Ottessa Moshfegh

Nascuda a Boston el 1981, col.labora a la revista The Paris Review, on ha publicat els relats amb què va guanyar el Plimpton Prize (2014). El 2015 va publicar la seva primera novel.la, My name is Eileen, aclamada per la crítica, guanyadora del premi Pen/Hemingway al millor debut literari i nominada al Man Booker Prize. El meu any de repòs i relaxació l’ha consagrat com una de les autores més interessants del segle XXI. Properament Angle publicarà La mort a les seves mans.

Alba Dedeu

(Granollers, 1984) Es dedica a la traducció literària des de l’any 2010. Compagina la traducció amb l’escriptura, i ha publicat dos llibres de relats: Gats al parc (2011) i L’estiu no s’acaba mai (2012). Per a Angle Editorial ha traduït Fidelitat (2020), de Marco Missiroli.

«Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà […], i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. […] Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. […] La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.»

La narradora d’aquesta novel·la decideix tancar-se al seu pis de Manhattan durant un any. Els seus pares han mort, l’han acomiadat de la galeria d’art on treballava, les seves relacions són efímeres. Com una insòlita i ombrívola Bella Dorment, vol evitar el contacte humà, passar la major part del temps dormint o veient pel·lícules de Whoopi Goldberg i Harrison Ford, i tornar-se «immune als records dolorosos».

Haurà de superar uns pocs obstacles: satisfer les necessitats bàsiques, les visites reiterades de la seva amiga Reva i les consultes amb la doctora Tuttle, una estranya, histriònica i poc ?able psiquiatra que la proveirà de tota mena de fàrmacs per desconnectar.

El meu any de repòs i relaxació és una novel·la meravellosa sobre la fragilitat de la condició humana, la vanitat i la mediocritat, l’autoodi, l’amor i el desamor, les ferides que queden dins i no es curen, la necessitat d’aïllar-se i de renovar-se. Amb l’horitzó ple d’esperança d’un nou mil·lenni. L’any 2001. A Nova York.

«Com que és una novel·la escrita per Moshfegh, que va sobrada de talent, sabem per endavant que serà una novel·la original i estranya. [...] Les seves frases són penetrants i viperines. [...] Llegir-la sempre resulta un plaer.» — The New York Times

«Potser sigui la millor novel·la existencial escrita per un autor no francès.» — Kirkus Review

«Un dels millors [llibres] que hem llegit aquest any: irònic, divertit i en ocasions feridor, amb una de les millors últimes pàgines mai escrites. Moshfegh reflexiona sobre el sentit de la vida, l’apatia i l’amistat d’una manera perversa. Però és sobretot una novel·la sobre les preguntes del nostre present. ¿És la mandra l’única resposta lògica a l’imperatiu de productivitat del capitalisme tardà? ¿És la fatiga la figura fonamental de la condició millenial? Sí i sí, contesta Ottessa.» — Berta Gómez i Anabel Alcázar, lefrondemag

«Divertida i despietada, astuta i intel·ligent, mostra com molts de nosaltres portem vides indolents i alienades encara que no ens hàgim convertit en reclusos narcotitzats.» — Red

«Sovint és millor dormir que viure, perquè qui és feliç de debò? Absolutament ningú. Ottessa Moshfegh s’ha assabentat de tot i t’ha escrit el millor llibre de l’any.» — Isa Calderón

«D’aquesta novel·la fosca i divertidíssima no sortiràs necessàriament reposat ni relaxat, però sí amb una gran sintonia amb allò que la condició humana té de delicada i fràgil.» — Marie Claire

«Electritzant [...]. Moshfegh és una experta en la construcció de personatges femenins captivadors que transgredeixen les normes de la feminitat.» — Vanity Fair

«Una història diferent, molt pròpia per a aquests dies de confinament que vivim, no recomanable per a claustrofòbics, però molt interessant per als que vulguin renéixer d’una situació difícil. Llegiu i sigueu feliços.» — Mitxel Ezquiaga, Teledonosti

«Amb aquest llibre preguntem: “De què no tracta?”. Aquesta novel·la tracta de l’odi a una mateixa, el feminisme, la sexualitat, la salut mental, la família, la indústria farmacèutica [...] i A MÉS és l’h*stia de divertida » — Lena Dunham

«Enginyosa, fosca, còmica [...]. La novel·la s’accelera fins arribar a la que és probablement la millor última pàgina que he llegit mai [...]: un retrat perfecte d’algú que desitja amb desesperació posar-se a dormir per, així, finalment, sentir-se desperta.» — Vice

«Tan refinat com pervers. [...] Un llibre absorbent.» — The New Yorker

El meu any de repòs
i relaxació

Narratives
130

Títol original: My year of rest and relaxation

Publicat inicialment a US Publisher

Drets de traducció acordats per MB Agencia Literaria SL

i The Clegg Agency, Inc., EUA

Tots els drets reservats.

© 2018 Ottessa Moshfegh

© 2021 Alba Dedeu, per la traducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Producció de l’ePub: booqlab

La portada reprodueix el Retrat d’una jove de blanc, d’autor anònim del taller de Jacques-Louis David,conservat a la National Gallery of Art, Washington

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-18197-72-7

DL B 3516-2021

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

El meu any de repòs i relaxació

Ottessa Moshfegh

Traducció d’Alba Dedeu

Per a en Luke.
L’únic. El meu tot.

Si ets llest, ric, o afortunat

potser et saltaràs les lleis dels homes

però contra les lleis internes de l’esperit

i les lleis externes de la natura

no hi pot fer res ningú

no, no hi pot fer res ningú...

«The wolf that lives in Lindsey»
JONI MITCHELL

U

Sempre que em despertava, de nit o de dia, recorria el lluminós vestíbul de marbre del meu edifici arrossegant els peus i feia la volta a l’illa de cases fins a una botigueta de queviures que no tancava mai. M’hi servia dos cafès amb llet de mida gran, amb sis terrossos de sucre cadascun, engolia el primer pujant amb l’ascensor cap al pis i em bevia lentament el segon mentre mirava pel·lícules, menjava galetes en forma d’animal i prenia trazodona, Ambien i Nembutal fins que em tornava a adormir. D’aquesta manera perdia la noció del temps. Passaven dies. Setmanes. Es van escolar uns quants mesos. Quan hi pensava, encarregava menjar a domicili del restaurant tailandès de l’altra banda del carrer, o una safata d’amanida de tonyina del bar de la Primera Avinguda. Em despertava i em trobava missatges de veu al mòbil de perruqueries o salons de bellesa per confirmar reserves que havia fet mentre dormia. Sempre trucava per cancel·lar-les, cosa que no suportava fer, perquè no suportava parlar amb la gent.

Al principi d’aquesta fase, em venien a buscar la roba bruta i me la tornaven neta un cop a la setmana. El cruixit de les bosses de plàstic esquinçades en el corrent d’aire de les finestres de la sala d’estar em reconfortava. M’agradava sentir alenades d’olor de roba neta mentre dormitava al sofà. Passat un quant temps, però, se’m feia massa costa amunt apilar tota la roba bruta i ficar-la a la bossa de la bugaderia. I el soroll que feien la rentadora i l’assecadora em torbava el son. Així doncs, les calces brutes les llençava. Igualment, tots els conjunts vells em recordaven en Trevor. Durant una temporada va continuar arribant per correu llenceria xarona de Victoria’s Secret, tangues, bodis i picardies de colors fúcsia i verd llima amb farbalans, cada peça empaquetada en una bossa de plàstic transparent. Jo entaforava totes les bossetes de plàstic a l’armari i anava sense roba interior. De tant en tant m’arribava un paquet de Barneys o de Saks amb un pijama d’home o altres coses que no recordava haver comprat: mitjons de caixmir, samarretes estampades, texans de disseny.

A tot estirar em dutxava un cop a la setmana. Vaig deixar d’arreglar-me les celles, de decolorar-me, de fer-me la cera, de raspallar-me els cabells. Res d’hidratar ni d’exfoliar. Res d’afaitar-me les cames. Gairebé no sortia del pis. Tots els rebuts els tenia domiciliats. Havia pagat un any d’impostos sobre la propietat del pis i de la vella casa dels meus difunts pares al nord de l’estat. Els inquilins d’aquella casa m’ingressaven cada mes l’import del lloguer al compte corrent. Perquè continuessin pagant-me l’atur només havia de fer la trucada setmanal al servei automatitzat i prémer 1, que volia dir «Sí», quan el robot em preguntava si m’havia esforçat de debò a trobar feina. Amb això n’hi havia prou per finançar el copagament de tots els medicaments que prenia i el que comprés a la botigueta. D’altra banda, tenia inversions. L’assessor financer del meu difunt pare seguia tot aquell afer i me n’enviava uns extractes trimestrals que jo no llegia mai. Al meu compte d’estalvis també hi tenia una morterada de diners: prou per subsistir uns quants anys, posat que no fes res espectacular. A més a més de tot això, tenia un límit de crèdit elevat a la Visa. Els diners no em preocupaven.

Havia començat a «hibernar» tan bé com havia pogut a mitjan juny de 2000. Tenia vint-i-sis anys. Vaig contemplar com l’estiu es moria i la tardor es tornava freda i grisa a través d’una làmina trencada de l’estor. Se’m van afeblir els músculs. La roba de llit es va esgrogueir, tot i que normalment em quedava adormida davant el televisor, al sofà, que era de Pottery Barn, estampat de ratlles blaves i blanques i tot enfonsat i ple de taques de cafè i de suor.

Mentre estava desperta no feia gran cosa més que mirar pel·lícules. No suportava mirar la tele normal. Sobretot al principi, la tele em trasbalsava massa, i començava a fer servir el comandament de manera compulsiva, canviant constantment de canal, burlant-me de tot i inquietant-me. Em superava. Les úniques notícies que podia llegir eren els titulars sensacionalistes dels diaris locals de la botigueta. Els donava una mirada ràpida mentre pagava els cafès. Bush contra Gore per la presidència. S’havia mort algú important, havien segrestat un nen, un senador havia robat diners, un atleta famós havia enganyat la seva dona embarassada. A la ciutat de Nova York hi passaven coses —en passen sempre—, però res de tot allò no m’afectava. Aquella era la bellesa del son: la realitat es tornava distant i m’apareixia a la ment amb la indiferència d’una pel·lícula o d’un somni. Em resultava fàcil despreocupar-me de les coses que no m’afectaven. Els treballadors del metro havien començat una vaga. Un huracà havia passat i se n’havia anat. No tenia importància. Hi hauria pogut haver una invasió extraterrestre o una plaga de llagostes i jo me n’hauria adonat, però no m’hauria amoïnat.

Quan necessitava més pastilles, m’aventurava a sortir per anar a la drogueria amb farmàcia Rite Aid, que quedava a tres illes de cases. Aquell era un viatge invariablement dolorós. En caminar per la Primera Avinguda tot em feia esgarrifances. Era com quan neix un nen: em feia mal l’aire, em feia mal la llum, els detalls del món semblaven estridents i hostils. Només em valia de l’alcohol els dies que havia de fer aquestes excursions: un gotet de vodka abans de sortir i passar per davant de tots els petits restaurants, els cafès i les botigues on solia anar quan campava per allà fora, fingint que tenia una vida. A banda d’aquests desplaçaments, procurava limitar-me a un radi d’una illa de cases al voltant del pis.

Els dependents de la botigueta eren tots egipcis joves. A banda de la meva psiquiatra, la doctora Tuttle, la meva amiga Reva i els porters de l’edifici, els egipcis eren les úniques persones a qui veia amb regularitat. Eren relativament ben plantats, alguns més que d’altres. Tenien la mandíbula angulosa i el front masculí, les celles vistoses i gruixudes. I tots ells semblaven haver-se posat eyeliner. N’hi devia haver mitja dotzena; suposava que eren germans o cosins. El seu estil em desinflava. Duien samarretes d’equips de futbol, caçadores de pell de motorista i cadenes d’or amb crucifixos, i posaven la música comercial de Z100 a la ràdio. No tenien ni gota de sentit de l’humor. Els primers temps després que em traslladés al barri s’havien dedicat a flirtejar amb mi, d’una manera fins i tot molesta. Però quan vaig començar a aparèixer a altes hores de la nit, arrossegant els peus, amb lleganyes als ulls i escuma a les comissures de la boca, van deixar d’intentar guanyar-se el meu afecte.

—Tens una cosa aquí —va dir l’home rere el taulell un matí, indicant-se la barbeta amb els dits llargs i bruns.

Jo em vaig limitar a fer un gest de desinterès amb la mà. Més tard vaig descobrir que tenia pasta de dents resseca per tota la cara.

Quan ja feia uns quants mesos que comprava tota malgirbada i mig adormida al seu establiment, els egipcis van començar a dir-me «mestressa» i a acceptar de bon grat els meus cinquanta cèntims quan els demanava un cigarret solt, cosa que feia sovint. Hauria pogut anar a molts altres llocs a buscar cafè, però la botigueta m’agradava. La tenia a prop, el cafè que servien era regularment dolent i no havia d’aguantar ningú que demanés un brioix o un cafè amb llet sense escuma. No hi havia nens amb el nas ple de mocs ni au-pairs sueques. No hi havia professionals esterilitzats, no hi havia parelletes. El cafè de la botigueta era cafè de classe treballadora, cafè per a porters, missatgers, empleats de manteniment, ajudants de cambrer i dones de fer feines. En aquell lloc, l’aire feia fortor de detergents barats i de florit. Podia comptar amb el congelador de vidres entelats ple de gelats, polos i gots de plàstic amb gel. Els compartiments de polimetacrilat sobre el taulell estaven atapeïts de xiclets i llaminadures. Res no hi canviava mai: els cigarrets ben afilerats, els rotlles de rasca i guanya, dotze marques diferents d’aigua embotellada, cervesa, pa de motlle, una caixa amb embotits i formatges que no comprava mai ningú, una safata de pastes portugueses seques, un cistell amb fruita embolicada amb plàstic, tota una paret de revistes que jo evitava. No volia llegir res que no fossin titulars de diaris. Em mantenia apartada de qualsevol cosa que em pogués estimular l’intel·lecte o provocar enveja o angoixa. M’esforçava a evitar trasbalsos.

De tant en tant, la Reva es presentava al meu pis amb una ampolla de vi i insistia a fer-me companyia. La seva mare s’estava morint de càncer. Aquell motiu, entre molts altres, feia que jo no tingués ganes de veure-la.

—Havies oblidat que vindria? —em preguntava la Reva, apartant-me per entrar a la sala d’estar i encenent els llums—. Vam parlar ahir a la nit, te’n recordes?

M’agradava trucar a la Reva just quan l’Ambien em començava a fer efecte, o el Solfoton, o el que fos. Segons ella, jo només volia parlar d’en Harrison Ford o de la Whoopi Goldberg, però deia que ja li estava bé.

—Ahir a la nit em vas explicar tota la trama de Frenètic. I vas recrear l’escena en què condueixen el cotxe, amb la cocaïna. No acabaves mai.

—L’Emmanuelle Seigner està fantàstica, en aquesta pel·lícula.

—És exactament el que vas dir ahir.

Quan apareixia la Reva jo em sentia alleujada i irritada alhora, tal com et sentiries si t’interrompessin a mig suïcidi. No era pas que els meus actes fossin un suïcidi. En realitat eren el contrari d’un suïcidi. La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida.

—Ara fica’t a la dutxa —deia la Reva, avançant cap a la cuina—. Jo trauré les escombraries.

Me l’estimava, la Reva, però ja no em queia bé. Érem amigues des de la universitat, un temps prou llarg perquè l’única cosa que ens quedés en comú fos la nostra història compartida, un complex circuit de ressentiment, records, enveja, autoenganys i uns quants vestits que jo li havia deixat i que, malgrat la seva promesa de dur-los a la tintoreria i tornar-me’ls, no havia recuperat mai. La Reva treballava com a secretària de direcció per a una corredoria d’assegurances del centre. Era filla única i una addicta al gimnàs, tenia una marca de naixement vermell clapejat i en forma de Florida al coll, un hàbit de mastegar xiclet que li provocava dolor a l’ATM i un alè que pudia a llaminadures de canyella i de poma àcida. Li agradava venir a casa meva, fer-se espai a la butaca, deixar anar algun comentari sobre l’estat del pis, dir que jo semblava haver perdut més pes i queixar-se de la feina, tot plegat mentre s’anava omplint la copa de vi després de cada glop.

—La gent no entén com em sento, jo —deia—. Donen per fet que sempre estaré animada. Mentrestant, aquests imbècils es pensen que poden anar pel món tractant tots els subordinats com una merda. I se suposa que jo he de fer una rialleta, estar bufona i enviar-los els faxos? Que els donin pel cul. Que es quedin tots calbs i es rosteixin a l’infern.

La Reva estava embolicada amb el seu cap, en Ken, un home de mitjana edat, casat i amb un fill. De la seva obsessió per ell en parlava amb franquesa, però intentava amagar la part sexual de l’afer. Una vegada me n’havia ensenyat una foto, en un fullet de l’empresa: alt, espatlles amples, camisa blanca, corbata blava, una cara tan insulsa i avorrida que hauria pogut ser feta de plàstic. La Reva tenia debilitat pels homes més grans, igual que jo. Els homes de la nostra edat, deia la Reva, eren massa cursis, massa acaramel·lats, massa dependents. Jo podia entendre la seva repulsió, però no m’havia trobat mai un home així. Tots els homes amb qui jo havia tingut relacions, joves o madurs, havien estat distants i freds.

—Perquè ets molt esquerpa, és per això —em va explicar la Reva—. Els qui s’assemblen s’atreuen.

Com a amiga, la Reva era certament cursi, acaramel·lada i dependent, però també era molt reservada, i de tant en tant molt condescendent. No era capaç d’entendre (o simplement no ho volia entendre) que jo volgués dormir constantment, i sempre em refregava per la cara la seva superioritat moral i m’exhortava a afrontar les conseqüències del mal hàbit concret en què m’hagués encallat en aquell moment. L’estiu que vaig començar a dormir, la Reva em va renyar per «arruïnar el meu cos escultural». «Fumar mata.» «Hauries de sortir més.» «Ja conté prou proteïnes, la teva dieta?» Etcètera.

—No soc una criatura, Reva.

—Estic amoïnada per tu, això és tot. Perquè m’importes. Perquè t’estimo —deia ella.

Des que ens havíem conegut durant el penúltim any de carrera, la Reva no havia estat capaç d’admetre mai, en estat sobri, tenir cap desig vulgar. Però no era perfecta. «No és pas un angelet», com hauria dit la meva mare. Jo feia anys que sabia que la Reva era bulímica. Sabia que es masturbava amb un aparell de massatge cervical perquè li feia massa vergonya comprar-se un vibrador de debò en un sex-shop. Sabia que estava endeutada fins al coll amb les despeses dels estudis i després d’anys d’esprémer les targetes de crèdit al màxim, i que pispava mostres de la secció de bellesa de la botiga dietètica, vora el seu pis a l’Upper West Side. N’havia vist els adhesius en diversos objectes que portava a l’enorme bossa de maquillatge que s’enduia arreu on anava. Era una esclava de la vanitat i de l’estatus, cosa que no era estranya en un lloc com Manhattan, però jo trobava la seva desesperació especialment irritant. Em dificultava respectar la seva intel·ligència. Estava d’allò més obsessionada amb les marques, les convencions, les ganes d’«encaixar». Anava sovint a Chinatown per adquirir les últimes falsificacions de bosses de mà de disseny. Un any, per Nadal, m’havia regalat una cartera de Dooney & Bourke. Va comprar uns clauers Coach d’imitació que feien joc, un per a cadascuna.

Irònicament, el seu desig de ser refinada sempre havia estat la pedra a la sabata que la feia semblar ordinària.

—L’elegància estudiada no és elegància —li havia intentat explicar un dia—. L’encant no és un pentinat. O se’n té o no se’n té. Com més t’esforcis a ser distingida, més vulgar semblaràs.

Res no feria tant la Reva com la bellesa natural, com la meva. Un dia, mentre miràvem Abans de l’alba en vídeo, m’havia dit:

—Sabies que la Julie Delpy és feminista? Em pregunto si és per això que no està més prima. Si fos americana no l’haurien agafada per a aquest paper ni de broma. Ho veus, quins braços més tous que té? Aquí ningú no suporta els braços flàccids. Els braços flàccids et desqualifiquen a l’instant. Són com l’examen SAT. Si no arribes a 1.400 punts, ni tan sols existeixes.

—Et fa feliç que la Julie Delpy tingui els braços flàccids? —li havia preguntat jo.

—No —havia dit ella després de rumiar-s’ho una mica—. No en diria felicitat. És més aviat satisfacció.

Una cosa que la Reva no semblava considerar necessari amagar-me era la gelosia. Des que ens havíem fet amigues, si jo li explicava que m’havia passat alguna cosa bona, ella repetia una vegada i una altra «No és just» amb veu queixosa, fins al punt que l’expressió es va convertir en una mena de crossa que deixava anar despreocupadament, amb una veu neutra. Era una resposta automàtica quan jo havia tret bona nota, quan tenia un color de pintallavis nou, quan només quedava un polo, quan veia el meu tallat de cabells car. «No és just.» Jo posava els dits en forma de creu i els sostenia enlaire entre nosaltres, com si em protegís de la seva enveja i la seva ira. Una vegada li havia preguntat si la seva enveja estava relacionada amb el fet que ella fos jueva, si pensava que jo tenia les coses més fàcils perquè era blanca, anglosaxona i protestant.

—No és perquè sigui jueva —recordo que em va dir. Va ser més o menys en acabar els estudis, quan jo vaig rebre una menció d’honor malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de l’últim curs i la Reva va suspendre els exàmens d’accés als estudis de postgrau—. És perquè soc grassa.

En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.

—I voldria que et cuidessis més —va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en l’estat d’entreson—. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que t’agrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que t’animin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot d’una sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a l’Angelina Jolie. En aquesta va de rossa.

Aquella era la seva manera d’expressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».

—Realment no hauries de barrejar l’alcohol amb tots els medicaments que et prens —deia mentre s’acabava el vi.

Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, d’anar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona d’un sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. L’únic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.

—No soc una ionqui ni res d’això —li deia jo a la defensiva—. M’estic prenent un descans. Aquest és el meu any de repòs i relaxació.

—Quina sort que tens —va dir la Reva—. A mi no m’importaria agafar-me una temporada de descans de la feina per fer el ronsa, mirar pel·lícules i dormitar tot el dia, però no em queixo. No m’ho puc permetre.

Un cop anava borratxa, posava els peus a la tauleta davant el sofà, fent caure a terra la meva roba bruta i les cartes sense obrir, i xerrava sense aturador sobre en Ken, posant-me al dia del darrer episodi de la telenovel·la que protagonitzaven, Idil·li d’oficina. Es vantava de totes les coses divertides que faria el cap de setmana, es planyia d’haver deixat de seguir la dieta més recent i d’haver de fer hores extres al gimnàs per compensar-ho. I al final plorava per la seva mare.

—No puc parlar amb ella com solia fer-ho. Em sento molt trista. Em sento molt abandonada. Em sento terriblement sola.

—Tots estem sols, Reva —li deia jo.

Era cert: jo ho estava, ella ho estava. Era el màxim consol que podia oferir-li.

—Sé que m’he de preparar per al pitjor, respecte a la mare. El pronòstic no és bo. I em sembla que ni tan sols estic al corrent de tot, pel que fa al seu càncer. Em fa sentir un gran desesper. Tant de bo tingués algú que m’abracés, saps? És llastimós, això?

—Ets dependent —vaig dir jo—. Sona frustrant.

—I llavors hi ha en Ken. No ho suporto. Abans que estar sola em mataria —va dir ella.

—Com a mínim tens alternatives.

Si em venia de gust, encarregàvem amanides al tailandès i miràvem pel·lícules de pagament. Jo preferia les meves cintes de vídeo, però la Reva sempre volia veure la pel·lícula «nova» i «popular» i que «se suposava que era bona» de torn. Per a ella era un motiu d’orgull, el fet que en aquella època estigués més al dia de la cultura popular. Estava al corrent de totes les xafarderies dels famosos, seguia les últimes tendències de la moda. A mi se me’n fotia, tot allò. Però la Reva s’estudiava el Cosmopolitan i mirava Sexe a Nova York. Amb la bellesa i la «saviesa pràctica» era competitiva. La seva enveja estava carregada de superioritat moral. Comparada amb mi, ella era una «desfavorida». I, segons el seu punt de vista, tenia raó: jo semblava una model, tenia uns diners que no m’havia guanyat, portava roba de disseny autèntica i era llicenciada en història de l’art, cosa que volia dir que «tenia cultura». La Reva, d’altra banda, venia de Long Island, era un vuit sobre deu en aparença però s’anomenava «un tres de Nova York», i s’havia graduat en economia. «La llicenciatura dels cellacremats asiàtics sense habilitats socials», en deia ella.

El pis de la Reva, a l’altra banda de la ciutat, era a la tercera planta d’un edifici sense ascensor que feia olor de roba de gimnàs suada, patates fregides, Lysol i perfum Tommy Girl. Tot i que quan s’hi havia mudat me n’havia donat un joc de claus, jo només hi havia estat dues vegades en cinc anys. Ella preferia venir a casa meva. Em penso que li agradava que el meu porter la reconegués, agafar l’ascensor elegant de botons daurats, veure’m dilapidar l’opulència en què vivia. No sé què passava, amb la Reva. No me’n podia desfer. Ella m’adorava, però també m’odiava. Contemplava la meva lluita amb la infelicitat com una paròdia amarga de les seves pròpies desgràcies. La meva solitud i la meva falta d’objectius eren decisió meva; la Reva, en canvi, a pesar dels seus grans esforços, no havia pogut assolir el que volia: ni marit, ni fills, ni una carrera fabulosa. Per això, quan jo vaig començar a dormir constantment, em penso que la Reva va sentir certa satisfacció en observar com em reduïa a la pollosa inútil en què tenia l’esperança que m’estigués convertint. A mi no m’interessava competir-hi, però li tenia rancúnia per principi, i això feia que discutíssim. Suposo que tenir una germana és així, una persona que t’estima prou per fer-te veure tots els teus defectes. Fins i tot els caps de setmana, si s’estava fins tard a casa meva, es refusava de quedar-se a dormir. Jo no ho hauria volgut igualment, però ella sempre feia molts escarafalls amb el tema, com si tingués responsabilitats que jo no podria entendre mai.

Una nit li vaig fer una instantània i la vaig enganxar al marc del mirall de la sala d’estar. La Reva va pensar que era un gest d’afecte, però la meva idea, en realitat, era que la foto em recordés fins a quin punt era poc plaent la seva companyia, per si més tard, estant sota l’efecte dels medicaments, em venien ganes de trucar-li.

—Et deixaré el meu conjunt de CDs per «estimular la confiança en un mateix» —deia ella sempre que jo parlava d’alguna cosa que m’afectava o em preocupava.

La Reva tenia debilitat pels llibres d’autoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea d’ensenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me l’havia d’explicar.

—Aprèn a detectar quan estàs cansada —m’havia aconsellat una vegada—. Actualment, hi ha moltes dones que s’esllomen fins a quedar esgotades.

Un consell per a la vida diària, extret d’Aprofiteu el dia al màxim, noies, incloïa el suggeriment de planificar els conjunts de roba per a la setmana laboral el diumenge al vespre.

—Així, de bon matí, no perdràs el temps qüestionant les teves tries.

Quan parlava d’aquella manera realment l’odiava.

—I vine a Saints amb mi. És la nit de les dones. Les noies hi beuen de franc fins a les onze. Et sentiràs molt millor amb tu mateixa.

La Reva era una experta a barrejar consells prefabricats amb qualsevol excusa per beure fins a perdre el senderi.

—No tinc ganes de sortir, Reva —li vaig dir jo.

Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells que duia, es va gratar el coll i tot seguit va clavar els ulls a terra.

—Et trobo a faltar —va dir, amb la veu una mica nuada.

Potser es pensava que aquelles paraules m’arribarien al cor. M’havia passat el dia prenent nembutals.

—Segurament no hauríem de ser amigues —li vaig dir jo, estirant-me al sofà—. Hi he estat pensant, i no veig cap motiu per continuar sent-ho.

La Reva es va limitar a seure allà, prement-se les mans entre les cuixes. Al cap d’un minut o dos de silenci, va aixecar els ulls per mirar-me i es va posar un dit sota el nas; un gest que feia quan estava a punt de posar-se a plorar. Era com si imités Adolf Hitler. Jo em vaig tapar la cara amb el jersei, vaig serrar les dents i vaig intentar aguantar-me el riure mentre ella barbotejava, gemegava i intentava asserenar-se.

—Soc la teva millor amiga —va dir ella planyívolament—. No em pots deixar fora de la teva vida. Això seria una cosa molt autodestructiva.

Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb l’enemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.

—Com a mínim jo m’esforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull —va dir ella—. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?

Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.

—Volia ser artista, però no tenia talent —li vaig dir.

—Realment es necessita talent?

Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva m’havia dit mai.

—Certament —vaig respondre.

Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma d’animal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.

La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja m’havia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que m’estimava i que no m’abandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge se’m van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant l’amistat.

—No t’amoïnis —vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.

—No siguis histèrica —li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.

No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que m’envoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar d’una manera molt innocent: m’atribolava la tristesa, l’angoixa i un desig d’escapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.

—M’agafes en un bon moment —va dir la primera vegada que li vaig trucar—. Tot just he acabat d’esbandir els plats. On has trobat el meu número?

—A les Pàgines Grogues.

M’agradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a l’atzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter d’alguna manera diví, però en realitat ella havia estat l’únic psiquiatre que m’havia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.

—Les amenaces més serioses per als cervells, a dia d’avui, es troben en tots aquests forns de microones —em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon—. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? —em va preguntar.

—No, treballo per a una marxant d’art, en una galeria de Chelsea.

—Ets de l’FBI?

—No.

—De la CIA?

—No, per què?

—Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De l’FDA? De la NICB? De l’NHCAA? Ets una investigadora privada a sou d’alguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia d’assegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?

—Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.

—Probablement ets addicta a la cafeïna, també. M’equivoco?

—No ho sé.

—Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?

—De vegades em sento morta —li vaig dir—, i odio tothom. Això compta?

—Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis l’hàbit d’escriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-te’n uns quants. M’hauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.

La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la l’endemà a les nou del matí.

Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala d’espera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians d’imitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat d’una enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a l’armari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor d’espígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.

La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic d’escuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala d’espera.

—Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí —va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre l’escriptori del seu despatx.

Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi d’espelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat s’hi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A l’escriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.

—Quin motiu t’ha fet venir? —va preguntar ella—. Depressió?

Ja havia tret el bloc de receptes.

El meu pla era mentir. M’ho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos m’havia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.

—Vull calmants, d’això n’estic segura —vaig dir amb franquesa—. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada —vaig dir—. Per acabar-ho d’adobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.

—Com? —va preguntar la doctora Tuttle.

—Es va obrir els canells —vaig mentir.

—Està bé saber-ho.

Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar d’escuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la d’un gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura d’acer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els d’un corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a l’extrem.

—Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat —vaig continuar jo—. Fa pocs anys.

Va fer l’efecte que ella m’estudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.

—Soc molt bona amb les companyies d’assegurances —va dir en un to desapassionat—. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?

—Molt poc —vaig dir jo.

—Somies?

—Només tinc malsons.

—Ja m’ho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. L’era moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. —Va escriure al bloc una estona—. «Letícia» —va dir la doctora Tuttle—. M’agrada més que «joia». A la consulta no m’agrada fer servir la paraula «felicitat». És d’allò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de l’experiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?

—Sí. Com a La casa de la letícia —vaig dir jo.

—Una història trista —va dir la doctora Tuttle.

—No l’he llegida.

—Val més que no ho facis.

—He llegit L’edat de la innocència.

—Ets instruïda, doncs.

—Vaig estudiar a Columbia.

—Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. L’educació és directament proporcional a l’angoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de l’índex de massa corporal ideal, no és així?

—Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana —vaig dir.

Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia l’esperança que em donés unes pastilles que m’ajudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.

—S’ha demostrat que la meditació diària cura l’insomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?

—No gaire —li vaig dir.

—Vius a la vora d’alguna planta nuclear? D’alguna instal·lació d’alt voltatge?

—Visc a l’Upper East Side.

—Agafes el metro?

En aquella època l’agafava cada dia per anar a la feina.

—Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?

—Miro pel·lícules.

—Aquesta és divertida.

—Com van aconseguir que les rates meditessin? —li vaig preguntar.

—Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de l’espècie. Tens cap al·lèrgia?

—A les maduixes.

Després d’allò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.

—Algunes rates —va dir al cap d’una estona— probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. —Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada—. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això —va dir, donant-me un feix de receptes—. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem d’esglaonar per no despertar cap sospita. —Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a l’escriptori—. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament —va dir—. Ves a buscar el liti i l’haloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia d’assegurances no se n’estranyarà.

No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què l’havia trobada i l’alleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, m’hauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que s’assemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.

—Si alguna cosa va malament, truca al telèfon d’emergències —em va dir la doctora Tuttle—. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com t’afectaran, aquests medicaments.

Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, n’estroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d’«Efectes secundaris i precaucions» d’internet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.