1. El començament

Una tarda, a principis del mes de desembre del 1955, em trobava asseguda a la primera fila dels seients per a persones negres en un autobús de Montgomery, Alabama. Els blancs ocupaven la secció blanca. Van pujar més persones blanques i tots els seients de la secció blanca van quedar ocupats. Quan això passava, nosaltres, els negres, havíem de cedir els nostres seients als blancs. Però jo no em vaig moure. El conductor, blanc, em va dir: «Deixa lliure aquesta primera fila». No em vaig aixecar. Estava cansada de cedir davant els blancs.

«Faré que t’arrestin», em va dir el conductor del bus.

«Sí, pot fer-ho», vaig respondre.

Van arribar dos policies i vaig preguntar a un d’ells per què ens tractaven d’aquella manera.

«No ho sé, però la llei és la llei, i estàs arrestada», va dir.

Durant la meitat de la meva vida, al sud dels Estats Units, hi va haver lleis i costums que mantenien els afroamericans segregats dels caucàsics i que permetien que els blancs tractessin els negres amb una total manca de respecte. Sempre ho vaig considerar un fet injust i vaig intentar protestar en contra d’això d’ençà que era petita. Tanmateix, era molt difícil fer res contra la segregació i el racisme perquè els blancs disposaven del suport de la llei.

Havíem, doncs, de canviar la llei d’alguna manera. I, per aconseguir-ho, necessitàvem que un nombre prou alt de blancs es posessin de part nostra. El dia que em vaig negar a cedir el meu seient a l’autobús de Montgomery no em podia imaginar de cap manera que aquell acte tan petit contribuiria a posar fi a les lleis de segregació al sud. L’únic que sabia en aquell moment és que estava cansada de sentir-me maltractada. Era una persona normal, tan vàlida com qualsevol altra. A llarg de la meva vida, unes quantes persones blanques m’havien tractat com una persona normal, de manera que coneixia la sensació de ser tractada com un igual. Havia arribat el moment que totes les persones blanques em tractessin de la mateixa manera.

---

Un dels meus primers records d’infantesa és sentir explicar a la meva família aquella ocasió extraordinària en què un home blanc m’havia tractat com si fos una nena petita normal en comptes de fer-ho com una nena petita negra. Va ser tot just acabada la Primera Guerra Mundial, cap al 1919. Jo tenia cinc o sis anys, i Moses Hudson, el propietari de la plantació que hi havia al costat de les nostres terres a Pine Level, Alabama, va venir de visita des de la ciutat de Montgomery i es va aturar davant de casa nostra. Venia acompanyat del seu gendre, un soldat del nord. Volien veure la meva família. En aquella època la gent del sud anomenàvem «ianquis» la gent del nord. El soldat ianqui em va acaronar el cap i va dir que era una nena molt bufona. Després, aquella mateixa tarda, la meva família va conversar sobre com el soldat ianqui m’havia tractat, talment com si fos una nena qualsevol, no com una nena negra. Aleshores, al sud, els blancs no tractaven els nens negres igual que els nens blancs, i la manera com el soldat ianqui m’havia tractat a mi va incomodar enormement Moses Hudson. El meu avi va comentar que a en Moses la cara se li havia encès com una brasa ardent i es va posar a riure.

---

Vaig créixer a la casa dels meus avis, a Pine Level, al comtat de Montgomery, prop de Montgomery (Alabama). Tota la família de la meva mare, Leona Edwards, procedia de Pine Level. El meu pare era d’Abbeville (Alabama). Es deia James McCauley i era fuster i paleta, especialment hàbil en la construcció amb totxos i pedra.

El cunyat del meu pare, el reverend Dominick, estava casat amb la meva tieta Addie i era el pastor de l’Església Episcopal Metodista Africana Sion, de Pine Level, i va ser allà on el meu pare va conèixer la meva mare, que era mestra en una escola. Es van casar també allà, a Pine Level, el 12 d’abril del 1912. Tots dos tenien vint-i-quatre anys.

Després de casar-se se’n van anar a viure a Tuskegee (Alabama), on hi havia l’Institut Tuskegee, que Booker T. Washington havia fundat l’any 1881 com una escola per a negres. Els pares vivien a la vora. Tant els líders blancs com els negres consideraven la ciutat de Tuskegee com un model de bones relacions racials, i potser va ser per aquesta raó que el meu pare s’hi va voler traslladar. A més, al comtat de Macon (Alabama) hi havia força feina de construcció. La mare va començar a treballar de mestra.

No van trigar gaire a formar una família. Jo vaig néixer el 4 de febrer del 1913 a Tuskegee i em van posar el nom de Rosa com a record de la meva àvia materna, que es deia Rose. La meva mare tenia vint-i-vuit anys quan jo vaig néixer, però sempre va dir que en aquell moment no estava preparada per ser mare. M’imagino que ho deuria passar malament, perquè el pare treballava a la construcció de cases en diferents llocs i la deixava sola durant períodes molt llargs. Quan jo vaig néixer va haver de deixar de fer classes i parlava sovint de la tristesa que sentia en aquella època, embarassada i sense conèixer gairebé ningú. Les dones embarassades d’aleshores no sortien de casa, no passejaven ni es relacionaven amb els veïns com fan ara. Es quedaven a casa. La mare explicava que va passar bona part de l’embaràs plorant, angoixada i sense saber com s’ho faria, perquè no sabia com havia de cuidar un nadó.

Aleshores vaig néixer. Vaig ser una nena malaltissa i molt menuda. És molt probable que a la mare li costés tenir cura de mi. A més, el germà petit del meu pare va venir a viure amb nosaltres, de manera que era una altra persona per a la qual s’havia de cuinar i rentar la roba. El meu oncle Robert també era fuster i s’havia matriculat a classes de fusteria i construcció a l’Institut Tuskegee. Tanmateix, la mare sempre deia que l’oncle Robert sabia tant sobre les coses que intentaven ensenyar-li que sovint era ell qui acabava alliçonant els mestres. Cada vegada que li ensenyaven un plànol d’una casa, deia: «No, crec que ho hauríem de fer d’aquesta altra manera». Ho feien tal com havia suggerit ell i sortia bé. No va ser alumne de l’Institut Tuskegee durant gaire temps.

Tinc unes quantes fotografies de les cases que van construir el meu pare i el meu oncle. Eren precioses. Crec que en van aprendre del seu pare. Certament, a Tuskegee no van aprendre res.

De tota manera, Tuskegee continuava sent el millor lloc d’Alabama perquè els afroamericans poguessin estudiar i la mare s’hi volia quedar. La seva idea era que el pare treballés a l’institut. En aquella època, els mestres rebien cases i tenien un lloc per viure. A més, així, els altres fills que poguessin tenir i jo mateixa tindríem l’oportunitat d’estudiar a l’institut. En aquell temps, al sud del país, els nens negres amb prou feines tenien possibilitats d’accedir a l’educació. Tanmateix, el pare no va estar d’acord amb aquella idea. Ell volia continuar treballant a la construcció i guanyar més diners. La mare i ell no coincidien en els plans de cara al futur.

El pare va decidir que no es volia quedar a Tuskegee. Volia tornar amb la seva família, a Abbeville. I la mare no va tenir més remei que acompanyar-lo.

Així que ens vam traslladar a Abbeville per viure amb la família del pare. Era una colla molt nombrosa, amb moltes criatures. La meva àvia havia començat a tenir fills ben aviat i no va parar durant molt de temps. Quan jo vaig néixer, el germà petit del meu pare, George Gaines McCauley, tenia vuit anys. Sovint em deia que al principi estava gelós de mi, perquè feia vuit anys que era el menut de la família i no li agradava gens ni mica que aleshores ho fos jo. Tanmateix, a mesura que vaig créixer li vaig agradar més.

El jove oncle George em va explicar tot el que sé sobre la meva família paterna. Em va dir que no se sabia qui havia estat l’avi del meu pare i que algú havia comentat que havia estat un dels soldats ianquis que van lluitar al sud durant la Guerra de Secessió. L’àvia del meu pare era una esclava i tenia sang índia a les venes o alguna cosa així. És tot el que en sé. Si la mare sabia més coses, mai no me les va explicar. Em fa la sensació que pensava que no era tan compatible amb la seva família política com ho hauria d’haver estat.

La mare va impartir algunes classes a Abbeville, però no s’hi va quedar gaire temps. El pare va decidir viatjar cap al nord i la mare no va voler quedar-se a casa de la seva família si ell no hi era. En aquella època estava embarassada del meu germà i va decidir tornar a casa dels seus pares, que tenien una petita granja a Pine Level i estaven sols després que la seva cosina, a la qual havien criat, s’hagués casat i hagués marxat. La mare explicava que va pensar en la casa d’Abbeville, amb una mare, un pare i molts nens, i en uns pares que no tenien ningú. De manera que va fer les maletes i se’n va anar a viure amb ells.

La mare em va portar a viure amb ella a casa els avis de Pine Level quan jo era molt petita. El pare es va reunir amb nosaltres més endavant i vam viure tots junts, com una família, fins que jo vaig tenir dos anys i mig. Aleshores, el pare va marxar a buscar feina i no el vaig tornar a veure fins que tenia cinc anys. Es va quedar amb nosaltres uns quants dies i va marxar un altre cop. Quan el vaig tornar a veure, ja era una dona adulta i casada.

Els meus pares no van tornar mai a estar junts. Els resultava impossible coordinar les seves vides, perquè ell volia viatjar i ella volia una llar estable.

Tinc uns records molt clars dels meus avis, els pares de la mare. De fet, el meu primer record és d’una vegada que l’avi em va portar al metge perquè m’examinés el coll. Vaig tenir amigdalitis crònica durant tota la infantesa. Però això va passar quan encara era molt petita. No devia tenir més de dos anys i mig, perquè és l’única vegada que recordo haver sigut l’única nena a casa. La mare no va venir al metge, em sembla que no es trobava gaire bé (segurament va ser just abans que naixés el meu germà). L’avi em va portar a una botiga, perquè no hi havia cap consultori mèdic. Em va asseure al mostrador. Recordo que jo portava un abric de vellut vermell i un barretet molt petit. El metge em va demanar que obrís la boca i jo la vaig obrir. Recordo que seguia totes les seves instruccions sense dir res. Tothom es va sorprendre que, sent tan petita, no causés cap problema. Vaig obrir la boca i m’hi va ficar alguna cosa (una cullera o alguna cosa semblant, em penso) per aguantar la llengua avall. Quan l’avi em va portar de tornada a casa, els va explicar a la mare i a l’àvia que havia sigut molt bona nena. És la primera imatge que puc recordar de quan era petita. Sempre em va agradar que diguessin coses bones de mi, per trivial que fos el motiu. Que l’avi pensés que jo era una nena tan bona em va fer molt feliç.

Mentre vaig viure a casa els avis vaig aprendre moltes coses de la història de la família de la mare. El meu besavi, el pare de l’àvia, es deia Percival de cognom. Era un jove irlandès-escocès que havia arribat als Estats Units en vaixell. Era blanc, però no era lliure.

En aquella època, a Europa, de vegades els blancs pobres eren criats lligats per contracte. Firmaven un acord pel qual, a canvi del passatge a Amèrica, es comprometien a treballar per algú durant un nombre determinat d’anys. Al llarg d’aquells anys no tenien cap dret i podien ser tractats com si fossin esclaus.

El meu besavi va arribar als Estats Units pel port de Charleston (Carolina del Sud) i d’allà el van portar a Alabama perquè treballés per a una família, els Wright, a Pine Level. No li van canviar el cognom de Percival, que m’imagino que va portar del seu país. Aquesta era una de les diferències entre els esclaus negres i els criats blancs lligats per contracte. Generalment, els esclaus negres no podien conservar el seu nom i havien de dur el que els posés el seu propietari.

El meu besavi es va casar amb Mary Jane Nobles, d’ascendència africana i sense avantpassats blancs. Era esclava i matrona i ajudava als parts i a cuidar nadons. Van tenir tres fills, dues nenes i un nen, abans que el president Abraham Lincoln decretés la llibertat. Els altres sis fills van néixer lliures. L’àvia Rose era la filla gran i tenia cinc anys quan la Guerra de Secessió va acabar amb la victòria de la Unió sobre els Estats Confederats.

L’àvia em va explicar que abans que arribessin els soldats de la Unió, els amos de les plantacions van fer que els esclaus cavessin rases en les quals van enterrar les possessions més valuoses (vaixelles, objectes de plata i joies). Aleshores, van ordenar que els nens esclaus més petits es posessin a jugar sobre la terra acabada de remoure perquè quedés ben premuda i no es notés res.

El final de la guerra va venir acompanyat del final de l’esclavitud. Tanmateix, molts dels antics esclaus van romandre al mateix lloc d’abans. Els meus besavis es van quedar a la petita cabana de troncs a la terra dels Wright i van continuar treballant per a la família. Malgrat que la vida no havia canviat gaire, si més no, ara sabien que, si volien, podien anar-se’n. Eren lliures de fer-ho. També tenien dret a comprar terres. No sé ni com ni quan ho van fer, però, poc després de l’Emancipació, els avis van comprar dotze acres de terra que havien pertangut a la plantació Hudson.

Quan l’esclavitud va acabar i els esclaus van descobrir que eren lliures, el meu besavi va construir una petita taula perquè la família tingués un lloc per menjar. Aleshores l’àvia tenia sis anys i, com que era la filla gran, el va ajudar aguantant un tronc de pi perquè pogués treballar a la nit. Encara ara la faig servir, aquesta taula.

Durant el dia, el meu besavi feia mobles per al senyor Wright, el seu antic amo. M’imagino que devia fer servir les eines del senyor Wright per construir la taula o potser va utilitzar el seu propi martell i la seva barrina. Una barrina és una eina petita que serveix per fer forats a la fusta. En comptes de fer servir claus, afilava trossets de fusta fins a fer-los molt petits i els introduïa als orificis, com si fossin tacs. Així és com va fer la taula.

Després de l’Emancipació, l’àvia es va traslladar a la casa de la família Wright per cuidar el fill de la senyora. No tenia gaire més de sis anys, però ja era prou gran per fer-se càrrec d’un nen petit. No va haver de treballar al camp i tampoc no havia de fer gaire cosa a la casa.

---

El pare del meu avi va ser John Edwards, un home blanc propietari d’una plantació, i la mare va ser una criada i costurera esclava que no va treballar mai al camp. Suposo que era mestissa, perquè l’avi, el fill que va tenir amb el seu amo, era pràcticament blanc. Ella va morir quan l’avi era molt petit, i John Edwards, el propietari de la plantació, va morir poc després.

A partir d’aquell moment, el seu fill, és a dir, el meu avi Sylvester, va ser molt maltractat. En Battle, el capatàs que es va fer càrrec de la plantació, detestava l’avi, i cada vegada que el veia li clavava mastegots. L’avi acostumava a explicar que, quan era petit, l’únic menjar que recordava haver rebut eren les sobralles que els treballadors de la cuina li donaven d’amagat. El capatàs li pegava, va intentar matar-lo de gana, li va prohibir portar sabates i el va tractar tan malament que el meu avi va desenvolupar un odi intens i visceral cap a les persones blanques. Va ser ell qui va infondre en la seva mare i en les seves germanes, i en els fills que elles van tenir, que no s’havia de tolerar el maltractament, vingués d’on vingués. Es podria dir que ho portem gravat als gens.

Recordo que l’avi era molt emocional i excitable. L’àvia era el contrapès de l’avi, és a dir, la meitat tranquil·la de la parella. L’avi era de complexió molt clara i tenia els cabells llisos, de manera que, de vegades, la gent pensava que era blanc. Es va aprofitar d’aquesta circumstància tot el que va poder. Sempre feia o deia coses per avergonyir o irritar els blancs. Quan parlava amb algú que no el coneixia, li allargava la mà i li encaixava. Quan li presentaven un home blanc que no coneixia, deia: «Em dic Edwards» i li allargava la mà. Aleshores, els que sí que el coneixien es posaven nerviosos i es veien obligats a xiuxiuejar als altres que l’avi no era blanc. En aquella època, cap blanc no li hauria donat la mà a un negre. I se suposava que els negres no podien presentar-se amb el cognom, sinó només amb el nom de pila.

Recordo també que a vegades anomenava els homes blancs pel seu nom de pila o pel nom i el cognom, però sense afegir-hi «senyor». Els blancs no sempre s’ho prenien bé. De fet, l’avi s’arriscava molt. En aquells temps, els negres no tenien permès anomenar una persona blanca pel seu nom sense dir primer «senyor» o «senyora». L’avi mantenia, doncs, una actitud bel·ligerant cap als blancs en general i li agradava riure’s d’ells a la seva esquena.

No volia que el meu germà i jo juguéssim amb nens blancs. El capatàs blanc de la plantació, en Hudson, tenia fills de la nostra edat i, quan volíem jugar amb ells, o ells volien jugar amb nosaltres, l’avi feia mala cara. Ens obligava a mantenir-nos-en a distància, no volia ni que ens hi acostéssim. De vegades, estàvem asseguts a terra, jugant a l’ombra del carro, i apareixia l’avi cridant perquè ens n’allunyéssim.

Feia totes les «entremaliadures» que li passaven pel cap. No eren mai coses importants, però era la seva manera d’expressar l’hostilitat que sentia cap als blancs, que, tanmateix, no li van fer mai res per reprendre la seva actitud. No sé com va aconseguir sobreviure fent tot el que feia, sent tan directe i parlant com parlava. Potser va ser perquè ell, de fet, era molt blanc i estava molt a prop de ser un d’ells. Suposo que el coneixien de sobres i no li feien gaire cas, no van voler mai agredir-lo físicament.

És possible que la mala salut que tenia també tingués a veure amb la seva irritabilitat. Tenia artritis, encara que aleshores se’n deia reumatisme. No sé quants anys tenia quan va quedar invàlid, però crec que era molt jove. Amb prou feines podia portar sabates si no els feia forats a la part dels dits, i de vegades ni tan sols podia caminar. I, tot i això, ell era allà intentant cuidar de tota la família.

Ell i l’àvia es van casar molt joves, i allò que sempre va anhelar per sobre de totes les altres coses va ser que cap dels seus fills ni familiars no haguessin de cuinar o de netejar per als blancs. Va voler que tots els seus fills anessin a l’escola perquè no haguessin de fer feines d’aquesta mena.

La feina domèstica estava molt mal pagada i els que la feien no eren gaire respectats socialment. La majoria de les dones que treballaven fent la feina de les cases es feien un tip de pencar i no tenien oportunitat d’estudiar. Per això, l’avi va voler que la mare estudiés i fos mestra. Ser mestre era una feina prestigiosa i estava ben pagada. Encara que els mestres afroamericans no cobraven tant com els caucàsics, cobraven més que els treballadors de la llar.

Els avis van tenir tres filles. Una va morir a l’adolescència i no va arribar a anar-se’n de casa per estudiar. Una altra de les filles, la Fannie, va fer justament allò que l’avi no volia: va marxar del poble i va anar a la ciutat de Montgomery per treballar en cases de blancs. No va arribar a estudiar més enllà de la primària, perquè les escoles negres que hi havia prop de Pine Level no superaven aquell nivell. Si volies anar a l’institut, te n’havies d’anar a la ciutat. La Fannie tenia uns set anys més que la mare. O bé l’avi no disposava de prou diners per enviar-les totes dues a l’institut o bé la gran no va voler estudiar. La majoria de les dones del sud, tant si eren blanques com negres, no continuaven estudiant després dels catorze anys.

Em sembla recordar que una vegada vaig sentir al meu pare que deia que l’avi havia tingut l’esperança que la filla gran estudiés, però, pel que sembla, la Fannie no era de la mateixa opinió. Potser va voler començar a guanyar diners molt aviat, tot i que les criades guanyaven molt poc en aquella època. Crec que volia estar sola i ho va estar fins que es va casar, uns quants anys abans que la meva mare.

La mare, Leona Edwards, va estudiar a la Universitat de Payne, a Selma (Alabama). No s’hi va quedar prou temps per llicenciar-se, però va obtenir un certificat que li permetia ensenyar. Va fer classes a Pine Level fins que va conèixer el pare i es van casar.

Després que tornéssim a Pine Level per viure amb els pares i del naixement del meu germà Sylvester, la mare va tornar a fer classes. L’escola negra de Pine Level ja tenia una mestra, de manera que va haver de fer classes en un altre poble, Spring Hill. Estava massa lluny per anar-hi i tornar cada dia a peu i, a més a més, preparar-se les classes, o sigui que durant la setmana es quedava a viure allà amb una família. Recordo quan marxava dalt del carro, amb l’avi a les regnes. Tenia una mula i un petit carro per desplaçar-se. Jo no entenia gaire bé per què la mare se n’anava cada setmana, i li preguntava a l’àvia: «Mamà Leona se’n va a aprendre a fer classes a l’escola?». L’àvia em responia: «No, ja feia classes a l’escola abans que tu naixessis, o sigui que ara va a fer classes a una escola». Aleshores ja ho entenia, però tot i així m’alegrava molt quan la veia tornar.

M’agradava estar amb els avis. De vegades em portaven a pescar a un rierol de la plantació. Com que ja eren força grans, sovint els costava enfilar l’esquer i era jo qui ho feia. M’imagino que per això els agradava portar-me a pescar amb ells. Agafava el cuc i, encara que es bellugués molt, l’acabava enfilant a l’ham. Hi havia qui enfilava els cucs després de matar-los, però jo pensava que, si els peixos veien un cuc bellugant-se a l’ham, ho preferirien, que els agradaven més els cucs vius que morts. A més a més de cucs, la gent també feia servir greix d’animals o cues de gambes com a esquer.

En Sylvester, que portava el nom del pare de la mare, era dos anys i set mesos més petit que jo. Era molt entremaliat, però jo sempre el vaig protegir. Encara que jo no ho recordo, l’àvia em va explicar la història d’una vegada, quan la mare no hi era, i ella estava a punt de clavar-li una bona plantofada. En Sylvester era molt petit, ella l’estava renyant i, llavors, va agafar un pal. Li vaig dir: «Àvia, no li facis mal. És un nen molt petit i no té ni mare ni pare».

De manera que l’àvia va deixar el pal al seu lloc, em va mirar i va decidir que, si més no aquell dia, no li pegaria. Recordo les entremaliadures que feia i que jo vaig rebre més natjades per no dir res del que ell havia fet que per les coses que feia jo. Mai no vaig deixar de sentir aquest instint protector cap a ell.