Col·lecció l’illa Roja, 1

Escafarlata d’Empordà

Paria d’un pària

Adrià Pujol Cruells

La Bisbal d’Empordà, 2011

Edicions Sidillà SL

Carrer Catalunya, 4

17100 La Bisbal d’Empordà

Tel. 628269186 i 669607516

www.edicionssidilla.cat

info@edicionssidilla.cat

© del text: Adrià Pujol Cruells

© de l’edició: Edicions Sidillà

Il·lustració de la coberta: Clara Gassiot

Disseny i maquetació: Pep Caballé

Correcció: Xavier Cortadellas

Impressió: Impremta Pagès. Anglès (La Selva)

ISBN: 978-84-121569-6-6

Dipòsit legal: Gi-1390-2011

Primera edició: desembre del 2011

E-book: març 2020

Tots els drets reservats.

Prefaci

Es diu l’artista, per cop enèsim,

que es pot ser pèssim, mai: pessimista.

(JOSEP PEDRALS)

Aquests són els papers d’un pària, però en una accepció menys crua de la paraula. Són d’un pària, vet-ho aquí, en el sentit d’un “desarrelat voluntari”, un “desterrat voluntariós”, àdhuc en el sentit d’aquell que se sent un “desheretat en trànsit” —si es vol afinar. Perquè el sotasignant és un empordanès que no viu a l’Empordà. En rigor hi va néixer, en un poble menut i famós, però no s’hi va establir a temps complet fins a l’edat de cinc anys. Aleshores allí creixé, es menjà la infància i l’adolescència, i després en va marxar de nou, endut pel corrent de l’existència en societat. Amb dinou anys se n’anava a ciutat. I a hores d’ara tan sols torna a l’Empordà quan pot, o quan el deixen, ara que s’acosta a la quarantena.

És, doncs, des de l’avui que el pària ha volgut recrear-se en la memòria. Ha volgut solcar el riu de la vida al revés, per buidar el senatxo dels records esparsos. Sempre en relació amb l’Empordà, ha rescatat impressions recents i passades, ennuecs, fets i fats punyents: un grapat de punyetes que s’amalgama en el petit volum que teniu a les mans. Per tant, aquests retalls existencials també són una paria, una congregació. Hi trobareu una munió de reminiscències que a primer cop d’ull poden semblar inconnexes, però que l’autor obliga a combregar amb el repic de la mateixa campana. Un dring de mutu acord, tanmateix, que és aquella sensació agredolça, tothora proporcionada per la nostàlgia. És la rutija de quan s’enyora un país que fou nostre i apamat, un riu ja navegat, geografies que només existeixen en el còrtex del que rememora.

La relació entre la vida i els records és complexa, perquè els records fixen una vida que no sempre fou. Quin descobriment. Dit amb altres mots, al món no hi ha més cera que la que crema. Ara anem bé. La parèmia és exacta, i d’alguna manera apunta que el riu de la vida és ineluctable, s’esdevé, baixa. Mentrestant anem acumulant memòria, no sempre d’una forma conscient. I costa molt adonar-se en quin punt ens banyem, a quin meandre la fem, ja que del riu de la vida no en sortim fins que no la dinyem1.

Amb tot i això, ¿com ens ho fem quan volem fossilitzar alguns instants de la davallada fluvial vital espiritual? Llevat que hom s’apliqui a la violència d’un dietari, el riu de la vida va nodrint el fosc mar de la memòria, indiferent a la seva missió, però constant, de vegades amb riuades, i d’altres, amb un degoteig escadusser. Nedadors i nedadores seguim el corrent, riu avall, i avall... Però, tot d’una, pam, una persona necessita fixar el passat. És en aquestes quan buceja al mar de la memòria, bassalot obscur, i sovint el troba massa tèrbol, o massa salat, generalment desordenat. Tot seguit, la persona s’hi entossudeix, vol recordar, i, neguitosa, es llença riu amunt, a contracorrent —allò que se’n diu a la percaça del temps perdut, i etcètera—, però aviat s’adona que no és precisament un salmó. Remuntar el riu tot cercant allò que vam ser és a l’abast de poques criatures, entre les quals no sempre es compten les persones. Entretant, una veueta ens diu que els enyoradissos de necessitat, en cas d’un oceà impenetrable, en cas d’una remuntada impossible només tenim dues opcions: inventar el riu o agafar un constipat.

Ara bé, i no obstant aquestes primes disquisicions, l’autor d’aquest llibre ha optat per una solució intermèdia. Des del present ha disposat preses estratègiques a la llera del riu de l’ahir, disfressat de castor, a fi i efecte de banyar-s’hi una estona, delerós de flotar-hi sense l’imperatiu de les braçades. Al seu torn, cada presa s’ha convertit en un estanyol on recordar, on recosir l’abans-d’ahir, on reviure l’esdevenidor passat (sic.); és a dir: escriure des dels gorgs de la memòria.

I llavors ve a compte recalcar que aquí no trobareu ni ordre ni concert motrius —en aparença. La metodologia emprada és la següent: la màquina del temps de l’autor fa dianes a l’aqüífer dels records, però l’ordinador de bord tria les coordenades sense gaire constrenyiment. Per això fa amaratges i arriuatges una mica a la babalà. De resultes, en el llibre, en el pa que s´hi dóna, en la melodia que s’hi bressola, la teca és aleatòria, és un tast, una vasta tipologia de menjucs. En paral·lel, l’estil és volgudament destraler i lliure, perquè a l’autor li calia reviure cada ocasió segons la seva tessitura. Fent-ho així, de vegades el to s’apropa al regne de la prosa poètica, però tot de sobte transita el més pur lirisme de baratilli, la recepta de la maionesa literària general. Sovint hi ha picades d’ullet a la mestria planiana —a la d’Àngel Ferran, si ens posem estrictes—,

i també s’hi entrelluca l’ombra, la imitació pobra d’alguns poetes avantguardistes catalans, a més d’algun altre de xaró, i qualque trobador. És amb raó, perquè el canemàs del llibre és fet d’heterodòxia.

Expliquem-ho millor: pel que fa als registres emprats, i a desgrat de la comprensió, la barreja de nivells de l’idioma, de conceptes i quimeres, tot plegat és el reflex del recordatori que s’escola sense traves. Cada bassa-record i cada immersió han demanat el seu vehicle expressiu, i l’autor no ha fet res més que executar-ne la voluntat. Procedint així, a dreta llei ell no ha reviscut i escrit pensant en el lector/a —per bé que els té en compte i els estima, i seria una bajanada dir-los que no vol ser llegit—, ans més aviat ha plasmat tal com rajava, tal com secretava la glàndula de la seva remembrança. Quina frase més llarga.

Insistim en què la inspiració del lligall és casual, però veraç, memorialística. El fil que conforma la troca del llibre no deixa de ser la persona de l’autor, l’epicentre d’experiències, de coneixences i pèrdues. Amb l’escriptura, aquest és el moll de l’os, ell ha mirat d’engabiar les vivències revisitades: les ha apedaçat per guardar-les, ara sí, en algun racó del mar on no facin massa mal, ni massa bé. Ha estat l’única manera d’estalviar-se la total invenció del riu de la vida, la galipàndria emocional, la planxa a l’oceà de la memòria.

I les cites que acompanyen els textos no pretenen re de re. A voltes, han funcionat a la manera de disparadors narratius, ressorts que de carambola despertaven una efemèride. En altres ocasions, les capçaleres erudites han estat afegides a posteriori. I n’hi ha alguna que satisfà la pedanteria de l’autor, però poca cosa més. Es miri per on es miri, les cites són un mostrari de lectures fetes, de pel·lícules escoltades, i de ràpides cerques a internet, ara que gairebé tot té una versió virtualitzada —és a dir, desvirtuada.

De facto, vaja, l’embalum obeeix a la versió que l’autor s’ha fet a mida del seu país mitificat, aquella part del riu on ja no nedarà mai més. I és evident que es tracta d’una versió intencionada, salpebrada, ja que la versió original dels fets, la vivència real sempre jau en alguna memòria cau, irrecuperable si no es domina la informàtica cerebral o la fisiologia de la fauna abissal.

La cosa és que l’autor ha piconat els annals. Ha desfilat l’ahir, obtenint una matèria única i ultralocal, i tot seguit s’ha fumat el producte. D’aquí el títol del llibre. El fum inhalat i exhalat sempre ha estat una bona metàfora de la memòria, la imatge del que recorda i modifica tot recordant. L’escafarlata —el tabac esfilagarsat— és una al·legoria del que l’autor ha fabricat i consumit, amb tot allò que ha trobat durant el periple memorialístic.

Arribats aquí, avisem que el quefer triat fa lloc a un batibull. Perquè l’ordre dels moments descrits no és deliberat. Els trobareu en la successió en què van ser tornats a viure, rememorats, en el termini d’ics mesos i escaig d’escriptura febrosa. Sí: van ser pastats amb molta rapidesa, potser massa, una pressa volcànica. Però és que la pruïja de buidar el pap va menar i manar el plec. I és així que al final de cada retall trobareu la pista que dóna principi i categoria al següent. Podrà semblar forçat, però l’autor us promet que tot fluí sense marrades estranyes. Ara que, tampoc no es tracta, en cap dels casos, d’una escriptura automàtica i efectista. Ben al contrari: el ritme, l’expressió i les troballes —per molt esprimatxades que siguin—, són el fill i les filles d’una immediatesa, això és clar, però també són l’oportunitat, la vàlvula d’escapament d’una miscel·lània que s’ha cuit durant trenta-set anys a l’ànima de qui firma.

En conseqüència, l’autor us convida a submergir-vos-hi com si es tractés d’una ficció, que s’hi apropa. Per molt que aquests papers siguin el miratge d’unes memòries, més val que us hi acomodeu a l’empara de la fantasia i de les paràboles. Així us estalviareu d’aplicar l’empirisme als noms de lloc i a les tradicions, als protagonistes i paisatges, la feixuga comparació amb la realitat, que d’altra banda sempre és innòcua o, més ben dit, inútil. El país que trobareu a Escafarlata d’Empordà és un país imaginat, que no vol pas dir inventat. Imaginat vol dir passat per la batedora del magí —vol dir literaturalitzat! Transiteu-lo com qui s’aventura en una terra ignota, de la mà de la lectura, que, quan l’autor disposi d’una subvenció, aleshores promet que us en regalarà l’índex onomàstic. Agafeu una xalana confortable, d’un en una o com vulgueu, i deixeu-vos endur pel corrent. I no us enfadeu si us hi trobeu en retrat perquè sempre es tractarà d’un retrat poc fidedigne, engruixit o minvat.

Per acabar el prefaci, caldria afegir-hi que la correcció dels textos, l’esporgat i la passa del ribot ortogràfic, aquestes tasques s’han fet més o manco com calia, amb pausa i meditació, amb tabac i vi negre en quantitats pantagruèliques, al llarg d’uns quaranta dies de descansat repàs en un bassal del present. Som vius.

---

El complot dels amics

No ha estat un somni, no.

(MIQUEL PAIROLÍ)

L’endemà de morir-se’m la mare, de nit me’n vaig anar de festa, pel poble, flanquejat pels amics de sempre que, en aquest cas, se’ns veia realment desorientats, perquè érem joves. Un d’ells, en Carlunis, em va animar a prendre’m una pastilla, em sembla que una d’aquelles de metilendioximetanfetamina, també coneguda com a èxtasi —uns comprimits que aleshores feien furor.

Jo, com ho diria? Jo era i no era conscient del trasbals proppassat. La mare ja no hi era, però feia massa poc, que no hi era, i se’m va ocórrer no fer res d’especial, sobretot, perquè no tenia clara la pauta de què cal fer quan se’t mor la mare i ets un adolescent.

Em vaig deixar portar pels amics, això sí, però recordo que m’ho agafava com un favor, de mi cap a ells, i no pas d’ells cap a mi; volia que se sentissin útils, encertats en llurs afalacs. Conscient de ser el centre de la colla, els endevinava mirades furtives, anàlisis del meu estat d’ànim, al•lucinats com estaven que se m’hagués mort la mare. Quin tros de xarmant.

Em van dur de copes a Can Marc, una discoteca begurenca que no és ben bé una discoteca moderna. Vull dir que, de primeres, el casalot fou una sala de festes, amb piscina, amb zona enjardinada i pistes de ball. Després, durant els anys 70, la Gauche Divine barcelonina transformà la baluerna en una mena de festa eivissenca permanent. I nosaltres, a principis dels 90, ja la vam enganxar com a sala de concerts i discoteca on es punxaven els èxits evidents, flanquejada amb lavabos on s’esnifava l’indicible.

Vam beure gintònics i vam fumar porros, escarxofats a la sala dels sofàs. Després anàvem a la terrassa, a seure en rotllana amb els cambrers/es i cuiners/es del poble, que plegaven de treballar i es delien per polir-se el sou tot just aixecat. I llavors arribà el complot. Hi havia una noia, cambrera a no sé quin restaurant, de la qual se m’ha esborrat el nom. El cas és que vaig notar —l’MDMA em reblania els sentits— que en l’ambient hi havia un conclave entre els meus amics i la noia. Curt i ras, li havien demanat que se’m follés, per allò d’animar el noi, perquè se li havia mort la mare. La noia, a més, s’hi avenia, i, enmig de la rotllana, m’anava llençant indirectes. Hi havia riotes còmplices, un sentiment grupal d’estar fent el que tocava —o, més ben dit, el que creien que tocava.

La noia em feia basarda. Era deu anys més gran que jo. Tenia un cos voluptuós, però una mica masegat per la vida nocturna. I jo tenia por de no donar la talla, a més d’una vergonya que m’anava escalant la carcanada, a mesura que ella m’ensenyava les cartes. Tant és així, que vaig aguantar l’ensarronada una mitja hora. Després, tocades les tres de la matinada, els defraudava a tots i me n’anava a dormir. De camí, però, em maldeia els ossos perquè havia perdut una oportunitat d’or. I, per això, abans d’arribar a casa pujava al castell de Begur, a pelar-me-la encarat a nord —en línia recta, més o menys, amb el Canigó. Els meus amics m’havien ajudat, i molt, a adonar-me de que m’havia passat. La mare ja no hi seria mai més. Peixatada de realisme.

Bibelotatge paisatgístic

El verd d’aquella plana

El gris de la muntanya

Tot és molt senzill

Però res hi desentona

Jo no se què té

Però m’impressiona

(SANJOSEX)

El cantautor Sanjosex és ictiòfag i oriünd de la Bisbal d’Empordà, i diu que hi ha una carretera, ran de Torroella, que l’impressiona per la seva bellesa, i blablablà. S’equivoca, tot i que no té ni una unça de mala fe.

La carretera més bonica de l’Empordà no existeix, perquè tothora estan infestades de Porches Cayennes i d’Audis Q7, que són els cotxes dels que compren un mas per no viure-hi més enllà de quinze dies l’any. La resta de dies, les vies són patrimoni dels miquets del motocròs.

I, si de cas, i sense sidecar, per no malmetre l’oremus del lector/a, potser el caminoi que va de Begur a la platja de Tamariu s’enduria la palma del pintoresquisme, però tampoc no ho podem afirmar del tot. No ens hi atrevim, heus ací el motiu, perquè un expert caçador d’espàrrecs afirma haver-hi vist circular un Hummer, durant l’agost proppassat, i els aborígens ja hem arrufat el nas.

Màfia de claveguera

Hi havia un obrer de qui sospitaven que robava: com cada dia, quan es feia fosc i sortia de la fàbrica, els vigilants inspeccionaven la carreta que duia, però no hi trobaven res, sempre era buida. Finalment, se’n van adonar: l’obrer robava les carretes.

(SLAVOJ ŽIŽEK)

Pel nas, vaig conèixer molta gent que robava, o que del sabotatge en feia un furt jurídicament ben travat.

Un sevillà, cambrer, camell i gitano de temporada, se’ns enduia a robar. La pinya, la sacrosanta pinya es venia a pes i es pagava bé. Ens repartíem malament els guanys. A les pinedes hi havia el cartell de prohibido coger piñas. I el sevillà, que responia al nom de Juanma, anava a llevar pinyes al golf de Pals, on aleshores encara no hi havia avisos. Carregava la baca del cotxe amb bambús llargs que tenien un garfi a la punta. S’hi escarrassava molt, amb aquells artefactes de criminal.

Ens vam plantar a la part de darrere del Golf. Vam passar els bambús per damunt la tanca de filferro, i nosaltres vam arrossegar-nos per sota, tret d’en Lotus, que duia una samarreta groga molt cridanera. A mig fer el botí, un golfista enèrgic ens va increpar i vam fugir cap al cotxe, sense temps d’agafar els sacs i els bambús. En Juanma va arrencar i sortírem derrapant, just en el moment que un pal de golf rebentava la lluneta posterior.

Robar motocicletes per arreglar la pròpia; furtar l’alcohol de les guinguetes de les platges a les cinc de la matinada; endur-se la barca inflable d’una boia —la sensacional Zodiac, amb el sorollós motor fora borda—, per anar a navegar una estona de franc, una nit de lluna plena; apropiar-se de bombones de butà als càmpings i rostisseries, quan tothom dormia... Fora les pinyes, la resta se solia robar de nit.

A l’Empordà vaig conèixer un sector de la màfia local multisectorial. Classe treballadora i esperrucada que contemplava l’art del mangui, l’estraperlo i el sabotatge d’una manera sorprenentment calmosa. Els integrants eren ganasses, filibusters i sudorípars, i parlaven amb rogall napolità. Un amo, de quan jo feia de mariner a l’Estartit, m’esperonà a calar foc als vaixells de la competència —de nit, esclar—, a canvi d’un feix de bitllets. Un altre amo, quan aquell estiu jo feia de rentaplats en un restaurant sumptuós, volgué que punxés les rodes del cotxe d’un que li havia fet canari amb el preu de la llagosta. El noi del locutori polia tabac andorrà, ressec i rebregat, que vés a saber d’on treia, però que era baratíssim. I l’encarregat del kàrting de Regencós, aquest venia gasoil de caldera als qui teníem un cotxe dièsel. El combustible era molt més barat i “el seu automòbil ni notarà la diferència”. Per això, en aquella època la Guàrdia Civil t’aturava i extreia una mostra del dipòsit del teu cotxe. El gasoil de caldera era vermell síndria, per comptes del legal, que groguejava, color de cervesa esbravada. Se’t multava, i també se’t treia la multa, atès que es podia subornar els tricornis a l’instant, amb posterior estripada de sanció. Als vorals hi havia molt confeti d’aquest tipus...

La màfia local multisectorial, de poca envergadura, catacúmbica i miserable, funcionava a la manera d’una internacional del frau en miniatura. Com que tots els seus membres es perjudicaven mútuament, l’equilibri social restava garantit. Però això no vol pas dir que no hi hagués, de tant en tant, escaramusses i detinguts. Llavors el quefer dels rufians s’aturava, per mirar de salvar els mobles, els secrets i els membres de l’engranatge. L’un tenia un laboratori clandestí de farlopa, i l’altre guardava les armes d’una marsopa empresonada. L’un sacrificava xais d’amagatotis i en venia les gropes a la carnisseria de Mont-ras, sense cap mena de control sanitari... I, tard o d’hora, l’un o l’altre es barallaven, eren emmanillats. Aleshores se n’anaven a passar una temporada a la petita presó de Figueres. I de retruc eren ajudats pels mateixos amb qui s’havien esbatussat.

L’activitat

és fraudulenta,

mes l’inculpat

se’n va, s’absenta.

S’atura el frau

de gent dolenta,

tots a l’aguait

que l’ossamenta

del garjolat

torni amb empenta.

Allí, a la presó de la capital de l’Alt Empordà, els negocis seguien. De fet hi havia un continuum entre els bars dels centres socials i el centre penitenciari. Dos carcans tancaven un negoci o un pla per extorquir un desgraciat, tot fent un remenet de rom al bar de la plaça. La Guàrdia Civil els engaltava i els posava el pijama de ratlles. I els dos mafiosos seguien la conversa a la presó de Figueres, adquirint conyac de contraban, una metzina que proporcionava un funcionari desensonyat. Dos capitostos l’emprenien a cops de puny per una desavinença, eren duts a urgències i tancats a la trena. Allí feien les paus i miraven de sortir, ambdós, com més aviat millor, i agafats de la mà.

I des de la setmana passada en vuit, tinc entès que la cosa nostra del clavegueram empordanès encara batega, però també m’han dit que s’ha internacionalitzat d’una forma que no li convé. Romanesos, txetxens, russos, magrebins, anglesos, francesos, un nord-americà, senegalesos, i noves generacions de catalans i de gitanos catalans la fan cada cop més grossa. Entre això, i que els Mossos d’Esquadra no hi són per aguantar ximpleries, la presó de Figueres s’ha tornat més sorollosa: hi ha un fotimer de mafietis que en premen les costures. A més a més, aviat inauguraran un faraònic centre penitenciari als afores de la ciutat. És amb bona intenció: des de la nova presó la vista és esplèndida, les màquines del gimnàs no són rovellades, la biblioteca convida a l’erudició i l’edifici s’alça d’esquenes al buf canigonenc. Però per contra té massa capacitat i una vigilància de pel·lícula, i això és un problema. Serà més difícil establir xarxes, nous ramals del clavegueram...

En fi: també cal esperar un canvi de perspectiva, perquè un Mosso d’Esquadra, nat a Roses, ja s’ho ha vist a venir, i ja estipula com deixar passar la droga i el fil dental, de fora cap a dins, per fer-se un sobresou assenyat —un emolument clandestí, que no s’endevini.