reading

Crèdits:

El rastre del llamp

El sisè món

Col·lecció Nüwa

Títol original: Trail of Lightning

Primera edició: juny de 2019

Publicat per acord amb Saga Press, segell de Simon & Schuster Children’s Publishing Division

www.maimes.cat

info@maimes.cat

Maquetació i disseny: Mai Més

Correcció: Esperança Sierra

ISBN: 978-84-121600-0-0

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.

Dedicat a en Michael, el meu cor shi.

No ho hauria pogut fer sense tu.

REBECCA ROANHORSE

EL RASTRE DEL LLAMP

El sisè món I

Traducció de

Scheherezade Surià

Agraïments

Gràcies a les companyes del Write Club, que em van deixar formar part del seu grup d’escriptura. Era una nouvinguda i em vau rebre amb els braços oberts. Gràcies a Hillary Fields, que em va demanar que pensés en una tercera via; a Pam Watts, que em va dir que estava bé ser subtil, i a Randi Ya’el Chaikind, que sempre em va fer costat.

Gràcies a tothom que em va finançar mitjançant GoFundme per poder assistir a VONA/VOICES l’any 2015, sobretot a Tami Riddle, que em va comprar el bitllet d’avió.

Als meus lectors beta: Kaia Alderson, Tiera Greene, Mari Kurisato i Leslye Penelope. Gràcies a vosaltres, els lectors no hauran de visitar l’illa de la Tristesa i gaudiran d’aquell petó.

Gràcies al meu marit, Michael Roanhorse, que va sacrificar temps, art i de vegades també el seu carnet de mascle per ajudar-me. A la meva filla, que es queixava cada cop que la mama havia de marxar a escriure, però també dibuixava la Maggie matant monstres per decorar la paret del despatx.

Gràcies a Pernell Begay per corregir la meva escriptura navajo i procurar que no em desviés del camí. Qualsevol error o ofensa és cosa meva.

Gràcies a Daniel José Older, que em va enviar a pastar, però després ho va compensar multiplicat per cent. No tenies l’obligació de respondre tots els meus correus empipadors d’escriptora novell, però ho vas fer amablement. Després em vas dir, també amb molt bones paraules, que em «relaxés» una mica.

Gràcies al meu editor, Joe Monti, el meu amic i coconspirador. Vas creure en mi, i la Maggie i jo t’estarem agraïdes eternament. I que sàpigues que no et tornaràs a perdre a la reserva perquè la teva família i tu sempre sereu benvinguts a casa.

Gràcies a la meva superagent, Sara Megibow, per cobrir-me les espatlles i ajudar-me a planificar la dominació mundial. Encara ens queda una bona tirada, però anem ben servides de bon vi i, sobretot, crec en nosaltres.

Gràcies, Tommy Arnold, per aquesta il·lustració de la coberta tan fantàstica!

Gràcies a la gent de Saga Press, que s’ha esforçat moltíssim perquè aquest llibre sortís a la llum. De vegades fa falta un poble... o un equip editorial increïble.

I gràcies a tothom que forma part del món estrany i meravellós dels llibres a Twitter: gràcies pel vostre entusiasme, ajuda i comunitat. És tot un honor.

Ku’daa, ahxéhee’, gràcies.

Capítol 1

El monstre ha estat aquí. L’ensumo.

La pudor es deu en part a la suor amarga del cansament, a la maduresa pútrida de la carn bruta d’un carnívor i també a alguna altra cosa que no sé ben bé què és. Embruta l’aire del vespre i va més enllà de l’olor, és una cosa més profunda, més bàsica. Em desconcerta i fa que l’instint cridi en senyal d’advertència. Una suor freda m’amara el front i me l’eixugo amb el dors de la mà.

També oloro la criatura que s’ha endut. La nena fa una olor més lleugera, més neta. Innocent. Per l’olor sé que és viva o que, com a mínim, ho era quan va marxar. Potser ara mateix l’olor és diferent.

S’obre la porta de la sala capitular de Lukachukai. Hi ha una dona, segurament la mare de la nena, asseguda amb cara inexpressiva en una cadira metàl·lica plegable al davant de la sala on ens reunim. Va escortada per un home de mitjana edat amb barret de cowboy i un adolescent vestit com de l’exèrcit que sembla uns anys més jove que jo. El noi li agafa la mà a la dona i li diu alguna cosa a cau d’orella.

Bona part del poblat de Lukachukai és aquí. Per donar-los suport, per fer el tafaner o potser perquè els atrau l’espectacle de la pena i el dolor. Estan reunits per parelles o en grupets de tres, mig encorbats i sorruts en cadires grises que han vist dies millors i respiren l’aire ranci que empitjoren les finestres tancades i la sensació aclaparadora perquè hi ha massa gent en un espai tan reduït. Tots son veïns, navajos o diné, com ens fem dir nosaltres mateixos, amb avantpassats que han viscut al peu de les muntanyes Chuska més generacions que anys han viscut els bilagáanas en aquest continent i que encara expliquen les històries de familiars torturats i assassinats pel Llarg Camí o en internats indis com si fos l’any passat, que segurament no han sortit mai de la reserva, ni tan sols quan era un racó de món oblidat dels Estats Units i no el ressorgiment de Dinétah com és avui. Aquests diné coneixen les rondalles que cantaven els hataalii, els xamans, les antigues llegendes dels monstres i els herois que els van matar, molt abans que els monstres sorgissin de les llegendes per robar els nens del seu llit. I ara volen que sigui la seva heroïna.

Però no ho soc pas. Més aviat soc l’últim recurs, política de terra cremada. Soc la persona que contractes quan els herois ja han tornat a casa dins de bosses de cadàvers.

Els meus mocassins no fan soroll mentre creuo el terra de rajoles velles i em poso davant la mare. Al meu pas callen els xiuxiuejos i la gent se’m queda mirant. La reputació em precedeix, és clar, i no totes les mirades són amables. Hi ha un grup de nois que deuen ser amics de l’adolescent i que pul·lulen al fons de la sala. Riuen sense miraments, em segueixen amb la mirada i ningú no fa res per fer-los callar. No els faig ni cas i em dic que m’és igual. Que soc aquí per fer una feina i que em paguin, i el que pensin de mi a Lukachukai m’és indiferent. Però mentir no ha estat mai el meu fort.

La mare només em pregunta una cosa.

—La pots salvar?

Puc salvar-la? Aquesta és la pregunta del milió, oi? ¿Són bones les meves habilitats, els meus poders de clan, si no aconsegueixo salvar-la?

—La puc trobar —dic. I puc fer-ho, d’això no n’hi ha cap dubte. Però salvar i trobar són dues coses molt diferents. La mare sembla que ho nota, tanca els ulls i em dona l’esquena.

L’home del barret de cowboy s’escura la gola i s’aixeca de la cadira. Porta uns Levi’s vells i desgastats que segurament li quedaven bé fa deu anys, però que ara se li han encongit i fan que la panxa li sobresurti per damunt de la sivella del cinturó. Una camisa de vaquer que tampoc l’afavoreix li cobreix la panxa acumulada amb l’edat i la mirada dels seus ulls injectats de sang em diu que ja està de dol. Potser tampoc hi creu gaire, en això de salvar-la.

Em presenta la mare, el noi i després es presenta ell mateix. Nom i cognom i després clans, com mana la tradició. Ell és l’oncle de la nena desapareguda i el noi n’és el germà. Tots són Begay, un cognom tan comú aquí com Smith per als bilagáanas. Però els seus clans, les relacions ancestrals que el fan diné i decideixen les nostres obligacions de parentiu, no em són familiars.

Calla esperant que li digui el meu nom i clans perquè ell i els altres em puguin ubicar en el seu petit món, decidir les nostres relacions i els k’é, els lligams i l’amistat que m’han de tenir. I els que els he de tenir jo. Però no l’hi dic. No m’ha agradat mai la tradició i és millor que seguim sent desconeguts.

Finalment, el Begay de més edat assenteix amb el cap; entén que no em van les normes diné i m’assenyala un sac de lona que té als peus.

—Això és el que podem intercanviar —diu. Li tremolen les mans mentre parla, la qual cosa em fa pensar que menteix tan malament com jo, però aixeca la barbeta amb aire desafiador i els ulls ben oberts sota l’ala del barret.

Faig un pas endavant i m’ajupo per mirar dins el sac i faig un càlcul mental ràpid. Les joies de plata són boniques —granadures, polseres metàl·liques antigues amb gravats, flors de carbassa—, tot i que la turquesa és pura ferralla, no té les venetes fines que fan que les roques valguin la pena. Puc canviar la plata per altres productes als mercats de Tse Bonito, però la turquesa no val res; són unes pedres blaves maques i prou.

—La turquesa no val una merda —li dic.

El germà fa un grunyit fort i empeny la cadira cap enrere. Les potes de metall protesten xerricant per les rajoles. Creua els braços i sacseja el cap, indignat.

No li faig cas i miro l’oncle.

—Potser us hauríeu de buscar alguna altra persona. Gossos de la Llei o Nois Assedegats.

Fa que no amb el cap; el moment de valentia s’escola sota el pes de les poques opcions que li queden.

—Ja ho vam intentar i no va venir ningú. No hauríem enviat cap corredor si no estiguéssim...

«Desesperats». No cal que m’ho digui. Ho entenc.

El corredor era un xaval en motocicleta. Era baixet i rabassut, de manera que «corredor» no li esqueia gaire, però sí que duia unes Nike velles amb cinta aïllant al voltant de la puntera i per reforçar les costures del taló. Qui sap? Potser m’equivocava. Se’m va plantar al jardí amb el motor de la moto al ralentí, fent bordar els gossos. Vaig treure el cap per la porta per dir-li que toqués el dos, que ja no em dedicava al negoci de la caça de monstres. Però em va dir que a Lukachukai necessitaven ajuda i que ningú més vindria, que era per una nena petita i que em pagarien. Vaig dir que no era el meu problema, però el nano era persistent i la veritat és que m’interessava. L’única cosa que havia fet els últims nou mesos era mirar les parets del remolc, així doncs, tenia res més a fer? A més, se m’acabaven els diners i no m’aniria pas malament un intercanvi. Com que el nen es negava a marxar, vaig decidir anar a Lukachukai, però ara començava a penedir-me’n. Durant els mesos d’aïllament que m’havia imposat, havia oblidat com odio les multituds i com m’odien elles a mi.

L’oncle estén les mans i com que les paraules es queden curtes, m’ho implora amb els ulls.

—Vaig pensar que com que havies vist...

I és així. Però sé que els Begay es contenen. Potser no em volen pagar perquè soc dona.

Potser perquè no soc ell.

—Això és mentida —diu el germà en veu alta, i el seu desafiament fa que les rialletes nervioses s’escampin per tota la sala—. Què pot fer ella que no puguem fer nosaltres? —Amb un gest assenyala el seu grup d’amics, recolzats a la paret.— Té poders de clan? Si ni tan sols ens vol dir de quin clan és. Diu que és l’aprenent d’en Neizghání, però d’això només en tenim la seva paraula.

Quan diu el nom d’en Neizghání se m’accelera el cor i el nus a la gola gairebé no em deixa respirar. M’obligo a empassar-me aquest dolor tan familiar, el dolor de l’abandonament. L’aleteig patètic del desig. Ja fa molt de temps que no soc res d’en Neizghání.

—No només la seva paraula —diu l’oncle—. Ho diu tothom.

—Tothom? Tothom diu que no hi toca. Que no és una bona navajo. Això és el que diu tothom.

Els murmuris corren entre la multitud, segur que comparen parers sobre els meus errors. Però l’oncle els fa callar amb un moviment de mans.

—És l’única que ha vingut. Què vols que faci? Que li digui que marxi? Deixar la teva germana allà, de nit, amb aquesta cosa que se l’ha endut?

—Envia-m’hi a mi! —crida el noi.

—No! La muntanya no és un bon lloc quan es fa fosc. Els monstres... —I em mira a mi, la persona a la qual està disposat a enviar a la muntanya quan es faci fosc. Però al seu rostre no hi veig pas consternació. Al capdavall, em paga perquè arrisqui la vida, encara que sigui força garrepa. El nebot és un familiar i és tota una altra cosa.— Ja n’hem perdut un —afegeix amb un fil de veu.

Per un moment el nen sembla que vol desafiar el seu oncle, però llavors veu que el mira la seva mare i relaxa les espatlles. Exhala fort i es deixa caure a la cadira.

—No tinc por —murmura en un últim rampell. Però no és veritat. És tot façana, amb aquesta roba de l’exèrcit de segona mà i, si hem de ser francs, s’ha rendit prou ràpid. Em fixo els seus amics recolzats a la paret: estan callats i miren a tot arreu menys al seu amic. M’adono que són més joves del que em pensava.

Miro cap a la finestra; a fora, el sol es pon ràpidament. Si tingués un rellotge, miraria l’hora de forma exagerada perquè se n’adonessin.

—Em sembla que amb tota aquesta xerrameca estic desaprofitant la llum del dia —els dic—. Pagueu-me el que valc i deixeu-me fer la feina o no em pagueu i deixeu-me tornar a casa. A mi tant m’és. —Callo abans de mirar la mare.— Però a la teva filla li va la vida.

El noi s’estremeix. Sento una mica de plaer en veure com s’avergonyeix i just llavors se sent una veu que perfora l’aire carregat de tensió.

—Tens poders de clan? —És el primer que diu la mare des que m’ha preguntat si podia trobar la seva filla. Sembla sobresaltada per l’arravatament que acaba de tenir i aixeca les mans com per cobrir-se la boca. Però s’atura en sec, baixa les mans a la falda i agafa la tela de la faldilla llarga abans d’afegir en veu baixa—: Com ell, el Matamonstres. Diuen que també en tens. Que ell et va ensenyar. Que ets... com ell.

No soc com el Neizghání, no. És el Matamonstres llegendari, un immortal fill de dos sants. Jo soc humana, una noia de cinc dits a cada mà. Però tampoc soc exactament normal, no com aquest germà i els seus amics. Si m’ho demanessin els altres, el noi o l’oncle, m’hi negaria. Però no ho puc negar a una mare afligida.

—Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii. —Només dic els dos primers clans, però amb això n’hi ha prou.

Les sospites que murmurava la multitud es converteixen ara en una hostilitat manifesta i un dels nois em borda una cosa lletja.

La mare es posa dreta, amb l’esquena recta, i fa callar la multitud amb una mirada dura. Se li omplen els ulls d’una ferocitat que desperta la meva simpatia malgrat els esforços que faig perquè no m’importi, tot plegat.

—En tenim més —diu. L’oncle comença a protestar, però ella l’interromp amb una veu més forta i autoritària.— Tenim més coses per bescanviar. Pagarem. Però troba-la. Troba la meva filla.

I amb això poso fil a l’agulla.

Faig rodar les espatlles i moc l’escopeta en la funda que porto creuada a l’esquena. Com faig normalment, toco el cinturó on duc els projectils i el ganivet de caça Böker embeinat contra el maluc. Amb les puntes dels dits toco els ganivets de llançar que porto a la part superior dels mocassins de pell: el de plata a la dreta i el d’obsidiana a l’esquerra. Em poso la motxilla sobre l’espatlla i començo a caminar en silenci, obrint-me pas entre la multitud silenciosa. Mantinc el cap ben alt, les mans buides i els ulls ben oberts. Empenyo la porta i surto de la sufocant sala capitular just quan el germà crida:

—I si no tornes?

No em molesto a contestar. Si no torno, Lukachukai té més problemes que una nena desapareguda.

Capítol 2

Durant més d’una hora segueixo els corriols més fàcils, de branques trencades i herba lluent, que s’enfilen per la muntanya; encara no veig la meva presa. Tiro endavant, però, segura del camí. I, per un moment, sumida en la bellesa de la llum del sol que s’apaga i el ritme compassat de la meva respiració, oblido que he vingut a matar una cosa.

El bosc m’envolta. Els pins ponderosa i els avets blaus s’estenen per les altes muntanyes del desert i donen recer a teixons i ratolins i aus nocturnes. Els pins perfumen l’aire, les fulles d’agulla que han caigut cruixen lleument sota els meus peus. Els insectes brunzen feliços en la frescor del vespre, prop de les meves orelles, atrets per la meva suor. Això és preciós i assaboreixo la tranquil·litat abans de la violència. També assaboriré el vessament de sang, no en tinc cap dubte, però aquest equilibri entre la terra, l’animal i jo mateixa és perfecte. És autèntic.

El sol es pon, la lluna surt i la nit m’envolta feixuga. Els arbres esdevenen ombres, les criatures fugen dels depredadors nocturns i desapareixen els insectes. El meu plaer s’esvaeix amb la llum del dia.

Segueixo en moviment fins que el tuf de la podridura es fa tan fort que m’aclapara. La por, com una intuïció obscura, se m’acumula a l’estómac i em diu que ja gairebé hi soc. M’empasso la por; tinc la boca seca i agra, i segueixo avançant. Toco les armes un altre cop, per si de cas.

Veig un parpelleig de llum en el camí que em crida i m’atrau. M’ajupo i m’inclino una mica per veure-ho millor. És una foguera que s’estremeix i parpelleja, projecta les ombres de les flames a l’atzar contra els troncs dels arbres. El foc vol pujar més i elevar-se tant com pugui, però no és més que quatre branquillons apilats i llançats en un forat poc profund que es consumeixen ràpidament, incapaços de tal propòsit.

Giro en sentit sud per entrar per algun lloc a favor del vent i em dirigeixo a l’est del campament. Carrego l’escopeta amb projectils plens de pol·len de blat de moro i obsidiana, sagrats per als diné. Municions per eliminar tot allò sobrenatural, yee naaldlooshii i chin’dii i qualsevol dels altres monstres que viuen a Dinétah. Si m’equivoco i aquest monstre és de la varietat humana més comuna, la munició també funcionarà bé. Un forat al cor és un forat al cor, tant és què ho provoqui.

Trobo un bon lloc; el fullatge em proporciona bona cobertura, però no em trenca la línia de visió del campament. Em col·loco bé l’escopeta contra l’espatlla. Miro pel canó i el que veig em regira l’estómac.

El monstre sembla un home, però sé que no ho és pas. Està estirat en un sac de dormir blau sota un rafal improvisat, un tendal de lona rugosa que penja de dos pins ponderosa amb una corda. Amb el cos em tapa la nena, però la sento. És un gemec fluix; ell li té la boca al coll i ella li prega que s’aturi.

No s’atura.

M’inunda la ràbia i se m’enterboleix la vista mentre lluito contra un record. La sensació del pes d’un home que em té atrapada a terra; la sang espessa m’ofega mentre uns dits m’engrapen amb força el crani i em claven un cop al cap contra el terra. Sento la fortor de la maldat al nas.

El record m’estremeix i fa que em tremolin les mans. M’obligo a deixar de pensar-hi i em repeteixo que només és un record i que ja no em pot fer mal. El monstre que em va fer això és mort. El vaig matar jo.

Tinc una última esperança que Neizghání aparegui caminant muntanya amunt i brandant l’espasa de llamp en flames per salvar-nos a tots. Fins i tot espero mig segon per veure si passa.

Però... res. Només hi soc jo. Sola.

Aixeco l’escopeta i la sostinc ben fort contra l’espatlla. Trec un peu amb la mirada fixa al davant. Trepitjo amb força una branca de terra. El cruixit es propaga per la nit i en trenca el silenci.

Espero que es mogui, per poder disparar-lo. Però res.

Segueixo mirant l’esquena del monstre, m’ajupo i agafo una pedra. La llanço amb força a un sumac que hi ha lluny i impacta en el tronc amb un cop sord. Agafo fort l’escopeta amb el dit al gallet.

Encara res... i els plors de la nena es tornen més forts, més frenètics.

A la merda. Colpejo l’arbre que faig servir per cobrir-me amb la culata de l’escopeta i crido:

—Eh! Soc aquí!

S’aixeca i sacseja el cap endavant i enrere mentre em busca en la nit. La proximitat al foc l’ha deixat cec.

M’empasso la bilis. Té la boca plena de sang vermella. Li ha estat rosegant la gola. El fill de puta se l’està menjant.

Disparo. El tret li travessa el pit. Trontolla, però no cau. La sang li degota, brillant a la llum del foc, i després comença a rajar. I compto enrere des de deu. Deu segons i un humà perd prou sang per caure com un sac. Sé que només té forma humana, però espero que la regla se li apliqui igualment: si sobrevisc durant deu segons, guanyo.

És gros, d’espatlles amples i fort. No m’estranya que pogués carregar la nena pel vessant de la muntanya durant quilòmetres i quilòmetres. Amb la llum parpellejant de la foguera, no en puc veure gaires detalls. Té forma d’home, però de l’esquena, les espatlles i les cuixes li sobresurten uns bonys com si fossin tumors enormes. Els braços, que semblen massa llargs, li surten del tronc i s’arrosseguen per terra. Té una pell tan translúcida que gairebé brilla. I ara té un forat ple de sang al pit.

Carrego i disparo un altre cop; aquesta vegada li arrenco un tros d’espatlla. La carn i els altres trossos esquitxen la nena, que retrocedeix com pot de quatre grapes.

El monstre segueix dempeus i em rugeix com un senglar ferit, enfuriat.

—Corre! —crido a la nena mentre m’hi acosto. Sis, cinc, quatre i amb prou feines trontolla amb un forat al cor i la meitat del braç perdut. I sé que tinc un problema.

—Cau —murmuro—. Cau d’una vegada.

Fica una mà enorme en forma de pota per sota del sac de dormir i en treu una destral d’aspecte ominós per tallar els arbres i trencar la finestra de casa de la nena. No dubto pas que em tallarà la carn amb facilitat. No penso donar-n’hi l’oportunitat.

En un sol moviment, m’enfundo l’escopeta a l’esquena i trec el Böker. Divuit centímetres d’acer corbat i pes lleuger per assestar-li un bon cop, com si fos un matxet. Però abans que el pugui atacar, es gira cap a la nena, l’aixeca, se la carrega a l’espatlla i comença a córrer.

—Merda!

Arrenco a córrer, lluitant per guardar el ganivet de caça i treure ràpidament el petit ganivet que duc amagat als mocassins. Llanço el ganivet d’obsidiana com un llampec, en un moviment suau i directe des de sota l’espatlla. Em satisfà veure’l volar i clavar-se-li a la part posterior del genoll. Ell rugeix i ensopega, i gairebé deixa caure la nena, que crida atemorida. Però segueix endavant. És més ràpid del que hauria de ser amb un ganivet clavat a la cama. És més ràpid del que sembla. Desapareix ràpidament entre la foscor del bosc. Així doncs, faig l’única cosa que puc fer: perseguir-lo.

I amb aquestes ganes, arriba Honágháahnii. Com una ratxa de foc que em flueix per les venes, s’obre pas a través dels meus músculs i em converteix en una mica més del que soc sense ell. La meva vista s’aguditza amb la llum del dia. Se m’expandeixen els pulmons. I volo, amb els peus lleugers, amb prou feines toco el terra.

Instintivament esquivo els arbres, salto per sobre de branques talades i matolls espessos. Arribo massa aviat a prop del monstre, en mil·lisegons entre respiracions. M’aturo una mica i me li llanço a l’esquena.

Amb l’impacte, ens estavellem els tres contra el terra del bosc. La nena surt volant dels seus braços i ell cau de bocaterrosa. El seu gran cos esmorteeix la meva caiguda i em dona un moment d’avantatge que aprofito. Rodo i desembeino el ganivet més gros mentre em poso dempeus. Quan el monstre s’incorpora, jo ja estic preparada.

La seva mirada passa ràpidament del ganivet a la nena. Està tombada de panxa a terra, en silenci. Potser ja és morta, però no n’estic segura. Torna a mirar-nos a mi i a la nena, i aquesta vegada quan la mirada es fixa en ella, es llepa els llavis.

Li acosto el ganivet a la gola, ràpida gràcies a Honágháahnii, però ell estira un braç per bloquejar-me. M’incorporo i giro abans de clavar-li el ganivet, àgil com un gat de muntanya, i envaeixo el seu espai. Li clavo el ganivet a la panxa i li esquinço la carn. Una altra vegada. I una tercera. Amb força i de forma ràpida i despietada, com m’han ensenyat. Em rellisquen les mans amb la seva sang. La pudor de les entranyes és aclaparant; em ploren els ulls i se m’ennuvola la vista, però no m’aturo. No faig pauses entre punyalades per veure si li fan efecte o no. Només espero que caigui a terra.

No hi ha sort i amb els braços enormes m’envolta i m’estreny. El canó de l’escopeta se’m clava a la columna vertebral i em fa mal. M’esforço per respirar. Sento foc a l’espatlla mentre m’agafa fort i prova de clavar-me una mossegada a través de la jaqueta de cuir que porto.

Crido. És un crit pur i instintiu mentre m’agito impotent en els seus enormes braços. El pànic em recorre els ossos i començo a veure estrelles i espurnes. M’estreny encara més fort. Amb les dents em rosega l’espatlla com si fos un gos amb un os. Encara porto el Böker a la mà dreta. Desesperada, moc el ganivet cap a l’esquerra i aconsegueixo alliberar un braç. I, llavors, amb totes les meves forces, li clavo una bona ganivetada al coll. És un moviment una mica maldestre, però funciona. Em deixa anar amb un crit de dolor i em llança lluny. Surto volant, moc els braços i les cames violentament.

Aterro amb força. Noto una fiblada de dolor intens al costat. Em costa respirar i em palpita l’espatlla, però m’incorporo com puc i provo de posar el ganivet entre nosaltres.

Però no cal. Trontolla i amb la mà intenta contenir-se la carn i els tendons del coll, i m’adono que li he tallat el cap. Contemplo meravellada com cau a terra.

Mort.

El monstre és mort.

M’agenollo, exhausta. Perquè Honágháahnii dona, però també pren, i fins i tot aquest ús limitat dels poders del meu clan m’ha deixat esgotada. Em batega el cor com si fos un tambor. Sento el rugit d’una tempesta de vent i tremolo com una fulla; és increïble. Els tremolors em recorren els músculs a mesura que l’adrenalina s’esvaeix.

Crido, exultant, obscenament eufòrica. Conec aquest estat pletòric. El K’aahanáanii, el poder del meu clan, una set de sang que es delecta en la matança. La culpa i l’horror em dominen i provo d’allunyar mentalment el K’aahanáanii, però no s’apaivagarà mentre estigui coberta de la sang del meu enemic i tingui el seu cos sense vida als peus. Paro l’orella mentre la meva veu ressona entre els arbres i espero que passi la perversitat del poder assassí del meu clan.

Durant una estona, l’únic que sento és el meu propi alè. El suau murmuri del vent a través dels arbres.

La brutícia i les roques se m’enganxen a les malles xopes de sang i se’m claven dolorosament als genolls mentre m’arrossego per recuperar els ganivets. Els netejo tan bé com puc i embeino la fulla d’obsidiana.

Faig servir el Böker per tallar el que li queda de coll fins que se’n desprèn el cap. No estic segura de quina classe de monstre acabo de matar, però sí que sé que ha trigat massa a morir, i això em fa ser cautelosa. Treure-li el cap és l’única forma de garantir que no es posarà dempeus tan bon punt li doni l’esquena.

Sento un soroll al darrere.

Em giro, però ho faig massa ràpid i noto una fiblada al cap. Si hi ha un altre monstre, no estic en condicions de lluitar-hi.

És la nena. M’havia oblidat de la nena.

Ha aconseguit incorporar-se, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre nu. Porta la camisa de dormir bruta i esquinçada. Du els cabells esbullats i plens de sang coagulada. El seu rostre és d’un blanc fantasmal sota la pell bruna. Ara li puc veure la ferida, la sang negra, el blanc de l’os i el tendó que surt per on el monstre li ha esquinçat la carn amb les dents. Continc una esgarrifança d’horror i em pregunto com segueix viva. El monstre no només la rosegava. Volia arrancar-li la gola.

Prova de parlar, però no emet cap so amb la boca. La ferida és tan greu que no pot parlar. Té uns ulls grossos, molt oberts i vidriosos. No deu tenir més de dotze anys. I, mirant-li la ferida, el meu instint em diu que no arribarà als tretze.

M’hi acosto i m’ajupo per estar a la mateixa altura. S’assembla molt a mi. Els mateixos cabells foscos, la mateixa pell bruna i la mateixa cara ampla i angular.

Encara tinc el Böker a la mà, però el mantinc paral·lel a terra, fora de la vista.

—El monstre t’ha raptat —li dic en veu baixa. Assenyalo la ferida. Gira els ulls per veure’s tota la sang del coll—. Saps què vol dir, això?

Només pot emetre un gemec dèbil i dolorós.

En Neizghání em va dir una vegada que la maldat era una malaltia. Em va dir que la veia en la gent, com una taca. Que els bilagáanas s’equivocaven i que el mal no era només un concepte espiritual o els actes d’un Home Dolent. Era real, físic, com una malaltia infecciosa. I podies agafar el mal si se’t ficava a dins alguna cosa maligna. I un cop dins teu, podia prendre el control i fer-te fer coses dolentes. Destruir el que estimaves. Fer mal a les persones a qui mai voldries ferir, i al final, matar-les. I si això passava, corries el risc de convertir-te en un altre monstre.

Em va dir que jo tenia una mica d’aquest mal dins meu, que m’havia marcat el que va passar la nit que em va trobar. I que es manifestava com a K’aahanáani, i em feia forta, em feia cruel quan calia ser-ho. Però era com caminar en una corda fluixa. Havia d’estar atenta per no deixar-lo créixer, per no alimentar-lo innecessàriament. Perquè el meu destí encara no estava decidit. Podria ser una matamonstres... o podria ser un monstre.

Quan m’ho va dir vaig riure. Li vaig dir que semblava una superstició, romanços de la gent gran. Tant m’era que estigués parlant amb un immortal. Però la veritat és que em va espantar moltíssim, perquè sabia per què m’ho explicava.

En aquell moment érem en un camp ple de cadàvers; em mirava, però els seus ulls eren tan distants i insondables com els racons més llunyans de l’univers. Jo netejava el meu Böker a l’abric d’un home mort. Però en veure com premia els llavis i arrufava lleugerament les celles vaig saber clarament què pensava.

L’endemà al matí ja no hi era. No sé per què ell, el Matamonstres, no em va matar si pensava que m’estava convertint en un monstre. Potser tots els anys com a aprenent seva significaven alguna cosa. Potser s’hi havia repensat, al final. Però aquí, davant d’aquesta nena que no era tan diferent de mi, és com un cop de puny a l’estómac.

Penso a fer-li el discurs que em va fer en Neizghání, però no soc cruel, només sincera. I l’hi dic sense embuts.

—Vol dir que estàs infectada. —El seu panteix esdevé més fort.— Encara que sobrevisquessis, la infecció només empitjoraria. Hi hauràs de lluitar tota la vida. Se’t menjarà per dins i prendrà el control. —Empasso saliva per escurar-me la gola.— He conegut la teva família, allà al poble. Semblen macos. —Em frego el nas amb el dors de la mà; de sobte em pica.

Ella es balanceja, però té els ulls fixos en mi.

—Provaran de dir-te coses bones i arreglar les coses. Arreglar-te a tu. Però no ho entendran. El que t’ha passat no es pot arreglar. —Fa mesos que no parlo tant amb un altre ésser humà. Però ara que hi parlo, em sembla urgent que ho sàpiga i que entengui per què he de fer el que faré.

—La infecció —li dic— et farà... una cosa més dins teu. Una cosa que fa mal a la gent. Una cosa que no vols ser. —«Una cosa monstruosa», li vull dir.— Ho entens?

Empassa saliva i veig com li treballen els músculs de la gola, relliscosos i humits a través de la pell esquinçada.

Fa que sí amb el cap i jo agafo fort el ganivet. Vull dir-li que ho sento, però em conformo amb:

—Tanca els ulls.

Tanca els ulls a poc a poc. Li aparto els cabells de la cara i li deixo el coll nu.

Al final murmuro que ho sento. I em dic a mi mateixa que ella entén que l’estic salvant, encara que no ho sembli.

Moc el Böker.

El cap se li separa netament.

El seu cos cau al terra del bosc.

Se’m fa una bola dura a l’estómac que em fa inclinar i em venen ganes de vomitar. Provo de no pensar en la sensació que m’envaeix de sobte, sento que el ganivet que duc a la mà es fa més pesat i que no ho he fet bé. L’empunyadura és com paper de vidre, al meu palmell. I no puc deixar de pensar que si això és el més correcte, per què em sento tan malament?

M’aparto del seu cos. El terra és ple de la carnisseria que he fet en qüestió de minuts. M’obligo a assimilar-ho. Les olors, la sang, els cossos sense cap. Ho memoritzo tot. És el material dels malsons.

El bosc que m’envolta és tranquil i qualsevol judici que faci de mi, misericordiós o monstruós, se’l guarda per a si mateix. La llenya del campament espetega i crepita amb un xiu-xiu en la distància abans de rendir-se a les flames. Al cap d’una estona, les flames també moren i em deixen només amb la foscor i la cendra.

Capítol 3

No torno a Lukachukai fins ben passada la mitjanit.

Desmantello el campament improvisat del monstre. Revifo el foc breument per cremar tot allò que no pugui aprofitar com a subministrament, recullo els dos caps i els poso en unes bosses de lona. Obro un dels projectils de l’escopeta, em poso una mica de pol·len de blat a la mà i l’escampo per sobre dels dos cossos amb una oració ràpida. No és que sigui gaire de resar, jo, però l’avi Tah diu que el pol·len lliga la carn a la terra. Crec que treure’ls el cap també és força efectiu, però qui soc jo per discutir amb un xaman?

Noto els caps tallats pesats i humits contra l’esquena, i la llarga caminada pel bosc a les fosques és més aviat un malson. L’única cosa positiva és que estic sola. No hi ha animals, no hi ha més monstres. Entreveig un coiot que em segueix la pista una o dues vegades, però es manté distant. Només un parell d’ulls grocs que brillen a la foscor.

Una sola bombeta il·lumina la porta de la Sala Capitular. Hauria de ser com un far que em dona la benvinguda, però en comptes d’això és una llum pàl·lida que brilla amenaçadora. La porta del davant és tancada i barrada contra els monstres de la nit. No estic gaire segura de si m’inclouen en aquesta categoria o no, però colpejo la porta amb força; espero que algú encara m’esperi despert.

Les claus giren a l’interior. Algú treu el cap. És el meu corredor, el mateix que ha vingut aquest matí a casa per oferir-me la feina de Lukachukai.

—On és tothom? —pregunto.

M’observa amb cura, llavors m’adono que faig una fila horrible. M’enretiro els cabells de la cara i em taco de sang el front. Somric.

—Hem tancat amb pany i clau —diu—. Tenim por dels monstres.

—El germà també?

Torça els llavis.

—Sobretot ell.

Somric. No soc l’única que no s’ha deixat impressionar pel jove Begay.

—I tu per què no t’has tancat?

—M’he presentat voluntari per quedar-me. No em fan por els monstres.

—No? —Em canvio les bosses sangonoses d’una espatlla a l’altra i sento l’espetec de crani contra crani.— Per què no?

—Sabia que el mataries. Ets famosa.

Faig un esbufec.

—Famosa, eh?

—La nòvia del Matamonstres.

Faig una ganyota.

—No soc la seva nòvia.

Em mira, decebut. «Ja en som dos, tu i jo.»

—I doncs —dic—, tens la recompensa?

—I tu en portes la prova?

Aquest nano va per feina. Em trec les bosses de l’espatlla. Subjecto la gran i deixo caure la petita a un costat.

—Aquella no l’obris. —Assenyalo la bossa petita amb els llavis.— És per a la família. Tindran alguna cosa per enterrar.

—No l’has salvat?

No contesto. És massa complicat i jo estic massa cansada per explicar-l’hi. Obro la bossa gran i li dono l’oportunitat de donar un cop d’ull a l’interior.

Quan ho fa perd una mica la fanfarroneria i empassa saliva.

—Això és...?

—El cap del monstre. És per portar-lo a un xaman que conec a Tse Bonito perquè em pugui dir què és. Què era.

El noi assenteix.

—Genial.

Potser a la seva edat sí que l’hi sembla; però no a la meva. Allarga la mà per darrere de la porta i treu la mateixa bossa d’abans.

Dedico un moment a comprovar-ne el contingut. Les mateixes joies de plata, la mateixa turquesa de merda.

—De debò?

—Ah! —diu, com si se n’hagués oblidat. Torna a allargar el braç i treu dues mantes. Una sembla una Pendleton, gruixuda i calenta, però amb l’estampat genèric i molt típic de fletxes de color blau, verd i groc intens. Però veig que l’altra és una Two Grey Hills; la meva nalí em va ensenyar que era una manta rara i valuosa, i que ja no es fabricava gaire.

Estic impressionada.

—Déu n’hi do.

Ell s’arronsa d’espatlles i es furga entre les dents. Passeja la mirada per la bossa petita recoberta de sang seca, però no sembla tenir por del que hi ha dins. Sembla més aviat encuriosit.

Em quedo la Pendleton, però li torno la Two Grey Hills.

—Digues a la família que estem en pau. L’intercanvi és just. —Un pagament és un pagament i no m’estic estovant, però no puc acceptar la Grey Hills quan porto el cap de la seva filla en una bossa.

Plego la manta llampant sota el braç, agafo la bossa de les joies amb una mà i aixeco la bossa amb el cap del monstre amb l’altra. Giro per tornar a la camioneta.

—Penses que hi ha més monstres, llavors? —La veu al meu darrere és poc més que un xiuxiueig, amb més excitació que no pas por. Quin babau. O potser només és jove.

—No ho sabré fins que el xaman m’ho digui.

Noto sense veure’l com intenta agafar la bossa petita.

—No ho facis.

—És ella, oi? —diu, ara ple d’excitació—. L’Atty?

No sabia com es deia.

Llenço el cap a la part del darrere de la camioneta i deixo les mantes i les joies al seient del meu costat. Miro pel retrovisor i veig el noi ajupit sota la bombeta nua, mirant fixament la bossa amb el cap de l’Atty.

Capítol 4

Visc en una caravana d’una sola habitació que em vaig agenciar fa uns mesos. L’anterior propietari havia mort mentre dormia i ara ningú no hi volia viure. Era una ganga; em va sortir de franc, de fet. La tinc aparcada en una parcel·la de terra plena de males herbes a una hora aproximadament de Lukachukai a Crystal Valley. És a gairebé un quilòmetre de l’antic internat abandonat que va donar nom a la famosa vall i just a sota de l’entrada al Pas Narbona, l’única carretera que travessa les muntanyes Chuska en vuitanta quilòmetres a cada banda. El pas rep el nom del desafortunat cap navajo Narbona qui, l’any 1849, va anar a negociar un tractat de pau amb l’exèrcit dels Estats Units i va acabar mort a trets per culpa d’un cavall robat i un mal intèrpret. Així acaben els pacificadors.

Hi ha unes vint-i-cinc famílies repartides al llarg dels quinze quilòmetres de la vall, la majoria agrupades al desviament de l’autopista que he passat fa sis quilòmetres. Això em deixa sense veïns propers, que ja m’està bé. No tenir gent a prop també significa que si tinc problemes, ningú vindrà a ajudar-me, és clar. Tinc força traça a salvar-me tota sola, però fins i tot les guerreres diné necessiten una mica d’ajuda de tant en tant. Que ho diguin a en Narbona, oi?

Per aquest motiu tinc els gossos. Un trio de gossos de la reserva que em segueixen en bandada i que mantenen el lloc força ben vigilat de visites no desitjades, siguin humanes o de qualsevol altre tipus. Vaig recollir el primer cadell després d’adonar-me que en Neizghání ja no tornaria. La segona es va convidar tota sola i ja no ha marxat, i la tercera va ser l’única supervivent de la seva ventrada, com jo.

Ara em saluden mentre passo amb la camioneta pel reixat i per sobre del tancat per a les bèsties. Només jo passo a través d’aquestes portes i borden sense parar. Però em coneixen, coneixen els espetecs i el soroll sord del meu Chevy vell que he trucat perquè funcioni amb aiguardent, perquè la benzina escasseja. Coneixen els cops dels neumàtics, sobretot el de la part dreta del darrere, on s’ha afluixat un piu i frega la roda com a protesta. Em recordo a mi mateixa que ho haig d’arreglar, més aviat que tard.

Un cop a dins, entro al lavabo i em trec la roba ensangonada. Està tan xopa de sang que la primera idea és llençar-la, però al final la deixo a la pica, poso el tap i hi deixo córrer una mica de meva apreciada aigua a sobre perquè quedi en remull. Espero que gran part de la sang marxi sola, però amb la sort que tinc hauré de fregar fort per poder tornar-me-la a posar. La roba que tenen a la base d’intercanvi del govern a Tse Bonito no està malament, però la majoria de les peces estan fetes de llana sense tenyir o són peces rebutjades i després recuperades a preus desorbitats.

Engego el generador i li dono temps per escalfar l’aigua que queda al dipòsit. Sé que és un luxe dutxar-se, tenint l’aigua racionada, però ho faig igualment. Tinc sang i trossets d’una cosa fastigosa als cabells i només una dutxa calenta i sabó de iuca ho podrà solucionar. Em quedaré curta d’aigua la resta del mes perquè el camió de lliurament no passarà fins d’aquí a dues setmanes, però val la pena. Em quedo una estoneta gaudint del vapor i em trec la sang seca de sota les ungles. Quan acabo, em noto les cutícules en carn viva i tinc la cara tan vermella que em cou al tacte, però vaig neta.

Se m’acut fer una migdiada ràpida, però al final decideixo no fer-la. No perquè no estigui cansada. Estic feta pols i em fa mal tot el cos, sobretot l’espatlla que el monstre m’ha intentat mossegar. Però si vull baixar a casa d’en Tah a temps per trobar-lo abans de l’esmorzar, no tinc temps per dormir.

Torno a deixar l’escopeta a la lleixa de la camioneta, comprovo que el cap del monstre és encara a la part del darrere i em dirigeixo al sud. El trajecte fins a casa d’en Tah a Tse Bonito dura ben bé una hora. Engego la ràdio perquè em faci companyia. Després de la Gran Inundació, només hi ha una emissora fiable a Dinétah, una emissora AM multiusos que emet una combinació de música country antiga i informes del govern que passen com a notícies. De tant en tant, algú de fora de Dinétah reforça prou el senyal de ràdio perquè passi per la Muralla i, llavors, durant un parell de setmanes podem escoltar les notícies sobre els projectes de depuradores enormes al llarg del litoral format recentment que s’estén des de San Antonio fins a Sioux Falls, o sobre la contínua agitació civil a Nova Denver. Generalment, però, Dinétah està igual d’aïllada i apartada que abans de la Gran Inundació, i la majoria de gent no ho nota gaire, tampoc.

La Muralla. El Consell Tribal la va aprovar quan van esclatar les Guerres de l’Energia. La majoria dels diné van estar d’acord amb la construcció de la Muralla. Tots hem crescut amb les històries que ens ensenyaven que el nostre lloc era a la nostra terra ancestral, la terra envoltada per les Quatre Muntanyes Sagrades. Uns altres diuen que la Muralla és una bogeria, que és un intent paranoic de controlar les fronteres i que està destinat a fallar, igual que aquella muralla que el maleït govern nord-americà va voler construir al llarg de la seva frontera al sud, uns anys abans de la Gran Inundació.

La tribu la va construir igualment. El cap del consell, que s’anomenava Deschene, va escriure un article per al Navajo Times per posar la por al cos a la gent, sobretot després de la Matança de les Planes. Els navajo ja no estaven segurs, deia. Va invocar l’espectre de la conquesta, la doctrina del destí manifest. I no s’equivocava. La Matança va comportar l’apogeu dels assalts energètics, les companyies petrolieres van destrossar terres sagrades per construir canonades, les companyies de gas natural van comprar terres lliures per a hidrofracturació i, literalment, van sacsejar-ne els fonaments amb la seva avarícia. A més, els federals havien traçat un pla per dissoldre el fideïcomís de les terres de la reserva que obriria la Terra Índia als buscadors de petroli, tal com havia passat durant la Rescissió. Aquesta vegada, els buscadors de petroli eren multinacionals amb exèrcits privats mil vegades més poderosos que els primers colons bilagáana. Deschene va avisar que si volíem continuar sent diné, si volíem protegir les nostres cases, havíem de construir aquella muralla.

Els fons es van aprovar en un mes. Els fonaments, fets amb roques de cadascuna de les muntanyes sagrades, van estar llestos en un any. La gent reia i deia que no havien vist mai el govern tribal fer res en tan poc temps. Sis mesos més tard, a Nova Madrid hi va haver un terratrèmol i la part baixa es va enderrocar a la planúria central. Llavors van començar els huracans. I la muralla d’en Deschene va començar a semblar profètica per a molta gent.

Recordo la primera vegada que vaig veure la Muralla. M’esperava un bloc simple i uniforme. Una muntanya de vuitanta metres d’altura de formigó gris amb filferro espinós a la part de dalt com a les típiques pel·lícules apocalíptiques. Però oblidava que els diné ja havien patit la seva pròpia apocalipsi més d’un segle abans. Aquesta no era la nostra fi. Era el nostre renaixement.

Diuen que els hataalii van treballar braç a braç amb els obrers, i per cada maó que col·locaven, cantaven una cançó. Cada renglera era una benedicció atorgada. La Muralla va prendre vida per si sola. Quan els treballadors van tornar-hi l’endemà al matí, ja havia arribat als vuitanta metres d’altura. A l’est era com una closca blanca. Al sud, turquesa. A l’oest, eren tot corbes perlades de petxines d’orelles de mar, i al nord, l’atzabeja més negra. Era preciosa. Era nostra. I estàvem segurs. Protegits del món exterior, com a mínim. Però de vegades, els pitjors monstres són els que són a dins.

Entro a Tse Bonito quan el sol il·lumina els penya-segats amb força i banya la ciutat desèrtica d’una calor seca. Tse Bonito s’escalfava moltíssim, potser perquè és al centre d’un tram asfaltat en forma de T on es troben les dues autopistes més importants de Dinétah. Potser perquè està envoltada dels penya-segats blancs dels altiplans que canalitzen l’escalfor directament cap al congost de Tse Bonito. O potser perquè la ciutat la formen majoritàriament barraques amb sostre de llautó i caravanes amb els laterals metàl·lics que sembla que tenen com a únic propòsit absorbir la calor. És possible que siguin tots tres motius. Sigui quina sigui la raó, la barriada feta de barraques, caravanes i cabanes ocasionals s’estén en tres quilòmetres quadrats sota el cruel cel del desert. Una metròpoli en plena expansió, segons els estàndards Dinétah.

Tampoc no és que sigui el lloc més segur per viure-hi. És un indret sense llei, excepte per les intervencions esporàdiques de la Guàrdia Ciutadana, un grup de gent que patrulla pels carrers, però que serveix de ben poc. Tse Bonito és més aviat una ciutat fronterera típica de l’Oest Salvatge. Un grapat de cowboys i indis, tot i que tothom és diné. L’última vegada que vaig venir per aquí a la recerca d’un Home Dolent, vaig acabar enmig d’un tiroteig que semblava més l’OK Corral que no pas la cacera d’un monstre. No puc dir que estigui contenta de tornar a ser aquí, precisament, encara que sigui per recórrer a l’avi Tah.