Joan Anton Català Amigó és màster en Astronomia i Astrofísica, i químic quàntic. Impulsat pel desig de compartir amb els altres la seva fascinació pel cel, ha fet de la divulgació científica una de les seves principals ocupacions. És conferenciant, escriptor i col·laborador habitual en mitjans de comunicació. Gràcies a la seva extensa experiència en el món de l’empresa, és pioner en la utilització de l’astronomia i de l’espai com a elements inspiradors i facilitadors de discussions i formacions a les organitzacions, amb la creació de la metodologia innovadora A space to grow. Se’l pot seguir al blog http://estelsiplanetes.blogspot.com, al Twitter @estelsiplanetes i al seu web personal http://joanantoncatala.com. Amb Cossetània Edicions també ha publicat 100 qüestions sobre l’univers (2018) i Guia d’observació del cel per a nois i noies (2019).
Des de sempre, l’home ha somiat en viatjar a l’espai. La visió d’un cel estrellat evoca imatges de mons remots i fascinants, llocs misteriosos que esperen ser explorats.
La humanitat ha viscut sempre confinada dins el planeta. A penes fa mig segle que hem començat a esgarrapar el cosmos, i en aquest temps hem après a escapar de la gravetat de la Terra, explorar Mart amb robots i mantenir un laboratori permanent en òrbita. És xocant pensar que, tot i la nostra humilitat, haguem assolit èxits tan increïbles com trepitjar la Lluna.
Aquest és un llibre per celebrar l’aventura de l’espai, i està farcit de gestes heroiques i de somnis fets realitat. També de tragèdies i errors colpidors que ens recorden el respecte obligat cap a un entorn perillós i agressiu.
L’espai representa una oportunitat per seguir aprenent i avançant. La seva exploració és l’esperança d’un futur millor, en què, gràcies a haver-los practicat allà fora, siguem capaços d’impulsar valors com la solidaritat i la pau aquí, al nostre planeta.
100 històries de l’aventura espacial
Primera edició: febrer del 2020
© del text: Joan Anton Català Amigó
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-949-6
A les meves estimades, que em guien
i m’ensenyen a explorar la vida. A la Pilar,
la Laura i la Sílvia. I a la meva mare.
Sant Cugat, setembre del 2019
INTRODUCCIÓ
Els primers passos
1. L’adolescent sord que somiava en volar a la Lluna
2. El precursor: l’arma que va fregar l’espai
3. La gran cursa
4. Dues visions del món, dos models d’exploració de l’espai
5. Serguei Koroliov, el presoner de Stalin que va impulsar l’URSS cap a l’espai
6. L’Sputnik 1. Un més que molest beep per als americans
7. La gossa Laika, d’indigent a heroïna de l’espai
8. Kaputnik des de les escombraries
9. L’Explorer 1 i el grup d’alemanys de Huntsville
L’home a l’espai
10. Ham, el mico astronauta
11. Es busquen candidats astronautes: els Mercury 7
12. Llet fresca com a final del perillós vol de Yuri Gagarin
13. Kennedy, el gran impulsor de la conquesta de la Lluna que no s’ho havia cregut
14. Objectiu: apuntar a la Lluna i encertar-la
15. Alan Shepard: un gran vol per als Estats Units, una incontenible micció per a un astronauta
16. John Glenn, l’heroi americà que deia que anava a buscar xiclets
17. Les noies del Mercury 13
18. La primera a l’espai
19. El primer passeig espacial de la història que va estar a punt de la tragèdia
20. Sobre la neu de Sibèria
21. Gemini: no s’admeten micos
22. Aprenent a volar de nou
23. L’entrepà dels 30 milions de dòlars
Objectiu la Lluna
24. Com ho farem? El déu del Sol ens hi portarà
25. El Saturn V. Revivint una bèstia del passat
26. Els coets russos, una evolució que els ha fet perdurar fins avui
27. La nau Soyuz
28. “Ens estem cremant! Traieu-nos d’aquí!” L’Apollo 1
29. L’accident de Komarov, o quan mana la política
30. De la tragèdia de l’Apollo 1 a la Lluna
31. La misteriosa mort de Gagarin
32. El mòdul lunar, o com posar a dieta l’andròmina perfecta
33. Apollo 8. Nadal des de la Lluna, ara o mai
34. Serà Armstrong o Aldrin?
35. El gran pas per a la humanitat, que podria no haver estat
36. A punt de tocar la Lluna: alarma 1202
37. Aterratge a la Lluna, o la sang freda d’Armstrong
38. Regals de broma per relaxar els nervis de l’enlairament
39. La fallida del programa lunar soviètic
Ja hi hem arribat. I ara què?
40. De nou, els soviètics. La primera estació orbital de la història
41. Houston, hem tingut un problema!
42. La Soyuz 11: una missió de rècords que va acabar en drama
43. El martell i la ploma. Apollo 15
44. Els diners que va costar anar a la Lluna
45. Què fem amb tot aquest material? Construirem una estació espacial!
46. Un para-sol i unes tisores de podar. Els problemes de l’Skylab
47. Els transbordadors espacials, avions per anar a l’espai
48. La tragèdia del Challenger
49. Quan el Columbia es va desintegrar
50. L’Estació Espacial Internacional, un puntet de llum fascinant
51. Quasi ofegat per aigua a l’espai
52. Un ballet rus a l’aire
53. Els rituals dels llançaments: unes estranyes tradicions
54. Quan hi tornem?
55. L’enigmàtic petit forat que va tensar les relacions
56. Des de Plesetsk?
57. L’ensurt de la Soyuz MS-10
58. La gran conspiració
Més enllà
59. Encadenats a la Terra
60. Calculant viatges interplanetaris
61. On dimonis és Mart? Mariner 4
62. Explorant el mateix infern
63. Les Viking i la troballa de vida a Mart
64. Les Voyager: jugant a billar amb els planetes
65. La sonda que es va marejar en enlairar-se
66. La missió que ens va ensenyar, de nou, humilitat
67. El repte d’aterrar a Mart rebotant
68. Spirit, l’heroi que va morir atrapat a la sorra
69. L’aventura de l’Opportunity, el robot més afortunat de la història
70. De debò que ho farem amb una grua? El Curiosity arriba a Mart
71. El robot que et faria tremolar, si te’l trobessis de nit
72. Cassini, la sonda que ens va enamorar de Saturn
73. Descens a un món taronja
74. Atrapeu aquell cargol! L’operació de miopia del Hubble
75. L’espectacular aterratge de la sonda Insight a Mart
76. Nous Horitzons: les sorpreses de Plutó
77. Una vida estesa, per a l’encontre més distant mai realitzat
78. Rosetta i Philae: a cavall d’un cometa
79. Estudiant un vent que ningú no es creia
80. S’enfonsaran a Júpiter amb el seu vaixell espacial
81. OSIRIS-REx, la sonda que acaronarà un asteroide
82. Puces saltadores sobre una gran roca
83. El primer organisme que neix i mor a la Lluna parla xinès
84. Cartes a l’espai: hola, som aquí
85. El barat explorador marcià que parla hindi
86. L’home a Mart
87. Veles solars, i un eixam de petites naus
88. Les xifres: què hem aconseguit visitar?
L’espai i les persones
89. La vida dins l’Estació Espacial Internacional
90. Vestits per passejar per l’espai
91. Ingravidesa?
92. L’experiment dels bessons Kelly
93. El dia que el cel ens caigui a sobre
94. El dia que el cel ens va caure a sobre, 400 dòlars de multa per embrutar el camp
95. Les dones astronautes, una assignatura pendent
L’espai, avui
96. És car explorar l’espai?
97. Qualsevol pot experimentar la manca de pes de l’espai… si té prou diners
98. El preu del bitllet per anar a l’espai
99. En descapotable vermell cap a Mart
100. Una nau extraterrestre anomenada Oumuamua?
101. L’esperança de l’espai
Bibliografia
Wan Hu, un personatge notable que va viure durant el segle XVI a la Xina, somiava en volar cap a l’espai. Era tan gran el seu desig que va posar fil a l’agulla: va construir una cadira, i hi va instal·lar 47 coets de pólvora a sota. S’hi va asseure, i llavors va ordenar que 47 ajudants encenguessin les metxes. Quan el fum de l’explosió es va dissipar, no quedava res de Wan Hu ni de la seva cadira. La llegenda conclou que el protagonista va aconseguir anar a l’espai per sempre més.
L’home ha somiat en anar a l’espai des de temps immemorials. La llegenda de Wan Hu és tan sols un dels molts exemples. Un exemple, per cert, que és totalment visionari pel que fa a l’ús de coets per enlairar-se, ja que altres prestigiosos somiadors varen emprar, en les seves invencions literàries, canons.
I si algú va fer volar a generacions senceres amb un canó, aquest va ser en Jules Verne. En el seu llibre De la Terra a la Lluna, la nau anomenada Columbiad és llançada des de Florida i tripulada per 3 persones. 104 anys més tard de la seva publicació, l’Apollo 11 va viatjar cap a la Lluna amb els seus 3 astronautes dins el mòdul de comandament Columbia, i enlairant-se des de Cap Canaveral, a Florida.
La meva inspiració, però, va ser en Tintín. El característic coet del dibuixant Hergé i els vestits espacials de Tintín i els seus amics formen part dels meus records d’infantesa. Ser astronauta! Quants cops ho dec haver somiat! I qui no ho ha somiat en algun moment?
Els somnis, a més de les ganes per conèixer i el nostre esperit aventurer i explorador, ens han portat a l’espai. L’any 1957 s’enlairava l’Sputnik 1, el primer satèl·lit de la història, i des de llavors la humanitat ha assolit fites que haurien semblat impossibles en aquells primers moments. L’arribada a la Lluna és, sens dubte, l’èxit més rellevant d’una llarga llista de projectes exploratoris amb els quals hem col·locat robots a Mart, sondes a Plutó o aterradors sobre de cometes.
Més enllà que els americans acabessin arribant els primers a la Lluna, l’aventura va tenir tota la humanitat com a guanyadora. Possiblement, encara no tindríem màquines explorant Mart i buscant-hi vida sense els desenvolupaments que es van realitzar durant la cursa espacial. Plutó seguiria sent només un diminut punt en els telescopis. I seria impensable que altres nacions, com ara el Japó, la Xina o l’Índia estiguessin a hores d’ara explorant l’espai. Els increïbles esforços realitzats durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat van fer saltar cap endavant el rellotge de l’exploració espacial.
Des d’aquell primer satèl·lit, fa més de 60 anys, són moltes les històries i anècdotes que s’han succeït pel que fa al repte espacial. I de totes aquestes històries, en aquest llibre, n’he seleccionat només 100.
Són relats que ens parlen d’èxit, però també de patiment i tragèdia. De coratge i valentia. D’errors. I molts dels quals són, per sobre dels detalls tècnics, de les dades i de les xifres, històries de naus i persones heroiques.
L’escriptura d’aquest llibre ha requerit la recopilació de molta informació. Quan ha estat possible, he fet ús de diverses fonts primàries com, per exemple, les mantingudes per agències espacials com ara la NASA o l’ESA, documentació que he complementat amb informació que provenia de magnífiques obres de referència, les principals de les quals queden recollides en l’apartat de bibliografia.
Vull acabar aquesta introducció amb una reflexió. Algú es pot imaginar quins mons llunyans, quines meravelles i misteris ens trobarem allà fora en el futur? Tot just estem sortint del nostre planeta, i fent els nostres primers passos fora seu. On haurem anat d’aquí a 100 anys? O d’aquí a 500? Què haurem descobert?
Segons el títol del llibre, l’obra hauria de contenir 100 històries. Però el lector en trobarà una d’addicional. La 101 no és una història, sinó que més aviat és un desig. Una crida perquè ens esforcem a enfocar aquest futur exploratori de forma solidària, en pau i en benefici de tota la humanitat.
Vivim de préstec. Un magnífic regal de la natura que es diu vida, i que ens ha dut fins aquí, a tenir famílies, amics, projectes i emocions. Una vida que també ens ha donat la capacitat de saltar fora del planeta i descobrir altres indrets per explorar-los.
Només cal que corresponguem al préstec que hem rebut d’una forma responsable, amb la natura i amb nosaltres mateixos.
Anar a l’espai. Escapar-se de la gravetat de la Terra. Convertir els somnis en realitat. Com fer-ho?
Els primers anys de l’exploració de l’espai varen veure més fracassos que èxits. Eren iniciatives impulsades, majoritàriament, pel que després es va conèixer amb el nom de cursa espacial, que no es va aturar fins arribar a la Lluna. Eren moments de pressió per ser els primers, i també d’aprenentatge d’acord amb els errors.
Molt més aviat del que els més sensats haurien desitjat, les dues grans superpotències mundials es preparaven per enviar l’home cap a l’espai en increïbles i agosarats intents que avui ens fan posar les mans al cap.
Era el cinquè de 18 germans. Va quedar quasi completament sord per malaltia als 10 anys. I l’any 1871, amb només 14, va haver de deixar l’escola.
Com és possible que, mig segle després, Konstantín E. Tsiolkovsky, nascut en una humil família a Rússia, de pare immigrant polonès, es convertís en un dels pares de l’astronàutica?
Mogut per una extraordinària ànsia de saber, Tsiolkovsky no va parar de formar-se, llegia tot el que podia, especialment quan el seu pare el va portar a Moscou i va poder accedir a la biblioteca pública de Chertkovskaya. Allà hi va trobar munició per al seu cervell. Llibres de matemàtiques, de física i de mecànica, en els quals va aprendre les lleis del moviment de Newton. Llibres de química que el varen il·lustrar sobre els principis de la combustió.
I també novel·les de ciència-ficció. En concret, les obres de Jules Verne el varen fascinar i inspirar. Tenia 16 anys.
Es diu que de seguida es va posar a calcular, i va demostrar que el mètode descrit pel gran escriptor en la seva obra De la Terra a la Lluna, que consistia en llançar una nau cap a la Lluna amb un gran canó, mataria els tripulants a causa de les enormes acceleracions produïdes.
De tornada al seu poble, uns anys després, va construir la primera centrifugadora per estudiar l’efecte de les acceleracions sobre els astronautes, que, en el seu cas, eren pollastres de la granja.
Poc després, va aconseguir feina de mestre, es va casar i va formar una família. I en paral·lel va seguir treballant amb les idees de Verne i amb el somni d’anar més enllà de la Terra.
A mesura que s’anava endinsant en els detalls de com seria aquest somni, s’anava trobant dificultats tècniques i físiques que s’esforçava a resoldre, com el tema de l’acceleració comentat anteriorment. Ràpidament, s’adonà que un viatger a l’espai quedaria exposat a condicions de manca de pes, cosa que el va motivar a publicar un article sobre aquest fet l’any 1883.
Va seguir amb publicacions sobre com haurien de ser les naus, i fins i tot com seria colonitzar l’espai.
Lamentablement, molts dels seus treballs varen romandre desconeguts per a gran part de la comunitat científica, a causa de la condició humil de Tsiolkovsky i la seva ubicació en un racó de món.
Malgrat tot, la que és considerada la seva gran obra va veure la llum, l’any 1903. L’article parlava de l’exploració de l’espai amb motors a reacció, i en el qual Tsiolkovsky postulava una fórmula que relacionava matemàticament com va variant la massa d’un coet a mesura que consumeix el combustible, amb la velocitat de la nau i amb la força d’impuls dels gasos generats per la combustió dels motors. Aquesta fórmula constitueix la base de l’astronàutica moderna.
També va escriure sobre la utilització de combustibles líquids, com ara l’hidrogen i l’oxigen liquats. Sobre coets de fases, en els quals parts de l’estructura se separaven i queien un cop completada la seva funció. I sobre la necessitat que els futurs astronautes haurien d’anar protegits per vestits espacials. Es tractava d’idees absolutament trencadores i, fins a cert punt, inversemblants en aquella època.
Sense constància que mantinguessin cap contacte entre ells, el romanès Hermann Oberth i l’americà Robert Goddard varen desenvolupar treballs similars en el disseny de coets, tot i que força anys després que Tsiolkovsky, ja en ple segle XX. Per aquest motiu, tots tres són considerats els pares de l’astronàutica.
Però Tsiolkovsky va ser el pioner. Un somiador i visionari. Un autodidacte humil, les obres del qual van ser devorades, un temps després, per Serguei Koroliov, l’enginyer que va situar el primer satèl·lit de la història en òrbita i que va enviar el primer home a l’espai.
Konstantín Tsiolkovsky va morir l’any 1935, a l’edat de 78 anys, molt abans de poder veure els seus somnis fets realitat.
Quan s’escoltava el xiulet agut de la bomba, ja era massa tard. La V2 queia del cel de Londres a una velocitat de 3.550 km/h, 3 cops la del so, i generava una immensa explosió que feia cràters de 20 m de diàmetre i 8 m de profunditat.
Res no es podia fer per aturar el primer míssil de la història que s’enlairava des de plataformes mòbils de llançament.
Si haguéssim de determinar quin seria l’enginy precursor dels coets moderns, sens dubte que triaríem la V2. Però aquest coet, de 14 m d’alçada i capaç de transportar fins a 900 kg d’explosius, representa en si mateix una enorme contradicció.
En un vessant absolutament negatiu i lamentable, era una arma temible, desenvolupada pels nazis a finals de la Segona Guerra Mundial per atacar la població civil, bàsicament del Regne Unit (tot i que també se’n van llançar contra altres ciutats europees). Les fabricaven en una base subterrània a Mittelwerk, ben a prop del camp de concentració de Buchenwald, i en la seva construcció hi treballaven els presoners que tenien les habilitats que es necessitaven.
Les condicions de treball eren extremes, abundaven les execucions, i s’estima que més de 20.000 presoners varen morir realitzant aquestes tasques de manufactura. La xifra de morts que taca la negra història de la V2 s’ha d’engreixar, naturalment, amb les víctimes causades pel seu atac: 2.724 persones comptabilitzades oficialment només al Regne Unit.
Però, d’altra banda, la V2 va representar un gran salt endavant en l’enginyeria aeroespacial.
El seu disseny va anar a càrrec d’un genial enginyer i doctor en física alemany, enamorat de l’astronomia, de l’espai i dels coets, en Wernher von Braun. Nascut l’any 1912 en el si d’una família noble, Von Braun es va allistar a l’exèrcit abans de l’arribada al poder de Hitler, perquè el fascinava poder dissenyar i construir grans coets. Quan els nazis es varen fer amb les institucions, Von Braun va passar a formar part de les temudes SS.
La V2 emprava combustible líquid en lloc del sòlid tal com acostumaven a utilitzar la majoria de coets militars de l’època. En concret, el míssil portava un tanc amb 4 tones d’alcohol (etanol), i un altre amb 5,5 tones d’oxigen líquid, l’oxidant que es mesclava amb l’etanol per provocar la seva combustió. Els combustibles líquids ja s’havien estudiat i provat des de començament del segle XX, però amb resultats molt limitats.
Amb la potència proporcionada pels seus combustibles, el coet va aconseguir elevar-se fins als 80 km d’alçada, la qual cosa el situava fregant la coneguda com a línia de Kármán, un llindar de convenció, a 100 km, amb el que marquem on acaba l’atmosfera i comença l’espai. Va ser, per tant, el primer coet en el sentit aeroespacial del terme. El recorregut total de la seva trajectòria era d’uns 120 km.
Però la principal innovació era el seu sistema de guiatge. La V2 portava 2 giroscopis que alimentaven un rudimentari ordinador analògic en el qual es prefixava l’orientació que havia de seguir la bomba. Qualsevol desviació durant el vol era detectada pels giroscopis, i el sistema movia uns alerons per corregir la trajectòria convenientment.
A més de controlar la direcció, la V2 també ajustava la distància. Ho feia mesurant l’alçada del vol, i uns dispositius tallaven la combustió del motor en el moment precís perquè la paràbola descrita per la seva òrbita s’ajustés a la que s’havia calculat a fi d’impactar contra l’objectiu seleccionat.
Evidentment, aquesta tecnologia va despertar un gran interès en els aliats, particularment els americans i els russos, que van fer el que varen poder per fer-se-la seva al final de la Segona Guerra Mundial.
Els Estats Units van aconseguir els cervells. Von Braun i la major part del seu equip d’enginyers van decidir rendir-se als americans. Per la seva banda, els soviètics es van fer amb la fàbrica de les V2 i amb els camps de proves. Totes dues superpotències es van afanyar a analitzar, provar i millorar la tecnologia de les innovadores V2 nazis.
De la V2 van néixer noves generacions de míssils militars, però afortunadament també es van començar a desenvolupar els coets que acabarien posant satèl·lits civils en òrbita, i que ens permetrien sortir del planeta i visitar l’espai.
L’any 1952, l’anunci que varen fer els Estats Units dient que construirien un satèl·lit, el primer de la història, i que l’enviarien a l’espai va ser immediatament respost per la Unió Soviètica amb l’afirmació que ells també ho farien.
Acabava de començar la gran cursa espacial.
Tot s’havia iniciat uns mesos abans, quan el Consell Internacional per a la Ciència havia decidit crear l’Any Internacional de la Geofísica, que anava des del juliol de 1957 fins al desembre de 1958, i que coincidia amb un esperat punt àlgid en l’activitat solar (que presenta cicles d’uns 11 anys). Amb aquesta celebració, es volia potenciar un gran conjunt d’activitats científiques, i també divulgatives, centrades al voltant del nostre planeta i de l’espai (l’estudi de fenòmens com ara les aurores, el camp magnètic de la Terra o la mateixa activitat solar, per citar uns exemples).
L’Any Internacional de la Geofísica era l’excusa perfecta per al desafiament creuat entre els Estats Units i l’URSS, i traslladava a l’espai l’escenari global de competició que s’estava vivint a terra. Les 2 grans superpotències es disputaven la supremacia del món, després d’enfortir-se un cop acabada la Segona Guerra Mundial, i la rivalitat era enorme. En lloc d’enfrontar-se militarment d’una forma directa, utilitzaven conflictes regionals per ampliar les seves esferes d’influència (a l’Orient Mitjà, Àfrica, Amèrica del Sud, Corea, Cuba, Vietnam…).
El que va venir a continuació d’aquells anuncis creuats va ser una història apassionant i, alhora, extraordinàriament fructífera per a la ciència i l’enginyeria.
És innegable que la cursa, la rivalitat, va fer que es prioritzessin els objectius per sobre dels recursos. No importava massa el rendiment econòmic dels esforços, sinó que es tractava de ser els primers allà dalt a l’espai.
D’una banda, des del punt de vista militar, l’espai era, per si mateix, un objectiu. Qui aconseguís situar satèl·lits en òrbita podria espiar al contrari, i fins i tot disposar d’una plataforma d’atac sobre el territori enemic. De l’altra, la cursa significava un gegantí impuls per a la ciència i la tecnologia en molts àmbits, ja que els reptes a superar eren enormes. Però, potser per sobre de tot això, hi havia també una qüestió d’orgull.
Acabada la Segona Guerra Mundial, la tecnologia alemanya havia caigut en mans dels guanyadors. Els Estats Units i l’URSS es varen fer amb el coneixement que havia permès als nazis desenvolupar la mortífera V-2, el primer míssil de la història. Mentre treballaven amb els cervells i amb les màquines que havien capturat, americans i soviètics van construir els grans coets que van enlairar els primers satèl·lits i que van acabar portant l’home a la Lluna.
Els esforços espacials de les dues superpotències estaven organitzats de forma completament diferent. A la banda nord-americana, de seguida es varen concentrar els recursos en un nou organisme, creat l’any 1958, que es va anomenar National Aeronautics and Space Administration (NASA). Era un ens civil, i amb la seva creació els americans separaven clarament els projectes de desenvolupament de míssils militars (que se seguirien realitzant dins l’àmbit de les diferents branques de les forces armades) del projecte espacial. A la banda soviètica, però, el model era de competència interna, alguns cops ferotge. Un nombre considerable d’instituts i organismes públics desenvolupaven projectes propis, competien pels recursos i no compartien a penes informació entre si. A més, la participació militar en els projectes era molt estreta.
Si seguim amb les diferències, al darrere del teló d’acer tot es guardava amb el secret d’allò més extrem. Al llarg de la cursa espacial, l’URSS va anunciar els assoliments i els triomfs amb gran pompa a través dels seus canals oficials, alhora que va amagar els fracassos. El món va tenir notícies dels soviètics només pel que ells mateixos van anunciar.
Els Estats Units, des de l’inici, varen optar per una posada en escena molt més espectacular. Els mitjans de comunicació van seguir, al llarg dels anys, totes les missions. Periodistes i càmeres de televisió foren testimonis en directe de llançaments, èxits i tragèdies.
Per descomptat, els serveis d’intel·ligència dels dos països van treballar intensament durant tots aquells anys. Era vital saber en quin punt de desenvolupament es trobava el rival, i, en aquest sentit, els espies americans es van afanyar a intentar esbrinar què feien els discrets soviètics, i no sempre encertaven la informació.
La posada en òrbita de l’Sputnik 1, l’octubre de l’any 1957, va significar el primer gran cop de la Unió Soviètica. Ajudats per una tecnologia superior pel que fa als coets (d’origen militar), els russos van portar clarament l’avantatge de la cursa durant els primers anys, i a més d’una forma molt clara i abassegadora. Al primer satèl·lit de la història van seguir molts números u, com ara el primer ésser viu a l’espai (Laika), el primer satèl·lit a impactar contra la Lluna (Luna 2), el primer home a l’espai (Yuri Gagarin), la primera dona a l’espai (Valentina Tereixkova), el primer vol orbital amb més d’un tripulant (Voskhod 1), el primer passeig espacial (Alexei Leonov) o la primera estació orbital (Salyut 1).
Però tot va començar a canviar després del compromís del president Kennedy amb la cursa espacial, a inicis de la dècada dels 60. Els recursos econòmics que els Estats Units van invertir a partir d’aquell moment foren ingents, i en aquest sentit no van tenir rival. A poc a poc, el programa espacial americà es va anar situant al capdavant de la cursa, fins al punt que, poc després d’aquells anuncis de Kennedy, els Estats Units ja estaven competint sols sense saber-ho! Els serveis secrets estaven convençuts que els soviètics seguien estant molt avançats, però la realitat era que els russos ja havien començat a perdre la batalla.
Molts varen ser els moments clau de la cursa espacial, així com molts també varen ser els protagonistes. En els capítols que segueixen reviurem alguns dels episodis més espectaculars, i també dramàtics, d’aquella gran carrera.
A finals de la dècada dels 50 i principis de la dels 60 del segle XX, a mesura que es desenvolupaven els primers plans per a la conquesta de l’espai, els serveis d’espionatge de les dues grans superpotències no donaven l’abast. Què feia l’enemic? Quins avenços tecnològics preparava? Com n’estava de madur el seu pla per dominar l’espai?
De la mateixa manera com eren moltíssimes les discrepàncies que tenien els Estats Units i la Unió Soviètica respecte a la concepció política, econòmica i social del món, també eren grans les diferències en els respectius dissenys de com havia de ser el salt de l’home a l’espai.
El concepte americà encaixava bastant amb l’esperit d’aquella nació. Eren dissenys extraordinàriament pràctics, que buscaven l’eficiència (i, evidentment, la seguretat) per sobre de tot. Res de comoditats o d’elements innecessaris. El salt a l’espai primer, i a la Lluna després, es faria en atacs concentrats que havien de durar hores o pocs dies. Es tractava de sortir a l’òrbita o anar fins a la Lluna, i tornar tan de pressa com es pogués.
Sota aquest concepte, manava la reducció de pes de la càpsula i dels instruments per permetre que els nous coets que s’estaven desenvolupant poguessin proporcionar la potència necessària per enviar la nau a l’espai.
Les naus tripulades americanes consistien, des del començament de la cursa espacial, en habitacles més aviat minimalistes on els tripulants viatjaven sense massa conforts. Per anar i tornar no es necessitaven elements que donessin comoditat als astronautes. Aquest principi es va mantenir des del primer programa espacial americà tripulat, el Mercury (amb un sol tripulant), passant pel Gemini (amb 2) fins al mateix Apollo (amb 3 astronautes a bord).
El concepte soviètic també començà minimalista (les Vostok i les Voskhod), cosa obligada per les restriccions d’espai i de pes que imposaven els coets impulsors de l’època. Però ben aviat va evolucionar cap a naus amb més espai interior i amb serveis bàsics pels cosmonautes. La tercera generació de naus, les Soyuz concebudes l’any 1964, incloïen fins i tot una mena de sofà que permetia als astronautes moure’s del mòdul de comandament a un espai de descans més apropiat. També incorporaven elements altament innovadors, com ara un port d’acoblament per poder realitzar trobades espacials, i un mòdul específic per a l’aterrament, diferenciat de la resta de la nau. I és que l’URSS, a mesura que va veure com probablement perdria la cursa cap a la Lluna, es va començar a focalitzar en altres objectius, com ara la permanència a l’espai en estades de llarga durada.
Les Mercury, Gemini i Apollo aterraven sobre el mar. La reentrada es realitzava mitjançant una trajectòria de caiguda, preparada curosament pels darrers impulsos dels petits coets de la nau, quan aquesta es trobava encara fora de l’atmosfera. A partir d’aquell moment, la càpsula queia lliure, frenada primer per l’escut tèrmic i el seu fregament amb l’aire, i després per paracaigudes fins a amarar sobre l’oceà i desplegar uns flotadors que la mantenien sobre la superfície. Els primers equips de rescat que arribaven al lloc d’amaratge eren helicòpters de la marina amb submarinistes que es llançaven per fer-se càrrec de les operacions de suport a la tripulació.
Les naus soviètiques, en canvi, portaven coets correctors i estabilitzadors de la caiguda. Tota l’operació es podia realitzar de forma automàtica i desatesa. Els coets mantenien la trajectòria i la posició vertical de la nau. La frenada també es realitzava amb l’escut tèrmic i amb paracaigudes, però la caiguda es feia sobre terra ferma. En les primeres Vostok, el solitari astronauta s’ejectava fora de la nau, i acabava la missió amb un descens amb paracaigudes. Però, a partir de les Voskhod, la tripulació romania dins la nau que acabava tocant terra suaument, gràcies a uns propulsors que s’engegaven poc abans del final del descens per proporcionar un darrer fre addicional a la nau. En qualsevol cas, els equips de rescat arribaven a la zona d’aterratge a bord d’helicòpters de l’exèrcit.
En les primeres naus multipersones el programa espacial soviètic requeria que els cosmonautes viatgessin sense la protecció de vestits espacials, ja que era pràcticament impossible encabir les persones a més dels seus voluminosos vestits. Aquesta era una pràctica ben diferent de l’americana. Dins les naus occidentals, els tripulants, per seguretat, portaven posats els seus vestits especials. No va ser fins al tràgic accident del Soyuz 11, l’any 1971, en què els 3 tripulants varen morir quan la nau es va despressuritzar, que l’URSS va modificar aquesta norma i va fer que els seus cosmonautes portessin els vestits espacials, almenys durant les operacions d’enlairament i de retorn.
Des del punt de vista organitzatiu, els models també eren molt diferents. I curiosament contraris a allò que un podria esperar.
Els Estats Units varen apostar de seguida, després d’uns primers mesos de competència entre la Força Aèria, la Marina i l’Exèrcit, per crear un únic organisme centralitzador dels esforços, i en mans civils. Així, l’any 1958, naixia la NASA.
En canvi, l’URSS va desenvolupar un model altament descentralitzat, amb diverses agències i instituts que desenvolupaven projectes en paral·lel, no sempre eficientment coordinats. A pesar que s’intentava mantenir una supervisió global, en algunes ocasions les rivalitats entre centres i els seus líders van ser evidents.
Malgrat aquests models tan radicalment diferents, però, les dues superpotències varen tenir, al darrere dels seus programes espacials, dues figures clau que treballaven quasi a l’ombra. Un genial alemany, reclutat per a les files americanes a finals de la Segona Guerra Mundial, de nom Wernher von Braun. I un visionari i carismàtic líder dins les files soviètiques, en Serguei Koroliov, la mort prematura del qual va acabar marcant, en gran part, el resultat final de la cursa cap a la Lluna.
Serguei Koroliov és considerat l’arquitecte del gran programa espacial soviètic.
Nascut el 30 de desembre de l’any 1906, en un poble d’Ucraïna, de ben jove va quedar captivat pels temes d’enginyeria i, en especial, aeronàutics. Després de graduar-se a l’Institut Politècnic de Kíev i, posteriorment, a l’Escola Superior Tècnica Bauman de Moscou, l’any 1932, amb tan sols 26 anys, va ser anomenat responsable d’un dels primers centres al país de desenvolupament de coets amb finalitats militars: l’Institut de Recerca de Coets a Propulsió.
I llavors, en el començament d’una gran carrera tècnica, Koroliov va ser víctima de les purgues estalinistes. El varen empresonar, l’any 1937, i va ser enviat a un camp de treball a Sibèria, acusat d’alentir i sabotejar el desenvolupament del programa de míssils soviètics.
Sentenciat a 10 anys de treballs forçats, allò va ser una experiència duríssima per a Koroliov. Tant va ser així que posteriorment va declarar que havia estat a punt de no sobreviure, i que ell mateix no s’havia donat més que uns pocs mesos de vida.
Però la seva gran capacitació li va servir de salvavides. Era evident que l’URSS no podia perdre l’enorme talent i potencial de Koroliov. Així que l’any 1940 el varen traslladar a un centre de confinament amb millors condicions per treballar a les ordres d’un altre distingit presoner, Andrei Tupolev. El seu grup tenia com a objectiu desenvolupar el TU-2, un dels més grans bombarders soviètics de la Segona Guerra Mundial.
Finalment, les autoritats el varen amnistiar, l’any 1944, i al següent el van enviar a Alemanya per participar en l’apropiació de les temudes bombes nazis V2, el primer míssil de la història, i de la tecnologia de propulsió pionera que els alemanys havien desenvolupat.
De forma tan ràpida com havia caigut, la carrera de Koroliov es va recuperar, i, de seguida, va ser promogut cap de l’anomenada Planta 88, un dels principals centres de desenvolupament de coets militars de l’URSS.
Fou allà on va impulsar el disseny de l’R-7, el primer míssil balístic intercontinental del món, que ràpidament es va convertir en la peça clau del programa espacial de la Unió Soviètica: modificacions a l’R-7 van donar lloc a tota la generació de coets que varen permetre als soviètics liderar la primera part de la cursa espacial. Aquells primers coets van posar en òrbita els Sputnik, i després enviaren el primer home a l’espai. Actualment, els coets Soyuz russos, derivats directament dels dissenys de Koroliov, segueixen estant en actiu i enviant astronautes cap a l’Estació Espacial Internacional, i són, a hores d’ara, l’únic coet existent al món amb aquesta capacitat.
La seva figura va arribar a ser tan vital per al programa espacial soviètic que es va decidir protegir-lo fortament, a ell i als seus assistents, per prevenir un intent d’assassinat per part dels serveis d’intel·ligència americans. També se li va donar un nom en clau per amagar la seva identitat real. L’anomenaven el dissenyador en cap.
Serguei Koroliov va morir prematurament a l’edat de 60 anys, el gener de 1966, a conseqüència de la complicació que va aparèixer mentre l’operaven de pòlips. Les circumstàncies de la seva mort mai no varen quedar del tot aclarides. Sembla que se li va detectar un tumor a l’abdomen, i que els cirurgians no varen saber operar-lo correctament. Però el succés sempre ha quedat envoltat per cert misteri que ha alimentat tota mena d’hipòtesis conspiradores.
En el moment de la seva mort, el genial enginyer i els seus equips estaven treballant en el projecte secret del supercoet N1, destinat a enviar l’home a la Lluna abans que ho fessin els americans.
Amb la mort de Koroliov, l’URSS es quedava sense el seu gran líder en plena cursa pel domini de l’espai. Eren males astrugàncies del que havia de venir.
A partir del 4 d’octubre de l’any 1957, i durant 3 setmanes, les ràdios de tot el món, incloses les de les llars americanes, varen poder sintonitzar uns insistents beeps provinents de l’espai. Uns aparentment innocents xiulets que proclamaven arreu que la Unió Soviètica dominava la cursa espacial.
L’Sputnik 1 s’havia enlairat del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, i es convertia en el primer enginy humà en entrar en òrbita.
Era una esfera metàl·lica, formada per 2 hemisferis idèntics units per un conjunt de 36 cargols, amb un diàmetre total de 58 cm i 83 kg de pes. Tota la instrumentació que duia eren dos transmissors que emetien a 20,007 i 40,002 Mhz de freqüència. També portava un ventilador que s’activava si la temperatura a l’interior pujava per sobre dels 30 ºC.
En realitat, però, el projecte soviètic per enviar una nau en òrbita havia començat de forma molt més ambiciosa que només enlairar aquella modesta bola de metall.
L’inici de la cursa espacial va estar marcada, durant força temps, per l’indiscutible domini soviètic. El món quedaria sorprès per un seguit de fites històriques que l’URSS assoliria i que traslladarien tota la pressió als americans, que es veurien incapaços d’agafar la davantera i es trobarien forçats a respondre reactivament davant els èxits del rival.
Per commemorar l’Any Internacional de la Geofísica, que es va celebrar des de l’1 de juliol del 1957 fins al 31 de desembre del 1958, l’URSS havia ordenat, mitjançant un decret de gener de l’any 1956, el disseny i la construcció d’un satèl·lit de grans dimensions, de fins a 1.400 kg de pes, farcit amb instrumentació científica. El projecte havia rebut el nom en clau d’Objecte D.
El decret demanava que l’Acadèmia Soviètica de les Ciències utilitzés l’Objecte D per desenvolupar un seguit d’activitats, entre les quals hi havia l’anàlisi del camp magnètic i de l’estructura de la part alta de l’atmosfera terrestre, l’observació de la radiació provinent de l’espai o l’estudi del Sol. Fins i tot, el decret ja instruïa l’Acadèmia a començar experiments per veure l’efecte de l’espai sobre els organismes vius.
El mes següent al decret, el president Nikita Khrusxov visitava el gran pare del programa espacial soviètic, en Serguei Koroliov, per supervisar el projecte. En aquesta visita, el líder del país no va mostrar gaire entusiasme sobre el tema, fins que Koroliov, hàbilment, va esmentar que el fet de disposar d’un coet suficientment potent per poder enlairar un satèl·lit li podia donar a l’URSS la capacitat de posar el territori nord-americà a l’abast dels míssils de l’exèrcit roig.
Però a finals d’aquell 1956 s’havien acumulat un seguit de problemes tècnics que posaven en crisi un llançament a curt termini. El desenvolupament del coet anava retardat, i en qualsevol cas la primera versió quedaria curta de potència sobre el pla previst. Els instruments científics tampoc estaria a punt abans de mitjan 1958.
La cosa es va precipitar quan els serveis d’espionatge van avisar que els americans estaven avançats amb el seu propi projecte, anomenat Vanguard, que podria acabar col·locant en òrbita un petit satèl·lit abans que ells.
Els soviètics varen decidir modificar i simplificar ràpidament els plans. Van construir un satèl·lit molt més petit que l’Objecte D previst, tan lleuger que el coet disponible el podia situar en òrbita. Òbviament, es van sacrificar els instruments científics.
En unes setmanes, el primer dels Sputnik estava ja a punt per enlairar-se.
El llançament es va fer amb un coet R-7, de quasi 30 m d’alçada, que emprava querosè com a combustible i oxigen líquid com a oxidant. L’Sputnik 1 va assolir una òrbita inicial que el portava a 230 km d’alçada en el moment del perigeu (el punt més proper a la Terra) i fins als 940 en l’apogeu. Donava una òrbita sencera al planeta en un xic més d’hora i mitja.
Els seus transmissors estaven alimentats per tres bateries, que varen estar operatives fins al 26 d’octubre, després d’haver funcionat durant 326 òrbites.
La seva trajectòria va anar decaient progressivament, i va acabar reentrant a l’atmosfera el dia 3 de gener del 1958, incinerada pel fet de no poder suportar les temperatures resultants del fregament amb l’aire.
La bola de metall havia completat aproximadament un total de 1.400 òrbites i recorregut una distància acumulada de 70 milions de km.
Tota la pressió es trobava ara a la banda americana.
Encoratjat per l’èxit de l’Sputnik 1, Nikita Khrusxov, el president de l’URSS, va ordenar que, com a celebració del 40è aniversari de la revolució soviètica, es posés en òrbita un nou satèl·lit.
El 3 de novembre del 1957 s’enlairava, des de la base de Baikonur, l’Sputnik 2, el que havia de ser el segon satèl·lit de la història. Però, molt més important que això, la nau transportava a l’espai, per primer cop, un ésser viu.
La gossa Laika havia estat reclutada en els carrers de Moscou. Era un animal abandonat, barreja de la raça husky i terrier. De caràcter dòcil, sembla que un dels motius de la seva selecció va ser precisament la capacitat que l’animal havia demostrat de sobreviure les fredes nits russes. Va competir amb 10 candidats més per tripular l’Sputnik.
Laika viatjava dins una nau cònica d’uns dos metres de diàmetre en la seva part inferior, i l’animal tenia espai suficient per poder anar estirada o dempeus, però no per girar-se. Se li subministraven aliments i aigua en forma de gelatina a través d’una sonda, i una altra servia per retirar els excrements. Els sistemes de la nau s’encarregaven d’administrar-li aire respirable. I, evidentment, el ca estava connectat a uns elèctrodes que mesuraven les seves constants vitals, ja que es volia analitzar com responia l’animal a l’aventura.
El director del programa espacial soviètic, en Serguei Koroliov, va decidir emprar un coet R-7 del mateix tipus del que feia a penes 32 dies s’havia utilitzat tan exitosament amb l’Sputnik 1. L’òrbita de la nau consistia en una el·lipse que tenia el seu punt més proper a la Terra a un xic més de 210 km d’alçada, i el seu punt més llunyà a 1.660 km.
Els soviètics ja havien realitzat diversos assajos previs amb animals a bord de míssils balístics. Però la missió de Laika era, veritablement, un gran pas endavant per entendre quins eren els efectes de l’espai i de la situació de manca de pes sobre els éssers vius.
L’experiment era, però, força polèmic des del punt de vista ètic. El subministrament d’aliments cobria tan sols uns 7 dies. A més, la càpsula no estava preparada per resistir la reentrada a l’atmosfera. Per tant, la sort de la Laika havia quedat fixada el mateix dia que la varen seleccionar.
Les dades dels sensors van confirmar que la gossa havia mort durant la quarta òrbita, a causa de l’augment progressiu de temperatura que es va anar acumulant a l’interior de la càpsula. Moltes de les dades relatives a l’aventura de la Laika es van classificar com a secret, i no van veure la llum fins a començaments d’aquest segle XXI.
Les restes de la primera cosmonauta de la història es van cremar a la part alta de l’atmosfera, juntament amb la seva nau, el 14 d’abril del 1958. L’Sputnik 2 havia completat aproximadament 2.500 òrbites en 162 dies, i havia tornat a confirmar el lideratge soviètic en la cursa espacial.
Els soviètics acabaven de donar dues plantofades importants a la cara dels americans. L’Sputnik 1, el primer satèl·lit a anar a l’espai, i l’Sputnik 2, amb la gossa Laika, la primera vegada que un ésser viu es convertia per unes hores en astronauta, havien deixat clar qui liderava la cursa espacial. I ho havien fet amb només dos mesos de diferència.
Era desembre del 1957, i el president Eisenhower va congregar als seus assessors científics. Es necessitava una resposta, i ràpida.
Des de feia mesos, diverses agències dels Estats Units estaven treballant en els seus projectes espacials. El que segurament més prometia és el que liderava l’exèrcit, un projecte que comptava amb en Von Braun i el seu equip d’enginyers alemanys.
Just acabada la Segona Guerra Mundial, els aliats s’havien fet amb el coneixement balístic que els alemanys havien acumulat. Russos i americans es varen repartir el botí, i Wernher von Braun, el responsable del desenvolupament de les temudes bombes volants V-2, va fer per quedar en mans dels Estats Units, juntament amb la major part del seu equip d’enginyers.
En unes instal·lacions a Hunstville, Alabama, l’equip de Von Braun, un geni, va començar a treballar amb un coet capaç de col·locar un satèl·lit en òrbita. Es tractava de Juno 1 (variant del Jupiter C), un coet en el qual s’aplicaven els coneixements acumulats pels enginyers alemanys durant anys.
Però l’elecció del projecte de Von Braun no agradava gaire en les altes esferes. Des que l’equip germànic havia arribat a sòl americà, els havien tingut treballant pràcticament en l’anonimat, i no només per raons de secret militar. Des del punt de vista de la imatge, no vestia gaire tenir un grup de científics del costat dels perdedors de la guerra al capdavant d’un dels projectes més importants de la nació.
L’exèrcit de l’aire tenia el seu propi projecte, basat en un coet de nou disseny anomenat Atlas. Es tractava d’un concepte prometedor, però que en aquell 1957 encara estava lluny de poder-se convertir en realitat.
El tercer en disputa era la Marina. El seu desenvolupament s’anomenava Vanguard que, aquest sí, podia estar disponible en setmanes. I aquesta va ser l’opció triada. El Vanguard Test Vehicle 3 (TV3) havia de ser la resposta americana al desafiament soviètic.
Era un coet de 3 fases, que impulsava un petit satèl·lit cap a l’òrbita baixa de la Terra. El satèl·lit era molt més petit que els Sputnik, i pesava només 1,36 kg. Igual que l’Sputnik 1, portava un emissor. Però, addicionalment, incloïa alguns equipaments científics bàsics.
Els preparatius es van accelerar, no fos cas que l’URSS tornés a colpejar.
El dia 6 de desembre del 1957, el llarg coet estava sobre la plataforma de llançament, a Cap Canaveral, preparat per enlairar-se i situar els Estats Units dins la cursa. Els mitjans de comunicació, òbviament, van fer un intens seguiment en directe de l’esdeveniment.
A poc menys de tres quarts de cinc de la tarda, el compte enrere va donar pas a l’engegada dels motors de combustible líquid del coet.
La nau va començar a aixecar-se, però, quan a penes havia ascendit 1,2 metres, el vehicle va dubtar. I tot d’una va col·lapsar, i va caure cap al darrere. Els tancs de combustible es varen partir i l’explosió va ser enorme.
Com si el destí hagués volgut escriure aquell capítol de la forma més vergonyant possible, el satèl·lit, el Vanguard TV3, va rodar intacte a terra, fins a quedar ben a prop d’uns contenidors, i va començar a transmetre el seu senyal de posicionament.
beep beepbeep beep