Moon Tiger
PENELOPE LIVELY
Traducció de Josefina Caball
Barcelona
Títol original: Moon Tiger
© Penelope Lively, 1987
Primera edició: juny del 2021
© de la traducció: Josefina Caball Guerrero, 2021
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Producció de l’ePub: booqlab
Maquetació: EdicTal
DIPÒSIT LEGAL: B. 4.425-2021
ISBN: 978-84-123123-9-3
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.
Tots els drets reservats.
–He començat a escriure una història del món –diu la Claudia. La infermera atura les mans uns instants i abaixa la mirada cap a aquesta dona vella, aquesta dona vella i malalta.
–Caram, déu-n’hi-do! –diu–. No s’hi posa per poc, oi?
Tot seguit torna a centrar-se en la feina: estira els llençols, els plega cap endins i els allisa...
–Pugi una mica, reina; això mateix... Després li portarem una tassa de te.
Una història del món. Per deixar-ho tot ben tancat. Sí, i tant... prou d’estudis minuciosos sobre Napoleó, Tito, la batalla d’Edgehill, Hernán Cortés... Les obres, aquesta vegada. Tot el recorregut triomfant, homicida i imparable, des del fang fins als estels, universal i particular, la vostra història i la meva. Estic preparada, crec; sempre m’he caracteritzat per l’eclecticisme. Això és el que han dit de mi, encara que amb unes altres paraules. Alguns parlaven de l’ambició i fins i tot de la imprudència de Claudia Hampton: els enemics. D’altres, de l’abast conceptual valent de la senyoreta Hampton: els amics.
Una història del món, sí. I de passada, la meva. La vida i l’època de la Claudia H. El bocí del segle XX al qual he estat encadenada, per força o de grat, vulguis o no vulguis. Meditaré sobre mi dins del meu context: tot i res. La història del món segons la Claudia: realitat i ficció; mite i fets, imatges i documents.
–Era algú important? –pregunta la infermera. Les sabates li grinyolen sobre el terra polit, les del metge cruixen.– Vull dir que se li acudeixen unes coses...
El metge dona un cop d’ull a les notes i diu que sí, que la dona deu haver estat algú important, que segons sembla ha escrit llibres i articles de diari i... va viure a l’Orient Mitjà en algun moment... tifus, malària..., no s’ha casat (un avortament i un part; ho veu a les notes però no ho diu)... sí, el seu historial fa pensar que devia ser algú important.
Hi ha molta gent que trobaria que correlacionar la meva vida amb la història del món és un gest d’arrogància típic de mi. M’és igual. També tinc els meus seguidors, jo. Els meus lectors coneixen la història, esclar. En coneixen els trets generals. Saben com va. N’ometré el fil narratiu. Hi aportaré detalls; hi donaré vida i color, hi afegiré els crits i la retòrica. No hi estalviaré res, i tant que no! No sé, però, si ha de ser una història lineal o no. Sempre he pensat que una perspectiva calidoscòpica podria ser una heretgia interessant. Sacsejar el cilindre i veure què en surt. Les cronologies em treuen de polleguera. No hi tinc pas cap ordre cronològic, jo, dins del cap. Soc feta de moltes Claudias que giravolten, s’ajunten i se separen com les espurnes del sol sobre l’aigua. Les cartes que m’han tocat es barregen i es tornen a barrejar sense parar; no hi ha cap seqüència, tot passa alhora. Tinc entès que els aparells de les noves tecnologies funcionen d’una manera semblant: emmagatzemen tot el coneixement, que després es pot obtenir pitjant una tecla. En teoria, semblen més eficients. Algunes de les meves tecles no funcionen; d’altres demanen contrasenyes, codis, seqüències aleatòries de desbloqueig. El passat col·lectiu, curiosament, ens proporciona tot això. És propietat pública, però també profundament privada. Tots ens el mirem de maneres diferents. Els meus victorians no són els mateixos que els vostres. El meu segle XVII no és el mateix que el vostre. La veu de John Aubrey, de Darwin o de qui vulgueu, a mi, em parla en un to i a vosaltres, en un altre. Els senyals del meu passat provenen del passat heretat. La vida dels altres s’introdueix en la meva: jo, la meva persona, Claudia H.
Egocèntrica? Potser sí. Que no ho som tots? Per què ha de ser una acusació? Quan era petita, ho era, una acusació. Em consideraven una nena difícil. De fet, la paraula que de vegades feien servir era impossible. A mi no em semblava que ho fos gens; la mare i la mainadera sí que ho eren, d’impossibles, amb les seves imposicions i les seves advertències, la seva obsessió pel púding de llet i pels cabells rinxolats i el terror que sentien per tot el que tenia d’incitador el món natural: els arbres alts, l’aigua fonda i el tacte de l’herba molla als peus nus; l’encís del fang, la neu i el foc. Sempre tenia moltes ganes, em moria de ganes d’enfilar-me ben amunt i anar més de pressa i més lluny. Elles m’advertien; jo desobeïa.
En Gordon també. El meu germà Gordon. Érem pastats, ell i jo.
Els meus orígens; l’origen de l’univers. Des del fang als estels, he dit. Així doncs... el brou primigeni. Ara bé, com que no he estat mai una historiadora convencional ni una cronista arquetípica com aquella dona seca i eixuta que em va fer classes sobre el papat, a Oxford, fa segles, com que se’m coneix per la meva línia inconformista i com que he fet enfadar un bon grapat de col·legues, segur que n’escandalitzarem més d’un. Potser ho podria explicar des del punt de vista del brou? El narrador serà un d’aquells crustacis peluts que suraven a la deriva? O potser un ammonit? Sí, un ammonit, crec. Un ammonit amb sentit del destí. Un portaveu dels mars onejants del Juràssic que expliqui el que va passar.
Però en aquest punt, el calidoscopi es mou. Per a mi, tan sols un canvi en la composició de les peces separa el Paleolític del segle XIX, el primer segle que el va observar d’una manera eficaç, que el va descobrir en el terra que trepitjaven. Qui no se sent atret per aquelles figures majestuoses amb barba i patilles que, massa mudades, caminaven per platges i turons reflexionant sobre les immensitats? Pobre Philip Gosse, Hugh Miller i Lyell, o el mateix Darwin, tan equivocats. Sembla que hi ha una afinitat natural entre les levites i les barbes i les ressonàncies de les roques: Mesozoic i Triàsic, oòlit i Lias, Cornbrash i arena verda.
Però en Gordon i jo, d’onze i deu anys, no havíem sentit parlar mai de Darwin; el nostre concepte del temps era personal i semàntic (l’hora del te, l’hora de sopar, l’última vegada, temps perdut); el nostre interès per l’Asteroceras i pel Primocroceras es basava en un afany acaparador i competitiu. Per arribar abans que en Gordon a un estrat de fang del Juràssic d’aspecte interessant, aquell dia de 1920 que vam anar a la platja de Charmouth, jo estava disposada a fer miques cent cinquanta milions d’anys amb el meu martell nou i lluent i, si calia, a trencar-me el braç o la cama deixant-me anar per una secció vertical de Lias Blau.
La Claudia s’enfila una mica més fins a un altre relleix relliscós del penya-segat i, ajupida a la gatzoneta, es posa a mirar els fragments blau gris de roca del voltant buscant-hi amb desfici els seductors cargols i espirals nervades i, de sobte, salta cap endavant i fa un xiulet triomfal: un ammonit gairebé sencer. La platja queda sota seu, molt lluny; li arriben els xiscles aguts, els lladrucs, els crits ben clars i alts, però semblen d’un altre món, insignificant.
I durant tota l’estona observa de reüll en Gordon, que encara s’ha enfilat més amunt i clava copets a un aflorament. Para de picar i la Claudia veu que examina alguna cosa. Què ha trobat? La sospita i la rivalitat la consumeixen. Passa de quatre grapes entre petits arbusts fins a un relleix.
–Aquest tros és meu! –s’exclama en Gordon–. No hi pots venir, aquí. L’he ocupat jo.
–Tant me fa! –crida la Claudia–. A més, jo vull pujar més amunt. Allà dalt és molt millor. –I s’afanya a grimpar per sobre de plantes raquítiques i el terra pedregós, que es desfà i salta sota els seus peus; i es va enfilant cap a una extensió grisa molt prometedora i atractiva que ha clissat i on, sens dubte, l’esperen centenars d’Asteroceras.
A la platja de sota, inadvertides, corren unes figures d’un costat a l’altre; l’aire fa pujar uns crits d’alarma apagats, com d’ocells.
La Claudia ha de passar per davant d’en Gordon per arribar a la lleixa de més amunt.
–Compte... –diu–. Aparta la cama...
–No m’empenyis –rondina en Gordon–. A més, aquí no hi pots venir. T’he dit que aquest tros és meu. Busca-te’n un altre.
–No m’empenyis tu. Te’l pots confitar, el teu tros...
En Gordon li fa nosa amb la cama; la mou amunt i avall i la Claudia hi clava empentes fins que nota que el fragment del penya-segat, del món sòlid que no ho és tant com sembla, se li mou sota les mans... que s’esmicola... i llavors cau d’esquena, amb les espatlles, amb el cap i amb el braç estirat, i baixa patinant, rodolant, rebotant cingle avall. Sense alè, s’atura per fi en topar amb un arbust espinós, atordida pel dolor, massa ofesa per cridar.
En Gordon sent que ella s’acosta, que traspassa els límits, que ve al seu tros i que agafarà els millors fòssils. Protesta, li fa la traveta per impedir-ho. Les extremitats enèrgiques i irritants de la germana es barregen amb les seves.
–No m’empenyis –xiscla ella.
–No t’empenyo pas –replica ell–. Ets tu qui m’empeny. A més, aquest tros és meu; ves-te’n a un altre lloc.
–Que no que no és teu! –diu ella–. És de tothom. A més, ja te’l pots...
I de sobte se senten uns cops i sorolls esgarrifosos i la Claudia desapareix, rellisca i es precipita cingle avall, i en Gordon s’ho mira esfereït i satisfet alhora.
–M’ha empès ell.
–Que no. De debò, mare, no l’he empès. Ha relliscat.
–M’ha empès ell.
I enmig de l’enrenou: els escarafalls de les mares i de les mainaderes, el cabestrell improvisat, les sals aromàtiques que algú ofereix, l’Edith Hampton es fa creus de la frenètica tenacitat dels seus fills.
–No discuteixis. Estigues quieta, Claudia.
–Aquests ammonits són meus! No deixis que se’ls quedi ell, mare!
–No els vull pas, els teus ammonits.
–Gordon, calla!
A l’Edith Hampton li fa mal el cap, però intenta tranquil·litzar la canalla i respondre als consells i a les mostres de simpatia; dona la culpa al món, que és tan perillós, tan poc fiable i tan pervers. I a la intransigència dels seus fills, que, amb les seves emocions, eclipsen tots els altres sorolls de la platja.
La veu de la història és plural, esclar. Moltes veus; totes les veus que han aconseguit fer-se sentir. Algunes més fort que d’altres, per descomptat. La meva història s’embolica amb les dels altres: amb la de la mare, la d’en Gordon, la d’en Jasper, la de la Lisa i, sobretot, la d’una altra persona; les seves veus també s’han de fer sentir, per tant obraré d’acord amb les convencions de la història. Respectaré les lleis de les proves. De la veritat, sigui quina sigui. Però la veritat està vinculada a les paraules, a la lletra impresa, al testimoniatge de la pàgina. Els moments s’esmunyen, els dies de la nostra vida s’esvaeixen del tot, tan immaterials que semblen inventats. La ficció pot semblar més duradora que la realitat. En Pierre al camp de batalla, les germanes Bennet fent costura, la Tess a la màquina de batre, tots ells perduraran per sempre, sobre el paper i dins de milions de caps. En canvi, el que em va passar a la platja de Charmouth el 1920 és borrissol que s’emporta el vent. I quan parlem d’història, no ens referim al que va passar realment, al caos còsmic d’arreu, de tots els temps, oi? Ens referim a la manera d’ordenar tot això en llibres, de centrar la mirada històrica benèvola en els anys, els llocs i les persones. La història desembrolla; les circumstàncies, seguint la seva inclinació natural, prefereixen continuar embrollades.
Així doncs, com que la meva història també és seva, ells, vull dir la mare, en Gordon, en Jasper, també han de parlar... Només que jo tinc l’última paraula. La prerrogativa de l’historiador.
La mare. Pensem-hi uns instants. La mare es va retirar de la història. Se’n va apartar, i prou. Va optar per un món creat per ella mateixa en el qual només hi havia rosers floribunda, tapissos d’església i certs fenòmens atmosfèrics inconstants. Només llegia la West Dorset Gazette, Country Life i les publicacions periòdiques de la Reial Societat d’Horticultura. Les seves màximes preocupacions se centraven en els canvis capriciosos de l’atmosfera. Una glaçada sobtada podia causar-li una certa consternació. Un mal estiu era motiu d’una queixa mesurada. Mare sortosa. Mare assenyada, oportuna. Al tocador hi tenia una fotografia del pare, molt elegant amb l’uniforme, eternament jove, els cabells acabats de tallar, el bigoti una ombra ben perfilada al llavi superior; sense cap forat vermell a l’estómac, sense merda ni crits ni el zub-zub del dolor escruixidor. La mare treia la pols d’aquesta fotografia cada matí; el que pensava mentre ho feia, no ho he sabut mai.
La història va matar el pare. Jo m’estic morint de càncer als budells, amb una intimitat relativa. El pare va morir al Somme, se’l va endur la història. Va quedar ajagut al fang, m’han dit, tota una nit, cridant, i quan finalment el van anar a buscar va morir a la llitera, entre el cràter que havia estat el seu últim llit i el post de primers auxilis. Devia pensar en qualsevol cosa menys en la història, m’imagino.
Així doncs, és un desconegut per a mi. Un personatge històric. Només en tinc una imatge boirosa, en la qual una figura masculina poc definida s’inclina per agafar-me i m’asseu sobre les espatlles, des d’on jo, ben contenta, domino tot el món, incloent-hi en Gordon, que no ha tingut tanta sort i s’ha quedat a terra, sota meu. He de dir que fins i tot en un moment com aquell s’imposava el que sentia per en Gordon. De tota manera no puc estar segura del tot que aquella figura masculina indefinida fos el pare; podria haver estat un oncle o un veí. La vida del pare i la meva no van estar unides gaire temps.
Així doncs, començaré per les roques. Tal com pertoca. Les roques de les quals provenim i a les quals estem tots encadenats. Com aquell desgraciat, com es deia, aquell de la roca...
–Encadenat a una roca... –diu–. Com es deia?
I el metge s’atura, amb la cara a un pam de la d’ella i la llanterna petita i platejada a punt; duu el nom en lletres daurades clavat a la bata blanca.
–Perdoni, què ha dit, senyoreta Hampton?
–Una àguila –insisteix ella–, que li clava cops de bec al fetge. La condició humana, ho entén?
I el metge somriu amb aire indulgent.
–Ah! –fa, i li separa les parpelles amb compte i mira. Potser li veu l’ànima.
Prometeu, esclar. La mitologia és molt millor que la història. Té forma, lògica, un missatge. Una vegada em vaig pensar que jo era un mite. Devia tenir uns sis anys, i em van cridar a la sala d’estar perquè conegués una parenta més rica i de més món que la mare, per la qual la mare sentia una gran admiració i respecte. De sobte, aquesta dona, que feia una olor magnífica, em va aixecar enlaire amb els braços estirats i va exclamar: «Mireu-la! El petit mite! Un mite pèl-roig d’ulls verds deliciós!». Un cop al pis de dalt, em vaig mirar els cabells i els ulls al mirall de l’habitació dels nens. Soc un mite! Soc deliciosa. «Ja n’hi ha prou, Claudia», diu la mainadera. «Compta més la bondat que la bellesa». Però jo soc un mite i em contemplo amb satisfacció.
Claudia. Una vel·leïtat poc habitual de la mare; jo desentonava molt entremig de les Violets, les Mauds, les Norahs i les Beatrices. Però de tota manera també hi hauria desentonat igualment, amb els meus cabells i amb el remolí dels meus pensaments. A la platja de Charmouth, les mainaderes de les altres famílies tremolaven així que ens veien i corrien a buscar els nens que cuidaven. Érem grollers i impertinents, en Gordon i jo. Una vergonya, de fet, sent com era la senyora Hampton una persona tan agradable i, a més, viuda... Les mainaderes mostraven desaprovació i ens observaven amb recel perquè fèiem massa soroll i érem massa perillosos quan jugàvem; un parell de criatures ingovernables i esvalotades.
Això era fa molt de temps. I ahir. Encara tinc un tros de Lias Blau de la platja de Charmouth amb dos fòssils en forma d’espiral a dins; sempre l’he tingut a l’escriptori, de petjapapers. Dos Asteroceras a la deriva en un oceà etern.
Potser al capdavall no escriuré res sobre el Paleolític sinó que en faré una pel·lícula. Una pel·lícula muda en la qual primer us mostraré les magnífiques roques adormides del període Cambrià i després passaré a les muntanyes de Gal·les, la Long Mynd, la Wrekin, de l’Ordovicià al Devonià, al gres vermell i a les moles de pedra sorrenca, i després fins als exuberants Cotswolds i els penya-segats blancs de Dover... Una pel·lícula impressionista de somni en la qual les roques plegades s’enlairen esplendoroses i creixen fins que es converteixen en la catedral de Salisbury i la de York, en el Royal Crescent, en presons, escoles, cases i estacions de trens. Sí, aquesta pel·lícula pren forma davant dels meus ulls, concreta i sense paraules, i enfoca un penya-segat de Cornualla, Stonehenge, l’església de Burford, els Penins.
Hi faré servir moltes veus, en aquesta història. No fa per a mi, el to fred i objectiu de la narració desapassionada. Potser hauria d’escriure com els copistes de la Crònica anglosaxona i parlar de la mort d’un bisbe, de la celebració d’un sínode i de dracs de foc que volaven pel cel, tot d’una tirada. Per què no, al capdavall? Les creences són relatives. El fil que ens connecta amb la realitat sempre és tènue. No sé quina màgia fa que aparegui una imatge a la pantalla del meu televisor, ni com és que un xip de cristall té, aparentment, infinites capacitats. Jo ho accepto i prou. I tanmateix, soc escèptica de mena; ho qüestiono tot; dubto de tot, una agnòstica instintiva. Dins la pedra gelada de les catedrals d’Europa hi coexisteixen els apòstols, Jesucrist i Maria, xais, peixos, grius, dracs, serpents marines i les cares d’homes amb fulles per cabells. M’agrada aquesta mentalitat oberta.
Les criatures són infinitament crèdules. La meva Lisa era una nena apagada, però així i tot, de vegades se li acudien unes coses que em sorprenien i em feien gràcia. «Existeixen els dracs?», preguntava. Jo li deia que no. «No han existit mai?». Jo li deia que tots els indicis feien pensar que no. «Però si hi ha la paraula “drac”, alguna vegada devien haver existit, els dracs», raonava.
Exactament. El poder del llenguatge. Preservar l’efímer; donar forma als somnis, fer permanents les espurnes del sol.
Al museu Ashmolean d’Oxford hi ha un plat xinès decorat amb un drac davant del qual ens vam plantar en Jasper i jo una vegada, uns vuit mesos abans que nasqués la Lisa. Com podria descriure en Jasper? De diverses maneres i totes serien incompletes; amb relació a la meva vida, ell va ser el meu amant i el pare de la meva única filla; en relació amb la seva, va ser un empresari intel·ligent i d’èxit; pel que fa a la seva procedència cultural, era una fusió d’aristocràcia russa i de petita noblesa anglesa. A més a més, era guapo, persuasiu, potent, enèrgic i egoista. N’he de donar les gràcies a Tito, perquè el vaig conèixer el 1946, quan treballava en un llibre sobre els partisans i necessitava parlar amb qualsevol que hagués tingut res a veure amb el tema de Iugoslàvia. Vaig sopar amb ell un dimarts i el dissabte següent ja ens en vam anar al llit. Durant els deu anys següents hi va haver temporades que vivíem junts, d’altres que no, ens barallàvem, fèiem les paus, ens separàvem i ens tornàvem a ajuntar. La Lisa, la meva pobra Lisa, una nena callada i pàl·lida, va ser la prova tangible de la nostra unió inestable; una prova poc convincent perquè la nena no es va assemblar mai a cap dels dos, ni en l’aspecte ni en el caràcter.
Era ben diferent del seu pare, que feia gala de la seva ascendència. L’atractiu físic i la despreocupació amb què encarava la vida els havia heretat del pare, que era rus; la seguretat infrangible que tenia en les relacions socials i el sentit de superioritat, de la mare. La Isabel, hereva d’una part de Devon i de segles de prosperitat serena i de progrés personal, s’havia begut l’enteniment a París als dinou anys. Desafiant els seus pares, es va casar amb l’irresistible Sasha. En Jasper va néixer quan ella tenia vint-i-un anys, i quan en tenia vint-i-dos i en Sasha ja s’havia cansat de la vida de terratinent de Devon, la Isabel va posar seny i es va adonar de l’error desastrós que havia comès, i llavors es va acordar un divorci discret. En Sasha, pagat pel pare de la Isabel perquè desaparegués del mapa i renunciés a tots els drets sobre en Jasper, tret d’alguns de secundaris, es va retirar sense queixar-se a un xalet a Cap Ferrat. Passat un temps decent, la Isabel es va casar amb un amic de la infantesa i es va convertir en Lady Branscombe de Sotleigh Hall. En Jasper va passar la joventut a Eton i a Devon, i de tant en tant anava a Cap Ferrat. Quan va fer setze anys, aquestes visites es van fer més freqüents. Trobava que l’estil de vida del seu pare era estimulant i un antídot agradable contra les caceres i els balls; va aprendre a parlar francès i rus, a estimar les dones i a treure profit de la major part de les situacions. A Devonshire la seva mare sospirava amb tristor i recança; el seu marit, un home tolerant i estoic que més endavant moriria a les platges de Normandia, va procurar despertar en el noi un interès per l’administració de les propietats, la silvicultura i la cria de cavalls, però no se’n va sortir. En Jasper, a més de ser mig rus, era llest. La seva mare encara se’n sentia més culpable. En Jasper va anar a Cambridge, ho va provar tot menys els esports, es va llicenciar amb matrícula en dues especialitats i va fer-hi un bon grapat d’amistats útils. Després, va fer els primers passos en política i periodisme, va tenir un paper brillant en la guerra com a membre més jove de l’equip Churchill i en va sortir ambiciós, oportunista i amb bons contactes.
Així era a grans trets en Jasper. Mentalment, el veig fragmentat; n’hi ha molts, de Jaspers, desordenats, sense cronologia. Com també hi ha molts Gordons i moltes Claudias.
La Claudia i en Jasper són davant del drac que decora el plat xinès de l’Ashmolean; en Jasper mira la Claudia i ella mira el drac alhora que, sense adonar-se’n, se li va gravant a la memòria. De fet n’hi ha dos, de dracs, uns dracs de taques blaves, situats l’un davant de l’altre, ensenyant les dents, amb els cossos reptilians i les extremitats disposats al voltant del plat d’una forma molt bonica. Tenen una mena de banyes, una crinera blava i bonica, flocs de pèls a les articulacions i una cresta que baixa des del cap fins a la cua. Tot molt ben definit. La Claudia té els ulls clavats en la vitrina, on veu el reflex de la seva pròpia cara i el de la d’en Jasper sobreposats als plats: uns rostres espectrals.
–I doncs?
–I doncs què?
–Vindràs a París amb mi o no?
En Jasper porta una trenca marró i un mocador de seda en comptes de corbata. La cartera hi desentona.
–Potser sí –diu la Claudia–. Ja ho veuré.
–No en tinc prou, amb això –diu en Jasper.
La Claudia contempla els dracs pensant en una cosa ben diferent. Els dracs són un teló de fons, però perduraran.
–I doncs? –repeteix en Jasper–. Espero que vinguis. Et trucaré des de Londres. Demà. –Mira el rellotge.– Me n’he d’anar.
–Una cosa... –diu la Claudia.
–Digues.
–Estic embarassada.
S’estén el silenci. En Jasper li posa una mà al braç, després l’enretira.
–Ah! –diu, finalment. Després:– Què... voldràs fer?
–El tindré –diu la Claudia.
–Esclar. Si això és el que vols. Jo també decidiria el mateix, suposo. –Somriu; és un somriure encantador i profundament sexual.– Daixò... he de confessar, estimada, que no hauria dit mai que la maternitat fes per a tu. Però em fa l’efecte que un cop més donaràs proves de la teva capacitat d’adaptació habitual.
Ara ella el mira per primer cop. El somriure.
–El tindré –afirma–, en part perquè soc incapaç de fer res més i en part perquè ho vull. Pot ser que una cosa no estigui relacionada amb l’altra. I de cap manera suggereixo que ens casem.
–No –diu en Jasper–, ja m’ho imagino. Però jo, esclar, voldria tenir-hi el paper que em correspon.
–Oh, sí, tu em faràs costat –diu la Claudia–. Seràs tot un senyor. Són cares, les criatures?
En Jasper observa la Claudia, que tota la tarda ha estat brusca com només ella sap ser-ho. S’està dreta davant d’una vitrina, absorta, sembla, en la ceràmica xinesa. Fa molt de goig, amb el vestit jaqueta de tweed verd maragda que porta; pel bony blau que se li veu a l’índex de la mà dreta, en Jasper sap que aquell matí ha estat escrivint.
–T’agradaria venir a París amb mi, el cap de setmana que ve?
–Potser sí –diu la Claudia.
Li venen ganes de sacsejar-la. O clavar-li una bufetada. Però si ho fa, és molt probable que ella s’hi torni, i això és un lloc públic i tots dos són coneguts. En comptes d’això, li posa la mà sobre el braç en un gest apaivagador i li diu que ha d’anar a buscar el tren.
–Per cert –diu la Claudia, amb els ulls clavats encara en la vitrina–. Estic embarassada.
Això, de sobte, li fa molta gràcia. Ja no té ganes de pegar-li. Típic de la Claudia, pensa, sempre et sorprèn amb alguna cosa nova.
La Lisa va passar quasi tota la infantesa amb una àvia o amb l’altra. Un pis de Londres no és lloc per a una criatura i jo viatjava sovint. Lady Branscombe i la mare tenien moltes coses en comú, sobretot els maldecaps dels fills, que no podien entendre de cap manera. Totes dues afrontaven amb valentia el fet que la Lisa fos il·legítima, intercanviaven sospirs per telèfon i miraven de fer tot el que podien per la nena, com ara buscar-li au-pairs escandinaves i internats.
En Jasper no va ser mai una figura dominant en la meva vida. Era important, però això és una altra qüestió. Era una peça central en l’estructura, però res més. La majoria de les vides tenen el seu nucli, el seu moll, el centre vital. Arribarem al meu quan toqui, quan estigui preparada. De moment, parlaré dels estrats.
Un dels meus victorians preferits és William Smith, l’enginyer civil que, gràcies a la construcció de canals, va poder examinar els fòssils de les roques de les excavacions i treure’n conclusions cabdals. William Smith ocuparà un lloc d’honor en la meva història del món. I John Aubrey també. No tothom sap que Aubrey, el gran tafaner que va parlar de la vida de Hobbes, Milton i Shakespeare, també va ser el primer arqueòleg de camp competent, ni tampoc que, a més a més, la seva observació senzilla però enginyosa sobre les finestres de les esglésies, segons la qual un estil precedeix un altre, cosa que permet establir una cronologia dels edificis, el converteix en un William Smith del segle XVII; i el gòtic perpendicular i el gòtic decorat, en els ammonits de l’arquitectura. M’imagino Aubrey trepitjant l’herba d’un cementiri de Dorset, amb el bloc de notes a la mà, avançant-se a Schliemann, Gordon Childe i als llicenciats de Cambridge, i també veig William Smith amb un barret de copa ajupit i absort davant el detritus d’una franja de Warwickshire.
Tinc una reproducció (se’n poden comprar al Victoria and Albert Museum) d’una fotografia d’un carrer de Thetford, feta el 1868, en què no es veu William Smith. El carrer és buit. Hi ha una botiga de comestibles, una ferreria, un carro parat i un arbre molt gros i esplendorós, però ni una sola figura humana. De fet, William Smith (o algú altre, o unes quantes persones, i gossos, oques o un home muntat a cavall) va passar per sota de l’arbre, va entrar a la botiga de queviures i s’hi va entretenir una estona per parlar amb un amic mentre algú feia la fotografia, però ni ell ni els altres s’hi veuen. El temps d’exposició de la fotografia, seixanta minuts, va ser tan llarg que William Smith i tots els altres van travessar-lo i se’n van allunyar sense deixar-hi rastre. Ni tan sols un senyal com el d’aquells cucs primigenis que van travessar el fang cambrià del nord d’Escòcia i van deixar la marca tubular i buida del seu pas a la roca.
M’agrada, això. M’agrada molt. Una imatge clara de la relació de l’home amb el món físic. Hi arriba, el travessa i se’n va. Suposem, però, que William Smith –o qui fos que passés per aquell carrer aquell matí– hagués mogut el carro del punt A al punt B. Què veuríem, aleshores? Una taca? Dos carros? O suposem que hagués tallat l’arbre. Malmetre el món físic és una cosa que sabem fer molt bé... i potser al final ho aconseguirem del tot. Finis. I s’acabarà la història.
William Smith es va inspirar en l’estratificació. Els meus estrats són més difícils de percebre que els de les roques de Warwickshire, i no són seqüencials dins del meu cap, sinó un remolí de paraules i imatges. Dracs i Moon Tigers i tancs Crusader i Honey.
El plat xinès amb el drac encara és a l’Ashmolean. El vaig veure el mes passat.
Jo tenia trenta-vuit anys quan va néixer la Lisa, i les coses m’anaven bé. Dos llibres a la butxaca, uns quants articles periodístics controvertits, fama d’escriure d’una manera polèmica, provocadora per captar l’atenció. Tenia un cert renom. Si llavors hagués existit el feminisme, m’hi hauria adherit, suposo; m’haurien necessitat. La veritat és que no vaig trobar-lo mai a faltar; ser dona em semblava un avantatge valuós. La condició sexual no em va ser mai un impediment. I he de dir, també, que potser em va salvar la vida. Si hagués estat un home potser hauria mort a la guerra.
Tinc molt clar per què em vaig fer historiadora. Pseudohistoriadora, com va dir un dels meus enemics, un catedràtic corsecat i massa poruc per treure un peu del seu college d’Oxford. Tot va venir del fet que quan era petita no s’acceptava la dissensió: «No discuteixis, Claudia», «Claudia, no has de contestar d’aquesta manera». El debat, esclar, és fonamental en la història. Discrepar, la meva paraula contra la teva; aquesta prova contra aquesta altra. Si la veritat absoluta existís, el debat perdria la gràcia. A mi, d’entrada, ja no m’interessaria. Recordo molt bé el moment en què vaig descobrir que la història no es tractava d’acceptar opinions heretades dels altres.
Tenia tretze anys i anava a l’Acadèmia per a Noies de la senyoreta Lavenham. Feia quart B i estudiàvem els monarques de la dinastia dels Tudor amb la senyoreta Lavenham mateix. La professora escrivia noms i dates a la pissarra i nosaltres els copiàvem. També ens dictava les principals característiques de cada regnat i nosaltres en preníem nota. Enric VIII va ser condemnat pels seus excessos conjugals, però, a més a més, no va ser un bon rei. La reina Elisabet va ser bona, va aturar els espanyols i va regnar amb fermesa. A més, va decapitar Maria, la reina dels escocesos, que era catòlica. El frec de les nostres plomes omplia la llarga tarda d’estiu. Vaig alçar la mà: «Disculpi, senyoreta Lavenham, als catòlics els va semblar bé que decapitessin la reina Maria?». «No, Claudia, suposo que no». «Disculpi, i ara els sembla bé, als catòlics?». La senyoreta Lavenham va respirar fondo. «Mira, Claudia», va dir afable, «suposo que alguns ho deuen trobar malament. De vegades les persones discrepen. Però no cal que t’amoïnis per això. Tu escriu el que hi ha a la pissarra. Procura que els títols quedin ben clars i polits, amb tinta vermella...»
I de sobte, la superfície grisa i uniforme de l’estany de la història s’esquinça; es fractura en milers d’ones oposades; sento la remor de veus. Deixo la ploma sobre el pupitre i rumio; els meus títols no són clars i polits en tinta vermella; trec un 38% de la nota (suspens) als exàmens trimestrals.
«De la ira dels homes del nord, allibereu-nos, Senyor...». No us ve un calfred, quan llegiu al sofà amb el llum encès, la porta tancada amb clau, confortablement emparats pel segle XX? Per descomptat, el Senyor no els va fer cas, o almenys no sempre. No ho fa mai. Tan sols els va lliurar paraules; és probable que al pobre monjo que les va escriure li travessés el coll una espasa vikinga o que pugés al cel entre les flames de la seva església.
Quan tenia uns nou anys, vaig demanar a Déu que eliminés en Gordon, el meu germà. Sense fer-lo patir, però que fos irreversible. Va ser, precisament, a Lindisfarne, on no ens havien portat per fer-nos reflexionar sobre les incursions vikingues, de les quals la mare probablement no havia sentit parlar mai, sinó per passejar pel braç de terra que porta fins a l’illa i fer-hi un berenar. En Gordon i jo vam arrencar a córrer per aquell camí inundable, i com que en Gordon era un any més gran que jo i bastant més ràpid tenia totes les de guanyar, esclar. Jo, esbufegant, furiosa i vehement, vaig dir aquesta pregària amb tota la intenció; ja ho crec que sí. No us demanaré mai més res, vaig dir. Res de res. Només concediu-me això. Ara. A l’instant. És interessant remarcar que vaig demanar que en Gordon desaparegués, no que jo pogués córrer més de pressa. I, esclar, Déu no va fer res d’això i jo vaig fer morros tota aquella tarda preciosa, fuetejada pel vent que feia olor de mar, i em vaig tornar agnòstica.
Anys més tard hi vam tornar, en Gordon i jo. Aquesta vegada no vam fer cap cursa. Caminàvem amb serenor, parlant, recordo, del Tercer Reich i de la guerra imminent. I em va venir a la memòria aquella pregària monàstica i vaig dir que era com si els vikings haguessin tornat, les veles d’un roig de sang a l’horitzó, el pas feixuc d’homes carregats d’armes. Els ocells marins xisclaven i sota els peus l’herba dels penya-segats era tova com una esponja i plena de flors silvestres, com sens dubte devia ser al segle IX. Vam menjar sandvitxos i vam beure refresc de gingebre entre les ruïnes i després vam parar el sol en un clot. Encara no coneixíem en Jasper, ni la Lisa. Ni la Sylvia. Ni en Laszlo. Ni Egipte. Ni l’Índia. Estrats que encara no s’havien format.
Vam parlar del que volíem fer, durant la guerra i després, si és que hi havia d’haver un després. En Gordon mirava de compondre-se-les per entrar al servei d’intel·ligència (tothom s’espavilava com podia i movia fils, aquells dies). Jo tenia clar què volia fer. Seria corresponsal de guerra. En Gordon va riure. Va dir que no creia que tingués gaires possibilitats. Endavant, va dir, i bona sort, però, francament... Jo vaig posar-me a caminar amb pas ferm. Ja ho veuràs, vaig dir. Ja ho veuràs. I ell va haver d’accelerar per atrapar-me i fer les paus. Encara érem rivals. Entre d’altres coses. Juntament amb altres coses. Llavors i després.
El metge s’atura i mira per l’ull de bou de la porta.
–Amb qui enraona? Que té visita?
La infermera fa que no amb el cap; durant uns instants miren la pacient, que mou els llavis i té l’expressió... decidida. No sembla que hi hagi cap problema clínic; s’allunyen pel corredor entre grinyols i cruixits.
La Claudia s’encara amb en Gordon, no pas a la platja fuetejada pel vent de Lindisfarne, sinó en l’ambient rosat i etílic de The Gargoyle, el 1946. Ella se sent eufòrica, abrandada pels seus triomfs personals.
En Gordon fa cara d’enfadat.
–És un llepa.
–Calla.
–No em sent. Està enfeinat a fer carrera.
En Jasper, uns metres més enllà, s’està dret vora una altra taula, parlant amb els que l’ocupen. La claror de l’espelma li il·lumina la cara bronzejada des de sota: expressiva, bella. Fa gestos, deixa anar un acudit, se senten tot de rialles.
–Sempre has tingut un gust dubtós per als homes –afegeix en Gordon.
–Ah sí? –diu la Claudia–. Interessant, aquest comentari.
Es miren fixament.
–Va, pareu! –diu la Sylvia–. Hem vingut aquí per celebrar-ho.
–I tant –diu en Gordon–. I tant. Au vinga, Claudia, celebrem-ho. –I li aboca el que queda a l’ampolla dins la copa.
–Això és fantàstic –diu la Sylvia–. Nomenat fellow d’Oxford! Encara em costa de creure. –No aparta mai la vista d’en Gordon, que no la mira. Li estira un fil de la màniga de l’americana, li toca la mà, treu un paquet de cigarrets; llavors li cauen i ella els recull de terra.
La Claudia no aparta els ulls d’en Gordon. De tant en tant, mira de reüll en Jasper; també s’hi fixen, en ell, els altres; és d’aquelles persones que criden l’atenció. La Claudia alça la copa:
–Repeteixo: l’enhorabona! Recorda’m que vingui a sopar a la taula dels professors.
–Impossible –diu en Gordon–. Res de senyores.
–Oh, quina llàstima! –diu la Claudia.
–On l’has trobat?
–Qui?
–Saps molt bé a qui em refereixo.
–Ah, en Jasper! Mmm, a veure... on va ser? El vaig entrevistar per a un llibre.
–Ah! –diu la Sylvia, amb entusiasme–. Com va, el llibre?
Ells no en fan cas. I en Jasper torna a la taula. S’asseu i posa la mà sobre la de la Claudia.
–He demanat una ampolla de xampany. Escureu les copes.
La Sylvia intenta treure un cigarret i li cau el paquet a terra; llavors s’ajup per agafar-lo i nota que se li desfà el pentinat de perruqueria tan car que porta. I el vestit no és cap encert, massa rosa i bufó, de nena. La Claudia porta un vestit negre molt escotat amb un cinturó turquesa.
–Com va, el llibre? –pregunta. I com que la Claudia no respon, s’encén el cigarret per omplir el buit, hi fa una pipada i mira al voltant, com si, de fet, no hagués esperat cap resposta.
La cosa ha anat així tot el vespre. Com sempre que hi ha la Claudia. Aquella sensació electritzant, tant si ells dos es barallen com si no (ella, en canvi, Déu sap que no s’hi barallava mai així, amb el seu germà), com si no existís ningú més. I et fan sentir com una intrusa, com si te n’haguessis d’anar d’allà. A més a més, en Gordon no l’ha tocada ni un cop.
Torna en Jasper i ella exclama, alleujada:
–D’on has tret aquest bronzejat tan bonic?
–De vagarejar pel sud de França? –diu en Gordon–. Em pensava que la gent com tu teníeu molta feina.
Ja conec els de la vostra mena, pensa: pantalons de sarja i l’ull atent a les grans oportunitats.
Arriba el xampany. Esclata. El serveixen. En Jasper alça la copa.
–A la teva salut, Gordon! Vaig anar a passar uns quants dies al sud de França per veure el pare.
–Suposo que aviat et destinaran a algun lloc espectacular –diu la Sylvia.
En Jasper obre les mans i fa una ganyota.
–Ai, maca, Afers Exteriors em pot deixar abandonat a Addis Abeba, ves a saber.
En Gordon es beu el xampany en dos glops.
–Un diplomàtic de carrera bé deu haver de saber estar a les verdes i a les madures. O no t’hi veus, com un diplomàtic? Per cert, com vas aconseguir entrar a Afers Exteriors a la teva edat? –Mira de reüll la mà d’en Jasper, que descansa sobre la de la Claudia.
–Gordon... –murmura la Sylvia–. Això ha estat molt groller.
–Gens groller –diu en Jasper, somrient–. Perspicaç. Fas bé de preguntar-ho. Admissió tardana, en diuen. Una paraula o dues de les persones escaients hi van ajudar.
–No ho dubto –diu en Gordon. Ara les mans estan una mica entrellaçades.– I això és per sempre, oi? Tinc entès que el teu currículum ha sigut molt variat, fins ara.
En Jasper arronsa les espatlles.
–Crec que s’ha de ser flexible, tu no? El món és un lloc massa interessant per quedar-se encallat en un sol aspecte.
De moment a en Gordon no se li acut res prou mordaç per dir; el xampany comença a fer efecte. La Sylvia li frega el genoll amb el seu. És incapaç d’explicar per què li cau tan malament, aquest home; la Claudia ha sortit amb d’altres abans, i bastants. No n’hi ha hagut cap que li agradés, esclar. Aquest home, però, és diferent. En Gordon se serveix una mica més de xampany, beu i llança una mala mirada a en Jasper.
–Molt hàbil de part teva, tenir un pare que viu al sud de França.
La Claudia riu.
–Estàs borratxo, Gordon –diu.
Els estrats de les cares. La meva, ara, és una caricatura horrorosa de la d’abans. Encara en veig la línia ben definida de les mandíbules, els ulls tan bonics i un vestigi de la pell pàl·lida i fina que em feia ressaltar els cabells. Però en conjunt, està arrugada, flàccida i plena de sacsons, com un vestit car malmès de tant rentar-lo. Els ulls se m’han enfonsat fins a ser gairebé punts de fuga; la pell és plena d’estries i de les barres pengen unes bosses reptilianes; els cabells són tan esclarissats que se’m veu la closca rosada i brillant.
La cara d’en Gordon sempre va ser un reflex esborronador del meu. Ningú no trobava que ens assembléssim, però jo em veia en ell i ell es veia en mi. Una mirada, una ganyota, un cert aire. Gens que es manifesten. És una sensació estranya. De tant en tant, la tinc amb la Lisa, que tampoc no se m’assembla gens ni mica (esclar que tampoc s’assembla al seu pare; potser la van canviar per una altra criatura quan va néixer, pobrissona; de fet és pàl·lida i poca cosa, com els nens robats dels contes clàssics). Però la miro i durant uns instants hi veig una imatge fugissera de mi. En Gordon tenia els cabells espessos i rossos, no pas rogencs; ulls grisos, no pas verds; als divuit anys, feia metre vuitanta i tenia aquell aire desimbolt i despreocupat dels que van pel món amb les mans a la butxaca i xiulant. Un nen popular, en Gordon. Guanyava premis i feia amics.
Fan goig, aquest parell, solien dir a la mare. I ella ho desaprovava en veu baixa. No era correcte admirar els fills. A més a més, la mare tenia algunes reserves.
Quan érem a la universitat, ella ja s’havia retirat de la història. Embolcallada del sud de Dorset com si fos un xal, evitava tants aspectes dels nostres temps com podia. La guerra, esclar, era feixuga. Així i tot, demanava estoïcisme, i això de l’estoïcisme feia molt per a ella. No li feia res que no hi hagués gasolina, haver de tapar les finestres amb cortines que no deixessin passar la llum i haver-se de banyar en dos dits d’aigua calenta. Tampoc no li era un trasbals que les cuineres i els jardiners se n’anessin. La mare evitava sobretot aprofundir en els sentiments i, per tant, eludia qualsevol compromís que anés més enllà d’anar a missa de tant en tant o un interès per les roses. No tenia opinions i no estimava ningú, només tenia afecte per unes quantes persones, entre les quals hi havia en Gordon i jo, suposo. Es va comprar un West Highland terrier que havia après a rodolar de panxa enlaire quan li donaven l’ordre de «Mor per la pàtria!»; es veu que això la mare no ho trobava inquietant.
És clar que la història és plena de persones que la veuen passar sense fer res, com la mare. En són l’excepció els que són a la primera línia; els que hi són tant si els agrada com si no i els que volen involucrar-s’hi. En Gordon i jo érem de la primera línia, cadascun a la seva manera. En Jasper ho va ser d’una manera prominent. Si hagués pogut, la Sylvia se n’hauria mantingut al marge, i fins a cert punt ho va fer, només que s’havia casat amb en Gordon, que de tant en tant l’arrossegava fins a la primera línia. Als Estats Units, un país que s’hauria estimat més no arribar a conèixer mai.