Xavier Soler
Neix a Vilanova i la Geltrú el 1945 en una família dedicada a la fabricació i comercialització de productes per a l’agricultura i la ramaderia. Va narrar l’univers particular d’aquella petita ciutat industrial, abocada a la mar, a la novel-la La muntanya del Cardenal.
Doctor en Ciències Geològiques i màster en Hidrogeologia, ha treballat en l’estudi de la dinàmica de les aigües subterrànies mitjançant isòtops radioactius, i també en el camp de la geologia ambiental, els recursos hídrics i l’ordenació i planificació del territori.
És també diplomat en disseny i arquitectura naval per l’Institut de Tecnologia Marina de Stanford (EUA) i és molt conegut, a casa nostra i a l’estranger, pels seus projectes i construccions de vaixells, una constant al llarg de la seva vida. Els seus dissenys han obtingut diversos guardons i ha construït quatre velers només amb les seves mans.
Un cop jubilat ha continuat navegant, viatjant i treballant en tota mena de projectes. Es tracta, segons declara, de dedicar les darreres energies a fer entendre, a qui el vulgui escoltar, el greu problema que tenim al davant, i enfocar la recta final sense perdre el sentit de responsabilitat.
La Terra té una història, que hauríem de conèixer, d’uns 4.500 milions d’anys. Els humans només fa uns 200.000 anys que vam aparèixer, però hi tenim una relació apassionant i transformadora. Tot això és el que s’explica de manera senzilla al-hora que revolucionària en aquest llibre. Expert en geologia i medi ambient, Xavier Soler resumeix els milions d’anys d’evolució del nostre planeta, dibuixa el repte climàtic a què ens enfrontem i es fa ressò del crit d’alerta de la ciència: Ara o mai.
En els darrers cinquanta anys hem alterat greument els fràgils equilibris ecològics del planeta i, per revertir aquests canvis, caldrà pensar i actuar globalment, transformar de manera responsable els sistemes econòmics i assumir noves formes de vida per a la humanitat. I fer-ho està a les nostres mans. Es tracta, ni més ni menys, que de seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes.
Hem d’entendre el planeta per sumar-nos a la revolució de l’Ara o mai.
ARA O MAI
EL FIL D’ARIADNA
124
© 2021 Xavier Soler
© Pere Guixà, per la traducció
© NOAA National Environmental Satellite,
Data, and Information Service (NESDIS),
per la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Producció de l’ePub: booqlab
Primera edició: març de 2021
ISBN: 978-84-18197-73-4
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
ARA O MAI
Entendre el teu planeta
i la urgència d’actuar
Els llibres necesiten un motor per engegar
1. Un planeta blau desconegut
2. Et convido a conèixer la teva nova casa
L’enigma del temps que amaga la Terra
La Bíblia encara pesa moltes tones
El llarg viatge de la religió a la ciència
L’aigua i el foc
Els fòssils tampoc no van derrotar la Bíblia
Tot ha passat sempre com passa ara mateix
Els continents es mouen. El geni d’Alfred Wegener
Aquesta és la teva nova casa
3. L’abisme del temps
Estem formats per cadàvers d’estrelles
Un planeta vulgar
La gran paradoxa del temps de la Terra
El temps oblidat
La hipòtesi de Gaia
La nau espacial Terra
4. La nostra evolució
No hi ha cap finalitat en l’evolució
Els gens ens han atrapat
El genoma explica l’evolució que hem tingut
El mico es va fer home a través d’un llarg camí evolutiu
5. Com som realment
El pes inconscient de la nostra vida anterior
Les lliçons de la història
El cervell és el que ens fa humans
El cervell i nosaltres som tot u
6. El clima global i els canvis climàtics
El clima és un sistema complex
Un petit exemple de clima global
Els cicles de la matèria a la Terra
Tota la matèria de la Terra es recicla llevat de la nostra
El viatge al·lucinant de tots els continents
Les lliçons del passat
Negar la realitat climàtica
7. L’escalfament global
L’efecte hivernacle
Perseguint la radiació
Distribuint calor
La cinta transportadora oceànica
Una pantalla que ens oculta la realitat
L’Amazònia, el pulmó del planeta
Fenòmens atmosfèrics extrems
El foc
El metà ocult
La salut
8. Ara o mai
¿Com hem arribat fins aquí?
La ciència ho resoldrà
Fatiga climàtica
Res ja no és com abans
Ara o mai
9. La primera pandèmia global
Un cadàver minúscul paralitza el planeta
El pes de les errades que hem comès
¿Una pandèmia necessària?
Una imatge de falsa estabilitat
L’endemà de la pandèmia
10. Una oportunitat per canviar
Un canvi obligat de model
Les grans crisis són també oportunitats
Les lliçons de la nova biologia
El model ecològic com a via de canvi
11. Com podem fer-ho
El mercat de la felicitat
Cal que ens guanyem l’esperança
¿Ho farem nosaltres o els governs?
Epíleg
A tall de comiat
Bibliografia
Al David i la Judith,
pel seu ajut i la seva amistat
A la Bruna i al Ton, la seva alegria
és la millor eina de futur
«La decadència i la mort són inevitables, però són un petit preu a pagar per la vida i la possessió d’una entitat individual. El preu de la identitat és la mortalitat. La família viu més temps que l’individu; la tribu, més temps que la família, i l’espècie, més temps que la tribu. I la vida mateixa existirà mentre pugui mantenir-se dins del planeta adequat. No es pot emprar una llanterna per veure-hi en la foscor i pretendre que les piles durin eternament. Va ser l’esgotament de l’Univers el que va fer possible la Terra i el Sol, i és l’esgotament del Sol el que ha fet possible la vida i a nosaltres mateixos. Tot això s’acabarà algun dia.»
JAMES LOVELOCK
«El mèrit d’una ment preclara és defensar el que veu fins i tot davant d’allò en què creu.»
CARL SAGAN
«La manera més segura de predir el futur és crear-lo.»
ABRAHAM LINCOLN
Quan vaig enllestir els meus estudis de Geologia l’any 1969 s’estava gestant una autèntica revolució a les Ciències de la Terra, encara que tots nosaltres no en vam ser conscients fins al cap de cinc anys, quan jo ja treballava d’ajudant a la nova Universitat Autònoma de Barcelona. Les noves idees sobre la expansió dels fons oceànics i la tectònica de plaques ens van mostrar una altra manera de veure la Terra i van posar en evidència fins a quin punt els mateixos geòlegs desconeixíem la dinàmica i l’evolució del nostre planeta.
Va ser en aquesta època quan vaig tenir l’oportunitat de passar una temporada al Centre de Recerques Geodinàmiques de Thonon-les-Bains, a tocar de Ginebra, i veure de quina manera els francesos incorporaven els nous coneixements a la seva feina. També aleshores es va publicar el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, que volia fer inventari de l’estat del nostre territori i en què va participar el nostre departament. En aquells anys vam començar a comprendre la complexitat de tot allò que vam passar a denominar clima global i la dificultat d’establir models fiables de la seva evolució a llarg termini.
Durant el darrer terç del segle XX, que va coincidir amb la meva etapa docent, la transformació del territori va ser una constant a les nostres vides. El paisatge familiar canviava cada dia, i tot s’accelerava a un ritme endimoniat. El nostre país pretenia absorbir-ho tot per instal·lar-se en la modernitat després de tants anys d’autarquia. Els millors camps de conreu eren ocupats per indústries transnacionals que aprofitaven el baix preu de la nostra mà d’obra i ens cedien amablement la seva pol·lució, i el turisme inundava la costa cada estiu com una ameba gegant que augmentava exponencialment la població. Creixíem amb urgències diàries i no existia cap mena de planificació a llarg termini. Com es deia sovint a la universitat: l’únic permanent en aquest país era la provisionalitat.
La major part dels nostres treballs de geologia ambiental ensenyaven les ferides d’un territori cada cop més degradat, un fenomen molt difícil de frenar a causa de la pressió política, però també social. Els nivells d’alteració dels sòls i de contaminació de les aigües superficials i subterrànies començaven a plantejar greus problemes de salubritat. I, tot i així, aquesta realitat no es podia combatre amb accions correctores perquè nosaltres no podíem participar en la presa de decisions sobre el territori. Molts dels nostres treballs ambientals arribaven quan les decisions ja estaven preses d’antuvi. La prioritat era sempre l’aprofitament econòmic o polític, que gairebé sempre caminaven plegats.
Paral·lelament als problemes d’ordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada l’esgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum tan abusiu com sovint gratuït, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podia arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre la Terra. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania per raons diverses. En primer lloc, per la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic; també per la lenta evolució d’aquests canvis en les etapes inicials, però sobretot per la dificultat d’acceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de la nostra economia i d’allò que vam batejar com l’estat del benestar.
La manca d’una acció política internacional clara i unànime sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle —com demostraven, una rere l’altra, totes les cimeres sobre el clima— ens ha conduït finalment a una situació d’emergència climàtica que ja està afectant greument el nostre futur immediat. Entendre com funciona la Terra, el seu clima i els humans, és comprendre també la gravetat del problema i la nostra urgència d’actuar. Aquest ha estat el motor que ha impulsat aquest llibre a volar. Explicar de forma senzilla com funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per recuperar la consciència de la nostra vulnerabilitat.
No podem seguir actuant al marge de totes les lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix en el medi natural. Hem d’assumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció. No tenim cap altra sortida i aquesta és una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta d’una revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura, es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver d’enfrontar-nos els uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a un rosari de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.
Un planeta blau desconegut
Aquest petit llibre va passar molt de temps hivernant, tal com els ossos a la cova. D’entrada va ser només una acumulació de fulls dispersos en una vella capsa de galetes que amagava en un racó de les golfes de la meva cabana pirinenca, a l’altra banda de la frontera. Allà s’estava la capsa, plena de pols i excrements dels ratpenats que es refugiaven entre les lloses del sostre. Si vius al camp i et cauen del cel uns ratpenats a la teulada, l’últim que has de fer és foragitar-los: vivint amb ratpenats pots estar ben segur que mai no tindràs insectes a casa. Els avantpassats dels ratpenats van ser els primers mamífers que van gosar viure entre els dinosaures, que tenien una vista terrible, i per aconseguir amagar-se dels seus ulls van inventar la vida nocturna orientant-se amb un radar biològic. Encara que sembli una broma de mal gust, amb el coronavirus a l’aguait de les nostres cèl·lules tots nosaltres estem emparentats amb els ratpenats a través d’un llarg camí evolutiu.
Aquest refugi del Pirineu francès va ser un petit miracle. Va néixer per evadir-me d’un excés de civilització i eliminar el greix acumulat al cervell. Un dia vaig parlar amb mi mateix seriosament, cosa que faig molt poques vegades, com potser tu també evites de fer, i simplement em vaig dir que estava en perill. D’aquestes coses un dia o altre te n’adones; el problema és que de seguida les amagues sota un grapat d’urgències, no sigui cas que acabin burxant-te massa la consciència, com la nosa d’una pedra a la sabata.
Aquests avisos solen arribar-me quan em llevo al matí. És increïble la quantitat d’idees que em sorgeixen com un guèiser al cap a aquesta hora primerenca, en què la gent decent de la meva edat aprofita per continuar dormint. Però les coses més importants de l’existència gairebé sempre ens brollen com espurnes fugaces en moments així. Són moments de lucidesa que et permeten mirar-te des de fora, sense la caputxa del fotut egocentrisme que sempre ho embolcalla tot. La felicitat opera d’una manera semblant: de cop i volta s’esvaeix la por i l’ombra de la mort que sempre ens acompanya i, sense cap motiu explicable, et sents immortal.
Vaig passar un any i mig voltant per muntanyes anònimes per localitzar el refugi que havia vist en el meu somni matinal, fins que finalment vaig trobar-lo. Era un vell paller que estava abandonat en un poble perdut del sud del Pirineu francès. Un poble que cavalcava sobre un majestuós rusc de pedres arrossegades per una antiga glacera i que amagava mig centenar de persones i vaques lleteres. Els únics visitants eren uns quants cérvols i guineus mendicants que gosaven baixar de les penyes durant els dies més freds de l’hivern, i algunes gallines que, els dies més assolellats de l’estiu, es passejaven ufanoses pel carrer. I ho feien amb el permís del capellà, que els llançava un grapat de grans de blat de moro a la sortida de la missa de diumenge, a fi que elles també combreguessin.
Sobre les bigues velles del paller d’aquell refugi estimat, que havien sobreviscut bé a les dues grans guerres però havien emmalaltit amb el metà de les vaques, podia veure de nit les estrelles que despuntaven entre les lloses de pissarra, i somiava que la neu cobriria ben aviat, com un bàlsam farinós, tots aquells forats pels quals el fred s’escolava sense pietat. El fred d’algunes nits, molt més cruel que la neu, era simplement una pluja de ganivets esmolats que es clavaven a la pell. El vell termòmetre que havia heretat de la sala noble de la casa del meu pare va marcar una nit olímpica el rècord absolut de 18 graus sota zero. Ara, amb els «creuers de la teva vida» i els «vols d’avió a preu de butaca de cinema», que treballen a favor dels gasos d’efecte hivernacle, anem tots més abrigats i aquests freds medievals semblen oblidats.
Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell d’anys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre m’ha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple d’animals ocults, ombres i misteris; la desfilada constant de cels, núvols, tempestes, estrelles, planetes... I també vaig fer ben aviat contactes de geologia amb la Universitat de Perpinyà.
Viure als Pirineus, i molt pocs dels que hi viuen en són ben bé conscients, és viure en un passat molt antic. Allà pots donar cada dia una ullada a les velles entranyes del planeta, que han tret el cap perquè puguem veure-les. Davant de casa meva, s’obre un pou a l’aire lliure de més de trenta quilòmetres de profunditat, per les parets del qual desfila bona part de la història de la Terra, almenys la dels últims cinc-cents milions d’anys. D’aquest pou obert i profund, que no és sinó el paisatge actual, van anar sorgint els fulls escrits de la vella capsa de galetes, que esperaven el seu millor moment. I segurament ara, amb el repòs obligatori dels cossos, les pors i les preguntes que s’amunteguen a les ànimes, és el moment més adequat per publicar-los.
No sé si ho recordes, perquè han passat massa coses en molt poc temps i la memòria acostuma a amagar sempre les pitjors, però el 2019 va ser un any terrible que va marcar el primer pas evident cap al desconegut, l’inevitable o l’irreversible, no sé ben bé com dir-ho. El nostre vell i pacient planeta de l’oxigen i l’aigua, cansat de tantes agressions, va començar a exhibir el que encara no coneixíem del seu caràcter. Les temperatures hivernals van superar en desenes de graus els registres històrics; les restes de l’huracà Dorian, després d’arrasar les Bahames, van arribar a la Mediterrània convertides en una gota freda i van provocar aiguats mai no vistos fins aleshores; el continent australià va esdevenir un braser gegantí i a la selva amazònica el foc va destruir milions d’hectàrees... però el pitjor d’aquest primer any bíblic no van ser el foc ni l’aigua, dos elements apreciats pels grecs, sinó un cop més la dèria humana d’ignorar-los.
La condició humana, de la qual ens sentim tan orgullosos, és el que ens està foragitant del paradís i, ben mirat, sense la col·laboració de cap condemna bíblica, i ens confirma que no som sinó un altre animal presoner dels seus gens. Austràlia cremava de cap a cap mentre el seu govern reafirmava la voluntat de fer servir fins a l’última tona de carbó i amenaçava amb convertir en delictes les accions dels grups ecologistes. I el president feréstec del Brasil, Jair Bolsonaro, el mateix que ha declarat que un policia que no ha matat no és un bon policia, anunciava el seu dret a explotar les reserves naturals de tota l’Amazònia, incloses les reserves indígenes d’aquell territori. Malauradament, els milers de milions de tones de plàstic convertides en illes artificials i els bilions de partícules d’aquest material repartides per tots els sistemes del planeta, des de l’estratosfera superior fins a les fosses oceàniques, no semblaven interessar a ningú.
L’any 2019 va ser també l’any que se celebrava el cinquantè aniversari de la conquesta per part de l’home de la Lluna, el petit satèl·lit de les nostres marees i els nostres estiuejos nostàlgics. Tinc encara inalterables al cervell aquelles imatges de la Terra vista des de la Lluna que la NASA va publicar poc temps després (de fet, la primera imatge icònica del nostre planeta vist des de l’òrbita lunar l’havia fet l’Apollo 8 un any abans). Van ser les imatges del naixement d’una nova consciència planetària, una consciència que s’ha anat esvaint amb el temps. L’aportació fonamental del vol dels Apollo no va ser tant l’èxit de la tecnologia humana, tal com es va voler destacar, com simplement assenyalar-nos on vivíem. No va ser tan determinant poder veure la Lluna des de ben a prop com veure la nostra casa des de tan lluny i giravoltant per l’espai.
Aquelles fotografies, fetes des de l’horitzó de la Lluna, van deixar tothom estupefacte. Es tractava d’una cosa tan simple i al mateix temps tan essencial que mai abans no l’havíem considerat amb prou lucidesa. Resulta que vivíem, des de l’origen del nostre temps, en una fascinant bola blava i blanca, lluminosa, que no s’assemblava a cap altra cosa de l’univers més proper. Havíem vist tantes vegades el mateix petit fragment de Terra davant dels ulls que ara se’ns feia estrany contemplar aquella imatge que feia l’efecte de ser la bola de vidre d’una fada de la galàxia. ¿Realment vivíem aquí des de sempre? ¿Per què la Terra era tan diferent dels altres planetes, foscos i tristos? ¿On recoi eren els països, les nacions, les fronteres d’aquells vells atles que encara guardem en algun prestatge de la biblioteca?
Tot i que la fotografia ens causava una certa estranyesa, aquella era la nostra única i veritable pàtria, i la seva imatge radiant sobre l’univers fosc era el fruit de l’evolució de la vida (no pas de la nostra) durant milers de milions d’anys. Quan els humans havíem arribat a aquesta bola de vidre ja estava tot enllestit, però ningú no ho havia disposat tot per a nosaltres com un regal dels déus, tal com ens han volgut fer creure durant molts segles.
Tampoc no havíem pensat mai que aquella imatge esplèndida del planeta Terra havia canviat constantment durant milions d’anys, que havia passat de ser una bola de foc a esdevenir una bola de gel, que els seus continents i oceans no havien parat de viatjar, que els seus pols s’havien invertit moltes vegades i que l’eix de rotació també giravoltava per l’univers. Els mamífers humans s’estimaven més pensar que el planeta sempre havia estat com el vèiem ara perquè el seu destí era simplement acollir-nos, de manera que el món anterior a la nostra existència no havia format part encara dels nostres pensaments.
El mateix any de l’Apollo 11, jo havia acabat la llicenciatura de geologia i passejava cavil·lant que aquella meravellosa esfera blava i blanca d’alguna manera em pertanyia i faria que m’hi guanyés la vida. I, d’altra banda, constatava la paradoxa que la major part de la humanitat no sabia gairebé res d’aquesta pàtria singular on habitava. Tampoc, cal reconèixer-ho, no li importava gens ni mica. Aquest planeta antic se’ns estava quedant ja molt menut, cada cop més ple d’ofertes de felicitat, més sembrat de parcs temàtics, més embolicat en cintes de vols transoceànics... però, malgrat això, en general la Terra no despertava cap desig que se la conegués millor. Només se sentia, en els darrers anys, una mica maleïda per posar-nos en perill l’estat de benestar i la supervivència.
Vaig començar a escriure aquest llibre l’any 2019, al refugi pirinenc, acompanyat dels meus ratpenats protectors, i el vaig acabar el 2020, davant de la platja de Vilanova, durant el confinament forçat per la Covid-19, de la qual també parlaré. El motor que va posar en marxa l’escriptura van ser els fenòmens ambientals del 2019, avui gairebé oblidats, vista la realitat del present, però que al meu parer van traçar una via sense retorn. La gasolina per seguir el viatge literari va sorgir de les reflexions tancades a la vella capsa de galetes del refugi i de trenta anys i escaig explicant històries de geodinàmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquells anys docents, me n’he quedat tan sols algunes restes del meu cadàver de professor estimat, que m’han servit per no oblidar allò essencial en qualsevol relat que pretengui transmetre coneixement. Són aquestes:
1. Les coses més essencials passen gairebé sempre desapercebudes.
2. Res no s’aprèn sense que desperti prèviament alguna emoció.
3. Tots els coneixements són als llibres, però no hi ha cap llibre que expliqui com es potencien les ganes de descobrir-los.
4. El saber és sempre parcial i fragmentari; cada cosa que sabem ens obre noves preguntes.
5. El mateix llenguatge és ben sovint el primer enemic del coneixement, de la mateixa manera que la veritat és la primera víctima de la guerra o del poder en general.
6. A pesar de la famosa frase de Napoleó sobre el poder de la paraula enfront de l’espasa, cap llibre, per ell mateix, ha aconseguit canviar el món, si bé molts llibres han ajudat a assenyalar un camí.
El gènere humà, com tots els animals que s’anticipen a l’arribada de la catàstrofe fugint-ne, sap que en el fons ha arribat al límit del seu model de desenvolupament i que la humanitat amb prou feines sortirà indemne del tsunami que s’acosta. Davant l’acumulació incessant de problemes, la pregunta que es fa la bona gent, com diuen a Andalusia, és la següent: ¿què és el que hem fet malament? O en la seva versió cinematogràfica: ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Aquest llibre pretén respondre aquesta pregunta. Però necessàriament respondrà també algunes preguntes prèvies que oblidem ben sovint: ¿com funciona el planeta blau on vivim? ¿Com funciona el cervell de l’Homo sapiens, la nostra adorada espècie?
En qualsevol cas, no puc estar-me de confessar al lector que aquest llibre no té la voluntat de donar cap lliçó. Tan sols obeeix a la necessitat d’aferrar-me a escriure’l com un acte necessari, més aviat com una d’aquelles bones obres que ens exigien al col·legi per redimir els nostres entranyables pecats infantils. En aquest cas es tracta dels meus pecats actuals, que són molts i més greus. I potser el pitjor de tots és mantenir-me en l’escepticisme i no pas situar-me del tot en l’acció responsable, que és l’únic que ara mateix ens podrà ajudar. Animo el lector, sempre que senti el mateix que jo, a abandonar la seva zona de confort i comprometre’s amb un canvi de model. En l’acció responsable també hi viu una estranya felicitat, i algunes idees del llibre potser poden ajudar-lo en aquest immens desafiament que tenim tots davant.
Et convido a conèixer la teva nova casa
El planeta blau que l’Apollo 11 va fotografiar des de la Lluna l’any 1969 ha canviat molt poc des que els humans vam aparèixer en el seu escenari fa 200.000 anys, però en els últims cinquanta anys la visió que en té la ciència ha canviat profundament. Avui sabem que la Terra és un organisme viu i que tot el que la compon està en una transformació permanent, com passa d’altra banda en el conjunt de l’univers. Els continents es desplacen, els fons oceànics es renoven i les roques es transformen les unes en les altres al llarg del temps geològic. L’aire atmosfèric, les aigües oceàniques, la terra sòlida, els gels polars, la vida en el seu conjunt, intercanvia matèria i energia constantment, de manera que no podem considerar-les ja com unitats d’estudi aïllades, sinó com un tot integrat del que anomenem Sistema Terra.
Aquesta nova forma de veure el planeta com un ésser viu, fa molt poc temps que és vigent i respon a la consolidació de les teories de mobilitat de continents i oceans, sorgides cap al 1970. Aquestes teories, de fet, havien estat objecte de debat durant gairebé tot el segle XX. De totes les àrees de la ciència, el coneixement de la Terra ha estat l’últim a desenvolupar-se. Quan la química disposava de la idea de l’àtom; la física, de la mecànica quàntica, i la biologia, de l’evolució i més tard de la genètica, l’estudi del temps i la dinàmica del planeta es trobava encara aferrat a moltes conviccions religioses. A Grècia la ciència es va mantenir tancada en gairebé una sola àrea de coneixement, es va diversificar en algunes especialitats durant el Renaixement i sobretot la Il·lustració, però es va mantenir fragmentada en compartiments isolats fins encara el segle passat. Certament, la geologia ha estat l’última àrea de la ciència a sortir de l’ou.
El descobriment de l’expansió dels fons oceànics com a grans cintes transportadores i la fragmentació de l’escorça terrestre en un conjunt de plaques han significat un moment capital en l’evolució del pensament científic. En aquests últims cinquanta anys, tot ha canviat, des de la globalització del Sistema Terra a la globalització dels mercats, de l’economia, del clima i dels problemes ambientals, potser amb l’excepció de la globalització del nostre pensament.
Cal recordar que ens vam passar gairebé vint segles convençuts que la Terra jeia immòbil i que tenia tan sols sis mil anys d’antiguitat. Per comprendre la teva nova casa, hauràs de començar a pensar de manera molt diferent. El nostre cervell, el teu i el meu, no accepta amb gaire facilitat aquesta visió global perquè està dissenyat per seguir fragmentant el coneixement, amb la finalitat de fer la realitat més entenedora. Aquest ha estat un dels esculls que ha hagut de superar la ciència des de fa molts segles. Érem feliços separant els regnes de la natura, els animals dels vegetals, el bé del mal, el blanc del negre, la vida de la matèria inerta i la ment del cos, però avui dia la ciència ja ha entrat en la complexitat, i tots els sistemes i processos que abans s’estudiaven de forma aïllada ara sabem que es troben entrellaçats. Les causes i els seus efectes ja no estan tan clarament dividits perquè, com veurem ben aviat, es retroalimenten. L’univers, el planeta Terra i tu mateix sou un bon exemple d’això, encara que la major part de nosaltres prefereixi viure amb visions simplificades de la realitat, la qual cosa és el que hem fet durant milers d’anys i encara fem en el dia present. Saber més no ens fa necessàriament més feliços, però probablement sí que ens fa més lliures.