Persons non grata
Col·lecció Catxap
Primera edició: setembre de 2019
A Song for Quiet – © by Cassandra Khaw
Hammers on Bone – © by Cassandra Khaw
Published by arrangement with Donald Maass Literary Agency and International Editors’ Co.
© de la traducció: Ernest Riera, 2019
© de la il·lustració de coberta: Xulia Vicente
© de l’edició: Mai Més, 2019
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Judit Canalias Vila
ISBN: 978-84-121600-2-4
DL GI 1294-2019
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
—Què, em vols aclarir quina part del que vas dir era veritat?
La Sasha aixeca el cap, i un somriure felí se li posa a lloc.
—Me’n recordo, de tu.
—Segur que sí.
El restaurant és buit quan hi entro, les taules netes, el terra escombrat, les cadires ben apilonades. La Sasha s’estintola a la barra, amb les mans al darrere. Tomba el maluc com si fos un desafiament.
—Tenim tancat, eh?
Miro a l’altra banda de la porta de vidre. Fins i tot el rètol de neó està apagat. L’única llum que tenim és l’estroboscòpica dels cotxes que passen, i la lluor taronja dels fanals del carrer.
—No vinc a menjar.
Ella somriu com si ja ho sabés. Però és clar, ja ho sabíem tots dos. És més clar que l’aigua, per què soc aquí, degotant la sang i el fetge d’algú altre, tremolant com un malalt de Parkinson.
—Em respondràs la pregunta?
La Sasha s’asseu d’un salt al taulell i encreua les cames amb delicadesa, elegant i càustica. Ja no porta la jaqueta de beisbol ni l’uniforme arrugat, ara porta un top i texans i carn ferma, el vestit tradicional de qualsevol jove adult. Però no és la seva pell el que em crida l’atenció, sinó el que hi porta.
Tatuatges. Símbols arcaics de poder fecund, inscripcions de sòl i sang i naixement. De canell en amunt i de coll en avall, cada centímetre d’ella està imbuït amb aquestes pautes intricades, com una inundació d’espirals frenètiques, furioses.
Les marques de Shub-Niggurath.
Els símbols gravats a la llengua de l’Abel a la fi tenen sentit.
Noto com l’aire se m’escapa dels pulmons.
Puta merda.
La Sasha deixa anar un somriure d’orella a orella.
—Quina pregunta era?
—Quina part del que vaig veure era veritat?
—Una part suficient. —Arronsa les espatlles i es fa uns copets al nas, el signe universal del secret.
—I allò que vas dir dels aldarulls? I de l’epidèmia de gamberros alterats?
—Veritat, i també veritat.
—I tot era culpa d’en McKinsey?
La Sasha tomba el cap, un moviment com d’ocell, encara més angoixós per la seva delicadesa.
—No exactament.
M’acosto ranquejant, amb compte de mantenir prou espai entre tots dos per evitar que ella em salti al damunt. El que més m’emprenya és que no hi llegeixo res. Pel que fa als meus sentits, la Sasha és humana, indefensa, fràgil.
Però pel que fa a mi, és molt clar que no ho és.
—No exactament, com?
Es biseca la boca amb el dit índex, i somriu i somriu, sense dir res de res. Entenc la indirecta: la Sasha no dirà res.
M’empasso les ganes de maleir-la, per no donar-li, ni a ella ni a la seva mestressa, el plaer de veure’m humiliat. Inhalo. Exhalo. Quatre passets. El meu fantasma es marceix cada cop més dintre d’ell mateix.
—Tornem a les coses importants. Endevina, endevinalla: per què havia de permetre una senyorassa com tu que un desgraciat com en McKinsey la deixés ben allisada? Tret que no ho permetessis i estiguessis, de fet, fabricant records per a benefici del teu humil servidor.
El somriure se li il·lumina.
—Té gràcia que mencionis això.
Escupo sang negra a terra i faig una ganyota.
—Au va, Sasha. Sigues sincera amb mi.
—No.
Dones.
—T’he de subornar amb flors? És això, el que faria falta? Perquè penso sortir a buscar-te unes margarites, si cal. Et...
La Sasha baixa del taulell, tan lleugera com un matí de primavera, tota ella cames i braços llargs i aquell somriure astut, ferm.
—No és tan fàcil, John.
—Jo no t’he dit el meu nom.
—Tots dos sabem que això no té importància.
En això, l’ha clavat.
Ho torno a provar.
—Si ets d’un dels cultes de la Shubby, per a què em necessitaves? Els meus mai no van tenir res a veure amb ella ni amb cap dels seus germans.
Els ulls de la Sasha es tornen abstractes mentre la pell dels avantbraços se’m posa de gallina i els pèls se m’ericen, com si algú m’hi estigués passant ones electromagnètiques per sobre. Ella sospira i surt del seu estat de fugida, uns trenta segons més tard.
—Aquesta resposta està per damunt de la teva categoria laboral.
—Prova-ho, a veure si ho entenc.
—Au, va, John. Ja saps què vol dir, aquesta frase feta.
Inhalar. Exhalar. Inhalar.
Arronso les espatlles.
—Ho havia de provar.
Somriu amb el somriure distant i reverent dels nobles o els religiosos, només dents i llavis tirats enrere, i continua lliscant cap a mi.
—No, però entens per què no aconsegueixes respostes, oi?
—I tant. —Faig saltar un cigarret del paquet, i faig un gran desplegament quan l’encenc.— Els rètols de “Prohibit fumar” em miren malament des de diversos racons del restaurant, però, donades les circumstàncies, no tinc gaires ganes de respectar les normes. A més, la Sasha tampoc no protesta.
La boca se li contreu. S’atura, a pocs centímetres de mi, prou a prop perquè dins del meu camp de visió l’hi tingui a ella i només a ella. En la foscor gairebé total, la seva cara és un enigma. I molt, molt més vella del que jo m’havia pensat.
—Ets una criatura fascinant, ho sabies?
—M’han dit que tinc els meus encants.
—Ets l’últim de la teva espècie en aquest planeta.
—I què? —Li exhalo tabac i desafiament a la cara.
—Un covard.
La veritat em fa menys mal del que em pensava que em faria. Arronso les espatlles i tiro el crani enrere, per enumerar les meves opcions.
—M’agradaria pensar que és més aviat un cas de saber què vull.
—I què vol, senyor Persons?
La Sasha —el meu cos s’esforça a pensar en ella com “la tia”, “la garsa”, “la dama”, o qualsevol altra metàfora típica del cinema negre, però cap d’aquests termes s’adiu amb la gravetat i seriositat de la seva persona— em posa una mà prima al damunt del pit. La presència de la Mare de Tots imbueix el contacte, suor sexual, boscos negres, muntanyes fredes i sòl de cementiri.
I curiositat.
Noto un càntic de gel que em travessa el sistema nerviós. Vet aquí un esdeveniment nou i no desitjat. Una cosa és fer el graciós amb un membre del culte, i una altra de molt diferent és que Shub-Niggurath en persona et dediqui la seva atenció.
—Vull el que vol el cos: viure.
—Però la teva gent està fent precisament això 97 milions d’anys en el futur.
—Sí, ja. No m’agraden els insectes.
—Quina cosa més irònica de dir.
—Ja em coneixes, Sasha. —Entrellaço els meus dits amb els seus i li aparto la mà. Ella no es resisteix, però tampoc no em deixa anar; estreny més fort.— Soc un no parar de riure.
—I tant.
I llavors, parla Ella.
Shub-Niggurath no es molesta a prendre el control de la boca de la Sasha. Massa mundà, suposo. En canvi, el que fa és circular les paraules per les cèl·lules de la noia, un cor de cinquanta-mil milions transmès a través de l’intercanvi d’aire i el batec del pols de la Sasha, la descamació de capes epidèrmiques. No és ben bé un so, sinó més aviat una força bruta.
La veritat.
Tinc un calfred. No es diu que no a una dama d’aquest calibre. Tanco els ulls i provo de no pensar en la Mare de Tots, negra com el quitrà i més gran que els mons, Els Seus Molts Ulls parpellejant com fars de cotxe entremig de la línia dels arbres del bosc.
Observant-me.
Escoltant.
Esperant.
—Perquè m’agrada aquest lloc. Perquè aquest cos és un mort que camina. Perquè no em puc imaginar ser en un món de foscor eterna, brutícia i acadèmics yithians. Saps fins a quin punt pot ser avorrit, això? La persecució del coneixement no és tan divertida com diu la gent... —Les paraules es converteixen en una xerrameca desesperada, un xoc de vint síl·labes a l’autovia de la veritat. Encara que volgués, no hauria pogut aturar el devessall.— Xerren tant i tant. No t’ho podries ni arribar a creure, germana. Hipòtesis sense fi. Per molt que es discuteixi un tema, cap Yith no sembla capaç d’arribar...
Atura’t.
Callo.
—La vida és cíclica —salmodia la Sasha, reculant, i la seva veu es gronxa amb la cadència de la revelació—. Amb cada mort arriben un miler de nous començaments, i amb cada nou començament arriba la defunció d’alguna cosa vella. Ho hauries de saber.
La Sasha prem els llavis.
—Ho hauries de saber, com a mínim. Però es veu ben clar que ets, com ho diríem?, una mica carregós. Sentimental.
El cos. Vol dir el cos i el seu pensament esmicolat, arraulit dins del meu crani. M’emprenyo, però no dic res. Primer de tot, no entenc per què em vol provocar, no sé si vol fer-me reaccionar o si està boja de tanta Shubby. Res del que diu no connecta amb res. Només són fets, fragments de la veritat. Sense ordre ni context, podria ser el barboteig d’un sant boig, o els vestigis de la compassió d’un mort.
I en segon lloc, Shub-Niggurath encara no m’havia donat llum verda per expressar-me vocalment.
—Pots parlar.
Ara sí.
—Què està començant amb tu, exactament, el nano? Per molt de nom bíblic que tingui, l’Abel no fa cara de ser gaire religiós. És veritat, és jove...
La Sasha somriu amb cara de passar-s’ho bé. Una tremolor de memòria li batega sota la pell; homes i dones guarnits amb pells recents, perlades encara amb una pàtina de sang; un foc vivent, viu amb la veu de la Mare de Tots, un tro com una bacanal d’afecte.
—Una cosa que serà bona per a ell. T’ho puc prometre.
La visió em recargola les entranyes com un garfi. El meu cos no està gens satisfet amb aquest esdeveniment, i jo tampoc. Però, què més puc fer, tret d’assentir com un mut? El silenci no dura, però. Coratge forassenyat, o potser tardo un moment a aplegar els pensaments i el coratge.
—I per al seu germà?
—Si obeeix l’Abel, certament.
—Però quina llàstima, la seva mare, eh?
—Sempre hi ha baixes. —La Sasha acota el cap i gairebé, gairebé estic a punt de creure’m que li importa.
De tota manera, poques vegades es pot dir res més quan una tia deixa anar una bomba com aquesta.
—Molt bé. En aquest cas, jo aniré passant. He de portar una guardiola al banc.
La Sasha fa una reverència fluida i burleta, pivota sobre un taló i s’allunya, com un ocellet tan llarg com és, i em deixa anar els dits. Deixa anar una rialla, dolça i còmplice.
—Una última cosa abans no se’n vagi, senyor Persons.
Soc gairebé a la porta, quan parla; la pluja ja m’esquitxa la cara. A fora, el món és fred i negre, un abisme de males decisions agitat per la pluja invasora.
—I quina seria?
—Si sap què li convé, no torni a Londres.
Quedo petrificat. Això era una amenaça com una casa. No ha sortit directament de la boca de Shub-Niggurath, és clar, però és una amenaça important, donat que la Sasha sembla autoritzada a proferir les advertències de la Mare de Tots. Arrossego els ulls per damunt de la seva expressió despreocupada, enigmàtica, plena d’ombres fugaces, juganeres.
A la. Puta. Merda.
Un riure humit, escanyat, em salta a la gola, abans de créixer fins a convertir-se en una rialla adulta. Puja enlaire, plena d’histèria, mentre jo m’he de doblegar per la cintura per l’esforç que em representa. Després de tot això, després de la traïció i els enganys, les maquinacions. Després de tota aquesta bogeria, encara esperen que els faci una reverència?
El so bull a l’interior del restaurant silenciós; la Sasha em contempla silenciosament, i a la fi la rialla s’aprima fins que acaba amb una tremolor. Em dreço i miro la Sasha als ulls, mentre m’eixugo les llàgrimes dels ulls i ella tomba lentament el cap.
Li llanço el cigarret com si fos la meva última paraula.
—No hi comptis.
El seu riure, estrident com el d’una hiena i estrany, em persegueix durant la llarga caminada fins a casa.
§§§
Soc al lavabo del meu despatx i em miro al mirall, amb els polzes agafats a les travetes dels pantalons com un pistoler sol davant del perill. La cara blavejada i trencada del mirall, al seu torn, em contempla solemnement; els seus llavis són una línia recta.
—Ho hem fet bé —anuncio a la buidor.
El meu fantasma no respon.
El porquet guardiola de l’Abel és a la pica, entre el got del raspall de dents i el sabó de mans; la seva ganyota de plàstic i els seus ulls negres i morts em jutgen. El nano va fer honor a la seva paraula. Més que molts homes fets i drets. L’endemà mateix va venir al meu despatx, amb el coi de porc de porcellana en una mà i en James a l’altra. Sense dir ni una paraula, va deixar-lo al meu escriptori. Ni gestos, ni protestes. Una transacció neta.
M’esperava que em preguntés per la seva mare. Que m’escridassés, que em pegués, que fes o digués alguna cosa. Segur que els forenses havien trobat la bala allotjada al seu cervell. Però no ho va fer. Només se’m va quedar mirant amb aquells ulls enormes d’home vell durant el que em va semblar una eternitat abans d’anar-se’n, agafats de la mà, tan seriosos com un matrimoni, tan silenciosos com uns fantasmes.
—Ho hem fet bé —repeteixo, però un cop més, el cos no respon.
Llavors truquen a la porta principal, un ra-ta-ta-ta segur d’ell mateix, com la música d’uns cops de martell i uns ossos trencats.
Per a tots els monstres que s’amaguen en aquest món,
espero que els nens us escorxin vius.
Per a tots els nens del món, que ningú no us digui
que no podeu fer sang als vostres monstres.
—Vull que mati el meu padrastre.
Trec els peus de la taula i m’inclino cap endavant, amb el front arrufat.
—Ho pots tornar a dir, nano?
Normalment, les que passen per la porta del meu despatx són ties amb cotilla i puntes de coixí. El nas de mocs que tinc ara al despatx és nou, i no estic segur que m’agradin aquestes novetats. És un sac d’ossos molt tendre, deu tenir-ne onze com a molt, però té la mirada d’algú tres vegades més vell i d’alguna cosa el doble de perillosa.
—He dit... —deixa el porquet guardiola al damunt de l’escriptori, com si fos una declaració d’intencions— ...que vull que mati el meu padrastre.
—I per què?
—Perquè és un monstre.
En una feina com aquesta, s’aprenen coses. Com ara, a llegir els batecs del cor. Qualsevol detectiu s’adona de quan el subjecte menteix, però s’ha de ser molt fi per poder diferenciar entre dues veritats. I aquell nano? Sigui quina sigui la realitat, ell es creu la moto que vol vendre, fins al moll de l’os. Per a ell, el pobre desgraciat del seu pare secundari és un monstre de cap a peus.
Deixo que un somriure m’aprimi els llavis.
—Nano, no sé pas què deus haver sentit, però jo soc detectiu privat. Si vols algú que es carregui gent, hauràs d’anar a un altre lloc.
En aquell precís moment, un xiuxiueig m’espetega a la banda de darrere del crani, com una transmissió de ràdio de l’altre barri, tremolosa i persistent: “Espera, espera, espera”.
El nano ni tan sols parpelleja.
—Vostè mata quan ho ha de fer.
Plego els braços.
—Quan ho he de fer, no quan un ximplet amb una bossa plena de xavalla m’ho diu; hi ha una gran diferència.
Li batega un múscul de la galta. Al nas de mocs no li agrada que li diguin que no. Però se li ha de reconèixer que sap controlar-se. Només inspira fondo, a poc a poc, abans de deixar anar l’aire. Molta classe, té. Si mai conec els seus pares, em trauré el barret davant seu.
—Doncs miri —anuncia, tan fred com un advocat engominat davant del tribunal—, ho ha de fer.
—I per què?
—Perquè si no ho fa, el meu germà i jo morirem.
Si us plau.
Sospiro, noto com l’aire em fuig lentament dels pulmons. M’aniria bé un cigarret ara mateix, però seria de mala educació, per no dir d’imbècil, deixar un client sol en aquest cau. Ves a saber si no fotria el camp, o si començaria a remenar per llocs on no ha de fer res. I això, no m’ho puc permetre.
Així doncs, remeno uns quants dossiers, canvio de lloc un plec de papers. Només per fer alguna cosa amb les mans.
—Digues a la teva mare que truqui a serveis socials. La poli tindrà el teu vell lligat de peus i mans en un pim pam.
—No puc. —Sacseja el cap, bruscament.— Va fer una cosa a la mama. I farà una cosa a la policia, també. Ho sé. Si us plau. Vostè és l’únic que em pot ajudar.
—I què t’ho fa pensar, això?
—Que vostè també és un monstre.
Molt bé. Ara les coses s’han posat interessants. L’assenyalo amb un dit que després cargolo per indicar al tap de bassa que s’acosti. No dubta gens: s’arramba a la vora de l’escriptori i m’acosta el cap com si fos el seu oncle preferit i estigués a punt de despentinar-lo afectuosament. L’ensumo. Em bec la seva olor com si fos un glop de vi negre.
negre i bilis animal, coure i aigua freda de muntanya, herbes i vida de totes les dimensions, gairebé suficient per amagar la pudor d’entranyes estripades, de músculs seccionats i lligats a somnis inimaginables, una composició de budells i fems i alè de predador
—T’has fotut en un bon merder.
—Ja ho sé. —Em clava els ulls a la mirada. Es podrien tallar colls, amb la cara que fa.— Accepta la feina?
Hohemdeferhohemdeferhohemdefer.
Tan persistents com una trampa per a ossos, aquests dos. Somric ensenyant les dents, malgrat el mal que em fa el cap per culpa de la metralladora que hi tinc a dins i que no calla.
—Nano, em sembla que no puc triar.
§§§
Croydon és un lloc curiós, avui en dia. Recordo quan era un lloc més dur, quan només hi havia estafadors i punks, adolescents amb navalles i famílies massa pobres per poder viure enlloc més del gran Londres, quan aquest cos només era quilòmetres quadrats de dolor i heroïna, esperant que arribés el moment de deixar de respirar. Ara Croydon està migpartit, els tentacles de la classe mitjana han penetrat les venes del barri i n’han fet sortir gratacels i homes encorbatats per tot arreu. D’aquí a uns quants anys, només serà un altre territori exclusiu per a la roba de marca; no hi haurà lloc per als condemnats.
Som a casa, sospira el meu fantasma.
—No —el corregeixo jo mentre em poso bé els plecs del coll de l’abric amb un moviment molt curós—. Ara ja no.
Dreço les espatlles, m’estiro tan alt com soc i els cartílags m’espeteguen com una metralladora. El fred em revifa, m’agrada: una navalla de glaç que talla ben endins el càncer d’una migdiada de mil anys. Em faig ombra als ulls amb una mà i comprovo l’adreça que el nano m’ha escrit amb un gargot en un tiquet de supermercat. Prou a prop per anar-hi caminant, i només un carrer més avall d’un local caribeny que em conec.
Encenc el primer cigarret de la dècada. Inhalo. Exhalo. Deixo que els pulmons se’m confitin de quitrà i tabac abans d’enfilar pel carrer atrotinat. No hi estic gaire, per arribar a la meva destinació. La casa és un forat de mala mort. Esclafada entre blocs de pisos de protecció oficial, entaforada enmig d’una filera d’estructures idèntiques, sembla un ionqui deprimit entre dosi i dosi.
—Que hi ha algú? —Truco a la porta.
La fusta xerrica i s’obre una escletxa, i es veu una tia amb cara d’espantada que fa pudor de mam ranci.
—Qui és, vostè?
—Soc de les autoritats escolars.
Això la deixa ben encarcarada.
—Què vol?
El fum se m’escola per entremig de les dents quan li dedico un somriure de tauró.
—Vinc per parlar de l’assistència escolar del seu fill. La junta de l’escola no està gaire contenta.
—Em sap greu...
No la deixo acabar. El que faig és introduir un peu per l’escletxa de la porta i obrir-la fent força amb l’espatlla, per fer saltar la balda. La tia recula, alarmada. Veig com li roden els engranatges del cap quan entro amb tota la tranquil·litat: què hi fot, aquest poli, deixant entrar la pluja al meu rebedor? Abans que pugui ajuntar les paraules per protestar, jo m’hi avanço.
—De què va això, doncs, senyora? Fa treballar el renoc en un taller clandestí, o què?
—Perdoni?
—El seu fill.
Els ulls li guspiregen, fugen cap a banda i banda com uns parell de peixos pàl·lids en una peixera.
—I doncs? —insisteixo, ensumant l’avantatge, la sang a l’aigua salada.
—Jo no li faria mai res així al nen del meu cor.
—No? —Mastego el cigarret, el faig ballar d’una comissura de la boca a l’altra. Se sent una fortor insistent al rebedor. No és ben bé una pudor, però sí que és desagradable. Com les restes d’una rave, o de secrecions sexuals deixades assecar al damunt de la pell.— I el seu vell? És el que fa treballar el nano? És per això que el seu fill no apareix per l’escola?
Petites convulsions, les espatlles tirades enrere, l’espinada en contracció. És un moviment minúscul, un d’aquells que si parpelleges ja te l’has perdut, però jo no me l’he perdut pas.
—El meu promès no fa treballar il·legalment els nostres fills.
—Ah-hah. —Faig caure la cendra del cigarret i somric com si fos el dimoni i m’haguessin convidat a sopar.— Li fa res que doni un cop d’ull per la casa?
—No em sembla que sigui...
Els casaques roges són un amor. Els americans et diuen de seguida que fotis el camp. Però els britànics? No saben ser mal educats. Faig una última pipada llarga abans d’esclafar el cigarret a la moqueta envellida i entrar a l’interior de la casa amb les queixes de la tia tot darrere, com un solc de tripes deixades al meu pas.