TAULA

PREFACI per Jordi Bayod Brau

MONTAIGNE

PREFACI

No hi ha dubte que l’actualitat dels grans autors com Montaigne és permanent i múltiple. Però Stefan Zweig, en l’hora més tràgica que ha viscut Europa, es va fixar en un element que resulta fonamental en l’autor d’Els assaigs: l’esforç per salvar la seva independència en una societat cada vegada més brutal i gregària. Segurament hi ha molts altres Montaigne dignes d’interès: l’impenitent pintor del seu propi caràcter, el filòsof naturalista, el pensador dialogant, l’autor irònic... Tanmateix, n’hi ha un que a Zweig, un cop al Brasil, durant els darrers mesos de la seva vida, se li revela imprescindible: l’home que pugna per continuar essent ell mateix, simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció (en el seu cas, produïda per les guerres de religió del segle XVI).

El text de Zweig sobre Montaigne no és, evidentment, un estudi acadèmic destinat a especialistes; és una obra emocionada i vibrant adreçada al públic habitual de l’autor vienès, al lector mundà, curiós i inquiet. Zweig no va arribar a acabar-lo, perquè abans es va llevar la vida (el 23 de febrer de 1942) i, a més, el va compondre amb un bagatge erudit més aviat precari: el que li imposava l’exili al Brasil. Montaigne és citat a vegades en francès, no sempre literalment, sembla que sobretot a partir d’un treball de Fortunat Strowski, gran autoritat en els estudis montaignistes que en aquell temps vivia a Rio de Janeiro (Montaigne. Sa vie publique et privée, París, 1938); d’altres, és parafrasejat en alemany; d’altres, Zweig el cita fins i tot en anglès a partir d’un llibre de divulgació de Marvin Lowenthal (The Autobiography of Michel de Montaigne, Boston-Nova York, 1935). Però la inexactitud filològica és compensada amb escreix per una altra mena de rigor: el de qui afronta el gran dilema de la vida o de la mort, i no tan sols de la seva pròpia persona, sinó també de la civilització de la qual es sent hereu i actor.

Al començament d’un dels capítols d’Els assaigs («La llibertat de consciència», II, 19), Montaigne fa referència a la destrucció causada pel fanatisme quan arriba al poder; més greu encara, segons ell, que la produïda per les invasions dels bàrbars. Al rerefons d’aquesta reflexió trobem una torbadora pàgina de Maquiavel en la qual el florentí explica que les noves sectes triomfants s’esforcen sobretot a extingir la memòria del món antic. Montaigne obre algunes bretxes en el mur de l’oblit imposat, rehabilitant, per exemple, la figura de Julià, anomenat l’Apòstata, en aquest mateix capítol. L’autor d’Els assaigs és, en efecte, més decidit i combatiu del que potser sembla a primera vista. Encara que l’imaginem refugiat a la seva torre entre llibres (III, 3), arronsant les espatlles i murmurant el seu cèlebre «Que sais-je?» (II, 12), Montaigne practica la vella tàctica dels escites, que atacaven mentre fingien retirar-se (I, 12), i dispara les seves fletxes, per exemple, contra la tortura (II, 5), contra el menyspreu pels animals (II, 12), contra la brutalitat de la conquesta d’Amèrica (III, 6) o contra la cacera de bruixes (III, 11).

Però Zweig, cansat i deprimit, sembla que ha renunciat a lluitar. En la seva carta de comiat escriu simplement: «Saludo tots els meus amics. Tant de bo arribin encara a veure l’albada després de la llarga nit! Jo, massa impacient, me’n vaig abans que ells». L’autor vienès va recordar sovint, al darrer tram de la seva vida, unes paraules d’inspiració senequiana que Montaigne dedica al suïcidi: «La mort més voluntària és la més bella. La vida depèn de la voluntat aliena; la mort, de la nostra» (II, 3). El cas és que Michel de Montaigne, malgrat que de vegades s’afirmi el contrari, és, fonamentalment, un autor esperançat. En més d’una ocasió prevé contra el menyspreu d’un mateix: «I, de les nostres malalties—escriu a III, 13—la més salvatge és menysprear el nostre ésser». Enmig de les tenebres que van enfosquir França durant tants anys, entreveu la possible arribada d’una edat augusta gràcies a Enric de Navarra: «Hunc saltem euerso iuuenem succurrere sæclo | ne prohibite [Almenys no impediu que aquest jove socorri el nostre trasbalsat segle]» (III, 12). Malgrat la dolorosa malaltia que estava patint, inscriu a les darreres pàgines d’ Els assaigs una declaració de radical optimisme còsmic: «Tot bo, [Déu o la natura] ho ha fet tot bo» (III, 13). En vista de la seva admiració per Montaigne i de la força d’aquest llibre, ¿podem interpretar que l’esperança del perigordí preval també en Zweig, malgrat el seu cansament, i que el gran escriptor vienès mor confiat que Europa, en efecte, viurà una nova albada?¹

J. B. B.