TANTS ANYS DE SILENCI

 

 

—Aquí no hi podrem sobreviure.

—No ens queda més remei que sobreviure i lligar-nos a la vida.

—Però això és com una cova. I a les coves hi viuen els animals, no pas les persones.

Ell se la va mirar amb la dolçor amb què acostumava a mirar-la des que era una nena i va entendre que estava unit per sempre a aquells ulls, a aquells pits, a aquella dona infinita.

—Nosaltres no som animals, no som rates encara que ara estiguem en aquest cau. I saps per què?

—Digues-m’ho, amor.

—Perquè nosaltres somiem i estimem. I els animals no ho fan, això. Animals són aquests que són aquí fora. Aquests que no somien.

3

Va haver-hi un temps en què eren persones, éssers humans, gent. Fins i tot va haver-hi un temps en què eren vius. Ja no ho són. Ja no ho estan. Són espectres. Són morts amb un cor que encara els batega, però ja no són humans. N’hi ha prou a mirar dins l’abisme dels seus ulls per saber que ja no són homes. Que són una altra cosa. Allà dins, només hi habita la por. Són por. No és que en tinguin. Ho són. Por en ulls mig tancats fets beines pels blaus i que, per sort, no els permeten veure aquesta realitat pesada i fosca, pesadíssima com un bloc de granit pesadament insuportable sobre aquelles esquenes trencades. Por a les cares, que intenten no expressar, no donar a entendre, no manifestar-se. És la millor actitud si es vol continuar viu. Empassar. Acceptar. Obeir. «La Falange té molt mala hòstia», havia dit ahir mateix el capellà quan els va fer entrar a la capella de la Mare de Déu de la Guia, allà, a Vil·la Flàvia, on els havien tancat com porcs a la cort abans de Sant Martí.

—La Falange té molt mala hòstia —sí, això mateix havia dit des d’aquell púlpit improvisat amb caixes de fusta arrambades les unes contra les altres, per després acabar de completar—. No em provoqueu perquè Crist està amb la Falange i la Falange amb Crist —es va aturar a pensar, cercava les paraules per les altures celestials i no li sortien; va somriure, tal vegada les havia trobades—. Es pot dir que les hòsties són —petita pausa, teatral; somrigué més àmpliament, li va sortir una veu aguda i ridícula, clarament de burla— divines.

Es van sentir riures per l’agudesa, concretament les riallades dels cinc guàrdies civils que custodiaven els poc més de vint-i-cinc presos que, agenollats, van suportar la missa i els insults, com ahir i abans-d’ahir i abans d’abans-d’ahir, sembla que fa segles que són allà tancats, suportant tot allò així, sense permetre que la cara expressi res. També van riure, perfectament a l’uníson amb els guàrdies civils, els quatre falangistes que a la dreta i a l’esquerra del capellà festejaven amb aquelles riallades no se sap si la connexió de Crist amb la seva causa, de la qual parlava el capellà, o amb el mateix Dimoni. En qualsevol cas, els presos miraven a terra. Per si de cas la divinitat i la Falange i la Guàrdia Civil.

—No us fa gràcia l’acudit, cabrons? Aquests rojos no tenen sentit de l’humor —va dir després, més fluixet, dirigint-se als falangistes que l’escoltaven.

L’al·locució havia estat gairebé la mateixa que la d’ahir.

—Estem netejant Espanya de rojos i separatistes. Sou l’escòria de la nostra societat. A alguns ja els hem passejat. A uns altres, ho farem aviat. No a tots, és clar. No som assassins com vosaltres. Només qui s’ho mereixi i qui hagi comès crims realment greus. Només els rebels. Així que, si teniu sort, pot ser que salveu la vida mentre estigueu aquí confinats abans de dur-vos al Llatzeret de San Simón, ja veureu quina illa més bonica allà enmig de la ria de Vigo. En fi, ja es veurà què passa amb vosaltres, que tots cap allà no hi anireu, cony, que no. Però no tingueu por. No temeu la mort. Us confesso abans i el Senyor, que és misericordiós, us perdonarà les vostres atrocitats, que no són poques. Perquè no sou bons catòlics, perquè gràcies a les vostres idees d’independència la Pàtria estava en perill i sort que es van posar al capdavant els generals, perquè el que voleu és que Espanya es desmembri, que es trenqui, que esclati en trossos grandíssims fills de la gran puta de Satanàs, cabrons, perquè voleu l’anarquia, que no hi hagi ni llei ni Déu, republicans dels collons!

Dit això i seguint el capellà, tots van fer amb el braç enlaire la salutació feixista. Tots. Ells també. I si no estigués clavat a la creu, també la faria Crist i la faria amb por. Així era la por que habitava, lliure i poderosa, en les parets d’aquell petit món de tenebres i mort.

El doctor Emilio Varela, els ulls fixos, com els altres, a terra, per a què aixecar-los si a l’horitzó només hi ha filats, abaixa per fi el braç quan s’acaben els «visques» (a Espanya i a Franco, tres cops visca per a cadascun, sis visques com sis trets a pit descobert, i un crit final, ¡España, Una, España, Grande, España, Libre!), es demana quina deu haver estat la seva atrocitat, perquè és d’això del que parla el capellà: d’atrocitats. Ell les seves no les coneix, no pot imaginar quin és el seu delicte, quina és la seva conducta terrible per merèixer aquell càstig brutal que ell i Ana, la seva filla desapareguda fa setmanes, des que la guerra ha començat, pateixen a mans d’aquestes bèsties que els tenen així, gairebé sense menjar, gairebé sense aigua, moribunds.

Vençuts.

4

Ja se n’havia anat tothom cap a casa després d’aquella jornada de deu hores foradant la terra quan Anxela la va trobar, aquell esquelet tan ben conservat amb un llibre entre els braços.

Quan dequeia el dia, quan ja no quedaven forces, quan el seu cos era molt conscient que es donaria per vençut i que les fiblades serien d’escàndol l’endemà, va decidir quedar-se i treure ella mateixa la terra en uns altres punts, perquè els altres ja havien marxat.

I, llavors, va aparèixer.

Un esquelet sencer més o menys conservat, si fa no fa amb tots els ossos, com si la terra i la humitat tinguessin por de fer la seva feina pacient de temps que erosiona la història i els seus secrets.

Com els altres, el cap foradat enmig del front.

Es veia bé que era una dona per la grandària de la pelvis.

Tenia els braços encreuats sobre el pit, com tanta gent als taüts, en aquella mateixa posició de descans.

Perfectament plegats.

I, entre les mans i les costelles, una cosa que semblava un llibre.

Un volum gruixut protegit per una tela vermella, com de cortina. Transparent i una mica foradada.

Va baixar a la fossa, relliscant lleugerament però sense perdre la verticalitat. Va posar-se a la gatzoneta i amb dos dits va agafar el canell esquerre per separar-lo prou perquè hi hagués espai per separar la tela i treure’n el llibre.

Després, va tornar a posar-li el braç en la posició anterior.

I, d’un salt, va sortir cap al món dels vius amb un llibre a les mans.

Poemes a Ana. De Ramón Gándara.

5

Ho sabia tothom: que el doctor Emilio Varela no era un roig ni un rebel i que els falangistes i els guàrdies civils només detenen els rojos o els rebels, i que el metge no ho és, que és de família de bé de les de tota la vida, fill de qui és i, a més, amo d’un pazo senyorial. A més a més, ho saben tots, a qui detenen és a la gent del camp que es fica en política, als paletes que es fiquen en política, als mariners que es fiquen en política, als alcaldes que es fiquen en política, a les dones boges que no saben quin és el seu lloc al món. Per això ningú entén res, perquè el doctor no és un polític. O potser sí que ho entenen, com s’entenen totes aquestes coses estranyes que passen aquests dies de trets d’uns als altres i en els quals no hi ha matí en què no se sentin ràfegues de fusells, allà n’han matat un, no, allà n’han matat set o vuit, que els he vistos jo, com els pujaven a la camioneta. Ràfegues com música silent que desperta la humanitat vençuda, fora de si, ensenyant el pitjor de si mateixa. Música fúnebre que comença a les nits, a les dues, a les tres de la matinada, quan s’atura una camioneta a la porta del pazo i els cívics entren i pronuncien els noms dels que es moriran al cap d’uns minuts.

—No agafeu res —els diuen—, on us portem no necessitareu res.

Fa força nits que els estels ploren la mateixa lletania rutinària. Arriba la camioneta, un home de camisa blava pronuncia uns noms i uns cognoms, i es concreta així el malson que tots han patit en algun moment dins dels caps: que els criden, que els pronuncien. I els cridats, els pronunciats (mai un nom ha estat més propi) pugen a la camioneta després de ser lligats esquena contra esquena, homes que no es coneixen però que viuen en la solidaritat automàtica que donen els captiveris que són preludis de mort, lligats esquena contra esquena sentint la calor del germà, no del pare, no de la mare, germans perquè els duran a morir plegats. Senten un calfred, l’un de l’altre, l’altre de l’un, i lligats de mans i peus entren a la camioneta. Els manen que seguin i amaguen els caps, és un moment darrer, s’ha acabat la vida per a ells. I els altres, sí, els altres, celebren que són vius. Aquesta vida és miserable. Aquesta vida és una merda. Però som vius. Som vius. I celebren la seva sort encara que no ho diguin. Gaudeixen de la seva fortuna encara que no s’atreveixin a dir-ho en veu alta. I resen més o menys tots la mateixa oració: Senyor, quan demà torni la camioneta, que se n’emporti un altre, no pas a mi. Si us plau, Déu bondadós, que en matin un altre.

El doctor està detingut i ningú sap per què l’han capturat. Va desaparèixer durant dues setmanes i quan el van tornar a portar el van ficar, o sigui, el van llençar com un sac de patates podrides, a les corts de Vil·la Flàvia, quina humiliació, quin disbarat, el gran senyor del pazo pres a casa seva, maltractat a pallisses com si fos un vulgar comunista o nacionalista o anarquista o qualsevol altra cosa per l’estil que tota aquesta gent no sabria explicar que és res d’això però ja se sap el que es diu, si els detenen i els maten és que alguna cosa han fet. Impossible d’imaginar què faria el bo del metge, perquè tothom el recorda com un home precisament així, bo, una bona persona, un bon metge, un home bo que, això sí, ficava tot déu a casa seva, que tenia obertes les cuines perquè els pobres dels voltants mengessin els millors talls del seu rebost, els millors filets de les carns més preuades, molles amb llet, aiguardent per beure i omplir l’ànima d’alegria. Potser això és ser comunista, pensen alguns. Potser. Qui sap. Tal vegada és per aquella mania seva de convertir el pazo en un lloc obert en què tothom pogués aprendre. Deia això. En concret, deia: tothom ha d’aprendre, i subratllava el verb, i per això hi havia hagut allà aquell rètol (algú el va arrencar fa uns dies) de la Societat Recreativa i d’Instrucció, una societat estranya perquè no tenia associats, «tot el poble pot venir, tothom ha d’aprendre, cultivar-se, fer-se millor». Deia aquestes coses. Les deia i el pazo era sempre obert, i dotzenes de morts de gana venien a menjar-hi llesques amb melmelades de fruites dolces, i llibres, el doctor els obligava a marxar amb un llibre a les mans si volien menjar, «bescanviem fam per lletres, la incultura per bones històries; emporta’t un llibre i no t’oblidis de llegir-lo i de venir a buscar-ne més. Els llibres també són aliment». Ho feia així, estrany i generós, cada dia, i no els feia preguntes, ni ell ni l’Ana, aquella nena dolça que fa temps que ha desaparegut, qui sap si deu ser viva. Tots dos, amb les pròpies mans, omplien els plats de tota aquella gentalla com si fossin uns criats més, sadollaven tots aquells «desheretats de la història». Així expliquen que van sentir que els van dir que sembla ser que, una vegada, suposadament, es creu que va dir, amb el capellà de la parròquia davant, que així es va referir a ells el doctor i amo d’aquell pazo singular.

Singular pel que passava allà pel que s’hi deia pel que s’hi explicava s’hi debatia i s’hi somiava.

A banda d’això, és com tots els dels voltants. Un pazo molt gallec amb la seva Casa del Forn per fer-hi el pa (que el doctor regalava a qui en demanava, sense preguntar), la Casa del Masover (que el doctor havia reconvertit en Llar del Poble