UNA FAMÍLIA

Deu anys després d’aquella excursió subterrània, el meu pare s’està morint d’un càncer de gola. La meva família ha construït un hotel als afores de Platja d’Aro. El pare viu sol a la primera habitació del primer pis de l’hotel, una mica més petita que les altres.

La mare i els avis critiquen el pare si mai surt de l’habitació.

–Què fa, aquí baix? –diuen–. Què vol, arruïnar el negoci?

I així el tenim amagat a l’estiu, quan hi ha els clients, i també ara, a l’hivern, que l’hotel està tancat.

Jo dormo en una altra habitació. De tant en tant el sento expectorar. El veig caminar amb el cap cot.

Truco a la porta i entro. Les parets, els mobles, el llit i la roba, tot fa una pudor repugnant i dolça de medicaments. Em costa entendre què em diu. Li han fet una traqueotomia i respira per un forat de plàstic a la base del coll, al punt on s’obre la camisa. Amb prou feines fa servir les cordes vocals, diu les paraules una per una, amb un xiulet ronc i fluix. M’hi he d’acostar per entendre’l i quan m’hi acosto l’olor química que tot ell transpira em fa venir basques.

Em somriu i em mira als ulls. Té una ampolla d’aigua d’un litre i mig a la mà. No para de beure aigua, beu tot el dia, li han dit que beure és bo per netejar el medicament i beu sense parar com si això hagués d’allargar-li la vida.

Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un.

Encara va viure alguns mesos, a la mateixa habitació d’hotel, amb un llit i una tele i un bany ple de medicaments, amb un finestral que donava al balcó on mai sortia, amb vistes a la piscina, bevent aigua sense parar.

Devia ser un cap de setmana. Els dies de classe m’estava a Girona en un pis d’estudiants. Tenia remordiments de no anar a veure’l més, però em feien angúnia la pudor dels medicaments i els problemes que tenia per parlar.

A l’habitació amb ell, quan el pujava a veure, quedàvem muts. La paret de la mort s’havia fet massa alta per mi. De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat? Aquell dia volia fer-me uns encàrrecs. Necessitava, entre altres coses, un mirall.

Després de demanar-me’l, va somriure i va dir-me una paraula que no vaig poder entendre.

–No t’entenc –li vaig dir.

Tenia tantes dificultats per parlar que havia d’acompanyar-se amb gestos. De vegades perdia els nervis, feia que no amb el cap, obria els palmells i mirava de sil·labejar la paraula enfadat, la repetia una vegada i una altra per fer-se entendre, es barallava amb si mateix, però la paraula estava igual de foradada que el seu coll, feta d’aire entretallat, saliva i xiulets anguniosos. Em va tocar el braç, va aixecar-se, va anar-se’n bruscament cap a un moble al costat de la paret i va agafar un bolígraf i una llibreteta que tenia preparada per moments d’aquests. El mateix bloc de cambrer per prendre nota de les comandes que tota la vida va portar a sobre, a la butxaca del pit de la camisa blanca o a la butxaca dels pantalons negres, on també duia una castanya perquè el protegís de les morenes. Em va mirar i va recuperar el somriure. Tenia uns ulls preciosos. Va escriure una paraula amb lletra tremolosa, sobre la quadrícula impresa del full. Llavors vaig veure per què no l’havia entès. Era una paraula estranya a casa nostra, i encara més en boca seva. La paraula era espill.

Espill, va repetir, somrient-me amb una complicitat que encara tinc fresca. Tu estudies lletres a la universitat, però jo també sé paraules.

Igual que la majoria de gent, el meu pare no tenia racionalitzada la consciència de la llengua, però sí que havia detectat, com la majoria de catalans, el gust per l’idioma i les paraules, que es concretava en un respecte indefinit però present pel català, com si les paraules fossin una pedra màgica, un Déu que notes però que no saps si és superstició. El meu pare era fill de la Selva de Mar i la meva mare de Sant Feliu de Guíxols, poblacions amb un català encara molt viu. A la guerra civil, quan Sant Feliu va acollir refugiats bascos i la meva àvia adolescent hi parlava, ells mateixos li demanaven que els parlés en català, perquè era més fàcil entendre-la així que en castellà.

Cada dia comprava El Correo Catalán per tenir-lo al bar i se’l llegia, i al sis-cents hi portàvem un adhesiu d’Òmnium Cultural, però tot això era inconscient, i no sé si aquest sentit tan persistent de la llengua és senyal de salut o decadència, de sensibilitat o folklore, el gust tan català per la paraula aparentment genuïna, per la paraula perduda, per l’etimologia i pel joc de paraules. Parlant dels seus amics, li agradava molt fer servir el verb collar. Que tal persona collés amb tal altra volia dir que sortien, que feien colla, però també, en el sentit del diccionari, que estaven fortament units. El sentit que donava a la paraula encara l’he vist en algun altre parlant, i l’he retrobat llegint Guimerà.

La consideració per les paraules es tocava amb el respecte que a casa tenien per la feina intel·lectual, que és indestriable de la llengua. Un dels pocs elogis que la família de la meva mare feia al meu pare era que tenia idiomes. A casa no hi havia llibres i potser per això mateix hi havia una cosa millor, el respecte pels llibres. Com passa amb la gent poc llegida, la meva mare trobava els llibres cars, però tots valoraven les paraules i em deien l’intel·lectual de la família perquè em veien llegint còmics. Intel·lectual és una paraula plena d’ombres en un país tan donat a reprimir la intel·ligència, però a casa es pronunciava amb orgull, i el meu avi presumia de veure’m amb llibres. Presumia fins i tot de la paraula secretari pel que pogués tenir de relació amb les lletres. «És el meu secretari», deia, satisfet, quan em feia redactar-li un escrit. Criats en una ciutat amb indústria, associaven les lletres al progrés personal i intuïen que a la base de la cultura hi ha la consciència de la llengua, conformadora d’existència, o sigui de llibertat, o sigui de riquesa. Tot això em deia el meu pare, apuntant espill al bloc i somrient-me.

Hi havia una tria, en aquell comentari. No triem la llengua materna, però sí que triem l’idioma que servirem i ens servirà. Tal com passa amb l’edifici moral de cada persona, perquè existeixi l’has de decidir. Perquè un idioma sigui el teu idioma, l’has de triar. I quan el tries, el subratlles i l’assenyales com feia el meu pare aquell dia, remarcant-me que coneixia la paraula espill, que a mi va fer-me pensar en el Tirant.

Espill tenia una intenció més fonda que assenyalar-me una paraula. En els moments de més solitud les paraules s’estanquen, i ens consola remoure el llot que han acumulat al fons, la seva riquesa, la vida sedimentada que han arrossegat fins aquí. De la mateixa manera devia emergir-li la devoció, perquè religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l’últim que deu apagar-se quan ens morim. Tant l’una com l’altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència, i qui sap si no s’exclouen mútuament.

Mai vaig trepitjar una església amb els meus pares, ni el catolicisme tenia cap presència evident a casa, si descomptem la substitució d’hòstia i me cago en Déu per hòstima i me caso amb Déu o amb Dena. Però els últims mesos de vida vaig acompanyar més d’una i de dues vegades el pare amb el cotxe a l’església de Platja d’Aro. Ell ja no podia conduir i jo l’esperava a dintre el cotxe i el veia parlar amb el rector. El càncer va tornar-li una devoció popular, íntima i bonhomiosa, que avui veig encarnada per la Moreneta. Els avis paterns eren gent de missa i portaven a missa els fills, suposo que per això al final de la seva vida vivien en un pis que donava just a davant del monestir de Sant Feliu.

Tinc ara a la vista un volum vermell de la Bíblia de Montserrat, l’únic llibre que va regalar-me mai el meu pare. A la primera pàgina hi vaig apuntar, amb llapis, «De part del pare, a Girona, abril del 1990», i per tant dedueixo que va regalar-me’l quan vaig fer els vint-i-un anys, uns mesos abans o uns mesos després que m’escrivís al bloc la paraula espill.

Aquella vegada l’havia anat a veure un dia entre setmana a l’hospital de Santa Caterina, ben a prop del meu pis d’estudiants al Barri Vell de Girona. Va ser un migdia sortint de classe. Vaig travessar la portalada barroca de pedra que donava a un pati preciós amb magnòlies, vaig pujar les escales antigues i allà el tenia, amb una bata blanca, després d’un tractament.

El primer cop que vaig anar a veure el meu pare a Santa Caterina va ser molt pitjor. Era una tarda lluminosa i vaig trobar-lo sol en una habitació petita i a les fosques. No vaig passar de la porta. Es regirava al llit com en una graella de turments, a l’infern de la quimioteràpia, patia tant que no va ni veure’m.

Aquesta vegada el vaig trobar al passadís. Va fer-me senyals amb les mans i amb els ulls, mentre pel coll li sortien uns xiulets inarticulats que volien dir «Mira!, mira!». Em va donar una bossa amb un paquet embolicat a dintre. Vaig obrir el paquet i era aquesta bíblia vermella que havia encarregat al mossèn de l’hospital i que he trigat dècades a entendre.

–Digue-li al tiet Toni de part meva que si no fumés tant seria més guapo –m’havia demanat, feia temps, una meva cosina gran de Mallorca, infermera.

Com per rematar el càstig, la traqueotomia li va negar fins i tot l’últim cigarro. L’agonia va durar més d’un any, però avui no em puc imaginar el meu pare sense un cigarro. Tenia les ungles i les dents grogues, i l’índex i el dit del cor separats de tant de sostenir el tabac. La meva mare fumava Celtas Extra, aquells paquets amb el dibuix d’un guerrer aixecant l’espasa, i el meu pare fumava un-x-2, el tabac ros barat, uns paquets de paper daurat i vermell. En compraven cartrons de deu paquets a l’estanc, amb l’altre tabac per vendre als clients del bar. Conec bé les olors, les combinacions amb la suor, amb la cervesa, amb l’entapissat dels mobles i la roba, amb el pixum. L’olor seca dels cendrers, la intensitat de les burilles, el perfum del tabac recent a la pell, els estossecs de bon matí, els roncs insuportables a la nit, les apnees. El lavabo amb un núvol de fum, la finestra del sis-cents un dit abaixada, el filet lletós de la burilla que deixa anar l’últim alè al cendrer. El meu pare a darrere la barra, parlant amb un client amb el cigarro entre els dits, el meu pare portant un carretó de maons amb el cigarro penjant als llavis. El picar sec de l’índex per fer saltar la cendra, l’avidesa de la pipada final i l’avidesa de la primera, l’aire aspirat que encén la punta del cigarro i el travessa cap a les profunditats dels pulmons. S’hi queda un segon, després torna a pujar i a sortir, blanc i net, concentrat, complaent, purificador, s’endú la insatisfacció i deixa el desig per una altra pipada, com un fantasma que es fon.

–Allà es veu que ho arreglen –diu un amic del meu pare, mentre ens el mirem de lluny.

–I si després no funciona? –contesta la meva mare.

En mans de qui o de què estava la vida del meu pare?

–Haurien d’arreglar-l’hi per un any i que tingués un bon final –diu l’amic.

No va anar així. Hi va haver operacions, dolor, por i derrota. Vaig tenir el primer contacte amb la vuitena planta de l’hospital Trueta, la d’oncologia, amb les seves grans vistes sobre Girona amb la catedral il·luminada de nit.

M’imagino que bona part del procés se’ns va amagar als tres fills. Jo tenia una certa experiència amb la mort prematura. Als onze o dotze anys va morir-se’m un company d’escola, un dels meus millors amics. Érem quatre que anàvem junts i un va morir-se. No sé per quin atzar, si era atzar, una nit, els altres dos van quedar-se a dormir a casa. Sèiem amb les cames plegades a sobre el matalàs i no podíem adormir-nos. Sabíem que el nostre amic estava molt malament i no podíem parlar-ne. Què poden dir-ne, els nens, de la maldat del món? Sabia què estava passant, però no la paraula, leucèmia, i mentre era amb els altres dos amics pensava: ara mateix s’està morint i no diem res. S’està morint i no passa res. S’està morint i no noto res.

El dia de l’enterrament, la mare del meu amic va abraçar-me plorant després de la missa. Va preparar-me pel mateix petó de l’àvia Carlota al cap de deu anys, just al mateix lloc, a la porta del monestir, al peu de la mateixa creu de pedra.

També va preparar-me pel comentari de l’avi Miquel:

–Que a un fill se li mori el pare és molt diferent que a un pare se li mori un fill.

A l’aparcament del Trueta, un capvespre, en ple desconcert, amb el meu pare al quiròfan, un oncle va agafar-me a banda i va dir-me:

–Desenganya’t. Té molt mal pronòstic. Algú t’ho ha de dir.

La meva mare va ser més clement.

–No hi pensis, Toni, creu-me, surt, ves al cine.

No vaig anar al cine, vaig tornar al pis d’estudiants i vaig posar-me directament al llit, però era un consell carregat de pietat. Va quedar mort en braços de la meva mare tot just arribar a l’hospital. S’havia trobat malament, van córrer a Palamós, va morir a les escales.

Avui tinc tres anys més que ell quan es va morir.

Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, ells també ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.

Puc entendre una mort als quaranta-vuit anys, saber que no arribaràs a trepitjar el terreny que ha trepitjat el teu pare. Refent les paraules del meu avi, per un fill, morir-se abans que el pare és molt diferent que fer-ho després. Puc ara entendre les pors, puc entendre la recança de perdre els fills, la família i la vida.

Puc entendre la paraula espill, el sentit i la urgència que tenia en boca o lletra seva, hi interpreto la necessitat d’acostar-se’m més quan se n’estava anant. La paraula em ressona com un amulet penjat per dintre el coll, a la campana del pit, com una fotografia final –t’assembles al teu pare–, un testament ple de matisos i precisions i clàusules. L’espill reflecteix el mirall, la paraula es duplica a si mateixa, qui sap on l’havia apresa el meu pare, d’on va fer-la emergir. Va fer sortir la paraula estranya quan amb prou feines podia parlar, com si es tragués un conill del barret. Els uns som sinònims dels altres, i no en parlem de pares i fills. Quina diferència hi havia, entre nosaltres dos? Passar vint-i-cinc anys abans o vint-i-cinc anys després pel planeta?

Perquè no hi hagués confusions, ell era l’Antònio i jo era en Toni. Em posaràs una cervesa, Antònio? Com van els estudis, Toni? Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte llatí d’un Delon o un Sinatra.

Amb la idealització inevitable d’un orfe, el meu pare m’ha fet pensar sempre en Sinatra. Era un home elegant com va ser-ho l’avi Miquel, no se m’hauria fet estrany veure’l amb americana, corbata i barret. Hi ha fotos d’un viatge per Europa amb el seu germà Pere vestits així. El pentinat, la clenxa, la forma de la cara, el cos mateix, el to de veu i l’elegància em fan pensar en Sinatra, un patró que arribava amb retard de l’altre costat de l’Atlàntic, el mateix tall de cabells, els pantalons, les sabates negres, la camisa blanca de l’uniforme de cambrer. Un anell d’or al dit del mig amb les inicials AS entortolligades al segell, tal com n’havia dut Sinatra. Una barba ràpida a créixer, negra i dura, que podia afaitar-se dos cops al dia i que picava quan et feia un petó. Me’l trobava al lavabo a davant del mirall amb la braun endollada, sempre feia olor d’aftershave, sempre anava ben afaitat. Com a Sinatra, era difícil imaginar-se’l cridant, però sabies que era més que possible. Tenia els mateixos ulls clars, la mateixa estatura discreta, la mateixa veu ennoblida amb l’alcohol i el tabac, la mateixa classe, fins i tot la mateixa creativitat, que percebies en detalls del tracte, la manera de xiular o de cantar i un cert gust per l’acudit i la broma, com quan, després de llegir al diari l’argument de les pel·lícules programades a la televisió, et deia que ja les havia vist i te les explicava. La mateixa creativitat i el seu encadenament al desig i la insatisfacció. No m’estranya gens que, amb els de La Trinca i d’en Capri, els pocs cassets que es comprava fossin de Julio Iglesias, l’intent impossible d’un Sinatra en castellà. Sinatra devia ser la música de la seva joventut, el Sinatra de Capitol i el viatge a Tossa darrere Ava Gardner i la seva estada a l’hostal de la Gavina a s’Agaró.

Entre les grans cançons de Sinatra, Everything happens to me, en la versió de l’any setanta-quatre, em porta de dret al meu pare. No he trobat l’arc de Sant Martí, no he descobert cap olla d’or. He perdut als daus a Las Vegas cada cop que hi he jugat. Dono per acabats els somnis i l’hivern va fent-se fred. Tot em passa a mi. He conegut moltes dones, però alguna cosa em falla, cada cop que tallem ho acabo pagant jo, i quan dono el cor me’l tornen sempre. Tot em passa a mi. Primer el meu cor va pensar que podies trencar el malefici, que l’amor canviaria de cara i acabaria amb la desesperació. Però ja només me’n puc riure d’aquest cap que pensa per mi, i he hipotecat tots els meus castells a l’aire. A l’escola de la vida vaig tenir just la sort per passar, i ara corro darrere arcs de Sant Martí amb els perdedors de la classe. Però, noi, no trobes arcs de Sant Martí al cul d’un got. Tot em passa a mi. Vaig telegrafiar i telefonar, fins i tot vaig enviar-te un correu aeri especial, vas contestar que adeu-siau i encara a cobrament revertit. Em vaig enamorar un cop i vas haver de ser de tu. Tot em passa a mi.

Puc veure el meu pare murmurant-la o xiulant-la mentre eixuga gots amb un drap a darrere la barra, amb el mateix lament delicat, la mateixa contenció que Sinatra tenia per educar i ajustar les paraules als seus desenganys i les seves eufòries, al seu pas per la vida, al seu ritme i ball, als seus reflexos. És l’ambient íntim de les hores petites, al bar on la gent parla anglès, One for my baby, and one more for the road... M’encaixa sentir el meu pare cantar You go to my head mentre condueix somrient perquè jo mateix intento donar a les paraules una melodia muda, carregar d’experiència els vagons de les lletres, combinar paraules i mirar d’afinar-les amb la precisió dels compositors, els cantants, els rellotgers i els bons lectors, materialitzar l’esperit en un cos, retallar les paraules com un sastre que vesteix fantasmes. M’imagino el meu pare pensant en la meva mare, nedant per sobre les profunditats d’I’m a fool to love you. Una matinada de 1949, encara de nit, els meus avis, el meu pare de set anys, els seus germans de nou i de catorze i la seva germana de dinou van sortir de la Selva de Mar a peu, amb les maletes, per anar a buscar el tren a Llançà, a uns deu quilòmetres.

La tia Maria Àngels, la gran, me’n parlava sempre amb tristesa. Van arrencar-la de les vinyes i oliveres, de les fonts i els salts d’aigua on festejava, de la riera que passa com un carrer més, mai coberta, pel mig del poblet arrecerat, entre les cases petites i antigues que van robar pedres al monestir de Sant Pere de Roda, just a sobre el poble. La Selva de Mar tenia llavors dos-cents cinquanta habitants. Amb els Sala Cargol va perdre el dos i mig per cent de la població. La Selva de Mar i el Port de la Selva formaven una zona encara molt militaritzada per la posició estratègica que havien tingut durant la guerra civil i la guerra mundial, a tocar del mar, de la frontera i dels maquis pirinencs.

Els avis eren masovers a ca l’Almeda, la casa pairal del jurista Almeda i Roig, l’última construcció del poble, un casal blanc a mitja pujada d’un carrer costerut que de seguida es desfà cap als camps de vinya i la muntanya. La masia tenia el celler amb la premsa i les botes just a l’altre costat del carrer. A poques cases, a la mateixa vorera, hi feia estades el poeta Tomàs Garcés. Allà pujava a veure’l Josep Vicenç Foix, que estiuejava al Port de la Selva.

La masia s’ha conservat intacta, amb una Moreneta presidint l’entrada en un nínxol a sobre el portal. Els avis Sala tenien una Moreneta de fusta al seu pis i per casa en corria una altra de ferro petita, portada directament de Montserrat per algú o altre, potser pels mateixos pares. La teníem a les prestatgeries de darrere la barra, entre els licors, fent de petjapapers i aguantant els albarans, les factures, no gaire lluny d’una figureta de sant Pancraç amb les quinieles que els meus pares feien en grup cada setmana amb els clients més amics.

Si l’avi Miquel tenia cap més motiu que la prosperitat dels seus quatre fills per deixar la Selva de Mar, no ho sé. Miquel Sala era un home devot que servia als terratinents Almeda de Cassà, i això explica que fos nomenat alcalde de la Selva de Mar durant el primeríssim franquisme.

D’aquella alcaldia amb prou feines me n’ha arribat cap notícia. L’avi Miquel havia d’anar cada dia al Port de la Selva a recollir el correu que arribava amb el tren a Llançà. Els dies de temporal i tramuntana, els cables dels pals d’electricitat quedaven blancs de sal marina.

L’únic comentari referit a la guerra que vaig sentir mai a casa el repetia de tant en tant el meu pare:

–Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra.

Aquesta frase, de petit, me la prenia com una frivolitat fruit de les ganes de queixar-se. Avui puc entendre com mai la tragèdia que implica. Els avis almenys havien conegut el món anterior.

L’avi Miquel era un senyor adust i distant, elegant, seriós i corpulent, per bé que jo el vaig conèixer ja molt vell. El meu pare el tractava de vós. El recordo al final de la seva vida amb bastó, al costat de l’àvia Carlota, càlida, petita i propera, asseguts cara a cara davant la finestra que donava al monestir. L’avi em semblava una mena d’efígie a qui encara podria haver fet l’amistat. El mal geni que tenia era tan conegut que ni t’hi acostaves.

La família Sala va agafar el tren a Llançà, va fer transbord a Girona i va arribar amb el carrilet a Sant Feliu, que llavors era una ciutat en declivi, a punt de fer la transició de la indústria surera al turisme. Els mobles i la resta van fer el viatge amb un camió llogat.

L’avi Miquel havia comprat la fonda el Sabre, a la carretera de Girona, a mitja dotzena de carrers de l’estació de tren.

Vinc de família de fondistes per les dues bandes.

A Sant Feliu s’hi entra per la carretera de Girona i se’n surt per la de Palamós, o viceversa. La meva àvia per part de mare era filla de l’Empordanesa, la fonda que hi havia a mitja pujada de la carretera de Palamós, i el meu avi per part de pare era l’amo de cal Sabre, al final de la baixada de la carretera de Girona. Entre les dues fondes hi havia la ciutat. Estava escrit que els meus pares es dedicarien al turisme.

La Moreneta a la façana de la masia de ca l’Almeda ara s’havia transformat en un sabre. Segurament els nens no n’havien vist mai cap abans i potser els va fer imaginar històries de pirates, perquè la Selva de Mar és un poblet d’interior però Sant Feliu s’aboca tot a la badia. Sembla que la fonda l’havia construïda un militar, que havia penjat un sabre a sobre la porta. L’edifici tenia dos pisos i un rètol que deia FONDA EL SABRE. Van afegir-hi DE MIGUEL SALA a sota, i d’aquesta manera els Sala es van convertir a Sant Feliu en els de cal Sabre, i l’avi Miquel en l’avi Sabre.

Posada a la vorera de davant del teatre Vidal, cal Sabre era una fonda tan popular que els guixolencs d’abans de la guerra se sabien de memòria un poema humorístic i llarg que començava:

Eren rastres d’altres temps, com ho és avui pensar en els dos gossos que tenia el meu avi, en Dandi i en Ros, que voltaven per la fonda i a l’hivern dormien a sota els fogons de la cuina. Cada matí els posaven un paper lligat al collar amb l’encàrrec per la carnisseria. Els deixaven anar i els gossos corrien fins a can Cargol. El carnisser rebia la llista, els gossos es guanyaven un os i, al migdia, el meu pare o algun seu germà passaven a buscar el paquet.

Allà va créixer el meu pare, en una fonda de tercera categoria amb quinze habitacions i vint-i-sis llits, cuina, barra i menjador, arròs els dijous, canelons i pollastre rostit els diumenges. La Maria Àngels i en Carlos, els germans grans, van anar a parar a la cuina i els dos petits, en Pere i l’Antònio, els van posar a servir taules. És la mateixa distribució de feina que a l’hotel de casa, trenta anys després a Platja d’Aro: la meva mare i l’àvia a la cuina, jo amb dotze anys fent viatges al menjador, parant taules i després servint-hi els plats combinats –patates fregides, un ou ferrat i una mica d’amanida–, posant-me darrere el client i deixant-li el plat a davant. Les famílies estrangeres em miraven i somreien, jo era part del producte local, i encara més devia ser-ho el meu pare en el seu moment a cal Sabre. Als anys cinquanta el turisme europeu havia arribat a la classe mitjana, era la llavor de la massificació actual. Aquell turisme primerenc encara es relacionava amb l’hospitalitat, encara era lluny de la hipocresia i l’autoengany del turisme d’avui. Les fondes encara no es deien hotel, encara no es tractava diferent la clientela local de la forastera. Les fondes mantenien la senzillesa i l’honestedat dels negocis humils, hi havia la intimitat de compartir un mateix sostre, i un agraïment mutu, de manera que era fàcil que els clients convidessin els fondistes a tornar-los la visita, perquè consideraven un favor el nostre tracte.

Jo encara vaig viure les restes d’aquest món. La relació amb els hostes era molt fàcil pels nens, perquè hi entrava la intimitat de les famílies. Dec ser molt petit, encara no sé nedar. La piscina de l’hotel de casa tenia una part poc profunda, els nens no passàvem mai d’allà, després s’enfonsava i era el tros dels grans. Dec ser tan petit que em dedico a anar picant a les habitacions dels clients pel gust de molestar-los. Després de picar, m’arrenco a córrer i desapareixo pel passadís. Hi ha confiança. Fins el dia que la meva víctima m’espera darrere la porta, ja s’entén, era l’hora de la migdiada i n’havia d’estar fins al capdamunt. Tan punt pico, la porta s’obre i surt una mà que m’agafa pel braç. Jo anava amb banyador, devia tenir quatre o cinc anys. M’agafa pel braç, se’m carrega a coll, floto sobre l’espatlla seva baixant les escales exteriors de l’edifici, no sé què pensar, em porta de dret a la piscina i em tira a l’aigua, a la part profunda, no faig peu, no sé nedar, m’empasso un glop, un altre glop, estic espantadíssim, el client se’n va, m’ha deixat allà sol, no sé com però me’n surto, nedo, hi ha turistes prenent refrescos al voltant de la piscina, quina vergonya, no sé nedar, va ser el primer cop.

A cal Sabre el meu pare es va convertir en un professional, un cambrer que tractava els clients amb respecte, que parlava idiomes i era capaç de servir quatre o cinc plats combinats en un sol viatge, els uns aguantats amb els altres des del palmell fins a mig braç, i travessar el menjador com una baldufa. Sabia portar la safata rodona d’inoxidable atapeïda de còctels, refrescos i cafès sobre el palmell, en un equilibri de circ, sense vessar ni una gota, la safata navegava sobre els caps del menjador com un ovni.

A l’hivern, els nens de cal Sabre anaven a classe als Estudis Nous, que era just al final del carrer del Mall. La part posterior de la fonda donava a aquest carrer. Al cap dels anys, els meus pares van matricular-me a la mateixa escola, i vaig tenir algun dels mestres que havia tingut el meu pare, mestres encara dels temps de la República. Va ser una gran sort. De mitjans dels setanta a mitjans dels vuitanta, quan vaig estudiar-hi, podies trobar-te, en un curs, un mestre format a la República, venerable i catalanista, i, el curs següent, un mestre jove, barbut i amb ulleres de pasta, innovador i il·lusionat amb la democràcia. Quan jo hi vaig arribar, el col·legi ja es deia Gaziel, no només perquè Gaziel fos de Sant Feliu, sinó perquè Gaziel havia nascut a la casa de just al costat de cal Sabre, al mateix carrer del Mall. Avui una placa daurada ho recorda. D’una manera o altra, i sense tenir-ne ni idea, el meu pare va viure sempre a prop d’escriptors.

La llàstima de l’adolescència a la Costa Brava és que no dura tota la vida. A la Vall d’Aro, l’hivern és molt amable i amb una moto es converteix en un univers que cap al palmell de la mà. Anar d’un poble a l’altre són deu minuts. La vall es reparteix en tres nuclis: Sant Feliu, la capital, Platja d’Aro, la diversió, i Castell d’Aro, la part antiga, misteriosa i amagada, dels pastors i els pagesos o dels seus fantasmes. Santa Cristina queda fora, terrassana i com un satèl·lit de Sant Feliu, i s’Agaró és una zona de pas, ja exclusivament turística.

D’hivern, els dies són curts i els caps de setmana molt llargs. Però de cop arriben els exàmens i l’estiu i tot canvia. Com tots els teus amics, treballes amb els turistes. Treballes amb clients de vacances, ells estan contents i tu estàs ple d’energia. Descobreixes el món en un entorn cosmopolita posat en un paisatge de natura amistosa, una natura tan sensual que en si mateixa és una adolescència, la teva adolescència, amb els pins i la mar euforitzants, les nits càlides i lliures, més comprensibles i honrades que els dies, amb el seu excés de llum. Els camps encara calents deixen anar perfum de terra i rostoll. Després de treballar, el cansament del dia se’n va amb l’aigua de la dutxa. Quedes amb noies estrangeres que et porten els parèntesis d’uns altres mons que tu no vols per res, al contrari, tu els pots oferir aquests boscos i cales com un ram de flors, a tu mateix com un racó més del paisatge.

Als anys seixanta, el cotxe d’en Forn tornava de l’aeroport amb les famílies estrangeres, que repartia entre les cinc fondes i els tres hotels de Sant Feliu. Les reserves ja estaven fetes. Arribaven dues o tres noies a cal Sabre.

–Hem de sortir, aquesta nit. Tu quina vols?

El meu pare collava amb el seu germà gran, l’oncle Pere. Allà on era un, no gaire lluny, hi havia l’altre. Lligaven una corda a una bicicleta, s’hi enfilaven i saltaven a mar des del moll. De nit, agafaven d’amagat el mil cinc-cents del seu pare i se n’anaven de festa a Platja d’Aro. Per aguantar prenien unes pastilles d’amfetamina que es venien a la farmàcia amb el nom comercial de Simpatina. S’enduien les clientes de la fonda al Corsari, un bar excavat a la roca com un cau de pirates, també a la vora del moll, al final del passeig, cap a dintre, cap al fons de la cova. Si estaven casades, emborratxaven els marits. Tornant a cal Sabre, els deixaven dormint a l’habitació i pujaven les dones a les seves habitacions. El Corsari encara avui està obert, amb la figura a sobre la porta d’un corsari amb un ull tapat i una pota de fusta, brandant una simitarra. Els nois de cal Sabre anaven d’una espasa a l’altra.

El Corsari està encara obert perquè l’estiu s’ha anat repetint fins avui, que els nois també esperen la remesa periòdica d’estrangeres, el relleu setmanal. Les unes arriben i les altres se’n van i no s’acaba mai. Quan entren ja saps que hi seran quinze, vint dies, amb l’exotisme dels seus idiomes i cossos. Al juliol les angleses, després les belgues i, al mig de tot, com una espècie més alta que sobresurt entremig del camp florit estival, l’espectacle de les holandeses rosses, rialleres i apersonades. A l’agost vindran les italianes i les franceses, les suïsses discretes, les daneses... Al costat de les estrangeres, les catalanes, barcelonines, maresmenques o, Déu nos en guard, gironines, són desmotivadores i fades, tan casolanes que ni les veus.

El meu pare era el més guapo de la família, era el petit, tenia la pell morena i els ulls blaus, tenia l’encant i la poca vergonya que jo em descobriria a mi mateix al cap d’un quart de segle. Jo no tenia els seus ulls, però era més alt, i el gran de casa, i duia els cabells llargs i arrissats.

Era molt fàcil dir-li a una noia:

–Em sap greu no ser més simpàtic. Normalment ho soc més. Puc demostrar-te que soc millor que això d’ara.

I convidar-la per compensar, al vespre, a la Festa Major, que a Sant Feliu està tan ben posada la primera setmana d’agost, i carregar-la a la moto i portar-la cap allà travessant la nit entre els camps d’olor densa, pels camins més llargs, amb una lluna tan neta i conxorxada que podies fer el viatge amb els fars apagats, ella arrapada a l’esquena com un animal misteriós, qui sap com seria, què em duria, quins regals portava a dintre, pel mig de les pinedes i l’olor de resina i pinassa, saltant els sots secs de les basses, pel mig dels camps segats tal com havia fet el meu pare, ara ho veig, perquè tant ell com l’oncle Pere tenien les seves motos i doncs la seva llibertat, la moto era la clau del territori, l’oncle Pere, una Guzzi Hispania vermella, el meu pare una Ossa, jo una Yamaha DT, alta i preparada per saltar i volar en companyia.

Els dos germans van viure una joventut fabulosa. A la part de darrere de la fonda, que donava al carrer del Mall, hi havia una escala que pujava a les habitacions del segon pis, i aquella escala feia molt de servei, tal com me’n faria una altra escala a mi, anys a venir. Som a principis dels seixanta, el meu pare té uns vint anys i baixa l’escala amb una noia, passa el seu germà Pere, el meu pare es gira un moment i li diu «Ja ha rebut!».

Un altre dia el meu pare travessa el carrer del Mall, a l’altra vorera s’hi està una família barcelonina de casa bona, la gran té dos anys més que ell, sense nòvio, tan amiga seva que de vegades treu el cap a la cuina de la fonda.

–Antònio, demà vine a despertar-me, que sola m’adormo...

Tornant de veure-la, el meu pare torna a ensopegar el seu germà.

–Ja està! Ja l’he espavilada!

–Què vols, ella sola, amb el mascle a davant... –m’explicava, seixanta anys després, l’oncle Pere–. Érem la flor, la nata i la poca vergonya, i vàrem fer tot el que vàrem poder.

Més endavant, quan ja treballava a La Gavina, l’oncle Pere va comprar-se una vespa i amb aquesta vespa van anar junts, ell i l’Antònio, de Sant Feliu a Amsterdam, passant per París i Brussel·les, amb una maleta de vint quilos a darrere. La noia es deia Anka. La família holandesa, clients de cal Sabre, els esperava a la carretera.

El meu pare es va morir massa jove per parlar-me’n. Sé que va haver-hi un viatge fracassat a Londres, que van aturar-lo a la frontera i el van fer tornar cap a Espanya. S’hi va presentar amb la invitació dels propietaris d’un bar a Preston que l’havien convidat a treballar-hi una temporada. L’oncle Pere es va passar anys a l’estranger, cuinant en hotels de París, i va acabar trobant feina al Savoy londinenc. Ara ell també és mort.