El consell dels pacaners

Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, l’aire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot l’estiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de l’herba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles se’ls marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on l’herba és tova i fresca sota els peus i s’hi deixen caure amb l’abandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a l’ombra i després s’alcen d’un bot i cacen saltamartins com a esquer.

Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc se’ls escorre entre els dits dels peus. Però l’aigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda d’uns quants mosquits. Al cap d’una mica, la perspectiva d’un sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.

La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada d’herba, amb bosquets d’arbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb l’esperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a l’herba alta.

N’hi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: «Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen l’herba. Els nois s’omplen les butxaques en un tres i no res i després n’apilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més n’agafes, més n’acaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes…, però no en pots dur més d’un grapat…

La calor afluixa una mica quan el sol s’enfonsa i l’aire del vespre s’assenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè s’afanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que s’esvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus d’ella amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.

Un d’aquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia d’Oklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic d’automòbils d’últim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.

El mot pacana —el fruit de l’arbre conegut com a pacaner (Carya illinoensis)— arriba a l’anglès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que s’assembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta d’arma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme d’una sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?

Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat del poble. La llengua. El coneixement. Els noms. La meva besàvia Sha-note, ‘vent que traspassa’, rebé el nom de Charlotte. Els noms que els soldats o els missioners no sabien pronunciar no estaven permesos.

En arribar a Kansas degueren sentir-se alleujats de trobar bosquets de noguers al llarg dels rius, d’una mena que els era desconeguda, però delicioses i abundants. Sense nom per a aquest aliment nou, en digueren senzillament nous —pigan—, que esdevingué pecan en anglès, i pacana.

Només menjo pastís de pacana per Acció de gràcies, quan hi ha prou nous per a menjar-se-les totes. Ni tan sols m’agrada especialment, però vull honorar aquell arbre. Donar-ne el fruit als convidats al voltant de la gran taula recorda la benvinguda dels arbres als nostres avantpassats quan estaven sols i cansats i tan lluny de la seva llar.

Els nois potser van arribar a casa sense peix, però van dur gairebé tanta proteïna com si tinguessin un enfilall de silurs. Les nous són com els peixos de bosc de mida mitjana, plenes de proteïnes i especialment grasses: «la carn del pobre», i ells eren pobres. Avui ens les mengem amb polidesa, pelades i torrades, però en els vells temps les bullien en unes farinetes. El greix surava a dalt com una sopa de pollastre, i el retiraven i el desaven com a mantega de nou: bon aliment per a l’hivern. Alt en calories i vitamines: tot el que cal per a sostenir la vida. Al capdavall, aquesta és l’única finalitat de les nous: proporcionar a l’embrió tot el que li cal per a començar una vida nova.

Les nogueres blanques, els noguers negres, els noguers americans i els pacaners són tots membres propers de la mateixa família (Juglandaceae). La nostra gent els duia arreu on emigrava, més sovint en cistells que en pantalons, però. Els pacaners avui ressegueixen els rius que travessen les praderies i poblen les terres fèrtils on la gent s’assentava. Els meus veïns haudenosaunee diuen que als seus avantpassats els agradaven tant les nous blanques que actualment són un bon indicador dels antics enclavaments de pobles. Efectivament, hi ha una clapa de nogueres blanques, infreqüent en els boscos «silvestres», al turó damunt la font de casa meva. Desbrosso les herbes al voltant dels joves cada any i hi tiro una galleda d’aigua quan les pluges triguen a arribar. Recordant-ho.

L’antiga casa de la família a la parcel·la assignada a Oklahoma té un pacaner que fa ombra sobre les restes de la casa. Imagino la besàvia abocant nous per a preparar-les i una que fuig rodolant fins a un punt acollidor a la vora del pati. O potser ella va pagar el seu deute als arbres plantant-ne un grapat a l’hort, en aquell mateix moment i allà.

Tornant a pensar en aquella antiga història, em sorprèn que els nois del bosquet de pacaners fossin prou espavilats per a dur a casa tot el que van poder: els noguers no produeixen una collita cada any, sinó més aviat a intervals impredictibles. Alguns anys és un festí, la majoria és fam, un cicle de prosperitat i manca conegut com alternança de producció. A diferència de les fruites sucoses i de les baies, que conviden a menjar-te-les de seguida abans que es facin malbé, les nous es protegeixen amb una closca dura, gairebé de pedra, i amb una pellofa verda i corretjosa. L’arbre no vol que te les mengis allà mateix amb el suc regalimant-te per la barbeta. Estan dissenyades per a ser menjar d’hivern, quan necessites greix i proteïnes i moltes calories per a estar calent. Són la prevenció per als temps difícils, l’embrió de la supervivència. Tan rica és la recompensa que el contingut està protegit en una caixa forta, amb doble pany, una capsa dins d’una capsa. Això resguarda l’embrió de dins i la seva provisió d’aliment, però també pràcticament garanteix que la nou es desarà en un lloc segur.

L’única manera de traspassar la closca és amb molt d’esforç, i un esquirol tindria poc seny de seure a rosegar-la al descobert, on un falcó alegrement s’aprofitaria de la seva concentració. Les nous estan dissenyades per a ser dutes a dins, reservar-les per a més tard al rebost d’un esquirol, o al celler d’una barraca a Oklahoma. Com en tots els magatzems, algunes de ben segur que es perdran…, i aleshores naixerà un arbre.

Perquè l’alternança de producció tingui èxit i generi nous boscos, cada arbre ha de produir moltes i moltes nous: tantes, que superi els possibles depredadors. Si un arbre només anés fent amb unes quantes nous cada any, totes serien ingerides i no hi hauria una generació de pacaners següent. Però atès l’alt valor calòric de les nous, els arbres no es poden permetre aquesta producció cada any i han d’estalviar per a fer-la, de la mateixa manera que una família estalvia per a un esdeveniment especial. Els arbres de producció en alternança passen anys fabricant sucre, i en comptes de gastar-lo a poc a poc, l’enganxen sota aquell matalàs proverbial, tot acumulant calories en forma de midó a les arrels. Quan el compte té excedent, només aleshores l’avi va poder dur a casa quilos de nous.

Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat d’aquesta equació energètica: produeix fruits només quan t’ho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats s’enriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a l’ombra s’esforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de l’estat. Els arbres no actuen com individus, sinó d’alguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.

L’estiu de 1895, els cellers d’arreu del Territori Indi eren plens de pacanes, i també les panxes dels nois i dels esquirols. Per a la gent, el batec de l’abundor semblava un regal, una profusió d’aliment que només calia collir de terra. O sigui, si hi arribaves abans que els esquirols. I si no hi arribaves, com a mínim hi hauria molt de rostit d’esquirol aquell hivern. Els bosquets de pacaners donen, i tornen a donar. Una generositat comunal com aquesta podria semblar incompatible amb el procés d’evolució, que invoca l’imperatiu de la supervivència individual. Però cometem un greu error si intentem separar el benestar individual de la salut del conjunt. El regal de l’abundor dels pacaners també és un regal per a ells mateixos. En sadollar esquirols i persones, els arbres es garanteixen la supervivència. Els gens que traslladen el flux de l’alternança de producció flueixen pels corrents evolutius cap a les generacions següents, mentre que els que no tenen la capacitat de participar seran devorats i arribaran a un cul-de-sac evolutiu. Així, les persones que saben com interpretar la terra buscant nous i les duen a la seguretat de casa sobreviuran a les borrufades de febrer i transmetran aquest comportament a la seva descendència, no per transmissió genètica sinó per pràctica cultural.

Els biòlegs forestals descriuen la generositat de la producció en alternança amb la hipòtesi del sadollament del depredador. Sembla que la història fa així: quan els arbres produeixen més del que els esquirols poden menjar, algunes nous s’escapen de la depredació. De la mateixa manera, com més atapeïts de nous estan els rebosts dels esquirols, les rodanxones mares esquirol tenen més cries a cada ventrada i la població d’esquirols es dispara. La qual cosa significa que les mares falcó tenen més pollets, i els caus de les guineus també s’omplen. Però quan arriba la tardor següent, s’acaben els dies feliços perquè els arbres han tancat la producció de nous. Ara hi ha poca cosa amb què omplir els rebosts dels esquirols —tornen a casa amb les mans buides—, o sigui que surten a explorar, cada vegada més, i s’exposen a la població augmentada de falcons vigilants o guineus afamades. La proporció depredador-presa no està al seu favor, i per mitjà de la fam i de la depredació, la població d’esquirols s’enfonsa i als boscos es fa el silenci sense la seva xerrameca. En aquest punt, podeu imaginar-vos els arbres xiuxiuejant els uns als altres: «Només queden uns quants esquirols. Oi que seria un bon moment per a fer nous?», i arreu del paisatge surten les flors de pacaner preparades per a esdevenir una collita immensa una altra vegada. Junts, els arbres sobreviuen i prosperen.

Les polítiques de Desplaçaments Indis del govern federal van arrencar molts pobles natius de les nostres terres originàries. Ens va separar del nostre coneixement tradicional i de les maneres de fer, els ossos dels nostres avantpassats, les nostres plantes nutritives…, però ni tan sols això va extingir la nostra identitat. Per aquest motiu el govern va provar una eina nova: separar les criatures de les seves famílies i cultures i enviar-les lluny per a escolaritzar-les, prou temps, esperaven, per a fer que oblidessin qui eren.

Arreu del Territori Indi hi ha registres d’agents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que s’hi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals —mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó— eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. L’amenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan l’agent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell l’any en què l’àvia va signar els papers.

Mainada, llengua, terres: gairebé de tot fórem desposseïts, robats quan ningú no mirava perquè prou feina teníem per a continuar vius. Davant d’aquella pèrdua, una cosa que el nostre poble no podia rendir era el sentit de la terra. Per a la ment colonial, el territori era propietat, parcel·les, capital o recursos naturals, però per a la nostra gent ho era tot: la identitat, la connexió amb els nostres avantpassats, la llar dels nostres germans i germanes no humans, la nostra farmàcia, la nostra biblioteca i la font de tot el que ens sostenia. A les nostres terres era on se sancionava la nostra responsabilitat amb el món, era terreny sagrat. Pertanyia a si mateix; era un do, no un bé de consum, i per tant mai no es podia comprar ni vendre. Aquests són els significats que la gent es va endur quan els van obligar a marxar de les antigues terres originàries cap a llocs nous. Tant si era la pàtria com el territori on els havien obligat a anar, la terra comunal donava força a la gent; els donava alguna cosa per la qual lluitar. I, per tant —als ulls del govern federal—, aquella creença era una amenaça.

Així, després de milers de quilòmetres de desplaçament obligat i de pèrdua, i d’instal·lar-nos finalment a Kansas, el govern federal va presentar-se una vegada més davant el meu poble i els oferí un altre trasllat, aquesta vegada a un lloc que seria seu per sempre, un trasllat per a posar fi a tots els trasllats. I, encara més, van oferir a la gent la possibilitat de ser ciutadans dels Estats Units, ser part del gran país que els envoltava i estar protegits pel seu poder. Els nostres cabdills, l’avi del meu avi entre ells, van estudiar-ho i debatre-ho, i van enviar delegacions a Washington per a conferenciar. Aparentment, la constitució dels Estats Units no tenia capacitat per a protegir les terres natals dels pobles indígenes. Els desplaçaments ho havien deixat ben clar. Però la constitució sí que protegia explícitament els drets de propietat dels ciutadans que eren amos de propietats individuals. Potser aquesta era la ruta cap a una llar permanent per a la gent.

Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg d’un camí de pols. L’únic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot l’estiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.

Sempre hem sabut que les plantes i els animals tenen els seus consells, i una llengua comuna. Als arbres, especialment, els reconeixem com els nostres mestres. Però sembla que ningú no escoltava aquell estiu quan els Pacaners estaven en consell: romandre junts, actuar com un de sol. Nosaltres, els Pacaners, hem après que la unitat fa la força, que l’individu solitari pot ser eliminat amb tanta facilitat com l’arbre que ha fructificat fora de la temporada. Els ensenyaments dels Pacaners no van ser escoltats, o no en van fer cas.

I, així, les nostres famílies van tornar a omplir el carro una vegada més i es traslladaren a l’oest, a Territori Indi, a la terra promesa, per a esdevenir Ciutadà Potawatomi. Cansats i plens de pols, però esperançats pel futur, van trobar un vell amic a les terres noves la primera nit: un bosquet de pacaners. Van fer un cercle amb els carros sota la protecció de les seves branques i tornaren a començar. Cada membre de la tribu, fins i tot el meu avi, amb un infant als braços, rebé un títol de propietat d’una parcel·la de terra del govern federal considerada suficient per a guanyar-se la vida com a granger. Acceptant la ciutadania, s’asseguraven que no els podien prendre les parcel·les assignades. Si no era, és clar, que un ciutadà no pogués pagar els seus impostos. O que un ramader oferís un barrilet de whisky i molts diners, «tot clar i net». Qualsevol parcel·la no assignada la van arreplegar colons no indis de la mateixa manera que els esquirols afamats arrepleguen les pacanes. Durant l’època de les assignacions es van perdre més de dues terceres parts de les terres de les reserves. Amb prou feines després que «garantissin» la terra a una generació mitjançant el sacrifici de la terra comunal convertida en propietat privada, la major part havia desaparegut.

Els pacaners i els seus parents mostren una capacitat per a l’acció coordinada, per a la unitat de propòsit que transcendeix els arbres individuals. D’alguna manera s’asseguren que tots aguanten junts, i així sobreviuen. Com ho fan, encara se’ns escapa. Hi ha proves que certs senyals del medi ambient poden desencadenar la fructificació, com ara una primavera particularment plujosa o una llarga temporada de creixement. Aquestes condicions físiques favorables ajuden tots els arbres a assolir un excedent d’energia que podrien dedicar a les nous, però ateses les diferències individuals en l’hàbitat sembla improbable que el medi ambient tot sol pugui ser la clau d’aquesta sincronia.

En temps antics, diuen els nostres ancians, els arbres es parlaven. Es reunien en el seu consell i traçaven un pla. Però els científics van decidir, fa molt de temps, que les plantes eren sordes i mudes, tancades en aïllament i sense comunicació. La possibilitat de la conversa fou descartada sumàriament. La ciència fa veure que és purament racional, completament neutra, un sistema de formació del coneixement en què l’observació és independent de l’observador. I tanmateix es va extreure la conclusió que les plantes no poden comunicar-se perquè els manquen els mecanismes que els animals fan servir per a parlar. Els potencials de les plantes es veien purament mitjançant la lent de la capacitat animal. Fins no fa gaire ningú no ha explorat seriosament la possibilitat que les plantes podrien «parlar» les unes amb les altres. Però el pol·len ha viatjat amb eficàcia en el vent durant eons, comunicat pels mascles a les femelles receptives per a produir aquelles mateixes nous. Si es pot confiar aquesta responsabilitat fecunda al vent, per què no se li poden confiar els missatges?

Ara hi ha proves convincents que els nostres ancians tenien raó: els arbres sí que es parlen. Es comuniquen via feromones, uns compostos semblants a les hormones que la brisa arrossega, carregats de significat. Els científics han identificat compostos específics que un arbre allibera quan està sota la tensió d’un atac d’insectes: erugues que s’afarten de les seves fulles o corcs que se li fiquen sota l’escorça. L’arbre envia una crida de perill: «Ep, que hi sou? M’ataquen. Potser voleu aixecar el pont llevadís i armar-vos contra el que us ve.» Els arbres a sotavent capten l’olor, perceben aquelles poques molècules d’alarma, la sentor del perill. Això els dona temps per a manufacturar productes químics defensius. Previngut és armat. Els arbres s’avisen els uns als altres i els invasors són repel·lits. L’individu se’n beneficia, i també tot el bosquet. Sembla que els arbres parlen de la defensa mútua. Podrien també comunicar-se per a sincronitzar la fructificació? Hi ha tantes coses que encara no podem percebre amb la nostra limitada capacitat humana… Les converses dels arbres encara queden molt lluny del nostre abast.

Alguns estudis de la fructificació en alternança han suggerit que el mecanisme de la sincronia prové no de l’aire, sinó de sota terra. Els arbres d’un bosc sovint estan interconnectats per xarxes subterrànies de micorrizes, fibres fúngiques que habiten les arrels dels arbres. La simbiosi micorrízica permet als fongs brostejar nutrients minerals al sòl i transmetre’ls a l’arbre a canvi d’hidrats de carboni. Les micorrizes poden formar ponts fúngics entre cada arbre, de tal manera que tots els arbres d’un bosc estan connectats. Aquestes xarxes fúngiques sembla que redistribueixen la riquesa dels hidrats de carboni d’arbre en arbre. Una mena de Robin Hood que pren dels rics i dona als pobres per tal que tots els arbres arribin al mateix excedent de carboni en el mateix moment. Trenen una xarxa de reciprocitat, de donar i prendre. Així, tots els arbres actuen com un de sol perquè els fongs els han connectat. Mitjançant la unitat, supervivència. Tota prosperitat és mútua. Sòl, fongs, arbre, esquirol, noi: tots són beneficiaris de la reciprocitat.

Amb quina generositat ens ruixen amb menjar, literalment donant-se perquè puguem viure… Però en donar la vida també s’asseguren la seva. La nostra presa els retorna benefici en el cicle de crear vida, la cadena de reciprocitat. Viure segons els preceptes de la Collita Honorable —prendre només el que se’ns dona, utilitzar-ho bé, ser agraït pel regal i reciprocar el regal— és fàcil en un bosquet de pacaners. Reciproquem el regal tenint cura del bosquet i protegint-lo de cap mal plantant llavors perquè nous bosquets facin ombra a la praderia i alimentin els esquirols.

Ara, dues generacions més tard, després del desplaçament, després de les parcel·les assignades, després dels internats, després de la diàspora, la meva família torna a Oklahoma, al que queda de la parcel·la del meu avi. Des de dalt del turó encara es poden veure els bosquets de pacaners al llarg del riu. De nit ballem als vells terrenys del powwow