primària. Només tinc dotze anys i no puc votar, ni comprar-me un gos, ni viatjar en avió tota sola. Per no tenir, no tinc ni les claus de casa.
La culpa és seva i prou!
A L’ESCOLA No em creuen. No es creuen que fa una setmana que estem sense electricitat a casa i que la mama no aconsegueix que la companyia ens arregli l’avaria.
–I com ho feu per sopar? –m’ha preguntat la Meritxell amb insolència.
–Pa amb tomàquet i tonyina, i taronjada amb pinya –he respost.
–I res més?
–La meva mare és actriu, ja saps.
Tenir una mare actriu és tenir una resposta per a tot. Va molt bé per fer callar les amigues poca-soltes. Una mare actriu fa coses excèntriques i diferents de les altres mares, com dormir als matins i treballar a les nits, conduir una moto, vestir-se amb roba de mercadillo, dur els cabells de coloraines, pentinar la seva filla –o sigui jo– com la Pipi, fer entrepans de croquetes fredes o agafar una camioneta i anar amb els seus fills de vacances a la Bretanya a collir petxines, menjar creps i visitar dòlmens.
Cola.
Digui el que digui de la mama, cola sempre perquè és actriu i sortia a la tele. Era la perruquera Eva Tuixent de la telenovel·la del migdia i en els seus temps es va fer molt famosa. S’enfrontava tota sola als mafiosos del seu barri que traficaven amb coca, però tot i que feia patir déu n’hi do, no prenia mai mal. És clar, n’era la protagonista i les protagonistes sempre en surten ben parades, pensava jo. Fins que, en un tiroteig, va rebre una ràfega de metralladora i va morir.
Va ser tan sobtat que vaig plorar una tarda sencera com una bleda i el Tim va estar-se una setmana dormint al seu llit perquè tenia malsons. Pobre nano, va ser molt fort veure la seva mare com un formatge gruyère a la pantalla del televisor.
Ningú no s’imaginava que el personatge de l’Eva Tuixent acabaria així, d’una forma tan brusca. Ni la mama no s’ho creia perquè els productors no l’havien avisat i ella es va assabentar que la fregien a trets el mateix dia que va llegir el guió. Al principi va pensar que només estava ferida, però en veure el seu funeral televisat va haver de pair que l’Eva Tuixent havia passat a la història. El dia abans era una heroïna de la tele, i al dia següent estava morta i enterrada. Molt fort.
Es va quedar sense feina, és clar. I jo crec que també es va morir una mica perquè després de l’Eva Tuixent no ha fet res de bo: anuncis de detergents, un parell d’obretes de teatre com a secundària, moltes figuracions mal pagades i para de comptar.
Però els nens de la classe creuen que encara és famosa, li diuen la Tuixent, li pregunten on guarda la pistola i li demanen una selfie. Per això, quan vull que callin els despisto amb la cançoneta de la mare actriu. D’això en fa dos anys.
–Olívia! Pots passar un moment per direcció, sisplau? El director vol parlar amb tu.
Ho ha dit l’Empar, la cap d’estudis, una professora de matemàtiques amargada, com totes les professores de matemàtiques.
La classe sencera s’ha girat alhora per mirar-me –no sé per què tothom mira els qui anomenen– i m’he tornat vermella com un pebrot. No puc fer-hi res, em passa sempre que diuen el meu nom. No és que sigui tímida, tinc moltes coses a dir i a preguntar, però abans d’obrir la boca, si em miren, sento una escalforeta a les galtes i sé que aviat l’escalfor es convertirà en una cremor intensa, in crescendo, fins que sembli un semàfor.
Recordo que em va passar per primer cop quan vaig entrar a l’escola, era nova i la Mireia Boixeras, que seia al meu costat, em va preguntar com es deia el meu pare. Jo tenia sis anys i no ho sabia. De fet no sabia ni on vivia perquè a casa mai no se l’anomenava. I, posats a ser franca, no recordava ni quina cara feia. Aleshores, la Mireia em va assenyalar amb el ditot i va cridar ben fort a tots els nens i nenes que jo, la nova, no sabia ni el nom del meu pare i que era tonta. Tots van riure i jo em vaig posar com un tomàquet.
Aquell mateix dia, la mama em va explicar que el meu papa es deia Filippo Tancredi, que era un periodista italià, que s’havien conegut viatjant i que vivia molt lluny, a l’Àsia, fent reportatges i cròniques de país en país. La mama em va ensenyar un parell de fotografies del papa, de feia anys, i em va dir que era molt guapo i molt simpàtic i que al seu costat va viure un temps curt, però feliç. Va sospirar i va confessar-me fluixet, com si fos un secret, que potser algun dia ens vindria a veure perquè no coneixia el Tim.
El meu pare no ha tornat i reconec que em fa molta vergonya que em demanin per ell. L’Aina, que és filla de psiquiatres, em va dir que jo el que tenia era un trauma infantil. Em vaig enfadar i no vaig voler jugar mai més amb ella. Però de vegades penso que no anava del tot equivocada i que no he acabat de pair tenir un pare missing. Potser per això, sempre que els meus amics parlen dels seus pares m’agafa una tristor de tarda de pluja i moltes ganes de plorar. Aleshores m’aixeco dissimuladament i me’n vaig.
No sé si el trobo a faltar, però se’m fa estrany que tots els nens i nenes en tinguin i jo no. I potser estic moixa perquè no tinc records seus i no puc dir res d’ell. No puc rondinar perquè és un pesat com el pare de l’Arnau, ni un setciències com el pare de la Núria, ni un panxacontenta com el pare dels bessons López. Potser sí que l’Aina té raó, potser estic traumatitzada i per això m’enrojolo sempre.
La mama no ho pot entendre. És clar, ella és actriu i està acostumada a actuar de cara al públic. Per a ella és ben fàcil aixecar-se al mig d’una reunió de pares i protestar perquè només tenim mitja hora de pati o deixar anar un acudit i fer riure tothom. Jo sóc l’altra cara de la moneda. Calladeta i discreta, procuro que no em mirin gaire. Sovint creuen que sóc una antipàtica i una tibada o... que sóc tímida. Ves per on!
M’he aixecat, escuada, i he corregut cap al despatx del director bo i procurant que els meus companys no s’adonessin de la meva sufocació. He passat pels lavabos i m’he rentat la cara amb aigua ben freda fins que he tornat a tenir un aspecte normal. Després, he respirat profundament i he picat a la porta del despatx del dire.
No estava gens tranquil·la. Més aviat estava neguitosa. Segur que els professors li han dit que sóc una mentidera i que m’he inventat l’excusa de l’electricitat per no fer la feina que em demanen. A sisè ens pressionen molt amb la cantarella que l’any vinent anirem a l’institut.
–Passa, passa, Olívia, i seu.
El director és molt gran, o ho sembla, perquè té tots els cabells blancs i la pell arrugada com una pansa. És un home sec i seriós que ningú no coneix pel nom i que quan en passa alguna de grossa serveix per renyar els nens i espantar-los. És el dire.
M’he assegut amb els ulls baixos, per no envermellir, i he esperat que em fumés una esbroncada. Però no ha atacat com un buldog. En comptes de renyar-me ha estossegat un parell de vegades, com si no sabés ben bé com començar, i procurant fer una veu molt amable, m’ha demanat:
–Està bé la teva mare?
Era tan sorprenent que he aixecat els ulls de seguida.
–Què vol dir?
–Que si està bé de salut, vaja, si no està malalta.
–No, no està malalta. Per què?
L’home s’ha neguitejat, tamborinava amb un dit damunt la taula repetidament.
–És que li hem enviat un parell de cartes i no hem obtingut resposta. Teniu la mateixa adreça?
–Sí.
–Doncs no ho entenc.
–Potser, potser el carter s’ha equivocat de bústia –he dit jo per dir alguna cosa.
–Li hem trucat unes quantes vegades i no ens contesta.
–Des de la cuina no se sent el telèfon –l’he justificat.
–Tenim un problema i hem de parlar amb ella.
M’ha deixat de pasta de moniato.
–Quin problema?
Encara s’ha posat més nerviós.
–No hi fa res, són coses d’adults. Jo només volia saber si tot va bé i donar-te una nota perquè l’hi facis arribar personalment.
Benvolguda Sra. Tancredi,
Els rebuts bancaris de la quota cooperativa i del menjador dels seus fills han estat retornats pel banc durant els darrers quatre mesos. Li preguem que passi per secretaria al més aviat possible per posar-se al dia dels pagaments.
En el cas que no respongui als nostres requeriments ens veurem obligats a prendre altres mesures.
Atentament,
L’equip directiu
Malgrat que estava tota sola al lavabo m’he tornat vermella com un semàfor.