ESTIC SEGUR que la història que us explicaré tot seguit us semblarà increïble en molts moments. Ja ho sé i no m’estranya pas, perquè és una història plena de viatges a la fi del món, de vents que fan embogir els homes més valents, d’illes perdudes i de nits en blanc sota milions d’estels. A mi, si no l’hagués vista amb els meus propis ulls, si no l’hagués caminada amb els meus propis peus, també m’ho semblaria.

Us puc assegurar, però, que el que llegireu tot seguit és completament cert. Tan cert com que l’aigua del mar és salada i el cel és blau, i que els ulls més negres que he vist en ma vida eren a la cara d’una vella de les Barbados que es deia Dora. Ja sé que encara no em coneixeu, però ja veureu que no dic mai mentides. I si no en dic mai no és pas perquè els meus pares m’ho recomanessin (no els vaig arribar a conèixer), sinó perquè he descobert, després de tractar amb farsants de tota mena, que la mentida només porta maldecaps a una persona: la que la diu. Em podeu ben creure: mai no arribareu enlloc a través d’una mentida, per més bona que us sembli. Tard d’hora apareixerà algú que sap la veritat, i aleshores tindreu tants problemes que us penedireu de no haver-vos mossegat la llengua.

Deixem les lliçons per a més endavant, però. Ara per ara, només us faré un advertiment: si veniu amb mi, haureu d’estar a l’aguait i ser astuts, ja que visitarem indrets perillosos on coneixereu gent no gaire recomanable. Jo us serviré de guia, en aquest viatge, i val més que em feu cas, perquè als llocs on anirem els errors es paguen cars i no es concedeixen segones oportunitats. Abans que res, us donaré un parell de consells que us serviran a tot arreu: un, que a les tavernes no heu de seure mai d’esquena a la porta; i dos, que quan us presentin algú, no heu d’obrir mai la boca abans que ell. És millor deixar que l’altre parli una bona estona fins que ja no sàpiga què dir. Aleshores es fa un silenci incòmode i, al cap de no gaire, si aconseguiu estar callat una miqueta més, l’altre us dirà alguna cosa important, algun secret que podreu fer servir més endavant. Això és perquè els pirates detesten el silenci. Són paios busca-raons i sorollosos, i no els agrada de rumiar gaire.

Perquè (m’he descuidat de dir-ho?) això és una història de pirates. Amb vaixells, pegats a l’ull, cames de fusta, tresors amagats i tota la pesca.

Ja ho sé, ja ho sé! Ara em direu que ho heu sentit milers de vegades, tot això! Doncs us puc assegurar que no. Aquesta serà, sens dubte, la història de pirates més estranya que sentireu. Encara que visquéssiu mil anys i recorreguéssiu el Carib fins al darrer port, escoltant tothom que tingués alguna cosa per explicar no sentiriu res que s’hi assembli. Us ho puc ben jurar, això.

Mai no ha existit un capità com en Barracuda ni hi ha hagut una altra aventura com la nostra, i ningú no us la podria explicar més bé que jo, que hi vaig ser des del començament.

El començament... Sí... Tot plegat va començar... justament així.

•1

–MALEÏTS PESCADORS DE SECÀ! I vosaltres us feu dir pirates? –va cridar del pont estant el capità Barracuda–. Us ben juro que a qui abandoni el seu lloc el penjaré de l’arbre de mitjana pels polzes!

Tota la tripulació del Creu del Sud va encongir-se de por dins de les botes. En Barracuda era un pirata que temien els mateixos pirates. Era llest, despietat i presumia de no tenir amics. Tenia tota la cara plena de cicatrius i li faltava la mà esquerra. Al capdavall del braç hi duia un ganxo enorme i rovellat. Ningú no havia gosat mai preguntar-li on l’havia perdut, la mà, cosa que havia donat peu a nombroses llegendes.

–Però, capità... –va gosar dir en Nuño, un vell espanyol que havia solcat els set mars–. Ja fa més de deu dies que naveguem i no hi ha ni rastre de la maleïda illa de Kopra. Els homes comencen a dubtar que existeixi. Potser hauríem de girar cua...

Els pirates van posar-se a vociferar, protestant i maleint en castellà, en portuguès, en holandès i en anglès. Es van sentir tantes paraulotes en tants idiomes que no podríem pas escriure-les aquí.

–Per tots els diables del mar! –va bramar en Barracuda, clavant un cop de ganxo al timó–. Si no pareu de cridar, us engegaré a nedar amb els taurons! Us dic que existeix, l’illa! I que és davant mateix de les vostres nàpies llardoses! Aquest vaixell arribarà a Kopra encara que l’hagi de portar jo mateix! El que no vulgui venir, ja se’n portar tornar nedant a Maracaibo! No penso tolerar cap motí a bord!

En aquell moment, en Dos Queixals va cridar des de dalt del pal major:

–Terra a la vista! Allà, a babord! Sí! Terra!

Per un moment va haver-hi un silenci tan profund que s’hauria pogut sentir caminar un escarabat.

–Deixeu anar la major! –va dir cridant el capità Barracuda–. Als vostres llocs, sardines maleïdes! –I tots els pirates van començar a córrer amunt i avall com si s’haguessin trastocat.

Entre ells, un noi amb la cara pigada, els ulls verds i el cap ple de rínxols vermells estirava les cordes que deixaven anar la vela. Era jo. Tenia uns onze anys i en feia tres que formava part de la tripulació. En Nuño m’havia recollit en un port de la Hispaniola, on em van abandonar a la ventura ja ni recordo quan, i els altres m’havien deixat quedar-me.

Al principi vaig netejar peix, vaig ajudar a la cuina i vaig fregar la coberta. Sense dir ni piu. Per això, finalment, aquells homes van començar a tractar-me amb alguna cosa semblant a l’afecte (a l’estil pirata, ja m’enteneu: calbots, estirades d’orelles i clatellades a traïció). De mica en mica, van avenir-se a ensenyar-me coses de l’ofici. Ningú no sabia el meu nom d’abans, ni jo mateix me’n recordava, de manera que em van dir Guspires (perquè era pèl-roig) i ja no en vam haver de parlar més.

Així doncs, si de cop i volta llegiu «vam desembarcar» o «vam entrar a la batalla», no penseu que exagero o que menteixo. Hi vaig ser de debò.

No ens desviem de la història, però. Ja arribàvem.

L’illa de Kopra, com havia dit en Barracuda, no era gran cosa més que un muntet pelat de sorra al mig del mar. Hi vam acostar el vaixell fins que la quilla va fregar el fons i aleshores vam arriar els bots. Hi vam pujar i, amuntegats com els pèls d’una barba, vam remar fins a la platja.

Cinquanta-tres pirates vam desembarcar a l’illot aquell, i us puc ben dir que gairebé va quedar ple a vessar. No hi havia lloc ni per caure si ensopegaves. El capità ens va manar que ens col·loquéssim al voltant de l’illa, i va deixar molt clar que havíem de tenir els peus ficats a l’aigua, si més no fins als turmells. Així ho vam fer i, tot seguit, en Barracuda va començar a caminar a grans gambades comptant els passos: dos al sud, deu a l’est, cinc al nord, dues tombarelles completes sobre l’espatlla esquerra i dos salts cap enrere a peu coix. En Boasnovas, a qui anomenàvem el Portuguès i el Borni (perquè era totes dues coses), va tenir la temptació de riure-se’n, però es va contenir. No era moment de fer bromes.

–És aquí! –va indicar el capità, marcant a terra una ics amb el ganxo–. Aquí mateix! Comenceu a cavar!

Vam haver de fer torns. Mentre dos cavaven, uns altres dos empenyien cap al mar la sorra que treien del forat. No hi havia lloc per a més. Ningú no es pensava que una illa tan petita pogués ser tan fonda, però van caldre set torns de dos homes per tal que, finalment, una de les pales xoqués amb alguna cosa dura, i l’esforç de cinc per treure-la del clot.

Era un cofre enorme i negre que pesava com si tingués dins les Antilles Holandeses. Cinquanta-dos parells d’ulls (més un del borni) s’hi van clavar al damunt. Si el pirata Barracuda deia la veritat (i ningú, mai, no l’havia enxampat dient una mentida), aquell dia tots aquells homes es farien fastigosament rics, tant com per deixar per sempre aquella vida de rondar pels mars. O qualsevol altra cosa. Ja que a l’interior d’aquella capsa de fusta fosca hi havia el famós tresor d’en Phineas Krane, el pirata més antic dels mars del Sud. I estava enterrat allà perquè, com sabia tothom, en Phineas Krane havia mort durant l’abordatge d’un vaixell holandès, justament quan es disposava a retirar-se per gaudir de la vellesa. Molts havien cercat el tresor d’ençà d’aleshores, però només l’astut Barracuda s’havia cregut aquell vell boig que, en una presó de l’illa de Tortuga, cridava a tota hora que ell sabia exactament on parava el tresor d’en Krane.

–Que em rosteixin amb greix de porc! –va exclamar amb un gran somriure en Nuño l’Espanyol–. Deia la veritat! Aquell vell maleït de Tortuga deia la veritat! El tresor d’en Phineas Krane!

Es va armar una cridòria monumental. Tots vociferaven «visques» a en Barracuda i deien «Hurra!» i «Bravo!». Aleshores, el capità en persona, fent palanca amb el ganxo, va fer saltar el forrellat del cofre i en va obrir la tapa feixuga amb un grinyol de rovell.

Si hagués passat algú en aquell moment, hauria vist la colla de pirates més sorpresos del món, amb les boques i els ulls més esbatanats del món: cinquanta-tres pams de nassos, vet aquí el que hauria vist!

Allà, al fons del bagul enorme, hi havia... un llibre! I ja està! El tresor d’en Phineas Krane, un maleït llibre!

–Algú sap llegir? –va preguntar fluixet en Jack el Coix.

Ens vam mirar entre nosaltres.

–Daixò... Jo... Una mica –va respondre el vell Dos Queixals, tot agafant el llibre. El va mirar fent força, com si li haguessin de sortir els ulls de les òrbites, i va llegir a bots i empentes:– «La meva... vi... da de pira... ta. D’en Phi... Phineas John... Johnson Kra... ne».

En aquell moment, en Barracuda ja estava vermell com un pebrot.

–Un llibre...? Tants anys buscant un maleït llibre? –Els botons de la jaqueta semblava que li estiguessin a punt de petar.

–Sí, capità, però un llibre escrit per ell –va xiuxiuejar en Nuño–. N’hi ha que es fan rics així, segons diuen...

Aleshores, el pirata Barracuda va tenir allò que es diu un atac com Déu mana. Va començar a córrer com un boig, tot i que gairebé sense moure’s de lloc, perquè, com ja hem explicat, l’illa era minúscula. Semblava que l’atacaven milers de formigues invisibles. I els seus homes es van dividir a parts iguals entre els que ploraven pel tresor i els que es morien de riure pels escarafalls del capità.

•2

EL VIATGE DE TORNADA a Maracaibo va ser terrible. Ningú no gosava badar boca. Va ser la travessa més silenciosa que es recorda a bord d’un vaixell pirata, que és un lloc silenciós fins i tot de nit. Ja que (deixeu-me que us digui una cosa que no explica gairebé cap llibre) els pirates ronquen escandalosament. I tant! Si aconseguiu dormir una nit sencera envoltats d’aquests paios, us ben asseguro que ho podreu fer fins i tot als budells d’un volcà furiós.

Doncs així navegava el Creu del Sud, com si tota la tripulació hagués desaparegut o mort. Era divertit i tot de veure homes grossots com muntanyes caminant amb molt de compte, gairebé de puntetes, per no fer gens de soroll a la coberta. En John la Balena va rebre més d’un calbot en aquests primers dies. No cal dir, però, que és difícil de ser sigil·lós quan peses cent-cinquanta quilos i fas més de dos metres.

Vet aquí com n’estava, d’enrabiat, el capità Barracuda. La primera setmana després d’allò de Kopra, només se’l sentia renegar en turc (idioma matern, que feia servir raríssimes vegades) i passejar d’una banda a l’altra a la seva cabina. En Boasnovas, que era cuiner a més d’artiller, li duia el menjar amb un nus a la gola; obria una miqueta la porta, deixava el plat a terra i tancava ràpidament. Tal com es fa amb les feres.

Va haver-hi un silenci terrible d’un parell de dies a la cambra del capità. I a continuació, un matí, de cop i volta, en Barracuda va pujar finalment a coberta tirant per terra un munt de plats.

–Què diables passa aquí? Maleïts ganduls! Fa un dia que hauríem d’haver arribat a Maracaibo! Nuño! On para en Nuño?

Tots els pirates van assenyalar l’Espanyol, que en aquell moment pujava de la bodega, i que va quedar petrificat amb la corda que havia anat a buscar a les mans.

–Què..., què passa? –va quequejar mirant els seus companys.

–Passa que aquí no treballa ningú, així que em giro d’esquena –va replicar en Barracuda abaixant molt la veu–. Passa que anem amb un dia i mig de retard! Vet aquí el que passa!

–Però, capità... És que no fa vent i...

–Excuses! És l’única cosa que sabeu fer bé! Posar excuses! Si no fa vent, bufeu! Vull arribar a Maracaibo com més aviat millor! –Va fer un pas i va trencar uns quants plats.– Que algú netegi tot això!

I va tornar a ficar-se a la cabina ventant un cop de porta. Vés a saber si va ser per no destorbar encara més el capità, però quan va començar a pondre’s el sol, per fi es va girar vent, les veles es van inflar i el vaixell va agafar velocitat. Agrupats a la proa, els homes parlaven en xiu-xius provant d’esbrinar els plans d’en Barracuda. Com que jo hi era, us puc ben dir que tots s’equivocaven.

Ningú no sabia a què treia cap tanta pressa per arribar a algun lloc, francament. Durant anys, el capità havia buscat aquell tresor sense parar. Fins i tot s’havia deixat capturar a Tortuga per tal d’estirar la llengua al vell de qui li havien parlat casualment en una fonda de San Juan. Molts d’aquests pirates, que el seguien des de feia anys, actuaven empesos per la fe cega que tenia en Barracuda de trobar el tresor perdut d’en Krane. I a hores d’ara aquells homes anaven a tot drap en direcció a Maracaibo, sense cap més pla que atracar al port i beure’s unes quantes gerres de rom. Estaven més que desorientats.

Quan per fi vam albirar els llums del port, ja era negra nit. El capità, com si l’haguessin avisat, va sortir de la cabina i en dues gambades va pujar al pont, va engrapar el timó i va dirigir la maniobra d’atracament.

Els molls estaven deserts i, lluny, a la ciutat, amb prou feines se sentien un parell de borratxos i algun gos que bordava. Com sempre, en John la Balena va saltar a terra amb una agilitat sorprenent per a algú de la seva mida i va lligar la maroma feixuga de proa. Els homes estaven contents de trepitjar terra ferma, després de passar gairebé vint dies fent batzegades al vaixell com grills en una capsa. Ara bé, quan el primer va posar el peu a la passarel·la per desembarcar, en Barracuda va prendre finalment la paraula, agafat com estava al timó, amb una veu alta i clara.

–Bé! –Només de sentir-ho, tots es van quedar palplantats i van girar-se cap al pont.– Aquesta tripulació queda dissolta. A partir d’aquest moment, us allibero del vostre compromís amb mi. Podeu anar pel món rient a costa meva, no us ho retrauré pas. Només hi haig d’afegir una cosa més: tant de bo que el maleït Phineas Krane es podreixi a l’infern! I ja podeu marxar, ara.

Tots aquells homes, vinguts de molts llocs diferents, amb històries diferents i maneres de pensar diferents, van quedar-se igual d’estupefactes. I tots devien pensar el mateix que jo: «Què diables faré a partir d’ara?». En Nuño mirava en Dos Queixals, en Dos Queixals mirava en Boasnovas, en Boasnovas mirava l’Erik el Belga, i en John la Balena, que pujava a bord en aquell mateix moment, ens va veure les cares i va dir:

–Què passa?

–Que ens fa fora –va contestar a mitja veu el Belga, un paio alt, fort i calb, però (com per compensar-ho) amb un enorme bigoti pèl-roig.

–Ens fa fora, qui? A on ens fa fora? –va titubejar en John.

–Al carrer –li va respondre en Boasnovas–. A terra, vaja... Que ja no som la tripulació del Creu del Sud.

Es va sentir un sospir conjunt i va haver-hi una abaixada d’espatlles general. Però la Balena encara no ho entenia.

–Es pot saber què hem fet? Què diables hem...?

–És per culpa del tresor –va dir en Malik l’Africà, des del fons–. Perquè no el vam trobar.

–Que sí que el vam trobar! Oi? Era ben bé al lloc que havia dit el capità.

–He dit que sortiu del meu vaixell! –va bramar en Barracuda, i en un tres i no res vam ser tots al moll.