reading

Em dic Sebastià Vallbona, tinc onze anys, i ara mateix un lleó gegantí em corre al darrere.

M’empaita.

No és un lleó qualsevol.

És un lleó africà famosíssim que té nom i tot: es diu Emperador.

Es veu que l’hi van posar després d’haver devorat més de cent gladiadors.

Està a punt de tirar-se’m a sobre i fer-me miques.

El lleó duu uns guarniments d’or a les potes i té una crinera molt llarga.

Mentre m’empaita, esbatana la boca i gruny, ensenyant uns ullals enormes.

Corro com un esperitat, procurant que no m’atrapi.

Milers de persones criden i riuen al meu voltant.

–Bravo!

–Corre, corre!

–Vinga, estranger!

Estic fent voltes al mig d’un circ romà molt gran que s’anomena circ August.

Per als qui no ho sàpiguen, un circ romà és com un estadi amb grades. I amb una pista circular de sorra al centre. Els antics romans hi celebraven curses de cavalls, lluites de gladiadors i altres espectacles.

Com per exemple un dels seus favorits:

Lleons contra humans.

És un espectacle molt senzill.

Com indica el seu nom, consisteix en un grup de persones que han de lluitar amb lleons de debò.

Els deixen anar tots junts al mig del circ i que cadascú se’n surti com pugui.

Han de lluitar fins que un dels dos bàndols liquida l’altre.

Normalment guanyen els lleons, i sembla que als espectadors els agrada molt.

A mi no em sembla gaire bona idea, francament.

Aquesta tarda soc una de les persones que s’ha d’encarar amb els lleons.

Em poso bé les ulleres i continuo corrent amb totes les meves forces.

L’Emperador m’estalona.

Li noto l’alè molt a prop.

El públic crida el seu nom per animar-lo:

–Emperador! Emperador! Emperador!

Si m’atrapa, em pot devorar d’una sola queixalada. Té unes barres gegantines.

Estic esgotat de tant córrer.

Ja no puc més.

Veig una cosa al meu davant, un objecte metàl·lic: un escut abandonat a la sorra.

El lleó gruny, està a punt d’atrapar-me.

Em tiro a terra, desesperat, cap a l’escut enorme. L’aixeco amb totes dues mans.

En aquell moment, el lleó se m’abraona amb les urpes i els ullals afilats...

Em giro i em tapo amb l’escut.

I l’Emperador s’encasta a l’escut que acabo d’aixecar!

Rebota i cau a terra amb una terrible esclatarada.

Jo tremolo sota l’escut, però resisteixo.

La gentada es posa dreta a les grades i aplaudeix, enfervorida.

Estan entusiasmats.

Ha estat una bona maniobra, ho reconec.

L’alegria em dura poc, però.

En un tres i no res, el temible Emperador es torna a posar dret. Sacseja el cap. Es refà de la trompada i es disposa a atacar-me un altre cop.

Em clava els ulls ferotges. No sembla que tingui gaire bones intencions.

Potser podré defensar-me una altra vegada amb l’escut.

No ho veig gaire clar, però.

El lleó obre la boca i deixa anar un grunyit esgarrifós que fa retrunyir les parets de pedra.

–ARRRRRGGGGGGGGGGG!

Em sembla que en ma vida no he estat més espantat.

M’empasso la saliva, llenço l’escut i faig l’única cosa que se m’acut en una situació així: arrenco a córrer.

Els crits i les rialles dels espectadors redoblen.

Saben que s’acosta el final.

Ja senten l’olor de la sang.

Provo de fugir amb penes i treballs.

L’Emperador m’atrapa en quatre gambades i em passa volant per damunt.

Es gira i em talla el pas.

M’aturo al seu davant.

Ens mirem.

Al circ es fa un silenci absolut.

Milers de persones ens contemplen, esperant que el lleó em clavi una urpada, una queixalada o el que sigui.

Ara sí que no tinc escapatòria.

En aquell moment, enmig del silenci, un soroll crida l’atenció de la fera.

És un so que conec molt bé.

És possible?

És el meu telèfon mòbil!

Em truca algú.

El lleó queda desconcertat. Mai de la vida no ha sentit res semblant. Igual que els milers d’espectadors. A l’Imperi romà no existien els telèfons, per descomptat, i encara menys els mòbils.

Em fico a poc a poc la mà a la butxaca dels pantalons.

I en trec el telèfon tronat Sephorosa 9.0.

Increïble.

Està sonant!

Allà al mig.

Miro la pantalla i hi veig un número desconegut.

Per fi contesto, després de deixar-lo sonar unes quantes vegades.

–Digui?

–Tià? Es pot saber on pares?

–Però qui és? –pregunto.

–Que qui soc... Que no em coneixes? Soc el teu professor de matemàtiques de l’escola, i també el teu tutor, el senyor Anselm... Fa tres mesos que has desaparegut i no contestes les trucades... Et sembla bonic?

–Bona tarda, senyor Anselm –dic–, és que ara mateix estic una mica enfeinat.

–Ni se t’acudeixi de penjar! –exclama ell–. On s’és vist! No vens a l’escola i desapareixes sense donar explicacions. Això no pot quedar pas així, jovenet.

M’adono que la gentada que ocupa les grades del circ August escolta la conversa mentre m’observa amb els ulls esbatanats.

Fins i tot l’Emperador sembla atònit a la vista del telèfon mòbil.

–Perdoneu –provo d’explicar–, és el meu professor de matemàtiques... de l’escola... el posaré en mans lliures perquè el pugueu sentir més bé...

Engego la funció de mans lliures.

–Digui, senyor Anselm...

–Però què vols que digui? A què jugueu, si es pot saber?

En sentir la veu que surt del telèfon, els espectadors prorrompen en murmuris de perplexitat.

El lleó fa un altre pas cap a mi.

I encara un pas més.

Em quedo ben quiet, sense bellugar ni un múscul.

Sento el senyor Anselm a l’altra banda de la línia telefònica.

–Sebastià Vallbona? Que encara hi ets? No se’t deu haver acudit de penjar, oi? Però què són aquests sorolls...?

Estic a punt de contestar al senyor Anselm, però el lleó fa un altre rugit. Em sembla que està a punt de devorar-me.

Decideixo no fer ni dir absolutament res.

L’Emperador obre la boca enorme.

Se m’acosta molt.

I d’una mossada...

Engoleix el telèfon mòbil!

Un ooooooooooooooooh recorre la grada.

Però no s’acaba aquí, la cosa.

El lleó torna a obrir la boca.

I de l’interior en surt una veu:

–No t’ho penso repetir pas, Tià! Contesta ara mateix!

Abans de continuar, valdrà més que expliqui com he arribat fins aquí.

No visc pas a l’època de l’Imperi romà, jo.

Ni vaig cada tarda al circ August.

En realitat, soc d’un poble de la província de Barcelona: Badia del Vallès.

El que passa és que...

Ho diré sense embuts:

He viatjat a través del temps.

Ja sé que pot semblar una mica estrany.

Però és la veritat.

Ni jo mateix no ho acabo d’entendre.

Va ser un dia que vaig anar al supermercat més gran del barri, que es diu Dues Torres, acompanyat del meu pare, els meus germans i les meves veïnes. I mentre en sortíem amb unes bicicletes que acabàvem de comprar, de cop i volta ZAS.

Es va girar una tempesta amb llamps i trons.

Tot va passar molt de pressa i, sense saber com, vam entrar en un forat negre i vam caure en el buit.

De seguida vam aparèixer en un poblat de l’Oest, on vam viure un munt d’aventures.

Al cap de poc hi va haver una altra tempesta i vam viatjar a un regne de l’edat mitjana, on va anar de poc que una colla de dracs no ens liquidés.

Ja ho sé, és una cosa increïble que no té lògica. Però és la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Tot això que ens ha passat, de viatjar a través del temps i l’espai, està relacionat amb les tempestes elèctriques i els llamps. Però encara no acabo d’entendre’n el com ni el perquè.

El cas és que el meu pare, que és el Sebastià, i el meu germà Santi, la meva germana Susanna, la meva veïna Maria del Carme, la seva filla Maria i jo mateix, anem fent salts en el temps i apareixent en llocs i èpoques diferents.

Espero que tard o d’hora puguem tornar a casa.

Trobo a faltar moltes coses.

Fa uns quants dies, mentre provàvem de trobar el camí de tornada, vam tornar a ficar-nos sota una altra tempesta i ZAS.

ZAS vol dir un altre forat negre.

Aquesta vegada anàvem tots a cavall.

En fi, tots llevat de ma germana petita, que anava dalt d’un estruç. Ja sé que tampoc no és una cosa gaire normal, que una noia cavalqui un estruç, però és que res del que ens passa últimament no és gaire normal.

Anàvem tots sis al galop, sota el cel negre cobert de núvols, empaitant una tempesta, quan de sobte ens va caure un llamp molt a la vora.

Tot va quedar il·luminat.

El terra que trepitjàvem va desaparèixer de sobte.

Vam entrar en una mena de buit sense fons.

Vam caure.

I vam continuar caient...

Fins que tot d’un plegat...

Vam aparèixer al mig d’una vall enorme, sota la claror del sol.

Al voltant no es veia res més que la terra desèrtica i uns turons.

–On som? –va demanar la Maria del Carme.

–Hummmmm –va replicar el pare, fent córrer els ulls per l’horitzó–. Diria que..., pel color del cel... i per aquesta terra tan seca..., em sembla que podríem ser a qualsevol lloc, francament.

La Maria i jo érem dalt d’un cavall blanc molt gros. Ella se m’agafava a la cintura i jo tenia les regnes a la mà.

Ara que havia après a muntar, em semblava la cosa més guai del món. Quan tornés a Badia, si és que mai hi tornàvem, potser podria ensenyar-ne als meus companys de l’escola. Tot i que, ben mirat, a Badia del Vallès no hi ha gaires cavalls, que diguéssim.

–A quina època hem viatjat, aquesta vegada? –va preguntar la Susanna, arrapada al coll de l’estruç.

–Guaiteu! –va exclamar el pare, assenyalant un ocell que volava per sobre dels nostres caps amb les ales esteses–. És preciós! Quines ales més grosses, i quin bec més maco i vermell! I sí que... si que passa a prop...!

En un batre d’ulls, l’ocell es va abraonar sobre el pare, que va mirar de protegir-se amb totes dues mans.

–Auxili! M’ataca un ocellot! –va cridar.

–Vinga, Sebastià, no siguis exagerat –va dir la Maria del Carme–. Segur que només vol jugar... Ocellet, vine aquí, maco...

Dit i fet.

Aquella au es va abatre aleshores sobre la Maria del Carme, tot obrint les ales i ensenyant dues potes amb unes urpes d’allò més punxegudes.

–Aaaaaaaaaaaaai, que m’ataca! –va cridar ella.

I de l’ensurt va caure del cavall.

–Que t’has fet mal? –va preguntar el pare, espantat–. És que no et pots fiar pas de les aparences...

L’ocell va tornar a remuntar el vol.

I aleshores el terra va començar a tremolar.

Era un soroll espantós.

Trontollava tot.

–És un terratrèmol? –va preguntar la Maria.

–Un huracà?

–Un altre forat negre?

Res de tot això.

Eren...

Sis mil soldats romans caminant tots alhora!

Una legió romana completa, amb els escuts, els cascos i les llances!

Van aparèixer a dalt del turó, amenaçadors.

Avançaven en formació, a grans gambades fermes, tots alhora.

PLAM

A cada pas, la terra tremolava.

Venien de dret cap a nosaltres, que no gosàvem bellugarnos.

Darrere d’ells, dalt d’un gran cavall negre, va aparèixer el que semblava el capitost: un home amb una mena d’armadura de plaques d’acer i un casc guarnit amb plomes vermelles enormes. Tenia un nas de lloro descomunal; feia l’efecte que et podia atacar i tot, amb aquella nàpia.

L’escortaven una dotzena de genets armats fins a les dents. Un que duia una barba negra i espessa va dir a crits:

–Deixeu pas a la legió romana! Agenolleu-vos davant l’insigne cònsol Flavi Pius Galba Cassi Septimi Vitel·li, per altre nom el Falcó de Roma!

Ens vam mirar sense saber ben bé com reaccionar.

–Què fem? –vaig preguntar en veu baixa–. Ens agenollem?

–Jo no em penso agenollar davant del nàpies aquest –va replicar ma germana petita–. Per més soldats i noms que tingui.

Sense deixar d’avançar cap a nosaltres, el cònsol va aixecar el braç, i l’ocell que havia atacat el pare feia un moment, va anar directe a posar-se al braçalet de cuir negre que duia. En veure’ls junts, era evident que aquella bèstia i el cònsol s’assemblaven força.

Vaig entendre que era un falcó.

Els milers de soldats continuaven acostant-se amb passos contundents.

PLAM

El de la barba va desembeinar l’espasa i va tornar a cridar:

–Agenolleu-vos davant el Falcó de Roma o prepareu-vos per morir!

El pare ens va dir:

–Au, vinga, tots de genolls, que encara ens ficarem en un embolic.

–Ai, Sebastià! Em sembla que cada cop la cosa va pitjor, amb tot això dels viatges pel temps! –va lamentar-se la Maria del Carme.

El meu germà Santi va remugar alguna cosa, i es va agenollar a contracor.

–Doncs apa, a terra –va dir la Maria del Carme, baixant del cavall–. Quin remei.

En un tres i no res estaven tots agenollats.

Tots llevat de mi.

Fins i tot ma germana Susanna.

–Però que no deies que no et volies agenollar, tu? –vaig fer.

–Sí, d’entrada no ho volia fer... –es va excusar–, però si cal triar entre agenollar-se o morir, la cosa està molt clara.

Jo era l’únic que continuava dalt del cavall.

–Tià, ara no és el moment de fer el valent –em va dir el pare, tot nerviós–. Baixa ara mateix.

–Que no és això –vaig protestar–. És que se m’ha enganxat el peu.

Era la veritat.

No tenia cap intenció de desobeir els romans, i no m’importava gens ni mica agenollar-me davant del cònsol.

Però és que no ho podia fer!

Se m’havia enganxat el peu a la corretja del cavall i no podia desmuntar.

Els qui no s’hi hagin trobat mai poden pensar que no n’hi ha per tant. Però no és tan senzill com sembla, baixar d’un cavall enorme amb un peu enganxat a la brida, o com es digui.

Els milers de soldats ja eren molt a la vora. Els teníem pràcticament a sobre.

Es van aturar tots alhora, a pocs metres de nosaltres. En perfecta formació. Van sonar trompetes. I, a l’acte, diverses columnes de soldats van obrir-se per deixar passar els genets.

Al capdavant de tots hi anava el cònsol, amb el falcó arrapat al braçalet.

El pare, de genolls, va dir:

–Ave, senyor Falcó. Som els Vallbona de Badia del Vallès, i aquestes d’aquí, unes veïnes.

El cònsol ens va mirar tot sorprès, com si fóssim d’allò més rarots.

Al seu costat, el soldat barbut va grunyir.

–Agenolleu-vos tots! –va exclamar–. Esteu en presència del cònsol Flavi Pius Galba Cassi Septimi Vitel·li! I davant de la poderosa Legió del Falcó, invencible en dues-centes vint-i-dues batalles! De genolls, he dit!

Reconec que feien molt de respecte, aquells genets i els milers de soldats que els acompanyaven.

–Perdoni –vaig murmurar–, jo em posaria de genolls amb molt de gust, però és que se m’ha enganxat el peu.

–Com goses desafiar el poder dels déus i del Falcó de Roma? –va preguntar tot esfereït el soldat, amb l’espasa desembeinada a la mà.

–Si no desafio pas res, jo –em vaig defensar–, és la corretja aquesta que no...

–Silenci! –va bramar–. O et travessaré amb la meva espasa!

Aleshores, el cònsol li va fer un signe amb el cap, o més aviat amb la nàpia descomunal.

–Au, vinga, Gaius –va dir, altiu–. No et posis així, que només és un marrec espantat.

Després em va mirar de dret i va afegir:

–No l’hi tinguis en compte, noi. Aquí on el veus, el Gaius és un centurió molt valent, però el perden les maneres.

–No passa res –vaig respondre–, li prometo que em posaria de genolls ara mateix, si pogués.

–Ja t’hi posaràs, no t’hi amoïnis –va dir ell–. No espatllem ara un magnífic dia de cacera.

–Ah, que bé –vaig dir–. I què cacen, vostès? Perdius, conills...?

En sentir-me, tots els soldats van esclatar a riure alhora.

Pel que sembla, aquells homes ho feien tot de manera sincronitzada: caminar, aturar-se, riure.

El cònsol va tornar a moure el nas i les riallades van parar en sec.

–Res d’això, marrec –va dir–. Cacem... esclaus!