Així es perd la guerra del temps
Col·lecció Nüwa
Títol original: This is how you lose the time war
Primera edició: març de 2020
Copyright © 2019 by Amal El-Mohtar & Max Gladstone
© de la traducció: Lluís Delgado i Rosa Borràs, 2020
© de la il·lustració de coberta: Marina Vidal i Miquel Muerto, 2020
© de l’edició: Mai Més, 2020
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Maria Camps
Galerades: Ariadna Sanz i Antonio Torrubia
ISBN: 978-84-121600-6-2
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
Per a tu.
PD. Sí, tu.
Amal El-Mohtar és una guardonada escriptora, editora i crítica. El seu relat Seasons of Glass and Iron va guanyar els premis Hugo, Nebula i Locus, i va ser finalista dels premis World Fantasy, Sturgeon, Aurora i Eugie Foster. És l’autora de The Honey Month, un recull de poesia i prosa sobre el gust de vint-i-vuit tipus diferents de mel, i escriu crítiques per a NPR Books i The New York Times. Les seves obres de ficció han aparegut publicades recentment a Tor i Uncanny Magazzine, i en antologies com The Djinn Falls in Love & Other Stories o The Starlit Wood: New Fairy Tales. Actualment du a terme un doctorat a la Universitat de Carleton i ensenya escriptura creativa a la Universitat d’Ottawa.
Max Gladstone és l’autor de Craft Sequence, nominada a l’Hugo, que Patrick Rothfuss va descriure com «increïblement bona». El sisè llibre de la sèrie, Ruin of Angels, es va publicar el setembre de 2017. El joc interactiu per a mòbils d’en Max, Choice of the Deathless, va ser nominat al premi XYZZY, i els seus relats, aplaudits unànimement per la crítica, han aparegut a Tor i Uncanny Magazzine, i en antologies com XO Orpheus: Fifty New Myths o The Starlit Wood: New Fairy Tales. John Crowley va descriure en Max com «una autèntica estrella de la literatura fantàstica del segle xxi». En Max ha cantat a Carnegie Hall i una vegada va caure d’un cavall a Mongòlia.
Quan la Roja triomfa, s’alça solitària.
La sang li empastifa els cabells. Exhala vapor a l’última nit d’aquest món moribund.
«Ha estat divertit», valora, però l’escenari li amarga el pensament. Almenys ha estat una feina neta. La missió consistia a enfilar-se pels fils del temps, en direcció al passat, i assegurar-se que no quedés cap supervivent en aquesta batalla que pogués enterbolir els futurs dissenyats per l’Agència, aquells futurs en què l’Agència impera i que fan possible l’existència mateixa de la Roja. Ha vingut a fer un nus a l’extrem d’aquest fil de la història i a cremar-lo fins que es fongui.
Sosté el cadàver de qui fou un home amb les mans encastades als seus budells i els dits tancats amb força al voltant de la seva columna vertebral d’aliatge. Obre les mans i l’exoesquelet repica contra la roca. Una tecnologia tosca. Primitiva. Bronze i urani empobrit. No tenia cap oportunitat. És la funció de la Roja.
Després de cada missió es fa un silenci majestuós i definitiu. Les armes i el blindatge se li amaguen dins el cos com les roses al crepuscle. Quan les plaques de pseudopell s’estabilitzen i es guareixen, i la matèria programable de la roba que porta es recompon, la Roja es torna a mig assemblar a una dona.
Es passeja pel camp de batalla inspeccionant-lo, encertint-se dels resultats.
Ha triomfat, sí, ha triomfat. Està segura que n’ha sortit victoriosa. O potser no?
Tots dos exèrcits jauen morts. En aquest indret, dos grans imperis s’han destruït, convertits en esculls que han fet naufragar el vaixell adversari. Era l’objectiu que l’ha portada fins aquí. D’aquestes cendres en sorgiran d’altres, més idonis per als objectius de l’Agència. Tanmateix, no acaba d’encaixar tot.
Al camp de batalla hi havia algú altre, i no era cap ésser insignificant com els cadàvers ancorats en el temps que s’amunteguen al seu pas, sinó una autèntica jugadora. Algú de l’altre bàndol.
Pocs operatius companys de la Roja haurien percebut aquesta presència antagònica. La Roja només l’ha detectada perquè és pacient, solitària i cautelosa. Ha estudiat abans d’efectuar aquesta operació. L’ha reproduïda del dret i del revés mentalment. En observar que algunes naus no ocupaven la posició esperada, que no disparaven càpsules d’evacuació com estava previst, i que certes descàrregues de fuselleria s’han disparat trenta segons més tard del que tocava, se n’ha adonat.
Dues variacions són una casualitat. Tres són signe d’activitat enemiga.
Però, per què? La Roja considera que ha fet el que havia vingut a fer. Tanmateix, les guerres estan farcides de causes i efectes, de càlculs i atractors estranys, una premissa que es torna encara més certa en les guerres en el temps. Una sola vida salvada pot ser més valuosa per a l’altre bàndol que tota la sang que ha embrutat avui les mans de la Roja. Una fugitiva es converteix en una reina, una científica o, encara pitjor, una poetessa. O la seva filla, o una contrabandista amb qui intercanvia jaquetes en un port espacial llunyà. I s’hauria vessat tota aquesta sang en va.
Des d’una perspectiva mecànica i tècnica, la pràctica facilita l’acte de matar. El fet d’haver matat, però, no és mai més fàcil, almenys per a la Roja. Els seus companys no comparteixen aquest sentiment, o bé el dissimulen millor.
No és propi dels agents de Jardí coincidir amb la Roja al mateix camp de batalla i en el mateix punt temporal. Les ombres i les operacions segures s’avenen més amb el seu estil. Una de les seves agents, però, sí que s’hi atreviria. La Roja sap qui és, tot i que no s’han conegut mai. Cada agent té un segell distintiu, i ella en sap identificar els patrons d’audàcia i risc.
Potser s’equivoca. Passa molt poc sovint.
La seva enemiga estaria extàtica si hagués aconseguit dur a terme un truc de màgia com aquell: capgirar la gran massacre de la Roja perquè servís els seus propòsits. Però no n’hi ha prou amb les sospites. Necessita proves.
Vaga per l’ossera en què s’ha transformat el camp d’on ha sortit victoriosa i busca les llavors de la seva derrota.
Una tremolor sacseja el sòl, que no mereix el nom de terra. El planeta es mor. Els grills xerriquen. Els grills sobreviuen, de moment, entre les naus caigudes i els cossos destrossats que cobreixen la plana en descomposició. La molsa platejada devora l’acer, i les violetes escanyen els canons inservibles. Si el planeta sobrevisqués prou temps, les vinyes que broten de les boques dels cadàvers donarien fruits.
No ho farà, ni les vinyes tampoc.
Troba la carta sobre una superfície de terra socarrimada.
No hauria de ser aquí. Aquí hi hauria d’haver cadàvers apilats entre les restes dels naufragis d’unes naus que un dia van solcar el firmament. Hi hauria d’haver la mort, la pols i la sang que distingeixen una operació reeixida. Al cel, hi hauria d’haver llunes desintegrant-se, i naus en flames orbitant el planeta.
No hi hauria d’haver un full de paper de color crema, tacat per una sola línia manuscrita amb una lletra allargada i inclinada: cremar abans de llegir.
A la Roja li agrada sentir. És un fetitxe. Ara sent por. I emoció.
Tenia raó.
Busca entre les ombres la caçadora, la presa. Para l’orella a la recerca d’infrasons i ultrasons. Anhela el contacte, una nova batalla més digna, però està sola amb els cadàvers, les restes de naufragis i la carta que li ha deixat l’enemiga.
És una trampa, evidentment.
Les vinyes es cargolen a través de les conques dels ulls dels cadàvers i es retorcen més enllà dels ulls de bou esmicolats de les naus. Fragments d’òxid cauen del cel com flocs de neu. El metall es tensa, cruix i s’esberla.
És una trampa. El verí seria un recurs ordinari, però no n’ensuma cap. Potser es tracta d’un virus nerviós per subvertir-li els pensaments, per incitar una reacció concreta o, senzillament, perquè es torni sospitosa als ulls de la seva Comandant. Si llegeix aquesta carta, potser la gravaran, la delataran o li faran xantatge per utilitzar-la com a agent doble. L’enemic és insidiós. Encara que només es tracti del gambit d’obertura d’una llarga partida, llegir-la suposa arriscar-se a ser el blanc de la ira de la Comandant, cas que la descobreixi; arriscar-se a semblar una traïdora malgrat la seva lleialtat fèrria.
La jugada més intel·ligent i prudent seria marxar. Però la carta és un guant que li han llançat, i la Roja no el pot ignorar.
Troba un encenedor a la butxaca d’un soldat mort. La flama se li reflecteix al fons dels ulls. S’alcen espurnes, cauen cendres i al paper pren forma un text amb la mateixa lletra inclinada.
La boca de la Roja es corba: una ganyota burleta, una màscara, el somriure d’una caçadora.
La carta li crema els dits mentre es materialitza la signatura. Deixa caure les cendres del paper.
En acabat, la Roja marxa, havent complert la missió i fracassat alhora, i s’encamina fil avall cap a la seva llar, cap al futur trenat que la seva Agència perfila i custodia. No deixa cap rastre de la seva presència a banda de cendra, ruïnes i milions de morts.
El planeta espera el final. Les vinyes sobreviuen, certament, i també els grills, però no queda cap testimoni que els pugui veure tret de les calaveres.
Apareixen núvols de pluja amenaçadors. Un llamp esclata i el camp de batalla es torna monocrom. Un tro retruny. Durant la nit, si el planeta sobreviu fins aleshores, la pluja lliscarà sobre el cristall que un dia en fou la superfície.
Les cendres de la carta es consumeixen.
L’ombra d’una nau de combat destrossada s’encongeix. L’espai buit s’omple.
Una buscadora sorgeix de la negror i porta ombres noves a escena.
Sense dir ni un mot, la buscadora contempla la ressaca de la batalla. No vessa ni una sola llàgrima, almenys cap que ningú pugui veure. Camina entre les restes dels naufragis i per sobre els cadàvers. Molt professional: es desplaça dibuixant una espiral, assegurant-se amb un art que fa molt que practica que no l’ha seguida ningú a través dels camins silenciosos que ha recorregut per arribar a aquest indret.
El terra tremola i s’esmicola.
Arriba fins a les restes del que havia estat una carta. S’agenolla i remena les cendres. Se n’enlaira una espurna i l’atrapa amb la mà.
Treu una placa blanca i prima de la bossa que du al costat, l’enfonsa sota les cendres i les escampa sobre la superfície. Es treu el guant i es fa un tall al dit. De la ferida brolla una sang multicolor que cau i esquitxa el material gris.
Barreja la sang amb la cendra per fer-ne una pasta, l’amassa i aplana l’engrut. Al voltant, la decadència segueix el seu curs. Les naus de guerra es converteixen en piles de molsa. Els canons colossals s’ensorren.
Aplica llums enjoiades i sons estranys a la pasta. Rebrega el temps.
El món es parteix per la meitat.
La cendra es transforma en un full de paper cobert d’una lletra elaborada escrita amb tinta de color safir.
La carta estava pensada per ser llegida una sola vegada i destruïda immediatament.
Just abans que el món es destrueixi, la torna a llegir.
——————————
Oh reis, que us descoratgin mes obres, contempleu!
Una petita broma. Crec que he tingut presents totes les variables de la ironia, tot i que suposo que, si no estàs familiaritzada amb les obres més tòpiques de principis del segle xix del Fil 6, potser faig el ridícul.
Tenia l’esperança que vinguessis.
Et deus preguntar què és això, però imagino que no dubtes qui soc. Saps, igual que ho sé jo des que les nostres mirades es van trobar durant aquell afer tèrbol d’Abrogast-882, que tenim comptes pendents.
T’he de confessar que m’estava tornant autocomplaent. Fins i tot diria que trobava ensopida la guerra; m’avorrien les corredisses fil amunt i fil avall de la teva Agència, i la paciència amb què Jardí plantava i podava fils, furgant dins la trena del temps. La vostra força imparable contra el nostre objecte inamovible; un joc que recorda més una partida de tres en ratlla que una de go, perquè el resultat està decidit des de la primera jugada, iterat inacabablement fins a la bifurcació on ens separem en arribar al reialme de la possibilitat inestable i caòtica, el futur que volem assegurar a costa de l’altre bàndol.
I llavors vas aparèixer.
L’avantatge de què gaudia es va esfumar. Em vaig haver de concentrar plenament en tots els moviments que fins aleshores feia per inèrcia. Vas aportar certa profunditat a la velocitat del teu bàndol, un poder permanent, i em vaig veure obligada a tornar-me a esforçar al màxim. Vas vigoritzar l’activitat militar dels teus i, alhora, també a mi.
Et prego que acceptis tot el que t’envolta com una mostra de gratitud.
T’he de dir que em complau d’allò més imaginar-te llegint aquestes paraules entre llengües i espirals de foc, sense la possibilitat de rellegir-les, incapaç de retenir les lletres en una pàgina; obligada a absorbir-les i emmagatzemar-les a la memòria. Per recordar-les, hauràs d’invocar la meva presència als teus pensaments, enredada en ells com la llum del sol a l’aigua. Per informar els teus superiors d’aquesta missiva, hauràs d’admetre que ja m’he infiltrat dins teu i que ets una altra víctima d’aquesta jornada tan malaurada.
Així serà com guanyarem.
No t’escric aquestes ratlles només per presumir. Vull que sàpigues que he trobat molt respectables les teves tàctiques. L’elegància amb què treballes aconsegueix que aquesta guerra sembli menys estèril. Per cert, la hidràulica de la teva maniobra esfèrica de flanqueig lateral ha estat realment superba. Espero que et consoli saber que els nostres trituradors la digeriran a consciència. Així, la nostra propera victòria contra el teu bàndol tindrà un trosset de tu.
Millor sort per a la propera.
Amb afecte,
Blava
——————————
Una gerra d’aigua bull dins d’una màquina de ressonància magnètica. Tot desafiant els proverbis, la Blava l’observa.
Quan la Blava triomfa, que és sempre, passa a una altra cosa. Assaboreix les victòries en retrospectiva, entre missió i missió, les rememora tan sols mentre viatja (fil amunt, cap al passat estable, o fil avall, cap al futur convuls) com qui recorda els versos favorits d’un poema. Pentina o embulla els fils de la trena del temps amb l’exquisidesa o la brutalitat que se n’espera, i se’n va.
No té per costum romancejar, perquè no té per costum fallar.
La màquina de ressonància magnètica es troba en un hospital del segle xxi, sorprenentment buit, evacuat, segons observa la Blava, tot i que és un lloc que no hauria cridat mai l’atenció, arrecerat dins el cor verd d’un bosc seccionat per fronteres.
L’hospital hauria hagut de ser ple. La feina de la Blava era una delicada operació d’infecció... Una doctora en concret havia d’investigar una nova soca de bacteris, cosa que prepararia el terreny per empènyer el món cap a una guerra biològica o per salvar-lo, depenent de la resposta que donés l’altre bàndol a la jugada de Jardí. Però l’oportunitat s’havia esvaït, l’escletxa s’havia tancat i l’única cosa que havia quedat per a la Blava era una gerra amb l’etiqueta: LLEGIU ARRENCANT-NE EL BULL.
La Blava ronda la màquina de ressonància magnètica, mentre medita sobre les agonies de la simetria impregnada en l’arbitrarietat de l’aigua, els ossos magnètics disposats com ulleres de llegir davant el rostre termodinàmic de l’univers, enregistrant cada brot i esclat de molècula abans no es transformi. Un cop traduïdes les restes del vapor d’aigua en números, agafa el llistat amb la mà dreta i el fa servir de clau per desentrellar el full farcit de lletres que sosté amb l’esquerra.
Llegeix, i obre els ulls com taronges. Llegeix, i les dades es fan més difícils d’extreure de les profunditats del seu puny serrat. Però també riu, i l’eco de la rialla s’escampa pels passadissos buits de l’hospital. No està acostumada que la boicotegin. Sent una mena de pessigolleig mentre rumia com convertir el fracàs en una oportunitat.
La Blava estripa el llistat i el text xifrat, i recull una palanca.
Tan bon punt desapareix, una buscadora entra a la sala destrossada de l’hospital, troba la màquina de ressonància magnètica i hi entra. L’aigua de la gerra és freda. Es fa passar el líquid tebi gola avall.
——————————
Benvolguda i arterosa Blava,
Com es comencen, aquesta mena de coses? Fa molt que no enceto una conversa. Nosaltres no estem tan aïllats com vosaltres, ni tan reclosos dins els nostres caps. Nosaltres pensem en públic. Les idees les transmetem de l’un a l’altre, les corregim, les desenvolupem, les reformem. Per això guanyem.
Fins i tot durant la instrucció, la resta de cadets i jo ens coneixíem com es coneix un somni infantil. Saludava camarades que em pensava que no coneixia i acabava descobrint que els nostres camins ja s’havien creuat en algun estrany racó del núvol abans i tot de saber qui érem.
Per tant, no soc cap experta en la correspondència. Però he escanejat prou llibres i indexat prou exemples per iniciar-me en el gènere.
La majoria de cartes comencen adreçant-se directament al lector. Com que ja ho he fet, ara toquen els interessos comuns: em sap greu que no hagis trobat la bona doctora. És important. Més ben dit, serà important la descendència de la seva germana, sempre que ella els visiti aquesta tarda i parlin dels patrons del cant dels ocells, cosa que ja haurà fet quan tu hagis desxifrat aquesta nota. Els mètodes que he enginyat per allunyar-la de les teves grapes? Un problema amb el motor, un bon dia de primavera, un paquet de programes sospitosament efectiu i barat d’accés remot que el seu hospital va comprar fa dos anys i que permet a la bona doctora treballar des de casa. Gràcies a això, trenem el Fil 6 amb el Fil 9 i el nostre gloriós futur de cristall brilla amb tanta esplendor que, com diuen els profetes, m’hauré de posar ulleres de sol i tot.
En recordar el darrer cop que ens vam trobar, vaig pensar que valia més que m’assegurés que no poguessis moure cap altre personatge com et vingués de gust, d’aquí l’amenaça de bomba. Brut, però efectiu.
Valoro la teva subtilesa. No totes les batalles són grans, no totes les armes són violentes. Fins i tot nosaltres, que lliurem guerres a través del temps, oblidem el valor d’una paraula en el moment oportú, d’un ronc al motor del cotxe que toca, d’un clau a la ferradura correcta... És tan fàcil esclafar un planeta que et pot passar per alt el valor d’un murmuri en un banc de neu.
Dirigir-se al lector: fet. Parlar dels interessos comuns: fet, gairebé.
Imagino que ara mateix deus riure davant la carta, incrèdula. T’he vist riure, em penso... A les files de l’Exèrcit Sempre Victoriós, quan els teus col·legues van cremar el Palau d’Estiu i jo vaig rescatar tot el que vaig poder dels meravellosos mecanismes de rellotgeria de l’emperador. Avançaves amb aire altiu i ferotge pels passadissos, a la caça d’una agent que no sabies que era jo.
M’imagino com la resplendor del foc se’t reflectia a les dents. Et penses que t’has infiltrat dins meu i que m’has plantat llavors o espores al cervell (pots escollir la metàfora vegetal que més et plagui). Però aquí tens la carta que escric en resposta a la teva. Ara hem establert correspondència. I si els teus superiors ho descobreixen, s’iniciarà tota una sèrie de preguntes que ja t’anticipo que et semblaran d’allò més incòmodes. Qui infecta qui? A la meva època, ho sabem pels troians toscos. Contestaràs? Travaràs una complicitat que allargarà el nostre camí de paper autodestructiu, només per tenir l’última paraula? Tallaràs la comunicació i deixaràs que la meva nota descrigui un camí fractal dins teu?
Jo no sé què faria.
Finalment: conclusió.
Ha estat divertit.
Records a les vastes cames de pedra sense tronc,
Roja
——————————
La Roja s’obre camí a través d’un laberint d’ossos.
Pels passadissos vaguen més pelegrins, guarnits amb túniques de color safrà o de roba basta marró. Freguen el terra de pedra amb les sandàlies, i als racons de la caverna se sent el xiulet de vents elevats. Si demaneu als pelegrins que us expliquin com es va construir el laberint, obtindreu tantes respostes com diversos són els seus pecats. Un diu que el van fer gegants, i que després els déus els van aniquilar i van abandonar la Terra a la seva sort en mans dels mortals. (Sí, és la Terra, molt abans de l’edat de gel i els mamuts, molt abans que les veus autoritzades de molts segles fil avall considerin possible que el planeta hagi produït pelegrins o laberints. La Terra.) Un altre afirma que el laberint és obra de la primera serp, que va perforar la roca per amagar-se del judici del sol. Un tercer explica que és el resultat de l’erosió i el moviment parsimoniós i implacable de plaques tectòniques, forces tan imponents que nosaltres, escarabats, som incapaços de concebre, i tan lentes que nosaltres, simples efímers, som incapaços d’observar.
Passen entre els morts, sota canelobres d’omòplats i rosetons emmarcats per caixes toràciques. Ossos metacarpians perfilen corones de flors.
La Roja no pregunta res als altres pelegrins. Té una missió. Va amb compte. No hauria de topar amb cap mena d’oposició mentre executa un canvi minúscul tan lluny fil amunt. Al cor del laberint hi ha una caverna i, ben aviat, una ràfega d’aire entrarà en aquesta cova, i si el vent xiula en travessar uns ossos acanalats concrets, un pelegrí sentirà el bram i l’interpretarà com un presagi que l’inspirarà a renunciar a tots els béns materials i retirar-se per construir una ermita al vessant llunyà d’una muntanya, i així, d’aquí a dos-cents anys, l’ermita existirà per arrecerar una dona que fugirà amb una criatura durant una tempesta, i la història continuarà. Fes rodolar una pedra i provocaràs una allau d’aquí a tres-cents anys. Les missions com aquesta són menys lluïdes i li suposen un repte menor, sempre que no es desviï del guió. Ni el més petit obstacle que li pugui barrar el pas.
Devia llegir la carta la seva adversària, la Blava? La Roja va gaudir escrivint-la perquè la victòria és dolça, però encara és més dolç guanyar i presumir del triomf. Desafiar les possibles represàlies. En totes les operacions que ha fet des d’aleshores, s’ha cobert les espatlles i ha actuat redoblant les precaucions, esperant una resposta, o bé que la Comandant descobreixi en qualsevol moment la seva petita infracció disciplinària i la fustigui. La Roja ja té les excuses a punt: des que va cometre aquest acte de desobediència, ha estat millor agent, més meticulosa.
Però no ha rebut cap resposta.
Potser s’equivocava. Potser, en realitat, a l’enemiga no li importava la rèplica.
Els pelegrins segueixen guies pel camí de la saviesa. La Roja se separa del grup i vaga per passatges estrets i sinuosos en les tenebres.
La foscor no la preocupa. Els ulls no li funcionen com els d’una persona normal. Ensuma l’aire i li apareixen dades analítiques olfactives al cervell que li presenten una ruta. En arribar a un nínxol concret, treu de la bossa un petit tub que projecta una llum vermella sobre els esquelets de l’interior. La primera vegada que ho fa, no troba res. La segona, la llum dibuixa una franja brillant que palpita sobre un fèmur i una mandíbula.
Satisfeta, es guarda el fèmur i la mandíbula a la bossa, apaga el llum i segueix endinsant-se en les ombres.
Imagineu-vos-la immersa en la foscor, invisible. Imagineu un seguit de passes que no es cansen mai ni rellisquen sobre la pols o la grava de la caverna. Imagineu la precisió amb què el cap de la Roja gira sobre un coll gruixut, traçant un arc ben calculat que oscil·la de banda a banda del camí. Sentiu (gairebé podeu) el brunzit dels giroscopis que porta a l’estómac, i el clic de les lents sota la gelatina de camuflatge dels seus ulls d’una negror pura.