MIL CRETINS
QUADERNS CREMA
BARCELONA 2020
TAULA
1
EL SENYOR BENESET
L’AMOR ÉS ETERN
DISSABTE
DOS SOMNIS
MIRO PER LA FINESTRA
LA LLOANÇA
L’ARRIBADA DE LA PRIMAVERA
2
LA SANG DEL MES QUE VE
TRENTA LÍNIES
UN TALL
UNA NIT
UNA ALTRA NIT
ENLLÀ DE LA NAFRA
PER MOLTS ANYS
QUALSEVOL TEMPS PASSAT
LA PLENITUD DE L’ESTIU
EL NOI I LA DONA
LA FORQUILLA
XIATSU
«—Tio, deixa’ns entrar.
—¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
—Llavors no puc».
ROMAN POLAŃSKI,
Rozbijemy zabawę
El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s’acosta, del nou asfaltat del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu «En fi...» i somriu com dient «És molt interessant la conversa però t’he de deixar i he d’anar a l’habitació». La noia, que en el fons està cansada d’haver de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d’«Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare». De manera que el fill del senyor Beneset s’allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l’ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l’habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc; primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta—el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el senti—, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d’aquestes que els francesos en diuen culottes i els anglesos French knickers.
—T’he dit sempre que truquis, abans d’entrar a les habitacions—diu el senyor Beneset.
—Ja he trucat, pare, però no em senties!—diu el fill. Crida perquè, si no cridés molt, això tampoc no ho sentiria. Està a punt de preguntar-li com és que fa mesos que no es posa el sonotone, que de què van servir tots aquells viatges a la botiga del carrer Balmes, per fer-ne el motllo i ajustar-lo, i ensenyar-li com es col·loca, si ara el sonotone és sempre dins de l’estoig, oblidat en un calaix. Però no diu res perquè calcula que, si ho fes i (per aquelles coses de la vida) el pare decidís tornar-lo a fer servir, seria ell l’encarregat de buscar piles noves, d’ensenyar-li una altra vegada a col·locar-se’l, i qui sap si fins i tot hauria d’engegar un altre cop el procés per fer-li el motllo, perquè amb el temps aquesta mena de plàstics perden flexibilitat i, un cop endurits, ja no s’ajusten com al principi i s’han de fer de nou. Per això s’estima més callar.
—T’ho he dit sempre, des de ben petit, que truquis a les portes abans d’entrar a les habitacions. ¿Que no t’ho he dit sempre?
El fill s’acosta al pare i li fa un petó a la galta. El pare també n’hi fa un, i l’agafa pel clatell, perquè no allunyi la cara i així poder-n’hi fer un altre. El pare estima molt el seu fill. És l’única cosa que té al món.
—Però tu, sempre com si sentissis ploure. Se’t diuen les coses i no en fas cap cas.
—Pare...
—Ara em diràs que no és veritat. —El senyor Beneset va ben afaitat i el bigoti blanc li resplendeix sobre la pell morena. Mira el seu fill fixament—. ¿Que beus? No beguis, eh, que a tu sempre t’ha agradat beure. Tens el nas vermell, i el nas vermell el tenen els que beuen molt. Per això, als tebeos, als borratxos els pinten un nas vermell. I tu tens el nas vermell. No beguis, t’ho dic jo. Fixa’t què li va passar al tiet Toni, que va acabar alcohòlic. Ai, el Toni... Aquell també bevia molt; per això va acabar alcohòlic. Però ell tenia un motiu per fer-ho. Se li va morir la filla i la dona el va deixar, pobret. Ja t’ho he explicat alguna vegada.
Al senyor Beneset se li inunden els ulls de llàgrimes, però fa com si no. El fill es fixa que s’ha tallat els cabells ben curts. Per ajudar-lo a canviar de tema, amb els dits li fa el gest de les tisores mentre somriu i assenteix en senyal d’aprovació. La cara del senyor Beneset s’il·lumina.
—¿Oi que queden bé així, curts? A aquesta edat els cabells ben curts van molt millor. No t’has de preocupar de pentinar-te’ls. I quan te’ls rentes s’eixuguen de seguida i no agafes cap pulmonia.
Del respatller de la cadira, el senyor Beneset agafa els sostenidors, també negres i també de blonda. Té els braços tan prims que, quan se’ls posa darrere l’esquena per cordar-se els sostenidors, sembla que se li hagin de trencar. El fill s’acosta a ajudar-lo.
—Deixa, deixa, que ja ho faig jo. No necessito ajuda de ningú. Encara no sóc com tots aquests vells que hi ha per aquí. Està tot ple de vells, això. És terrible arribar a vell. Per això t’has de cuidar, ara que hi ets a temps. No beguis. Perquè sé que beus. T’agrada molt beure. Quina vergonya, aquell dia que els amics et van haver de portar a casa, que estaves tan begut que havies perdut el coneixement. I prou de parlar, que em canso.
Amb el caminador el senyor Beneset va, a poc a poc, cap al lavabo. Es mira al mirall, s’ajusta els sostenidors.
—Acosta’m el tamboret.
El fill li acosta el tamboret de plàstic blanc que hi ha sota la dutxa. El senyor Beneset agafa el necesser que hi ha a la lleixa i s’asseu. D’una bossa transparent plena de boles de cotó fluix de tots colors n’agafa una, rosa. Descargola el tub de base de color, n’impregna el cotonet i lentament s’escampa la base per la cara. Després s’hi aplica pólvores de maquillatge, perquè no li brilli la pell. Es perfila els llavis amb llapis marró i, quan està a punt de passar-hi la barra color granat, truquen a la porta. És la noia que ve a fer-li el llit.
—Bon dia, senyor Rafael—li diu.
—Bon dia, maca—contesta el senyor Beneset. S’adreça al seu fill i li diu: —És la Margarita, una noia molt maca. ¿Oi que és maca, la Margarita? La Margarita és cubana. És un país preciós, Cuba. Tenen molta canya de sucre, ¿oi que sí, Margarita? —La Margarita fa que sí amb el cap.
Quan s’acaba de repassar els llavis, el senyor Beneset comença amb els ulls. Marca una ratlla per sota i una altra per sobre. A les parpelles s’hi posa ombra marró, i ataronjada entre la cella i la parpella. Després, a les pestanyes, rímel. Esbufega. Demana al fill que li acosti la brusa. És en un penjador. El fill l’hi acosta. Se la posa.
—Adéu, senyor Rafael—diu la Margarita quan ha acabat de fer el llit. Se’n va.
—És una noia molt guapa—diu el senyor Beneset—. Tanca la porta bé, tanca. Que no ens sentin. ¿Oi que és molt guapa? Hi ha noies molt guapes, aquí, pobretes, cuidant vellassos. Jo les veig i em fan pena. Penso: pobres noies, ves si no podrien estar fent una altra feina que no pas cuidar vellassos. Però, esclar, al país d’on vénen, perquè totes vénen d’un país o un altre, hi ha gana, i aquí es guanyen la vida. La Margarita és cubana. De Cuba. Però no menja carn. És vegetariana. Tu també hauries de deixar de menjar carn, potser. O potser no. ¿Ja et cuides prou? N’hi ha una altra, aquesta no és cubana, que es diu Yuli, que té uns pits grossos, bonics; és molt maca. I jo ja sé que aquí tothom va pel qüento, que si pagues, doncs aviat ho tens solucionat. I són tan guapes... Els he hagut de dir que no em dutxin, perquè se’m posava el mànec com una branca. N’hi havia una, n’hi havia una que em deia: «Ai, senyor Rafael, que gros que és... I a la seva edat!». Jo els dic que ho deixin, que aquesta zona ja me la faig jo, perquè em fa cosa, pobretes, que estiguin aquí, tan joves, remenant la carn d’olla d’un vell. Però segur que molts se n’aprofiten, segur. I són netes. Ho fan amb guants. No com aquestes velles que de vegades fan veure que s’equivoquen d’habitació i se’t fiquen al llit per si vols que t’ho facin. Amb la boca, m’ho va proposar una. ¿Ja saps què vull dir? ¿M’entens, oi, què vull dir?
A poc a poc el senyor Beneset va cap al llit, s’hi asseu. Es posa els pantis, la faldilla i les sabates, amples i sense taló. Agafa una bossa de paper, d’aquestes amb dues nanses, hi fica una ampolleta d’aigua, un necesser i un diari vell. Amb el senyor Beneset aferrant-se al caminador, surten tots dos al passadís, agafen l’ascensor i, per anar al pati del darrere, passen per la sala. Saluden dues dones i un home que seuen de costat, en butaques de vímet i amb la mirada perduda. Al pati localitzen un banc, el senyor Beneset treu el diari, espolsa el banc, s’hi asseu, treu el tap de l’ampolla d’aigua i en fa un glop.
—L’he omplert abans que vinguessis. Per estar a punt. Véns tan de tant en tant que no vull perdre ni un minut... Jo ja sé que tens molta feina, fill meu, jo ja ho sé, i no et faig retret que només vinguis de tant en tant.
El senyor Beneset es repassa el rouge de la comissura dels llavis amb un dels deu o dotze mocadors de paper que du repartits per les diverses butxaques de la jaqueta. Després es pentina la gespa de cabells blancs d’un centímetre d’altura que li ha deixat la perruquera. L’ha de vigilar sempre, que no se n’hi vagi la mà, perquè té tendència a fer anar, de seguida que pot, la màquina elèctrica. I s’entén el perquè, li explica el senyor Beneset: amb màquina, una tallada de cabells s’enllesteix en un moment i, en canvi, amb tisores s’hi ha d’estar més estona. Cobri per tallades fetes o per hores, a la perruquera li interessa esbandir la feina com més ràpid millor.
—Aquí—diu—, quan algú es mor diuen que se n’ha anat. Tu saps que algú s’ha mort perquè, de cop, deixa de ser-hi. De cop ja no hi és mai: no és al jardí, ni al menjador ni a la sala de la tele, no és enlloc, i fins el dia abans hi era sempre. El primer dia, passi: pot ser que estigui malalt. Però si fa dies que no és enlloc i preguntes què li ha passat et diuen que se n’ha anat. Se n’ha anat, ¿on? No t’ho aclareixen. La setmana passada se’n va anar un altre. De vegades, a la nit, sents sorolls als passadissos. De cop i volta tot de passes amunt i avall, ràpides, amb pressa. Se’n deuen endur un cadàver, penso sempre, i és lògic que se l’enduguin a mitja nit per no preocupar els altres que hi vivim.
El senyor Beneset observa el seu fill i, com que el té a contrallum, a penes li veu la cara i li explica que dubta si potser s’hauria finalment d’operar de la cataracta de l’ull dret (de la de l’esquerre se’n va operar fa cinc anys, just abans del primer càncer). Però també li diu: ¿per què aquesta inversió de temps i tots aquests maldecaps si sap que li queda poc temps de vida i aquest poc temps ja és massa? Fa un glop d’aigua de l’ampolla. Nota que a la comissura dels llavis se li ha agrumollat un tel de saliva i s’hi passa un dels mocadors que du a les butxaques, però aleshores nota que ha escampat el pintallavis.
—Ho he empastifat tot, ¿oi?
—No, només una mica. De’m el mocador, que t’ho arreglo.
Amb el mocador el fill li neteja tot el pintallavis que ha escampat cap a la galta. No li diu que no encerta mai la línia dels llavis i que se’n va més enllà, ni que les línies que dibuixa a les vores dels ulls són errants.
—De vegades—explica—somio que em criden des del cel. Mon pare, ma mare, tots els meus germans. ¿I el Rafelet, com és que triga tant a venir? Jo sóc l’únic que queda, aquí. El primer de morir va ser el Ricardo. Després, mon pare, ja fa... ¿Quants anys fa? Ni sé els anys que fa. Seixanta-no-sé-quants anys, fa. L’últim va ser l’Arcadi i ja en fa vint. —El senyor Beneset és vidu des de fa tres anys. Tot i que la dona també és morta, curiosament no apareix als somnis, convidant-lo a afegir-se-li. Només és la família de sang (els pares, els germans) la que el crida—. He viscut vint anys més que el germà meu que ha viscut més. Ja en tinc prou. Si pogués em pendria una d’aquestes pastilles que hi ha, que t’adormen i un cop t’has adormit ja no et despertes, perquè no és sols que t’adormin, sinó que mentre t’adormen et maten sense cap dolor. No vull patir més. L’altre dia li vaig dir a la metgessa: «¿Per què no me’n dóna una i així acabem ràpid?». Em va renyar: «No digui això ni de broma!». No ho deia de broma. ¿Què sap ella si ho dic de broma o no? Ho dic de debò però ningú no em creu. De vegades miro la finestra i penso que fàcil seria llançar-s’hi. El que costa és enfilar-s’hi. Si pogués enfilar-m’hi, asseure-m’hi i passar les cames a l’altra banda, rai. Però no tinc prou forces, i a tu no et puc demanar aquest favor.
Alguns vells que passen pel pati el miren descaradament. N’hi ha un, assegut al banc del davant, que li mira les cames amb ulls caiguts i la boca mig oberta. El fill pensa que, si ha d’anar gaire amb pantis, li hauria de dir que valdria la pena que es depilés, però en acabat calcula que, si li fes cas, seria ell l’encarregat de comprar les maquinetes d’afaitar, la cera o el que sigui que es faci servir per depilar les cames, i decideix no dir res. El senyor Beneset observa el fill.
—Va, anem a l’habitació.
—¿Ja vols pujar? No fa ni mitja hora que som aquí.
—Ja n’hi ha prou. De debò. Estic cansat.
El fill ajuda el pare a aixecar-se. Travessen la sala on les dues dones i l’home seuen de costat, amb la mirada perduda. Agafen l’ascensor, arriben a la planta. A l’habitació, el senyor Beneset s’asseu al llit i mira el rellotge.
—Encara falta una estona per dinar. Tu vés-te’n, que prou feina tens. I no tinguis pressa per venir, que sé que tens moltes obligacions.
Es besen, el fill fa mitja volta, s’allunya, s’atura a la porta, es gira, diu adéu al pare amb la mà, tanca la porta i amb el mocador s’eixuga el pintallavis que el petó li ha deixat a la galta. Mentre el fill entra a l’ascensor, el senyor Beneset treu el necesser i comença a arreglar-se els repelons. Després es talla les ungles i se les llima. Tot seguit obre el pot del pintaungles i hi aplica una capa. Comença pel dit petit de la mà esquerra i acaba pel petit de la dreta. Quan la primera capa s’ha assecat, hi aplica la segona.