LA DEFINICIÓ DE «DESINFORMACIÓ» COM A MANIOBRA DE DISTRACCIÓ

L’Oxford English Dictionary remunta l’ús del terme «desinformació» al 1605, definint-lo com «informació incorrecta o enganyosa». Més recentment s’ha aprofundit en els diversos aspectes, orígens i raons de la desinformació, proposant distincions segmentades.

La Universitat Johns Hopkins és la creadora d’un text de referència sobre la definició de fake news i desinformació: la guia «Evaluating Information».6 Es tracta d’un document rigorós i adequat per al món acadèmic que té l’objectiu d’avaluar la veracitat de la informació. Aquesta guia defineix la «mala informació» (misinformation) com «informació errònia o incorrecta» i sosté que, davant de la «desinformació», és «neutra en intencionalitat» i que, per tant, no és deliberada, sinó «simplement incorrecta o equivocada». Les intencions d’aquesta guia són merament científiques, tot i que sovint s’ha utilitzat per justificar opcions de caire clarament polític sota la pretesa «neutralitat científica».

Per la seva banda, Hunt Allcott i Matthew Gentzkow, a «Social Media and Fake News in the 2016 Election»,7 estableixen una distinció entre notícies falses (fake news) i altres formes de desinformació, com ara errors en la cobertura, rumors que no s’originen en cap article en particular, teories de la conspiració —que es fabriquen com notícies però que no són notícies en si i, per definició, qui les emet se les creu—, mala interpretació de la sàtira que no està basada en fets —per exemple, llegir El Mundo Today com si fos un mitjà informatiu—, declaracions de polítics i informacions esbiaixades però no falses.

A «Noticias falsas. Es complicado»,8 Claire Wardle, fundadora de l’organització de referència First Draft, categoritza set tipus d’«errors informatius» (misinformation), és a dir, de difusió involuntària d’informació falsa, i de «desinformació», entesa com la creació i difusió deliberada d’informació que se sap que és falsa. Wardle situa aquestes set categories en una escala que pretén mesurar amb flexibilitat la intenció d’enganyar:

• Contingut enganyós: ús enganyós o manipulador de la informació.
• Contingut impostor: quan se suplanten fonts genuïnes.
• Contingut fabricat: contingut nou que és predominantment fals i s’ha dissenyat per enganyar i perjudicar.
• Connexió falsa: quan els titulars, imatges o llegendes no confirmen el contingut.
• Context fals: quan es difon informació genuïna amb informació de context falsa.
• Contingut manipulat: quan s’utilitzen informació o imatges genuïnes per enganyar.
• Sàtira o paròdia: pot convertir-se en error informatiu quan el públic la interpreta de forma literal.9

Posteriorment, en un informe elaborat pel Consell d’Europa,10 la mateixa Claire Wardle i Hossein Derakhshan introdueixen un nou marc conceptual per examinar el desordre que es produeix en l’actual ecosistema de la informació. Estableixen tres tipus diferents d’informació basats en el contingut i en el dany: l’«error informatiu», quan no hi ha intencionalitat, i que relacionen amb l’absència de dany —una perspectiva amb la qual no és difícil estar en desacord—; la «desinformació», quan es comparteix informació manipulada amb benefici propi per causar dany intencionadament; i la «mala informació», quan la informació genuïna es comparteix per fer mal, sovint per publicar o fer pública informació creada per ser privada. Així, també argumenten que els «elements» del desordre informatiu (l’agent, els missatges i els intèrprets) s’han d’examinar per separat, igual que les tres «fases» diferents del desordre de la informació (la creació, la producció i la distribució).

Moltes de les diferents definicions sobre aquests conceptes comparteixen, d’una manera o altra, el criteri que perquè es pugui parlar de desinformació, ha d’existir la intencionalitat de provocar un dany o treure un rèdit polític o econòmic. Però també hi ha els que critiquen aquest enfocament, perquè creuen que la idea de «treure benefici» (o rèdit) és difícil de concretar o de definir, i que «prendre mesures per a restringir una activitat que no és il·legal, sobre la base de la intenció més que sobre l’impacte, és clarament perillós».11 Aquesta crítica és encertada i s’ha tingut molt en compte en aquest llibre: com es detallarà en el capítol de recomanacions, els casos de mala praxi sistemàtica i sistèmica «no intencionada» han de tenir un tractament correctiu del mateix tipus que les notícies intencionadament falses, ja que tenen un impacte similar o superior.

Quan s’afavoreixen els arguments de les institucions que diuen ocupar-se del problema de les fake news en l’actualitat, i que comparteixen el curiós i insistent consens de voler distingir entre «error informatiu» o «mala informació» i «desinformació», s’està caient en un parany narratiu. En realitat, es tracta d’un biaix en favor d’interessos particulars i monopolistes de l’statu quo vigent, que s’anteposa a una genuïna recerca de solucions i —encara més greu— als drets i llibertats fonamentals d’expressió i d’accés a la informació. Aquesta separació fictícia no es correspon amb cap dada empírica, sinó tot el contrari: és en si mateixa una fake news.

SONA INFAL·LIBLE: L’INFORME DEL GRUP D’EXPERTS D’ALT NIVELL

Existeix un informe que es considera de referència a Europa: l’informe del Grup d’Experts d’Alt Nivell sobre notícies falses i desinformació en línia, del març de 2018, promogut per la Comissió Europea amb l’«opinió» de representants i experts dels 28 països de la UE.12 Tot i l’aparença d’infal·libilitat del seu pompós nom, es tracta d’un document molt problemàtic ja des del seu plantejament inicial, fins i tot des del mateix títol, en el qual trobem la referència tecnològica («en línia», online) com un a priori, tot i que, com ja s’ha avançat, ni la desinformació sorgeix amb internet, ni la tecnofòbia ens n’alliberarà; més aviat al contrari.

En aquest informe es reprodueix clarament i intencionadament un biaix que exclou del problema els productors històrics —offline— de fake news: els ja esmentats governs, institucions, partits polítics, corporacions, mitjans de comunicació..., que a més són, com veurem, els grans inversors en el negoci de la viralitat. A tall d’anècdota, la matriu monopolista i paternalista de l’informe resulta encara més evident quan, en la seva presentació, es fa una valoració positiva de la recent i lliberticida directiva europea del copyright —la directiva sobre els drets d’autor i drets afins en el mercat únic digital—, com si el copyright tingués cap relació amb qualsevol garantia de veracitat. De fet, si hi ha alguna relació entre aquests dos fets no és precisament en el sentit que sembla defensar l’informe, sinó en què la indústria del periodisme no paga drets d’autor als periodistes gràcies a lleis abusives que permeten que aquests els perdin, i agreuja la precarietat dels professionals, obligats a treballar sense temps per complir amb els estàndards deontològics i de verificació més bàsics.

També es deixa de banda el problema, que ja s’ha comentat, de la informació «no intencionadament errònia». Encara que a primera vista aquest pot semblar un criteri garantista respecte als drets fonamentals, en realitat es produeix principalment com a conseqüència de la preponderància dels grups de pressió dels mitjans de comunicació en els espais de decisió al voltant de la qüestió de les fake news. I la veritat és que se’ls pot felicitar, perquè estan aconseguint el seu objectiu: ser exclosos del problema tot i ser-ne part important. A Espanya, almenys, el deure de verificar les informacions està quedant cada vegada més —i d’una forma cada vegada més desinhibida— a mercè dels interessos de grups financers o polítics als quals els mateixos mitjans de comunicació pertanyen.

Aquests biaixos es fan encara més evidents si s’observa la desequilibrada composició del grup d’experts escollits per la Comissió Europea. Tant és així que el Sounding Board, el subgrup que integrava majoritàriament representants de la societat civil i del món acadèmic i verificadors de dades, va emetre un vot particular en què emfasitzava el seu desacord en relació amb el codi de bones pràctiques que s’havia elaborat perquè, entre altres coses, no incloïa la possibilitat d’avaluar el seu compliment per terceres parts, fet que provocava una clara manca de transparència.13

La Comissió Europea va formar aquest grup de 39 «experts» (vegeu la figura 1) a partir de més de trescentes candidatures.

La Comissió mateixa va excloure de les candidatures, sense cap explicació, figures com el relator de l’ONU sobre llibertat d’expressió, David Kaye. A més, el comitè el dirigeix Madeleine de Cock Buning, especialista en... propietat intel·lectual en els mitjans de comunicació. No seria massa esbojarrat pensar que l’objectiu de la majoria dels membres d’aquest grup és continuar tenint la paella pel mànec, més que no pas una desinteressada i sincera preocupació per la millora de la democràcia. Malgrat tot això, qualsevol que assisteixi a una conferència, institucional o no, sobre el tema de les fake news comprovarà amb sorpresa que el treball d’aquest comitè d’«experts d’alt nivell» (sic) es considera la referència absoluta de partida. Sens dubte, urgeix la creació d’un grup d’Experts d’Alt Nivell en No Deixar-se Prendre el Pèl per les Institucions.

En la mateixa línia de salvar la seva pròpia pell, la de l’statu quo dels grans productors de desinformació, l’informe afirma coses com la següent:

Els problemes de desinformació estan estretament relacionats amb el desenvolupament de mitjans de comunicació digitals. És un problema d’actors —actors polítics estatals o no estatals, actors amb ànim de lucre, ciutadans individuals i grups de ciutadans— i de les infraestructures de circulació i amplificació a través dels mitjans de comunicació, plataformes i xarxes, protocols i algoritmes subjacents. En un futur proper, proper, la comunicació implicarà cada vegada més aplicacions de de missatgeria privades, bots de xat i sistemes operats per veu, així com realitat augmentada i realitat virtual i contingut generat o manipulat per intel·ligència artificial. És un problema que s’ha d’entendre en el context més ampli de com es produeix la informació, com es distribueix i com les persones s’hi involucren amb ella en l’esfera pública.14

Com es pot veure, hi ha un esforç considerable per esperonar el terror al temible perill digital, i per exculpar els mitjans de comunicació i posar-los al mateix nivell que les persones del carrer pel que fa a responsabilitat en l’ús de la llibertat d’expressió.

L’informe, d’altra banda, presenta algunes mesures cosmètiques que no són perjudicials per si mateixes, com la transparència de les notícies en línia (i les altres?), la promoció de l’alfabetització de mitjans i ciutadans (media and citizen literacy), el desenvolupament d’eines per donar poder a usuaris i periodistes, la protecció de la sostenibilitat i diversitat de l’ecosistema de mitjans… A més, a curt termini, proposa la implantació d’un codi de bones pràctiques de la UE sobre la desinformació, que hauria de ser signat i aplicat pels diferents actors ja esmentats, que establís els seus rols i responsabilitats i les possibles accions que haurien de portar a terme. De fet, aquest codi ja està en marxa i ha estat signat per alguns dels nous actors competidors dels grans mitjans de comunicació: Facebook, YouTube, Google, etc.15 És important assenyalar que, entre els actors interpel·lats per aquest codi, no s’hi troben ni els partits polítics, ni els governs ni les corporacions que no siguin plataformes en línia. Això no és una qüestió menor.

La federació European Digital Rights (EDRi) —una plataforma europea d’organitzacions civils i de drets humans en defensa dels drets i llibertats en l’entorn digital de la qual Xnet forma part—, Access Now i Civil Liberties Union for Europe han elaborat el document «Informing the “disinformation” debate».16 Aquest informe considera que les directrius i la definició de la Comissió Europea no són resolutives, a més d’introduir elements lesius per a les llibertats i drets fonamentals. També assenyala que se centra en la desinformació en línia, sense ocupar-se de la que es produeix en els formats tradicionals. Finalment, considera problemàtica la definició genèrica de l’ànim de lucre. Proposen una definició alternativa:

La desinformació inclou informació falsa, inexacta o enganyosa, dissenyada, presentada o promocionada intencionalment de manera que causi danys públics demostrables i significatius. No cobreix temes derivats de la creació i la difusió de contingut il·legal.17

Partint d’aquest treball, Xnet pretén aprofundir el focus en el fet que les aproximacions conceptuals i definitòries sempre seran problemàtiques si exclouen alguns actors clau —les institucions, la classe política o els monopolis informatius— que han contribuït històricament a generar el problema. Participar de la narrativa sistèmica que vol deixar fora les tàctiques de desinformació tradicionals amb què els actors polítics o de l’ecosistema informatiu obtenen un benefici —tant econòmic com, en molts casos, no directament econòmic, com seria aconseguir el favor de l’opinió pública o obtenir votants— és excloure el cor del problema. Aquests grans generadors de desinformació s’aprofiten de l’entorn de digitalització i democratització de les xarxes, igual que ho fan massivament amb la resta d’espais que monopolitzen. Acceptar la segregació del problema a l’àmbit en línia, aprofundint en els llocs comuns tecnòfobs, contribueix a una narrativa que afavoreix l’estat d’excepció a la xarxa, fet que dificulta l’exercici de les llibertats fonamentals en línia.

Finalment, molts dels problemes presents en l’ecosistema de la informació estan relacionats amb l’impacte que tenen els errors de cobertura dels mitjans, o amb la mala verificació de la informació; en aquest cas, no hi ha una intenció clara de difondre informació falsa, inexacta o enganyosa, però sí que hi ha una clara afectació i conseqüències negatives per al debat públic i la llibertat d’informació.

LES MODALITATS DE FALSEDAT I LA NATURALESA HUMANA

Com s’ha comentat, no només hi ha desinformació quan una notícia és completament falsa i inventada. De fet, en la majoria dels casos es donen altres modalitats de falsedat, com ara el cherry picking —la recollida selectiva de dades que sustenten les tesis que volen defensar-se—, les estadístiques o dades inflades, les dades o informacions fora de context, l’admissió de fonts poc fiables, l’ús de casos aïllats com si fossin normes generals, els relats de l’estil «telèfon trencat», —que es transmeten amb lleus modificacions a cada pas—, les afirmacions polítiques o morals que es donen gratuïtament per descomptades, la presentació de fets com a fruit d’una relació inevitable quan només estan relacionats espacialment i temporalment de manera casual, etc.

Cap d’aquestes formes de desinformació són pròpies únicament d’internet ni han aparegut amb aquesta, sinó que són inherents a la condició humana, que fa que tendim a seleccionar la informació que reafirma les creences pròpies i que emetem informació per tal de convèncer els altres. Aquest tipus de biaixos psicològics han estat —i encara ho estan en l’actualitat— voraçment amplificats per la propaganda sistèmica en totes les èpoques de la humanitat, de manera que, en la majoria dels casos, s’ha tendit a difondre amb més rapidesa les notícies falses que les veritables.18

Les investigacions més solvents han confirmat aquesta idea. A «Emotions, Partisanship, and Misperceptions: How Anger and Anxiety Moderate the Effect of Partisan Bias on Susceptibility to Political Misinformation»,19 Brian E. Weeks analitza com les percepcions errònies en política estan relacionades amb les experiències emocionals dels ciutadans, com estan vinculades amb l’ansietat i la ira, i com els partits operen en aquest camp psicològic.

A Denying to the Grave: Why We Ignore the Facts That Will Save Us, Jack i Sara Gorman demostren la hipòtesi científica que el nostre disseny biològic ens porta, en algunes qüestions, a incórrer en l’autoengany.20 En aquest sentit, internet no és més que una altra eina amb la qual potenciar el biaix de confirmació; no és l’única ni la primera, ja que estem davant d’una cosa consubstancial amb l’ésser humà. Processar informació que doni suport a les pròpies creences ens proporciona plaer. Degut a la narrativa vigent,

moltes persones instintivament pensen que la desinformació és un problema en línia, però totes les nostres categories també poden trobar-se fora de línia. És sorprenent la poca diferència en l’exposició a la informació errònia entre aquells que consumeixen principalment notícies fora de línia i aquells que consumeixen principalment notícies en línia. [...] Als Estats Units, creure en notícies del tot inventades és una realitat més generalitzada entre aquells que consumeixen generalment notícies fora de línia (36%, enfront del 29% dels que consumeixen principalment notícies en línia). Quan aprofundim en les dades, veiem que això es deu en gran part als votants de dretes, que consumeixen moltes notícies per televisió les vint-i-quatre hores del dia.21

Segons l’informe «Freedom on the Net 2017», de Freedom House, basat en l’anàlisi de disset processos electorals en diversos països, els governs i les elits polítiques i econòmiques són els principals productors de desinformació de tipus polític:

En els últims anys, s’han detectat tàctiques de manipulació i desinformació en línia durant les eleccions en almenys disset països. [...] Els governs de tot el món han incrementat considerablement els seus esforços per manipular la informació en les xarxes socials durant l’any passat. Els règims xinès i rus van ser pioners en l’ús de mètodes subrepticis per distorsionar les discussions en línia i suprimir la dissidència fa més d’una dècada, però la pràctica s’ha tornat global.

L’ús de notícies falses, comptes de bots automatitzats i altres mètodes de manipulació va guanyar especial atenció als Estats Units tant durant com després de la campanya electoral presidencial. [...]

Els esforços de Rússia per influir en les eleccions nord-americanes estan ben documentats, però els Estats Units també en van formar part. Les tàctiques de manipulació i desinformació van exercir un paper important en les eleccions en almenys disset països més durant l’any passat, fet que va danyar la capacitat dels ciutadans per elegir els seus líders basant-se en notícies reals i en un debat autèntic. Si bé alguns governs van intentar donar suport als seus interessos i expandir la seva influència a l’estranger, com va passar amb les campanyes de desinformació de Rússia als Estats Units i a Europa, en la majoria dels casos van utilitzar aquests mètodes dins de les seves fronteres per mantenir el poder.22

Hunt Allcott i Matthew Gentzkow, professors de la Universitat de Nova York i la Universitat de Stanford, respectivament, i membres del National Bureau of Economic Research (NBER) constaten en les seves investigacions —sobre una base de 1200 enquestats en línia— que les xarxes socials «són una font important però no dominant» d’informació. Només el 14% dels enquestats consideraven les xarxes socials la seva font informativa «més important» durant les eleccions. L’estudi també constata que, per canviar el sentit del vot, una notícia falsa hauria de tenir el mateix efecte que trenta-sis anuncis de televisió. De teories de la conspiració, n’hi ha hagut sempre, recorden.23

A «Troops, Trolls and Troublemakers: A Global Inventory of Organized Social Media Manipulation»,24 Samantha Bradshaw i Philip N. Howard, de la Universitat d’Oxford, constaten que els que organitzen exèrcits de trolls per al «públic» intern són els estats en els països autoritaris, i els partits i altres organitzacions similars en les democràcies. El que el 2010 era un fenomen incipient, el 2017 ja és una evidència present en almenys vint països. Els casos en què la manipulació a través de controls s’ha fet servir per atacar altres governs són minoritaris; el més habitual és que s’utilitzin per a consum intern.

UNA DEFINICIÓ PER A L’ACCIÓ DEL CONCEPTE DE DESINFORMACIÓ

Per concloure, cal dir que no és possible tractar el tema amb serietat si no es tenen en compte alguns factors. En primer lloc, si en la definició de desinformació no s’hi inclouen totes les formes sistèmiques per les quals la informació es manipula amb la finalitat de servir a uns interessos o altres, ja sigui de forma voluntària o com a resultat de la inèrcia de males praxis. I, en segon lloc, si no es pren consciència que darrere de la desinformació que estructura el «generalment acceptat» es troba un statu quo de generadors massius de desinformació, i no la gent del carrer i el seu dret a la llibertat d’expressió, que no són més que bocs expiatoris.

Per tot això, la definició que es proposa en aquest volum seria la següent:

La desinformació inclou fake news (informació falsa) i informació inexacta o enganyosa. Podem considerar-la una part inherent i millorable de la nostra naturalesa humana quan fem ús de la llibertat d’expressió, i per si mateixa no produeix danys públics massius ni significatius. No obstant això, aquests sí que es produeixen quan els grans monopolis informatius, polítics i econòmics inverteixen recursos en la creació i la viralització de la desinformació, tant en línia com en formats tradicionals. En aquests casos, se l’ha de combatre proactivament per salvaguardar els drets i les llibertats democràtiques.