SANT AMUNT DEL RIU era un poble de muntanya. I als afores, després de l’última casa, que era la del pastor Sebastià, hi havia el bosc.

Era un bosc de bedolls tot cobert de falgueres. Però al mig, en una clariana, hi creixia un làrix, un arbre molt alt, de tronc molt gruixut i molt antic, que és l’arbre del follets.

Una nit del mes de juny, dos dies abans de Sant Joan, del bosc en va sortir una llum blanca que primer es va anar tornant groga i després, verda.

Al poble tothom dormia. I això no ho va veure ningú. I ningú tampoc no va veure una mena d’ésser estrany amb cap de pinya que fugia del bosc corrent a grans gambades. L’ésser va entrar al poble i es va fer fonedís.

Al cap de poc, del bosc en va sortir un gos de pèl tan negre i tan espès com la nit més fosca. Era el gos d’atura del pastor Sebastià i el muntaven dos homenets d’orelles punxegudes que discutien amb veus cridaneres:

–Si n’arriba a ser, de brut, l’orinal esquerdat! Ja t’ho deia, que cantes com un grill, Elf-Fred! I ara has despertat el làrix!

Però el follet que es deia Elf-Fred, i era el follet de ca la senyora Adela, no hi va estar d’acord:

–Jo? Jo? –va xisclar–. Has estat tu, Elf-Fons, tros de moixernó estarrufat! Tu l’has despertat amb els teus conjurs de pa sucat amb oli!

Com que era negra nit, ningú no va veure que a l’Elf-Fons, el follet de cal pastor Sebastià, les orelles se li envermellien com dues cireres d’arboç:

–I qui volia ser més ràpid que el vent i més viu que el foc, senyor Elf-Fred de la tifa seca lligada amb un cordill? Doncs si la cara de pinya troba el seu vestit, hauràs begut oli!

Però l’Elf-Fred, més que enfadat, li va contestar xisclant encara més:

–I no era el senyor Elf-Fons del pet de llop emmusteït qui volia ser el follet més poderós i dominar el làrix? Doncs, què et penses que et diran els follets a la gran festa de la nit de Sant Joan? Et penses que et donaran les gràcies per haver convertit la cap de pinyons en la seva princesa?

–Barret de rovelló corcat! Això no passarà si la cara de pinya no troba el seu vestit! –va xisclar l’Elf-Fons.

En aquell moment, el gos va avisar-los que arribaven a la casa del pastor:

–Bub-bub!

I l’Elf-Fons va saltar a terra renegant:

–Escombra sense pèl! Cua pelada d’egua vella! Closca buida de cargol!

Però l’Elf-Fred, dret sobre el cap del gos, tampoc no va callar:

–Pasterada espessa! Drap de la pols foradat! Tros d’abric arnat!

MENTRE ELS DOS FOLLETS es deien els penjaments més variats, el poble de Sant Amunt del Riu dormia. Era tard. Era una nit ennuvolada i fosca. I a les cases, qui no roncava, somiava.

El gos del pastor Sebastià, que es deia Truc, també tenia ganes de roncar i somiar una mica. Però com que era un gos intel·ligent, sabia que si no hi feia alguna cosa, la discussió entre els dos homenets no s’acabaria mai. Així que sense dir ni bona nit, va arrencar cap a ca l’Adela per deixar-hi l’Elf-Fred.

De lluny encara els va arribar la veu de l’Elf-Fons:

–Troooos de tifaaaaa escalivadaaaaa!

I llavors l’Elf-Fred va ordenar al gos tot xisclant:

–Torna cap a cal pastor, Truc! Ara ho veurà, aquell barret d’amanita pudent!

Però en Truc va fer veure que no el sentia i va córrer encara més de pressa cap a ca la senyora Adela.

Quan es va aturar davant la porta, el follet encara rondinava:

–En quina una ens ha ficat el tros de muscaria mastegada! Perquè tu ja ho saps, Truc –va afegir–, la cara de pinya acabarà trobant el seu vestit.

I un cop va haver dit això, es va fer petit, petit, i va desaparèixer pel forat del pany.

EN TRUC va esbufegar. Potser el follet tenia raó i la cara de pinya acabaria trobant el seu vestit. Però com que ja era molt tard i en aquell moment ningú no hi podia fer res, va girar cua i se’n va tornar cap a casa.

Si el gos del pastor Sebastià hagués mirat al final del carrer, potser hi hauria vist una ombra que saltava la tanca de l’última casa, en travessava el pati i, finalment, acostava el seu cap de pinyons a la porta.

A la casa, hi vivia una nena que es deia Lea. Era una nena com qualsevol altra, amb dos ulls, un nas, dues orelles, dos braços i dues cames, i cinc dits a cada mà i cada peu. Tot normal. També tenia uns cabells rinxolats vermellosos i una piga molt petita a la banda dreta del nas. Els rínxols i la piga la feien una mica diferent de les altres nenes, però això també era normal.

I el que encara era més normal és que aquella tarda els seus pares li haguessin dit que tindria un germanet. Això els passa a moltes nenes i a molts nens. I tot i que a ella mai no se li hauria acudit de demanar una cosa així, ningú no hauria dit que allò no era normal.

En aquell moment, la Lea i els seus pares dormien. I de dins la casa no en sortia cap remor. Però la cap de pinyons va arrambar-se a la porta i va poder sentir i veure allò que la Lea somiava.