Una lectura profètica de la crisi
José Antonio Pagola
La història de la humanitat es troba en aquests moments atrapada per un sistema economicofinancer generat bàsicament pel capitalisme neoliberal. Aquest sistema ha aconseguit imposar la seva dictadura pràcticament arreu del món, condicionant decisivament el futur de la comunitat humana.
Alimentat pel desig insaciable de riquesa, aquest sistema ha pervertit l’economia, perquè allò que cerca ja no és la producció dels béns i serveis necessaris per a la comunitat humana, sinó l’acumulació de riquesa en mans de les minories més poderoses de la Terra. Aquest sistema té la seva pròpia lògica:
• aparta l’economia del bé comú de la societat;
• no suporta cap control o regulació que intenti limitar la seva voracitat;
• promou la competitivitat implacable i anul·la les possibilitats d’una cooperació cada vegada més necessària;
• fa impossible posar les bases polítiques i ètiques de qualsevol projecte de governança mundial.
Aquesta crisi econòmica s’esdevé en el si de dues altres crisis més greus, generades, en bona part, pel mateix sistema. Dos terços de la humanitat s’enfonsen en la misèria, la destrucció i la fam en països cada vegada més exclosos del poder econòmic, científic i tecnològic. D’altra banda, el sistema de producció i de consum il·limitat no és sostenible en una Terra petita i de recursos limitats: la degradació creixent de l’equilibri ecològic ens porta vers un futur cada vegada més incert de la biosfera i del destí de l’ésser humà.
Per això, l’actual crisi no és només una crisi economicofinancera. És una crisi de la humanitat. El sistema que dirigeix en aquests moments el funcionament del món és objectivament inhumà: porta una minoria de poderosos a un benestar insensat i deshumanitzador, i destrueix la vida d’immenses majories d’éssers humans indefensos. La raó ha quedat segrestada: no es pregunta pels fins, no es parla del sentit que té la història de la humanitat ni de quin és el lloc de l’ésser humà a la Terra. El sistema fa impossible el consens dels pobles i les cultures per a posar en el centre la raó del bé comú de la comunitat humana en una Terra que sigui la casa de tothom.
Mentrestant es promouen falses solucions a la crisi, pensant només a salvar el funcionament del sistema. Es gestiona la crisi econòmica com una realitat aïllada del seu context global: la fam al món, la crisi energètica, el caràcter insostenible del ritme de producció actual, el deteriorament creixent del planeta són «factors externs» que només es tenen en compte en la mesura que puguin interessar per a salvar el sistema. No es fan passos vers un sistema diferent que tingui en compte el destí comú i compartit de l’ésser humà a la Terra. Els poderosos que avui dominen el món resolen sempre les seves crisis fent el sord al clam dels famolencs i aclucant els ulls davant la devastació creixent del planeta. Tot se sacrifica a l’ídol del Diner. L’historiador Eric Hobsbawn ho diu així: «No sabem on anem, sinó tan sols que la història ens ha portat fins aquest punt.»
Colpits per aquesta greu crisi global en el nostre propi país, llastats per problemes estructurals propis, de caràcter tecnològic i de productivitat, amb una competitivitat mal fixada en els mercats internacionals, retallada dràsticament la nostra possibilitat d’endeutament exterior i, sobretot, atrapats per la nostra pròpia «crisi immobiliària» i per la corrupció d’importants entitats financeres, estem experimentant des de dins una degradació sociopolítica de la crisi que ens permet copsar amb tota la seva cruesa el patiment humà, el mal social i la destrucció que genera el Diner esdevingut poder opressor i, gairebé, control polític.
Dia a dia, durant un llarg temps de futur incert, anirem experimentant com la nostra crisi, gestionada des d’una ideologia bàsicament neoliberal, va generant un creixement imprevisible de la pobresa, enfonsant en l’atur milions de ciutadans, deixant sense habitatge milers de famílies, colpejant sense pietat els més febles, generant veritables drames i fent créixer de manera sagnant la desigualtat entre rics i pobres.
Alhora, constatem com es deterioren els pilars del model social vigent fins ara, retallant drets tan bàsics com el dret a l’assistència sanitària o a l’educació, fent créixer el risc de l’exclusió social dels col·lectius més pobres, debilitant la defensa del bé comú i perjudicant la cohesió social. D’altra banda, la crisi es gestiona buidant de contingut la potestat de control del Parlament, dissolent en la pràctica el règim parlamentari i debilitant greument la cultura democràtica.
Mentrestant, alguna cosa es mou en el món. Creix la indignació, es disparen les alertes sobre el futur de la biosfera, es busquen nous paradigmes. Hom pren consciència que el futur de l’ésser humà depèn cada vegada més de les seves pròpies decisions.
És urgent la necessitat d’una aliança mundial per a tenir cura de la Terra i els uns dels altres. Els plantejaments són cada vegada més audaços: com es pot unir la voluntat política de tots els països del món? Com es pot promoure la cooperació de tota la xarxa de poders polítics, econòmics i financers? Com es pot aprendre, a nivell mundial, a viure de manera solidària i en pau amb la natura?
Les dificultats semblen insuperables. Com es pot tallar de soca-rel el mal de fons que no és cap altre que la tirania imposada pels poders financers a la comunitat mundial? Com podem sortir de manera més justa i duradora de la nostra crisi sense reforçar encara més el sistema opressor del Diner? La humanitat no està relligada, sinó trencada i fragmentada. El sistema ens impedeix caminar junts i treballar per un destí comú. On fonamentarem la voluntat d’alliberar l’ésser humà? En quina direcció podem caminar per imprimir a la història el canvi de rumb que necessita?