La Brigada Lluminosa
Col·lecció Nüwa
Títol original: The Light Brigade
Primera edició: octubre de 2019
Copyright © 2019 by Kameron Hurley
© de la traducció: Anna Llisterri Boix, 2019
© de la il·lustració de coberta: Marina Vidal
© de l’edició: Mai Més, 2019
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Maria Camps
ISBN: 978-84-121600-3-1
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
Per a la Hannah. Tot això és culpa seva.
Gràcies enormes a la meva agent, la Hannah Bowman, que va suggerir que allargués el meu conte «The Light Brigade» i en fes una novel·la. Ha estat un llibre complicat de collons de quadrar, en termes d’estructura, i ella m’ha ajudat a cavar les trinxeres que calien i orientar-m’hi.
Gràcies especials a en Joshua Bowman, per trobar el gràfic matemàtic que la Hannah i jo necessitàvem per fer-hi passar els personatges i veure si tots els esdeveniments del llibre s’alineaven correctament. M’han dit que era «un camí hamiltonià dirigit per una gràfica bipartida». El resultat va ser un camí estructurat de viatges en el temps que va permetre superar tots els carrerons sense sortida on m’havia ficat. Dec gran part de la teoria darrere d’aquests viatges temporals a Carlo Bovelli, que va escriure The Order of Time, que proporciona el més semblant a ciència que es pot trobar en aquesta novel·la de ciència-ficció.
Felicitats al meu editor, Joe Monti, per suportar el retard i, en conseqüència, la reducció del temps d’edició d’aquesta novel·la. Ell era el poli bo i la Hannah, el dolent: un gran duo de professionals de l’edició sincronitzats que han permès que una idea mig formada es convertís en novel·la.
I que déu beneeixi els correctors.
La meva ajudant, Denise Beucler, també ha dedicat moltes hores a aquest projecte (a més d’ajudar-me de moltes altres maneres). Li vull agrair molt la feinada especialment brutal que va fer en poc temps per fer que aquest llibre estigués a punt per a la primera presentació de vendes.
Com sempre, gràcies especials a Jayson Utz per aguantar-me les desbarrades quan bec, les dates de lliurament assassines i l’humor particularment negre. Soc una noia força divertida.
Hi ha moltes referències amagades en aquesta obra en concret. Deixaré que us ho passeu bé rebuscant-les totes, però sapigueu que sí, que són —en gairebé tots els casos— homenatges voluntaris. No acabo de sortir de l’ou. No cal que m’ho digueu per les xarxes.
Finalment, tot el meu afecte a vosaltres, els fans més autèntics de l’Equip Hurley, pel suport, els ànims, els llibres comprats, les ressenyes i la bondat general que aporteu al món.
No ens limitem a lluitar contra la foscor, amics meus. Siguem la llum.
The Big Red House
Estiu 2018
Si alguna cosa s’ha trencat en la teva vida…
pots fer servir els trossos per construir la vida que vols.
—Warren Ellis
Encara crec en les forces armades. Crec que de vegades hi ha un mal major que s’ha de derrotar. Però més sovint del que ens agradaria reconèixer, no hi ha cap mal major, només un intercanvi d’uns horrors i opressions per uns altres. Les guerres són per a la gent gran. Per a la gent rica. Per a la gent protegida per la perpetuació d’horrors contra els altres.
No em sap greu el que he explicat a la gent sobre els motius que tenia per participar en aquest conflicte. No em sap greu res del que m’ha portat fins aquí. Potser volíeu una història diferent. Una amb més respostes, i menys ambigüitat. Però no és així com vaig viure la guerra. És el que va dir Machado de Assis: «Sé que s’excel·lència preferiria una mentida delicada: però no conec res més delicat que la veritat».
Això és el màxim que m’he pogut acostar a la realitat.
Ara tinc dos conjunts de records. Tinc els records d’anar a Mart, passar tot d’anys en un camp de presoners de guerra, escoltant llibres sobre història, geografia, intel·ligència; i tinc els records de la guerra tal com va passar, experimentats a través dels ulls del meu altre, jo, un jo més jove, que hi havia anat per ser un cony d’heroi.
Van ser guerres diferents. La mateixa guerra. La guerra que no voldria que ningú tornés a viure mai més.
Mai oblidaré la manifestant de São Paulo que em deia que deixés l’arma i m’unís a ella. Ara sé que no fer-ho no va ser gens heroic.
Era ella. Érem nosaltres.
Els herois sempre han estat les persones ordinàries que han buscat canvis extraordinaris.
El poder dels governs corruptes i les corporacions ben atrinxerades sembla inevitable. Sens dubte també ho semblava el govern dels reis i els terratinents abans que ells.
Però ara en sé més. Sé que hi ha un poder més gran, i és nostre. El poder més gran som nosaltres.
I aquest és el món que construirem aquí, en algun lloc, quan tornem a ajuntar tots els nostres trossos.
Un futur fet de llum.
No et limitis a lluitar contra la foscor. Porta la llum.
Van arrossegar l’insurgent fora de les ruïnes de Sant Petersburg. La cendra ballava al cel. L’insurgent tenia els artells masegats d’un lluitador i va trencar el nas a un soldat: un cruixit i una esquitxada de sang i mocs. Quan finalment van reduir l’insurgent a terra, van sentir un udol terrible: no era de por, sinó de triomf.
—Pobres matats, per vosaltres no passen els anys —va dir l’insurgent, ensenyant les dents: un incisiu corcat, un ullal escantellat—. Us estava esperant.
Van dir que la guerra ens convertiria en llum.
Volia formar part dels herois que ens havien de donar aquest món millor. Això és el que vaig dir al reclutador. Això és el que vaig dir al meu primer cap d’escamot. Això és el que vaig dir a tots els meus comandants, i n’hi va haver… un parell. I això és el que em deia enmig de la solitud i la foscor, quan havia perdut el contacte amb la meva secció, el cel era ple de foc vermell abrusador, tan ardent que no era possible enviar una unitat d’evacuació, i algú nou xisclava i agonitzava al camp de batalla.
Però no és veritat.
Em vaig allistar pel que van fer a São Paulo. Em vaig allistar pel Fulgor. Tots els meus herois seguien el camí de la llum, per molt fosc que es tornés. Fins i tot els fleumes titelles socialistes que juguen a ser paladins poden fer un jurament de venjança per justificar la violència. Jo ho vaig fer.
L’enemic havia engolit la meva família i la vida que havia conegut; un passat que ara recordava a fragments i batzegades, com una antiga imatge via satèl·lit interrompuda per un huracà. Jo volia ser la llum: el salvador, l’heroi, i tant.
Però més que això, volia la destrucció absoluta de l’enemic.
Quants més soldats de la corporació s’allistaven pels diners, o pel dret a vot, o per pagar un deute, o per tenir accés a un bon allotjament, o a una feina en una de les grans torres?
Jo creia que els meus motius eren més nobles.
Quan em vaig allistar després de São Paulo, als meus amics i a mi ens va sobtar molt que el centre de reclutament no fos ple de gent. On eren tots els patriotes? Que no sabien què ens havien fet els àliens? Vaig pensar que tota la gent que no s’allistava eren uns covards. Mentre tots vosaltres us estàveu actualitzant els immersius i masturbant-vos amb algun joc nou, nosaltres lluitàvem contra l’autèntica amenaça. Nosaltres érem els bons.
Vosaltres éreu uns mitjamerdes covards.
No vaig pensar en el que passaria després d’allistar-me. O en qui m’hauria de convertir. Em pensava que el món era senzill: bons i dolents, ciutadans i carronya, patriotes corporatius i esclaus socialistes.
O s’estava amb nosaltres o en contra nostre.
Trieu el bàndol.
Poc després del Fulgor era en una festa, bevent una potinga amb gust de combustible per a avions d’una bossa de polpa compostable, quan se’ns va acostar un tio de la meva classe d’educació bàsica. M’havia allistat a les forces corporatives de Tene-Silvia amb sis amics, quatre dels quals van marxar immediatament. Jo i els altres dos, en Rubem Mujas i l’Andria Patel, vam aconseguir muntar la festa. En Rubem havia anat a dins, segurament per perdre el coneixement, i ens havia deixat a l’Andria i a mi al jardí per contestar les preguntes de tothom. L’Andria estava molt animada. No bevia alcohol; el seu bon humor era tot per l’emoció juvenil que provocava la nostra nova carrera.
—Et paguen una prima per allistar-te? —va preguntar un tio amb les dents tortes—. Et donen la ciutadania allà mateix?
—No —vaig dir.
L’Andria es va posar a riure directament. Es va apartar la pesant cascada de rínxols negres que li cobrien el cap. Tenia un rastre de pigues a les galtes rodones com pomes. Recordo que pensava que estava prima, llavors, atlètica i amb les cames llargues, però no havia vist el que la fam de debò feia a una persona, no fins més tard.
—Teniu més família a banda dels que van desaparèixer? —va preguntar una altra noia. La coneixia de la classe de física bàsica, una de patrocinada per Teslova Energy.
—No —vaig dir.
—Una mica d’amabilitat —va dir l’Andria—. La guerra ens ha pres molt a tots nosaltres. Em moro de ganes d’aixafar caps d’àlien.
—He sentit a dir que t’ensenyen vuitanta maneres diferents de matar un home —va dir el de les dents tortes—, quan et porten a Mendoza.
—Jo no vull matar homes —vaig dir—. Vull matar àliens.
—M’han dit que abans eren humans —va dir la noia de física.
—I una merda —va dir l’altre noi—. Cap humà no faria el que van fer a São Paulo.
—Suposo que ja ho descobriré —vaig dir.
—T’esborren el nom —va dir un paio alt que sortia de sota el globus de la tenda principal de la festa—. Segur que és l’avantatge principal per a una carronya com tu.
Vaig fer una ganyota. En Franklin Kowalski pesava com a mínim vint-i-cinc quilos més que jo i feia gairebé dos metres d’alçada; vaig haver de tirar el cap enrere per mirar-lo als ulls. M’havia pres el lloc de quarterback principal feia dos anys. Totes les xarxes preferien cares com la seva, va dir l’entrenadora, i la corpo només podia justificar un equip de futbol americà si mantenia unes bones xifres d’audiència. Jo podia fer de segon quarterback. Vaig enviar l’entrenadora a la merda i en canvi vaig jugar dos anys a rugbi, fins al Fulgor. No m’agradava que la gent em digués què podia o no podia fer.
Era irònic, doncs, que m’allistés al cony de forces armades.
—He sentit a dir que al cos corporatiu es mengen els rics, Frankie —vaig dir—. Segur que seràs deliciós. Què esperes a allistar-te?
—Ja ho he fet —va dir. Es va posar els polzes grossos a les butxaques i va fer un petit somriure irònic, just aquell que jo sabia que precedia la vomitada verbal de qualsevol merda que li acabés de venir al cap.
L’Andria va posar els ulls en blanc.
—Me’n vaig a veure què fa en Rube —va dir—. Deu estar vomitant a la bandolera d’algú.
Va fer el gest d’agafar-me la màniga, però em vaig apartar.
L’Andria era així, sempre tenia cura de mi. I jo? Sempre amb tendències autodestructives.
—Ja saps que hauràs de lluitar amb els àliens —vaig dir, abans que en Frankie pogués deixar anar ni una paraula—, i no només follar-hi.
El de les dents tortes va fer una rialleta. L’Andria va fer un moviment i es va quedar molt quieta. La noia de classe de física va fotre uns ulls com unes taronges, i després va fer mitja volta de cop i va tornar a la tenda de la festa. Segurament era la més llesta de tots.
—Al teu pare no li deien Paranoies Dietz? —va dir en Frankie—. El que la Teni havia reeducat quatre cops? Vaig sentir a dir que se l’havien venut a Evecom a canvi d’opcions d’accions.
—Ves i que et follin, Frankie —vaig dir.
Es va inclinar damunt meu, més de pressa del que m’esperava —jo portava a sobre un parell de copes) i em va passar la llengua per la galta, refregant-s’hi i deixant un llarg rastre de saliva carregada de ginebra. Em vaig tirar enrere, i la sorpresa i l’ensurt em van paralitzar. Vaig pensar molt en aquell moment, després. Vaig rumiar sobre què hauria d’haver fet immediatament, en lloc de quedar-me immòbil com si fos idiota. En una altra línia temporal les coses anaven d’una manera molt diferent. Li trencava el nas, li clavava una puntada de peu al genoll… tot en un instant. És el que hauria fet un soldat, el que hauria fet jo, més endavant. Però encara no sabia res de lluitar de debò; només coneixia les enganxades que teníem al camp de rugbi. Em faltava un condicionament per a la violència. Encara necessitava una provocació. Si hagués actuat d’una altra manera, no hauria estat jo. No seríem aquí.
Es va apartar, rient.
—Continua somiant-hi, soldadet de merda.
—Ei, deixem-ho… —va començar a dir l’Andria.
D’un salt, em vaig tirar damunt d’en Frankie per fer un blocatge. El somriure va desaparèixer. Va caure.
Xiscles entre la gent. Algun crit d’ànim. Olor d’herba i terra i la fortor química de l’adob. En Frankie bavejava i m’escopia. Li vaig posar el colze de través al coll.
—Rendeix-te —vaig dir.
—Que et fotin —va dir ell, i em va donar un cop de puny a la templa.
Un esclat de llum brillant. Foscor que vibrava per tot el meu camp de visió. Vaig intentar donar un cop de puny, però ell ja s’havia posat de quatre grapes. El vaig tornar a agafar i li vaig mossegar l’orella amb força.
Va xisclar i em va esgarrapar la cara. Li va saltar un tros d’orella. Vaig tastar sal i coure. Vaig escopir el bocí de carn gomosa.
Algú em va agafar, llavors; moltes mans que m’estiraven i feien aixecar en Frankie. Em rodava tot. El bum-bum de la música seguia el ritme dels batecs de dolor del meu cap. Tenia la cara molla. M’havia rebentat el nas. La humitat era de sang. Vaig ensenyar les dents. Vaig escopir sang, meva i d’ell. Vaig aixecar un puny cap al cel, tapant l’espectre distorsionat de la lluna. Faltava un bon tros de lluna, des de feia gairebé un any. Encara costava acostumar-s’hi, a aquella silueta amb un satèl·lit de restes espurnejants que feia voltes a l’equador. Havia estat plovent foc de l’infern durant setmanes, després, quan cadascun dels bocins trencats queia a la terra com una bomba atòmica.
—No apartis l’ull d’allà dalt —li vaig cridar—. D’allà és d’on vindré a fotre’t un gec d’hòsties.
—Només t’han acceptat perquè ets carronya —va dir en Frankie—. Et mataran al primer salt.
Llavors van aparèixer els GPE, la patrulla de Gestió de Pèrdues Empresarials, homes i dones en plena forma, amb proteccions de kevlar i ulleres antiavalots, amb les pistoles elèctriques a la mà. Van sortir atropelladament de la boca de la tenda. L’Andria va fugir, probablement per endur-se en Rubem. Ella ja era una bona ciutadaneta i no es volia buscar problemes. No la culpo per desaparèixer.
—Quina vergonya —va dir la dona que em va lligar les mans amb una brida.
Va apagar la gravadora de les ulleres antiavalots. Vaig fer una ganyota. En teoria les ulleres eren per donar-nos la tranquil·litat que els agents no farien servir visors retinals personals per enregistrar topades amb nosaltres. Els visors retinals personals es portaven com a lents externes als ulls; eren gairebé impossibles de detectar si no estaven transmetent activament dades a l’ull. Jo havia estat carronya durant prou temps per saber que, quan un agent dels GPE apagava l’aparell extern, sovint era el preludi d’una bona pallissa… o directament la mort.
—Quina vergonya alterar-se així ara que tens tot el futur per davant, eh? —va murmurar mentre s’inclinava damunt meu—. Tu vols ser soldat?
Tots els GPE tenien tecnologia de reconeixement facial incorporada a les interfícies antiavalots, i accés directe als nostres historials. Sense cap dubte la dona sabia tots els detalls íntims de la meva última relació i el lloc on havia cagat aquell matí.
No vaig dir res. No parlis mai amb els GPE si no és que invoquen la clàusula de revelació corporativa del teu contracte de residència. La mare m’ho havia gravat al cap quan ens vam convertir en residents de Tene-Silvia. El pare i ella s’havien deixat la pell treballant per adherir-nos tots a una corpo, però el canvi d’estatus implicava tot un nou conjunt de normes. Probablement aquelles normes eren el motiu pel qual no m’estaven apallissant o assassinant com hauria passat si tota aquella merda hagués passat abans.
—Necessitem gent bona allà dalt —va dir l’agent de GPE—. Has de decidir de quin costat estàs. No malgastis la vida aquí, criatura. La lluita de debò és a Mart. —I va tornar a engegar la gravadora.
Jo volia ser l’heroi que hauria sabut exactament què havia de fer quan en Frankie havia començat amb les seves merdes aquella nit. Ser de la mena de gent que té una família amb la qual tornar, després de la festa, en lloc d’una residència per a menors no acompanyats. De la mena que es mouen per alguna cosa més que per un jurament de venjança estúpid i truculent. Tant me feia si el fet d’allistar-me em matava perquè no entenia què era morir, llavors.
«Comporta’t com ho faria un heroi», pensava. «Venja’t. Fi de la història.»
Però en realitat viure no és això.
No tenia ni idea de per què viure tenia cap importància, després del Fulgor.
No fins que va arribar el final.
Sobre la guerra…
En aquesta guerra hi ha molts fronts. Els humans s’han escampat fins al cinturó d’asteroides. Érem a la Lluna, també, abans que l’enemic hi donés un cop tan fort que la vam abandonar.
La nostra corpo, Tene-Silvia, tenia molts interessos a la Lluna: explotacions mineres, laboratoris de recerca i ciutadans que es dedicaven a feines ultrasecretes. Algunes de les corpos més grans, com Masukisan, ShinHana i Evecom, també hi tenien interessos, però la majoria de les Sis Grans havien traslladat les competències principals a Mart abans que un tros de Lluna acabés volant pels aires. Per les corporacions, Mart era la nova frontera. No els feia res que allà dalt ja hi hagués separatistes construint ciutats i dient que ells no eren terrestres sinó marcians. Les corpos van plantar unes quantes banderes a terra i van intentar introduir-s’hi fent servir paraules simpàtiques com ciència i recerca i construir relacions de comunitat.
Per tant, com ens en sortim, amb tants fronts oberts?
Aquí hi ha el truc, oi?
Com es pot anar més enllà de Mart? Els humans no estem dissenyats per sortir de la Terra. Hi estem lligats; per la sang, els ossos i les entranyes.
L’obstacle principal a l’hora de viatjar fora de la Terra són les distàncies. Són enormes. Encara miro el cel algunes nits i penso en l’univers, en la pura enormitat de tot plegat. Em fa venir mal de cap. Les Sis Grans van partir de conceptes com entrellaçament quàntic i física de partícules per empescar-se la manera de crear una tecnologia de comunicació instantània que pogués cobrir aquestes distàncies. Però traslladar gent?
Bé, la massa és més difícil.
Suposo que, si sabeu alguna cosa dels límits de la velocitat de la llum, trobareu el sentit al que se’ls va acudir per resoldre el problema de la massa.
La manera més ràpida de viatjar d’un front al següent és convertir-nos en llum.
Penseu-hi. Quant tarda la llum a arribar a Mart? Uns dotze minuts llum i mig. Al cinturó d’asteroides? Entre vint i quaranta minuts llum, depenent de la posició orbital.
Com la majoria de descobriments que canvien el món —com la penicil·lina o la cura del càncer— el canvi que va fer possible desintegrar-nos i convertir-nos en llum es va produir per accident. Les Guerres de les Llavors es van acabar i les Set Grans es van convertir en les Sis Grans després de la Gran Guerra Corporativa. Després d’això, la gent va intentar apartar-se de les Sis Grans i posar en marxa les seves pròpies comunes i repúbliques radicals. Va ser una època esgarrifosa i plena de perills. Això és el que surt a tots els immersius. Els temps desesperats demanen plans d’acció desesperats. Com protegeixes un estil de vida que s’està esfilagarsant pertot arreu, a punt de caure en una anarquia sense llei? A tothom li agrada fer veure que se’ns sortiria d’allò més bé, però com governaríeu cinc mil milions de persones, vosaltres?
Ens van convertir en llum.
La mare deia que es recordava de la primera vegada que va veure algú corporitzar-se davant seu. Va sentir veus, i va anar a la cuina compartida de la planta on treballava. Hi havia dues dones amb els uniformes grisos de la policia militar dretes al voltant de la impressora de menjar fent gestos a una treballadora que havia anat a buscar cafè perquè s’apartés. Una olor com de llimona cremada omplia l’aire. Aclofat i sortint del mig de la impressora de menjar hi havia el tors d’un home jove.
—Tenia una expressió tan serena —deia la mare, quan explicava la història al cap dels anys—. Això és el que em va quedar gravat.
Ella havia tornat immediatament a la seva consola.
—Sabia què passava a les persones que veien coses que els militars no volien que veiessin —deia—. Aquella companya meva de feina a la qual indicaven que s’apartés va desaparèixer aquell mateix dia. No la vaig tornar a veure. El comunicat oficial era que hi havia hagut un accident durant un entrenament militar.
Va passar una dècada abans no van anunciar formalment la nova tecnologia. Fins llavors, tota la feina de pilotar es feia a mà. El pare es va passar la següent guerra treballant de transportista a les llançadores que portaven els morts de Mart a les plantes de reciclatge de la Lluna. Allà va ser on va aprendre a pilotar. La mare i ell van servir a la Teni durant els primers conflictes entre Mart i la Lluna. Aquest servei és el que ens va aconseguir la residència.
Es poden dir moltes coses del món previ al Fulgor. El que jo sabia segur era que a Mart havia passat alguna cosa entre els marcians de debò que havien sortit de la Terra feia dècades i els creixents interessos corporatius que intentaven obrir-se pas al planeta mitjançant la intimidació.
No sé què va passar, però les comunicacions amb Mart es van tallar.
La majoria de corpos van treure els seus investigadors i científics de Mart, i hi van deixar els civils. El que va passar als civils de les corpos, no ho van explicar.
El discurs corporatiu de Tene-Silvia sostenia que els marcians eren uns bojos socialistes que bombardejaven les instal·lacions de recerca, però Evecom explicava una altra història i deia que els marcians arrossegaven civils de les corporacions a sectes destructives; les altres quatre corpos difonien històries igual d’estranyes. De vegades ja passa: no es poden posar totes d’acord sobre la realitat. Escoltar les Sis Grans —quan et deixen accedir a algun mèdia de fora de la teva corporació— és com escoltar una colla de gent gran xerrant en un sopar mentre intenten recordar algun esdeveniment obscur de quan tots eren joves. Cadascú en té un record diferent. Quan es frustren, es posen a parlar molt fort, com si això hagués de fer que el seu record fos més cert.
El que sabia segur era que cap persona no havia parlat amb ningú de Mart des de feia almenys deu anys. I Mart no havia parlat amb nosaltres. No sabia quina mena de tecnologia tenien, ni quina força, per mantenir allunyades les corpos de la Terra quan van tallar les comunicacions. Era com si Mart ja no existís. Tothom que es va quedar a Mart va esdevenir un desconegut. Una altra persona. Un àlien.
Al cap d’una dècada del silenci, un grup de dissidents marcians va obrir les comunicacions amb nosaltres. Van dir que anhelaven ajudar la Terra, i que estaven irritats pel control del seu propi govern socialista. Van dir que podien reparar els nostres terrenys més contaminats amb noves tecnologies, i els deixàvem baixar i colonitzar els paisatges infernals que havien deixat les Guerres de les Llavors…
Algunes corpos ho van permetre. I els colons marcians van fer que al nord hi tornés a créixer menjar, més i millor del que mai s’hi havia cultivat abans.
I llavors…
Una cosa en què van estar d’acord les Sis Grans va ser que el Fulgor no havia estat provocat.
Un dia hi havia dos milions de persones a São Paulo.
L’endemà…
Un fulgor, i ja no hi eren.
El govern de Mart s’havia enfadat perquè havíem acceptat els colons? O potser només havien estat esperant el moment correcte, fins que ens confiéssim, per poder-nos destruir d’una vegada per totes? Potser no havien tolerat mai que les corpos intentessin apoderar-se de Mart. Potser havien estat planejant com tornar-s’hi des del primer moment.
Els marcians sempre havien anat per davant nostre quan es tractava de tecnologia. No ho sentireu dir mai a les corpos, però la gent murmuràvem sobre el tema. Com es podrien haver escapat d’aquella manera, sinó? Com era possible que el Fulgor hagués fet desaparèixer dos milions de persones en un tancar i obrir d’ulls?
Els marcians que s’havien instal·lat aquí van ser arrestats i interrogats, però no semblava que ningú en sabés res. Alguns es van rebel·lar. Quan em vaig allistar encara els toleraven. Fins quan? Aquesta era la gran pregunta.
Aquesta és la guerra que coneixia. Els esdeveniments tal com els entenia. Va ser així com vaig decidir en quin bàndol havia d’estar en aquella guerra. I hi estava. Al bàndol correcte, vull dir.
Ningú es pensa mai que tria el bàndol equivocat.
Tots pensem que estem fets de llum.
Costa entendre una cosa només sentint-ne a parlar o mirant-la. És com tenir relacions sexuals o ficar-te en una baralla. No ho entens fins que no t’hi trobes.
El Cos Corporatiu és així.
T’injecten un munt de coses durant la primera setmana d’instrucció obligatòria. Ni tan sols esperen a veure si no la passaràs perquè, encara que no l’acabis, igualment et necessiten per fer tasques de suport: feines esclaves i perilloses que no volen que facin els civils. Jo tenia la residència. Podria haver treballat en una química o soldant material militar fins que em caiguessin les dents i la corpo m’aprovés un comiat humanitari amb un còctel de bromur de pancuroni i clorur de potassi.
Però no ho vaig fer.
Ja no pots decidir no participar en aquesta guerra, no com podies fer en els primers temps. Si no formés part del cos, estaria contribuint a la guerra d’una altra manera. He passat gana; no m’agradava gaire. Tenir la residència d’una corpo no és la ciutadania, però és millor que ser un contractista, o encara pitjor: un fantasma sense feina, carronya. Ser carronya significa passar gana. Viure entre les deixalles dels altres. Resar perquè una tos no es converteixi en pneumònia. Ser carronya és saber quina olor fa la gangrena. És morir-se per un genoll pelat que s’infecta. És cagar en una rasa. És menjar animals atropellats.
Preferia ser al bàndols dels herois.
Quan et processen, el primer que fan és despullar-te i clavar-te l’SC, el sensor de constants vitals. Te l’injecten entre els omòplats per poder-te localitzar i donar un cop d’ull en qualsevol moment. Aquesta posició també fa que sigui complicat treure-te’l pel teu compte.
—Teniu por que m’escapi? —vaig preguntar a la tècnic, pensant que tenia força gràcia.
—És per assegurar una evacuació mèdica àgil —va dir ella—, si calgués. I per estar segurs que podem monitorar el teu estat físic i emocional.
—Emocional?
—No et podem treure les emocions —va dir—. Encara no.
—Entesos —vaig dir. Hi havia alguna cosa en l’expressió de la seva cara que, ni tan sols ara, no sé si vaig arribar a entendre—. Què són totes aquestes altres coses?
—Per això no pateixis —va dir, i em va punxar amb una altra xeringa precarregada de bava de color lletós.
No parava de treure més xeringues d’aquelles; se’n va polir metòdicament tota una safata. Ja m’havien vacunat de tot, em pensava, perquè la corpo sap que les persones malaltes no són persones productives. Però encara em van posar almenys una dotzena d’injeccions més després de veure la tècnic, mentre em feien passar de sala en sala. Cares noves, guants nous, agulles noves. Ningú em va dir què hi havia als vials i no ho vaig tornar a preguntar. Em feia l’efecte que era… de mala educació. Els havia cedit el meu cos i havia signat tots els formularis sense llegir-los. Vaig suposar que si no entenia què feien era culpa meva.
Després ens van equipar amb el visor de dades. Amb aquest nom sembla una cosa tecnològica feixuga i poc sofisticada, però l’únic que has de fer és posar-te una lent a l’ull, com els visors retinals que tenen els civils. Les lents et donen accés a comunicacions, esquemes, qualsevol cosa que l’oficial de comandament et vulgui enviar. Fins i tot pots parpellejar i veure les teves constants vitals. Tota la info et passa per la part inferior esquerra de l’ull esquerre. Mires avall per fer-la sortir i aixeques la vista per esborrar-la.
El primer cop que ens el van posar no em va impressionar. Ja havia portat visors retinals altres vegades per entrar en immersius i fer cursos. Em van etiquetar en el grup de lents quan vaig anar a escola per primer cop amb sis anys, després d’aconseguir la residència. Fins llavors no havia anat mai a escola. Vaig passar molt temps amb immersius per posar-me al dia.
Tampoc havia accedit mai al knu abans de tenir la residència. El knu era un sistema molt complicat de nodes de dades amb entrellaçament quàntic que emmagatzemaven i transmetien informació a totes les corpos. L’accés a la informació del knu anava per nivells, i no tots els nodes del knu de corporacions diferents podien ni tan sols parlar els uns amb els altres. Com a resident, el meu nivell d’accés al knu era força baix. Com a soldat, encara era més restringit. Estàvem completament aïllats del món exterior durant la instrucció obligatòria. Cada vegada que intentava tocar la icona del knu, em sortia un avís de «restringit» i em fotien fora.
El cos no ens va carregar gaire de comunicacions, aquells primers dies. Els missatges que et passaven per sota de tot del camp de visió, i que parpellejaven fins que confirmaves que els havies rebut, eren recordatoris d’entrenament físic, hores de llevar-se, quan s’apagaven els llums, coses d’aquestes. Gairebé et podies oblidar que també feien servir les lents per enregistrar tot el que veies i feies.
Vaig sentir rumors que ens estaven vacunant de totes les malalties que l’enemic havia portat. Les malalties són el que Mart havia fet servir per guanyar influència sobre les Sis Grans. Hi ha cap manera millor de declarar una aturada de producció prolongada que una epidèmia dissenyada en un laboratori? D’altres deien que ens estaven xutant tot de fàrmacs que en teoria ens havien de fer més ràpids, més llestos, més durs. Tothom vol ser més dur, oi?
Això és el que pensava la Muñoz.
Vaig conèixer la Muñoz després del processament i l’orientació inicial. Al Cos Corporatiu tothom portava el mateix tall de cabells reglamentari. Els que a ella li havien deixat eren negres com la mitjanit, igual que les celles, gruixudes i negres. Només se li veien genolls i colzes, i estava tan per sota del pes que li pertocava que jo no sabia com havia pogut passar la selecció. Li van assignar racions dobles perquè s’omplís una mica. Una comissura de la boca se li torçava cap amunt quan parlava, de manera que sempre tenies la sensació que li feies o bé gràcia o bé fàstic.
Tots els cent trenta-set de la nostra classe compartíem el mateix dormitori, amb lliteres de tres pisos. La Muñoz va intentar agafar el llit de dalt de tot de la nostra. La vaig arrossegar a fora i em vaig guanyar que l’instructor militar em fes fer cinquanta flexions. A la Muñoz això no la va impressionar.
—Quina merda de flexions que fas —va dir, i em va donar un xiclet, després. No era de les racions oficials, la qual cosa volia dir que l’havia passat de contraban. No era cap fotesa.
El vaig agafar.
—I com cony ho saps?
—En puc fer cent.
—I una merda.
—No t’has entrenat gens abans de venir aquí? Espero que tinguis prou enginy per seguir el ritme, o prou velocitat. I ho has d’admetre, no fas cara d’anar de pressa.
—És fàcil anar de pressa quan ets menuda de collons.
—Jugava a futbol americà.
—Deus voler dir a futbol flag.
—Ves a la merda.
—Xutadora?
—Tu ets de rebre passades? —va dir amb un gest d’exasperació—. Quarterback? Tens un cony d’actitud de quarterback.
—Jo soc de rugbi. Què? Tu ets de l’equip de debat? Missatgeria corporativa? Ets aquí perquè vols un permís de matrimoni múltiple?
—Amb això tens més sort si ets carronya. No necessites cap permís. Sembles la mena de persona que ho hauria de saber. Soc aquí perquè vull entrar al servei d’intel·ligència de la corpo.
—Un oxímoron.
—Au, esportista, quina paraula tan culta.
—Amb moltes síl·labes.
—Em dic Muñoz.
—Dietz. —I vam xocar els colzes.
La Muñoz i jo sèiem a la cantina després del primer entrenament físic. Va ser llavors que em va explicar la teoria sobre de què anava el laberint del reconeixement mèdic.
—Ens estan convertint en superherois —va dir.
Menjàvem concentrat de proteïna picat damunt de tubercles aixafats, potser moniatos, tot damunt d’una torrada.
—El meu avi en deia «merda a la llosa» —va dir la Muñoz, que va clavar la cullera biodegradable en aquella pasterada amb trossos que regalimava i va deixar que tornés a caure al plat—. Deia que en menjaven allà al cinturó, perquè era l’única cosa que les impressores eren capaces de cagar que semblava mínimament real. Encara deu ser així, suposo.
—Em pensava que els herois menjaven més bé.
—Potser després millora.
No va millorar.
L’endemà tots teníem mal de ventre.
Els instructors militars —els IM— ens van obligar a fer EF de totes maneres. Quan corres, cagues i vomites alhora, t’adones que només ets un sac de budells.
—Som tots merda —va dir la Muñoz durant aquell primer EF. Va ensopegar al llarg de la pista i va vomitar l’esmorzar—. Merda que viatjarà a la velocitat de la llum.
Li vaig donar un copet a l’esquena, vaig cridar «Només si pots seguir el ritme!» i vaig moure el cul per avançar-la. L’instructor va escopir alguna paraulota, però no la vaig sentir. Jo em pensava que estava força en forma, abans d’allistar-me. Podia córrer onze quilòmetres sense aturar-me. Però aquella setmana els medicaments ens van destrossar. En dos casos, van matar. Un tio nerviüt que es deia Faros i una dona jove, l’Acosta —tots dos la segona vegada que intentaven passar la instrucció— es van morir, ofegats amb el seu propi vòmit, deshidratats, delirant amb fantasmes. Jo només volia arrossegar-me fora de la meva pell. Vaig acabar amb un gota a gota de sèrum. Era com tenir una grip estomacal, un monstre que se’m regirava als budells i intentava sortir a urpades.
—Això se’m menjarà, Dietz —va dir la Muñoz aquella nit, mentre gitava pel costat del llit.
El nostre tercer company de llitera, en Rache, va deixar anar quatre renecs i va tirar una manta damunt de la vomitada. Va fer mitja volta i es va tornar a adormir.
Jo vaig anar tentinejant a la latrina; amb prou feines hi vaig arribar abans que un riu de merda em sortís del cos. Va ser tan intens que vaig tenir la sensació que m’havia petat alguna cosa del cul.
I no només a mi; n’hi havia més com jo. Els sorolls del patiment s’alçaven com un cor de zombis que no havien pogut sopar.
—Una persona normal només caga de mitjana una lliura de merda al dia —va dir el que hi havia al vàter del costat, amb la cara fosca i rodona coberta de suor. Estava inclinat cap endavant; la humitat se li concentrava a l’extrem del nas, ample, i una barreja de suor i mocs gotejava fins a terra. Era un tio cepat, aproximadament d’un metre setanta-cinc d’alçada, amb una mica de greix al voltant de la cintura.
—Els herois no caguen —vaig dir.
—Llavors nosaltres què som?
—Soldats.
Vaig riure fins que vaig notar la bilis que em pujava un altre cop pel coll.
—Em sembla que em passaré tota aquesta puta guerra cagant.
—Sempre podem somiar.
Va fer un esbufec i un gemec. Una altra explosió de gas humit li va recórrer tot el cos.
—Em dic Jones —va dir.
—Dietz.
—Em moro de ganes de ser soldat.
—Tot comença aquí —vaig dir, i tot seguit em vaig ruixar els peus de vòmit.
Com reaccionaràs, quan t’hagin destrossat físicament?
Pots fer servir una brúixola per orientar-te?
Tens l’habilitat necessària per buscar menjar quan ets un soldat mort de gana llançat en territori enemic? Et paralitzarà la por?
Són preguntes que ells necessiten contestar durant la instrucció obligatòria. Si no en pots aprendre, et quedes fora. Et prenen la ciutadania si la tens, la residència si te l’has guanyat. Et converteixes en menys del que eres quan vas arribar, i igualment ets propietat seva. T’utilitzen en un altre lloc.
Deixeu-me que us expliqui com et destrossen.
Ets una merda. Tot el que fas és una merda. Des del minut que baixes del transport a la base d’entrenament de Mendoza, ets incapaç de fer res bé. No camines bé. No mires bé. No parles bé. Ets un sac d’excrements humà. No caus bé a ningú i, per descomptat, ningú t’estima. En molt bona forma? No n’hi ha prou. Intel·ligent? Això és pitjor. Res és mai prou bo per al Cos Corporatiu. Volen obediència cega.
Després d’una setmana d’això, tens fam de qualsevol cosa. Fam d’un «Això està bé» o d’un «Ben fet». Vols amor, acceptació. Els humans volen connectar. Jo em pensava que tot això eren collonades fins a la instrucció obligatòria. No creia que tots fóssim sacs de carn impulsats per l’emoció, però m’equivocava. Els instructors ho saben. Saben exactament què som i com jugar amb nosaltres.
És així com t’ensenyen a matar.
Potser us sorprendrà, però resulta que la majoria de persones no vol matar ningú. No som assassins nats.
Voleu arrencar els ulls a un desconegut? Ho heu provat? Com va anar? Gairebé ningú fa aquestes merdes. Si algú ho fa, és per un atac de ràbia o de bogeria. Però matar de manera calculada, a sang freda? Només un u per cent de la població són psicòpates. La resta n’hem d’aprendre.
Jo m’havia fotut en baralles, abans de la instrucció militar. Amb tios com en Frankie, sobretot, i amb algunes dones que eren iguals que ell. Però les baralles no van de matar. Van de quedar bé. De submissió. De què serveix matar el tio que te la fot quan en lloc d’això pots apallissar-lo fins a deixar-lo estès a terra, obligar-lo a rendir-se i demostrar a tothom què passa quan algú et toca els ous? Una submissió et pot estalviar moltes merdes més endavant. El rugbi, la vida dura d’abans de la residència, la meva educació bàsica, tot això m’havia ensenyat a lluitar d’aquesta manera.
La instrucció obligatòria em va ensenyar a matar. De fet, em van ensenyar a voler matar.
Em van fer voler matar més del que volia l’aire, més del que desitjava el menjar, més que les ganes que tenia de follar. Anheles matar perquè és l’única cosa que fa que el teu instructor t’estimi. Quan els retires tots els elogis, les persones fan qualsevol cosa per aconseguir-ne. Es mengen les unes a les altres, si cal.
Sabeu com entrenen els gossos de baralla?
A aquests gossos els crien sols i empresonats des que són petits. Els lliguen amb cadenes, prop d’altres gossos, però prou apartats perquè no puguin arribar a estar amb els altres. Afegeixen pesos a les cadenes, per incrementar la força de la part anterior del cos. A aquests gossos els peguen, els toquen els collons, els fan enfadar, els maten de gana.
Els entrenen fent servir «animals esquer». Podrien ser conills, esclar, però normalment són altres gossos. Encadenes el gos esquer i deixes que el teu gos mort de gana, apallissat, enrabiat, s’hi acarnissi dins de l’espai tancat.
Quan creus que el gos està a punt —quan té nou o deu mesos—, el deixes anar. Deixes que mati el gos esquer.
Quan mata el gos esquer… l’elogies. Li dones menjar. El recompenses. Li dius «Ben fet». La primera vegada en la vida que coneix una mica de bondat humana és quan mata un membre de la seva espècie.
No som tan diferents, aquell gos i jo.
Tant de bo ho hagués sabut llavors.
Tant de bo hagués sabut moltes coses.
—Per què et vas allistar? —vaig preguntar a en Jones a la cantina, al cap de dues setmanes, mentre la Muñoz tenia arcades davant del menjar.
—La meva família som tots ciutadans —va dir—. Tots ens hem allistat, ja des del temps de les Guerres de les Llavors. Tot és diferent del que ells van haver de passar, però, abans que Mart tallés les comunicacions. I tu?
—Tenia els meus motius —vaig dir—. Però la meva família és…
—Carronya —va dir la Muñoz, agitant els dits a tocar de la cara—. Tots carronya.
—Ves a la merda, Muñoz —vaig dir.
—Tens la ciutadania? —li va preguntar en Jones. Era una pregunta de mala educació, però en Jones era així.
—Fa poc que és oficial —va dir—. Els meus dos pares tenien la ciutadania, però quan la mare va arribar, no. La va acabar aconseguint, però, just abans que jo fes els divuit anys.
—Això és tenir una sort de collons —vaig dir—. No pots dir que no és tenir sort.
Va arronsar les espatlles.
—Ja m’havia allistat a les forces corporatives. Hauria aconseguit la ciutadania pel meu compte.
—En, més o menys, uns vint anys —vaig dir.
Em va mirar amb ràbia.
—Està bé. Vull dir que tots comencem en un punt o altre.
—No soc carronya —vaig dir—. Tinc la residència.
—I la teva mare se la va guanyar quan eres una criatura, oi? —va dir la Muñoz—. No em diguis que això teu és just, tampoc. Tu no vas haver de treballar per aconseguir-la.
—Treballo per a la ciutadania —dic—. No em penso morir d’un cony de càncer o deixar que m’acabi rosegant alguna merda crònica com a la meva mare.
—El meu besavi era resident —va dir en Jones—. Va conduir un autobús fins que va caure rodó. Va morir al seient. S’ho va guanyar. Tu aconseguiràs la ciutadania. I si no tu, potser els teus fills.
—Ningú pot esperar almoines —vaig dir, perquè era el que sempre deia el pare.
—Exacte —va dir en Jones—. No hi ha res gratis.
Va aparèixer l’instructor militar. S’havia acabat l’estona de menjar. Vaig engolir un parell de cullerades més. No menjava mai prou de pressa.
Féssim el que féssim, aquelles primeres setmanes acabàvem rebent cops o crits. Per la manera com estàvem drets. Per la manera com parlàvem (o deixàvem de parlar). Per la manera com dèiem «senyor» (o deixàvem de dir-ho). Per la manera com corríem. Per la manera com fèiem flexions. Per la manera com ens dutxàvem. T’ensenyen a caminar. A menjar. A vestir-te. A fer-te el llit. Rebenten totes aquestes coses bàsiques que et pensaves que sabies. La higiene! Hi ha algú que no sàpiga rentar-se?
Però allà els instructors i els ensinistradors eren a les latrines, etzibant ordres mentre nosaltres ens dutxàvem. Hi havia un cartell a la paret per a la gent que se n’oblidava.
«Fes cua.
Ves a la dutxa.
Mulla’t el cap.
Ensabona’t el cap i la cara.
Esbandeix-te.
Ensabona’t el braç esquerre.
Esbandeix-te.
Ensabona’t el braç dret.»
I etcètera. Si et pensaves que sabies com rentar-te els genitals, el Cos Corporatiu era allà per dir-te que t’equivocaves. Els militars ho sabien fer millor. Ho sabien fer tot millor.
Vam aprendre un altre cop a vestir-nos. A cagar («Genolls amunt! A la gatzoneta, no segueu.») A netejar-nos les botes. A parlar («Senyor!» abans de començar, i «Senyor!» quan has acabat.) T’adaptes ràpidament o te’n vas fora. Ho perds tot.
No heu de perdre de vista que molts de nosaltres, quan va ser el moment de ficar-nos en tot això, de fet, no teníem cap alternativa. Et diuen que tens tota aquesta llibertat. Llibertat per treballar. Llibertat per abandonar la corpo. I és veritat. Podries no treballar. I et fotrien fora de la corpo. Podries deixar la corpo i viure d’ocupa en un camp de treball com havíem fet els meus pares i jo, esperant no morir-te d’una grip. Però això no es pot considerar una elecció de debò, oi? Així és com t’enganyen. És com jugar a un d’aquells jocs immersius en què et deixen triar entre tres portes, però totes van a parar al mateix enemic final. En realitat no tries res.
M’agrada competir. Això em va anar bé el primer parell de setmanes, quan sobretot anàvem pel nostre compte. Cada matí, excepte el diumenge, corríem cinc quilòmetres i fèiem dues hores d’EF. Jo estava entre els tres millors cada dia, però per això no hi havia cap elogi. Cap elogi per fer el que s’esperava de nosaltres.
Es guardaven els elogis per a quan matàvem.
Ens van ensenyar les armes la segona setmana.
Els rifles de polsos només pesaven mig quilo. Un tret destrossa la biomassa amb tanta força explosiva que no queda gran cosa per netejar. És com tenir un llançagranades personal amb guia làser, però sense la metralla. Tot el que queda quan fas un impacte directe és una boirina vermella.
Dormíem amb aquells rifles. Els vam desmuntar i tornar a muntar tantes vegades que al final d’aquella setmana ho podíem fer amb els ulls embenats. Jo tenia bona punteria, però la Muñoz era millor. No semblava que li donés tanta satisfacció com jo em pensava que tindria.
—No és precisament al capdamunt de la llista d’habilitats que necessites per al servei d’intel·ligència —va dir—. Vull dir que tu n’ets un bon exemple.
Teníem quatre hores de temps per a nosaltres diumenge al matí. La majoria de gent es posava al dia amb les notícies corporatives, dormia i —finalment, la segona setmana— mirava i gravava missatges personals. Tenir accés a aquests missatges feia rodar el cap pràcticament a qualsevol, excepte als tipus com jo, que no n’esperàvem cap.
A la nostra unitat no hi havia gaire privacitat; no hi havia gaire privacitat enlloc del cos. Miràvem els missatges en cabines obertes a fora de la cantina. La cua del primer dia després d’esmorzar era massa llarga, i per tant hi vaig anar després, cap al final del temps lliure del diumenge. Tenia sis missatges en espera de la Vi Ruiz, la meva exnòvia. Els vaig esborrar tots sense llegir-los. Només eren fantasmes; ja n’havia rebut molts abans. Vaig aprendre a esborrar-los sense més ni més. Els altres eren de l’Andria i en Rubem, els dos amics amb qui havia estat en aquella última festa abans de començar el servei. Tenia la sensació que ja havia passat tota una vida. Havien anat a parar a una altra classe una setmana abans que jo, a Mendoza.
En circumstàncies normals, els visors de dades haurien pogut gestionar missatges entre nosaltres, connectar-nos directament amb la persona amb qui havíem de parlar. Però no volien que rebéssim res directament de l’exterior. Tots i cadascun dels missatges que ens arribaven estaven filtrats, censurats i tornats a filtrar… i després els havíem de mirar en un espai obert.