The Observer – «Frankissstein és un llibre que pretén canviar la nostra perspectiva sobre la humanitat i el seu propòsit de la forma més tenebrosa i entretinguda possible.»

The New York Times – «Una història d’amor radical i contemporània, d’una de les escriptores en actiu amb més talent.»

Margaret Atwood – «Un viatge en el temps amb Frankenstein, divertidíssim i mordaç: alter egos actuals immersos en el món de la intel·ligència artificial, la criogènia i els robots sexuals. (Advertiment: el Byron modern no surt ben parat.)»

BBC News – «Winterson recupera el Frankenstein de Mary Shelley per als lectors del segle XXI, i ens transporta a una història d’horror contemporània sobre neurosis i problemes molt moderns.»

Financial Times – «Una escriptura desenfrenada amb una energia i una passió pròpies que reanima Frankenstein com un relat admonitori per a un moment contemporani dominat pels debats sobre el Brexit, el gènere, la intel·ligència artificial i l’experimentació mèdica.»

Daily Mail – «Aquesta mena d’història d’amor sobre la intel·ligència artificial és una farsa còmica, intel·ligent i provocadora sobre la natura i el futur de la vida, la mort i sobre què significa ser humà.»

Robert Douglas-Fairhurst, The Times – «Intel·ligent i enginyosa, Frankissstein és molt divertida.»

Prospect – «Els lectors estan en mans expertes. No puc imaginar millor guia en aquest món en transformació que Jeanette Winterson.»

Sunday Express – «Vivaç, divertida i meticulosament calibrada per posar sobre la taula qüestions importants amb el toc més subtil. Frankissstein és romàntica, inquietant i escrita de forma preciosa.»

The Independent – «Aquesta novel·la plaent i atrevida cobra vida.»

The Guardian – «Una trobada profundament pertinent amb l’hibridisme. En aquest llibre, la ciència pura i el romanticisme coexisteixen alhora en tensió i harmonia. Frankissstein abunda en inventiva. És una obra plaent i profunda, robusta i estructurada amb cura, recoberta amb les habituals preocupacions de l’autora: gènere, llenguatge, sexualitat, els límits de la llibertat individual i la vida de les idees.»

The Daily Telegraph – «Molt satisfactòria.»

The Daily Express – «Impregnada de referències d’Emily Dickinson, Shakespeare i T. S. Eliot, la darrera obra de Jeanette Winterson té l’aroma de les llegendes clàssiques. Crea tot un món de nou, mentre posa de manifest que la necessitat humana de tenir figures super humanes i una intel·ligència divina és eterna.»

Daisy Johnson – «Sí, el llibre que tots estàvem esperant. Sí, hi ha tot el que Winterson ha fet sempre tan bé. Sí, millor i molt per sobre del que us pugueu imaginar. El millor llibre de l’any.»

Títol original: Frankissstein: A Love Story

© Jeanette Winterson, 2019

Primera edició: novembre del 2019

© de la traducció: Dolors Udina, 2019

Collage de la coberta:

de la il·lustració de la coberta: Jean-Baptiste Marc Bourgery: Traité complet de l’anatomie de l’homme: comprenant la médecine opératoire (Band 6, Atlas). París 1839. Pl. 30.

© del vector d’intel·ligència arficial: nastazia / AdobeStock, 2019

© de la fotografia de l’autora: Mark Vessey

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2019

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Francesc Gil-Lluch

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Producció de l’ebook: booqlab.com

ISBN: 978-84-17339-41-8

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

We may lose and we may win though we will never be here again.

Eagles, «Take It Easy»

Llac de Ginebra, 1816

La realitat és soluble en aigua.

El que vèiem, les roques, la riba, els arbres, les barques al llac, havia perdut la seva definició habitual i es difuminava en la llarga grisor d’una setmana de pluja. Fins i tot la casa, que ens imaginàvem que estava feta de pedra, tremolava dins d’una boira feixuga i, a través d’aquella boira, de vegades, apareixia una porta o una finestra com una imatge en un somni.

Tot el que era sòlid s’havia dissolt en el seu equivalent diluït.

La roba no se’ns eixugava. Quan entràvem, i havíem d’entrar perquè havíem de sortir, portàvem el temps amb nosaltres. Cuir xop. Llana que feia pudor d’ovella.

Tinc la roba interior florida.

Aquest matí se m’ha acudit sortir a caminar nua. De què serveix la roba xopa? Els botons folrats tan inflats dins dels traus que ahir els vaig haver de tallar per poder-me treure el vestit?

Aquest matí el llit estava humit com si m’hagués passat la nit suant. Les finestres plenes de baf del meu alè. A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura. T’he deixat dormint i he baixat les escales viscoses amb els peus humits en silenci.

Nua.

He obert la porta principal de la casa. La pluja continuava, constant i indiferent. Ja feia set dies que queia, ni més ràpida, ni més lenta, sense augmentar ni disminuir. El sòl no podia empassar-se més aigua i la terra estava esponjosa pertot: els camins de grava traspuaven aigua i per tot el pulcre jardí havien brollat fonts que erosionaven el sòl i formaven espessos bassals negres a la porta de casa.

Però aquest matí em dirigia al darrere de la casa, rost amunt, confiant trobar una clariana entre els núvols que em permetés veure el llac que jeia sota nostre.

Mentre pujava, pensava com devia ser per als nostres avantpassats, sense foc i tot sovint sense aixopluc, caminar per la naturalesa, tan bonica i pròdiga, però d’efectes tan implacables. Pensava que sense llenguatge, o abans del llenguatge, l’esperit no pot trobar consol.

I tanmateix el que ens tortura és el llenguatge dels nostres pensaments, més que cap excés o privació de la naturalesa.

Hi ha res semblant a no tenir llenguatge? Com seria ser un ésser sense llenguatge... no un animal, sinó una cosa més propera a mi mateixa?

Soc aquí, inadequadament a pèl, amb la pell de gallina i tremolant. Un pobre espècimen de criatura, sense el nas d’un gos ni la velocitat d’un cavall, i sense les ales dels esparvers invisibles dels quals sento els xiscles sobre meu com ànimes perdudes, i sense aletes o ni tan sols una cua de sirena per a aquest clima escorregut. No vaig tan ben equipada com aquell liró que ha desaparegut per l’esquerda d’una roca. Soc un pobre espècimen de criatura, tret que puc pensar.

A Londres no estava tan contenta com ho estic aquí, al llac i als Alps, on l’esperit troba solitud. Londres és perpetu; un present que flueix constant i s’afanya cap a un futur que recula. Aquí, on el temps no està tan embotit ni és tan escàs, fantasiejo que pot passar qualsevol cosa, que tot és possible.

El món és al començament d’una cosa nova. Som els esperits que donem forma al nostre destí. I tot i que no soc inventora de màquines, soc inventora de somnis.

Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

Ara soc al terrat de la casa, les xemeneies apareixen com les orelles d’un animal gegantí entre la roba amarada de pluja. Tinc la pell coberta de perles d’aigua clara, com si portés un brodat d’aigua. La meva nuesa decorada té una cosa bona. Els mugrons són com les mamelles d’un déu de la pluja. Els pèls púbics, sempre espessos, s’apinyen com un fosc banc de peixos. La pluja s’acreix sense parar com un salt d’aigua i jo a dins. Tinc les parpelles xopes. M’eixugo els ulls amb els punys.

Shakespeare. Ell en va parlar, d’aquests ulls. A quina obra?

Llavors ho veig. Em penso que ho veig. Què és el que em sembla que veig?

Una figura gegantina, espellifada, que es mou ràpidament entre les roques de damunt meu, que s’allunya enfilant-se més amunt, d’esquena a mi, amb moviments segurs i al mateix temps vacil·lants, com un gos jove amb unes grapes massa grosses. Se m’ha acudit cridar-la, però confesso que he tingut por.

I llavors la visió ha desaparegut.

Segur que si és un viatger que s’ha perdut trobarà la nostra vil·la, he pensat. Però s’allunyava cap amunt, com si ja l’hagués trobada i hagués passat de llarg.

Preocupada per haver vist clarament una figura, igualment preocupada per si me l’havia imaginada, vaig tornar a casa. Vaig entrar-hi sense fer soroll, aquest cop per una porta lateral, i, tremolant de fred, vaig enfilar la corba de l’escala.

El meu marit estava dret al replà. M’hi he acostat, nua com Eva, i he vist l’home que l’habita agitar-se sota el faldar de la camisa.

He sortit a caminar, li he dit.

Nua?, ha dit ell.

Sí, he dit.

Ha allargat la mà i m’ha tocat la cara.

A la nit érem tots a la vora del foc, més ombres que llum a l’estança, perquè teníem poques espelmes i no podíem anar-ne a buscar fins que fes més bon temps.

És un somni desordenat, aquesta vida? El món exterior és l’ombra i la substància és el que no podem veure, tocar o sentir, però sí percebre?

Per què, doncs, aquest somni de vida és tan catastròfic? Febril? Esgotador?

O és que no som ni morts ni vius?

Un ésser ni mort ni viu.

Tota la vida he temut aquesta condició, i per això m’ha semblat millor viure com puc viure i no témer la mort.

Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquests dos anys m’han donat vida.

L’estiu del 1816, els poetes Shelley i Byron, el metge de Byron, Polidori, Mary Shelley i la seva germanastra, Claire Clairmont, llavors amant de Byron, van llogar dues propietats al llac de Ginebra, a Suïssa. Byron gaudia de la fantàstica Villa Diodati, mentre que els Shelley van llogar una casa més petita i acollidora una mica més avall.

Era tanta la notorietat dels estadants que en un hotel de l’altra banda del llac van muntar un telescopi perquè els clients poguessin observar les excentricitats d’aquells suposats satanistes i sexualistes que compartien les dones.

És veritat que Polidori estava enamorat de Mary Shelley, però ella refusava dormir amb ell. Byron potser hauria dormit amb Percy Shelley si Shelley hi hagués accedit, però no hi ha cap prova que fos així. Claire Clairmont hauria dormit amb qualsevol: en aquesta ocasió només dormia amb Byron. Els estadants de les dues cases passaven tot el temps plegats... i llavors es va posar a ploure.

El meu marit adora Byron. Cada dia surten al llac a fer un volt amb barca per parlar de poesia i llibertat, mentre jo evito la Claire, amb qui no es pot parlar de res. He d’evitar Polidori, que és com un gos malalt d’amor.

Però llavors arriba la pluja i els xàfecs d’aquells dies no els permeten sortir a treballar al llac.

Val a dir que el temps tampoc no permet que ens mirin des de la riba de l’altra banda. A la ciutat vaig sentir dir que un client havia albirat mitja dotzena d’enagos que Byron havia estès a la terrassa perquè s’eixuguessin. En realitat, el que havia vist eren llençols. Byron és poeta, però li agrada anar net.

I ara estem confinats per carcellers innombrables, cadascun d’ells format per una gota d’aigua. Polidori ha portat una noia del poble perquè l’entretingui, i nosaltres fem el que podem en els nostres llits humits, però, a més a més del cos, s’ha d’exercitar la ment.

A la nit sèiem tots al voltant del foc que fumejava i parlàvem de tot el que era sobrenatural.

A Shelley el fascinen les nits amb llum de lluna i la visió sobtada de les ruïnes. Creu que cada edifici conté una empremta del passat, com una memòria, o uns records, que poden ser alliberats en el moment adequat. Però quin és el moment adequat? L’hi vaig demanar, i ell es va preguntar si el temps en si depèn dels que coincideixen en el temps. Si el temps ens fa servir com a canals per al passat... sí, deu ser això, va dir, igual que algunes persones poden parlar amb els morts.

Polidori no hi està d’acord. Els morts ja no hi són. Si tenim ànimes, no tornen. El cadàver a la taula d’autòpsies no té esperança de resurrecció, ni en aquest món ni en el que ve.

Byron és ateu i no creu en la vida després de la mort. Ens turmenta la idea de nosaltres mateixos, diu, i això és prou per a qualsevol home.

La Claire no va dir res perquè no té res a dir.

El criat ens va portar vi. És alleujador tenir un líquid que no sigui aigua.

Som com els ofegats, va dir Shelley.

Vam beure el vi. Les ombres projecten un món a les parets.

Aquesta és la nostra arca, vaig dir, poblada per nosaltres, surant, esperant que les aigües es calmin.

De què us imagineu que parlaven, a l’arca, va dir Byron, allà tancats amb aquella fortor calenta d’animal? Creien que tota la terra jeia sota una capa d’aigua, com el fetus a l’úter?

Polidori va interrompre amb excitació (és molt propi d’ell interrompre amb excitació). A l’escola de medicina tenia una filera de fetus en diversos estadis de gestació, tots avortaments; els dits dels peus i de les mans enroscats contra l’inevitable, els ulls clucs contra la llum que no veurien mai.

La llum es veu —vaig dir jo—; la pell de la mare tibant sobre el nen que creix deixa entrar llum. Es giren amb joia cap al sol.

Shelley em va somriure. Quan estava prenyada d’en William, Shelley s’agenollava quan jo seia a l’espona del llit i m’agafava el ventre amb les mans com si fos un llibre rar que no havia llegit.

Això és el món en petit, deia. I aquell matí, oh, ho recordo, sèiem plegats al sol i vaig sentir que el nadó donava puntades de peu de joia.

Però Polidori és metge, no mare. Veu les coses de manera diferent.

El que anava a dir, va dir, una mica ressentit per la interrupció (com els sol passar als que interrompen), el que anava a dir era que, tant si tenim ànima com si no, el primer moment de consciència és un misteri. On és la consciència, a l’úter?

Els nens són conscients abans que les nenes, va dir Byron. Jo li vaig preguntar què li feia pensar això. Va contestar: El principi masculí és més diligent i més actiu que el principi femení. Això ho observem a la vida.

Observem que els homes subjuguen les dones, vaig dir. Jo tinc una filla, va dir Byron. És dòcil i passiva.

L’Ada només té sis mesos! I pràcticament no l’has vist des que va néixer! Quina criatura, mascle o femella, fa res més que dormir i xuclar, quan neix? Això no té res a veure amb el sexe; és la biologia!

Ah, va dir Byron, jo em pensava que seria un nen gloriós. Si haig d’engendrar nenes, només confio que es casin bé.

No hi ha res més a la vida que el matrimoni?, vaig preguntar jo.

Per a una dona?, va dir Byron. Res més. Per a un home, l’amor és una cosa a part de la seva vida. Per a una dona, és tota la seva existència.

La meva mare, Mary Wollstonecraft, no hi estaria d’acord, vaig dir jo.

Però va intentar matar-se per amor, va dir Byron.

Gilbert Imlay. Un encant d’home. Un oportunista. Un mercenari. Un home d’esperit volàtil i comportament previsible (per què és així tan sovint?). La mare va saltar d’un pont a Londres i les faldilles van fer de paracaigudes del cos que queia. No va morir. No, no va morir.

Això va ser més tard. Quan em va donar a llum.

Shelley va adonar-se que el comentari m’havia ferit i molestat. Quan vaig llegir el llibre de la teva mare, va dir Shelley mirant a Byron, no a mi, em va convèncer.

Vaig estimar-lo per això —llavors i ara—, m’ho va dir per primer cop quan jo era una joveneta de setze anys i filla orgullosa de Mary Wollstonecraft i William Godwin.

Mary Wollstonecraft: Vindicació dels drets de la dona, 1792.

L’obra de la teva mare, va dir Shelley a la seva manera tímida i segura, l’obra de la teva mare és notable.

Tant de bo jo pogués fer alguna cosa per ser digna del seu record, vaig dir.

Per què desitgem deixar algun senyal darrere nostre?, va dir Byron. És només vanitat?

No, vaig dir, és esperança. Esperança que un dia hi hagi una societat humana que sigui justa.

Això no passarà mai, va dir Polidori. Si no és que eliminem tots els éssers humans i comencem de nou.

Eliminar tots els éssers humans, va dir Byron; sí, per què no? I així tornem a la nostra arca que flota. Déu va tenir la idea encertada. Tornar a començar.

Tanmateix en va salvar vuit, va dir Shelley, perquè el món ha de ser poblat.

Nosaltres mateixos som com una petita meitat d’arca, no?, va observar Byron. Nosaltres quatre en el nostre món d’aigua.

Cinc, va dir la Claire.

Me n’havia oblidat, va dir Byron.

Hi haurà una revolució a Anglaterra, va dir Shelley, com n’hi ha hagut als Estats Units, i a França, i després tornarem a començar de veritat.

I com evitarem el que ve després de la revolució? Hem estat testimonis del problema francès en els nostres temps. Primer el Terror, on cada home esdevé un espia contra el seu veí, i després el tirà. Napoleó Bonaparte... és preferible a un rei?

La Revolució Francesa no va aportar res al poble, va dir Shelley, i per això busquen un home fort que assegura que els donarà el que no tenen. Ningú no pot ser lliure si primer no s’alimenta.

Creieu que si tothom tingués prou diners, prou feina, prou oci, prou coneixement, si ningú no estigués oprimit pels qui té al damunt, o temorós dels qui té a sota, la humanitat podria perfeccionar-se? Byron ho va preguntar amb aquell to negatiu tan típic d’ell, arrossegant les paraules, segur de la resposta, i vaig començar a agafar-li mania.

Jo ho crec!, vaig dir jo.

Jo no!, va dir Byron. La raça humana cerca la seva pròpia mort. Correm cap al que ens fa més por.

Vaig fer que no amb el cap. Ara, en aquella arca nostra, em trobava en terra ferma. Són els homes els que cerquen la mort, vaig dir. Si un sol de vosaltres portés una vida a dins durant nou mesos i veiés morir la criatura en néixer, a la infantesa, de gana o de malaltia, o, poc després, a la guerra, no buscaríeu la mort de la manera que la busqueu.

Tanmateix la mort és heroica, va dir Byron. I la vida no ho és.

He sentit dir, va interrompre Polidori, he sentit, que alguns de nosaltres no morim, sinó que vivim, vida després de la vida, a la sang d’altres. Fa poc van obrir una tomba a Albània i el cadàver, tot i ser de fa cent anys, sí, cent anys (va fer una pausa perquè ens en meravelléssim), estava perfectament conservat, amb sang fresca visible a la boca.

Per què no escrius aquesta història?, va dir Byron. Es va aixecar i va servir vi del gerro. Quan hi ha humitat va més coix. El seu rostre atractiu estava animat. Sí, tinc una idea: si hem de quedar-nos aquí com a membres de l’arca, cadascun de nosaltres podria escriure un relat sobrenatural. El teu, Polidori, podria ser sobre els morts vivents. Shelley! Tu creus en fantasmes...

El meu marit va fer que sí: N’he vist, sens dubte, però què fa més basarda? Una visita dels morts o els morts vivents?

Mary? Què en dius? (Byron em va somriure.)

Què en dic jo?

Però els cavallers se servien més vi.

Què en dic jo? (A mi mateixa em dic...) No vaig conèixer la meva mare. Va morir quan jo vaig néixer i la pèrdua va ser tan absoluta que no la vaig sentir. No era una pèrdua fora meu, com passa quan perdem algú que coneixem. En aquest cas hi ha dues persones. Una que ets tu i una que no ets tu. Però en el part no hi ha la dicotomia jo / no jo. La pèrdua era dins meu perquè jo havia estat dins d’ella. Vaig perdre alguna cosa de mi mateixa.

El pare, com que m’havia quedat sense mare, va fer tot el que va poder per cuidar-me de petita i ho va fer donant amb prodigalitat a la meva ment el que no podia donar al meu cor. No és un home fred; és un home.

La mare, amb tota la seva genialitat, era la llar del seu cor. La mare era el lloc on ell s’estava perquè les flames li escalfessin la cara. Ella no deixava mai de banda la passió i la compassió naturals d’una dona, i ell em va explicar que moltes vegades, quan estava cansat del món, els braços de la mare envoltant-lo eren millor que cap llibre escrit fins llavors. I jo ho crec tan ferventment com crec en els llibres encara no escrits, i em nego a haver de triar entre la ment i el cor.

El meu marit pensa com jo. Byron opina que la dona és nascuda de l’home —de la seva costella, de la seva argila—, i a mi em sembla insòlit que un home tan intel·ligent com ell pensi això. És estrany que aprovis la història de la creació que llegim a la Bíblia si no creus en Déu, li vaig dir. Ell somriu, arronsa les espatlles i explica: És una metàfora de les diferències entre homes i dones. Fa mitja volta, convençut que ho he entès i que aquí acaba la qüestió, però jo continuo i el faig tornar quan se’n va coixejant com un déu grec. No podríem consultar-ho al doctor Polidori, aquí present, que com a metge deu saber que des de la història de la creació cap home viu ha donat a llum una criatura vivent? Sou vosaltres, senyor, qui sou fets per nosaltres.

Els cavallers van riure amb indulgència. Em respecten fins a cert punt, però ja hem arribat a aquest punt.

Parlem del principi que dona vida, diu Byron, a poc a poc i amb paciència, com si parlés amb una nena. No la terra, no el llit, no el recipient, sinó la guspira de la vida. La guspira de la vida és mascle.

D’acord!, va dir Polidori, i evidentment, si dos homes es posen d’acord, això ha de ser prou perquè una dona ho deixi córrer.

Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

Vermicelli, va dir Shelley més tard, al llit amb mi. Els homes han donat vida a un tros de vermicelli. Estàs gelosa?

Jo li acariciava els braços llargs i prims, i tenia les cames sobre les seves, llargues i primes. Es referia al doctor Darwin, que sembla que havia trobat alguna prova de moviment voluntari en un tros de vermicelli.

Ara em prens el pèl, vaig dir jo... tu, un bípede bifurcat que mostra determinats senyals de moviment involuntari a la intersecció del tronc i la bifurcació.

Què és?, va dir suaument, besant-me els cabells. Li reconec la veu quan comença a torbar-se així.

La teva verga, vaig dir jo, agafant-l’hi amb la mà mentre cobrava vida.

Això és més sòlid que el galvanisme, va dir ell. I hauria preferit que no ho digués, perquè em va distreure i em vaig posar a pensar en Galvani i els seus elèctrodes i granotes saltadores.

Per què has parat?, va preguntar el meu marit.

Com es deia? El nebot de Galvani. El llibre que tens a casa.

Shelley va sospirar. Tanmateix, és el més pacient dels homes: Un relat dels darrers avenços en galvanisme amb una sèrie d’experiments curiosos i interessants duts a terme davant dels Comissionats de l’Institut Nacional Francès, i repetits posteriorment a les sales anatòmiques de Londres. Al qual s’afegeix un apèndix que conté els experiments duts a terme en el cos d’un malfactor executat a Newgate... 1803.

Sí, aquest, vaig dir jo, recuperant el vigor encara que el meu ardor havia ascendit cap al cervell.

Amb un moviment delicat, Shelley em va fer rodolar d’esquena i va obrir-se pas dins meu; un plaer que no vaig declinar.

Tenim aquí tota la vida humana per fer el que ens plagui amb els nostres cossos i el nostre amor, va dir. Què ens importen les granotes i els vermicelli? Què ens importen les ganyotes, els cadàvers que es mouen i els corrents elèctrics?

Oi que en el llibre deien que va obrir els ulls? Aquell criminal?

El meu marit va tancar els ulls. Es va posar tens i va disparar dins meu el seu desvari per trobar-se amb el meu, i vaig girar el cap per mirar per la finestra on la lluna penjava com un fanal en un cel breu i clar.

Sonet cinquanta-quatre, va dir Shelley.

Sonet cinquanta-tres, vaig dir jo.

Estava esgotat. Jèiem plegats mirant per la finestra el desplaçament dels núvols que acceleraven la lluna.

I sou presents en tot el que és gentil.

El cos de l’amant gravat al món. El món gravat al cos de l’amant.

A l’altre costat de la paret, el so de Lord Byron llancejant Claire Clairmont.

Quina nit de lluna i estels. La pluja ens havia impedit aquests espectacles i ara ens semblaven més meravellosos. La llum queia sobre la cara de Shelley. Que pàl·lid que està!

Li vaig dir: Creus en fantasmes? De debò?

Sí, va dir, perquè com pot ser que el cos sigui l’amo de l’esperit? El nostre coratge, el nostre heroisme, sí, fins i tot els nostres odis, tot el que fem que dona forma al món... és el cos o l’esperit? És l’esperit.

Vaig pensar-hi i vaig contestar: Si un ésser humà aconseguís mai reanimar un cos, per mitjà del galvanisme o d’algun altre mètode encara per descobrir, l’esperit tornaria?

No ho crec, va dir Shelley. El cos s’esgota i s’ensorra. Però el cos no és la veritat del que som. L’esperit no tornarà a una casa en ruïnes.

Com t’estimaria, estimat, si no tinguessis cos?

És el meu cos el que estimes?

I com puc dir-li que me’l quedo mirant quan dorm, quan té la ment tranquil·la i els llavis silenciosos, i que el beso pel cos que estimo?

No puc dividir-te, vaig dir.

Em va envoltar amb els seus llargs braços i em va bressolar sobre el nostre llit humit. Va dir: M’agradaria, si pogués, quan el cos se m’esgoti, projectar la meva ment en una roca, un corrent o un núvol. La meva ment és immortal... tinc la sensació que ho és.

Els teus poemes, vaig dir. Ells són immortals.

Potser, va dir ell. Però alguna cosa més. Com puc morir? És impossible. Tanmateix, he de morir.

Que tendre que és als meus braços! Que lluny que és de la mort!

Ja has pensat en el teu relat?, va dir.

No em surt res quan m’hi conviden i no tinc el poder de la imaginació, vaig contestar.

Els morts o els morts vivents?, va dir ell. Un fantasma o un vampir: què triaries?

Què és el que et faria més basarda?

Hi va rumiar un moment, repenjat sobre el colze per mirar-me, amb la cara tan a prop meu que podia respirar el seu alè. Va dir: Un fantasma, per més que tingui un aspecte espantós i cadavèric, per més que el que expressi sigui terrible, m’infondria respecte però no m’aterriria, perquè en altres temps ha estat viu, com jo, i ha passat a ser esperit, com faré jo, i la seva substància material ja no existeix. En canvi, un vampir és una criatura bruta, una criatura que alimenta el seu cos descompost amb els cossos vius d’altres. La seva carn és més freda que la mort, i no té pietat, només apetit.

Els morts vivents, doncs, vaig dir, i mentre jo jeia pensant amb els ulls ben oberts, es va adormir.

El nostre primer fill va morir en néixer. Fred i petit, el vaig bressolar. Poc després vaig somiar que no era mort, que li fregàvem el cos amb conyac, el posàvem a la vora del foc i tornava a la vida.

Era el seu cos petit el que volia tocar. Li hauria donat la meva sang perquè recuperés la vida; havia estat sang de la meva sang, un vampir alimentat al seu amagatall durant nou mesos de foscor. Els morts. Els morts vivents. Oh, estic avesada a la mort i la detesto.

Em vaig llevar, massa inquieta per dormir, i, després de tapar el meu marit, vaig posar-me un xal a les espatlles i em vaig quedar a la finestra, mirant cap a les ombres fosques dels turons i el llac resplendent.

Potser l’endemà faria bo.

El pare em va enviar a viure un temps a Dundee amb un cosí, confiant que la seva companyia esmenaria la meva solitud. Però jo tinc alguna cosa de faroner i no em fa por la solitud ni la natura en el seu estat salvatge.

Durant aquells dies vaig descobrir que els moments més feliços eren quan estava a l’aire lliure i sola, inventant històries de tota mena i com més lluny millor de les meves circumstàncies reals. Vaig convertir-me jo mateixa en escala i trapa cap a altres mons. Jo era la meva pròpia disfressa. En tenia prou de veure en la distància una figura en el seu viatge particular perquè se m’encengués la imaginació cap a una tragèdia o un miracle.

No m’avorria mai si no és que estava en companyia d’altres.

I a casa, el meu pare, que no s’entretenia a pensar què era adequat o no per a una noia jove sense mare, em permetia quedar-me asseguda, callada i sense ser vista, quan rebia els seus amics i parlaven de política, de justícia i també d’altres coses, deixava que em quedés en silenci en un racó, desapercebuda, sense que em veiessin les visites.

El poeta Coleridge era un visitant habitual de casa nostra. Una tarda va llegir en veu alta el poema que acabava d’escriure: «Poema del vell mariner». Comença —que bé que el recordo:

Vaig arraulir-me rere el sofà, nena com era, per escoltar embadalida la història que el vell explicava al convidat a noces i poder-me imaginar aquell viatge espantós per mar.

El vell mariner ha rebut una maledicció per haver matat l’au amiga, l’albatros, que seguia el vaixell en temps millors.

En una escena francament terrible, el vaixell, amb les veles estripades i les cobertes abonyegades, està tripulat pels seus propis mariners morts, reanimats amb una força temible, desfermats i desmembrats, mentre el vaixell avança cap a la terra de gel i de neu.

Ha transgredit la vida, vaig pensar, llavors i ara. Però què és la vida? El cos mort? La ment destruïda? La ruïna de la naturalesa? La mort és natural. La putrefacció, inevitable. No hi ha nova vida sense mort. No hi pot haver mort si no hi ha vida.

Els morts. Els morts vivents.

Ara la lluna estava tapada pels núvols. Els núvols de pluja tornaven ràpidament al cel clar.

Si un cadàver tornés a la vida, seria viu?

Si s’obrissin les portes de l’ossari i els morts ens despertéssim... llavors...

Tinc uns pensaments febrils. A penes reconec la meva ment aquesta nit.

A la meva ànima es congria alguna cosa que no entenc.

Què és el que més temo? Els morts, els morts vivents o una idea més estranya... allò que no ha viscut mai?

Vaig girar-me per mirar-lo, adormit, immòbil, però viu. El cos adormit és un consol encara que imiti la mort. Si ell fos mort, com viuria jo?

Shelley també solia venir a casa nostra; així el vaig conèixer. Jo tenia setze anys. Ell en tenia vint-i-un. Un home casat.

No era un matrimoni feliç. Va escriure de la seva esposa Harriet: Em sentia com si s’haguessin unit un cos mort i un de viu en comunió repugnant i horrible.

Va ser una nit que va caminar més de seixanta quilòmetres fins a casa del seu pare... aquella nit, en un trànsit com de somni, li va semblar que havia trobat la dona destinada a ser meva.

Ens vam trobar prou d’hora.

Quan acabava les feines domèstiques que em corresponien, tenia el costum d’escapolir-me fins a la tomba de la mare al cementiri de Saint Pancras. Allà, repenjada en una làpida, em posava a llegir. Shelley va començar a trobar-s’hi amb mi en secret; la mare ens beneïa, crec, quan ens assèiem a cada costat de la tomba i parlàvem de poesia i de revolució. Els poetes són els legisladors no reconeguts de la vida, deia ell.

Jo solia preguntar-me per ella, que jeia al taüt de sota. I no hi pensava mai com en un cos putrefacte, sinó que la veia viva com en els dibuixos a llapis que la retrataven, i més viva encara en els seus escrits. Tot i així, volia estar a la vora del seu cos. El seu pobre cos ja no li servia de res. I jo sentia, i estic segura que Shelley també, que érem tots tres allà, a la tomba. Ens procurava consol, i no gràcies a Déu ni al paradís, sinó que era viva entre nosaltres.

Jo l’estimava per haver-me tornat la mare. No era un home macabre ni sentimental. El darrer lloc de repòs. Ell és el meu lloc de repòs.

Jo sabia que el pare havia assegurat el cos de la mare contra els excavadors i lladres que s’enduen els cossos per fer diners ràpids, i són prou sensats: de què serveix el cos quan no serveix de res?

A les sales de dissecció de tot Londres hi ha cossos de mares, cossos de marits, cossos de nens, com el meu, i els treuen el fetge i la melsa, els aixafen el cervell, els serren els ossos i desenrotllen els metres secrets d’intestí.

La manca de vida dels morts, va dir Polidori, no és el que ens fa por. El que ens fa por és que no estiguin morts quan els enterrem a la darrera estança. Que es despertin i ho trobin tot fosc, que s’ofeguin i morin en agonia. He vist tanta agonia al rostre d’alguns sepultats de fa poc quan arriben a la sala de dissecció!

No tens consciència?, vaig dir. No tens escrúpols?

No tens interès en el futur?, va dir ell. La llum de la ciència és més brillant en una metxa amarada de sang.

El cel de damunt meu va quedar dividit per una llum bifurcada. Durant un segon, va semblar que el cos elèctric d’un home s’il·luminava i després s’enfosquia. Trons sobre el llac, i després, un altre cop, la ziga-zaga groga de la força elèctrica. Des de la finestra vaig veure una ombra poderosa que es desplomava com un guerrer caigut. El cop de la caiguda va fer tremolar la finestra. Sí. Ho veig. Un arbre ferit per un llampec.

Llavors va tornar a tamborinejar la pluja com un milió de tamborers en miniatura.

El meu marit es va moure però no es va despertar. A la distància, la resplendor va il·luminar l’hotel, abandonat, blanc i amb finestres cegues, com el palau dels morts.

Tal número d’ombres us corona...

Devia haver tornat al llit, perquè em vaig despertar, rígida, amb els cabells deixats anar, la mà aferrada a la cortina del llit.

Havia somiat. Havia somiat?

Vaig veure el pàl·lid estudiant d’arts diabòliques agenollant-se al costat de la criatura que havia confegit. Vaig veure l’espantós fantasma d’un home estirat, que després, amb l’activació d’alguna màquina poderosa, mostra senyals de vida i s’agita amb un moviment inquiet, mig vital.

Un èxit així aterriria l’artista; fugiria de la seva obra odiosa, horroritzat. Confiaria que, quan el deixés sol, la lleugera espurna de vida que li havia transmès s’apagaria; que la criatura que havia rebut una animació tan imperfecta es convertiria en matèria morta i ell podria dormir amb el convenciment que el silenci de la tomba apagaria per sempre l’existència transitòria de l’espantós cadàver que ell havia considerat el bressol de la vida. Dorm, però es desperta; obre els ulls, observa, aquella criatura horrorosa està dreta al costat del llit, obre les cortines i el mira amb uns ulls grocs, aquosos, però especulatius.

Jo vaig obrir els meus amb terror.

Al matí vaig anunciar que se m’havia acudit un relat.