O bé tenia una capacitat sobrenatural per enviar els correus en el moment adequat o bé el commissar Gadlem havia fet que algun tècnic truqués el sistema en favor seu, perquè cada cop que arribava al despatx els seus missatges eren els primers que m’apareixien a la bústia.

«Molt bé», deia l’últim. «Entenc que el Sr. i la Sra. G estan instal·lats a l’hotel. No m’interessa tenir-te lligat dies i dies fent paperassa —en això segur que estem d’acord—, o sigui que fes amablement d’espelma fins que hàgim acabat les formalitats. Feina feta.»

Arribat el moment hauria de passar tota la informació que tingués. No tenia sentit treballar més, em deia en Gadlem, ni que el departament hagués d’assumir el cost del meu temps, o sigui que ja podia treure el peu de l’accelerador. Vaig redactar i llegir unes quantes notes que per a qualsevol altre haurien sigut il·legibles, i també per a mi mateix al cap d’una hora, però que igualment vaig conservar i arxivar amb cura; era el meu mètode de treball habitual. Vaig rellegir unes quantes vegades el missatge d’en Gadlem i vaig girar els ulls en blanc. Segurament també vaig murmurar alguna cosa.

Vaig dedicar una estona a buscar números —via internet i amb l’ajuda d’una operadora a l’altra banda del telèfon— i vaig fer una trucada que va fer sorollets com de canonada mentre passava per diferents intercanvis internacionals. «Oficines de Bol Ye’an». Ja hi havia trucat dues vegades, però fins ara sempre havia anat a parar a una mena de sistema automàtic: era el primer cop que s’hi posaven. El meu interlocutor parlava un il·lità correcte, però amb accent nord-americà; o sigui que vaig passar a l’anglès i vaig dir:

—Bona tarda, voldria parlar amb la professora Nancy. Li he deixat missatges a la bústia de veu, però...

—Qui li truca, sisplau?

—Soc l’inspector Tyador Borlú, de la Brigada de Crims Extrems de Besźel.

—Ah. Oh. —Ara la veu havia canviat força—. És per la Mahalia, oi? Inspector, jo... Esperi’s un moment, que miraré de localitzar l’Izzy... —Hi va haver una pausa allargada d’un buit ressonant.

—Soc la Isabelle Nancy. —Veu neguitosa, hauria dit que dels Estats Units, si no sabés que era de Toronto. No s’assemblava gaire a la veu del contestador.

—Professora Nancy, soc en Tyador Borlú, de la policzai de Besźel, BCE. Em penso que ja ha parlat amb la meva col·lega, la caporal Corwi, oi? Potser ha rebut els meus missatges?

—Inspector, sí, soc a... Sisplau, accepti les meves disculpes. Li volia tornar la trucada, però ha sigut, tot ha sigut, bé, em sap molt de greu... —alternava l’anglès amb un bon besź.

—Ho entenc, professora. A mi també em sap greu per la senyoreta Geary. Sé que vostè i els seus col·legues deuen estar passant un mal moment.

—Jo, vaja, i tots nosaltres, estem en estat de xoc, inspector. De debò. No sé què dir-li. La Mahalia era una noia sensacional i...

—Esclar.

—On és, vostè? És... d’aquí? Vol que ens veiem?

—Em temo que la trucada és internacional, professora; continuo a Besźel.

—Ja ho veig. I bé... com el puc ajudar, inspector? Hi ha algun problema? Vull dir a part d’això, de tot plegat, vull dir... —la vaig sentir respirar—. Espero els pares de la Mahalia, vindran qualsevol dia d’aquests.

—Sí, de fet ara mateix era amb ells. L’ambaixada d’aquí els està fent la paperassa, i aviat vindran amb vostè. No, li truco perquè m’agradaria tenir més informació sobre la Mahalia i les coses que feia.

—Disculpi, inspector Borlú, però tenia entès... aquest crim... que no havien d’invocar la Ruptura...? —Ja s’havia tranquil·litzat i ara parlava només besź, o sigui que ho vaig engegar tot a rodar i vaig prescindir de l’anglès, que no era millor que el seu besź.

—Sí. La Comissió Supervisora... Disculpi’m, professora, no sé fins a quin punt està al corrent de com funcionen aquestes coses. Però sí, els cedirem la responsabilitat del cas. Entén bé com anirà tot, després?

—Em penso que sí.

—Molt bé. Jo només enllesteixo la meva feina. Per curiositat, només. Hem sentit històries força interessants sobre la Mahalia. I voldria saber unes quantes coses sobre la seva feina. Em pot ajudar? Vostè li dirigia la tesi, oi? Té uns quants minuts per parlar-ne?

—Esclar, inspector, ja l’he fet esperar prou. No sé gaire...

—Vull saber en què treballava. I quina història va tenir amb vostè i el seu grup d’estudi. I vull que em parli una mica de Bol Ye’an, també. Tinc entès que la Mahalia estudiava Orciny.

—Què? —la Isabelle Nancy havia quedat esmaperduda—. Orciny? No, en absolut. És un departament d’arqueologia, això.

—Disculpi’m, m’havien fet creure que... Què vol dir, que és d’arqueologia?

—Vull dir que si hagués estudiat Orciny, i segurament hi ha motius excel·lents per fer-ho, hauria fet un doctorat en folklore o en antropologia, o potser en literatura comparada. I ja li accepto que les fronteres entre les disciplines cada cop són més difuses; i que la Mahalia pertanyia al grup de joves arqueòlegs que s’interessen més per Foucault i Baudrillard que no pas per Gordon Childe i les paletes. —No semblava enfadada, sinó més aviat trista i divertida—. Però si la seva tesi no hagués tractat sobre arqueologia no l’hauríem acceptada.

—I doncs, de què anava?

—Bol Ye’an és un jaciment antic, inspector.

—Expliqui-m’ho, sisplau.

—Estic segura que ha sentit a parlar de la controvèrsia que envolta els artefactes primerencs que hi ha en aquesta regió, inspector. De Bol Ye’an en surten peces amb una antiguitat d’un parell de mil·lennis. Independentment de quina sigui la teoria de l’Esquerda que li faci més el pes, divisió o convergència, el que nosaltres busquem és anterior, anterior a Ul Qoma i a Besźel. Anem a les arrels.

—Deu ser una cosa extraordinària.

—Sí que ho és. I força incomprensible, també. És conscient que no en sabem gairebé res, de la cultura que va produir tots aquests objectes?

—Diria que sí. I és per això que té tant d’interès, oi?

—Bé... Sí. Per això i per la mena de coses que hi ha. El que feia la Mahalia era mirar de descodificar el que el títol de la seva tesi anomenava «Una hermenèutica de la identitat» a partir de la disposició dels engranatges i tota la pesca.

—No estic segur d’haver-la entès.

—I va fer una bona feina. El propòsit de tot doctorat és que al cap d’un parell d’anys no hi hagi ningú, ni tan sols el director de tesi, que sàpiga el que portes entre mans. És broma, ja m’entén. Però el que ella feia hauria tingut ramificacions significatives per a les teories de les dues ciutats. Pel que fa al seu origen, s’entén. No ensenyava mai gaire les seves cartes, o sigui d’un mes a l’altre no sabia mai en quin punt exacte es trobava, però encara tenia un parell d’anys per decidir-se. O per inventar-se ves a saber què.

—Així, ajudava en l’excavació.

—Molt. La majoria dels nostres alumnes ho fan. Alguns per a la seva recerca, altres perquè forma part del contracte de la beca, alguns una mica per les dues coses, i altres per afegir-se al nostre grup. La Mahalia cobrava una mica, però sobretot necessitava poder tocar els artefactes per continuar la investigació.

—Ja l’entenc. Em sap greu, professora, tenia entès que havia estat estudiant Orciny...

—Hi havia estat interessada. Primer va estar a Besźel, fa anys, per una conferència.

—Sí, em penso que me n’han parlat.

—Exacte. I bé, va aixecar una mica de polseguera, perquè en aquella època hi estava molt ficada, en el tema d’Orciny, del tot; era una mica bowdenita, i la comunicació que va presentar no va ser gaire ben rebuda. Hi va haver mostres de rebuig. Li vaig admirar el coratge, però tot aquell tema era una batalla perduda. Quan va fer la sol·licitud per cursar el doctorat (i, francament, em va sobtar que em triés a mi), em vaig haver d’assegurar que tenia clar què seria i què no seria... acceptable. Però... vaja, que no sé què llegia en les hores lliures, però el que escrivia, quan m’anava arribant la feina que feia per a la tesi, estava, estava bé.

—Bé? —vaig dir—. No la veig gaire...

Va vacil·lar.

—Bé... Sincerament, jo estava una mica, una miqueta decebuda. La Mahalia era llesta. Sé que ho era, ja m’entén, perquè als seminaris i en llocs així era impressionant. I treballava moltíssim. Era un «escarràs», que en diríem nosaltres —va dir la paraula en anglès—, sempre a la biblioteca. Però els capítols que redactava...

—No eren bons?

—Correctes. De debò, estaven bé. Hauria obtingut el doctorat sense problemes, però tampoc n’hi havia per caure de cul. Era tot una mica apagadot, m’entén? I una mica superficial, veient les hores que hi dedicava. Pel que fa a la bibliografia i tot això. L’hi havia comentat, i ella m’havia dit que estava, ja sap, treballant-hi.

—Ho podria veure, jo?

—Oh, i tant. —L’havia enganxat per sorpresa—. Vaja, suposo. No ho sé. Hauria de pensar una mica quina ètica s’aplica, aquí. Tinc els capítols que em va donar, però estan molt incomplets. La Mahalia els volia treballar més a fons. Si ho hagués acabat tot seria de domini públic, sense problemes, però tal com està... Puc trucar-li més endavant? Segurament n’hauria d’haver publicat uns quants fragments com a articles de revista (és una mica el que es fa), però no ho va fer. També n’havíem parlat, d’això, i ella m’havia dit que ja hi posaria remei.

—Què és un bowdenita, professora?

—Ah. —Va riure—. Ho sento. És la font de tota aquesta història d’Orciny. El pobre David no estaria gaire content de sentir-me dir aquesta paraula. Són la gent que s’inspira en les obres primerenques de David Bowden. Coneix la seva obra?

—... No.

—Va escriure un llibre, fa anys. Entre la ciutat i la ciutat. Li sona? Va tenir un èxit espectacular entre els últims hippies. Va ser el primer cop en tota una generació que la idea d’Orciny es va considerar seriosament. Suposo que no em sorprèn que no l’hagi vist; el llibre continua sent il·legal. Tant a Besźel com a Ul Qoma. No el trobarà ni a les biblioteques universitàries. Era una obra brillant, des d’un cert punt de vista; la investigació d’arxiu era fantàstica, i va saber veure analogies i connexions que són... vaja, que encara ara són molt notables. Però tot plegat eren les divagacions d’un sonat.

—En quin sentit?

—Perquè s’ho creia! Va recopilar una pila de referències, en va trobar de noves, les va unir en una mena de mite primordial, i en acabat el va reinterpretar com un secret i una tapadora. Ell... D’acord, ara val més que vagi una mica amb compte, inspector, perquè sincerament no em va passar mai pel cap que ell s’ho cregués realment, sempre vaig pensar que era una mena de joc, però al llibre ell deia que hi creia. Va venir a Ul Qoma, i des d’aquí va passar a Besźel, i no sé ben bé com va aconseguir passar unes quantes vegades de l’una a l’altra ( legalment, l’hi puc assegurar), i afirmava que havia trobat rastres d’Orciny. I encara va anar més enllà: deia que Orciny no només era un lloc que havia existit en els punts de decalatge entre Qoma i Besźel des de la seva fundació, unió o divisió (ara no recordo en quin bàndol se situava en el tema de l’Esquerda), sinó que existeix encara ara.

—Orciny?

—Exacte. Una colònia secreta. Una ciutat entre les dues ciutats, amb habitants que viuen a la vista de tothom.

—Què? I què fan? Com?

—Desvistos, com els ulqomians per als besź i viceversa. Gent que es passeja pels carrers, desvista, i que alhora supervisa els altres dos pobles. Més enllà de la Ruptura. I fent què, qui ho sap? Amb plans secrets. I estic segura que encara en deuen parlar, als webs dedicats a les teories de la conspiració. En David deia que hi aniria i desapareixeria.

—Uau.

—Exacte, uau. «Uau» és la resposta. És evident. Busqui-ho a Google i ja ho veurà. Sigui com sigui, el primer cop que vam veure la Mahalia encara no s’havia reformat gaire. Em va caure bé perquè tenia tremp i perquè potser sí que era una bowdenita, però tenia estil i el cap clar. Però tot plegat era broma, m’entén? Em pregunto si ho sabia, ella, si ella també ho feia de broma.

—Però ara ja no hi treballava, oi?

—Cap professor reputat supervisaria una tesi bowdenita. L’hi vaig dir amb severitat quan es va matricular, però directament se’n va riure. Em va dir que ja ho havia superat, allò. Ja li he dit que em va sorprendre que em vingués a buscar. La meva obra no és tan avantguardista com la seva.

—No hi té tirada, pels Foucaults i els Žižeks?

—Els respecto, evidentment, però...

—I no hi ha, com ho diríem, paios més teòrics a qui podria haver buscat?

—Sí, però em va dir que necessitava tenir els objectes reals entre les mans. Soc una estudiosa dels artefactes, jo. Els meus col·legues de tendències filosòfiques haurien... vaja, que a la majoria no els deixaria treure la terra d’un àmfora. —Vaig riure—. O sigui que suposo que per a ella tot quadrava; realment va insistir molt a aprendre aquest vessant de les coses. Em va sorprendre, agradablement. És conscient que aquestes peces són úniques, inspector?

—Diria que sí. Evidentment, he sentit tots els rumors.

—Sobre els seus poders màgics, vol dir? Ja m’agradaria, ja. Però, en qualsevol cas, aquests jaciments són incomparables. És una cultura material sense cap sentit. No hi ha cap altre lloc al món on puguis excavar el que sembla una modernitat tardana puntera, peces de bronze boniques i intricades al costat de peces clarament neolítiques. És com si l’estratigrafia s’hagués trastocat. S’ha fet servir com a prova contra la matriu de Harris; sense raó, però entenc puc entendre que es fes. És per això que aquest jaciment és popular entre els arqueòlegs joves. I això sense comptar amb les històries, que no són més que això, però que fan que els investigadors més improbables es morin de ganes de donar-hi un cop d’ull. Però vaja, més aviat hauria dit que se n’aniria amb en Dave, tot i que tampoc hi hauria tingut gaire sort, amb ell.

—En Dave? Bowden? És viu? Fa classe?

—I tant que és viu. Però la Mahalia no l’hauria buscat com a tutor ni quan estava ficada de ple en el seu tema. M’hi jugaria alguna cosa que hi devia parlar quan va començar la seva recerca. I m’hi jugaria alguna cosa que ell la va despatxar sense miraments. Fa anys que ha repudiat la seva feina interior. És la creu de la seva vida. Demani-l’hi vostè mateix. Un rampell adolescent que després no s’ha pogut espolsar. No ha publicat res més amb un mínim de vàlua: serà el paio d’Orciny fins al final de la seva carrera. Ell mateix l’hi podrà confirmar, si l’hi pregunta.

—Potser ho faré. El coneix, vostè?

—És un col·lega. Tampoc som tants, en el camp de l’arqueologia del període pre-Esquerda. I treballa a la Príncep de Gal·les, també, almenys a temps parcial. Viu aquí, a Ul Qoma.

La professora Nancy vivia uns quants mesos l’any en pisos d’Ul Qoma, al districte de les universitats, on la Príncep Gal·les i la resta d’institucions canadenques exploten alegrement el fet que els Estats Units —per motius que avui dia avergonyeixen fins i tot a la majoria d’extremistes dretans— apliquen un boicot a Ul Qoma. Mentrestant, el Canadà es dedica a establir vincles entusiastes, tan de caire acadèmic com econòmic, amb les institucions ulqomianes.

Besźel, evidentment, tenia relacions amistoses tant amb el Canadà com amb els Estats Units, però l’entusiasme que tots dos països sumats injectaven als nostres mercats precaris quedava en res davant del que dedicava el Canadà a la que ara s’anomenava l’economia del Nou Llop. Nosaltres érem un gos petaner, en canvi, o una rata mesquera esquelètica. La majoria de plagues són intersticials. És molt difícil demostrar que els llangardaixos amagadissos de clima fred que hi ha a les esquerdes besź només poden viure a Besźel, com s’acostuma a dir: és cert que moren si se’ls exporta a Ul Qoma —d’una manera potser més suau que si ho fan les mans dels nens—, però el mateix els passa quan estan en captivitat entre els besź. Els coloms, els ratolins, els llops i els ratpenats viuen a totes dues ciutats, són animals interlineats. Però, segons una tradició tàcita, la majoria de llops de la zona —em refereixo a aquells sacs d’ossos adaptats des de molt antic a la rapinya urbana— generalment, tot i que d’una manera nebulosa, es consideren besź: els únics que són ulqomians, segons aquesta mateixa idea, són els pocs que tenen unes dimensions respectables i una pell no gaire galdosa. Molts ciutadans de Besźel eviten trencar aquesta frontera categòrica —inventada i del tot innecessària— a còpia de no esmentar mai els llops.

Un dia jo n’havia espantat un parell que regiraven les escombraries del pati del meu edifici. Els vaig llançar no recordo què. Estaven inusualment nets, i més d’un veí es va endur un sobresalt, com si hagués comès una ruptura.

La majoria d’ulqomistes, com es definia la Nancy, tenien, com ella, una localització doble; ho va explicar amb una sensació palpable de culpa, repetint una vegada i una altra que per força havia de ser un caprici històric el que havia localitzat els jaciments arqueològics més fecunds en zones de totalitat ulqomiana o en interlineats molt decantats cap a la banda ulqomiana. La Universitat Príncep de Gal·les tenia uns quants pactes de col·laboració amb diverses acadèmies ulqomianes. En David Bowden vivia la major part de l’any a Ul Qoma, i la menor al Canadà. Ara era a Ul Qoma. Tenia pocs estudiants, em va dir la Nancy, i poca càrrega lectiva, però igualment el podria localitzar al número que em donava.

Una mica de safareig a internet. No vaig tenir problemes per confirmar la major part del que m’havia explicat la Isabelle Nancy. Vaig trobar una pàgina on apareixia llistat el títol del doctorat de la Mahalia —encara no havien esborrat el seu nom de la xarxa ni hi havien penjat cap tribut dels que indubtablement li acabarien arribant—. Vaig trobar la llista de publicacions de la Nancy i també la d’en David Bowden. A la d’ell hi havia el llibre que la Nancy havia esmentat, de 1975, dos articles fets també en aquella època, un d’una dècada més tard, i després una colla d’articles de diari, parcialment recollits en un volum publicat.

Vaig trobar la pàgina ciutatfracturada.org, el fòrum de discussió principal per als grillats de la doppelurbanologia, l’obsessió per Ul Qoma i Besźel —la política de la pàgina, consistent a tractar-les totes dues com un únic objecte d’estudi provocaria indignació entre les ments benpensants de totes dues ciutats, però si m’havia de basar en els comentaris, sovint s’hi accedia, d’una forma lleugerament il·legal, tant des d’una com de l’altra—. A partir d’una sèrie d’enllaços —amb molta barra, i confiant en la indulgència o en la incompetència tant dels nostres censors com dels ulqomians; molts eren servidors amb adreces acabades en .uq o en .zb— vaig arribar a una sèrie de paràgrafs extrets del llibre Entre la ciutat i la ciutat. Deien el que la Nancy m’havia deixat entendre.

El so del telèfon em va sobresaltar. Em vaig adonar que s’havia fet fosc, eren més de les set.

—Borlú —vaig dir, arrepapant-me a la cadira.

—Inspector? Aix, merda, tenim un problema. Soc en Ceczoria. —L’Agim Ceczoria era un dels agents que feia guàrdia a l’hotel per vigilar els pares de la Mahalia. Em vaig fregar els ulls i vaig comprovar el correu electrònic per si m’havia passat per alt algun missatge. Darrere seu hi havia sorolls, un esvalot—. Inspector, el senyor Geary... S’ha esfumat, senyor. Collons... Ha comès ruptura.

—Què?

—Ha sortit de l’habitació, senyor. —Darrere seu se sentia la veu d’una dona que cridava.

—Què collons ha passat?

—No sé com cony ha pogut passar davant nostre, senyor, de debò que no. Però no ha estat fora gaire temps.

—Com ho saps? Com l’heu trobat?

Va tornar a renegar.

—No l’hem trobat nosaltres. Ha sigut la Ruptura. Li truco des del cotxe, senyor, anem cap a l’aeroport. La Ruptura... ens escorta. Des d’algun lloc. Ens han dit el que havíem de fer. Aquesta que sent és la senyora Geary. El senyor Geary ha de sortir del país. Ara.

La Corwi se n’havia anat, i no es posava al telèfon. Vaig agafar un cotxe patrulla d’incògnit al dipòsit de vehicles, però el vaig conduir amb les sirenes fent un uo-uo histèric per poder-me saltar les normes de circulació. (Les úniques normes que m’afectaven eren les besź, i era aquestes les que tenia la potestat d’ignorar, però el codi de circulació és un dels terrenys de compromís en què la Comissió Supervisora controla que les normes de Besźel i d’Ul Qoma siguin molt semblants. La cultura automobilística no és idèntica a banda i banda, però per al bé dels vianants i els cotxes que han d’obrir-se pas entre el trànsit estranger mentre el desveuen, els nostres vehicles i els seus van a velocitats comparables i segueixen trajectòries comparables. Tant ells com nosaltres aprenem a evitar curosament els vehicles d’emergències dels nostres veïns, i també els nostres.)

No hi havia cap vol fins al cap d’un parell d’hores, però ara aïllarien els Geary i d’alguna manera secreta la Ruptura els acompanyaria fins a l’avió per assegurar-se que hi pujaven i que l’avió s’enlairava. La nostra ambaixada als Estats Units ja en devia estar informada, igual que els nostres representants a Ul Qoma, i les paraules «sense visat» acompanyaven els seus noms a tots dos sistemes. Un cop fora, ja no tornarien mai més. Vaig córrer per l’aeroport fins a l’oficina de policzai i vaig ensenyar-hi la placa.

—On són els Geary?

—A les cel·les, senyor.

En funció del que veiés, ja tenia preparat el discurs del «però vosaltres sabeu què els ha passat a aquesta gent; és igual el que hagin fet, acaben de perdre una filla», i tota la pesca, però no va caldre. Els havien donat menjar i aigua i els havien tractat amb delicadesa. En Ceczoria era a la cel·la amb ells. Murmurava alguna cosa a la senyora Geary en un anglès rudimentari.

La senyora Geary em va mirar amb llàgrimes als ulls. Per un moment em va semblar que el seu marit dormia al catre. Vaig canviar de parer quan vaig veure el grau d’immobilitat en què estava.

—Inspector —va dir en Ceczoria.

—Què li ha passat?

—És... Ha sigut la Ruptura, senyor. Segurament estarà bé, aviat es despertarà. No ho sé. No sé què cony li han fet.

La senyora Geary va dir:

—Heu enverinat el meu marit...

—Senyora Geary, sisplau. —En Ceczoria es va aixecar i va venir cap a mi, va abaixar la veu, tot i que ara parlava en besź—. No en sabíem res, senyor. Hi ha hagut una mica d’enrenou i algú s’ha acostat al vestíbul on érem nosaltres. —La senyora Geary plorava i parlava amb el marit inconscient—. I llavors en Geary entra precipitadament i es desmaia. La seguretat de l’hotel li salta a sobre, i es queden mirant una silueta, rere en Geary hi ha algú a l’entrada, i els guàrdies s’aturen i s’esperen. Sento una veu: «Ja sabeu què represento. El senyor Geary ha comès ruptura. Elimineu-lo.»

En Ceczoria va fer que no amb el cap, impotent.

—I tot d’un plegat, sense temps de veure’l bé, qui sigui que parlava ja no hi era.

—Com...?

—No en tinc ni puta idea, inspector. Jo... assumeixo tota la responsabilitat, senyor. En Geary ens deu haver passat pel costat.

Me’l vaig quedar mirant.

—Què vols, una galeteta? Esclar que és responsabilitat teva. Què ha fet?

—No ho sé. Els de Ruptura han marxat abans que tingués temps d’obrir la boca.

—I què me’n dius... —vaig assenyalar la senyora Geary amb el cap.

—A ella no l’han deportada: no ha fet res. —Ara xiuxiuejava—. Però quan li he dit que ens havíem d’endur el seu marit, m’ha dit que se n’aniria amb ell. No es vol quedar tota sola.

—Inspector Borlú. —La senyora Geary mirava de controlar la veu—. Si ha de parlar de mi, val més que parli directament amb mi. Veu el que li han fet al meu marit?

—Em sap molt de greu, senyora Geary.

—Ja n’hi pot saber...

—Això no ho he fet jo, senyora Geary. Ni en Ceczoria. Ni cap dels meus agents. Ho entén?

—Ah, la Ruptura, la Ruptura, la Ruptura...

—El seu marit ha fet una cosa molt greu, senyora Geary. Molt greu. —Es va quedar callada, respirant feixugament—. Que m’entén? Que hi ha hagut algun error, potser? Que no hem sigut prou clars amb les explicacions del sistema de contrapoders que hi ha entre Besźel i Ul Qoma? Ho entén, que aquesta deportació no té res a veure amb nosaltres, que no podem fer-hi absolutament res, i que el seu marit, i escolti’m bé quan li dic això, ha tingut una sort increïble que no li hagi passat res més? —No em va respondre—. Quan érem al cotxe m’ha semblat que el seu marit no acabava d’entendre com funcionen les coses aquí, o sigui que digui-m’ho vostè, senyora Geary, que hi ha hagut algun problema? Potser el seu marit no ha entès els nostres... consells? Com és que els meus homes no l’han vist sortir? On anava?

Encara feia cara d’estar a punt de plorar, però llavors va mirar el seu marit estès i li va canviar l’expressió. Va redreçar l’esquena i li va xiuxiuejar alguna cosa que no vaig sentir bé. La senyora Geary em va mirar.

—El meu marit va servir a les forces aèries —va dir—. Què es pensa que mira, un vell panxut? —El va tocar—. En cap moment ens ha preguntat qui pot haver sigut, inspector. No sé què pensar-ne, de vostè, de debò que no. Com ja li ha dit el meu marit, es pensa que no sabem qui ho ha fet, això? —Va agafar un paperet i el va anar plegant i desplegant sense mirar-se’l, el va treure d’una butxaqueta lateral de la bossa i l’hi va tornar a posar—. Es pensa que no hi parlàvem, amb la nostra filla? Primer Qoma, els Ciutadans Autèntics, el Bloc Nacional... la Mahalia tenia por, inspector.

»—Encara no hem esbrinat exactament qui va fer què, i no sabem per què, però em pregunta on anava el meu marit? A esbrinar-ho. Jo ja li he dit que no funcionaria, que no parla l’idioma ni el llegeix, però ell tenia adreces que hem trobat per internet i un manual de conversa i què, li havia de dir que no hi anés? Que no hi anés? N’estic molt orgullosa. Feia anys que aquesta gent odiava la Mahalia, des del primer dia que va posar els peus aquí.

—Impreses d’internet?

—I vull dir aquí, a Besźel. Quan va venir a aquella conferència. I després el mateix amb els altres, a Ul Qoma. I ara em dirà que no hi ha relació entre les dues coses? Ja ho sabíem, que s’havia fet enemics, ens ho havia dit ella. Quan va començar a fer recerca sobre Orciny es va fer enemics. Quan ho va investigar més a fons se’n va fer més. I tothom l’odiava pel que estava fent. Pel que sabia.

—Qui l’odiava?

—Tothom.

—Què sabia?

Va fer que no amb el cap i va acotar-lo.

—El meu marit pensava investigar-ho.

El senyor Geary havia grimpat per la finestra del lavabo de la planta baixa, i així havia evitat els guàrdies que li havia posat. Després havia fet quatre passos per la carretera, que hauria pogut ser una simple infracció de les normes que li havíem posat, però havia comès l’error de sortir d’una zona interlineada per entrar a una aliena, un pati que només existia a Ul Qoma; i la Ruptura, que el devia estar vigilant tota l’estona, se li havia llançat a sobre. Vaig pensar que tant de bo no li haguessin fet gaire mal. I, si n’hi havien fet, estava força segur que al seu país no hi hauria cap metge capaç d’identificar l’origen de la lesió. Què podia dir?

—Em sap greu el que ha passat, senyora Geary. El seu marit no hauria hagut d’intentar escapar-se de la Ruptura. Jo... Estem tots al mateix bàndol. —La senyora Geary em va mirar atentament.

Al final em va parlar amb veu molt fluixa.

—Anem, doncs. Vinga. Podem tornar a peu fins a la ciutat. Nosaltres... El meu marit està parant boig. Necessita investigar. Tornarà, segur. Vindrem per Hongria, o potser entrarem passant per Turquia o Armènia; hi ha maneres d’entrar, sap... Esbrinarem qui ha sigut...

—Senyora Geary, la Ruptura ens vigila ara mateix. Ara. —Vaig alçar lentament les mans obertes i les vaig omplir d’aire—. No faria ni deu metres. Què es pensa que poden fer, vostès? No parlen besź, ni il·lità. Jo... Deixi’m fer, senyora Geary. Deixi’m fer la meva feina en benefici seu.

Quan va començar l’embarcament el senyor Geary encara estava inconscient. La senyora Geary em va mirar amb els ulls plens d’esperances i retrets, i vaig provar d’explicar-li un altre cop que jo no hi podia fer res, que el senyor Geary s’ho havia fet tot sol, allò.

No hi havia gaires passatgers més. Em vaig preguntar on devia ser la Ruptura. La nostra jurisdicció acabaria quan es tanquessin les portes de l’avió. La senyora Geary va posar bé el cap del seu marit, que dormia a la llitera, sobre el coixí. A la porta de l’avió, mentre col·locaven els Geary als seients corresponents, vaig ensenyar la placa a un dels assistents de vol.

—Tracti’ls bé.

—Els deportats?

—Sí. De debò. —L’assistent va alçar les celles, però va assentir. 

Vaig anar al lloc on seien els Geary. La senyora Geary em mirava fixament. Em vaig ajupir.

—Senyora Geary. Sisplau, transmeti les meves disculpes al seu marit. Ell no hauria d’haver fet el que ha fet, però l’entenc. —Vaig dubtar—. Sap... si hagués conegut millor Besźel, segurament hauria pogut evitar ficar-se a Ul Qoma, i la Ruptura no l’hauria detingut. —Em seguia mirant fixament—. Deixi’m que li agafi això. —Em vaig aixecar, li vaig agafar la bossa i la vaig posar al compartiment—. Evidentment, quan sapiguem què passa, si trobem alguna pista ja els ho faré saber. —Aquest cop tampoc va dir res. Movia la boca: intentava decidir si m’havia de suplicar o acusar de ves a saber què. Li vaig fer una petita reverència a l’estil antic, em vaig girar i vaig sortir de l’avió deixant-los tots dos a dins.

Quan vaig tornar a ser a l’edifici de l’aeroport, vaig treure el paperet que havia agafat de la butxaqueta lateral de la bossa i me’l vaig mirar. El nom d’una organització, Ciutadans Autèntics, copiat d’internet. La seva filla li devia haver dit que l’odiaven, i el senyor Geary havia provat d’anar-hi per fer les seves investigacions dissidents. Una adreça.

Al bell mig de la ciutat s’obren, com si diguéssim, 

carrers dobles, carrers sòsies, carrers mentiders i fal·laços.

—Bruno Schulz

Les botigues de color canyella i altres històries

Capítol u

No veia el carrer ni bona part del bloc de pisos. Estàvem envoltats d’edificis de color terra plens d’homes vestits amb armilles que treien el cap per la finestra i dones amb cabells matiners i una tassa a la mà que esmorzaven i ens observaven. En altres temps, aquell espai obert entre edificis havia estat tot esculpit. Estava una mica inclinat, com un camp de golf; una mena d’imitació infantil d’una geografia. Potser en algun moment havien volgut plantar-hi arbres i posar-hi un estany. N’hi havia una clapa, però els arbrets eren tots morts.

La gespa estava plena de males herbes i de camins oberts sinuosos que els peus havien anat obrint entre la brossa i que les rodes havien consolidat. Hi havia policies fent tasques diverses. No era el primer detectiu que hi arribava —vaig veure en Bardo Naustin i un parell més—, però jo era el més veterà. Vaig seguir el sergent fins al lloc on s’agrupaven els meus companys, entre una torre baixa abandonada i un parc de skateboard encerclat per grans galledes d’escombraries en forma de tambor. Se sentia el port just darrere. Davant dels agents, un grupet de nois seia en una paret. Les gavines giravoltaven sobre tots ells.

—Inspector. —Vaig fer una salutació amb el cap a qui fos que em parlava. Algú em va oferir un cafè, però vaig fer que no i vaig mirar la dona que havia vingut a veure.

Estava estesa vora les rampes de skate. La quietud dels morts no s’assembla a cap altra. El vent els mou els cabells, com feia llavors amb els d’aquella dona, i els morts no reaccionen de cap manera. Havia quedat en una posició desagradable, amb les cames tortes com si s’estigués a punt d’aixecar i els braços doblegats en un angle estrany. Estava de bocaterrosa.

Una dona jove, amb els cabells castanys recollits en dues cuetes que s’aixecaven com si fossin plantes. Estava gairebé despullada, i era trist veure aquella pell tan llisa sense ni mica de pell de gallina en la gelor del matí. L’únic que duia eren unes mitges amb carreres i una sabata de taló alt. Quan va veure que la buscava, una sergent em va fer senyals des d’uns metres més enllà, on vigilava la sabata caiguda.

Feia un parell d’hores que havien trobat el cos. Hi vaig donar un cop d’ull. Vaig aguantar la respiració i em vaig ajupir per mirar-li la cara, però l’únic que li veia era un ull obert.

—On és en Shukman?

—Encara no ha arribat, inspector...

—Que algú li truqui, digueu-li que s’afanyi. —Em vaig clavar un copet al rellotge. M’havia d’encarregar del que en dèiem la mise-en-crime. A la dona no la tocaria ningú fins que hagués vingut en Shukman, el patòleg, però s’havien de fer altres coses, també. Vaig comprovar les línies de visió. Érem en un racó una mica apartat i les galledes d’escombraries ens tapaven, però sentia l’atenció de la gent com un eixam d’insectes en cada racó d’aquells blocs. Vam acordonar la zona.

Hi havia un matalàs posat de costat entre dues galledes d’escombraries i al costat d’un escampall de peces metàl·liques rovellades i cadenes abandonades.

—Tot això era sobre el cadàver. —La caporal que m’ho explicava mi era la Lizbyet Corwi, una dona jove i intel·ligent amb qui ja havia treballat un parell de vegades—. No és que l’amaguessin gaire bé, però suposo que es podia confondre amb una pila de brossa. —Vaig veure un rectangle de terra una mica més fosca al voltant del cadàver, les restes de la rosada que el matalàs havia protegit. Allà al costat, en Naustin seia a la gatzoneta, amb els ulls clavats a terra.

—Els nanos que l’han trobat l’han mig tombada —va dir la Corwi.

—Com l’han trobada?

La Corwi va assenyalar el terra, les petites marques de peülles animals.

—Han fet fora les bèsties. Quan han vist el que havien trobat han sortit corrent a tota hòstia i han fet la trucada. I els nostres, quan han arribat... —Va fer una mirada ràpida a dos agents que jo no coneixia.

—L’han moguda?

La Corwi va assentir.

—Per veure si era viva, m’han dit.

—Com es diuen?

—Shushkil i Briamiv.

—I aquells són els que l’han trobat? —Amb el cap vaig assenyalar els nanos envoltats de policia. Eren dues noies i dos nois. Vora quinze anys, gelats, capcots.

—Sí. Mastegadors.

—Un lliurament matiner?

—Quines ganes, no? —va dir ella—. Potser és que s’han proposat ser els ionquis del mes o alguna merda per l’estil. Han arribat una mica abans de les set. La fossa de l’skate funciona així, es veu. Tot just fa un parell d’anys que la van construir, abans no hi havia res, però ja s’han creat uns torns. De la mitjanit a les nou, només els mastegadors; de nou a onze, les bandes planegen el dia, de les onze fins a mitjanit, monopatins i patins de rodes.

—Armats?

—Un dels nois duia un ganivet, però molt esquifit. No et serviria ni per atracar un ratolí, és una joguina. I un mastegall cadascun. Res més. —Es va arronsar d’espatlles—. La droga no la duien a sobre, l’hem trobada arran de la paret, però —arronsada d’espatlles— eren els únics que hi havia per aquí.

Va fer venir un altre agent amb una bossa i la va obrir. Farcellets d’herba untada de resina. Feld, en diuen al carrer; una barreja força potent de Catha edulis, tabac, cafeïna i coses més fortes amb bocins de fibra de vidre o algun material similar que enceta les genives i ho fa entrar a la sang. El nom és un joc de paraules trilingüe: al lloc on es cultiva, la substància es diu khat, i l’animal que en anglès es diu «cat» en el nostre idioma es diu feld. Vaig ensumar la barreja i era una força suau. Em vaig acostar al lloc on els quatre adolescents tremolaven dins els seus anoracs bufats.

—Què passa, poli? —va dir un dels nanos amb una aproximació amb accent besź de l’anglès hip-hop. Va alçar el cap i em va mirar als ulls, però estava pàl·lid. Ni ell ni els seus companys feien bona cara. Des d’on seien no veien la dona morta, però de fet tampoc miraven en aquella direcció.

Per força havien de saber que havíem trobat el feld i que sabíem que era seu. No haurien pogut al·legar res, només fugir.

—Soc l’inspector Borlú —els vaig dir—. De la brigada de crims extrems.

No vaig dir «Soc en Tyador». Tenien una edat difícil per a un interrogatori; massa grans per dir-los pel nom, pels eufemismes i les joguines, però no prou per ser veritables oponents dialèctics, quan almenys les regles eren clares.

—Com et dius? —El noi va dubtar si dir-me el malnom argòtic que s’havia buscat, però va decidir que no.

—Vilyem Barichi.

—L’has trobat tu? —Va afirmar amb el cap i els seus amics el van imitar—. Explica’m com ha anat.

—Venim aquí per..., i... —es va esperar un moment, però no vaig dir res de les drogues. Va abaixar els ulls—. Hem vist que hi havia alguna cosa sota el matalàs i l’hem aixecat.

—Hi havia uns quants... —Els seus amics van alçar els ulls mentre ell vacil·lava; era evident que tenien supersticions.

—Llops? —vaig dir jo. Els nois van mirar entre ells.

—Sí, tio, n’hi havia un grup rondant per aquí, tots plens de crostes... O sigui que hem pensat...

—Quanta estona feia que havíeu arribat? —vaig dir.

En Vilyem es va arronsar d’espatlles.

—No ho sé. Un parell d’hores?

—Hi havia algú més?

—Uns paios allà, una mica abans.

—Camells? —Arronsada d’espatlles.

—I llavors una furgoneta ha passat per sobre la gespa, ha vingut fins aquí i al cap d’una estona se n’ha tornat a anar. No hem parlat amb ningú.

—Quan ha vingut la furgoneta?

—No ho sé.

—Encara era fosc. —Això ho va dir una de les noies.

—D’acord. Vilyem, i vosaltres, també: ara us donarem una mica d’esmorzar, alguna cosa per beure, si voleu. —Vaig fer un gest als guàrdies que els vigilaven—. Heu avisat els pares? —vaig preguntar.

—Venen cap aquí, menys els d’ella —va assenyalar una de les noies—. Els seus no els trobem.

—Aneu-ho provant. Ara porteu-los a la central.

Els quatre nanos es van mirar.

—Però què dius, tio? —va dir el noi que no era en Vilyem sense gaire convicció. Sabia que certes polítiques exigien que s’oposés a la meva ordre, però de fet preferia anar-se’n amb el meu subordinat. Te negre, pa i paperassa, avorriment i fluorescents; tot ben lluny d’aquell matalàs esquinçat, molest i carregat d’aigua, de la foscor d’aquell parc.

L’Stephen Shukman i el seu ajudant Hamd Hamzinic havien arribat. Vaig mirar el rellotge. En Shukman em va ignorar. Es va ajupir cap al cos i va fer un esbufec. Va certificar la mort. Va anar fent un seguit d’observacions que en Hamzinic apuntava.

—Hora? —va dir.

—Mitjanit, si fa no fa —va dir en Shukman. Va prémer una cama de la dona. El cos es va balancejar. Per com estava, rígid i en una posició inestable, el més probable era que hagués adoptat aquella posició en un altre lloc—. No la van matar aquí. —Havia sentit dir un munt de vegades que en Shukman feia molt bé la seva feina, però l’experiència directa em deia que era competent i prou.

—Ja ho tenim? —va dir a una de les tècniques. La tècnica va fer dues fotografies més des d’angles diferents i va assentir amb el cap. En Shukman va tombar el cadàver amb l’ajuda d’en Hamzinic. Semblava que la morta s’hi oposés, amb aquella immobilitat encarcarada. Un cop tombada va quedar en una posició absurda, com si es fes passar per un escarabat mort, amb les cames encorbades i basculant sobre la columna.

La morta ens mirava sota un serrell voleiador. Tenia una tensió esglaiada al rostre: estava eternament sorpresa per si mateixa. Era jove. Anava molt maquillada, i la pintura se li havia escampat per la cara masegada. Impossible saber com era, quina cara devia evocar el seu nom en els que l’havien conegut. Potser al cap d’una estona ho sabríem millor, quan la mort la relaxés. La sang li tenyia el front, fosca com la terra. Flaixos i més flaixos de càmera.

—Doncs molt bé: hola, causa de la mort —va dir en Shukman a les ferides del pit.

A la galta esquerra, encorbant-se sota la mandíbula, un tall vermell i allargat. Li havien obert mitja cara.

Durant els primers centímetres la ferida era neta i li formava un arc precís sobre la carn, com una pinzellada. Després, just on li començava la boca, el tall se li ficava sota la mandíbula i es feia lleig i irregular, fins que acabava –o començava– amb un forat profund a la part tendra de sota l’os. La dona em mirava sense veure’m.

—Feu-ne unes quantes sense flaix, també —vaig dir.

Com molts altres, vaig desviar els ulls mentre en Shukman murmurava; mirar ens hauria semblat morbós. Tot de tècnics de la mise-en-crime, el que en el nostre argot en diem mectecs, feien indagacions en un cercle cada cop més ample. Regiraven la brossa i furgaven les escletxes dels llocs on havia passat algun vehicle. Marcaven els punts de referència i feien fotografies.

—Molt bé, doncs. —En Shukman es va incorporar—. Ja ens la podem endur. —Un parell d’homes la van estirar cap a una llitera.

—Tapeu-la, per l’amor de Déu —vaig dir. Algú va trobar una manta en algun lloc i se la van endur cap al vehicle d’en Shukman.

—Aquesta tarda m’hi poso —va dir—. Ens veurem? —Vaig moure una mica el cap sense comprometre’m a res. Em vaig acostar a la Corwi.

—Naustin —vaig cridar un cop vaig tenir la Corwi prou a prop perquè quedés inclosa en la conversa. Ella va alçar els ulls i es va acostar un pèl més.

—Inspector —va dir en Naustin.

—Recapitulem.

En Naustin va fer un glop de cafè i em va mirar amb posat nerviós.

—Puta? —va dir—. Parlo només de la primera impressió, inspector. En aquesta zona, despullada, apallissada? I... —li va assenyalar la cara, el maquillatge exagerat—. Puta.

—Baralla amb un client?

—Sí, però... Si només hi hagués les ferides del cos, sap, diria que som al davant, vaja, que potser ella no va voler fer el que ell li demanava o alguna cosa així. I el paio perd els estreps. Però això. —Li va tornar a tocar la galta amb aire incòmode—. Això és una altra cosa.

—Un pervertit?

Es va arronsar d’espatlles.

—Potser. Li fot el tall, la mata, la tira aquí. I arrogant, per postres, el molt cabró. Se li’n fot que la trobem.

—Arrogant o idiota.

—O potser arrogant i idiota.

—Per tant, tenim un sàdic arrogant i idiota —vaig dir.

En Naustin va alçar els ulls: «Potser».

—D’acord, doncs —vaig dir—. És possible. Feu la ronda amb les noies de per aquí. Demaneu-ho a un agent que conegui la zona. Pregunteu si han tingut problemes amb algú, últimament. Fem circular una foto, a veure si podem posar nom a la Indivídua Desconeguda —vaig fer servir el nom genèric que aplicàvem en aquests casos—. Per començar, vull que interrogueu en Barichi i els seus amiguets. Sigues simpàtic, Bardo, pensa que haurien pogut no trucar. Ho dic de debò. I ves-hi amb la Yaszek. —La Ramira Yaszek era una interrogadora excel·lent—. Em truques aquesta tarda? —Quan en Naustin ja no ens sentia vaig dir a la Corwi—: Fa uns quants anys no hi hauríem tingut ni la meitat de gent, treballant en l’assassinat d’una noia que feia el carrer.

—Hem avançat molt —va respondre la Corwi. No era gaire més gran que la morta.

—Dubto molt que a en Naustin li agradi que li assignin feines de patrulla, però ja et deus haver fixat que no rondina —vaig dir.

—Hem avançat molt —va repetir ella.

—I bé? —vaig alçar una cella. Vaig aixecar la vista en direcció a en Naustin. Em vaig esperar. Vaig recordar la feina de la Corwi en el cas Shulban, una desaparició molt més bizantina del que havia semblat en un primer moment.

—Res, que suposo que no hauríem de perdre de vista altres possibilitats, ja m’entens —va dir la Corwi.

—Digues.

—El maquillatge —va dir—. Només tons marrons i terrosos. I en du molt, sí, però no és... —va fer uns morros de vampiressa—. I, t’has fixat en els cabells? —Sí que m’hi havia fixat—. No va tenyida. Podríem fer un volt en cotxe per GunterStrász, la zona de l’estadi, a qualsevol dels llocs on van les noies. Dues terceres parts són rosses, calculo. I la resta tenen els cabells negres, de color vermell sanguini o alguna merda així. I... —Va acaronar l’aire com si fos un floc de cabells. —Sí, estan bruts, però els té molt més ben cuidats que els meus. —Es va passar els dits per les puntes obertes.

Per a molts dels que es passejaven per Besźel, especialment en aquells barris, el primer era el menjar i la roba per als fills i el feld o el crac per a ells, i després tota la resta, i en aquella llista el suavitzant de cabells no devia ocupar un lloc gaire prioritari. Vaig mirar la resta d’agents; en Naustin ho recollia tot per marxar.

—D’acord —va dir—. La coneixes, aquesta zona?

—Home —va dir la Corwi—. És una mica remot, això, saps? Gairebé no és ni Besźel, ja. Jo faig la ronda a Lestov. Quan ha arribat l’alerta ens han fet venir a uns quants. Però fa un parell d’anys vaig tenir un cas per aquí, ho conec una mica.

Lestov ja era una barriada dels afores, a sis o set quilòmetres del centre de la ciutat, i ara encara érem més al sud, més enllà del pont Yovic, en un trosset de terra entre Bulkya Sound i, gairebé, el lloc on el riu desembocava al mar. Tècnicament era una illa, tot i que era tan a prop de la terra ferma i hi estava tan connectada per les runes industrials que ningú hi pensaria mai en aquests termes; Kordvenna era una suma de grans blocs, magatzems, botiguetes de queviures en locals barats unides pels gargots inacabables dels grafitis. Era prou lluny del cor de Besźel perquè fos fàcil d’oblidar, a diferència de les barriades interiors.

—Quant de temps hi vas estar, aquí?