10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury

Pròleg

Quan la Inés Macpherson em va proposar publicar aquest recull vivíem en un món. Quan la versió digital vegi la llum, serem al bell mig d’un gran canvi. Quan arribi a les llibreries encarnat en paper, el món haurà canviat per sempre. Sembla un relat de Ray Bradbury. No ho és. M’atreveixo a dir, sense massa por a equivocar-me, que la realitat ha estat a l’altura del gran escriptor nord-americà.

Enguany fa cent anys del seu naixement i sembla que la realitat s’hagi engrescat a oferir-nos una distopia curulla de trames, subtrames, girs inesperats, drames grotescos, tragicomèdies. Desenes de milers de morts; palaus de gel convertits en tanatoris; poliesportius, vaixells i trens convertits en hospitals; llars d’avis convertides en vaixells de la mort; fosses comunes a Brooklyn; militars condecorats a les rodes de premsa; països sencers tancats a casa; fronteres tancades; creuers en quarantena plens de malalts; una vida a Internet. Hi ha coses que no podem incloure en aquesta llista perquè ara mateix no ens les podem imaginar i quan tanquem aquesta edició encara no hauran passat.

Poc abans d’enllestir aquest llibre he llegit un titular que deia que els Mossos d’Esquadra han irromput en una església de Sant Cugat del Vallès on s’estava celebrant una missa. Quan es va anunciar el pacte entre el PSOE i Podemos que va fer possible l’actual govern de l’Estat hi va haver qui, amb més humor que convicció, va dir que amb ells no hi hauria Setmana Santa.

No n’hi ha hagut i les misses estan prohibides durant els dies en els quals el confinament és més estricte. Les llibreries estan tancades, ningú crema llibres —si més no, de moment— però quan puguin tornar a obrir potser hem de lamentar massa persianes abaixades per sempre. Les grans empreses d’Internet aprofiten per guanyar encara més avantatge i més d’un govern vol accedir a les dades de geolocalització dels nostres mòbils per assegurar-se que som on hem de ser.

Aquests dies sempre som al llindar d’una nova i petita distopia, d’un nou fet que trastoca lleument allò que abans anomenàvem normalitat. Tornarem a sortir al carrer com fèiem abans però el món d’abans no tornarà. El proper Stefan Zweig que escrigui El món d’ahir escriurà una obra molt estranya.

Els relats que llegireu en aquest recull us acompanyaran en les emocions i reflexions quan tot això passi, perquè hi estan estretament connectades d’una manera que costa imaginar. Hi trobareu angoixa, desconcert, por, terror, esgarrifança, tristesa, resignació i també una bona dosi d’esperança i confiança en el futur. Aquests contes, com el mateix Ray Bradbury, ens presenten mons possibles que semblen impossibles i ens confronten amb nosaltres mateixos.

Bernat Ruiz Domènech

Director editorial d’Apostroph

Silvia Broome

Silvia Broome és filòloga clàssica i historiadora, però es defineix com a llibretera, ofici al qual es dedica des de fa uns quinze anys. És en aquest món dels llibres on millor es troba i, al mateix temps que devora metafòricament un volum darrere l’altre (o com a mínim ho intenta), aprofita per escriure articles a diferents mitjans com Descubrir la Historia, Papel en Blanco o Cuarto Poder.

Durant els darrers anys ha estat molt activa a xarxes socials, exposant el seu punt de vista sobre l’actualitat, el món editorial i la cultura en general.

Li agraden les coses fosques.

De portes endins

1

En un lloc imprecís, en un temps indefinit...

El dia es desvetlla, però en aquesta habitació la llum que entra per les escletxes de la persiana torta és tan escassa que dificulta la visió del que hi ha entre aquestes quatre parets.

De fet, el dormitori va quedar ancorat al passat, com si fos una il·lusió, fa ja massa anys. La decoració és bàsica, només un llit de matrimoni amb una capçalera corcada, una tauleta de nit esgavellada i una làmpada de sostre sense bombeta, i llueix descurada i plena de pols. És un retrat perfecte de l’estat mental de l’home que l’ocupa.

En Vincent, un ancià d’aspecte malaltís, respira amb dificultat, perquè el consum continu de tabac ha rossegat els seus pulmons ennegrits. Està tan escanyolit que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.

El vell dorm tot sol, arraulit en posició fetal a la banda dreta del llit. Al seu costat hi descansa una antiga fotografia on se’l veu radiant al costat de la seva dona, la Rosario, tota una bellesa de l’època, el dia del seu casament. En Vincent la recorda contínuament: és incapaç d’assimilar la seva absència. Ella, la dona amb qui va compartir mitja vida, la seva companya, ja no és amb ell. Encara pitjor: ja no existeix.

De sobte, un udol inhumà que fa vibrar les parets i que caigui pols de guix des de les motllures del sostre, l’arrenca de soca-rel del somni inquiet on intenta, sense gaire èxit, amagar la realitat de la seva desgràcia. Amb els ulls oberts com taronges, s’incorpora amb l’ai al cor i observa impotent al seu voltant una situació que el segueix aclaparant, malgrat haver-se convertit en una cosa relativament habitual.

En el moment en que el crit s’apaga, quan tot torna a quedar sumit en una fràgil calma, algú truca al timbre de la porta de forma insistent. En Vincent, amb l’ensurt encara al cos, surt de l’habitació amb pas inestable, arrossegant els peus. Però tan bon punt creua el llindar de la seva cambra, s’atura un instant, dubta i recula per recollir la fotografia de la Rosario, que ha quedat sobre el llit.

El so del timbre es repeteix una vegada i una altra de forma obsessiva. L’home, prement la fotografia contra el seu pit, accelera el ritme i recorre amb urgència el fosc passadís que separa l’habitació del vestíbul. En arribar, observa per l’espiell i obre amb resignació a la persona que l’espera a l’altra banda.

2

En Vincent i l’Edgar, el seu veí de replà a l’últim pis de l’edifici, el tercer concretament, es troben de cara i se saluden amb una encaixada de mans poc entusiasta, ja que només es veuen quan les circumstàncies ho demanen, com és en aquest moment.

En segon pla, darrere l’Edgar, al costat de la porta oberta del seu habitatge, hi ha la seva dona, la Mildred, que contempla l’escena amb la discreció que la caracteritza.

Tots dos formen una parella d’ancians entendridora. Per descomptat es cuiden molt més que el pobre Vincent, que fa el que pot per aguantar la realitat que li ha tocat viure. Es nota que la companyia mútua els fa profit. Els últims anys han estat funests, però l’amor que es professen els ajuda a suportar una fatalitat que no haguessin pogut afrontar en soledat.

Després de la breu salutació, els dos homes avancen fins la barana i miren cap avall pel buit de l’escala.

—Ja saps el que toca... —etziba amb sequedat l’Edgar.

Com a única resposta, en Vincent assenteix amb el cap.

La Mildred s’acosta i li entrega al seu marit un quinqué de metall desgastat i una capsa de mistos que ha tret d’un dels calaixos de la còmoda que tenen al rebedor. L’Edgar encén un dels llumins i, amb molt de compte, inflama la metxa de la làmpada que il·luminarà amb llum tènue i tremolosa el desafiament que han d’afrontar.

Tots tres, sense demora, inicien el camí.

3

El grup baixa en silenci per l’escala irregular. Ho han fet molts cops i saben que és millor estar respectuosament callats que deixar anar paraules d’ànim estúpides que no van enlloc.

L’Edgar va a l’avantguarda tot il·luminant el recorregut. La Mildred, inquieta, s’agafa al seu braç amb força. Darrere seu, en Vincent, una mica més lent per la seva dèbil constitució, fa un esforç per seguir el seu ritme.

En arribar al replà del segon pis, els vells s’aturen un instant per descansar i agafar aire. Allà mateix observen amb tristesa com les portes i les parets estan recobertes de creus dibuixades amb pintura blanca: una per cadascun dels inquilins que s’han sacrificat pel bé de la resta de la comunitat.

En Vincent s’atansa a una d’elles i recorre lentament el traç amb el dit índex. S’ajup i, amb veu quasi inaudible, recita una oració descreguda pels morts. Deu, si ha existit en algun moment, els ha abandonat.

El seu veí, mentre l’ajuda a posar-se dret una altra vegada, li xiuxiueja que cal continuar.

4

El tram d’escales que baixa des del segon pis fins al primer està en unes condicions lamentables, ple de taques d’humitat, amb clapes de pintura esvorancades i la fusta podrida. Els tres ancians han d’anar amb molt de compte, vigilant en tot moment on posen els peus, perquè un mal pas sobre la precària estructura que sosté els esglaons de fusta que grinyola podria ser fatal.

És llavors quan un nou i encara més ensordidor rugit, que fa que les parets s’esquerdin i el terra es mogui, els treu amb violència de la seva abstracció.

La Mildred, que segueix en segona posició, ensopega amb un esglaó i perd l’equilibri, però en Vincent, que és just al seu darrere, aconsegueix agafar-la abans no caigui. Per desgràcia, se li escapa de les mans la fotografia que ha custodiat amb tanta devoció i el vidre del marc s’esmicola contra terra.

La tremolor acaba, oferint una treva momentània.

La Mildred, agraïda, recull la foto i, després de treure amb cura els trossos esmolats que hi ha a sobre, li torna al Vincent, que respon aquest gest delicat amb un petit i trist somriure.

Tots tres passen pel replà del primer pis sense aturar-se, mirant de reüll les parets gastades i oblidades que són un recordatori d’allò que els espera. Estan inquiets, han d’afanyar-se. Els estranys i insistents sorolls que emet la deteriorada estructura de l’edifici no anuncien res de bo.

Totes les portes estan marcades per desenes de creus, un fet que encara els transmet més angoixa.

5

Tan bon punt aconsegueixen arribar a la planta baixa, l’Edgar els indica que l’acompanyin fins a un espai que hi ha sota l’escala. Allà els espera una petita porta. De la butxaca del seu esvinçat pantaló, extreu una clau vella i la introdueix al pany.

Un túnel llarg s’endinsa en la foscor. Tots tres tremolen amb una barreja de fred i terror; el baf se’ls escapa per la boca. Mentrestant, una cacofonia de sons orgànics, provinents tant del ruïnós edifici com de la presència infame que habita en ell, els glaça la sang.

L’Edgar, a punt de plorar, però fent un esforç perquè les llàgrimes no surtin dels seus ulls, agafa tres mistos de la capsa i els trenca en diferents mides: es prepara per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.

En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant l’Edgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.

L’ancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.

El matrimoni observa com el seu amic s’allunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En l’últim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que s’alimenta del seu cos.

EPÍLEG

L’Edgar, ajupit davant l’entrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, s’escarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, s’eixuga amb la mà les llàgrimes que s’acumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.

Quan acaba la feina, recull els estris i s’aixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de l’únic refugi que els queda al món, tanca la porta.

Entra a poc a poc al saló. Durant un instant es queda parat per contemplar la tauleta de marbre on la seva dona ha creat, amb molt de respecte, una mena d’altar amb espelmes enceses i les fotografies de totes les persones que han mort alimentant els fonaments de l’edifici. Al centre, una mica per davant dels altres, hi ha la fotografia del casament de la Rosario i el Vincent.

Al fons de la cambra, la Mildred mira per la finestra. El seu marit s’apropa a ella i, amb molta tendresa, li passa el braç per l’espatlla. Abraçats, immòbils, observen l’horror.

Una fina però incessant pluja de cendra cau des del cel plomís. Cap ésser humà podria sobreviure a l’exterior.

Des de fora, casa seva, un edifici de principis del segle XX, és dels pocs que queden dempeus entre les runes i les restes fumejants del que fa temps va ser una gran ciutat.

El matrimoni es queda una estona mirant el depriment paisatge. Llavors, ella es gira i besa la galta mal afaitada del seu marit. En Vincent els hi ha regalat una mica de temps i cal aprofitar-ho, fins que arribi el dia en què un dels dos hagi de cedir davant les exigències de l’edifici i l’altre quedi abandonat a la seva sort.

I així, junts, agafats de la mà, es retiren cap a l’interior del seu pis per seguir vivint en la incertesa.

Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes.

La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.