Avui sortim d’excursió. Però atenció: és una excursió nocturna. La tieta Rosó ens ha convidat a veure una pluja d’estrelles. El meu pare, l’Òscar, està entusiasmat amb la idea.

–Va, Tània, espavila’t, que perdrem el tren.

–Però, pare, no podem mirar el cel des del balcó? No plouen estrelles al nostre carrer? Em fan mandra les dues hores de viatge!

–Doncs posa-hi una mica de paciència –em fa el pare esbullant-me els cabells.

Abaixo el cap, una mica ensopida.

–És que és molt lluny, papa. A més, no sé ni què és, això de la pluja d’estrelles!

–Ah, no? Doncs vine, que t’ho explico.

El pare em convida a seure. Jo el miro i l’escolto atentament. Ell dibuixa una rodona.

–Mira, Tània. Aquest planeta és la Terra.

–Sí.

–Ara fixa’t: què és això?

–Un cometa?

–Exacte, molt ben vist –em felicita el pare–: un cometa que passa a prop de la Terra.