La sala d’interrogatoris era blanca i asèptica. Vint-i-tres graus, setanta per cent d’humitat, hermètica als elements patògens. Per a la major part de resistents de les zones d’exclusió, aquell aire resultava tan pur que engatava. Era massa net. Podien passar setmanes fins que els pulmons no aprenien a domar-lo. No era el cas de Rel C. Santandreu. L’Estudiant havia crescut a mil llocs diferents que feien aquella mateixa olor de res.
Acabada la Gran Pluja, quan un antic ajudant d’un ajudant que havia prosperat recordà el nom d’Elies Cuc, posaren fil a l’agulla. Desenterraren la màquina que havia fet un palau de vidre al desert aquell dia llunyà que la nina Laura Santandreu va anar a veure el circ amb son pare. Les dunes l’havien engolida i s’havien menjat la pintura vermella de les planxes metàl·liques. Només gràcies a les pèrgoles d’acàcia blanca llimades per trenta anys de tempestes d’arena i cent catorze dies de pluja aconseguiren assenyalar el punt exacte on excavar. Feren venir al desert els millors arqueòlegs per desenterrar el fòssil rovellat en què s’havia convertit l’invent prodigiós d’Elies Cuc.
A partir del prototip oblidat de la màquina, amb el seus panells solars i embuts xucladors d’arena, fabricaren mil unitats que imprimien mil mòduls cada dia. En podem fer un milió abans de l’hora de sopar, se citava Elies Cuc, inconfessablement agraït al diluvi que li havia donat a la fi la raó. Com si fossin vagons d’un tren infinit i translúcid, els mòduls s’enfilaven un darrere l’altre i creaven camins habitables, suposadament aïllats del Mal de la Pedra. Els cercadors de noms definírem aquella filosofia, aquella escola cridada a crear un nou món, com la Doctrina Cuc.
Tot estava resolt. Els vidres que creaven les màquines tenien opacitats graduables que deixaven entrar la intensitat precisa de llum, en funció de les necessitats. L’aigua de la pluja i de la serena es filtrava a l’interior dels receptacles per porus invisibles i regava hortalisses hidropòniques que creixien en substrats fets amb petites esferes de vidre negre. Les impressores continuaven parint mòduls de vidre i els enfilalls començaven a connectar aeroports sense avions amb altres aeroports sense avions que havien servit de refugi al Mal de la Pedra.
Quan arribaran els túnels? Es demanaven els refugiats que havien vist caure els seus pobles i les seves ciutats i ara s’aferraven al miratge de l’esperança.
I els túnels arribaren a la mateixa velocitat que la Doctrina Cuc es convertia en la veritat oficial, en el camí d’una nova i única bellesa. La Comissió trobà en el vell arquitecte, que abans de la Gran Pluja havia estat la riota de secretaris, ajudants i cabdills, la imatge que representava el nou futur. Els enterradors s’afanyaren a esborrar de les xarxes tota referència a les negatives reiterades que havia rebut l’arquitecte en el seu peregrinatge lamentable. Va desaparèixer tot rastre dels nos de degans, governadors, banquers, prínceps i opositors ambiciosos. Es destruïren arxius, comunicacions i correus que feien referència a les bromes sobre la persistència del venedor de màquines que pixaven cases de vidre. No era que ja no fessin gràcia. No n’havien fet mai. Esborrades les parts més patètiques del seu passat, Elies Cuc va esdevenir el transmissor perfecte de la doctrina que duia el seu nom. Era el savi, el visionari, l’erudit. A la Comissió no li importava que l’única idea que havia tengut mai li hagués deixat la ment eixuta. De fet, postulaven els conspiradors en veu baixa a cau d’orella, era millor que no en tengués més d’idees. El feien anar amunt i avall, parlant de les meravelles de la vida als túnels de vidre que cada dia afegien noves comoditats que altres inventaven però que sistemàticament li eren atribuïdes. Es feren màquines més grans que fabricaven mòduls més grans. N’hi havia que imitaven espais oberts que cobrien vidres invisibles que pràcticament deixaven tocar el cel. Sistemes d’aspersió d’aigua filtrada que emulaven la pluja. Hi havia places, carrers, escoles, quiròfans, platges inventades amb grans d’arena filtrada i sintètica. Als grans solàriums els jerarques de la Comissió es dauraven la pell que s’havia tornat grisa els dies de la Gran Pluja. Hi va haver elogis, premis, condecoracions i mètopes per a uns prodigis que Elies Cuc no tenia cap problema en adoptar com a seus. Alimentaven la vanitat enquistada, ferida, incubada des dels dies que va tenir la seva única idea.
Laura Santandreu va caure malalta dies després d’arribar a l’aeroport de París, quan cercava a la maleta de quadres escocesos els plànols originals de la màquina meravellosa. Li sortiren crostes blaves als llavis i suà saba blanca en el deliri d’una febre agònica. Va sobreviure però amb la seqüela terrible de la son intermitent.
Inconscient i alimentada amb sèrums salins acabà les setmanes de gestació del seu fill que va néixer per cesària en una sala de parts improvisada als banys de l’aeroport. La primera vegada que despertà li posaren l’infant als braços que ja remugava per les primeres dents. Aquell dia va conèixer l’home de la seva vida. En els dies de son que li provocà el Mal de la Pedra, Laura Santandreu havia somiat amb les arrels ajagudes del gran arbre davant Can Jafudà. Aquest era el nom del casalot coronat amb un jardí suspès on havia crescut, a Ciutat Antiga. Aleshores va saber que el nom de l’infant que li posaren als braços seria Rel. Rel Cuc Santandreu. Ocupadíssim en el muntatge del mòdul que feia un bilió, el vell arquitecte no va entendre el perquè d’aquell nom ni l’epifania delirant que l’havia inspirat. Tampoc no va tenir ni temps ni interès de discutir-lo.
Laura Santandreu i el seu fill, Rel C. Santandreu, passaren en total dos-cents dotze dies, quatre hores i sis minuts plegats dividits en un milenar de despertars no anunciats al llarg de tretze anys i mig. Despertars que sempre s’acabaven, sense previ avís, amb una mort petita.
Les èpoques llargues en què Laura Santandreu dormia, l’Estudiant va viure a l’ombra de son pare però no amb ell. El Caire, Roma, Istambul, Berlín reclamaven nous túnels que a la vegada requerien la presència de l’ideòleg de la Doctrina Cuc. Els noms de les ciutats que s’incorporaven a la xarxa canviaven però el tacte de les seves pells de vidre era absolutament indistingible.
Si els pots diferenciar, resava la Doctrina única, és que encara no ho hem aconseguit.
La cort d’aduladors que orbitaven al voltant d’Elies Cuc li atribuïen constantment frases com aquestes que inventàvem sense treva els cercadors de noms. Vaticinaven aquells mateixos aduladors que el fill d’Elies Cuc també seria un gran arquitecte, l’hereu del visionari. Però Rel C. Santandreu, l’Estudiant, vivia en una frontera impossible. A un costat, la lloada Doctrina Cuc i les ciutats de vidre que no tenien perfum. A l’altre, les històries que sa mare li explicava en les vigílies intermitents. Els dos mons carregaven sobre les espatlles de l’Estudiant una tristesa acumulada que no era difícil llegir-l’hi als ulls.
D’alguna manera, el Mal de la Pedra havia diluït, en el no-res, l’amor obsessiu que sentia Laura Santandreu per Elies Cuc. Quan despertà, les màquines al desert ja vomitaven un milió de mòduls cada dia, però aquelles cases de vidre ja no eren els palaus que havia vist amb ulls infantils. Havien perdut l’ànima i la bellesa d’aquell dia al desert. La desídia inopinada de Laura Santandreu coincidí amb l’èxit fulgurant de l’arquitecte que es limità a desaparèixer requerit constantment per un nou premi, una nova condecoració, un nou túnel als confins de la xarxa, una nova idea que tots feien passar per seva. Per Elies Cuc, Laura Santandreu era el record del fracàs, dels peregrinatges estèrils, dels teatrets de barri. Era una cicatriu que, de tant en tant, despertava a la unitat de la son de París. La resposta sistemàtica cada vegada que tenia notícia des d’El Caire, Roma o Berlín d’un nou despertar era la mateixa. Poques vegada en persona, tantes altres a través d’intermediaris fidels, li feia arribar les mateixes paraules al seu fill.
—Ta mare està desperta. Ves-la a veure.
Diuen d’aquells que hem conservat la manera antiga de parlar de l’illa que pronunciam vocals impossibles, obviam consonants inòqües i acurçam les paraules innecessàriament llargues. Així arrel esdevé rel. El nom que escollí Laura Santandreu per al seu fill i que Elies Cuc no va tenir temps ni interès a discutir, havia nascut dels somnis que provocà el Mal de la Son. Els records que evocava en els despertars impredictibles anaven més enllà del circ del desert. Arrelaven en aquella terrassa de Ciutat Antiga on havia crescut, en son pare, Marçal Santandreu, que feia créixer arbres en cossiols de fang que desafiaven les lleis de la botànica i de l’equilibri. En somnis va poder tornar a tocar les parres, que s’enfilaven per pèrgoles de fusta i escales fetes amb corda de cànyom, que a l’estiu donaven raïms negres i dolços. Somià en les estacions abans de La Gran Pluja. Quan hi havia estiu, tardor, hivern i primavera. D’aquells dies que son pare se l’emportà molt lluny per mostrar-li com havia fet florir els deserts de tot el món. Potser havien passat mesos des de la darrera vegada, però quan despertava i Rel C. Santandreu arribava, ella continuava el fil de la història com si l’hagués deixat arraconada davall del coixí la nit anterior. En els dies comptats que van estar junts al llarg dels anys enfilà la història fantàstica, inconnexa, desordenada, escapada de la son, de les terrasses de Ciutat Antiga i del gran arbre de Can Jafudà.
La propaganda de la Doctrina Cuc ho envaïa tot. Les màquines d’impressió augmentaven la producció alimentades per les fonts aparentment inesgotables del sol i l’arena del desert. Als túnels de vidre, es construïren grans laboratoris on els investigadors supervivents continuaven fracassant sistemàticament en l’intent de trobar i destruir els patògens que originaven del Mal de la Pedra. Els cercadors de noms estàvem previnguts per batiar triomfalment la cura, la vacuna, el remei que no acabava d’arribar mai. Negats en la recerca de l’origen, l’estratègia se centrà en la profilaxi que pregonava la Doctrina Cuc. L’enemic era la pols, les fibres, les partícules volàtils. Eren els elements de transmissió que metges i profetes havien identificat, des del primer dia, com el camí per combatre el Mal de la Pedra. La solució era més Doctrina Cuc. Es decretà que tothom, en major o menor mesura, patia el Mal de la Pedra. S’establiren vint nivells. L’1 era el més greu quan l’individu convulsionava i suava saba blanca amb crostes blaves a la boca i moria. El 20 era quan encara no havien aparegut els símptomes del mal.
Va ser un jove astrofísic suís, una supervivent del Palazzaccio de Roma que nomia Giovanni Schwarzschild qui proposà a la Comissió la idea dels murs electrostàtics. Consistia en encerclar les runes de les ciutats caigudes amb un mur equipat amb una tecnologia inventada per ell. El camp electrostàtic impedia que les partícules microscòpiques que creien que propagaven el Mal de la Pedra sortissin dels nuclis contaminats. Els murs no deixaven de ser un apèndix de la xarxa de túnels que havia ideat Elies Cuc. Als cercadors de noms ens resultaria facilíssim atribuir-n’hi la paternitat.
Però en realitat Elies Cuc era més partidari de la demolició total de les runes de les poques ciutats que la Gran Pluja havia deixat en peu. Però les seves tesis van ser educadament ignorades amb molt bones paraules perquè xocaven amb una realitat que la Comissió s’obstinava a ocultar. En algunes ciutats antigues encara hi vivia gent. Després de la Gran Pluja, hi van haver focus d’oposició, més o menys organitzats, a les evacuacions massives cap als túnels de vidre. Per sort pels interessos de la Comissió, la pràctica totalitat d’aquells opositors acabaren sepultats a les ciutats que volien protegir, sucumbiren al Mal de la Pedra o foren silenciats pels enterradors. Segons els paràmetres de la Doctrina Cuc més pura, les ciutats havien de ser cremades, destruïdes, volatilitzades. Però els jerarques de la Comissió decidiren esperar. Ho feren per prevenció i per por. Tot i que els cercadors de noms treballàvem incansablement en sintagmes nominals que cantassin la imminència de la cura al Mal de la Pedra, el cert és que els investigadors continuaven navegant a la fosca. Ni tan sols sabien si l’enemic que ofegava el món era un virus, un bacteri o una casta nova d’agent infecciós. A les colònies que quedaven a l’aire lliure, els resistents queien com mosques pel Mal de la Pedra però la Comissió no ignorava que una part molt petita dels individus no s’infectaven. Només eren alguns, molt pocs, però no hi havia dubte que havien desenvolupat defenses. Només aquells que havien experimentat la set d’aire eren plenament conscients que el valor d’aquesta immunitat era incalculable. Respirar valia més que milions de quilòmetres de túnels de vidre. Destruir aquelles colònies habitades hagués suposat renunciar a l’estudi d’aquells pocs espècimens que per, ves a saber quins atzars, naixien aparentment protegits del Mal de la Pedra.
El dia que s’iniciaren les obres dels primers murs electrostàtics començà la nova caiguda en desgràcia de l’arquitecte Elies Cuc.
Va ser així com, sis anys després de la Gran Pluja, instal·laren els primers blocs de ciment plàstic a Ciutat Antiga. El mur electrostàtic abraçaria tota la parta vella de la ciutat com ho havien fet les murades de pedra que l’havien protegida fins a principis del segle xx, quan les tomaren perquè estaven infestades de rates i males aigües.
Protegida pel nou mur electrostàtic, Ciutat Antiga guanyà la primera de les mil batalles que l’acabarien convertint en l’única, la darrera.
