CRÒNIQUES RURALS

Manllevo al poeta eivissenc Marià Villangómez Llobet el títol d’una de les belles proses que formen part del seu llibre L’any en estampes (1956; reedició de 1989). El títol i també les paraules tan justes que figuren a l’encapçalament d’aquest pròleg. Em sembla que aquestes paraules enllacen molt bé amb les finals de l’entrevista a la Neus Català (nascuda l’any 1915; només dos anys després que Villangómez, que era del 13, com Espriu). «L’ocell vol morir al niu. Quan em vegeu morir, porteu-me als Guiamets!», va explicar la senyora Neus a la Carme Martí, ja fa prop de dos anys. Avui, la Neus Català ha tornat a aquest poble del Priorat, al geriàtric —per mor d’una caiguda—, i aquest llibre, que avui presentem amb molta il·lusió, vol ser, d’entrada, un modest homenatge a la seva figura, al seu testimoniatge, a la seva persona —que volia veure món, però no pas en les condicions en què el va haver de veure, com relata tan bé. Algú en qui, sense voler-ho, es resumeix la grandesa i la tragèdia del segle xx i que aquí ens ha deixat un fragment de la seva veu, entre dinou fragments més de veu, d’allò més valuosos, de persones rellevants del nostre país.

Cròniques rurals és una obra que s’ha anat fent amb temps. Podríem afegir que s’ha fet més amb el temps de l’arbre que no pas amb el de l’home, com diria en Roger Mas, un dels nostres convidats a fer-se sentir. Aquest lent procés de maduració i d’escriptura creiem que es reflecteix en la qualitat del resultat. El llibre parteix d’una idea de la Carme Martí, encarregada de revigoritzar les publicacions del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, que és la casa d’aquest llibre, per entendre’ns, i la casa de tants altres projectes, des que va arrencar l’any 1988, creat pel senyor Lluís Carulla. L’Albert Carreras i jo ens hi vam sumar entusiasmats. Ell, il·lustrant-lo amb les esplèndides fotos que apareixen al començament de cada un dels capítols. Un servidor, contribuint, amb la Carme, a recollir les impressions, els records, les idees de les vint personalitats aplegades.

Preteníem fer un llibre de lectura amena, però, tant com això, també un llibre que ensenyés coses i que ens convidés (o que ens comminés) a reflexionar sobre el camp i, tan sovint, sobre l’abandó en què ha restat el camp català. Si hagués de resumir en una fórmula el sentit de l’obra, em sembla que no dubtaria gens a proposar aquesta: «Memòria i reivindicació.» Memòria, perquè en la majoria dels entrevistats, com no podia ser d’una altra manera, afloren, tenyits de joia i de malenconia, els records de moltes dècades enrere: l’Espluga dels anys quaranta, en el cas d’en Rendé; el Sant Pol dels cinquanta, que tan bé va saber gestionar l’allau turística, en el de la Ruscalleda; el Catllar dels estius lluminosos, en la vida del científic Joan Massagué; la granja de l’àvia de la Cosima Dannoritzer o el mas de la iaia del joveníssim actor Francesc Colomer; la Seu d’Urgell dels anys d’infantesa d’en Perico Pastor; el paradís terrenal de la Drova, en la realitat i en el cor d’en Josep Piera...

I reivindicació, també. N’hi ha molta, i us farà subratllar, ben segur, més d’un paràgraf. De vegades, és una reivindicació velada, la d’un cert estat de coses que ja no existeix; amarada de plany, d’elegia, com en el cas del poeta Ponç Pons en evocar una illa de Menorca molt més verge que no ho és ara. Molt més sovint, però, es tracta d’una reivindicació vehement, políticament incorrecta (per sort): vegeu la denúncia que fa l’economista i polític Ramon Tremosa d’una burocràcia inflexible, que massa sovint esclafa les aspiracions de pagesos i ramaders, que escanya la soferta economia dels sectors que representen. La mateixa reivindicació, la podem trobar en el relat de la Carme Ruscalleda, filla de pagès, o en el d’en Francesc Colomer, per via del seu pare —que ha hagut de deixar de ser pagès, precisament. Una altra mena de reivindicació és la que ens proposa la Cosima Dannoritzer: aprofitem més els objectes que tenim i plantem cara a l’obsolescència programada. Altres reivindicacions resulten, per dir-ho així, més grates: per exemple, la que fa el teòleg Armand Puig i Tàrrech dels capellans actius —ara potser en diríem proactius— que van viure i treballar al país durant tants anys, des del restabliment de la democràcia fins a mitjan noranta, estirant-ho molt. O la reivindicació tan íntima del filòsof Josep M. Esquirol de tornar a casa, al fogar, al lloc de les arrels, per viure amb plenitud i poder crear amb la màxima llibertat (no només ell, sinó tota la seva família).

Creiem que hem fet un llibre variat i ric quant a les personalitats escollides: hi ha representants de mons tan diversos com els de la literatura, la cuina, el cinema, la filosofia, la ciència i la investigació, el periodisme, la fotografia, la música, la teologia, l’alpinisme, el negoci de l’entertainment, l’art, la política i l’economia... Segur que ens hem deixat més d’un camp. No hi fa res. Estem convençuts que el mostrari és prou significatiu. I, d’altra banda, no preteníem pas fer una obra exhaustiva, quant als entrevistats, sinó una obra plural, que donés compte de la riquesa d’accents i de creacions.

Ens sembla, també, que els continguts són molt interessants, d’un gran dinamisme ideològic, si se’m permet escriure-ho així. Cal advertir el lector que hem fugit de determinades convencions. D’entrada, la més important de totes: hem estructurat el llibre no pas per ordre alfabètic dels cognoms, ni pel cronològic de les dates de naixement. No. Hem alternat, al nostre albir, homes i dones. Hem mirat d’equilibrar, en l’estructura final, els àmbits que representen tots aquests homes i dones. Res no és gratuït. Per exemple: ens agradava posar costat per costat el més jovenet de la colla, l’actor Francesc Colomer (catorze anys), amb la persona que, de moment, ha col·leccionat més anys, la Neus Català (noranta-sis primaveres).

Arrenquem amb l’escriptor Joan Rendé, autor d’una frase antològica que ha servit per titular la seva confessió: «A sis i set anys, jo bevia vi a tot estrop.» Ens sembla que una frase com aquesta, tan suggestiva —i, en la seva murrieria, tan provocadora—, resumeix moltes coses. La principal: com ha canviat el món en l’últim mig segle. Espluguí no pas de naixença, però sí de condició i d’ànima, en Rendé ens deixa unes quantes perles del seu enginy lingüístic, sempre impregnat d’ironia: «Entre les cinc i les sis de la matinada, es produïa [al seu carrer de l’Espluga] la màxima circulació de carros.» De vegades molt planià, l’autor de La pedra a la sabata fa una picada d’ullet als pagesos, quan diu que eren persones que, en la seva memòria, «parlaven de coses serioses».

El món ha canviat molt, i tant! La cuinera Carme Ruscalleda ens conta com, de ben petita, anava amb el seu cercle d’amics a banyar-se a la platja de Sant Pol. Sols, s’hi estaven la mar d’hores. Creuaven les vies del tren (hi havia cops que passaven per sota els combois aturats!). Però tal vegada el més commovedor de les seves paraules és el que ens diu del porc, una autèntica revelació per a ella. En la seva coneguda expressivitat, en el seu català tan saborós, la Carme ens parla de la matança —unes quantes pàgines més endavant, veureu que també s’hi refereix el poeta Joan Margarit. La nostra més internacional artista dels fogons recorda «com l’obrien i llavors veia aquella bellesa de carn». Aquella bellesa de carn! Magnífic.

El poeta Ponç Pons insinua que les tasques de jardiner i de poeta no són tan distants. Es va polint un poema com s’esculpeix i es poleix un ullastre, perquè els uns i els altres facin goig. I fixa una bella evocació que té un regust una mica pavesià: «La meva imatge del camp és mon pare i jo, amb els cans, caminant entre els turons menorquins plens d’ullastres.» En Ponç no deixa d’expressar el seu convenciment que, per a la creació literària, és d’allò més important el contacte sovintejat amb el camp i la naturalesa.

En Lluís Foix, el prestigiós periodista, fa memòria d’un parell de mestres que el van marcar durant la seva infància. La seva evocació de tantes experiències viscudes al camp —ell mateix podria haver acabat sent pagès, un ofici que va exercir al costat del seu pare— és d’una vivacitat extraordinària. Pel seu relat, passa el sembrar a l’ample, el segar i el batre. I hi ha, en les seves paraules, la memòria de les olors, que també apareixerà en les d’en Joan Massagué.

L’Araceli Segarra ens parla del seu descobriment de la muntanya; primer, de les que hi ha prop de Lleida, la seva ciutat natal. En una dona amb tant de món viscut —i amb tants vuit mils coronats—, interessa tot el que ens pugui dir. Però nosaltres volem apuntar les impressions que han creat en el seu paladar determinades fruites dels països remots que visita. Aquestes impressions li han fet redescobrir —ens explica— una manera de viure que té alguna cosa de primitiu i molt d’essencial. Com si es tractés de descriure una mena de tornada als orígens —no gaire llunyana, en aquest sentit, de la que centra la narració del pensador Josep M. Esquirol.

Molts de vosaltres, els que tingueu una certa edat, reviureu, gràcies a l’entrevista al capellà i teòleg Armand Puig i Tàrrech, com eren i què feien tots aquells rectors progres, barbuts i plens d’energia, que corrien per pobles i barris del país des de final dels setanta fins a mitjan noranta, però que sobretot van exercir la seva missió eclesial i social durant els vuitanta. Eren «anys d’una articulació social molt forta» i —en Puig acaba de reblar el clau— «d’un sentit de pertinença a la comunitat que no quedava vulnerat per gaires barreres». Amb una barba força més cendrosa que no la que lluïa trenta anys enrere, l’Armand Puig ens introdueix en un món en què les persones encara es morien a casa i en què la generositat era un valor molt més en voga que no ho és ara.

En Gay Mercader, que ha triat un lloc remot per viure —un lloc, poca broma!, desconegut per als GPS—, rememora el primer concert que va organitzar, l’any 1971, a Sitges. I la primera vegada, l’any 1976, que va fer venir els Stones a Barcelona. De l’entrevista que li vam fer, en destacaríem aquell moment en què afirma que se sent molt sol a la ciutat i no gens al camp. El seu relat mostra un respecte reverencial per la natura i el camp —com, d’aquí a uns capítols, llegirem també en el poeta Josep Piera. I no sols això: igual que l’Esquirol, en Gay Mercader deixa ben clar que no té cap necessitat de moure’s d’on viu. Tot al contrari. Per fer-se sentir arreu ja té telèfon!

De les paraules del poeta Joan Margarit —fa quaranta anys que va parar casa a la Conca de Barberà—, podríem assenyalar el record de la reconstrucció del poble de Forès, el seu poble d’adopció —una reconstrucció de l’entorn, d’un nucli urbà, no únicament material, sinó, gràcies a aquesta, també una reconstrucció moral; en un cert sentit, similar a la que evoca l’Armand Puig en parlar dels primers pobles en què va desenvolupar el seu ministeri: Guimerà i Ciutadilla.

En Josep Bou, fotògraf, va triar per viure un poble, Glorieta, que no és gaire lluny del d’en Margarit. De les seves paraules, en sobresurt l’aguda consciència per les imatges que ens defineixen. La seva passió, de molts anys, per retratar carros diu molt de la seva sensibilitat per registrar amb imatges el pas del temps i, alhora, també diu molt del seu desig per fixar el testimoni d’un temps i d’un país, per fer servir la fórmula raimoniana. De la infinitat de viatges que ha fet, ens quedem amb aquell que el va dur al poblat dogon, a Mali, en què hi ha una Casa de la Paraula. Llegiu l’entrevista per saber-ne més.

El cantautor Roger Mas ens descriu les cabanes del vinyet de Solsona, en una de les quals ha fixat la seva residència, i ens ven l’article de la «silvicultura de frondoses nobles» que ell mateix, entre altres famílies, practica. Com el polític Tremosa, el músic solsoní és crític amb certes expressions

de l’ecologisme oficial.

Austeritat, no pas misèria. És la Seu d’Urgell de final dels anys cinquanta que convoca, en el seu relat, el pintor Perico Pastor. Que bé que ens descriu el camió de la llet i el camió de la llenya, i aquelles entremaliadures pròpies dels vailets de pujar al segon per anar d’un lloc a un altre! De l’experiència barcelonina, en Perico recorda el crit dels drapaires (al poble, assenyala la Cosima Dannoritzer, no es llença tant com a ciutat). El final de l’entrevista amb el pintor de la Seu és d’allò més evocatiu: descriu el viatge, tot sol amb dotze anys, de Barcelona a la seva ciutat natal; tota una odissea, marcada pel desig de tornar a ser a casa.

El pensador Josep M. Esquirol ha fet realitat el seu desig de recuperar les arrels pròpies a Sant Joan de Mediona, i, encara més, el d’instal·lar-se a la casa on va néixer, una «idea que té a veure amb la protecció enfront dels elements». I remarca la importància que té «veure l’horitzó des de casa».

L’alemanya Cosima Dannoritzer ens descriu bells records de la granja de la seva àvia, com s’ha dit més amunt. Per a ella allò va constituir l’oportunitat de saber d’on provenen els productes que mengem, de conèixer quins corresponen a cada temporada (que emocionant, per cert, quan afegeix que pel seu aniversari sempre es menjava pastís de maduixa, que és la fruita que esqueia al seu mes!). La Cosima fa una interessant defensa de la bata d’escola, posem per cas, i de la gestió de les deixalles al camp. La seva experiència l’ha fet molt conscient que, al camp, com ja ens havia alertat la Ruscalleda, no hi ha vacances que valguin: el bestiar no vol saber res de festes.

El científic Joan Massagué ens du al Catllar de final dels cinquanta i començament dels seixanta. Ell és un eminent home de ciència, però en sentir-lo notareu que també té una aguda intuïció de l’expressió literària. Especialment quan evoca «l’aroma del raïm una mica masegat i ja un pèl fermentat per l’hora de tragí de la vinya», que se’l torna a endur —i a nosaltres, de retruc i per persona interposada—

a aquell temps de joia de quan era petit.

De ben joveneta, a catorze anys, l’escriptora Sílvia Alcàntara va entrar a treballar a la Colònia Vidal. Per a ella no són records gens grats. El món, allà, era claustrofòbic. Se’n va sortir amb orgull i tenacitat. Entremig, però, hi ha uns estius d’un color molt més agradable a la casa de pagès d’uns parents, que aprofita per descriure.

L’economista i polític Ramon Tremosa fa una acolorida radiografia del poble dels seus avis, Areny de Noguera, al qual torna amb els seus fills cada mes d’agost. En Tremosa ens dóna unes quantes declaracions sucoses sobre l’ecologisme i el conservacionisme. Val molt la pena llegir-les, perquè són valentes i directes. El polític tampoc no es mossega gens la llengua en parlar de la burocràcia excessiva: «Jo no m’imagino funcionaris de la Generalitat vigilant boscos millor del que ho fan ara alguns ramaders.»

La il·lustradora Roser Capdevila comparteix poble amb el filòsof Esquirol (hi estiuejava de ben petita). O el compartia, perquè ara, de fet, ja no hi sol anar. Però Sant Joan de Mediona va ser l’escenari en què la mare de les Tres Bessones va trobar i estimar el camp i l’entorn rural. Tant és així que abans va conèixer els camps de blat penedesencs que no els quadres de Van Gogh, amb què, posteriorment, els relacionaria. No deixeu d’informar-vos sobre la carta que la nena Roser va enviar al president dels Estats Units d’Amèrica perquè l’acollissin en aquell país! Ni tampoc, és clar, els bells paràgrafs en què recorda les bugaderes d’Horta, el seu barri.

El poeta i escriptor Josep Piera fa molts anys que viu al camp, a la Drova. Ell s’estima més utilitzar el terme agrícola que no pas el mot rural. En l’entrevista a aquest home de lletres, apareixen records vivíssims, com el del «fum perfumat de la llenya» que es feia a muntanya quan ell era xiquet. Irònic amb els ecologistes de despatx barceloní, com abans també s’hi ha mostrat en Tremosa, en Josep Piera ens proporciona una acurada descripció del jardí de casa seva, amb algunes joies com la que segueix: «Els cirerers donen cireres tant per als ocells com per a la família i els amos.»

L’actor Francesc Colomer se sent orgullós dels seus orígens camperols i proclama que, de gran, vol ser actor i pagès (hi està molt ben encaminat; si més no, per al primer dels oficis triats). La descripció del mas de la seva iaia ocupa molts passatges de l’entrevista que li vam fer.

I, finalment, el testimoni de la Neus Català. Les notes evocatives del seu poble natal, els Guiamets. El relat de la fugida del país per mor de la guerra i el dels anys difícils de la Resistència, a França. «Quan un en té la necessitat, se’n surt», exclama, fent referència a les penúries que va haver de passar l’any 1939. La vida a pagès en un poblet de la Dordonya. La desfeta, després d’això. Una de calenta per tres o quatre de fredes. Sempre més —ens revelava— ha hagut de prendre pastilles per dormir...

Amb la persona de més edat tanquem, doncs, un llibre que ara, lector, finalment pots començar a llegir. Aquí dins hi ha vint testimoniatges morals ben rellevants. Però són uns testimoniatges, són unes històries, que, a banda l’excel·lència professional o artística, a banda l’especialització de cadascun dels entrevistats, ben segur que seran compartits per vosaltres en moltes coses essencials. Segur. Deixeu-me que citi unes paraules de Pandelís Prevelakis, d’aquell seu llibre memorable que du per títol Crònica d’una ciutat (un llibre que Josep Pla estimava molt): «Aquell que oblida les arts i els costums de l’antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita dels homes i els seus afanys. La història que escriuen els llibres per ser llegida a les escoles no és res en comparació amb la suor diària que han vessat els homes sobre els estris i els materials del seu treball per omplir el món de coses riques i belles.»

Que les paraules de l’autor cretenc serveixin, doncs, d’homenatge als homes i a les dones que ens han prestat la seva veu per escriure aquest llibre, però també als milers d’homes i dones anònims, que, cada dia del món, treballen humilment i digna. I, especialment, als que ho fan en un camp que rep tanta llei de revessos des de fa tants anys. Estem segurs, lector, lectora, que gaudiràs tant del llibre que tens a les mans com n’hem gaudit nosaltres tres component-lo.

Jordi Llavina

L’escriptor Joan Rendé va néixer a Barcelona l’any 1943, però de ben petit se’l van endur a l’Espluga de Francolí, que és on vivien els seus pares. El seu germà, vint mesos més gran, ja hi havia nascut. En Rendé té una certa retirada a James Joyce. És prim, com el dublinès. I fa servir un model semblant d’ulleres: rodones, de vidres petits. Com Joyce, sent una autèntica passió per la llengua. Passió amorosa, però també l’altra, la passió dolorosa derivada de veure com desapareix tot un món: «Mon pare, per exemple, deia eixamorar d’una manera natural. Coi, deixa que les sabates es vagin eixamorant!» Intervinc en la remembrança lingüística: «Que és eixugar, oi? Hi ha aquell poema d’en Salvat que diu “Mentre la roba s’eixamora” i no sé què més...» I el novel·lista em respon: «Sí, però no. Eixamorar és quan una cosa es va eixugant sense que hi hagi cap factor provocador. A poc a poc, sense gens de pressa. Saps què vull dir?»

Ens hem trobat per dinar a Barcelona, un dia de pluja de mitjan març. Ell du barret, vesteix impecablement. Com Joyce. Com J.V. Foix. Molts caps de setmana, però, s’està a Cabra del Camp, on porta els pantalons més sargits que hom pugui imaginar i calça unes sabates còmodes, que no passa res si s’enfonsen quatre dits en el fang. A l’hora del cafè, ha sortit el terme aquest de l’eixamorar, després d’haver parlat de moltes altres coses. «Tinc la certesa que els sinònims no ho són mai del tot —apunta el pare d’El barber violador—. Abans els homes parlaven molt bé. Tenien a l’abast tot un gavadal d’eines, cadascuna de les quals amb un nom propi. Deien, per exemple, “Porta la grípia!” Sabien que un tallantó no és el mateix que un destraló. I és que cada feina demanava una eina pertinent. Abans es deia cada cosa pel seu nom. Avui dia, en canvi, patim d’imprecisió.»

La imprecisió no és, justament, un defecte lingüístic del nostre entrevistat d’avui. En Joan Rendé és un autor molt maniàtic amb el lèxic, que fa anar amb una gran desimboltura i gràcia. Li suggereixo, càndid de mi: «Has de llegir El poni roig, de l’Steinbeck, que ha traduït molt bé en Quim Mallafrè?» Ja et conec herbeta, que et dius marduix... Davant tinc un escriptor i vinater que, a més, des que era molt jovenet, munta a cavall i doma eugues. Em fa saber que en Mallafrè, abans de donar per bona la seva traducció, li va consultar diversos aspectes del vocabulari equí que apareixen a la novel·la, un vocabulari que en Rendé domina com ben poca gent en aquest país. I així, posem per cas, em refereix la diferència entre els verbs estrijolar i raspallar. «Estrijolar, que es fa amb un estríjol, és l’acció de netejar el pèl del cavall per fer-ne saltar la caspa i la brutícia —aquí m’il·lumina amb un llapis i un bocí de paper la forma d’aquest instrument de ferro, l’estríjol—. Després toca raspallar, amunt i avall, amunt i avall, però en la direcció correcta, sense canviar-la... Els cavalls s’hi rabegen, amb el raspall.»

El dels cavalls és un món que l’entusiasma. A casa seva, a Cabra del Camp, jo l’he vist domar una euga i, al cap d’uns mesos, muntar-la com si fes anys que es coneguessin. És una feina que requereix paciència i bona carnadura, perquè, de tant en tant, l’animal se li gira i engega els ossos del meu admirat amic a terra, amb el patac consegüent.

En Joan Rendé recorda molt bé la seva infantesa espluguina i el cotxe negre, quadrat, de la família Carulla. A la primeria dels noranta, va començar amb el seu germà una aventura camperola i empresarial: convertir el vi de les seves vinyes —que era un vi de batalla, que es venia a la comprativa— en un producte de primera qualitat. En aquesta empresa, hi ha deixat molts esforços i hores a balquena. «Ara, però, ja estic en una altra etapa. No he de dedicar tantes hores als ceps, perquè se’n cuida el gendre del meu germà, un noi assenyat i eficient. Jo, si vols que et digui, estava cansat de dedicar tots els caps de setmana a la terra. En comptes de gaudir-ne, m’hi corsecava. Arriba un dia, però, que ja no dónes per a tant, que t’esgotes. Pensa que l’any 1991 vam arrencar tots els ceps i vam replantar les nostres vinyes. El 94 és l’any de la primera embotellada.»

Em ronda pel cap que ell mateix s’ha preocupat de la distribució dels seus vins. «La nostra distribució segueix, essencialment, tres línies. D’una banda, la venda directa al celler. De l’altra, la recerca constant de clients i amics, que valoren el que fem. I, finalment, la distribució professional. En aquest sentit, tenim unes exportacions fixes a Holanda i a Alemanya.» Rendé Masdeu és una empresa familiar. Tot i així, produeixen 50.000 ampolles anuals, que no és poca cosa. El producte estrella és un vi de cupatge, amb nom de dona: Manuela Ventosa, la mare de Josep Maria Rendé i Ventosa, avi del nostre entrevistat —un activista cultural i social que, a la segona dècada del segle xx, va influir en un joveníssim Lluís Carulla. «El meu avi va ser un dels fundadors, entre altres iniciatives, del Clam Catalanista, a final del xix. Tenia amistat amb en Domènech i Montaner, a qui van encarregar el projecte arquitectònic del celler de l’Espluga.»

De l’avi passem al nét. M’interesso pel recorregut de l’estudiant Rendé. «Vaig passar vuit anys intern. Primer, dos anys com a mig pensionista als Hermanos de la Salle, a Tarragona. Després, mitja dotzena d’anys més a Montblanc, al Col·legi de la Mercè, antic convent de frares mercedaris (llavors, Colegio Episcopal de Nuestra Señora de la Merced). Mentre nosaltres estudiàvem, el col·legi s’anava restaurant. Fèiem classe de matemàtiques, posem per cas, i passaven per davant nostre fusters o manyans. Hi vaig estar fins als quinze anys. Aquí va ser el primer lloc on vaig sentir parlar del règim amb ironia, perquè hi havia uns quants capellans progressistes —que, tot s’ha de dir, acabaren sent desplaçats per díscols.» Amb la seva memòria de sensibilitat novel·lesca, recorda la mar de bé com besava l’anell de topazi del cardenal Benjamín de Arriba y Castro, un home que s’anunciava amb «una veu de tro i una premeditada actitud distant. El cardenal només tenia capacitat per a una sola idea: “Vivir en gracia.” Res més. Pel que fa als capellans desterrats, els dijous es reunien amb els capellans de la comarca i tots plegats conspiraven.» Estem parlant de mitjan anys cinquanta i començament dels seixanta. Un exemple d’aquest clergat avançat i catalanista era mossèn Muntanyola. «O mossèn Cambra, que ens ensenyava La Marsellesa, que era subscriptor del diari La Libre Belgique i que ens deixava sentir els cors de Wagner!»

Tornem a l’Espluga dels seus orígens, la dels anys quaranta. «Jo vivia al carrer Major, un carrer de dues direccions. Des de les quatre del matí, senties els carros —catric-catroc— que anaven al tros. Això durava fins a les set tocades. Entre les cinc i les sis de la matinada, es produïa la màxima circulació de carros. L’època de la verema s’anunciava amb l’olor del raïm collit. Nosaltres dúiem el nostre al sindicat. A sis i set anys, bevíem vi a tot estrop: un gotet de vi ranci i un rovell d’ou, tot ben remenat. Això, havent dinat. I ningú es va alcoholitzar!

»De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!»

pannacotaeixamorarEixamorar