reading

A un incansable mecenes tan invisible com real.

IL·LUSTRACIONSJOANA SANTAMANS

PRÒLEG

VIGGO MORTENSEN

MITE, VIDA I EXTINCIÓ

Animals invisibles

GABI MARTÍNEZJORDI SERRALLONGA

PRIMERA EDICIÓ: abril 2021

IDEA ORIGINAL I TEXTOS: Gabi Martínez i Jordi Serrallonga

IL·LUSTRACIONS: Joana Santamans

PRÒLEG: Viggo Mortensen

DISSENY: Blou and Rooi

www.nordicalibros.com

www.capitanswinglibros.com

Imprès a Edelvives

(Saragossa)

DIPÒSIT LEGAL: M-6112-2021

Imprès a la UE

ISBN:978-84-18451-62-1

IBIC: WTL

Thema: WTL

Imatges separació capítols: The British Library

Qualsevol tipus de reproducció, distribució,

comunicació pública o transformació d'aquesta

obra queda rigorosament prohibida i estarà

sotmesa a les sancions establertes per la llei.

5

PRÒLEG

VIGGO MORTENSEN

Viatger

Animals invisibles, sota el guiatge de l’escriptor i viatger Gabi Martínez i de l’arqueòleg, naturalista i explorador Jordi Serrallonga, amb les il·lustra-cions de l’artista Joana Santamans, descriu tant animals extingits, que ja no podem observar, com aquells animals vius que no veiem, o que són molt difícils de guaitar, atesa la seva forma de vida i l’acció perjudicial per part nostra, dels éssers hu-mans, sobre ells i els seus ecosistemes. Aquest llibre exposa dades i conceptes acadèmics relacionats amb les ciències naturals, emprant un llenguatge assequible per al lector que no sigui especialista. Té un vessant naturalista i literari, ja que és un catàleg del que hi hagué i pogué haver-hi, del que pugui existir i desitjaríem descobrir.

Jo no soc científic, tot i que des de la infantesa sempre m’han interessat el món natural i la diver-sitat sorprenent de flora i fauna al nostre planeta. Amb els textos i les il·lustracions de gran bellesa d’aquest llibre, he passat molt bones estones aprenent sobre el que es pot constatar, i somiant en el que es pot imaginar. M’ha fet pensar en tot el que anhelo saber i desitjo veure, i alhora m’ha induït a acceptar que mai podré veure-ho tot, ni em cal. En el capítol dedicat a l’ocell bec d’es-clop, un home que viu a la riba del llac Albert a

Uganda diu: «Hi ha moltes coses que no he vist mai, però hi crec. Seria molt estúpid creure que el món és només el que jo veig.» Els autors mateixos escriuen que «una ciència sense imaginació és una ciència sense geni».

El 1955 es va publicar un llibre titulat Sur la pis-te des bêtes ignorées («Seguint la pista d’animals des-coneguts»), signat pel zoòleg francobelga Bernard Heuvelmans, a qui, juntament amb el zoòleg Ivan T. Sanderson, se li atribueix el terme criptozoo-logia. Heuvelmans el va definir com «l’estudi dels animals sobre l’existència dels quals només tenim una evidència circumstancial i testimonial, o bé una evidència material considerada insuficient per la majoria.»

La paraula criptozoologia prové del grec kryptos «ocult», zoon «animal» i logos «estudi». És a dir, l’estudi d’animals ocults. Per bé que Heuvelmans és considerat el pare de la disciplina, ell mateix reconeix a Anthonie Cornelis Oudemans, que el 1892 investigà el mite de la Gran Serp Marina, com el pioner en la matèria. Des de la publicació del llibre de Heuvelmans, ens han arribat diver-sos assajos i llibres vinculats a la criptozoologia. També hi ha moltes pàgines d’internet elaborades

6

per aficionats al tema. Tot i que, en ocasions excepcionals, la criptozoologia segueixi una certa línia acadèmica —i satisfà així a la seva manera l’interès públic per relats fantàstics que alimenten la ciència ficció des dels temps de Jules Verne—, es pot afirmar que és una disciplina pseudocientífica: se centra exclusivament en animals misteriosos o mítics que algunes persones creuen, sense proves contundents, que podrien existir.

Animals invisibles també descriu algunes criatu-res que existeixen en l’imaginari. Tanmateix, tot i que el llibre contempla la importància que tenen les herències i les llegendes estrictament mitològi-ques per als éssers humans, l’enfocament principal és científic. A banda de les referències a espècies extingides, ens parla sobretot d’animals encara vius. Els zoòlegs descobreixen noves espècies cada any i presenten les proves de les seves troballes, mentre que els criptozoòlegs no han comprovat mai l’exis-tència d’un sol «críptid».

La impressió que tinc dels criptozoòlegs és que, per més fascinants que siguin les seves conjectures, generalment intenten utilitzar certes descobertes de la zoologia i la paleontologia aleatòriament, de vegades barrejant dades inconnexes, ajuntant

artificialment les restes de diversos animals per crear les característiques de suposats «críptids», animals sens dubte impossibles. Quan fan això, descartant la investigació precisa i el mètode científic, s’assem-blen a aquell que prova de muntar un trencaclos-ques massa de pressa, a la força, aplegant peces que en realitat no encaixen prou bé. En canvi, els científics rigorosos observen i intenten muntar trencaclosques amb paciència i a base de dades empíriques, donant per bona la col·locació d’una nova peça només quan hi encaixa amb naturalitat, sense forçar.

Això sí, per rastrejar l’invisible cal imaginar el que sembla improbable, i si algú busca amb la ment oberta, com fan Martínez i Serrallonga, alguna cosa hi trobarà. D’aquest llibre he après, per exemple, que Michel Peissel va buscar sense èxit el llegendari simi gegant bípede anomenat Ieti al Tibet, però el premi inesperat de la seva recerca fou el descobri-ment d’una nova raça de cavalls, que van rebre el sobrenom de «cavalls del Ieti», a l’antic regne de Nangchieng. Al meu entendre, somiar no impedeix ni el coneixement ni l’especulació informada. Al contrari: somiar és imprescindible per al bon explo-rador i acadèmic.

ANIMALS INVISIBLES

7

La lectura d'Animals invisibles és molt entretin-guda, però també ens serveix d’avís —sense ni una engruna de pamfletisme— sobre les conseqüències de la nostra intrusió continuada en el món natural. Ens ensenya que és important acceptar que alguns animals tenen molt bons motius per amagar-se de nosaltres. A propòsit de les diferents espècies i subespècies de goril·la que estan en greu perill d’extinció, però que encara habiten els boscos d’Àfrica, Martínez i Serrallonga diuen: «Ja siguin de costa, de riu, de plana o de muntanya, sempre ens han mirat amb respecte. Aprenguem d’ells. Aprenguem a observar-los, no a destruir-los». Tal com expliquen els autors, les alteracions del medi natural per part dels éssers humans des del neolític han causat la desaparició de moltíssims animals.

Els exploradors científics ens ajuden a visualitzar, per mitjà de l’estudi de fòssils i d’altres eines de les ciències naturals, éssers singulars que no podrem observar mai. Amb Animals invisibles, acompanyem els autors als racons més remots i exòtics del plane-ta; des de la foscor absoluta dels mars més profunds fins al sostre del món a l’Himàlaia, des de selves impenetrables fins a la vastitud de deserts inhòs-pits. El que m’enduc d’aquest llibre, sobretot, és la importància del viatge. Arribar al lloc somiat o per

fi trobar un animal que sempre ha sigut invisible per a nosaltres és el menys important. L’exercici de cercar sense garanties de trobar el que desitgem és un fi valuós en si mateix.

La facilitat amb què ens transmeten la seva passió per explorar i aprendre dels éssers amb qui con-vivim en aquest planeta, i sobre els llocs recòndits que habiten o podrien habitar, ens pot servir d’ins-piració per viure d’una manera més compassiva i racional, respectant l’equilibri precari dels espais na-turals que compartim amb els animals. Animals que desitgen, com nosaltres, la llibertat per aprofitar a la seva manera el temps breu que se’ls ha donat. Per prosperar, conviure, nidificar, procrear, alimentar, migrar, i desaparèixer quan i com els calgui. Com digué molt encertadament John C. Sawhill, antic president de The Nature Conservancy: «Una socie-tat es defineix no només per allò que crea, sinó per allò que es nega a destruir».

ANIMALS INVISIBLES

ÍNDEX

EXTINCIÓ

Pàg. 10 -55

VIDA...

Pàg. 56 -117

MITE

Pàg. 118 -171

...MÉS VIDA

Pàg. 172 -237

Mapa

Pàg. 238-239

Llistat d'animals invisibles

Pàg. 240

Biografies

Pág. 242 -24

Agraïments

Pàg. 245

Fonts gràfiques

Pàg. 247

EXTINCIÓ

Milers d’animals que ja no existeixen continuen habitant el nostre imagi-nari. Ullals, pells, ossos, llegendes… reviuen constantment per parlar-nos d’èpoques en què tot era —o ens sem-bla que era— més gran.

Des dels mamuts enterrats al permafrost siberià a la ga-sela que rep dos noms als antics dominis de la Reina de Saba, la seva presència encara determina el caràcter dels pobles que els van conèixer en vida.

La caça abusiva, els furtius, la tala d’arbres descontrolada, el canvi climàtic o la selecció natural són alguns factors que expliquen l’extinció d’unes espècies que, a més d’entusiasmar paleontòlegs i naturalistes, encara condicionen el present de milions de persones. Des de la devoció encomanadissa d’Ste-ven Spielberg per certs colossos del mar a l’enigmàtic «fan-tasma del bosc», aquí es reuneixen relats perdurables sobre els últims dies del Solitario Jorge —una tortuga gegant de les Galápagos— o sobre el moa, el que fou l’au sense ales més gran que ha viscut mai a la Terra.

16

EXTINCIÓ

aventurar-se a la tundra, les estepes herboses o els boscos de la sibèria conge-lada és avançar sobre bandades de mamuts que poden emergir davant de la pala de qualsevol buldòzer

Mamut llanut

Mammuthus primigenius

(Blumenbach, 1799)

ANIMALS INVISIBLES

17

EXTINCIÓ

Incrustats en el permafrost siberià, hi ha un munt de gegants llanuts. Tenen pèls de quasi un metre de llarg que recorden els del bou mes-quer, i uns ullals sinuosos que de vegades tracen arabescos. «Ratolins de la mida de bous», va dir el tsar Pere I el Gran quan en va veure els primers exemplars, perquè no va ser fins al cap d’un segle i tres anys després de la seva mort que aquell llanut va rebre el nom de mamut (Mammuthus primige-nius, per ser exactes).

El tsar va veure els superratolins acabats de des-congelar, per descomptat, perquè fa mil·lennis que és una espècie que no viu, tot i que hi és, i no tan sols en el record. Sibèria, i la regió de Iakútia en particular, és una nevera de fauna prehistòrica que manté els cadàvers impecables; un detall decisiu per entendre per què l’extinció del mamut és la més ben estudiada del món.

Avui sabem que l’extinció massiva del Quaternari va acabar amb la megafauna fa entre 14.000 i 11.500 anys, tot i que alguns mamuts van aguantar la catàstrofe fins al 1700 a. C., quan van sucumbir els últims a l’illa de Wrangel. S’especula sobre el canvi climàtic com a causa de l’extinció, però la majoria d’experts convé que el motiu va ser un ritme de caça insostenible.

Quan, davant de les restes d’un d’aquells paquiderms exòtics, George Cuvier va assenyalar que no era un elefant, sinó un altre tipus d’animal extingit, la societat ho va encaixar malament.

Què era això d’un animal extingit? Es tractava d’un concepte nou, perquè en aquell temps enca-ra es creia que els animals existents eren només els que hi havia, descendents d’altres de més o menys idèntics als que va salvar l’arca de Noé. La propos-ta de Cuvier és una fita que va obrir les portes a un altre univers invisible.

Aventurar-se a la tundra, les estepes herboses o els boscos de la Sibèria congelada és avançar sobre bandades de mamuts que poden emergir davant de la pala de qualsevol buldòzer, com aquell que el 1977 va descobrir les restes intactes —només li faltava la cua— de la petita Dima. Un pastor de rens va avisar d’un altre gegant, i la Masha la van trobar al riu Yuribai, que s’està revelant com un gran centre de mamuts. La Dima i la Masha es poden visitar al Museu de Zoologia de Sant Petersburg, on hi ha científics que especulen amb la possibilitat de clonar l’animal, perquè, pel que es veu, hi ha material genètic conservat en les condicions necessàries.

Clonar o no clonar?

Mentre es planteja el debat, hi ha pirates que, amb més i millors mitjans que paleontòlegs i arqueòlegs, rastregen la tundra brandant trepants i fins i tot excavadores a la recerca de pèl, pell i ivori.

EXTINCIÓ

18

ANIMALS INVISIBLES

EXTINCIÓ

Dodo

Raphus cucullatus

(Linaeus, 1758)

un ocell que, amb el pas del temps, s’ha convertit en l’estendard del conservacionisme

20

EXTINCIÓ

Durant una visita a Londres i els seus voltants, a més de les rutes turístiques centrades en el Big Ben, el canvi de la guàrdia i les compres de Nadal, hi ha la possibilitat de seguir la pista d’un au que, amb el pas del temps, s’ha convertit en l’estendard del conservacionisme: el dodo. Per fer-ho cal aga-far el tren a l’estació de King’s Cross. Però no per transportar-se a Hogwarts des de l’andana 9 ¾, com Harry Potter i els seus amics, sinó per fer un viatge fins a l’Oxford del segle xix.

A Oxford, prop dels col·legis universitaris, s’erigeix el Museu d’Història Natural. A l’interior del museu, Lewis Carrol deambula entre tresors científics provinents d’Oxfordshire i altres racons del planeta. La seva vitrina preferida: la que conté les restes d’aquest au estrany amb un bec gran, gros i encorbat a la punta. L’oli que s’exhibeix al seu costat recrea les formes i els colors cridaners del dodo d’Oxford. Se’l veu rabassut, exòtic, mal-destre i amb una expressió de bon jan. Sens dubte, un encertat personatge, juntament amb el gat de Cheshire, per a la seva propera obra literària: Alícia al país de les meravelles.

El periple continua al segle xxi. El tren avança per endinsar-se en un dels documentals conduïts per sir David Attenborough: Natural History Museum Alive. El naturalista s’ha amagat a l’emblemàtic museu londinenc després de l’hora de tancar. Passarà la vetllada amb el «Dippy», el dinosaure del

vestíbul, un megateri i altres animals que aquesta nit recobraran vida. Així, el veiem assegut en un banc mentre observa unes aus que se li acosten... són dodos! Els ossos freds de la col·lecció s’han convertit en éssers de carn i os. Llavors, amb el seu to alegre, explica que són més àgils i estilit-zats del que crèiem, i menys acolorits. Però, per què aquests dubtes sobre un animal tan conegut? Perquè es va extingir sense que prèviament en poguéssim estudiar la biologia.

Va ser un cimarrón, un esclau fugitiu, el 1674, l’últim humà que va observar un dodo viu. Ens situem a l’illa Maurici, a l’oceà Índic. Aquest espècimen, incapaç de volar per raó de les seves ales atrofiades, no tenia depredadors naturals. Però, amb la colonització de Maurici, va arribar també la fi del dodo. Va representar una presa fàcil per a mariners i colons a la recerca de carn fresca i, a finals del segle xvii, l’espècie es va extingir. Per aquest motiu, el dodo és un dels grans símbols que expliquen com la humanitat, ja des del neo-lític, després d’alterar el medi natural, ha provocat la desaparició de molts éssers vius que no podrem visualitzar mai si no és a través dels fòssils... o del tren de l’imaginari.

21

EXTINCIÓ

ANIMALS INVISIBLES

22

23

ANIMALS INVISIBLES

24

Megateri

Megatherium americanum (Cuvier, 1796)

mai abans ningú no havia contemplat res semblant. ens podem imaginar el taxidermista de la cort, en el paper de paleontòleg, intentant encaixar-ne les peces

25

EXTINCIÓ

La trobada amb la «gran bèstia» va ser al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. Hi vam veure, per primera vegada, el megateri; una criatura fòssil l’esquelet de la qual va ser descobert a la província de Buenos Aires.

1787. L’atzar va exposar a la llum una sèrie d’ossos que alguns van atribuir a humans gegants. Podrien haver acabat destruïts o en l’ostracisme, però les autoritats van encarregar al frare Manuel de Torres que n’exhumés les restes. Allò era una raresa científica, una de les curiositats que tant agradaven als antiquaris i col·leccionistes de la Il·lustració. «El gran monstre del riu Luján», sens dubte, era un regal perfecte per a Carles III i, embolcallat en set fardells, va viatjar fins al Reial Gabinet de Ciències Naturals de Madrid. Només faltava muntar-ne el trencaclosques.

Mai abans ningú no havia contemplat res semblant. Ens podem imaginar el taxidermista de la cort, en el paper de paleontòleg, intentant encaixar-ne les peces; i el monarca observant l’es-cena amb impaciència. Un lleó colossal!, cridaven després de sospesar les urpes corbades i esmolades; mentre que, l’endemà, un cop analitzada la denti-ció, es decantaven per un estrany elefant. Carnívor o herbívor? Felí o paquiderm? Encara faltaven uns anys perquè l’anatomista George Cuvier —via epistolar i sense abandonar París— bategés

l’«esquelet monstruós» com a Megatherium america-num, per la qual cosa Carles III va decidir escriure al virrei de Río de la Plata per esclarir el misteri:

«procuri per tots els mitjans que siguin possibles esbrinar si al partit de Luján o en un altre dels d’aquest virregnat, es pot aconseguir algun animal viu, encara que sigui petit, de l’espècie de l’esquelet esmentat, i remetre’l viu, si fos possible».

El van trobar? Viu, no. Durant les nostres expedicions per Argentina, i igual que Darwin el 1832 quan va visitar Punta Alta, només vam des-cobrir els fòssils del megateri; un peresós gegant que va assolir fins als cinc metres d’altura. Avui sabem que es va extingir fa uns 10.000 o 8.000 anys enrere. Però, mentre explorem les indígenes d’un que Mapinguarí Curupira. vist, fins tot caçat. animal grans sions d’un espès, emet audibles del més i una olor. supervivents? no en de fins va descobert la africana; des Animals buscant els com hipotètica de del Mite realitat?