EL TEST
Col·lecció Catxap
Títol original: The Test
Primera edició: gener de 2020
Copyright © 2019 by Sylvain Neuvel
© de la traducció: Marina Espasa, 2020
© de la il·lustració de coberta: Oriol Malet
© de l’edició: Mai Més, 2020
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Esperança Sierra
Galerades: Ariadna Sanz i Antonio Torrubia
ISBN: 978-84-121600-5-5
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
A la bona gent
Aquest llibre es va acabar d’imprimir pels volts del 5 de gener, en el vuitè aniversari de la mort de l’Idrissa Diallo al CIE de Barcelona. El jove guineà de vint-i-un anys va ser detingut un mes abans en una platja de Melilla per la seva condició d’il·legal i posteriorment va ser traslladat al centre de reclusió de la Zona Franca, on la seva salut va empitjorar greument fins a morir per falta d’atenció mèdica. Altres interns, activistes i organitzacions van denunciar l’omissió de socors per part de les autoritats i les condicions deplorables del centre, però el cas va quedar arxivat pels jutjats. Nosaltres no oblidarem mai la mort de l’Idrissa!
#TanquemElsCies
La vida al Test del Regne Unit
Pregunta 1: Qui és el patró de Gal·les
i quin dia se’n celebra el sant?
Sé la resposta! És sant David, el primer de març. Vaig conèixer la Tidir, la meva dona, un primer de març. És el nostre aniversari. Recordo aquell dia. Va venir per a un implant i me’n vaig enamorar. No d’ella: no sabia qui era i ella no va parlar gaire, amb la pròtesi posada a la boca. Em vaig enamorar de les seves dents. Tenia canins ratllats. Decoloració horitzontal de l’esmalt, de la meitat en avall. Tenia unes dents com un gelat de napolitana. Canins de napolitana. Ho vaig saber de seguida.
Ens vam tornar a trobar en un cafè unes quantes setmanes després. Li vaig preguntar si podia seure amb ella, i va dir que sí. Al cap d’un mes, estàvem casats. Si li pregunteu per què es va casar amb mi, us dirà que es trobava fatal abans de conèixer-me i que jo vaig fer que li passés el dolor. Li vaig arreglar les dents. La resta va per dins, i per llocs molt més profunds del que jo podria arribar a captar mai. Ha passat coses molt dolentes. És per ella que vam haver de marxar.
Celebrem el dia que ens vam conèixer més que no el dia del nostre aniversari de casament. Els dos vam triar casar-nos, però l’implant, allò va ser la voluntat d’Al·là. Decoro la casa, cobreixo el terra de la cuina amb pètals de rosa. A vegades faig servir tulipes, però no l’hi dic. Faig el meu Fesenjan, si trobo magranes maques. En el nostre primer any a Londres, el nostre veí ens va preguntar si celebràvem el dia de Sant David. És de Gal·les. Em sembla que era una broma, però som amics des d’aleshores. Ara ho celebrem junts. Fesenjan i torrades amb formatge gal·leses. Aquesta pregunta és un senyal. Avui serà un gran dia!
No havia començat tan bé. M’han fet un examen físic quan hem arribat. Odio aquestes revisions. No tinc problema amb les agulles si soc el que aguanto la xeringa, però em marejo si miro fixament el punt on s’enfonsa. Ha acabat de pressa, però, i després ens han portat aquí. Uau. Si em dius oficina d’immigració m’imagino un edifici gris, mal il·luminat i de parets esgrogueïdes. M’havia imaginat que faria el test en un pupitre escolar vell amb xiclets mastegats i enganxats a sota. Aquest lloc sembla un hotel de luxe. Una recepció acollidora. Molt acollidora. El vell i el nou barrejant-se, acer inoxidable i fusta de caoba. Tenien les mateixes sabatilles de paper que les que vaig fer servir a les pràctiques a Teheran. A la Tidir no li agraden, però a mi sí. M’agrada notar el terra sota els dits dels peus. Encara era d’hora i ens en van tocar un parell de fresques de la pila neta.
Hi havia un home asiàtic que cridava a la recepcionista quan vam entrar. Li deia racista, no parava de repetir que li havia robat diners perquè li havia donat menys canvi del que li havia de donar. Li vaig dir que estava sent mal educat i el vaig aviar. Potser tenia raó sobre el tema del canvi. Quan vaig pagar la tarifa de cinquanta lliures per al test, la recepcionista em va tornar un bitllet de vint en lloc d’un de deu. Li vaig haver d’explicar l’error dues vegades abans que el retirés. Vaig estar a punt de dir-li que era una propina. No ho vaig fer. Aquesta mena de gent no té cap sentit de l’humor. Deu ser un requeriment per treballar a Immigració. Hola! Em dic Idir Jalil, aquesta és la meva dona, la Tidir... Res. Ni tan sols un somriure. Idir i Tidir. Això normalment ens dona un somriure, si més no. No pas aquí. No em vaig rendir. Pots canviar el món amb un somriure. Saps la diferència entre una oficina de duanes i un dentista? No n’hi ha. A les dues s’hi fan recerques de cavitats. Cap sentit de l’humor, us ho dic jo. Hi havia un home pèl-roig a la sala d’espera que feia un acudit ofensiu sobre l’escot de la recepcionista. L’acudit no era graciós i jo tinc una pila d’acudits bons sobre dentistes. Què li donen al dentista de l’any? Una placa petita... Em van acompanyar cap a la sala on es feia el test.
I quina sala! Taulells de fusta amb tauletes digitals molt sofisticades. La cadira... aquesta cadira és més còmoda que cap de les cadires on m’he assegut mai. Està decidit. Després del test descobriré on l’han comprada i me la compraré per a mi. La sala és petita –només hi ha quatre taulells– però té finestres al voltant i fa la sensació d’obertura. Veig la Tidir a la sala d’espera. Veig el meu fill, el Ramzi, i la meva filla, la Salma. Molt amables d’haver vingut. La meva dona ha dit que era el mínim que podien fer, ja que soc l’únic que ha de passar el test. Només homes. Només entre les edats de setze i quaranta-cinc. Ha dit que no era just. Li he dit que era una benedicció. No m’importen les motivacions: és una simple qüestió de probabilitats. He sentit que una de cada tres persones suspèn el test. Si això és cert i només se’m requereix a mi que el passi, la nostra família té un 66 per cent de possibilitats d’obtenir la ciutadania. Si dos de nosaltres han de sotmetre’s al test, llavors les possibilitats baixen fins al 43 per cent. Ha dit que jo era ingenu. No sé què tenen d’ingenu les matemàtiques. El món és el que en fas, li he dit. Ha somrigut.
Pregunta 2: Molta gent fabrica llanternes
foradant ________ i hi posen una espelma
a dins per Halloween.
Al Ramzi li agradaria, aquesta pregunta. Li encanta Halloween. Segurament, és la seva cosa favorita d’Anglaterra. Comença a parlar de la disfressa mesos abans, tan aviat com al juliol. Canvia d’opinió una dotzena de vegades i sempre l’acabem fent a l’últim moment. L’any passat va ser un pirata de l’espai. El Ramzi tenia un any quan vam deixar Teheran, així que no se’n recorda, però celebràvem Halloween a l’Iran. Caminàvem pel davant de les cases i sentíem música que provenia del soterrani, vèiem algú emmascarat per la finestra. Adolescents, sempre. Massa descarats per tenir por del Basij, massa joves per adonar-se de quanta n’haurien de tenir. La gent ha estat acusada de bruixeria o de satanisme només per acostar-se a aquesta mena de festes. No vam veure mai cap carabassa, però. El Ramzi ens en demana una cada any. Li vam dir que sí i en vam comprar una, un cop, i vam fer pastís de carabassa amb el que en vam treure. El vam trobar fastigós. Fem disfresses per als nens, però ja no comprem carabasses. Ens sap greu malgastar una fruita gegantina com aquesta. És una fruita, no? Té llavors... Les coses amb llavors ho són.
—Quanta estona tenim?
Què? El meu veí de test m’està parlant. Estic quasi segur que no podem parlar, senyor. M’he posat una gorra de beisbol per al test de ciutadania. I aquest és exactament el mateix individu que ha entrat per la porta just quan jo estava entrant i que m’ha empès. No m’hauria de sorprendre gaire. No li penso contestar.
—Per al test. Quanta estona tenim?
Si us plau, pari de parlar-me, senyor. Ho diu a dalt de tot. Tenim quaranta-cinc minuts per completar el test.
—Ho sap, vostè?
D’acord! L’hi diré.
—Tenim quaranta-cinc minuts.
Ja ho he dit. I ara pari de parlar abans que no...
—Senyor. No està permès parlar durant el test.
La veu ha sortit d’uns altaveus. Però ell... No, no m’enfadaré. Està nerviós. Ho està. Li tremola la cama. Si jo no tingués del tot clar quanta estona tenim, també ho preguntaria. Ara l’hi he explicat i se sent millor. Val la pena que em cridin l’atenció a canvi d’això. La vida és allò que en fas. Avui és un gran dia.
Pregunta 3: Agafar el transport públic és bo
per al medi ambient. Veritat o mentida?
Una pregunta de ciutat. La gent que parla molt del medi ambient sempre són els que viuen més lluny de la natura. Cert. El transport públic és molt millor que conduir... Això és el que volen dir. Ha de ser això. Aquesta pregunta està mal redactada. Com és que ningú no se n’ha adonat? Caminar és molt millor per al medi ambient que no el transport públic, o anar en bici. Potser hi haurà una altra pregunta sobre això. Respiro fondo. Para de pensar massa, Idir. La resposta és veritat.
La Tidir i jo no tenim cotxe. A cap dels dos li agrada conduir. Tant de bo pogués dir que anem caminant a tot arreu per salvar el planeta, però la veritat és que els dos som mals conductors. La gent no para de dir-me com d’horrorós és l’aire de Londres. Pitjor que el de Beijing, diuen. Els dic que haurien d’estar contents que encara sembli aire. A Teheran ens passàvem la millor part de l’hivern caminant entre una broma marró, núvols espessos i foscos de diòxid de sulfur –moltes coses acabades en -òxid– amiant o fins i tot goma. Qui vol respirar goma? Diuen que és perquè la gasolina és molt dolenta. Dubto que hi hagi amiant a la gasolina.
Hauria de deixar una nota sobre la pregunta 3. Mmmm, no hi ha espai per a notes. D’acord. D’acord. La batalla de Bosworth Field va ser el... 1485. N’estic segur. És aquesta, la resposta. Em pregunto qui escriu aquestes preguntes. En què em farà ser un membre millor de la societat britànica saber-ne la resposta? Fa cinc anys que vivim a Londres. El meu fill no té cap record de l’Iran i la meva filla ha nascut aquí. Ens han preguntat per què odiem la llibertat, ens han dit que tornem al desert unes quantes vegades –no paro de dir-los que m’han dit que Daixt-e-Kavir és un lloc preciós, però que no hi he estat mai–. És cert. Però mai ningú no m’ha preguntat sobre batalles famoses del segle xv. Hauria de treure jo el tema.