Per al meu nét, en Nil

 

 

 

 

 

 

 

 

 

M’HAN REGALAT una llibreta.

Vaja, exclamareu, quina caca de regal!

Ja sé que no és de bona educació dir «caca de regal», però és el que direu, i com que és el que direu ja ho dic jo, però ben pensat no ho dic jo, perquè dic el que vosaltres direu.

O el que penso que direu.

I us equivoqueu: no és una caca de regal, perquè és una llibreta molt maca. La coberta és de color blau, del mateix to que quan mires l’horitzó i sembla que el cel i el mar s’ajuntin, que té aquell to tan..., bé, no sé com descriure-ho..., un to de color de cel blau i de mar blau que s’ajunten.

Si no sabeu de què estic parlant podeu fer dues coses:

a) Quan aneu a la platja us ho mireu i així entendreu què vull dir.

b) Tanqueu els ulls i us ho imagineu, que per a això serveix la imaginació, per saber com són les coses quan no les hem vist mai.

A més a més, els fulls són de quadrets i a mi m’agraden molt quan són de quadrets, perquè tinc molt mala lletra i escric sempre tort. Començo bé, però acabo la línia una mica més avall, i com que escric moltes línies, perquè tinc moltes coses per explicar, com més escric més malament em queda el treball. I la mestra sempre m’ho diu: «Mira que tens idees i tens gràcia explicant-les, però quina lletra i quina presentació...»

I l’Anna, que és la nena que seu al meu costat i que sempre m’ajuda a fer la tombarella, perquè és molt bona saltant, fent tombarelles i fent la vertical, doncs l’Anna, quan veu una redacció meva i veu el desastre de la lletra i de la presentació sempre sap trobar-hi coses bones: és com si estigués plovent i bufés el vent de través i les gotes d’aigua anessin cap al costat on bufa el vent.

I les gotes d’aigua, ja ho deveu haver endevinat, són les lletres i les paraules i les frases que escric i quan mires tot el full sembla que plogui.

A mi no m’estranyaria gens que l’Anna acabés sent poeta. Bé, poetessa, que la mestra sempre ens diu que hi ha poetes i poetesses i ella, com que és una nena, serà poetessa. I potser ens casarem, perquè m’agrada molt i jo, m’ho sembla però no hi posaria la mà al foc, també li agrado. Un dia vaig sentir l’àvia Roser que parlava amb la mare i li deia:«Aquestes coses de l’amor es veuen a venir. Jo, a ton pare, el vaig veure d’una hora lluny.» Doncs jo ho veig a venir, això meu amb l’Anna.

Bé, pot ser una caca de regal, però és un regal original, perquè ningú de vosaltres ha rebut mai una llibreta de regal.

Aquesta llibreta me l’ha regalat un veí meu, que és carnisser i té els dits molt gruixuts. La mare diu que són com botifarrons i que els té així de tant tallar carn, que això s’encomana, com la grip. Però jo no sé si m’ho diu de broma, perquè un que toca la trompeta no té pas els llavis com si estigués tocant la trompeta. O sí.

M’estima molt, el veí carnisser, que es diu senyor Mariano, perquè quan vaig néixer es veu que tenia molta pressa per sortir de la panxa de la mare i vaig arribar a aquest món dins la carnisseria. Estava comprant i encara li faltaven quinze dies. Aleshores li va passar una cosa una mica misteriosa: va trencar aigües, i no m’ho feu explicar perquè no sé ben bé què és això de trencar aigües, perquè ja em direu com es pot arribar a trencar l’aigua, i ell va telefonar a una ambulància però jo tenia molta pressa, que ja us ho he dit abans, i quan va penjar el telèfon que tenia a la rebotiga i va anar a ajudar la mare jo ja estava traient el cap per entre les seves cames i el carnisser la va haver d’ajudar com va poder i tot va anar molt bé i vaig sortir sense gaires dificultats, bé, això és el que diu la mare, perquè jo no recordo res de res. Ara bé, del que estic ben segur és que els vaig donar un ensurt de mil dimonis.

Ah, em descuidava el més important, el cordó del melic me’l va tallar el carnisser amb un dels ganivets que feia servir per tallar la carn de xai i un dia me’l va regalar i el tinc a casa, però me’l guarda la mare, perquè és bastant gros i està molt ben esmolat i si el toco podria prendre mal.

Ja veieu que aquest carnisser em fa regals molt originals, perquè a cap de vosaltres us han regalat mai de la vida un ganivet de tallar carn de xai.

Sóc una mica fill del carnisser, ell sempre m’ho recorda, perquè diu que la primera cosa que vaig veure d’aquest món va ser la seva cara d’espant. Si ell ho diu deu ser veritat, perquè jo no recordo res de res.

I ell m’estima, perquè, si no, no em faria regals, que no en té cap obligació. I sempre són regals originals, que ja us ho he dit abans però insisteixo, perquè vull explicar-ho tot molt bé. L’any passat, per exemple, una capsa amb un compàs, que només l’he fet servir una vegada perquè em vaig clavar la punxa que té al dit i vaig dir que valia més deixar-lo tancat dins la capsa i que ja el faria servir quan fos una mica més gran. I fa dos anys, una bossa per guardar-hi la tovallola i el vestit de bany. I en fa tres...

No, no tiro més enrere, perquè sé què esteu pensant: una bona caca de regals, és el que et fa el carnisser.

Però originals... i útils, i això no m’ho podeu negar ni discutir.

Aquesta llibreta té una condició: he d’escriure set raons per les quals m’estimo els meus pares. Ni vuit ni sis. Set. Aquesta és la condició que m’ha imposat el carnisser. I també m’ha dit que no cal que les hi ensenyi, que se’n refia, de mi, i que sap que ho escriuré el millor que sàpiga.

Per tant, cada vespre, abans d’anar a dormir, escriuré un d’aquests motius i si el pare o la mare em pregunten què faig ja em buscaré una excusa. I si és el meu germà el que vol tafanejar li diré que em deixi tranquil i que se’n vagi a pastar fang, que no sé perquè es diu així, però la meva àvia Mercè sempre engega a pastar fang el meu pare, que és el seu fill, quan es posa pesat, que és gairebé sempre, amb què les sabates li fan mal i que vol anar amb sabatilles tant si plou com si neva com si cau un sol de mil dimonis peluts o com si ha d’anar mudat, a un casament, per exemple. I l’àvia li diu: «No sé com t’aguanta, aquesta santa amb qui t’has casat.»

Necessitaré una mica més d’una setmana, perquè el dissabte i el diumenge descansaré, perquè escriure cansa molt i, a vegades, la mestra se n’oblida, com que ella no ho ha de fer, només ho ha de corregir, doncs ens fa escriure uns treballs que són massa llargs i pesats com deu elefants i deu hipopòtams i deu rinoceronts i quan l’hi diem ella riu i diu: «Apa, exagerats, el que us passa és que sempre esteu rondinant.»

Avui començo. Posaré un títol i el pintaré i quedarà molt més bé que si començo sense títol.

El títol és fàcil de trobar, perquè serà com un resum de la raó que escriuré per dir que estimo els meus pares.

Començo i ho escriuré tot en majúscula.