Alba
Saga Xenogènesi I
Col·lecció Refugi 67
Títol Original: Dawn
Primera edició: maig de 2019
Copyright © 1987 by Octavia E. Butler
© de la traducció: Ernest Riera, 2019
© de la il·lustració de coberta: Vorja Sánchez
© de l’edició: Mai Més, 2019
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Esperança Sierra
ISBN: 978-84-09-10922-7
DL GI 703-2019
Imprès a Catalunya
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
En memòria de Mike Hodel, que a través de la seva campanya de lectura READ/SF volia compartir amb tothom el plaer i la utilitat de la paraula escrita.
Traducció
d’ERNEST RIERA
Va fer-lo esperar fins que es va haver rentat el suc de taronja de les mans. Llavors Jdahya se’n va anar cap a una de les parets i va tocar-la amb uns quants tentacles del cap, els més llargs.
Al lloc on havia fet contacte amb la paret, va aparèixer una taca fosca. Es va convertir en una depressió cada cop més fonda i més ampla, i llavors en un forat a través del qual Lilith va poder veure color i llum: verd, vermell, taronja, groc...
Hi havia hagut ben poc color, al seu món, des de la captura. La seva pell, la seva sang... dintre de les parets pàl·lides d’aquella presó, i res més. Tota la resta era d’algun to de blanc o de gris. Fins i tot el menjar havia estat descolorit, fins al plàtan. Ara, hi havia color i el que semblava llum del sol. Hi havia espai. Un espai vast.
El forat de la paret es va eixamplar com si fos carn en expansió; les vores es cargolaven i s’obrien a poc a poc. Es va sentir al mateix temps fascinada i repel·lida.
—És viva? —va preguntar.
—Sí —va dir ell.
Lilith l’havia colpejat, hi havia clavat cops de peu, l’havia esgarrapat, havia provat de mossegar-la. S’havia mantingut llisa, dura, impenetrable, però lleugerament elàstica, com el llit i la taula. Li havia fet la impressió que era com de plàstic, freda quan la tocava amb la mà.
—Què és? —va preguntar.
—Carn. Més com la meva que com la teva. Diferent de la meva, però. És... la nau.
—Em prens el pèl. La vostra nau és viva?
—Sí. Surt. –El forat a la paret s’havia fet prou gran perquè tots dos hi poguessin passar. Ell va ajupir el cap i va sortir. Ella el va començar a seguir, i llavors es va aturar. Hi havia tant d’espai, allà fora. Els colors que havia vist eren fulles primes, com cabells, i fuites rodones de la mida de cocos, aparentment en diversos estats de desenvolupament. Tot penjava de grans branques que gairebé tapaven la nova sortida. Més enllà hi havia un camp ample, obert, amb arbres escampats —uns arbres impossibles, enormes— turons llunyans i un cel de color d’ivori, brillant i sense sol. Els arbres i el cel eren prou estranys per impedir que s’imaginés que era a la Terra. Hi havia gent que es bellugava, lluny, i hi havia uns animals negres, de la mida d’un pastor alemany que eren massa enllà per poder-los veure clarament; tot i que, fins i tot des de la distància, semblava que tenien massa potes. Sis? Deu? Semblava com si aquelles criatures pasturessin.
—Lilith, surt —va dir Jdahya.
Ella va fer un pas enrere, per apartar-se d’aquella vastitud aliena. L’aïllament que havia detestat durant tant de temps, tot d’una li semblava segur i reconfortant.
—Tornes a la gàbia, Lilith? —va preguntar Jdahya en veu baixa.
Ella se’l va mirar pel forat i es va adonar de seguida que provava de provocar-la, de fer-li superar la por. No hauria funcionat si no hagués tingut tota la raó. S’estava retirant cap a l’interior de la gàbia, com un animal de zoo que feia tant de temps que hi estava tancat, que la gàbia s’havia convertit en casa seva.
Es va forçar a acostar-se a l’obertura, i llavors, amb les dents serrades, la va travessar.
A fora, al costat d’ell, va respirar fondo, tremolosa. Va tombar el cap, es va mirar l’habitació i de seguida en va apartar la vista per resistir l’impuls de fugir-hi un altre cop. Ell li va agafar la mà i se la va endur.
Quan va girar-se a mirar per segona vegada, el forat es tancava, i va veure que havia sortit d’un arbre enorme. La seva habitació només ocupava una fracció minúscula de l’interior del tronc. L’arbre creixia del que semblava terra normal, sorrenca, de color marró pàl·lid. Les branques inferiors eren ben carregades de fruit. La resta semblava gairebé normal i corrent, tret de la mida. El tronc tenia més circumferència que alguns edificis d’oficines que recordava. I semblava com si toqués el cel d’ivori. Quina altura tenia? En quina proporció s’utilitzava com a edifici?
—Tot el que hi havia a dins d’aquella habitació era viu? —va preguntar.
—Tot tret d’alguns elements visibles del lavabo —va dir Jdahya—. Fins i tot el menjar es produïa a partir de la fruita d’una de les branques de fora. Estava dissenyat per respondre a les teves necessitats nutricionals.
—I per tenir gust de cotó i serradures —va mormolar—. Espero no haver de menjar-ne més.
—No ho hauràs de fer. Però t’ha mantingut molt saludable. La teva dieta en particular encoratjava el teu cos a no produir càncers mentre es corregia la teva inclinació genètica a produir-ne.
—Està corregida, doncs?
—Sí. T’hem inserit gens correctors a les cèl·lules, i les teves cèl·lules els han acceptat i multiplicat. Ara ja no produiràs càncers per accident.
Aquesta, va pensar, era una manera força estranya de dir-ho, però de moment ho va deixar passar.
—Quan m’enviareu a la Terra?
—Ara no hi podries sobreviure... i encara menys, sola.
—No hi heu enviat ningú, encara?
—El teu grup serà el primer.
—Oh. –Això no li havia passat pel cap: que ella i d’altres com ella serien conillets d’Índies provant de sobreviure en una Terra que devia haver canviat molt.— Com és la Terra, ara?
—Salvatge. Boscos, muntanyes, deserts, planures, grans oceans. És un món ric, net de radiació perillosa, a la majoria de llocs. La diversitat de vida animal és més gran al mar, però hi ha una certa quantitat d’animals petits que prosperen en terra ferma: insectes, cucs, amfibis, rèptils, petits mamífers. No hi ha cap dubte que la vostra gent hi pot viure.
—Quan?
—Això no es farà amb presses. Tens una vida molt llarga al teu davant, Lilith. I aquí hi tens feina a fer.
—Ja n’havies parlat abans. Quina feina?
—Viuràs amb la meva família una temporada... viuràs com un de nosaltres fins allà on sigui possible. T’ensenyarem la feina que has de fer.
—Però quina feina?
—Despertaràs un grup petit d’humans, tots de parla anglesa, i els ajudaràs a tractar amb nosaltres. Els ensenyaràs les habilitats de supervivència que nosaltres t’ensenyarem. La teva gent serà tota del que tu anomenaries societats civilitzades. Ara hauran d’aprendre a viure als boscos, a construir refugis i a produir el seu menjar sense màquines ni ajuda exterior.
—Ens prohibireu tenir màquines? —va preguntar amb incertesa.
—És clar que no. Però tampoc no us les facilitarem. Us donarem eines, equipament senzill, i menjar fins que comenceu a fer les coses que necessiteu i a cultivar el vostre aliment. Ja us hem armat contra els microorganismes més letals. Tret d’això, us haureu de defensar vosaltres mateixos: evitar les plantes i els animals verinosos, i crear el que us faci falta.
—Com ens podeu ensenyar a sobreviure al nostre món? Com en podeu saber prou coses, de la Terra o de nosaltres?
—Com podria ser d’altra manera? Hem ajudat el vostre món a restaurar-se. Hem estudiat els vostres cossos, el vostre pensament, la vostra literatura, els vostres registres històrics, les vostres moltes cultures... Sabem millor que vosaltres mateixos de què sou capaços.
O això és el que es pensen. Ara, que si de debò havien tingut dos-cents cinquanta anys per estudiar, potser tenien raó.
—Ens heu vacunat contra les malalties? —va preguntar, per estar segura d’haver-ho entès.
—No.
—Però has dit...
—Hem enfortit el vostre sistema immunitari, incrementat la vostra resistència a la malaltia en general.
—Com? És una altra cosa que ens heu fet als gens?
No va dir res. Lilith va deixar que el silenci s’allargués fins que va estar segura que no rebria resposta. Era una cosa més que havien fet al seu cos sense el seu consentiment, i suposadament per al seu bé.
—Nosaltres tractàvem així els animals —va murmurar Lilith, amb amargor.
—Què? —va dir ell.
—Els fèiem coses... vacunes, operacions, aïllament, tot per al seu bé. Els volíem sans i protegits... a vegades, per poder menjar-nos-els després.
Tot i que els tentacles no se li van aplanar damunt del cos, Lilith va tenir la impressió que es reia d’ella.
—No et fa por, dir-me coses com aquesta? —li va preguntar ell.
—No. Em fa por que algú em faci coses que no entenc.
—T’han donat salut. Els ooloi s’han assegurat que tinguis l’oportunitat de viure a la teva Terra... no tan sols de morir-t’hi.
No va dir res més sobre el tema. Ella es va mirar els arbres enormes, alguns amb grans troncs múltiples i un fullatge com cabells llargs i verds. Hi havia cabells que semblava que es movien, tot i que no feia vent. Va sospirar. Els arbres també, doncs: amb tentacles, igual que la gent. Tentacles llargs, prims, verds.
— Jdahya?
Els seus tentacles van apuntar cap a ella d’una manera que encara trobava desconcertant, tot i que només era la manera que tenia ell de fer-li atenció, o d’assenyalar que n’hi feia.
—Estic disposada a aprendre el que m’hagueu d’ensenyar —va dir—, però no crec que sigui una bona mestra per als altres. Hi havia molts éssers humans que ja sabien com viure a la natura... molts que segurament us podrien ensenyar coses a vosaltres. És amb ells, que hauríeu de parlar.
—Ja hi hem parlat. Ells hauran d’anar amb molta més cura perquè algunes de les coses que «saben» ja no són veritat. Hi ha plantes noves... mutacions de les antigues i algunes que hem afegit. Coses que abans eren comestibles, ara són letals. Hi ha coses mortals només si no es preparen com cal. Una part de la vida animal ja no és tan inofensiva com es veu que era abans. La vostra Terra encara és la Terra, però entre els esforços dels humans per destruir-la i els nostres per restaurar-la, ha canviat.
Ella va fer que sí, i es va preguntar per què podia acceptar les seves paraules amb tanta facilitat. Potser perquè havia sabut fins i tot abans de la seva captura que el món que havia conegut ja era mort. Ja havia assimilat aquella pèrdua fins on havia pogut.
—Hi deu haver ruïnes —va dir, en veu baixa.
—N’hi havia. En vam destruir moltes.
Li va arreplegar el braç sense pensar.
—Les vau destruir? Quedaven coses en peu i les vau destruir?
—Tornareu a començar. Us posarem en àrees netes de radioactivitat i d’història. Sereu una cosa diferent del que éreu.
—I us penseu que destruir el que quedava de les nostres cultures ens farà millors?
—No. Només diferents. –Lilith es va adonar tot d’una que s’hi havia encarat, i que li agafava el braç amb una força que li havia de fer mal. A ella n’hi feia. El va deixar anar i el braç de Jdahya va quedar penjant, d’aquella manera estranya, com morta, que tenien els seus membres de bellugar-se quan no els feia servir amb un propòsit específic.
—Us vau equivocar —va dir-li. No podia mantenir la ràbia. No es podia mirar la cara alienígena d’ell, plena de tentacles, i mantenir la ràbia; però havia de pronunciar aquelles paraules.— Vau destruir una cosa que no era vostra —va dir—. Vau cometre un acte de bogeria.
—Encara sou vius —va dir ell.
Va caminar al costat de Jdahya, demostrant amb silenci la seva manca de gratitud. Uns claps de fulles o tentacles, gruixuts i carnosos, que li arribaven fins als genolls, creixien a terra. Ell anava amb compte de no trepitjar-los, cosa que a Lilith li va fer venir ganes de començar a clavar-hi cops de peu. Només ho va evitar el fet que anava descalça. Llavors va veure, amb fàstic, que les fulles es cargolaven o es contreien per apartar-se quan hi trepitjava a prop, com si fossin plantes fetes amb cucs de terra de la mida de serps. Semblaven arrelats a terra. Les convertia en plantes, això?
—Què són aquestes coses? —va preguntar, mentre les assenyalava amb el peu.
—Part de la nau. Se les pot induir a produir un líquid que ens agrada a nosaltres i els nostres animals. A tu et faria mal.
—Són plantes o animals?
—No són entitats separades de la nau.
—Doncs què és la nau, planta o animal?
—Les dues coses, i més coses.
Ves a saber què volia dir, això.
—És intel·ligent?
—Ho pot ser. Aquesta part de la nau ara mateix està inactiva. Però fins i tot així, la nau es pot induir químicament a realitzar més funcions de les que tu tindries la paciència d’escoltar. Fa una gran quantitat de coses tota sola sense supervisió. I també... –Va quedar un moment en silenci, amb els tentacles llisos damunt del cos. Llavors va continuar:— La metgessa humana sempre deia que la nau ens estimava. Hi ha una afinitat, però és biològica... una relació simbiòtica molt forta. Nosaltres atenem les necessitats de la nau, i la nau, les nostres. Moriria sense nosaltres, i nosaltres quedaríem confinats a un planeta, sense la nau. Per a nosaltres, això acabaria representant la mort.
—On la vau aconseguir?
—La vam cultivar.
—Vosaltres... o els vostres avantpassats?
—Els meus avantpassats van cultivar aquesta. Jo estic ajudant a cultivar-ne una altra.
—Ara? Per què?
—Ens dividirem aquí. Som com animals asexuals madurs, en aquest aspecte, però ens dividim en tres: Dinso es quedarà a la Terra fins que estigui a punt per anar-se’n, d’aquí a unes quantes generacions; Toaht se n’anirà en aquesta nau, i Akjai se n’anirà amb la nau nova.
Lilith se’l va mirar.
—Alguns de vosaltres vindreu a la Terra amb nosaltres?
—Jo vindré, i la meva família, i d’altres. Tot Dinso.
—Per què?
—És la nostra manera de créixer... com hem crescut sempre. Ens endurem el coneixement de cultivar naus amb nosaltres perquè els nostres descendents puguin anar-se’n quan arribi el moment. No podríem sobreviure com a poble si sempre estiguéssim confinats a una nau o a un món.
—Us emportareu... llavors, o alguna cosa?
—Ens emportarem els materials necessaris.
—I els que se n’aniran... Toaht i Akjai... no els tornareu a veure mai més?
—Jo no. En algun moment del futur llunyà, un grup dels meus descendents potser es trobaran amb un grup dels seus. Espero que això passi. Tots dos s’hauran dividit moltes vegades. Hauran adquirit moltes coses que es podran donar els uns als altres.
—Segurament no es reconeixeran. Recordaran aquesta divisió com si fos mitologia, si és que la recorden.
—No, es reconeixeran mútuament. El record d’una divisió es transmet biològicament. Jo recordo totes les que han tingut lloc en la meva família des que vam abandonar el nostre món.
—Recordeu el vostre món? Vull dir, hi podríeu tornar, si volguéssiu?
—Tornar? —Els tentacles se li van tornar a allisar.— No, Lilith, aquesta és l’única direcció que tenim tancada. Aquest és el nostre món, ara. –Va fer un gest al seu voltant, per abastar des del que semblava un cel lluent d’ivori fins al que semblava terra marró.
Ara els envoltaven molts més arbres enormes, i veia gent que entrava i sortia dels troncs: oankali nus, grisos, amb tentacles a tot arreu, alguns amb dos braços, alguns (va alarmar-se) amb quatre, però cap que tingués res que ella pogués identificar com a òrgans sexuals. Potser hi havia tentacles o braços extres que tenien una funció sexual.
Va examinar cada grup d’oankali per si hi havia éssers humans, però no en va veure cap. Si més no, cap dels oankali no se li van acostar ni li van fer cap mena de cas. Alguns, va adonar-se amb un calfred, tenien tentacles que els cobrien cada centímetre del cap, a tot arreu. Altres tenien tentacles en claps estranys, irregulars. No n’hi havia cap que tingués exactament la mateixa disposició similar a la humana que tenia Jdahya: tentacles distribuïts perquè semblessin ulls, orelles, cabells. ¿La feina que feia Jdahya amb humans havia vingut donada per l’arranjament atzarós dels tentacles que tenia al cap o l’havien alterat quirúrgicament o d’alguna altra manera per fer-lo semblar més humà?
—Sempre he tingut aquest aspecte —li va dir quan ella l’hi va preguntar, i no va voler comentar res més sobre el tema.
Uns quants minuts després van passar prop d’un arbre i ella va allargar la mà per tocar-ne l’escorça llisa i una mica elàstica: com les parets de la sala d’aïllament, però d’un color més fosc.
—Aquests arbres són tots edificis, oi que sí? —va preguntar.
—Aquestes estructures no són arbres —li va dir ell—. Són part de la nau. En sostenen la forma, ens proporcionen elements necessaris: menjar, oxigen, eliminació de residus, conductes de transport, espais d’emmagatzematge i d’habitatge, àrees de treball, moltes coses.
Van passar molt a la vora d’un parell d’oankali que estaven tan a prop l’un de l’altre que els tentacles del cap se’ls recargolaven i s’embolicaven. Els podia veure els cossos amb tot detall. Com els altres que havia vist, aquests dos anaven nus. Jdahya segurament anava vestit només per cortesia cap a ella. Li estava molt agraïda.
La quantitat creixent de gent a prop de la qual passaven va començar a incomodar-la, i es va adonar que s’havia acostat més a Jdahya, com si hi busqués protecció. Sorpresa i avergonyida, se’n va apartar una mica. Ell se’n va adonar.
—Lilith? —va dir, en veu molt baixa.
—Què?
Silenci.
—Estic bé —va dir—. És només que... tanta gent, i tan diferent de mi...
—Normalment no portem roba.
—Ja m’ho havia imaginat.
—Seràs lliure de portar roba o no, com ho prefereixis.
—En portaré! —Va dubtar.— Hi ha altres humans Desperts, al lloc on em portes?
—Cap.
Es va abraçar amb força, encreuant els braços al pit. Més aïllament.
Lilith es va sorprendre quan ell li va allargar la mà. I encara va quedar més sorpresa quan ella l’hi va agafar i es va sentir agraïda.
—Per què no podeu tornar al vostre món? —va preguntar—. Encara... existeix, no?
Va semblar que s’ho rumiava un moment.
—El vam abandonar fa tant de temps... dubto que encara existeixi.
—Per què us en vau anar?
—Era un úter. Havia arribat el nostre moment de néixer.
Lilith va somriure amb tristor.
—Hi havia humans que pensaven igual... fins al moment que van disparar els míssils. Hi havia gent que creia que l’espai era el nostre destí. Jo mateixa ho creia.
—Ja ho sé... tot i que, pel que m’han dit els ooloi, la vostra gent no hauria pogut assolir aquest destí. Els seus cossos els ho impedien.
—Els seus... els nostres cossos? Què vols dir? Hem estat a l’espai. Als nostres cossos no hi ha res que impedeixi...
—Els vostres cossos tenen una tara letal. Els ooloi ho van percebre de seguida. Al començament, els costava molt tocar-vos. Llavors us vau convertir en una obsessió, per a ells. Ara és difícil que us deixin en pau.
—Què vols dir?
—Teniu un parell de característiques genètiques mal integrades. Qualsevol de les dues hauria estat útil, hauria ajudat en la supervivència de la vostra espècie. Però les dues juntes són letals. Només era qüestió de temps que us destruïssin.
Ella va sacsejar el cap.
—Si el que estàs dient és que estàvem genèticament programats per fer el que vam fer, volar-nos pels aires...
—No. La situació de la vostra gent s’assemblava més a la teva amb el càncer que et va guarir el meu parent. El càncer era petit. La doctora humana va dir que segurament t’hauries recuperat i t’hauries guarit fins i tot si els humans l’haguessin descobert i extirpat en aquell moment. Hauries pogut viure la resta de la teva vida sense tornar-lo a patir, tot i que ella va dir que t’hauria volgut fer proves regularment.
—Amb el meu historial familiar, això últim no hauria calgut que m’ho digués.
—Sí. Però, i si tu no haguessis estat conscient de la importància del teu historial familiar? I si nosaltres o els humans no haguéssim descobert el càncer?
—Era maligne, m’imagino.
—És clar.
—Llavors suposo que m’hauria acabat matant.
—Sí, exacte. I la teva gent estava en una situació similar. Si haguessin estat capaços de percebre i solucionar el seu problema, potser haurien pogut evitar la destrucció. I és clar, també haurien hagut de recordar que s’havien de reexaminar periòdicament.
—Però quin era el problema? Has dit que teníem dues característiques incompatibles. Quines son?
Jdahya va fer un soroll que podria haver estat un sospir, però que no semblava procedir ni de la boca ni de la gola.
—Sou intel·ligents —va dir—. Aquesta és la més nova de les dues característiques, i la que podríeu haver utilitzat per salvar-vos. Sou potencialment una de les espècies més intel·ligents que hem trobat, tot i que el vostre focus és diferent al nostre. De tota manera, havíeu començat bé, amb les ciències de la vida, i fins i tot amb la genètica.
—Quina és la segona característica?
—Sou jeràrquics. Aquesta és la característica més antiga i més arrelada. La vam veure en els vostres parents animals més propers i en els més distants. És una característica terrestre. Quan la intel·ligència humana servia la jerarquia en comptes de guiar-la, quan la intel·ligència humana ni tan sols no ho reconeixia com a problema, sinó que se n’enorgullia o ni tan sols se n’adonava... —Un altre cop aquella mena de sospir.— Això va ser com ignorar el càncer. Em sembla que la teva gent no s’adonava de fins a quin punt era perillós, el que feien.
—Em sembla que la majoria no ho consideràvem un problema genètic. Jo no. I no estic segura que ara l’hi consideri. —Els peus li començaven a fer mal de caminar tanta estona per aquella superfície irregular. Volia acabar la caminada i la conversa. La conversa la incomodava. Jdahya sonava... gairebé plausible.
—Sí —va dir—, la intel·ligència us permet negar els fets que no us agraden. Però la vostra negació no té importància. Un càncer que creix al cos d’algú continuarà creixent tot i la negació. I una combinació complexa de gens que treballen junts per fer-vos intel·ligents a més de jeràrquics us incapacitarà, tant si ho reconeixeu com si no.
—És que no em crec que sigui tan senzill. Només un gen dolent o dos.
—No és tan senzill, i no són un gen o dos. Són moltes coses... el resultat d’una combinació molt complicada de factors que només comença amb els gens. —Es va aturar, va deixar que els tentacles del cap se li dirigissin cap a un cercle irregular d’arbres enormes. Era com si els tentacles hi assenyalessin.— La meva família viu allà —va dir.
Lilith es va quedar immòbil, espantada de debò.
—Ningú no et tocarà sense el teu consentiment —va dir ell—. I jo m’estaré amb tu tant de temps com vulguis.
Les seves paraules la van reconfortar i es va sentir avergonyida d’haver de necessitar-ho. Com és que s’havia tornat tan dependent? Va sacsejar el cap. La resposta era evident. Ell volia que fos dependent. Aquella era la raó per la qual la mantenien aïllada de la seva gent. Havia de ser dependent d’un oankali: dependent i confiada. A la merda!
—Digue’m què vols de mi —va exigir bruscament—, i què voleu de la meva gent.
Els tentacles van girar cap ella.
—T’he dit moltes coses.
—Digue’m quin és el preu, Jdahya. Què voleu? Què agafarà la teva gent de nosaltres a canvi d’haver-nos salvat?
Semblava com si tots els tentacles li pengessin flàccids, un efecte que resultava gairebé còmic. A Lilith no li va fer cap gràcia.
—Viureu —va dir ell—. La teva gent viurà. Tornareu a tenir el vostre món. Ja tenim una gran part del que volem de vosaltres. El teu càncer, en particular.
—Què?
—Els ooloi hi estan molt interessats. Implica habilitats que mai no havíem estat capaços d’intercanviar amb èxit anteriorment.
—Habilitats? Del càncer?
—Sí. Els ooloi hi veuen un gran potencial. Per tant, l’intercanvi comercial ja ha estat útil.
—Us el ben regalo. Però abans, quan t’ho he preguntat, has dit que comercieu... amb vosaltres mateixos.
—Sí. Intercanviem la nostra essència. El nostre material genètic pel vostre.
Lilith va arrufar el front, i llavors va sacsejar el cap.
—Com? Vull dir, no pot ser que parlis d’encreuament entre espècies.
—És clar que no. —Els tentacles se li van allisar.— Nosaltres fem el que vosaltres anomenaríeu enginyeria genètica. Sabem que ja havíeu començat a practicar-la una mica, però és un concepte estrany, per a vosaltres. Nosaltres ho fem de manera natural. Hem de fer-ho. Ens renova, ens permet sobreviure com a espècie en evolució en comptes d’especialitzar-nos fins a l’extinció o l’estancament.
—Tots ho fem de manera natural, fins a cert punt —va dir ella, amb cautela —. La reproducció sexual...
—Els ooloi ho fan per nosaltres. Tenen òrgans especials per fer-ho. També ho poden fer per vosaltres... assegurar una bona barreja genètica viable.
» Forma part de la nostra reproducció, però és molt més deliberat del que cap parella d’humans ha aconseguit fins al moment.
» No som jeràrquics, ho entens? No ho hem estat mai. Però som molt adquisitius. Adquirim nova vida: la busquem, la investiguem, la manipulem, la triem, la utilitzem. Portem l’impuls per fer això en una minúscula cèl·lula dintre d’una cèl·lula... un petit orgànul dintre de cada cèl·lula dels nostres cossos. M’entens?
—Entenc les teves paraules. El seu sentit, però... és tan estrany per a mi com ho ets tu..
—Al començament, nosaltres vam percebre els vostres impulsos jeràrquics de la mateixa manera. —Va fer una pausa.— Un dels significats d’oankali és comerciant de gens. Un altre significat és el nom d’aquest orgànul: la nostra essència, el nostre origen. Gràcies a aquest orgànul, els ooloi poden percebre l’ADN i manipular-lo amb precisió.
—I això ho fan... a dins dels seus cossos?
—Sí.
—I ara estan fent coses amb cèl·lules de càncer a dins dels seus cossos?
—Experiments, sí.
—Això sembla... moltes coses, i totes perilloses.
—Ara són com nens petits, només parlen i parlen de possibilitats.
—Quines possibilitats?
—Regeneració de membres amputats. Mal·leabilitat controlada. Els futurs oankali podrien fer molta menys por a futurs socis d’intercanvi comercial si són capaços de canviar de forma i assemblar-se més als socis abans de l’intercanvi. Fins i tot un increment de la longevitat, tot i que comparat amb el que estàveu acostumats, nosaltres tenim unes vides molt llargues.
—I tot això gràcies al càncer.
—Potser. Ens escoltarem els ooloi quan deixin de parlar tant. Llavors sabrem com seran les nostres pròximes generacions.
—Deixeu tot això a les seves mans? Ho decideixen ells?
—Ens mostren les possibilitats que han sotmès a prova. Ho decidim entre tots.
Va provar de conduir-la cap al bosc de la seva família, però ella no es va moure.
—Hi ha una cosa que necessito entendre ara —va dir ella—. Vosaltres en dieu intercanvi. Heu agafat de nosaltres alguna cosa que us resulta valuosa, i vosaltres ens torneu el nostre món. És això? Teniu tot el que voleu, de nosaltres?
—Ja ho saps, que no —va dir, fluix—. Ja t’ho has imaginat.
Ella va esperar, mirant-se’l.
—La vostra gent canviarà. Els vostres fills seran més com nosaltres i els nostres més com vosaltres. Les vostres tendències jeràrquiques es modificaran i si aprenem a regenerar membres i canviar la forma dels nostres cossos, compartirem aquestes habilitats amb vosaltres. És part de l’intercanvi. Us ho devem.
—És un encreuament d’espècies, llavors, tant és com en digueu.
—És el que he dit que era. Un intercanvi. Els ooloi faran canvis a les vostres cèl·lules reproductives abans de la concepció i controlaran la concepció.
—Com?
—Els ooloi ho explicaran quan arribi el moment.
Lilith va parlar ràpid, provant de bloquejar els pensaments de més intervencions quirúrgiques o d’alguna mena de relacions sexuals amb els ooloi dels pebrots.
—En què ens convertirà, això? Què seran els nostres fills?
—Diferents, ja t’ho he dit. No ben bé com tu. Una mica com nosaltres.
Va pensar en el seu fill: com se li assemblava, com s’assemblava al seu pare. Després va pensar en nens grotescos, amb caps de medusa.
—No! —va dir—. No. M’és igual el que feu amb el que ja heu descobert... i com us ho apliqueu a vosaltres mateixos... però a nosaltres, deixeu-nos estar. Deixeu-nos anar. Si tenim el problema que us penseu que tenim, deixeu que el solucionem com a éssers humans.
—Estem compromesos amb l’intercanvi —va dir, fluix però implacable.
—No! Acabareu el que va començar la guerra. En poques generacions...
—Una generació.
—No!
Jdahya va envoltar-li un braç amb el grapat de dits que tenia a la mà.
—Pots aguantar la respiració, Lilith? Pots aguantar-la per un acte de voluntat fins que moris?
—Aguantar la...?
—Nosaltres estem tan compromesos amb l’intercanvi com el teu cos ho està amb respirar. Gairebé fèiem tard, quan us vam trobar. I ara ho farem... per fer renéixer la vostra gent i la nostra.
—No! —va cridar ella—. Nosaltres només podem renéixer si ens deixeu en pau. Deixeu-nos tornar a començar tot sols.
Silenci.
Va fer una estrebada, i de seguida li va deixar anar el braç. Va tenir la impressió que se la mirava amb molta atenció.
—Em sembla que m’hauria estimat més que la teva gent m’hagués deixat a la Terra —va xiuxiuejar Lilith —. Si és per això que em van trobar, m’estimaria més que m’hi haguessin deixat. —Nens medusa. Serps per cabells. Cucs de terra per ulls i orelles.
Jdahya es va asseure a terra, i després d’un minut de sorpresa, ella s’hi va asseure al davant, sense saber per què, simplement per seguir-li el moviment.
—No puc desfer el que està fet, deixar de trobar-te —va dir—. Ets aquí. Però hi ha... una cosa que sí que puc fer. És una oferta... profundament errònia. No tornaré a fer-la mai més.
—Què és? —va preguntar ella, gairebé com si tant li fes. Estava cansada de la caminada, aclaparada pel que li havia dit ell. No tenia cap sentit. Per Déu, és clar que no podia tornar a casa seva... encara que el seu planeta existís. La seva gent no es devia assemblar gens a com eren quan se’n van anar d’allà, devien ser molt diferents... tan diferents com serien els fills dels últims éssers humans supervivents.
—Lilith? —va dir ell.
Ella va aixecar el cap, se’l va mirar.
—Toca’m aquí, ara —va dir, fent un gest cap als tentacles del cap—, i et fiblaré. Moriràs... molt ràpidament i sense dolor.
Lilith va empassar saliva.
—Si ho vols —va dir ell.
Li estava oferint un regal. No pas una amenaça.
—Per què? —va xiuxiuejar.
Ell no volia respondre.
Va contemplar fixament els tentacles del cap de Jdahya. Va aixecar la mà, va deixar que s’acostés a ell gairebé com si tingués voluntat pròpia, intenció pròpia. Prou Desvetllaments. Prou preguntes. Prou respostes impossibles. Res.
Res.
Ell no es va moure gens. Fins i tot tenia els tentacles completament quiets. La mà de Lilith flotava, amb el desig de caure entremig d’aquells òrgans durs, flexibles, letals. Flotava, i gairebé en va fregar un per accident.
Va enretirar la mà, i se la va agafar amb l’altra.
—Oh, Déu —va xiuxiuejar—. Per què no ho he fet? Per què no ho puc fer?
Ell es va aixecar i va esperar uns quants minuts sense queixar-se, fins que ella es va posar dempeus.
—Ara coneixeràs els meus companys i un dels meus fills —va dir—. Després, reposar i menjar, Lilith.
Ella se’l va mirar, delerosa de veure alguna expressió humana.
—Ho hauries fet? —li va preguntar.
—Sí —va dir ell.
—Per què?
—Per tu.
Viva!
Viva encara.
Viva... un altre cop.
Despertar-se costava, com sempre. La decepció més gran de totes. Calia barallar-se per poder inspirar prou aire i fer fugir el malson de la sensació d’asfíxia. Lilith Iyapo jeia, panteixava, tremolava per la força amb què havia de respirar. El cor li bategava massa de pressa, massa fort. S’hi va arraulir tot voltant, en posició fetal, indefensa. La circulació va començar a retornar-li als braços i cames en remolins de dolor minúsculs i exquisits.
Quan el cos se li va calmar i es va reconciliar amb la reanimació, va mirar al seu voltant. L’habitació semblava poc il·luminada, tot i que mai abans no s’havia Despertat amb poca llum. Va corregir el pensament. L’habitació no tan sols semblava poc il·luminada, estava poc il·luminada. En un Desvetllament anterior, havia decidit que la realitat era qualsevol cosa que passés, qualsevol cosa que percebés. Se li havia acudit —quantes vegades?— que potser estava boja o drogada, físicament malalta o ferida. Res d’això no tenia importància. No podia tenir importància mentre estigués confinada d’aquella manera, mantinguda indefensa, sola, i ignorant.
Es va incorporar, el cap li va rodar, i llavors es va girar per mirar-se la resta de l’habitació.
Les parets eren de color clar; blanc o gris, potser. El llit era com sempre havia estat: una plataforma sòlida lleugerament elàstica i que semblava brotar del terra. Hi havia, a l’altra banda de l’habitació, un portal que segurament donava a un lavabo. Gairebé sempre tenia lavabo. Dues vegades no n’havia tingut, i en el seu compartiment sense finestra ni porta, es va veure forçada, simplement, a triar un racó.
Es va acostar al portal, va treure el nas a l’interior poc il·luminat i es va sentir satisfeta quan va comprovar que, efectivament, tenia lavabo. En aquest no hi havia tan sols vàter i pica, sinó també dutxa. Un luxe.
Què més tenia?
Molt poca cosa. Hi havia una altra plataforma, potser un pam i mig més alta que el llit. Es podia fer servir de taula, tot i que no hi havia cadira. Hi havia coses al damunt. El primer que va veure, va ser el menjar. Era el típic puré de cereals o estofat grumollós, sense gust recognoscible, a dins d’un bol comestible que es desintegraria si el buidava i no se’l menjava.
I hi havia alguna cosa al costat del bol. Incapaç de poder veure clarament què era, ho va tocar.
Roba! Un pilonet de roba plegada. La va arreplegar, li va caure amb les presses, la va recollir i se la va començar a posar. Una jaqueta de color clar que li arribava a mitja cuixa i un parell de pantalons llargs i balders, les dues peces d’una tela fresca, exquisidament suau que li feia pensar en la seda, tot i que per cap raó que hagués pogut dir en veu alta, estava segura que no era seda. La jaqueta se li va adherir al cos i va quedar tancada quan se la va ajustar, però es va obrir sense dificultats quan en va separar els dos panells frontals. Aquella manera d’obrir-se li va recordar el velcro, tot i que no se n’hi veia pas. Els pantalons es van tancar de la mateixa manera. No se li havia permès de posar-se roba des del seu primer Desvetllament fins ara. Ho havia suplicat, però els seus escarcellers l’havien ignorada. Ara, vestida, se sentia més segura que en cap altre moment de la seva captivitat. Era una falsa seguretat, prou que ho sabia, però havia après a assaborir qualsevol plaer, qualsevol suplement a la seva autoestima que pogués gratar.
Obrint i tancant la jaqueta, va tocar amb la mà la cicatriu llarga que tenia a l’abdomen. L’havia adquirida, d’alguna manera, entre el seu segon i tercer Desvetllament, l’havia examinat atemorida i s’havia preguntat què li havien fet. Què havia perdut o guanyat, i per què? I quina altra cosa li podien fer? Ja no era propietària d’ella mateixa. Fins i tot podien tallar-li i cosir-li seva carn sense que ella hi consentís o se n’assabentés.
Va fer-la enrabiar en Desvetllaments posteriors que hi hagués hagut moments en què havia arribat a agrair als seus mutiladors que l’haguessin deixar dormir mentre li feien el que li havien fet... i que ho haguessin fet prou bé per estalviar-li dolor o discapacitat.
Va fregar la cicatriu, i va resseguir-ne la silueta. A la fi es va asseure al llit i va menjar, bol i tot, més pel canvi de textura que no pas per satisfer cap gana residual. Llavors va començar la més antiga i més inútil de les seves activitats: buscar alguna escletxa, algun lloc que sonés buit, alguna indicació que li permetés sortir de la seva presó.
Ho havia fet a cada Desvetllament. En el primer Desvetllament, havia cridat durant la seva recerca. Com que no va rebre cap resposta, s’havia esgargamellat, després havia plorat, i després havia renegat fins a perdre la veu. Havia colpejat les parets fins que les mans li havien sagnat i se li havien inflat d’una manera grotesca.
No hi havia hagut ni un xiuxiueig de resposta. Els seus escarcellers van parlar quan els va semblar oportú, no pas abans. No es van mostrar en cap moment. Ella va continuar tancada en el seu compartiment i les veus li van arribar des de dalt, com la llum. No hi havia altaveus visibles de cap mena, igual com no hi havia cap punt en concret on s’originés la llum. El sostre sencer semblava ser altaveu i llum... i potser també ventilador, perquè l’aire es renovava. Es va imaginar que era dins d’una caixa gran, com una rata dins d’una gàbia. Potser hi havia gent damunt seu, mirant-se-la a través d’un mirall unidireccional o d’algun sistema de vídeo.
Per què?
No hi va haver cap resposta. Ho va preguntar als seus escarcellers quan, a la fi, li van començar a parlar. No l´hi van voler dir. Van fer-li preguntes. Senzilles, al començament.
Quina edat tenia?
Vint-i-sis, va pensar sense dir res. Encara en tenia només vint-i-sis? Quant de temps feia que la tenien presonera? No l´hi van dir.
Havia estat casada?
Sí, però ell ja no hi era, desaparegut feia temps, més enllà del seu abast, més enllà de la seva presó.
Havia tingut fills?
Déu. Un fill, desaparegut feia temps amb el seu pare. Un fill. Desaparegut. Si existia una altra vida, havia d’estat ben atapeït de gent, a aquestes altures.
Havia tingut germans/germanes? Aquella va ser l’expressió que van fer servir. Germans/germanes.
Dos germans i una germana, segurament morts amb tota la resta de la seva família. Una mare, morta feia temps, un pare, probablement mort, diverses ties, oncles, cosins, nebodes i nebots... segurament morts.
Quina feina havia fet?
Cap. El seu fill i el seu marit havien estat la seva feina durant uns quants anys, pocs. Després de l’accident de cotxe que els va matar, ella havia tornat a la universitat, per provar de decidir allà què podia fer amb la seva vida.
Recordava la guerra?
Una pregunta digna d’un boig. ¿Que potser algú que hagués viscut la guerra podria oblidar-la? Un grapat de gent havia provat de cometre humanicidi. Gairebé ho havien aconseguit. Ella, per pura sort, va aconseguir sobreviure... i llavors havia estat capturada per ves a saber qui, i empresonada. S’havia ofert a respondre les seves preguntes si la deixaven sortir del compartiment. Ho van refusar.
Els va oferir intercanviar les seves respostes per les d’ells: qui eren? Per què la retenien? On era? Resposta per resposta. Un altre cop, ho van refusar.
Per tant, ella els va refusar a ells, no els va respondre, va ignorar les proves, físiques i mentals, a les quals van provar de sotmetre-la. No sabia pas què li farien. L’aterria la possibilitat que li fessin mal, que la castiguessin. Però li semblava que havia d’arriscar-se a negociar, a provar de guanyar alguna cosa, i la seva única moneda era la cooperació.
Ni la van castigar ni van negociar. Senzillament, van deixar de parlar amb ella.
El menjar continuava apareixent misteriosament quan ella dormia. L’aigua encara rajava de les aixetes del lavabo. Encara hi havia llum. Però a banda d’això, no hi havia res més, ningú, cap so tret dels que feia ella, cap objecte per entretenir-se. Només hi havia les plataformes del seu llit i de la taula. No es desprenien del terra, per molt que ho intentés. Les taques s’esvanien i desapareixien ràpidament de les superfícies. Va estar-se moltes hores inútils provant de resoldre el problema de com destruir-les. Aquesta va ser una de les activitats que la va ajudar a conservar relativament el seny. Una altra va ser provar de tocar el sostre. No podia pujar enlloc que li permetés arribar-hi d’un salt. Com a experiment, hi va llançar un bol de menjar: la millor arma de la qual disposava. El menjar va empastifar el sostre, cosa que li va dir que era una superfície sòlida, i no pas cap mena de projecció ni de mirall enganyós. Però potser no era tan gruixut com les parets. Potser fins i tot era de vidre, o de plàstic prim.
No ho va esbrinar mai.
Va programar tota una sèrie d’exercicis físics, i els hauria fet diàriament si hagués tingut alguna manera de distingir un dia de l’altre, o el dia de la nit. Els feia, donades les circumstàncies, després de cada dormida llarga.
Dormia molt, i estava agraïda al seu cos pel fet que respongués als seus estats d’ànim alternatius, la por i l’avorriment, amb becaines freqüents. Els Desvetllaments petits, indolors, després d’aquestes becaines van acabar per decebre-la tant com li havia passat amb el gran Desvetllament.
El gran Desvetllament, després de què? D’un somni provocat per drogues? Quina altra cosa podia ser? No l’havien pas ferit durant la guerra; no havia demanat ni necessitat atencions mèdiques. Però bé que era aquí.
Va cantar cançons i va recordar llibres que havia llegit, pel·lícules i programes de televisió que havia vist, històries de la seva família que havia sentit, fragments de la seva vida que li havien semblat tan i tan vulgars i corrents mentre era lliure per viure’ls. Va inventar-se històries i va defensar els bàndols oposats de qüestions sobre les quals abans havia tingut opinions apassionades, qualsevol cosa!
Va passar encara més temps. Va aguantar, ja no parlava directament als escarcellers, tret per maleir-los. No va oferir gens de cooperació. Hi havia moments en els quals no sabia per què resistia. ¿A què renunciaria si responia les preguntes dels seus escarcellers? Què hi tenia a perdre, tret de pena, aïllament i silenci? Però va aguantar.
Va arribar un moment que no podia deixar de parlar en veu alta, que qualsevol pensament que li vingués al cap l’havia de vocalitzar. Feia esforços desesperats per mantenir-se en silenci, però les paraules sempre li tornaven a brollar. Va pensar que es tornaria boja; que ja s’hi havia començar a tornar. Va començar a plorar.
A la fi, mentre seia a terra gronxant-se endavant i endarrere, pensant a tornar-se boja, i potser parlant-ne en veu alta, van introduir alguna mena de cosa a l’habitació; alguna mena de gas, potser. Va caure enrere i va entrar en el que després va considerar la seva segona dormida llarga.
En el seu Desvetllament següent, fos hores, dies o anys després, els seus escarcellers van començar a parlar un altre cop amb ella, li van fer les mateixes preguntes, com si no les hi haguessin formulat mai. Aquesta vegada va respondre. Va mentir quan va voler, però sempre va respondre. Durant aquella llarga dormida, s’havia guarit. Es va Despertar sense cap inclinació particular a pensar en veu alta o a plorar o a seure a terra i gronxar-se endavant i endarrere, però la memòria la tenia intacta. Recordava massa bé i tot aquell període tan llarg de silenci i aïllament. Preferia un inquisidor, encara que fos invisible.
Les preguntes es van fer més complexes, i de fet es van convertir en converses, en Desvetllaments posteriors. Una vegada, van posar un nen a l’habitació: un noi menut amb els cabells negres, llargs i llisos, i una pell de color marró fumat, més pàl·lida que la d’ella. No parlava anglès, i estava aterrit. Devia tenir cap a cinc anys, una mica més petit que Ayre, el seu fill. Despertar-se al costat d’ella en aquell lloc tan estrany era probablement la cosa més terrorífica que aquell nen havia experimentat mai.
Les primeres hores que va estar amb ella, el nen les va passar amagat al lavabo o arraulit al racó més allunyat d’ella. Li va costar molt de temps, convence’l que no era perillosa. Llavors va començar a ensenyar-li anglès, i ell va començar a ensenyar-li l’idioma que parlava ell. Es deia Sharad. Ella li va cantar cançons i ell se les va aprendre instantàniament. Les va repetir en un anglès gairebé sense accent. No entenia per què ella no podia fer el mateix amb les cançons que li cantava ell.
Va acabar aprenent-se les cançons. Li va agradar, aquell exercici. Qualsevol cosa nova era un tresor.
Sharad era una benedicció fins i tot quan mullava el llit que compartien o perdia la paciència perquè ella tardava massa a entendre’l. No s’assemblava gaire a Ayre ni en aparença ni en temperament, però si més no podia tocar-lo. No recordava l’última vegada que havia tocat a algú. No s’havia adonat de fins a quin punt ho trobava a faltar. Patia per ell i rumiava de quina manera el podia protegir. No sabia què li havien fet, els seus escarcellers... o què li farien. Però ella tenia tan poc poder com ell. Quan es va tornar a Despertar, el nen ja no hi era. Experiment completat.
Els va pregar que el deixessin tornar, però s’hi van negar. Van dir que era amb la seva mare. Ella no s’ho va creure. Es va imaginar Sharad tancat tot sol en un compartiment propi, i la seva ment penetrant i retentiva cada cop més esmussada a mesura que passava el temps.
Indiferents, els seus escarcellers van començar una nova sèrie complexa de preguntes i exercicis.
Què farien, aquesta vegada? Més preguntes? Donar-li un altre company. Amb prou feines li importava.
Es va asseure al llit, vestida, esperant, profundament cansada, d’una manera que tenia poc a veure amb el cansament físic, com si l’haguessin buidat per dintre. Tard o d’hora, algú li parlaria.
Va haver d’esperar molt. S’havia estirat i gairebé dormia quan una veu va dir el seu nom.
—Lilith? —La veu tranquil·la, andrògina, de sempre.
Va respirar fondo, cansada.
—Què? —va preguntar. Però mentre ho deia, es va adonar que la veu no havia vingut del sostre, com havia passat sempre. Es va incorporar ràpidament i va mirar al voltant. En un racó, hi va trobar la figura enfosquida per les ombres d’un home, prim i amb els cabells llargs.
Ell era la raó per la qual li havien donat roba, doncs? Semblava que ell també portava una indumentària semblant. ¿Alguna cosa que es poguessin treure quan es comencessin a conèixer una mica millor? Déu del cel.
—Em sembla —va dir en veu baixa—, que tu podries ser l’última gota.
—No soc aquí per fer-te mal —va dir ell.
—No. És clar que no.
—Soc aquí per dur-te a fora.
Llavors ella es va aixecar, se’l va mirar amb intensitat, i va desitjar que hi hagués més llum. Era una broma? Es reia d’ella?
—A fora, on?
—Educació. Feina. El començament d’una nova vida.
Va fer una passa cap a ell, i llavors es va aturar. Per alguna raó, li feia por. No s’hi podia acostar.
—Aquí hi ha alguna cosa estranya —va dir—. Qui ets?
Ell es va bellugar una mica.
—I què soc?
Ella es va sobresaltar perquè havia estat a punt de dir justament allò.