reading

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

TAULA

If your eyeballs move, this means that you’re thinking, or about to start thinking.

If you don’t want to be thinking at this particular moment, try to keep your eyeballs still.

«Getting to Know Your Body»,

lydia davis

I em vaig descobrir caminant per un sender d’alta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un d’ells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha ha, però llavors, què és tot això?

Lincoln al bardo, george saunders

(traducció de Yannick Garcia)

ELS DESPERFECTES

Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que, com a mínim, tenien algun tret en comú.

La segona història tenia a veure amb una festa, un lloc curull d’intel·lectuals amb opinions extravagants. Una de les dones, la Marie (em van dir que es deia Marie), no havia agafat mai un nadó. L’existència d’una forma de vida tan preuada i tan vulnerable la desassossegava. Tenia pensaments pertorbadors. Qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre. Un descuit i a la caixa. Tot això va explicar-m’ho un amic que era a la festa i que va presenciar-ho tot. Segons la Marie, el ventall de desgràcies possibles era tan extrem que amb prou feines compensava les alegries que podia donar-te, bàsicament veure florir una vida, amanyagar-li els sacsons, ensenyar-li paraules, veure com descobreix les olors o com s’enfonsa a l’aigua per primera vegada. A la Marie li havien caigut coses, fins llavors: li havia caigut un gerro japonès, regal d’una mare morta (no la seva); li havien caigut o havia tirat set copes; li havia caigut un rectangle de vidre balcó avall, i de poc no decapita l’home que venia a col·locar la finestra. La mare del nadó d’aquella nit portava una clenxa al mig: la cabellera li queia, disciplinada, al costat de les galtes. La mare del nadó era aprensiva, però massa diplomàtica per no fer l’ofrena habitual: vols agafar-lo? El nadó va escapolir-se sota les mans de la Marie. Era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada. Va estavellar-se a terra i va partir-se en mil bocins, i de l’ensurt, de la necessitat d’aixecar els braços i obrir els palmells i fotre un crit, dos dels comensals van tirar el vi a terra. Així que és de justícia dir que, aquella nit, a la Marie no només li va caure el primer nadó sinó també la vuitena i la novena copa, que no és poc.

Aquestes històries van explicar-me-les un parell de mesos després que a mi també em caigués un nadó, amb l’escampada de rigor de braços, orelletes i cames. Encara te’n podria explicar alguna altra, em van dir. Tots coneixem el poder curatiu d’una bona història de fracassos. Al cap i a la fi això ja havia passat abans i també li passaria a algú altre. Jo no havia volgut mai fills precisament per això. Sabia que els tustaves una part del cap i els quedava tustada per sempre. Tenien tretze anys i ho veies: fa dotze anys vaig tustar-te aquí i t’hi ha quedat la marca. Els estiraves massa el peuet i et quedaves amb el peuet a la mà, i la criatura arrencava la ploradissa. La Maia em va dir: només seran deu minuts. Jo li vaig dir que en deu minuts podia passar qualsevol desgràcia. Ella em va dir: fes el favor de madurar. En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja l’esmenaré, i ara com ara ens hem de menjar els desperfectes.

L’ÚLTIM SOPAR

Quan arriba l’últim, són deu i el moribund: el pare, dos nets, els fills, son germà, dos cosins, la dona i un amic, l’únic que a aquestes altures s’hi considerava. Estrenyen mans, tusten clatells i esquenes i van desplegant cadires al voltant del quasi mort, que jeu estirat al mig de la rotllana. Han traslladat la llitera al menjador. La llum blava es filtra per les finestres tosques de la casa i tinta la família d’una qualitat aquosa, divina. Entre el cos del moribund i nosaltres, tamborets amb el tiberi: dàtils amb formatge, daus de carabassa, seitons amb allada, una gerra de vi, cuixes de faisà amb raïm, coca d’anxoves i bols de brou, per acompanyar la vetlla.

Mentre el mort mor definitivament, es va creant l’atmosfera. Si en fa, que no ens trobàvem. Hi ha dits que roben dàtils, hi ha ulls curiosos i celles aixecades, hi ha bromes fora de lloc, l’ambient s’escalfa: les rebeques i els abrics descansen sobre els respatllers i es destapen clavícules, colzes i espatlles.

–En Mateu era un xarlatà –engega un dels cosins–. Abril del 1978, jo vaig dir-li: he parlat amb una noia, es diu Maria Gavà, podria agradar-me. Va dir-me que ho sabia tot, de la Maria Gavà, i en resum: que era una fresca. Ho era? No ho era! Ni la coneixia. Era un xarlatà. Tenia una cosa rància dintre. Mai vaig parlar amb la Maria Gavà i mai vaig perdonar-l’hi.

–Marcià, quina petitesa –respon la filla del moribund. Però en Marcià ha carregat aquella petitesa durant mitja vida, com una pedreta a la butxaca.

–Anem per ordre, si us sembla –demana el fill–. Comença tu mateix i si voleu anem avançant per la dreta.

Els presents assenteixen, mànigues arromangades i cossos distesos. Algunes mans van al tronc o a les cuixes del moribund, o acaricien les seves galtes. Altres mans van al menjar. Altres mans van als genolls o als costats dels ulls o, encreuades, a les costelles. Conversen sobre el moribund sense tenir en compte que no n’està, de mort, i que potser els sent però no pot tornar-s’hi. Per una vegada, que calli i escolti, diu en Marcià. Hi ha quòrum: el moribund opinava sobre el color de l’aigua.

–Doncs la setmana passada me’l vaig trobar pregant –explica la filla, els llavis daurats d’oli–. Vaig dir-li: papa, què fots? Estava agenollat a sota la finestra. Va aixecar-se de cop i va dir que estava pensant en llimar el travesser. I una merda.

–Poc que li haurà servit, al malparit. –El cosí riu. Té les galtes vermelles i sua, del vi i de la calda.– Això era tot el que havia de dir, jo. Que marxi en pau. Adeu –i tusta el peu del moribund, li agafa el dit gros i el remena.

–Em toca a mi –diu el pare del moribund, aixeca una copa de vi negre i s’incorpora–. Cada any, al juny: ens trobàvem a les sis en punt, caminada de tot un matí i dinar de fonda, sempre el mateix: costelles de xai, patates al forn, un iogurt natural, cigaló i caliquenyo. –El pare s’acaba la copa de cop.– Vam fer-ho cada any, sense excepcions. Potser era una mica beneit, el Mateu, però aquí no va fallar mai.

–Estiu del 1990 –diu la cosina del moribund–. Havíem de posar-nos d’acord amb la casa dels meus pares, com la repartíem. Volia el terreny dels ametllers per a ell, però no volia esquitxar-se les butxaques. Aquestes coses se salden amb diners, sí o no? Que després ens emboliquem, eh, la família. Ell deia que es cuidaria dels arbres. Deia que ens ho pagaria amb ametlles! Vinga, nano –la cosina riu, s’inclina a la tauleta i agafa tres seitons amb els dits.

–Hauríem d’abolir-la, la mort –sentencia una de les criatures, i alguns grans se la miren amb sorpresa i diuen: ni parlar-ne.

Al centre de la rotllana, embolcat el cos amb una tela de lli blanca, el pit marcit d’en Mateu panteixa discret. El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla. Llavors els músculs de les cames se li tensen i se sacsegen de cop. Els presents callen i aprofiten el parèntesi per renovar la menja: el fill s’escapa a la cuina i torna amb una plata d’aletes de pollastre, bols de cigrons amb capipota i platets d’ous estrellats amb foie, i tres Raimats.

–Amb tu va ser sempre un estirat –diu la filla al fill del moribund–. A vegades t’adorava i a vegades semblava que et detestés. Recordo moltes coses. Maig del 2013: tu havies acabat la remodelació de l’edifici del consorci. Havies fet construir una filigrana i ell no et va fer ni un comentari.

–En recordo una altra –hi torna la filla–. Estiu del 2014: ens vam trobar els Bor–

–Ens vam trobar els Bordeus de vacances –continua el fill–. Amb en Mateu eren bons amics i en Bordeus tenia un bufet, buscaven gent. I va i li diu que no valc un ral. I què? Tampoc m’ha anat tan malament.

–No encara –diu la dona. El pit d’en Mateu panteixa amb una determinació de ferro. Al fill, el capipota li crema a la llengua.

–A vegades era un home insuportable –admet la filla. Assenteix tothom menys les criatures, que juguen a construir cases amb els escuradents de la tapa de dàtils.

La dona ha encès un llum que ressalta el blanc del llenç del moribund, i que escampa llums i ombres sobre el seu cos prim, que es desgasta, sobre els plecs de les altres robes acolorides, sobre els pollastres morts i la vedella esquarterada. Un dels marrecs s’ha acostat al padrí amb les mans brutes i ha fet un escampall d’oli sobre el llenç, però ha sigut fruit de l’amor. Ens falten les flors, pensa la dona: ens hem descuidat les flors per quan el moribund sigui mort.

–Què us diré jo –diu l’amic–, gener del 1971: el millor Cap d’Any de la nostra història. Trompes, pets, pitofs com cubes, pugem a la teulada de la Seli i cantem a cor obert, potser Raimon, fins que algú devia trucar als grisos i llavors corre cap a casa. Allà va començar tot i fins ara. Descansa en pau, company –i fot un cop a l’espatlla del difunt que quasi el reviu–. Que el bon mam sigui gratis allà on vagis.

La resta de la família calla, miren com els nens juguen a construir caminets amb els ossos de pollastre. La filla diu: Hi ha gana? I el cosí s’escapa a la cuina i en torna amb una safata curulla de llagostins al cava, una olla de musclos al vapor, cinc cassoletes de gambes i ostres amb ceba i mostassa. Els comensals es recol·loquen els tovallons de roba a les cuixes i es passen els plats amb molt civisme. Es xarrupen caps, s’esbudellen cossos i s’arrenquen potes amb els dits, que després es llepen.

–Març del 2009, va i diu: us prepararé un arròs a tots. –La dona mossega un faisà i guaita la resta.– Potser va bullir-lo durant quaranta minuts. No el podíem desenganxar del cullerot. El pitjor arròs que he menjat mai.

Una de les criatures s’acosta al moribund i li examina el peu: és enorme, els dits estellats i les ungles trencades, com un tros de parmesà llest per ratllar. La criatura toqueja el dit gros del peu fins que la dona li diu: Para, que li faràs pessigolles. La criatura es fabrica unes ulleres de sol amb dues closques de musclo.

–Una altra, una altra –s’anima l’amic–. Gener del 1981: l’última farra abans que naixessis tu –assenyala la filla–. Sortim de casa a les cinc de la matinada, agafem el cotxe, conduïm cap a la costa, clapem a la platja. Qüestió, que quan ens llevem trobem un pescador que torna de passar la nit i hi parlem, i què passa: que li caiem en gràcia. Ens convida a casa i ens cuina un suquet de peix.

–Estiu del 2012 –fa la filla–, tornem d’un dinar a ca la Cinta. Aquí la Cinta ja estava molt malalta. El pare, callat. Em pregunta: Saps qui és la persona que ma germana estima més del món? No t’ho dirà mai: sant Francesc d’Assís. Quina bajanada, diu el pare, però jo el veig que s’aguanta les llàgrimes.

–Sant Francesc d’Haixix –salta l’amic, eufòric, els ulls negats, visiblement ebri–. Però l’edat què et fa? Tou i prudent.

–Tardor del 1975 –fa la dona, un cap de gamba als dits–, festejàvem. Sortim del cinema i en Mateu silenciós, i de cop deixa anar: Sort que no vas conèixer l’Annabella. L’interrogo durant dies i es nega a dir res més al respecte. Qui collons és l’Annabella? M’ho he preguntat sempre.

Tots deu s’estan al voltant del moribund una estona més: de tant en tant parlen, de tant en tant callen. Quan els vins es buiden, més que se n’obren, i després apareix vi dolç i pomes al forn, trufes de xocolata, una mousse immensa de pinya tèbia amb canyella. El moscatell els transporta a una anècdota penosa de joventut: en Mateu, amb un tovalló de roba sobre la verga, saltironant per les vinyes d’un amic de la universitat; la família arriba sense avisar i se’l troben en pilotes. D’aquí a la visita de sa germana a Berlín, el mes que ell va treballar-hi, quan ella encara vivia: la Cinta!, un brindis per l’actual Cinta morta i un brindis per l’antiga Cinta viva. Del vi a la visita i als atacs colèrics cap al fill, un debat obert: si tothom creu que té raó, qui té raó? Qui sap què és el que et convé? Què atorga l’edat?, etcètera. Les trufes s’acaben. Les llengües repassen els dits. Mentre n’escruten els fets i les intencions, les cagades i els encerts, el mort mor del tot. No saben si ha finit mentre l’adulaven o el criticaven. Sigui com vulgui: està fet. És així com han acomiadat el cos viu d’en Mateu i un per un saluden el mort. Un brindis pel Mateu mort! S’aixequen dels seus llocs, estrenyen mans, tusten espatlles, abracen troncs i apilen les restes de menjar en una sola safata, i les reparteixen perquè cadascun se’n pugui endur a casa.

ELS MERCENARIS

Em fa la impressió –va dir la instructora Joliu mentre inclinava el cul sobre la taula de la sala– que molt sovint us han recomanat que mireu endins