V.1: abril del 2020
Títol original: The two cultures
© C. P. Snow, 1959
© del pròleg, Salvador Macip, 2018
© de la traducció, Anna Valor i Blanquer, 2018
© d’aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Correcció: Anna Serra i Dídac Valero
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-96-3
THEMA: JB
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
C. P. Snow (1905-1980) va ser un escriptor, científic i polític britànic. Va estudiar a la University College de Leicester i la Universitat de Cambridge. Com a autor, és conegut per la sèrie de novel·les policíaques Strangers and Brothers i l’assaig Les dues cultures, en el qual posa de manifest la separació entre la ciència i les humanitats.
Per primer cop en català, es publica la importantíssima conferència de l’escriptor Charles Percy Snow sobre el divorci entre les «dues cultures», la ciència i els intel·lectuals de la literatura, que és tan vigent avui com ho era l’any 1959.
Els científics no escriuen per al públic general, i els professors d’humanitats ignoren la segona llei de la termodinàmica, va dir C. P. Snow, perquè consideren que la ciència és una branca inferior del coneixement.
Aquest llibre va ser el començament d’un debat sobre la noció del que ha de ser una educació liberal, capaç de fer-nos avançar de la barbàrie a la civilització, i que segueix ben viu avui en dia. La unió de les «dues cultures» encara és, malauradament, una tasca pendent.
«La conferència del professor C. P. Snow va ser un terratrèmol en el món universitari dels anys cinquanta, i encara avui la seva tesi segueix vigent.»
El País
«L’actitud científica, l’atenció esforçada i la recerca de la racionalitat de la qual parla C. P. Snow, és el que hi ha a la base de la ciutadania.»
Antonio Muñoz Molina
«Encara avui Les dues cultures expressa una de les tensions més profundes entre les diverses (o podríem dir dues) idees que tenim de progrés.»
The New York Times
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Pròleg a l’edició
I. La conferència Rede, 1959
1. Les dues cultures
2. Els intel·lectuals com a luddites naturals
3. La revolució científica
4. Els rics i els pobres
II. Les dues cultures: una segona mirada
Notes
Sobre l'autor
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
1. Les dues cultures
1. «The Two Cultures», New Statesman, 6 d’octubre de 1956.
2. Aquesta conferència es va fer a un públic de Cambridge, de manera que vaig fer servir algunes referències que no calia que expliqués. G. H. Hardy (1877-1947) va ser un dels matemàtics purs més reconeguts del seu temps i una figura pintoresca a Cambridge, tant quan era un jove catedràtic com quan va tornar-hi el 1931 i va ocupar la càtedra sadleriana de matemàtiques.
3. Vaig parlar una mica més sobre aquesta connexió a The Times Literary Supplement, «Challenge to the Intellect», 15 d’agost de 1958. Espero poder ampliar l’anàlisi algun dia.
4. Seria més precís dir que, per raons literàries, sentíem que les formes literàries que prevalien ens eren inútils. Aquest sentiment es va reforçar quan ens vam adonar que aquestes formes prevalents implicaven actituds socials bé perverses, bé absurdes o bé totes dues coses.
5. Una anàlisi de les universitats de les quals provenen els membres de la Royal Society parla per ella mateixa. La distribució és marcadament diferent de la de, per exemple, els membres del servei diplomàtic o del Consell de la reina.
6. Comparin 1984, de George Orwell, que és el desig més fort possible que el futur no existeixi, amb Per un món sense guerra, de J. D. Bernal.
7. Gairebé a totes les taules de professors dels colleges hi ha tant representants de camps científics com de no científics.
8. Es va examinar el 1905.
9. No obstant això, és cert que la naturalesa compacta de les capes dirigents de la societat anglesa —el fet que tothom es coneix— suposa que els científics i els no científics es coneixen en persona més fàcilment que en altres països. També és cert que, aquí, un bon grapat de polítics i administradors destacats mantenen grans interessos intel·lectuals i artístics, molt més que, segons considero, als Estats Units. Aquestes són dues de les nostres virtuts.
10. Vaig intentar comparar l’educació estatunidenca, soviètica i anglesa a «New Minds for the New World», New Statesman, 6 de setembre de 1956.
2. Els intel·lectuals com a luddites naturals
1. El millor llibre, i gairebé l’únic, sobre el tema.
2. Es va desenvolupar ràpidament. Una comissió anglesa d’investigació de la productivitat industrial va viatjar als Estats Units ja l’any 1865.
3. És raonable que els intel·lectuals prefereixin viure als carrers d’Estocolm del segle xiii que a Vällingby. Jo també ho preferiria. No és raonable, però, que impedeixin que es construeixin altres Vällingbys.
4. Convé recordar que hi degué haver pèrdues semblants —repartides en un període de temps molt més llarg— quan l’home va passar de viure de la caça i la recol·lecció a l’agricultura. Per a alguns, devia suposar un veritable empobriment espiritual.
3. La revolució científica
1. Això no és del tot exacte. Als estats en què l’educació superior està gairebé desenvolupada del tot, com Wisconsin, prop del noranta-cinc per cent dels nens van a l’institut fins als divuit anys.
2. La societat estatunidenca és complexa i plural, i els estàndards de les seves universitats varien molt més que els de les nostres. Alguns són molt alts. En un sentit ampli, em sembla que la generalització és justa.
3. El nombre d’enginyers que es graduen cada any als Estats Units decau d’una manera força acusada. No he sentit cap explicació prou satisfactòria d’aquest fenomen.
4. Les últimes xifres de graduats cada any (científics i enginyers junts) són de tretze mil al Regne Unit, seixanta-cinc mil als Estats Units i cent trenta mil a la Unió Soviètica.
5. Un terç dels graduats en Enginyeria a Rússia són dones. Un dels nostres disbarats més grans és que, diguem el que diguem, realment no pensem que les dones siguin aptes per desenvolupar carreres científiques. D’aquesta manera, dividim la nostra font de talent potencial entre dos.
6. Pot ser digne d’estudi examinar precisament quina educació van rebre cent persones superalfa, creatives científicament, d’aquest segle. Tinc la sensació que una proporció sorprenent no deuen haver passat pels obstacles ortodoxos més estrictes, com Física II de Cambridge.
7. La temptació dels anglesos és educar aquesta mena d’homes en institucions infrauniversitàries, que comporten una etiqueta de pertinença a una classe inferior. No hi pot haver una idea més insensata. Hom troba sovint enginyers estatunidencs que, en un sentit professional estricte, estan preparats amb menys rigor que els graduats dels colleges tècnics anglesos. No obstant això, els estatunidencs tenen la confiança, tant social com individual, reforçada, gràcies a haver-se barrejat amb els seus iguals a la universitat.
8. M’he limitat a la població universitària. El tipus i la quantitat de tècnics és un altre problema molt interessant.
9. La concentració de la nostra població ens fa, per descomptat, més vulnerables, també en el sentit militar.
4. Els rics i els pobres
1. Hi ha un resultat curiós a totes les societats industrialitzades més importants. La quantitat de talent que cal tenir per portar a terme tasques primàries és més gran del que pot produir qualsevol país còmodament i això es va fent cada vegada més evident. La conseqüència és que no queda gent llesta i competent que es resigni a fer una feina humil per tal que els serveis socials continuïn anant com una seda. És probable que els serveis postals o els serveis ferroviaris es deteriorin a poc a poc, simplement perquè ara s’educa les persones que abans els dirigien per fer altres coses. Això és evident als Estats Units i cada vegada és més clar a Anglaterra.
1
1. Als Estats Units la conferència es va publicar amb tapa dura (Cambridge University Press, 1959).
2. Encounter, maig de 1959 i números següents.
3. J. Bronowski, The Educated Man in 1984 (Discurs de clausura de la secció d’educació de British Association, 1955).
4. Merke Kling, New Republic, 8 d’abril de 1957.
5. New Statesman, 6 d’octubre de 1956.
6. Sunday Times, 10 i 17 de març de 1957.
7. Em refereixo al llibre de F. R. Leavis Two Cultures? The Significance of C. P. Snow, que es va publicar primer a l’Spectator (9 de març de 1962) i que van tornar a publicar, amb tapa dura, Chatto & Windus l’octubre de 1962.
8. Leavis, op. cit.
9. Spectator, març de 1962 i números posteriors; hi ha més exemples a la literatura posterior.
2
1. Mit der Dummheit kämpfen Götter selbst vergebens (‘Els déus mateixos lluitarien en va contra l’estupidesa’).
3
1. S. T. Coleridge, On the Constitution of Church and State, capítol V.
2. És un reflex interessant de la situació britànica que la Royal Society, a començaments de segle, exclogués deliberadament del seu àmbit de treball les ciències socials i altres camps d’aprenentatge que, en altres països, es veurien com a part de la «ciència» en el seu sentit universal.
3. Cf. The Search (1934).
4
1. Els bons coneixedors del món acadèmic, tant estatunidencs com anglesos, de vegades em diuen que sobreestimo l’educació superior estatunidenca.
2. Cf. Culture and General Knowledge de Kenneth Richmond (Methuen, 1963).
5
1. Alfred Kazin, Contemporaries, pàg. 171-178 (Secker & Warburg, 1963).
2. Això, per descomptat, tenint en compte el nivell de vida de tots els éssers humans que han nascut fins ara.
3. Cf. les publicacions de l’INED (Institut National d’Études Démographiques), París. Vegeu, per exemple, M. Fleury i L. Henry, «Des registres paroissiaux à l’histoire de la population», Population (INED, 1956); J. Meuvret, «Les crises de subsistances et la démographique de la France d’Ancien Régime», Population (INED, 1946).
4. En aquest cas, els camperols es morien de fam i un estrat reduït més ric sobrevivia. La recerca recent sobre la Suècia del segle xvii mostra que un any de semiinanició solia precedir un any d’epidèmies que duia a la mort els joves, els vells i els dèbils.
5 Per exemple, P. Laslett i J. Harrison, «Clayworth and Cogenhoe», a Historical Essays 1600-1750 (A. & C. Black, .1963).
6
1. D. H. Lawrence, Studies in Classic American Literature, capítol 9.
2. Aquest argot pseudocientífic aflora per tot el fragment.
7
1. The Rainbow, al capítol 12, ens proporciona un exemple entre molts. «L’odi va brotar al cor d’Úrsula. Si hagués pogut, hauria destrossat la màquina. L’acció de la seva ànima hauria de ser destrossar la gran màquina. Si hagués pogut ensorrar la mina de carbó i deixar tots els homes de Wiggiston sense feina, ho hauria fet. I que es morissin de gana i remoguessin la terra per buscar arrels en lloc de servir aquell Moloc». Aquesta és una afirmació explícita de conviccions luddites. Fixeu-vos en l’ús de la tercera persona del plural a «que es morissin de gana». Fa referència als altres, a aquells a qui s’incita a suportar el sacrifici i pagar el preu. En canvi, si Dostoievski hagués recomanat activitats luddites, no s’hauria quedat en una exhortació a l’atzar, sinó que hauria escrit tot un programa per destruir les màquines.
2. W. H. Auden (que, per cert, és un dels pocs poetes dels últims cent anys que té una educació i una perspectiva científiques) ho va explicar millor a «En memòria de W. B. Yeats».
3. Hi va haver una explosió de literatura modernista (i altres arts) a Rússia des de la mort de Txékhov (1904) fins a la Revolució i una mica després. Quan els russos contemporanis diuen, com fan de vegades, que ells ja han passat per totes aquestes coses i no els donen gaire importància, no s’ho inventen.
4. Dame Edith Sitwell, quan li van preguntar si l’havien d’incloure entre els modernistes o no, va contestar que fessin el que fessin, ella ho trobaria un error.
5. Partisan Review Antology, 1962. Puc dir que em vaig quedar perplex amb l’assaig de Trilling sobre Les dues cultures (Commentary, juny de 1959). No hi ha res més tediós que un escriptor que diu que se’l mal interpreta —sol ser culpa seva—, però em venien ganes de dir que Trilling m’atribuïa idees sobre la literatura que no he expressat i que no comparteixo i les atacava expressant idees que, a la llum del que va escriure abans i des de llavors, ell tampoc no sembla compartir. Martin Green ha entrat al debat més adequadament, eloqüentment i desapassionadament del que jo hauria pogut. Vegeu Essays in Criticism, hivern de 1963.
6. Stephen Spender, The Struggle of the Modern (Hamish Hamilton, 1962).
7. Georg Lukács, Wider den missverstandenen Realismus (Claassen, 1958).
8. Harry Levin, The Gates of Horn (Oxford, 1963).
8
1. Vaig examinar aquest problema a Science and Government i a l’apèndix (publicats junts, New American Library, 1962).
La primera vegada que vaig signar un contracte amb una editorial, la meva dona em va convidar de sorpresa a sopar a l’Elaine’s, un restaurant mític del barri de Manhattan, on vivíem llavors, el qual, des de feia dècades, acollia tertúlies d’artistes, i que s’havia fet famós per sortir a les pel·lícules d’en Woody Allen. Per mi va ser una celebració doblement especial. El moment mereixia ser recordat no tan sols perquè volia dir que, després de molts esforços, aviat es publicaria una novel·la meva, sinó també perquè era una petita victòria personal que feia molts anys que perseguia: demostrar que un científic en actiu també podia fer carrera com a escriptor.
El problema, de fet, venia de lluny. Al llarg de tota l’escolarització em vaig sentir descoratjat de diverses maneres. D’una banda, la gent «de ciències» em deia que escriure estava molt bé com a passatemps, però que si havia decidit ser metge —i aquesta és una tria que vaig tenir clara des de ben petit—, no podia perdre el temps amb coses que no em servirien per a res. Mentrestant, la gent «de lletres» em veia com un diletant que pecava d’ingenu, perquè per ser un bon escriptor calia estudiar filologia i consagrar-me en cos i ànima a la desagraïda vida de l’artista. En resum, havia d’escollir bàndol, perquè en aquesta vida no es pot fer tot. Havia de triar, ja d’adolescent, les assignatures necessàries per completar amb èxit un dels dos camins i oblidar tota la resta de disciplines. Ara, més d’una dècada i una trentena de llibres després de la vetllada a l’Elaine’s, i dirigint a la vegada un laboratori de recerca, puc afirmar que, tal com sospitava des del principi, aquella divisió artificial entre les dues cultures que tothom em volia vendre era una gran estupidesa.
Aquella nit a Nova York ja era conscient que no havia estat el primer de patir la rigidesa de les estructures socials com a limitació de les aspiracions ni el primer de trobar un camí alternatiu. I que tampoc no seria l’últim. El que aleshores no sabia era que aquest defecte del sistema educatiu ja l’havia posat sobre la taula feia mig segle Charles Percy Snow, en un discurs que havia pronunciat el 7 de maig de 1959 a la Universitat de Cambridge, en el marc d’una de les reconegudes Rede Lectures que es feien cada any, i que, encara que potser ara pugui semblar estrany, havia aixecat molta polseguera.
Vaig descobrir C. P. Snow per un pur accident geogràfic. Per motius laborals, vam marxar dels Estats Units per anar a Leicester, al cor de les Midlands angleses, la ciutat on Snow va néixer i estudiar. Leicester, una ciutat mitjana en un entorn força rural, té els seus herois locals, que ràpidament descobreixes quan hi vius i de qui, vulguis o no, te n’acabes sabent vida i miracles. Hi van néixer el teclista de Deep Purple, el baixista de Queen i un cantant melòdic dels seixanta amb un pseudònim impossible; també el dramaturg Joe Orton, que hi va començar a fer teatre. Els germans Attenborough hi van passar els anys formatius. I C. P. Snow, fill d’un organista d’església que alimentava la família venent sabates, es va adonar aquí que alguna cosa no acabava de rutllar a les escoles i universitats angleses.