A la Marta
QUAN els altaveus del parc d’atraccions anuncien l’hora de tancar, la Maria i l’Eloi s’acosten a la sortida sense pressa. No tenen ganes de marxar. S’ho han passat molt bé. Durant tot el dia, han anat d’una punta a l’altra del parc. Del vaixell pirata i l’aeromàgic al castell de la por i les muntanyes russes; de l’avió i el tobogan d’aigua a l’huracà i la sala dels autòmats. Voldrien allargar-ho una mica més, però la dona de la megafonia no para de parlar. Els segueix amb la seva veu metàl·lica: «Hem arribat a les deu del vespre. En aquest moment queden tancades totes les atraccions del parc. Desitgem que hagin passat un bon dia i esperem tornar a veure’ls ben aviat. Bona nit.»
Anant cap a la porta principal, on s’han de trobar amb els pares, l’Eloi i la Maria creuen la sala de jocs. Les màquines de marcians i els cotxes de carreres reposen després d’un dia molt llarg. La Maria i l’Eloi veuen el coet. Han provat de pujar-hi un munt de vegades, però sempre hi havia molta cua, massa per esperar-se i perdre temps. Ara no hi ha ningú. El coet és de color blanc amb dues ratlles verdes i quatre lletres vermelles. HOAX. L’Eloi i la Maria es miren i, sense pensar-s’hi gens ni mica, s’hi apropen i entren.
–Quina sort, crec que em queda una moneda!
La Maria busca dins de les butxaques dels pantalons.
L’Eloi ajusta la porta i vigila per una de les finestres del coet.
La sala continua buida.
–No ens ha vist ningú.
El coet sembla de debò. Té dos seients, dues palanques de control i molts pilots que s’encenen i s’apaguen.
–Ja la tinc!
La Maria aixeca la moneda i busca el forat per pagar. El troba sota d’un petit rètol groc. «2 euros.»
L’Eloi la mira amb un somriure d’orella a orella.
–Em pensava que hauríem de marxar sense fer un volt per l’espai. Diuen que sembla de veritat.
Es treuen les motxilles i seuen.
Després d’uns instants de silenci, una veu comença a comptar.
–Deu, nou, vuit…
La Maria i l’Eloi frisen per enlairar-se.
–Set, sis, cinc...
Un brogit de motors omple la cabina. Com més va més eixordador.
–Quatre, tres, dos, u...
El coet tremola com una rentadora a l’hora de centrifugar.
–Zero!
La remor creix.
L’Eloi i la Maria es tapen les orelles.
Un blau molt intens brilla darrere de les finestres, mentre els edificis, els camps i les autopistes s’allunyen i es fan més i més petits. Tot plegat els recorda la sensació de volar amb avió, però molt més de pressa i sorollós.
L’Eloi fa uns ulls com unes taronges.
–Quina passada!
La Maria es mareja. Nota l’estómac a la gola.
–Vols dir que això no corre massa?
De sobte, després d’una mena de tro, el coet accelera encara més. L’aire espurneja com el reflex del sol en un mirall. Una pressió impossible d’aguantar els esclafa contra els seients, els clou les parpelles, els deixa gairebé sense respiració. Fa una calor insuportable.
Durant una bona estona, la Maria i l’Eloi perden el món de vista.
Després, res. Només silenci. Un silenci fosc com l’entrada d’una cova.
LA MARIA triga a obrir els ulls. El cap li dóna voltes i encara es nota l’estómac fora de lloc.
–Què ha passat?
Ningú no respon. L’envolta una calma tensa.
L’Eloi encara dorm. Plàcidament.
La Maria el sacseja.
–Ep, Eloi, desperta. No és hora de dormir.
La Maria té por que els pugui trobar algú del parc. Pensa que amb tot l’enrenou d’espetecs i d’espurnes no seria gens estrany. Les vegades que s’han apropat al coet per controlar la cua no ha succeït res de tot això. Ni trons ni focs d’artifici. Tampoc no han vist ningú que en sortís marejat. «Ben segur que no els agradarà trobar-nos aquí dins. Encara diran que ho hem espatllat nosaltres.»
La Maria torna a sacsejar l’Eloi. Ara més nerviosa.
–Va, espavila’t, hem de sortir d’aquí.
L’Eloi obre els ulls a poc a poc, com fent un gran esforç, i la mira sense entendre res.
–On som?
Per les finestres poden veure un cel negre i ple d’estels. El mateix cel del planetari o de les pel·lí-cules d’aventures espacials. Només hi falta algun cometa amb una llarga cua de foc o alguna nau brillant. Tot sembla que es mogui a càmera lenta.
L’Eloi no s’ho acaba de creure.
–Per ser un vídeo…
La Maria s’impacienta. S’aixeca i es posa la motxilla.
–Sí, però hem de tocar el dos. Tot això ha fet massa xivarri.
L’Eloi, bocabadat, no l’escolta.
–...és força real. Sembla que es pugui tocar.
La Maria prova d’obrir la porta. No pot. Ho prova de nou.
–La porta s’ha encallat.
L’Eloi ho intenta, però tampoc no pot fer-hi res.
–Haurem de demanar ajuda.
Mira per la finestra. La sala de jocs ha desaparegut. Ni màquines de marcians ni cotxes de carreres. Pertot arreu només un cel negre i ple d’estels.
–Quina passada!
L’Eloi no pot apartar els ulls de l’espai sense fi que els envolta.
La Maria nega amb el cap i, força a contracor, també enganxa el nas al vidre.
–Però això no pot ser... Algú ens vol fer creure que hem sortit volant.
Tot i que no sap per què, la Maria està convençuda que d’un moment a l’altre apareixerà l’encarregat de l’atracció i obrirà la porta. «Deu ser la manera que tenen d’enxampar la gent que fa el viu. Com nosaltres.»
L’Eloi no sembla donar-hi cap importància. Ara com ara, no pensa en res. Al·lucina amb el paisatge.
–Mai no m’ho havia imaginat tan gran. No hi ha manera de saber on acaba.
La Maria s’allunya de la finestra. Murmura per tranquil·litzar-se.
–Calma’t. Només és qüestió de temps.
En mirar el rellotge, però, se li enfonsa el món. El parc ha tancat fa molta estona. Li sembla que, si es tracta d’un escarment, en fan un gra massa. Pensa en els pares, esperant-los a la porta principal, i se li fa un nus a la gola.
L’Eloi es tomba.
–Què tens?
La Maria fa per mantenir la serenor, però li és impossible, sobretot quan veu la cara despreocupada de l’Eloi.
–Que què tinc? Això no és cap broma! Ja fa estona que el parc ha plegat i aquí no ha vingut ningú.
L’Eloi busca la manera de mostrar-se convincent.
–Potser s’han oblidat de nosaltres. Haurem d’esperar. No podem fer-hi més.
La Maria s’adona que l’Eloi encara no ha entès el que està passant.
–Esperar què?
–Doncs que obrin el parc.
–Però si no es tracta del parc. Estem penjats aquí dalt. Tot això no és un vídeo. Estem volant per l’espai. De debò.
L’Eloi torna a mirar per la finestra i la immensitat ja no li sembla tan fantàstica. No veure’n el final el corglaça.
Tot d’un plegat, creixent com la remor d’un avió que s’apropa a la pista d’aterratge, una fressa esglaiadora els fa posar els cabells de punta.
–QUÈ és això?
La Maria mai no havia sentit res de semblant.
–No ho sé.
A través del vidre que els separa de la foscor estelada, veuen un forat negre, una mena de boca que xucla tot el que s’hi acosta. Com el desguàs d’una pica de cuina quan s’empassa l’aigua bruta després d’haver rentat els plats. Una munió d’objectes s’hi apropa donant voltes.
La Maria té una esgarrifança de por.
L’Eloi, palplantat, no pot deixar de mirar els objectes que els envolten. N’hi ha pertot arreu. Es pregunta d’on poden haver-ne sortit tants. Satèl·lits i meteorits, avions i vaixells, animals i arbres, mobles i electrodomèstics, joguines i llibres, llaminadures i calcomanies.