reading

Fill de l’actor Joan Pera, als 9 anys debuta professionalment al teatre i també com actor de doblatge posant la veu de Christian Bale a El imperio del sol, escollit pel mateix Spielberg. És el doblador habitual d’Edward Norton, Tobey Maguire, Eddie Redmayne, Jonathan Rhys-Meyers, Jesse Eisenberg i un llarg etcètera.

És un actor molt conegut a casa nostra per les seves interpretacions en sèries de televisió com Poblenou, Estació d’enllaç, Ventdelplà o la comèdia 13 anys i un dia, dalt dels escenaris en obres com Amadeus, Infantillatges o Ronda de mort a Sinera amb la Companyia del Teatre Lliure, i musicals com Germans de sang, Jesucristo Superstar, La Vampira del Raval o Poe de Dagoll Dagom, i també en pel·lícules com El Lobo o Habana Blues.

«El dissabte 25 de gener de 2014 hi havia programada funció de Germans de sang. A les 18.00 h. Es va anul·lar. [...] es va anul·lar perquè jo, que representava el protagonista, no m’hi vaig presentar. [...] No puc dir que aquesta fos una situació nova, perquè feia anys que estava enganxat a la cocaïna.»

Roger Pera repassa la seva extensa carrera professional, des que amb 9 anys va iniciar-se en el teatre i el doblatge, i tots els èxits i elogis que va acumular fins que va estar a punt de perdre-ho tot. Escrit en un to directe i proper —a estones dramàtic, a estones còmic—, aquest llibre és també el relat sincer i honest de la seva lluita contra la droga.

«I sabeu què? El que us diré ara us sorprendrà:
ESTIC AGRAÏT A TOT AIXÒ QUE M’HA PASSAT.
I sí, he canviat. Hem retrobat el Roger. I m’he perdonat. Ho he aconseguit.»

Amb textos de Jordi Basté, Ismael Abadal, Marta Pera, Pep Sala, Ricard Reguant i Joan Pera.

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Conec en Roger des de fa anys. Des que era un dels protagonistes de Poblenou a TV3. D’això fa més de vint anys. Bé, de fet, mai es coneix prou bé a ningú. Mai. D’aquí el patiment de molts pares i mares quan els fills eviten que exerceixis d’investigador privat. Ningú t’alliçona per ser pare, ni per ser fill, ni tan sols per ser persona. Les debilitats són múltiples. Els perills t’envolten. I, aquests anys, els tens tots al teu abast.

En Roger i jo, si fa o no fa, som d’una generació en què tot era dolent però volíem provar si ho era o no. Som fills del no-res. Nascuts encara en la dictadura però crescuts en la transició, vam voler saber per nosaltres sols, sense ajuts i sense xarxa, què era això de la democràcia.

Conec en Roger, però conec també son germà Biel, que va ser becari al Tu diràs de RAC1 quan jo el presentava. En Biel era un bon paio que mai, mai, va fer bandera de ser fill de qui era fill, ni germà de qui era germà. En Joan, en canvi, sempre feia bandera dels fills.

Un dia que va venir a la ràdio vaig preguntar a en Joan com estaven els nanos, una pregunta retòrica a la recerca d’un senzill «bé». La resposta va ser un repàs individualitzat de tota la canalla Pera Itxart. I té sis fills. L’amor d’en Joan pels seus fills és imperial. Sempre ha estat així.

Quan ens vèiem, especialment li preguntava per en Roger, i més després del seu inici a la sèrie dels migdies a TV3.

En Roger sempre estava bé, em deia en Joan. Si no feia el doblatge de Matt Damon, era un musical que estava preparant o un petit paper en una TV movie, o un curt, o era a Madrid en una sèrie o doblant Tobey Maguire.

Un matí, mentre feia el programa, el 27 de gener de 2014, uns oients ens van enviar un correu en què explicaven el que havia passat dos dies abans al Teatre del Raval de Barcelona, on es representava el musical Germans de sang.

No hi va haver representació perquè en Roger Pera no s’hi va presentar. Va haver de sortir el director del musical a l’escenari i enfrontar-se al públic que omplia la sala barcelonina. En Ricard Reguant va prendre la paraula i el va excusar. Però va ser una excusa demolidora, de gran amic, de toc d’alerta. Aquell dilluns en Ricard va entrar a El món a RAC1 en directe: «Està malalt. Ja ve de lluny. No podem culpar una persona malalta. Estava convençut que fer Germans de sang l’ajudaria a curar-se però hem fracassat. No podem tapar el que fa. Ningú més, ni ell mateix, no podem tapar-ho més. El que hem de fer és curar-lo».

Quines casualitats té la vida. A en Roger el vaig conèixer teatralment al costat d’en Sergi Zamora, d’en Joan Crosas, de l’Àngels Gonyalons i de la Gemma Brió quan van representar (oh, divina casualitat) Germans de sang, però l’any 1994, també dirigida per en Ricard Reguant.

Més de vint anys després, tot quadrava amb aquell musical. Em consta que aquella trucada d’en Reguant a RAC1 va ajudar molt en Roger. Molt. El dolorós cop de puny de l’amic que li diu: «Roger, prou. Som-hi».

Quan va acabar el programa no sabia com reaccionar. ¿Havia de trucar a en Joan, al pare, aquell home que un dissabte a la tarda de no sé quants anys enrere va fer que l’amic Xavier Bosch i jo no poguéssim suportar els atacs de riure que ens van agafar veient-lo amb en Paco Morán al Borràs fent La extraña pareja? L’home que ens va fer riure, sentir-lo plorar? No.

Trucava a algun dels germans d’en Roger? Tampoc. En Reguant explicava des de la justa distància entre la família i el company el que estava passant. En Roger era enmig del drama.

Al cap d’unes setmanes vaig parlar amb en Joan Pera, el pare que el va parir. «Se n’està sortint. A poc a poc. Ho farà. És valent».

Un dia en Roger em va trucar. Em volia veure i explicar-me com estava. Vam quedar al migdia en una cafeteria a tocar de la ràdio. El vaig veure com feia anys que el coneixia: atabalat, emocionat, apassionat… Però en això m’assemblo a en Roger. Tenia ganes de fer coses. Em va explicar que havia fet el doblatge de l’Eddie Redmayne al biopic de l’Stephen Hawking a The Theory of Everything, que estava preparant una obra musical i que s’estava curant.

Recordo haver-li dit: «Hòstia, Roger, para, para». En Roger xerra com si fes un doblatge, amb aquella veu deliciosa, fastigosament perfecta, que, a més, fa vibrar quan toca i la fa aflautar quan li rota.

—Mai saps quan estàs bé i si pots recaure, però estic orgullós de mi mateix. Mai ho havia estat tant.

I a partir d’aquí em va explicar la seva vida com si fos una autobiografia parlada, recitada de memòria. Em va dir que estava escrivint molt. Sobre la seva vida, la seva misèria, i em va dir que la volia explicar per si a algú li podia servir d’ajut. Era una gran idea. Fer teràpia escrivint sobre el que a un mateix li passa en temps real. Així ho ha fet en Roger Pera. Allò que em va explicar fa uns mesos en una cafeteria de Barcelona, que enllaçava amb el que havia passat al Teatre del Raval mesos abans, era la seva teràpia.

—A poc a poc, Roger. No tinguis pressa. És llarg però ves escrivint. T’ajudarà —li vaig dir.

I, com tot a la vida, ha necessitat el seu temps. Per molt dolorós que sigui, que em consta que ho és… i molt. Aquí escriu la seva història en Roger. La d’un intent de superació. Salta, Roger, salta.

ÈXIT

Aquesta història és, abans que cap altra cosa, una història d’amor.

A la meva família.

Als meus amics.

A la meva professió.

A la vida.

Jo soc fulla seca que trista rodola,

que pels aires vola sens guia ni nord.

Mon ànima es troba sola i desvalguda

mes ben merescuda tinc ma negra sort.

Almenys un dia un pare tenia

i uns germans estimats,

mes, ai, els vaig perdre i tot per ma culpa.

Oh, no tinc disculpa,

vaig ser un fill ingrat.

RAMON PÀMIES

El final és on tot comença

El dissabte 25 de gener de 2014 hi havia programada funció de Germans de sang. A les 18.00 h. Es va anul·lar.

No era per culpa de l’augment de l’IVA que està ofegant el nostre sector, ni tampoc per cap altre problema relacionat amb el teatre. Els actors no havien pas decidit fer vaga. No havia sorgit cap inconvenient tècnic impossible de solucionar i, tot i que potser n’estava temptat, el banc no havia embargat el vestuari de la companyia. No. Res de tot això. Aquella funció es va anul·lar perquè jo, que representava el protagonista, no m’hi vaig presentar.

M’agradaria treure’m una bona excusa de la màniga. Posar cara de nen entremaliat, començar amb el clàssic: «No us ho creureu, però…», i tot seguit afegir alguna cosa fantàstica:

—M’ha trucat en Bruce Springsteen. I estic a l’altra banda de l’Atlàntic rodant un videoclip.

—He descobert que vull ser una dona. I he passat la tarda operant-me els pits.

—M’ha trucat l’ET, que s’havia perdut. I he agafat una bicicleta per tornar-lo a casa.

Però no. Res de tot això era veritat. És clar que no. La veritat era una altra. Més trista i més refotudament depriment.

Era a casa.

Estava tancat.

Estava sol.

I què hi feia?

Ben poca cosa, i molt trista. M’estava assegut al sofà davant de la tele. Canviava de canal de manera compulsiva: pel·lis porno, programes escombraria, qualsevol cosa. De tant en tant, mirava el rellotge i em deia: «Deu minuts més». Però passaven aquells deu minuts i no m’aixecava. Al contrari, em feia una ratlla de cocaïna sobre la caràtula d’un CD i l’esnifava.

Deu minuts més.

I una altra ratlla.

I deu minuts.

I ratlla.

Cada vegada més espantat, més encongit, més paranoic. Ionqui perdut.

No puc dir que aquesta fos una situació nova, perquè feia anys que estava enganxat a la cocaïna. I no aconseguia desenganxar-me’n.

Primer ho havia negat, no acceptava que tingués un problema. Després havia fet cas als consells de la gent que m’estimava, i havia estat tot un any ingressat en un centre de desintoxicació. Aquesta experiència m’havia permès referme, i durant un temps semblava que ho havia aconseguit.

Però és fàcil recaure en la cocaïna si no fas les coses com les has de fer. I si no neteges tot el que has de netejar dins teu. I després d’estar un any sense consumir-ne, vaig tornar-hi. Havia re-caigut.

I necessitava demostrar a la gent que m’envoltava —a qui m’estimava, i a qui no— que no era un drogoaddicte, sinó un actor.

Un bon actor.

I per demostrar-ho, vaig voler recuperar el meu primer èxit, que aleshores complia vint anys: l’obra amb què m’havia convertit en l’actor que sempre havia somiat que seria, Germans de sang.

Això sí, ho tenia tot en contra. Cap gran productora va apostar per aquell projecte, perquè els empresaris tenen el costum de malfiar-se dels actors rehabilitats. No puc culpar-los, però tampoc puc agrair-los res. (He de dir, però, que en aquest país estem molt lluny encara d’altres països, com per exemple els Estats Units, on un empresari, davant de dos currículums més o menys iguals, és capaç de contractar la persona rehabilitada abans que l’altra, que no ha hagut de passar per aquest esforç sobrenatural. El fet que una persona s’hagi rehabilitat diu molt d’ella mateixa. Una addicció és una de les pedres més gosses que la vida et pot posar enmig del camí.) A qui sí que haig d’estar agraït és al Ricard Reguant. En un gest de màxima generositat que demostra de quina pasta està fet —la més noble—, aquest director va acceptar sumar-se al projecte i, quan vam comprovar que no tindríem cap suport, se’l va carregar, juntament amb mi, sobre les espatlles.

Un muntatge teatral pesa molt per a només dues espatlles, però hi vam esmerçar tots els esforços. Totes les forces. I no vam defallir. Vam negociar els drets d’autor, que feia anys que havien caducat, vam convèncer la companyia d’actors, vam buscar un teatre i vam negociar les condicions, vam atendre la premsa i vam estar al cas de la campanya de publicitat… I, esclar, vam assajar, assajar i assajar.

Tot havia de sortir perfecte. Durant tres mesos vam treballar sota molta pressió, i jo sentia una desesperada necessitat que l’obra fos un èxit. Si no funcionava, em quedaria sense un puto duro. Totalment arruïnat.

M’ho jugava a tot o res, aquesta era la sensació. I quan va arribar el moment de l’estrena només tenia una opció: pujar a l’escenari, actuar a fons i creuar els dits perquè tot sortís bé.

I és el que vaig fer. El dia de l’estrena vaig pujar a l’escenari i vaig actuar com mai. En acabat, hi va haver un segon de silenci, un segon en què s’havia de decidir tot. Com a les pel·lícules.

Vaig creuar els dits mentalment…

I tothom va començar a aplaudir.

Cada vegada més fort.

I es van anar posant drets. Primer les files del davant, després les tres següents, i la fila sis, set i vuit. I tot el teatre.

Tenia el teatre als meus peus. I fins i tot el món.

Èxit rotund.

Me n’havia sortit.

Aquest hauria d’haver estat un moment de felicitat rotunda, i tant, però no ho va ser. D’entre les moltes entrevistes que em van fer aquells dies, recordo el matí que vaig anar al programa del Jordi Basté a RAC1. Després de parlar de l’obra, em va mirar somrient, i amb aquell to seu, més de bona persona que de presentador professional, em va dir:

—Se’t veu molt bé, Roger.

—Sí —vaig contestar—, estic bé.

Però no era veritat.

Vaig tenir ganes de contestar amb total sinceritat: «Jordi, no estic tan bé», i després buidar-me.

Li hauria explicat que, com ell i tota la professió sabia perfectament, tenia problemes amb la cocaïna, i havia fet un tractament per desenganxar-me. I en aparença sí que havia funcionat, aquell tractament, però només en aparença. En realitat (i això que diré ara és la clau) no l’havia fet per recuperar-me a mi mateix —al Roger—, sinó per recuperar coses: el perdó dels pares i els germans, la confiança dels amics, l’admiració de la professió, del públic… Volia, necessitava que tothom em tornés a aplaudir.

—Molt bé, Roger!

I ho vaig aconseguir: els aplaudiments i l’èxit. Però un cop aconseguit, necessitava un altre tipus d’èxit.

L’exit.

La sortida.

La cocaïna.

I un vespre va passar.

El 24 de gener de 2014 vaig sortir a prendre alguna cosa. Després de l’estrena de Germans de sang