Agraïments

Manuel Arenas

Francesc Amat

Ramon Bassas

Benjamin Begović

David Casals

Marc Casals

Edin Kapić

Miguel Guillén

Xavier Rius-Sant

Bernat Ruiz

Albert Solé

Sifa Suljic

Esteve Terradas

Manel Vila

Presentació de l’editor

El segle XX va començar amb un cicle de conflictes i guerres que acabarien donant forma a Iugoslàvia. El 1908, una greu crisi otomana causada per la proclamació dels Joves Turcs va fer que l’Imperi Austrohongarès s’annexés Bòsnia i Hercegovina, que ja l’ocupava des de 1878, malgrat l’oposició de Sèrbia. Entre 1912 i 1913 la Primera Guerra Balcànica va enfrontar Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària contra l’Imperi Otomà, que sortí derrotat. La Segona Guerra Balcànica, encara dins de 1913, enfrontaria Bulgària contra Romania, Sèrbia, Montenegro, Grècia, i l’Imperi Otomà. El 1914 el nacionalista serbobosni Gavrilo Princip assassinà a Sarajevo l’hereu de la doble corona austrohongaresa, l’arxiduc Francesc Ferran, fent caure la primera peça de dòmino que conduiria a la Primera Guerra Mundial i a la Iugoslàvia que va néixer amb el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès.

Aquest breu resum ens podria fer pensar que la història iugoslava ha estat especialment violenta. El cert és que no ho ha estat més que la de la majoria de països europeus durant el segle XX. Tanmateix, la primera vegada que vaig llegir el llibre d’en Joan per decidir si el publicava, se’m varen trencar molts esquemes. Jo estava convençut, com molta altra gent, que la Guerra de Bòsnia havia estat ètnica i religiosa. En Joan Salicrú ho desmenteix amb solvència. Bevent de moltíssimes fonts i amb una aproximació molt honesta, va desfent cadascun dels prejudicis que pesen sobre aquest conflicte.

Un dels prejudicis més habituals té a veure amb la postguerra. Jo tenia la impressió que després de la firma dels Acords de Dayton la postguerra havia estat dura, com ho són totes, però Bòsnia i Hercegovina era un país més o menys normal o, si més no, tan normal com ho són els països europeus amb totes les seves diferències. En Joan ens diu que no és així, que avui Bòsnia és encara un país molt dividit, fins i tot trencat, i que els motius els hem de cercar en la guerra i en la mesquinesa humana. En això sí que el país dels Balcans és ben normal, perquè el més habitual, a Europa, és que els països existeixin i deixin d’existir més per la guerra i la mesquinesa que no per un esperit humanista.

Bòsnia, la guerra que no ens van explicar és un llibre breu, dens, concís, que toca tots els aspectes necessaris per entendre què va passar, per què va passar i en què ha esdevingut el país vint-i-cinc anys després. Les següents pàgines contenen més de cent cinquanta notes al peu que, lluny de ser un feixuc excés erudit, són l’accés a un munt de documentació relacionada per si voleu continuar estirant del fil.

Vull acabar aquesta presentació felicitant en Joan Salicrú per haver escrit aquest llibre. També vull agrair a en Manel Vila, expert en cooperació internacional i Director General de Cooperació al Desenvolupament del Govern de la Generalitat de Catalunya, el pròleg que llegireu a continuació, i a en Plàcid Garcia-Planas, periodista, corresponsal de guerra, escriptor, i actual cap de la secció d’Internacional del diari La Vanguardia, l’epíleg que podreu llegir al final.

Gràcies a tots i bona lectura!

Pròleg

Imprescindibles

He llegit amb molta atenció les lletres d’en Joan Salicrú sobre Bòsnia. He buscat en cada paràgraf, en cada capítol, unes històries de fa anys que mai han marxat de la meva memòria, del meu disc dur.

Diuen que cada generació viu especialment una guerra i així comença aquest llibre: crec que a un col·lectiu de gent les guerres dels Balcans, guerres convencionals altre cop al bell mig d’Europa, ens van trasbalsar especialment i les hem incorporat al nostre itinerari de vida.

Mai hem escrit prou del perquè la societat catalana es va bolcar amb aquella tragèdia. Potser els que som fills de refugiats i exiliats ho havíem viscut a casa, les padrines grans tornaven a sentir parlar de “guerra civil” i ho comentaven amb els nets. Potser també es deu a que es podia agafar un cotxe i en poques hores ser en un camp de refugiats per ajudar, en un magatzem d’ajuda humanitària per a col·laborar, tenir una porta oberta per a acollir... tot sumava. A d’altres ens destrossava veure que l’experiència d’una “república autogestionada de treballadors”, la proposta d’un bloc de Països no Alineats amb cap de les dues grans potències del moment, i un estat amb onze realitats culturals diferenciades, es desfeia com un terròs de sucre. Tantes il·lusions posades en els eslaus del sud, els iugoslaus...

Molts havíem seguit amb orgull els Jocs Olímpics d’Hivern del 84, els primers jocs d’hivern en un estat fora de l’òrbita capitalista, i estaven submergits en la gran eufòria de Barcelona 92; anys més tard no podríem entendre com es podia cremar Zetra o Skanderija, l’equivalent al nostre palau Sant Jordi. La crida per a una treva olímpica que va fer l’alcalde Pasqual Maragall durant els Jocs de Barcelona no va tenir èxit i el dia de la inauguració dels Jocs, mentre sis atletes de Bòsnia i Hercegovina desfilaven per l’estadi de Montjuïc, es continuava bombardejant Sarajevo.

Així va començar una altra història, molt anònima, molt poc coneguda. Recordo l’anunci a la premsa: “mentre els polítics discuteixen i no s’acaben de posar d’acord... Sarajevo depèn de tu”, i com en Tortell Poltrona, des de Palautordera, va agafar la furgoneta i va anar a actuar als camps. Al Maresme es van preocupar per les zones rurals, els de Sabadell pel teatre, els de Mataró per Mostar, els de Girona pel diari Oslobođenje, i els de Castellbisbal, i Mollerussa, i Sant Quirze... i una llista de no parar que va saber empènyer i liderar l’alcalde Maragall amb l’agermanament de les ciutats olímpiques i la proposta del Districte 11 de Barcelona.

I quan ens vàrem conèixer, ho vàrem fer permanent i d’una forma impossible d’oblidar, perquè ja no era una relació amb Iugoslàvia, amb Bòsnia, amb Sarajevo... ara era saber com estava la Jasmina, l’Edita, els Softić; era sentir en Boban amb la ràdio, era el Doctor Nakash a l’Hospital, l’Edin, l’Almir, la Suada, la gent de Trio, la gent de Fama o en Troka... vàrem conèixer la resiliència de la gent de Sarajevo.

No podré oblidar mai la trucada de l’alcalde Tarik Kupusović des de Sarajevo —amb un telèfon enviat des de Barcelona— demanant-nos: “volem commemorar els mil dies del setge. Que ens acompanyaria l’Alcalde Maragall?”. Crec que quan li vaig comentar ja tenia la maleta feta. I un dia va entrar a les nostres vides en Jovan i aquí també ens va canviar la història. Mai estarem prou agraïts al seu sentit de ciutadania, al seu amor pel país, al seu sentit de l’humor balcànic en moments complicats, a la seva senzillesa per encarar assumptes complexos. “Només es tracta d’ajudar i no posar etiquetes”, un dia em va dir.

I nosaltres tot ho etiquetem. Resulta que uns eren croats, uns altres serbis i uns altres musulmans. Resulta que uns eren catòlics, uns altres ortodoxos i uns altres bosnians. Resulta que uns celebren unes festes i els altres també, que uns beuen més i els altres menys, que tots saben ara tres idiomes i dos alfabets, que tots són molt alts i que parlen fàcilment en castellà i català. No podem entendre que aquesta sigui una guerra civil, ni una guerra ètnica, ni molt menys una guerra religiosa i aquest és el repte que en Joan Salicrú ens ajuda a superar amb el seu llibre.

Kapuściński ens deia que la primera víctima de la guerra és la veritat i amb els documentals de les guerres dels Balcans de la BBC vam entendre el poder dels mitjans de comunicació per crear odi i potenciar les diferències. Ens volien fer entendre que era una guerra de tots contra tots —exèrcits, grups paramilitars, milícies de gent organitzada, màfies i clans—, en una guerra sense sentit.

Sort dels llibres, entre d’altres, de Francisco Veiga i Raül Romeva, que ens van ajudar a entendre causes i perquès, la feina d’intel·lectuals com Susan Sontag, escriptors com Goytisolo, fotoperiodistes com Gervasio Sánchez, activistes com José María Mendiluce i molts i molts cooperants i gent internacionalista i solidària que ens van fer arribar informacions d’una la guerra que no ens van explicar, que ens van ajudar a desmuntar els mites “de la guerra ètnica i inevitable”. Aquest llibre d’en Joan també ajuda a aquesta comprensió. Els que estireu d’aquestes històries sou imprescindibles.

Un dia en Jovan, a Sarajevo, em deia: “Moltes vegades no saps com comença una guerra, no ens posarem d’acord ni amb el dia, ni amb l’espurna. El que sí que sabem és com s’acaba: malament”.

Manel Vila i Motlló

Novembre de 2020, 25 anys del final de la guerra a Bòsnia

El perquè d’aquest llibre

Nota personal de l’autor

Totes les generacions tenen la seva causa, la seva revolució, la seva guerra. Als 60 va ser Cuba o Vietnam; als 70 era Xile; als 80, Nicaragua; i als 90, Bòsnia va ser la guerra de molts dels de la meva generació, després d’haver vist, això sí, la mediàtica Guerra del Golf, que de totes maneres ens quedava una mica massa lluny. Fos com fos, recordo com, en un moment en què començàvem a tenir ús de raó, l’impacte emocional que ens provocava veure cada vespre les guerres de l’ex-Iugoslàvia —i la de Bòsnia en particular— per televisió mentre sopàvem va ser espectacular, tenint en compte que eren “les nostres primeres guerres”.

També recordo cantar Si jo fos president, una cançó antimilitarista de Genís Mayola que musicava un poema d’un refugiat bosnià a Croàcia, el 3 de febrer de 1995, pel Dia Escolar de la No Violència i la Pau (DENIP), al Parc Central de la meva ciutat, Mataró. Recordo com l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics del 92 lamentava amb tristor: “Les armes, als Balcans, no han respectat la pau olímpica” (s’hi havia referit en el seu discurs inaugural, quinze dies abans). Recordo, arran de la caiguda d’Srebrenica el juliol de 1995, sortir al carrer per mostrar el nostre rebuig a l’acció de les forces serbobosnianes i cantar l’himne oficial de Bòsnia i Hercegovina traduït al català.

Recordo que l’Zlatko Novak, un noi croat acollit a casa meva en el marc d’una expedició juvenil promoguda pel periodista —llavors cooperant— Albert Solé des de Mostar el juliol de 1996, em deia: “Odio els musulmans”. Recordo com les monitores del grup s’estremien amb els petards de la Festa Major perquè els recordaven el soroll dels projectils. Em venen al cap moltes converses amb Edin Kapić, que formava part d’aquell grup, i que acabaria venint a viure a Catalunya al cap d’uns anys, sobretot arran del viatge que vam fer a Mostar el 2006 per tornar-li la visita: ell segueix sent el principal cordó umbilical amb Bòsnia, tot i que amb el temps he entrat en contacte amb molts membres de la comunitat catalano-bosniana i jo ara també me’n sento part.

Durant els episodis descrits —i diverses desenes de vegades més, que ara farien massa feixuga aquesta nota introductòria—, recordo sentir un profund malestar, una gran necessitat de solidaritzar-me amb els que patien aquella tragèdia. Suposo que, per un costat, la tradició familiar també pesava: el context polític dels meus pares els va fer creure en la glòria del “socialisme autogestionari i federal” implantat per Tito i veure com tot aquell món s’ensorrava va ser, per a la seva generació, un cop molt dur. També recordo com em commovien les imatges de joves refugiats que fugien de Sarajevo, perquè la mena de vida que portaven fins que va esclatar la guerra era molt semblant a la que podia tenir un noi com jo en aquell precís moment; ells podien ser jo i jo podia ser ells, en definitiva.

Aquest llibre l’he escrit perquè em sento en deute amb Bòsnia i amb el deure de seguir pensant en Bòsnia, vint-i-cinc anys després. El concepte pel qual la noció de ciutadania és més important que el de nacionalitat —sense voler-lo desmerèixer mai—, que alguns van mantenir malgrat tot a Bòsnia fins al final de la guerra, el vaig aprendre d’homes com Jovan Divjak, el general nascut a la capital sèrbia, Belgrad, que es va mantenir fidel a l’exèrcit bosnià durant tot el conflicte, i amb el qual he pogut conversar en diverses ocasions, a Catalunya i a Bòsnia, durant els tres viatges que hi he fet des de 1999. Em sento en deure amb aquells que van ser capaços de sobreposar-se als seus orígens ètnics i que no van caure en la provocació de situar-se en un costat o l’altre, mantenint-se simplement —que no ho era gens, de simple— com a ciutadans.

Aquest llibre també vol ser una reflexió d’actualitat, en clau europea, sobre el perill de remenar amb malaptesa les qüestions identitàries i sobre la necessitat d’acomodar tant com es pugui les diferents realitats nacionals a l’interior dels estats dels quals formen part.

Europa, de fet, viu un temps de replegament nacional. No m’agrada usar el concepte d’onada nacionalista, perquè el nacionalisme no és unívoc i una generalització així, venint d’una Catalunya que havia estat capaç de conjugar bé el binomi reconstrucció nacional i respecte a les identitats internes, em semblaria francament poc curosa. Però sí que és evident que en aquests moments diversos països europeus desconfien clarament de tot el que prové de l’exterior i busquen la solució a aquest moment carregat d’incertesa en una oda a la seva identitat principal, amb el perill d’anorrear qualsevol identitat minoritària, com va passar ara fa trenta anys en el procés de desintegració de Iugoslàvia.

La reacció a aquests moviments pot anar, per part de les minories nacionals que se senten incòmodes en l’estat del qual formen part, en dues direccions. La primera, intentar aconseguir la creació d’un nou estat que sigui reconegut dins les fronteres de la Unió Europea —ho ha aconseguit parcialment Kosovo, han fracassat en l’intent Escòcia i Catalunya— o provar d’acomodar aquesta realitat minoritària —sigui ètnica, nacional, lingüística, religiosa o una barreja d’alguns d’aquests elements— a l’interior dels actuals estats membres de la UE, a partir de fórmules federals o confederals o les que puguin ser útils.

Com que redibuixar les fronteres internes europees és un escenari impossible en l’actual consens de la UE, sóc dels que pensa que la manera de resoldre les dificultats d’encaix de les minories nacionals —almenys de forma general— és l’assumpció de la diversitat existent en cadascun d’ells i la seva acomodació en estats plurinacionals i plurilingüístics. Tot plegat fent l’esforç de situar en un mateix nivell la noció de ciutadania respecte la de nacionalitat, perquè també cal recordar que els territoris on existeixen minories nacionals acostumen a ser molt plurals —molt més del que els propis moviments nacionalistes acostumen a voler admetre—, de manera que, políticament parlant, el barem de la identitat no pot ser l’únic en joc. Parlo de la necessitat imperiosa de construir nacions cíviques, no nacions ètniques.

Ara i des de fa 25 anys, Bòsnia és un exemple fallit de tot això, perquè sorgint d’un estat que —almenys en el tram final— va ser incapaç de fer-la sentir còmode en el seu interior, ha estat també incapaç de fer sentir a casa una part important de les persones que hi viuen, i fruit d’això la noció ètnica s’ha imposat a la de ciutadania. Però precisament per aquest motiu ens pot servir d’exemple a superar en la multitud de conflictes d’arrel nacional-ètnica que hi ha arreu d’Europa, entre els quals el de casa nostra, Catalunya.

Sostinc —i em sap greu semblar naïf— que només la Unió Europea, en la mesura que és una suma de diversitats, pot ser capaç de generar una cultura comuna per tal que cada estat aprengui a gestionar la seva diversitat interna. Així, només el marc d’interdependències i cosobiranies que planteja la UE fa possible avui la solució —encara que sigui de forma provisional, com tot a la vida— als conflictes nacionals interestatals.

Aquest llibre, per tant, pretén ser un antídot davant situacions com les que van degenerar en la guerra de Bòsnia però també contra els moviments nacionals que no dubten a remoure els sentiments identitaris per aconseguir els seus objectius polítics.

Hipòtesi de sortida

Té sentit parlar de guerra civil, en el cas de Bòsnia? O, si més no, de guerra civil entre ètnies, com se’ns ha venut reiteradament en els darrers vint-i-cinc anys en els mitjans de comunicació? Aquesta és la principal pregunta que ens fem a l’hora d’iniciar aquest treball.

Una qüestió que ens porta a interrogar-nos respecte el passat immediatament anterior a la guerra: abans del seu esclat existia una vivència multiètnica de la societat bosniana que va ser truncada, precisament, per a poder donar naturalitat a l’inici del conflicte bèl·lic?

Més encara: fins a quin punt era real la vivència diferenciada de serbis, croats i musulmans, i fins a quin punt es van amplificar, exacerbar i, fins i tot, inventar aquestes diferències per poder justificar el conflicte?

Retrocedint encara més, té sentit parlar d’ètnies a Bòsnia? Què diferenciaria les unes de les altres? És una construcció interessada? Fins a quin punt la importància de les identitats nacionals va ser exagerada i estimulada?